CONCENTRACIO BANCARIA I EXCLUSIO FINANCERA

Nuevatribuna | 22 de Mayo de 2017
La crisi econòmica a Espanya i l'explosió de la “bombolla immobiliària” va comportar una fallida profunda del sistema financer del país amb el rescat i les  subsegüents retallades que ha pagat el conjunt de la ciutadania del país.

Com a conseqüència d’aquesta situació ha tingut lloc un procés de concentració bancària entorn de tres entitats privades, Santander, BBVA i Caixabank, juntament amb una entitat rescatada i nacionalitzada Bankia, les quals constitueixen un veritable oligopoli financer. Al costat d'elles romanen dos bancs mitjans Sabadell i Popular, aquest últim en procés de desaparició, i altres entitats menors.

Durant el procés va desaparèixer un sector d'entitats, les Caixes d'Estalvis, que durant el segle XX, van tenir una gran importància com a sector financer que canalitzava l'estalvi popular de les famílies cap al procés productiu i va tenir un important paper de servei a la inclusió financera de les classes populars. Les Caixes van significar durant una gran part del segle XX al voltant d'un terç de l'estalvi del país. A la fi del segle es van  succeir tot un seguit de mesures legislatives que van equiparar l’activitat de les caixes a la de la banca privada tot eliminant determinades limitacions com la de no permetre l'expansió d'aquestes entitats fora de les seves comunitats d'origen. Les Caixes d'Estalvi van anar incrementant la seva expansió fins a canalitzar la meitat del total de l'estalvi.

I finalment amb l'auge immobiliari i amb la crisi econòmica va venir la seva implosió fruit bàsicament de tres circumstàncies. Les Caixes d'Estalvis van ser víctimes dels seus propis errors, la seva borratxera creditícia en l'expansió de la bombolla, les vinculacions polítiques de gran part dels seus gestors i la incapacitat de molts d'ells. D'altra banda el desig de gran part dels poders econòmics i polítics d’aconseguir la seva desaparició (no eren desitjables entitats financeres no privades) i en aquest sentit van començar legislant primer la seva liberalització, i després amb la crisi van estimular la seva liquidació. I com a tercer motiu el fet objectiu que la crisi immobiliària i econòmica afectà de forma més greu a les famílies, especialment per l'increment exponencial de l'atur. Això va  impactar especialment a les entitats d’estalvi  que canalitzaven en major quantia l'estalvi familiar. Si la crisi de la reconversió industrial va liquidar els bancs industrials la crisi immobiliària ho va fer amb les Caixes.

La fallida de Bankia exemple de la crisi

Però  la crisi d'aquestes entitats podria haver tingut una altra fi. Es podria haver optat, en lloc de regalar-les o vendre-les per quanties ridícules especialment a l'oligopoli esmentat, per haver-les estructurat entorn d'una entitat d'estalvi públic ja que s'havien rescatat amb els diners de tots.

Perquè la desaparició de les caixes ha portat aparellades altres conseqüències. La pèrdua de més de 100.000 llocs de treball en el sector financer. El tancament de milers d'oficines bancàries i el més important la desaparició de les entitats que fins a finals dels anys 80 del passat segle estaven al servei de les capes més desfavorides de la societat. És evident que en els últims anys, amb la seva equiparació a la banca privada s'havia donat un canvi progressiu en la seva funció de servei i s'havien convertit, com la banca privada, en venedors de productes de tot tipus que col·locaven a la clientela sense distincions.

Això va comportat múltiples problemes i veritables fraus, des de les “Primes Úniques” que va col·locar la Caixa a principis dels vuitanta, fins a les participacions preferents, els deutes subordinats sense data de caducitat, o la pròpies sortides a borsa col·locant les accions entre impositors sense coneixements financers.

La desaparició, tant de la banca pública com de les caixes està comportant un altre problema que pot aguditzar-se en el futur, el de l'exclusió financera d'una part important de la població més desfavorida.

Venda de productes complexos

Avui dia les entitats financeres ja no comercialitzen productes d'estalvi típics com era els productes d'estalvi a termini. Avui bàsicament es venen productes estructurats complexos o productes especulatius de risc. D'altra banda als petits estalviadors se'ls grava amb comissions sense fi per qualsevol servei, molts dels quals eren gratuïts en un altre temps. El petit estalviador es contempla per les entitats  més com una càrrega que com un client rendible i interessant. Cada vegada més els treballadors financers s'han convertit més en venedors que en assessors. Cada vegada menys personal es dedica a l'atenció del client de caixa, que normalment es tracta del petit estalviador. Existeixen ja entitats com Caixabank que potencien grans oficines només dedicades a la inversió i on ja no existeix la típica funció del servei de caixa que es desplaça als caixers automàtics de difícil accés per a la població de més edat o menys preparada. Mentre les petites oficines existents per tota la geografia es tanquen en nombre considerable. Això es nota especialment en poblacions rurals que s'han quedat sense cap oficina bancària. Així mateix accions com el cobrament de rebuts per caixa, per a clients que cada vegada abunden més sense comptes bancaris, s'obren com a molt una o dues hores a la setmana i en horaris no centrals.

El risc de la exclusió financera

L'exclusió financera és una fase més del procés de desigualtat. Una situació que ja s'ha donat en altres llocs com a Gran Bretanya. En el Regne Unit, on van tenir el seu origen les Caixes d'Estalvis  a principis del segle XVIII,  van desaparèixer a mitjans del segle XX i van provocar un increment d'exclusió financera en una part de la ciutadania amb menor poder adquisitiu amb les dificultats que això comporta al no poder domiciliar sous ni pagaments de rebuts ni utilització dels serveis financers en general.

Això comença a succeir al nostre país, tant en els municipis petits com entre les capes socials amb menys recursos i és una situació negativa des del punt de vista social i econòmic per la marginació que comporta.

Hi ha solucions possibles per a posar un cert fre tant a la concentració bancària en poques mans privades com al procés d'exclusió financera. La millor i que és possible de realitzar seria la conversió en banca pública de les entitats nacionalitzades mitjançant la fusió de Bankia i BMN, ampliat si s’escau per la integració del Popular. Això només comportaria beneficis per al conjunt de la societat. Tothom és conscient que no es privatitzaran amb devolució de l'import del rescat. Per tant si el rescat el pagarem tots el més lògic és que l'entitat bancària sistèmica resultant estigui al servei de tothom com a banc públic. Un banc d'aquestes característiques podria efectuar una funció social similar a la de les antigues caixes d'estalvis de canalització i servei a l'estalvi popular. Alhora aquest pol financer públic seria un contrapès a la pressió de l'oligopoli financer-especulatiu privat existent.



Cal una banca pública