TOXO o la revolució discreta a CCOO

Ignacio Fernández Toxo

Nuevatribuna | 16 de Marzo de 2017


Els vuit anys dels dos mandats de Ignacio Fernández Toxo al front de CCOO d’Espanya han estat difícils per la conjuntura que ha hagut d’afrontar i molt importants pel que fa a la transformació interna del sindicat.

L’arribada de Toxo al front de CCOO va significar el final d’una època. Ell va simbolitzar una reacció d’una gran part del sindicat davant la forma de dirigir-lo de Fidalgo més pròpia del despotisme il·lustrat. Va ser una rebel·lió front la direcció fidalguista i les seves polítiques internes i externes. La seva elecció per tan sols 28 vots de diferència va deixar la visió d’un sindicat dividit per la meitat i amb múltiples fraccions diferenciades.

Però des del primer moment l’actuació d’aquest gallec discret i de fortes arrels sindicals i de conviccions profundes va ser començar a suturar totes les ferides. El primer que cal reconèixer a l’Ignacio és que ha aconseguit posar fi a les divisions fratricides a l’interior de l’organització. I ho ha aconseguit amb èxit tot integrant dirigents escollits en la llista fidalguista en càrrecs destacats de responsabilitat. En la seva reelecció es va presentar al capdavant d’una llista única votada per una amplíssima majoria dels delegats del congrés del sindicat.

Per tant cal destacar la seva capacitat unificadora i pacificadora fruit de la seva forma pacient i discreta d’afrontar el problemes a partir del diàleg i fugint de la imposició.

Però el líder sindical de CCOO ha hagut d’afrontar el canvi de la situació econòmica i social del país derivada de l’arribada de la crisi econòmica i de les actuacions dels governs primer de Zapatero i desprès de Rajoy amb les seves reformes laborals, especialment la del govern del PP que va atacar el “moll de l’os” dels drets sindicals, el de la negociació col·lectiva. CCOO  juntament amb UGT van respondre amb tres vagues generals, però malgrat això van haver d’afrontar una situació difícil, les crisis produeixen crispacions socials però també desmobilització derivada de la por. Han estat anys difícils pel sindicalisme però malgrat això i les dificultats per l’increment desorbitat de l’atur, la precarietat i la desigualtat, que comporta debilitat i pèrdua  d‘afiliació  el sindicat ha mantingut el seu esperit de lluita. En aquest sentit cal remarcar que el sindicalisme ha travessat un llarg camí del desert, oblidat quan no criticat pels grans mitjans de comunicació i perseguit per lleis repressives que han comportat que més de 300 sindicalistes de CCOO hagin estat encausats com a conseqüència de la seva actuació sindical.

Però malgrat aquesta conjuntura i difícil, el sindicat ha continuat portant a terme tant la defensa de les condicions laborals dels  treballadors en les empreses i plantejant propostes de millora de les condicions dels sectors més desfavorits o dels drets de ciutadania mitjançant la presentació d’Iniciatives Legislatives subscrites per centenars de milers de ciutadans.

Altrament malgrat la pèrdua d ‘afiliació en el període més greu de la crisi, CCOO ha mantingut i fins i tot augmentat la seva representativitat en les Eleccions Sindicals.

CCOO: campanya de modernització sindical

En el nivell intern la direcció sindical encapçalada per Toxo ha sabut fer de la necessitat virtut i ha dut a terme una profunda reestructuració política i organitzativa interna. El sindicat ha fusionat organitzacions federatives, establint economia d’escales en l’àmbit organitzatiu. Però alhora el sindicat ha fet front a situacions negatives renovant les seves pràctiques sindicals, rebaixant els “michelins” burocràtics fruit d’èpoques de “vaques grosses”, i establint un Codi Intern de pràctiques sindicals per a evitar conductes sindicalment incorrectes. Especialment important ha estat el debat que s’ha dut a terme en tota l‘estructura del sindicat anomenada “Repensar el sindicato” a partir de reflexionar sobre la pròpia història del sindicat, i el seu passat, el seu present i el seu futur. Aquest procés ha servit fonamentalment per a recordar els orígens i les idees bàsiques que van donar lloc a les Comissions Obreres sota la dictadura, reflexionar sobre la història, aprofitant la commemoració de moments importants en la història del sindicat. Però no ha estat en cap cas una commemoració de la història sinó que s’ha utilitzat per actualitzar els compromisos amb les idees adequant-los a la situació actual. Actualitzant el sindicat per adaptar-lo al moment de canvis profunds en el mon del treball i en la pròpia evolució de la classe treballadora avui molt més plural i diversa que l’existent en el moment fundacional del sindicat.

La renovació interna del sindicat, la seva actualització ha estat un dels objectius bàsics en aquest dirigent discret que amb pols ferm però amb “guant de seda” ha impulsat el canvi intern.

No hi ha dubte que Ignacio Fernández Toxo ha estat un Secretari General apreciat per la gent del sindicat que li reconeix la dificultat del moment viscut i la importància del canvi impulsat. Altrament el discurs polític de Toxo ha estat potent i sense gaire barroquisme, dient les coses clares, mesurades i meditades amb una profunda convicció ideològica en els seus anàlisis.

Unai Sordo candidat a ocupar el llopc de Toxo

En aquest moment CCOO és l’organització més preparada, organitzativament i en quant a capacitat de proposta, del conjunt de les forces polítiques i socials de l’esquerra. I serà un element imprescindible per a qualsevol alternativa de canvi polític i social en profunditat. Ara caldrà veure també si les forces que es reclamen de l’esquerra són capaces de retornar al sindicalisme els drets que li van ser arrabassats per les polítiques de la dreta antisocial,

Toxo tenia guanyat el seu dret a renovar novament el seu mandat al front del sindicat, però com a sindicalista consegüent que és ha portat a terme la renovació fins a l’últim punt d’acord amb la seva convicció personal. Era d’hora de personificar també la renovació i per tant ha optat, desprès d’un ampli diàleg amb tots els representats de les organitzacions confederades, per donar un pas al costat i proposar com a nou secretari a una persona vint anys més jove que ell. Cal dir que aquesta renovació de les idees i les persones no és dóna tan sols al més alt nivell del sindicat. Sinó que la renovació també s’està generalitzant en moltes de les grans organitzacions del sindicat des de Catalunya a Andalusia on una nova generació que ja ha viscut en democràcia es fa càrrec de les regnes de la principal organització sindical i social. I amb l’objectiu de continuar, engrandir i millorar l’històric llegat de les Comissions Obreres.

Toxo persona discreta però de profundes conviccions personals ha decidit fer pública la seva decisió en unes dates que tenen molt significat per a ell, quan fa 45 anys de la mort durant la Vaga General del Ferrol del 1972 de dues persones importants per a ell quan tenia 20 anys, els dirigents de CCOO, Amador Rey i Daniel Niebla.

Ferrol: monument a Rey i Niebla

                             Billy Bragg: "There is power in the Unión"

ARXIU HISTORIC CCOO CATALUNYA

ARA CAL ENFORTIR EL SINDICALISME

Nuevatribuna | 27 de Febrero de 2017


El sindicalisme ha estat històricament l’instrument que la classe treballadora s’ha donat per a defensar els seus interessos col·lectius com a classe i alhora aconseguir millorar les condicions globals de la ciutadania. Com deia Marx “ la classe obrera posseeix un element triomfador: el nombre. Però el nombre no pesa en la balança si no està unit per l’associació i guiat pel saber”. Aquest paper ha estat ocupat pel sindicat com instrument bàsic de l’organització de la classe treballadora.


Aquesta situació és defensada avui en dia, en moments de davallada de la presència sindical, atacada per les lleis i pels mitjans de comunicació com a instruments antiquats i obsolets, per veterans historiadors com Josep Fontana quan diu “El sindicat és fonamental per a la vida dels treballadors, que adquirien una visió comuna de les coses, de valors com la solidaritat i la formació cultural”, o per joves politòlegs com Owen Jones.

Com diu l’esmentat Josep Fontana el sindicalisme és la darrera trinxera per a fer front a la contrarevolució. I potser aquesta ha estat la causa de que el sindicalisme hagi estat en els darrers temps l’element més injuriat i perseguit pels poders de la revolució conservadora iniciada per Thatcher i que ha conquerit l’hegemonia ideològica abans i durant la darrera crisi als països desenvolupats. El sindicalisme ha estat debilitat per les lleis establertes per la mateixa Thatcher i mantingudes pel laborisme a Gran Bretanya. I el mateix ha passat a Alemanya amb Schröeder, a Espanya amb Rajoy, a França amb Hollande i a Itàlia amb Renzi. L’objectiu fonamental ha estat restar la capacitat dels sindicats en la negociació col·lectiva i restringir la capacitat d’intervenció dels sindicats. I la situació de crisi ha estat la major excusa. Tot això amb la complicitat d’una gran parts dels mitjans de comunicación.

Desprès d’anys a la defensiva, ja que els moments de crisi mai són favorables per al moviment sindical degut a que la por és desmobilitzadora, sembla arribat el moment de rellançar el sindicalisme a la ofensiva i per això cal tant un reforçament intern com un ajut extern.

Crec que el sindicalisme, en especial el majoritari que pot representar CCOO ja ha fet passos importants a nivell intern. Per un costat la crisi li ha permès depurar-se de vicis i comoditats de temps passats i per d’altra, i la més important, ha repensat la seva història i a partir dels seus valor fundacionals s’ha plantejat la seva adaptació a un moment històric nou. Nou per la pròpia transformació del món del treball i de la classe treballadora avui molt més diversa i plural en la seva situació. Ara cal retrobar-la  no  només en el seu lloc de treball sinó també en el seu lloc de vida, tot defensant els seus drets salarials directes, així com  la part de salari social que els hi correspon en forma de prestacions socials o serveis públics de tot tipus, des dels tradicionals, sanitat, educació i pensions, fins als nous drets a habitatge, transport, etc.

De la mateixa manera el sindicat està efectuant passos importants en la renovació dels seus quadres dirigents. Ja hi ha nous quadres joves, que no han viscut ni el naixement del sindicat, ni l’època de la clandestinitat ni la transició i que van ocupant llocs de màxima responsabilitat com es donarà properament en una organització tan important com les Comissions Obreres de Catalunya. Aquesta renovació amb quadres identificats amb la història i els valors del sindicat també permet tenir una mirada més actual i vivencial de la situació que en aquest moment viu el conjunt de la classe treballadora.

Però el sindicalisme també precisa  com diu l’esmentat Josep Fontana de la complicitat del món polític. Els partits polítics de l’esquerra, nous o vells, han de tenir en compte que sense la recuperació d’un sindicalisme fort és pràcticament impossible un canvi polític real. Cal que el sindicalisme recuperi els seus instruments fonamentals que li van ser arrabassats per les reformes laborals especialment el de la negociació col·lectiva, el camp on es concreta la lluita de classes, així com més capacitat d’intervenció tant en les empreses com en la economia en general. I aquesta és una responsabilitat i un compromís fonamental que han de contraure els polítics que es reclamin de voluntat reformadora o transformadora de la societat. Es significatiu que en els darrers temps hi hagi gent dins dels partits socialistes que es plantegi un canvi de polítiques que comporti tornar a la conjunció amb el món sindical. Ho ha fet Jeremy Corbyn en el partit laborista i darrerament hem vist com Pedro Sánchez ha plantejat la necessària unitat amb el sindicalisme i fins i tot  Martin Schulz del SPD renegui de la política de Schröeder i reclami la vinculació amb el fins ara denigrat món sindical. Caldrà veure com es passa de les paraules als fets pel que fa als denominats socialdemòcrates, però encara amb més raó cal veure el plantejament de l’esquerra alternativa, especialment en els nous partits que encara semblen molt aliens o despistats respecte la centralitat del treball i del moviment sindical ha de tenir en qualsevol proposta transformadora de canvi.

I la recuperació del sindicalisme en el món desenvolupat és encara més important si tenim en compte el paper que ha de jugar en un món globalitzat on les industries fabrils s’han deslocalitzat cap a països emergents o en vies de desenvolupament, però sense traslladar ni les condicions laborals ni els drets sindicals. No hi ha dubte que un moviment sindical global fort és imprescindible per a forçar  les empreses  matrius per tal que respectin els mínims drets laborals i sindicals en les seves deslocalitzacions. El moviment sindical, en especial el dels països desenvolupats és imprescindible per a donar aixopluc i protecció al sindicalisme d’uns països on no aquest sindicalisme té cap protecció legal o és directament il·legal i  perseguit.  I on els sindicalistes pateixen des de la pèrdua del treball, a l’empresonament, la tortura i fins i tot l’assassinat i la mort.

EUROPA I TRUMP

I Europa?

Nuevatribuna | 20 de Febrero de 2017


No hi ha dubte que l’arribada al poder de Trump a la presidència dels Estats Units ha causat sorpresa primer i preocupació i temor desprès en una àmplia part de la ciutadania europea. I és evident que les seves primeres actuacions no fan més que augmentar-la.

Calia veure quina seria la reacció de la UE i s’ha pogut constatar com desprès de la primera intervenció crítica de Tusk, aquest ha estat rectificat amb reaccions més suaus del que cabria esperar.

Però era lògic esperar alguna reacció molt diferent?. Difícilment. Seria contradictòria amb la pròpia actuació que està portant a terme la UE en els darrers anys.

Davant la política anti-immigració de Trump, davant de la seva proposta de construcció d’un mur amb Mèxic, que podria dir la UE?. Si és conseqüent amb els seus actes poca cosa. Com pot donar lliçons la UE desprès de la vergonyosa actuació que està tenint amb els refugiats i amb els immigrants en general?. Qui és Europa per a donar lliçons quan estableix “concertines a la tanca de Melilla”? O quan impedeix l’accés dels refugiats i fins i tot incompleix els seus propis compromisos d’acceptació d’un contingent de refugiats? O quan converteix el Mediterrani en un mar de mort i patiment?. Europa s’ha convertit en una fortalesa que es vol inexpugnable per a la immigració i els refugiats.

Europa fortalessa contra els refugiats

Com pot Europa queixar-se del tracte de Trump amb Mèxic,  quan la UE ha tractat sense miraments i amb nul·la solidaritat  un estat membre com Grècia?.

Qui és la UE actual per a donar lliçons de democràcia quan accepta sense reticències tenir dins seu governs com els d’Hongria o Polònia clarament autoritaris i poc democràtics, o d’altres estats com Romania, Bulgària i d’altres amb clars dèficits d’homologació democrática?

Europa avui ja no és l’espai de llibertats, de democràcia, de solidaritat i fraternitat que volia ser. Ja no és una referència com havia estat en les dècades posteriors a la II Guerra Mundial. La UE avui és un espai polític amb greus dèficits democràtics en les seves institucions i responsable d’unes polítiques que han afectat negativament  la seva pròpia ciutadania. La UE no només té mancances de legitimitat democràtica sinó que inclús sembla mancar-li el lideratge per a enfrontar-se a la nova situació global.

Podem dir que l’Europa que coneixem és una estructura política i econòmica hegemonitzada i dominada en els darrers anys per una concepció pròpia d’una dreta globalitzadora i neoliberal. La seva governança ha provocat que bona part de la ciutadania hagi deixat de creure en les seves institucions i en els respectius governs que han afavorit  amb la seva actuació l’aparició i creixement d’opcions de rebuig ultra-nacionalistes d’extrema dreta, partidàries del replegament nacional i del proteccionisme.

Trump el poder ultra

Ara aquestes opcions es senten reafirmades i reforçades pel triomf de Trump als Estats Units, la principal potència mundial, desprès de derrotar Clinton màxim exponent de “l’establishment” tradicional impulsor de la globalització neoliberal. Això no ens porta a creure que Trump sigui ni tant sols una alternativa populista, sinó que representa a un sector poderós, reaccionari i molt conservador de les elits partidàries del nacionalisme radical i del proteccionisme de “l’Amèrica Primer” com a vacuna davant la frustració d’una gran part de la ciutadania, evitant alhora que la frustració és decanti cap a posicions d’alternatives més d’avantguarda i progrés que podrien estar representades en la figura de Bernie Sanders.

Lamentablement en l’actualitat, a escala dels països desenvolupats, ens trobem davant d’una confrontació per l’hegemonia política entre dues grans corrents. Una la de la dreta partidària de la globalització sense regles, i que ha estat hegemònica les darreres dècades, i una alternativa defensiva d’ultradreta que va guanyant força clarament  i que és partidària del retorn a un temps passat  basat en el nacionalisme a ultrança, el proteccionisme econòmic i la por al diferent.

I a tot això Europa es troba instal·lada en una crisi existencial on cada cop més les seves institucions es troben més allunyades dels ciutadans i sense cap perspectiva d’un lideratge capaç d’aconseguir harmonitzar els interessos econòmics amb el desig de la ciutadania de major respecte als seus drets socials i laborals i de major justícia social i lluita contra la desigualtat creixent.

La ultradrteta ascendent

Es evident que la situació actual de la globalització sense regles ha portat a l’increment de la desigualtat i  la frustració i indignació de gran part de la ciutadania. També sembla clar que la fugida cap a solucions de nacionalismes xenòfobs i proteccionistes només ens portarien a alçar més murs i fronteres i a la llarga al risc de tornar a l’enfrontament amb els veïns i competidors, retornant-nos a les situacions del segle passat que creiem superades.

Però lamentablement la confrontació està avui per avui situada en aquests paràmetres. I no és veu en el conjunt europeu cap veu amb capacitat per a disputar i donar alternatives diferents a l’enfrontament entre la dreta hegemònica i la ultradreta ascendent.

Notem a faltar el ressò important que en el passat europeu van tenir les veus del socialisme, tant les de la vella socialdemocràcia reformista, com les del comunisme alternatiu més avançat com va ser l’italià. Avui contemplem el sotmetiment gairebé generalitzat de la socialdemocràcia a la dreta hegemònica i la reduïda audiència popular de les forces de l’esquerra alternativa i ecologista incapaç de plantejar una alternativa il·lusionant i que es vegi factible per una ciutadania frustrada, irritada, indignada però en la seva majoria resignada.

Merkel la cara de la dreta hegemònica

Es precís recuperar els plantejaments en defensa d’un nou ideal europeu capaç de conjugar de forma harmònica un desenvolupament econòmic avançat sostenible i respectuós amb el medi ambient i una justícia social que contempli els drets de la ciutadania a gaudir d’un estat de benestar amb serveis públics de qualitat, on s’eviti el malbaratament de recursos produïts pel consumisme desaforat i on el treball digne i les prestacions socials garanteixin la dignitat de totes les persones. Una Europa que pugui posar regles a la globalització i ser capdavantera en l’aliança amb altres països del món. Una Europa oberta on els conceptes de llibertat, igualtat, fraternitat i solidaritat, junt amb la defensa del medi siguin la base de les seves estructures polítiques, econòmiques i socials.

Per un altre Europa

 

L’esquerra desorientada?

Publicat a Revista TREBALL


En una situació econòmica social complexa a tot nivell com mai no ens hem trobat des dels anys 30 del passat segle, no s’albira cap anàlisi des de les forces d’esquerra a la complexa situació internacional dominada per la globalització sense regles, ni ara com fer front a l’avanç de la ultradreta proteccionista i nacionalista que tracta de desbancar la dreta neoliberal hegemònica.

No hi ha propostes polítiques de com fer front dins del nostre país a la situació global que ens envolta. S’ha marginat qualsevol anàlisi marxista de la mateixa i no ho substitueixen per cap altre tipus d’anàlisi estructural. Tot són propostes inconnexes per a fer front a diversos problemes de la realitat, sense establir en cap moment una estructuració de les contradiccions principals a les quals ens enfrontem. Així, es posa molt èmfasi en la situació d’emergència social en què ens trobem i es plantegen propostes d’afrontar-la, però sense plantejar-se en cap moment la raó última d’aquesta situació: la falta de treball digne. El factor de la centralitat del treball en la política està desaparegut de l’anàlisi de les forces polítiques de progrés, per no dir d’esquerres. I en conseqüència, els conceptes de classes socials i confrontació de classes, també.

En el passat, tota anàlisi política de l’esquerra transformadora, ja fos del PCI, del PSUC o d’ICV, començava per la situació global internacional i després s’anava concretant en l’àmbit europeu, estatal i local, tot emmarcant el context sociopolític de les principals contradiccions socioeconòmiques i alhora plantejant propostes polítiques estructurades.

Avui dia, els nous partits que es reclamen de progrés sense ni tan sols moltes vegades reclamar-se d’esquerres, semblen fugir de l’anàlisi de la història, es desvinculen de qualsevol relació amb les opcions transformadores del passat i semblen optar més per la tàctica que per l’estratègia política.

Evidentment, no es tracta d’aplicar fórmules del passat, però sí d’utilitzar-les com a elements de reflexió. En els partits socialistes actuals no es reconeix la genuïna tradició reformista de la socialdemocràcia, i les noves formacions d’esquerres semblen no voler saber res del passat, obviant la riquesa d’anàlisi que s’ha donat en l’esquerra alternativa i la seva relació amb el moviment obrer.

No és una situació que es doni únicament al nostre país, sinó que és generalitzada als països desenvolupats. Només cal veure la manca d’alternatives a l’actual situació d’Europa, on cada dia més les opcions progressistes perden terreny davant no sols de la dreta neoliberal, sinó de l’avenç de les opcions radicals de la ultradreta nacionalista i proteccionista.

La renúncia de l’esquerra a plantejar la centralitat del treball porta a elucubrar posteriorment sobre el desmembrament i la segmentació de la classe obrera, que veiem com, en molts casos, cau en mans polítiques de la dreta o ultradreta política, i llavors és quan se la demonitza, com relata molt bé Owen Jones. Però les raons del “Brexit”, de la victòria de Trump o dels vots obrers a Le Pen tenen arrels profundes en la deixadesa de les organitzacions polítiques suposadament d’esquerres. En moltes ocasions, l’esquerra realment existent ha prioritzat altres aspectes relatius a drets socials o llibertats de diversos col·lectius als problemes d’un món del treball avui molt més plural i segmentat que abans, quan haurien d’haver combinat les noves problemàtiques sense desatendre les que tradicionalment havien defensat.

Un clar exemple són les polítiques dutes a terme per les forces que es reclamen de l’esquerra en el conjunt dels països més desenvolupats. A Gran Bretanya, els laboristes de Blair es van desentendre del món sindical i del treball, i van ser una continuació light de les polítiques de la senyora Thatcher. Només cal veure reformes laborals i antisindicals dels socialistes espanyols i francesos o de l’italià Renzi. I no parlem de les polítiques dels Schroeder o Clinton al servei dels interessos dominants. Tot això ha portat a amplis sectors de la classe treballadora a sentir-se no representada políticament i caure en la pèrdua de la seva consciència de classe i deixar-se arrossegar per la demagògia de la ultradreta nacionalista i individualista.

Les forces d’esquerra es troben avui mancades de pensament hegemònic sobre la situació de les societats desenvolupades. Avui cal com mai plantejaments globals que permetin situar les propostes polítiques nacionals o estatals en un context global. Es tracta de fer realitat la màxima de “pensa globalment, actua localment”.

Les solucions a l’actual hegemonia de les dretes, siguin neoliberals o proteccionistes, només podran fer-se realitat a partir d’una alternativa que vinculi els plantejaments polítics de progrés en el propi àmbit d’actuació i els lligui amb altres més globals en l’àmbit supranacional. Es fa imprescindible, com a mínim en l’àmbit europeu, una “nova internacional” de les forces d’esquerra, ecologistes i progressistes, que coordini i sigui capaç de donar sentit conjunt a les polítiques transformadores que després es desenvolupin a cada país, però amb una visió conjunta.

En cas que l’esquerra no sigui capaç de disputar l’hegemonia en el nou context, ser l’alternativa a la globalització neoliberal, potser molts sectors de la classe obrera i de les classes populars, decebuts i desorientats, poden optar per opcions populistes de la dreta extrema. No serà un fet històricament nou; al segle XX, part de la classe obrera, especialment la més baixa i desclassada, va ser atreta pel nacionalisme del nazisme alemany o del feixisme italià.

Cal evitar que això torni a passar, i per això calen plantejaments estratègics des de l’esquerra i fugir del pur tacticisme polític, que avui sembla ser preeminent, tant el la denominada “esquerra reformista” com en les forces de l’esquerra alternativa existents.

ON ES L'ESQUERRA?

Representació de l'esquerra

Nuevatribuna | 10 de Febrero de 2017


Gran part de la gent que es considera d'esquerres està actualment profundament desorientada. Cap de les actuals opcions polítiques sembla reflectir les seves aspiracions. Fins i tot el desig d'il·lusionar-se s'enfronta a l'actualitat de la situació dels partits que es presenten com a alternatives a la dreta triomfant.

Només cal veure la realitat del PSOE o de Podemos, on la manca de debat polític real es substitueix per lluites caïnites pel poder. Es nota a faltar un debat en profunditat que vagi de l'anàlisi global a la realitat concreta i prioritzi les propostes polítiques des de les que afronten les contradiccions principals fins a les que afecten qüestions complementàries.

Es troben a faltar els conceptes ideològics que antany van ser fonamentals i que ara precisen sens dubte d'actualització però que són igualment necessaris. Fins i tot en el debat per a la conformació d'un nou subjecte polític a Catalunya s'obvien les bases ideològiques del projecte i es cobreixen amb una combinació i barreja de propostes procedents de les parts confluents sense establir conceptes ideològics definits i  sense establir prioritats en un “totum revolutum”.

En el cas del PSOE o de Podemos ni tan sols es guarden les formes i les propostes polítiques queden relegades al debat de les persones.

Un PSOE en crisi d'identitat

En el PSOE tot es centra entre un exsecretari que es reclama genèricament d'un socialisme d'esquerres que només ho concreta en la seva oposició a la dreta del PP sense més. La seva experiència anterior com a màxim dirigent del PSOE solament ens va deixar clar que la seva política es basava en un tacticisme amb una única estratègia tractar de fer-se amb el govern sense un objectiu clar de per a fer què. El PSOE  ja fa molt temps que ha renunciat a ser un partit socialdemòcrata conseqüent i ha abraçat la concepció socio-liberal que es centra en la defensa de drets individuals i llibertats públiques però amb una renúncia expressa a anar cap a una transformació social. Si és criticable l'ambigüitat de Sánchez ja no entrarem a analitzar la posició dels seus contraris, “els barons”, que el seu objectiu és aconseguir que gens canviï en la trajectòria del PSOE i amb la finalitat de recuperar el bipartidisme tradicional.

 

Més trist és l'espectacle en Podemos que en poc temps ha passat d'aparèixer com a una esperança nova, i en alguns aspectes amb un cert infantilisme polític, a aparèixer com a una opció envellida i que xipolleja en el fang de la lluita caïnita com en la pitjor de les històries dels vells partits de l'esquerra clàssica.

Podemos dividit

En una situació econòmica social complexa a tot nivell com mai ens hem trobat des dels anys 30 del passat segle, no s'albira cap anàlisi de la complexa situació internacional dominada per la globalització sense regles, ni com fer front a l'avanç de la ultradreta proteccionista i nacionalista que  tracta de desbancar  la dreta neoliberal hegemònica.

No hi ha propostes de com fer front dins del nostre país a la situació global que ens envolta. Tant uns com altres semblen menysprear qualsevol anàlisi marxista de la realitat i no ho substitueixen per cap altre tipus d'anàlisi estructural de la realitat. Tot són propostes inconnexes per a fer front a diversos problemes de la realitat sense establir en cap moment una estructuració de les contradiccions principals a les que ens enfrontem. Així es fa molt èmfasi en la situació d'emergència social en què ens trobem i es plantegen propostes d'afrontar-la però sense plantejar-se en cap moment la raó última d'aquesta situació, la falta de treball digne. El factor de la centralitat del treball en la política està desaparegut de l'anàlisi dels polítics de progrés, per no dir d'esquerres. I en conseqüència el concepte de classes socials i de la confrontació de classes també.

Els partits actuals suposadament d'esquerres semblen fugir de l'anàlisi de la història i es desvinculen de qualsevol relació amb les opcions transformadores del passat.

 

Evidentment no es tracta d'aplicar fórmules del passat però si d’utilitzar-les com a elements de reflexió. El PSOE actual no és recognoscible en una genuïna tradició reformista de la socialdemocràcia, i Podemos no vol saber res del passat, obviant la riquesa d'anàlisi que s'ha donat en l'esquerra alternativa. Com a màxim citen  Gramsci però sembla que sense comprendre ni la seva anàlisi ni la seva tradició.

 

Aquesta situació no es dóna únicament al nostre país sinó que és generalitzada als països desenvolupats. Només cal veure la falta d'alternatives a l'actual situació d’ Europa, tots ens alarmem davant la seva manca d'humanitat davant els refugiats, però ningú es planteja que fer per a transformar una UE que no ens agrada, fora de genèrics “eslògans” com “una altra Europa és Possible”, sense dir ni com, ni que alternatives concretes es plantegen, i evidentment com i qui i amb qui es porten a la pràctica.

Trump l'ultradreta que avança

La renúncia a plantejar la centralitat del treball porta a elucubrar posteriorment sobre el desmembrament i segmentació de la classe obrera que veiem com en molts casos cau a les mans polítiques de la dreta o ultradreta política, i llavors es demonitza. Però les raons del “Brexit”, de la victòria de Trump, o dels vots obrers  Le Pen, tenen arrels profundes en la deixadesa de les organitzacions polítiques suposadament d'esquerres. En moltes ocasions l'esquerra realment existent ha prioritzat altres aspectes relatius a drets socials o llibertats de diversos col·lectius als problemes d'un món del treball avui molt més plural i segmentat  que abans, quan haurien d'haver combinat les noves problemàtiques sense desatendre les que tradicionalment havien defensat.

 

Un clar exemple són les polítiques dutes a  Gran Bretanya on els laboristes de Blair es van desentendre del món sindical i del treball, les Reformes Laborals i antisindicals dels socialistes espanyols i francesos o de l'italià Renzi, per no parlar de la política dels Schroeder o  Clinton al servei dels interessos dominants. Tot això ha portat a amplis sectors de la classe treballadora a sentir-se no representada políticament i caure en la pèrdua de la seva consciència de classe i deixar-se arrossegar per la demagògia de la ultradreta nacionalista i individualista.

El precedent del feixisme

Aquest fet no és històricament nou, ja en el passat segle sectors de classe obrera, especialment la més baixa i desclassada va ser atreta pel nacionalisme del nazisme alemany o del feixisme italià.

Els nostres polítics progressistes haurien de recordar i analitzar el passat per a repensar les polítiques de futur.

L'esquerra desorientada



Per un nou Contracte Social europeu

 https://perspectiva.ccoo.cat/

Publicat a PERSPECTIVA: https://perspectiva.ccoo.cat/  nº9 (FSC CCOO) Treball sencer.

nuevatribuna.es | 26 de Enero de 2017

El procés d’industrialització capitalista va ser parell a la lluita de la classe obrera per la seva emancipació i per la millora de les seves condicions de vida i  treball. Aquestes lluites comportaven també la dels drets del conjunt de la ciutadania per unes societats més justes i lliures. En finalitzar la II Guerra mundial, i com a conseqüència d’aquesta, de l’arrelat procés d’industrialització, de l’existència d’un model alternatiu simbolitzat per la URSS i el bloc sota el seu domini, així com la força del moviment obrer i els seus sindicats, es va produir un Contracte Social implícit, no escrit, als països de l’Europa Occidental. Aquest contracte social es basava en dos vectors en tensió: la justícia del mercat i la justícia social.

El Contracte Social a Europa Occidental entre capital i treball va comportar tres llargues dècades d’or, des de 1945 a l’inici dels 80, pel que fa a la millora de les condicions i els drets dels treballadors i del conjunt de la ciutadania. Va ser un període històric excepcional per la reducció de desigualtats i la implantació d’un estat de benestar amb àmplia cobertura de prestacions socials i redistribució de la riquesa mitjançant els impostos, amb el reconeixement d’amplis drets civils i llibertats socials (universalitat de la salut i l’educació pública i l’accés a l’ocupació entre d’altres) resultat de l’acció dels governs i de la negociació col·lectiva dels sindicats. Cal dir que les bases d’aquest model eren compartides pel conjunt de les principals forces polítiques i socials. En aquell període les propostes del liberalisme a ultrança eren per a la gran majoria inimaginables i totalment minoritàries.

Thatcher i Reagan

A principi dels 80 s’inicia la Revolució Conservadora de la mà de Reagan i Thatcher amb la seva proposta de fonamentalisme econòmic basat en mercats lliures de tot control i reducció de l’acció de l’estat malgrat mantenir-los com a proveïdors dels grans oligopolis i garants del nou ordre. Segons ells el mercat manté l’equilibri per si mateix i genera resultats racionals i d’eficiència entre els quals inclou l’estabilitat i la plena ocupació.

És una doctrina que rebutja per principi tot allò públic i col·lectiu i potencia l’extensió del mercat a tots els àmbits de la vida, és el foment de l’individualisme, de l’anomenat “capitalisme popular” i la segmentació de la classe treballadora i les classes mitjanes. El mercat assigna a cadascun recursos segons el seu mereixement.

La revolució conservadora respon a un canvi en el sistema productiu. En els estats desenvolupats d’Europa es produeix una progressiva reducció de la producció manufacturera  amb el desmantellament de la indústria que es desplaça a països en vies de desenvolupament on la producció és més barata. Això provoca un procés de terciarització de l’economia als països més desenvolupats, amb un predomini cada cop més gran del capital financer especulatiu sobre el capital industrial, així com un canvi qualitatiu en el si de la classe treballadora amb la substitució de l’obrer industrial per treballadors del sector serveis. Amb la desaparició del sentit comunitari i fomentador de l’instint de classe industrial i la menor consciència de classe entre els nous sectors de treballadors es produeix el consegüent debilitament del sindicalisme de classe, fruit també d’una legislació regressiva en allò laboral i sindical.

L’objectiu de les empreses és la maximització del benefici i la màxima remuneració a l’accionista. Els beneficis són cada vegada majors en relació al cost de producció. La revolució conservadora es veu potenciada per la globalització derivada de l’aplicació de les TIC, la pràctica del “Offshoring” global com a ecosistema mitjançant el qual el moviment de capitals s’oculta total o parcialment a les autoritats i a la societat i permet eludir la jurisdicció dels Estats-nació.

Tot això aconsegueix la seva plenitud a partir de la Gran Recessió de la primera dècada del segle XXI. L’hegemonia del neoliberalisme provoca un canvi radical en la “finestra de Overton” com descriu encertadament Owen Jones, “la concepció que era marginal en l’etapa anterior és l’hegemònica ara, i el que llavors es considerava normal ara és alguna cosa antiquada i en tot cas definida com a radical”.


Owen Jones

És evident que per a l’èxit d’aquesta hegemonia conservadora s’han precisat diverses variables: Inexistència d’alternativa al sistema des de la implosió del bloc soviètic; transformació de l’estructura i l’organització del treball i en conseqüència del poder i la capacitat sindical; el lliscament cap a l’individualisme consumista i l’absència de tot sentit de solidaritat i ciutadania nacional i internacional.

Així hem arribat a una situació extrema referent a la desigualtat i a la cohesió social. L’individualisme hegemònic converteix l’altre en un competidor, tot el que és diferent és un enemic i algú que et pot disputar la teva precària posició social. És el renaixement de la insolidaritat especialment respecte al diferent i el replegament cap a la idea del nacionalisme excloent a través dels populismes nacionalistes. I tot això ha posat en crisi el propi projecte europeu.

I malgrat això l’alternativa és Europa com a concepte, no hi ha alternativa en el retorn a l’Estat-nació. L’única alternativa capaç de canviar l’orientació de les polítiques i fomentar alternatives només pot donar-se a escala europea. La lluita per establir un Nou Contracte Social i un manteniment amb reformes de l’Estat del Benestar només serà possible si es planteja a escala europea.

L’alternativa no pot basar-se únicament en interessos socioeconòmics sinó fonamentalment en valors progressistes que qüestionin els costos socials i ambientals a que ens porta el neoliberalisme sense control. Per a aquesta alternativa es precisa una aliança entre els moviments indignats de les classes mitjanes amb un sindicalisme reforçat que sigui capaç de representar els interessos de les plurals i segmentades classes treballadores. I és imprescindible plantejar-ho per a operar en l’àmbit del conjunt d’Europa.

El seu objectiu ha de ser establir un Nou Contracte Social mitjançant la construcció d’una altra Europa amb més democràcia,  més capacitat de creació d’ocupació, amb polítiques públiques inclusives i amb respecte a la diversitat, més Europa monetària, fiscal, econòmica, social, ecològicament sostenible i política, i des del respecte a cert grau de sobirania dels estats. I per això s’ha d’establir  un nou relat per a una nova era, capaç d’encarnar un nou propòsit col·lectiu, un ideal polític que ha de ser aquesta nova “Europa social”.

Per la Europa Social

ATOCHA ZENIT DE LA LLUITA DEMOCRÀTICA



Advocats d'Atocha un record a preservar

Nuevatribuna | 13 de Enero de 2017

El 24 de gener farà 40 anys de la massacre, perpetrada per assassins de la ultradreta, contra el despatx dels advocats laboralistes de CCOO i del PCE del carrer Atocha.  Aquell fet i la resposta multitudinària, disciplinada, silenciosa i ben estructurada de la ciutadania de Madrid a la crida del PCE, signifiquen el punt culminant de la lluita democràtica en el conjunt del país.

Els màrtirs d'Atocha

Al gener de 1977 la situació era d’una gran complexitat i sens dubte l’atemptat buscava provocar una resposta violenta per part del PCE i de CCOO que trunqués el procés de transició democràtica. La resposta ciutadana va demostrar tot el contrari, el caràcter multitudinari, pacífic i la gran disciplina manifestada per la multitud a les consignes establertes per la direcció del PCE, va ser decisiva per a la consolidació d’un procés de democràcia plena a l’estat espanyol.

En primer lloc no cal oblidar que en aquells temps es tantejava una sortida a la dictadura consistent en una democràcia limitada que exclogués d’entrada els comunistes espanyols i les seves organitzacions vinculades com CCOO.

 Una gran i ordenada manifestació de dol

Només cal assenyalar alguns fets demostratius. El 15 d’abril de 1976 es celebra amb plena tolerància de les autoritats el 27 Congrés de la UGT. Contràriament CCOO va veure denegat el permís per a celebrar el seu congrés al final de juny a Madrid, i va celebrar  el 11 de juliol la seva Assemblea de Barcelona en clandestinitat. Per la seva part el PSOE va celebrar també lliurament el seu XXVII Congrés del 5 al 7 de desembre de 1976 amb una àmplia representació i presència de líders socialistes europeus. Al mateix temps Santiago Carrillo era detingut a Madrid el 23 de desembre del mateix 1976.

Eren clares les intencions d’anar en un primer moment cap a una democràcia limitada que exclogués els comunistes (PCE-PSUC), els quals havien estat els opositors fonamentals, quasi en solitari a la dictadura franquista.

No hi ha dubte que la mobilització contra els atemptats d’Atocha va ser fonamental per a provocar un canvi radical en aquesta política limitadora i la clau que va obrir la porta no només a la legalització del PCE i de CCOO sinó a la consecució d’una “ruptura pactada” i  una democràcia plena. El govern va constatar la impossibilitat de deixar fora del marc democràtic una força que tenia darrera seu una història de lluita heroica per la democràcia i que demostrava tenir una forta presència i força al carrer. I la forma democràtica i pacífica d’aquesta demostració de força també va tenir una forta repercussió.

Portada de Mundo Obrero

Avui, quan des d’àmbits de un “esquelètic” PCE, que no té res a veure amb el que va ser, i d’alguns dirigents de IU i de Podemos es pretén fer una lectura revisionista del paper del PCE a la transició, fets com aquests demostren la seva falta de coneixement i vivència. Hi ha qui com Garzón defensa la valentia de la lluita dels comunistes en la clandestinitat i la traïció de les elits “eurocomunistes” en la transició. Caldria que aquests revisionistes tinguessin en compte que la direcció comunista en la clandestinitat i en la transició estava en mans de les mateixes persones. I que la política del PCE en la transició era la que provenia de la seva estratègia de “Reconciliació Nacional “ adoptada en juny de 1956 pel Comité Central del PCE i la posterior proposta de “Pacte per la Llibertat” de 1969. Era doncs una posició política adoptada i consolidada en el sí del partit. La direcció del PCE va deixar molt clar que l’objectiu fonamental i estratègic era la conquesta de la democràcia, en paraules populars d’aquella època el problema fonamental era “dictadura o democràcia” i no “monarquia o república”.


I és evident que la transició democràtica plasmada en la Constitució del 78 es va donar en un moment de sorolls de sabres, i on les forces reaccionaries partidàries del “vell règim” encara tenien una força important, i pot ser considerada una conquesta important. La tan criticada avui Constitució del 78 va ser força avançada pel seu moment i plenament equiparable a la de països del nostre entorn democràtic. Només cal fixar-se en dos qüestions importants avui: la territorial i l’econòmica. En el tema territorial hi havia un reconeixement clar i diferenciat de les nacionalitat històriques sobre la resta, en un reconeixement indirecte del caràcter plurinacional de l’estat. I per la seva banda en l’aspecte econòmic era possible un desenvolupament econòmic d’inspiració de dreta o d’esquerra. Ambdós temes desprès han estat deteriorats completament pels pactes adoptats de forma conjunta pel PP i el PSOE. En el primer cas amb la LOAPA que va ser un a llei aprovada pel PSOE i la UCD el juny del 82, i com a resposta a la pressió derivada del cop d’estat del 23 F del 1981, i que és la base de les posterior lleis centralitzadores que han afectat directament Catalunya. En el segon cas la reforma constitucional efectuada amb nocturnitat pel PSOE i PP, donava un gir neoliberal a la Constitució al consagrar la prioritat del pagament del deute.

Podem dir que el problema del desfasament no és fruit del procés constitucional de la transició sinó de les polítiques realitzades pels partits hegemònics en la post-transició.

Pel que fa al PCE és cert que els seus resultats electorals no van ser els que es preveien però això és degut a dos problemàtiques. Una externa, el pes de l’anticomunisme derivat dels 40 anys de propaganda anticomunista de la dictadura o la por de gran part de la població que es va inclinar per opcions més “suaus” com el PSOE. I també degut a factors interns, en aquest sentit es podria dir que el gran error de la direcció del PCE va ser no donar pas a una “nova generació”, a una “renovació” respecte a la generació  de la “guerra civil”, màxim quan el PCE tenia quadres polítics sobradament preparats.

Tot això també ens porta a qüestionar altres plantejaments del “revisionistes”, el parlar de la necessitat d’una “segona transició” o la liquidació del “règim del 78”. Transició va ser el pas de la dictadura a la democràcia, no una actualització o renovació constitucional dins de l’estat democràtic. No hi ha un “regim del 78” sinó una  Constitució del 78 que pot estar superada en molts punts, que ha estat deteriorada expressament i/o que no s’adapta al moment actual però això no significa un canvi de règim, sinó una nova fase democràtica.

Es lamentable que avui en dia polítics de les noves fornades pensin que fins ara no s’havia fet res bé sense ells. Aquest “adamisme” demostra una manca de formació preocupant, especialment quan es defensa per qui hauria de ser el més ferm defensor, per orgull de la pròpia organització, d’una de les millors pàgines de la història del PCE.

Els 40 anys de la matança dels advocats laboralistes d’Atocha i de la gran mobilització popular que va provocar són potser una de les pàgines més glorioses de la història d’un PCE avui ja desaparegut.

"El abrazo" de Genovés

LA CONXORXA DEL BIPARTIDISME

Una nova reedició del bipartidisme?

El 20D de l’any 2015 va semblar que el mapa tradicionalment bipartidista havia saltat pels aires. També va semblar que una nova realitat emergia del nou Congrés. Tot indicava que el PP havia perdut les eleccions i era difícil un nou govern de Rajoy. El que va passar desprès tots ho recordem. El fracàs de les forces del canvi per a establir una alternativa vàlida, l’acord del PSOE amb C’s, la radicalització verbal de Podemos. Tot va conduir a la repetició d’eleccions el 26J, i la situació de “statu quo”, l’acord del PP amb C’s, la crisi interna en el PSOE i la dimissió de Sánchez, la incapacitat de UnidosPodemos per a superar al PSOE ni per a conformar una alternativa creïble. Tot finalment va afavorir el nomenament de Rajoy com a nou President.

Rajoy va demostrar durant tot aquest període, i malgrat les crítiques rebudes, que va ser un mestre en el domini dels temps polítics. Va superar la primera derrota, va deixar que Sánchez i el PSOE s’estimbessin, va utilitzar l’espantall de la radicalitat de Podemos. I finalment va guanyar la partida.

Ara sembla que vol fer un nou pas endavant que sens dubte ja podria qualificar-se de genial, decidir la seva oposició política. Rajoy malgrat el pacte amb C’s no ha deixat de demostrar la seva poca simpatia cap a Rivera i la seva formació que podrien representar una certa competència en el camp de la dreta. Es per això que malgrat l’acord d’investidura no el tracta com un soci preferent, al contrari  aprofita que els de Rivera atrapats pel pacte són incapaços de reaccionar als seus incompliments ja que demostraria l’error de la seva estratègia política. Les relacions personals amb el líder de Podemos i inclús bona part dels seus enfrontaments públics han demostrat una relació d’una certa deferència. Realment Podemos i la política de Pablo Iglesias beneficia especialment el PP i Rajoy, ja que no sols no és capaç de dissenyar una estratègia alternativa sinó que el beneficia per aglutinar al seu entorn a les que denomina “forces constitucionalistes”, és a dir al C’s i al PSOE.

Rajoy (PP) i Fernández (PSOE)

Rajoy està demostrant en aquesta primera fase del seu nou govern una relació especial amb el PSOE, un cop descavalcat Sánchez. Les relacions amb la gestora del PSOE i el seu President semblen molt satisfactòries fins el punt que són les relacions prioritàries pel PP en l’inici d’aquesta legislatura. Primer va derrotar el PSOE, el va conduir a la seva derrota amb l’abstenció en la investidura, i ara al enemic derrotat li dona “àrnica”  per tal de que es pugui recuperar mínimament. Són acords mínims i que alhora obliguen el PSOE a acceptar-los per sota del que la majoria parlamentària del Congrés permetria plantejar. Ho hem vist amb l’acord del SMI, que malgrat la capitalització que li ha permès fer al PSOE significava no només ser un acord que era la meitat del que havia aprovat en una PNL el Congrés, que era la meitat del que plantejaven els sindicats majoritaris, sinó que fins i tot li ha permès al Govern burlar el procés de negociació que el Govern hauria de fer amb CCOO i UGT. El mateix podem dir de l’acord sobre emergència energètica, una proposta molt reduïda, fins i tot poc concretada que no es posarà en marxa fins passat l’hivern. Una proposta a la que ha deixat sumar-se en l’ últim moment a C’s, demostrant el seu menyspreu vers els de Rivera, i que ha molestat profundament els de Pablo Iglesias al que ha donat una nova raó per a criticar el PSOE. I ho torna a demostrar en la negociació paritària que estan establint per escollir els membres a renovar en el TC.

El disseny de Rajoy és el de qui vol salvaguardar l’essència d’un model polític bipartidista que ell tant enyora i desitja. Seria tornar el joc a la casella de sortida desprès de l’ensurt del 20D. Creu en la política d’alternança en el poder, no desitja una política que permeti alternatives en el poder. El PSOE i encara més el que es dibuixa darrera de la gestora i el barons és un partit que somia també en retornar al bipartidisme de la alternança, és un PSOE que té al·lèrgia a qualsevol aliança a la seva esquerra, i en especial a la que dibuixa Podemos. I Rajoy en un gest de magnificència li dona una mà per a sortir de la seva situació actual de debilitat que d’altra banda comportarà noves cessions del PSOE al PP governant.

El desig polític de Rajoy

Rajoy vol tornar al bipartidisme, vol tornar a una situació on  C’s torni a recordar a una UPyD insignificant i poc perillosa i on amb un UnidosPodemos radicalitzat sigui una nova versió de la IU d’Anguita. Tot això alhora li permet tenir un PSOE domesticat en la direcció de l’oposició i amb el que podria compartir polítiques bàsiques com és la defensa de l’actual UE neoliberal dibuixada pels “populars” europeus amb la conxorxa de la socialdemocràcia europea, amb una mútua voluntat de permanència en el sistema de defensa europeu, inclús amb la política davant els refugiats i la immigració, o establir una forta unitat en el tema territorial que inclús li permeti plantejar una negociació política limitada davant el desafiament independentista de Catalunya. Tots hem pogut comprovar la sintonia amb que des del PSOE han respòs a les paraules lleugerament autocrítiques de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría al dir que hauria estat bo en el seu moment haver fet un pacte previ del PP amb el PSOE respecte l’Estatut de Catalunya. Tot això fins i tot li podria fer considerar a Rajoy com a un tema menor que el PSOE no avalés els propers pressupostos.

Rajoy està demostrant ser el més capaç dels polítics actuals, amb una autoritat única i indiscutible en el PP al qual conduirà sens dubte a una actualització i rejoveniment de cares en la seva direcció. A un PP que ha conduit des de la  derrota a una situació en que es veuen com a l’única força política sòlida i amb capacitat de govern. Ja hi ha veus des del seu partit que aposten per una continuïtat de Rajoy en una legislatura posterior. Per que és evident que amb la seva política Rajoy està dissenyant la seva oposició preferida amb un PSOE que seria incapaç fins i tot de liderar una alternança política degut a la forta divisió que s’ha establert a l’esquerra política amb una nova dinàmica fratricida de “neofelipisme front a neoanguistisme”.

Malauradament un panorama poc prometedor per a la gent d’esquerres si no hi ha un canvi radical en els partits que la volen representar.

Cal alternatives al bipartidisme de l'alternança