ARA CAL ENFORTIR EL SINDICALISME

Nuevatribuna | 27 de Febrero de 2017


El sindicalisme ha estat històricament l’instrument que la classe treballadora s’ha donat per a defensar els seus interessos col·lectius com a classe i alhora aconseguir millorar les condicions globals de la ciutadania. Com deia Marx “ la classe obrera posseeix un element triomfador: el nombre. Però el nombre no pesa en la balança si no està unit per l’associació i guiat pel saber”. Aquest paper ha estat ocupat pel sindicat com instrument bàsic de l’organització de la classe treballadora.


Aquesta situació és defensada avui en dia, en moments de davallada de la presència sindical, atacada per les lleis i pels mitjans de comunicació com a instruments antiquats i obsolets, per veterans historiadors com Josep Fontana quan diu “El sindicat és fonamental per a la vida dels treballadors, que adquirien una visió comuna de les coses, de valors com la solidaritat i la formació cultural”, o per joves politòlegs com Owen Jones.

Com diu l’esmentat Josep Fontana el sindicalisme és la darrera trinxera per a fer front a la contrarevolució. I potser aquesta ha estat la causa de que el sindicalisme hagi estat en els darrers temps l’element més injuriat i perseguit pels poders de la revolució conservadora iniciada per Thatcher i que ha conquerit l’hegemonia ideològica abans i durant la darrera crisi als països desenvolupats. El sindicalisme ha estat debilitat per les lleis establertes per la mateixa Thatcher i mantingudes pel laborisme a Gran Bretanya. I el mateix ha passat a Alemanya amb Schröeder, a Espanya amb Rajoy, a França amb Hollande i a Itàlia amb Renzi. L’objectiu fonamental ha estat restar la capacitat dels sindicats en la negociació col·lectiva i restringir la capacitat d’intervenció dels sindicats. I la situació de crisi ha estat la major excusa. Tot això amb la complicitat d’una gran parts dels mitjans de comunicación.

Desprès d’anys a la defensiva, ja que els moments de crisi mai són favorables per al moviment sindical degut a que la por és desmobilitzadora, sembla arribat el moment de rellançar el sindicalisme a la ofensiva i per això cal tant un reforçament intern com un ajut extern.

Crec que el sindicalisme, en especial el majoritari que pot representar CCOO ja ha fet passos importants a nivell intern. Per un costat la crisi li ha permès depurar-se de vicis i comoditats de temps passats i per d’altra, i la més important, ha repensat la seva història i a partir dels seus valor fundacionals s’ha plantejat la seva adaptació a un moment històric nou. Nou per la pròpia transformació del món del treball i de la classe treballadora avui molt més diversa i plural en la seva situació. Ara cal retrobar-la  no  només en el seu lloc de treball sinó també en el seu lloc de vida, tot defensant els seus drets salarials directes, així com  la part de salari social que els hi correspon en forma de prestacions socials o serveis públics de tot tipus, des dels tradicionals, sanitat, educació i pensions, fins als nous drets a habitatge, transport, etc.

De la mateixa manera el sindicat està efectuant passos importants en la renovació dels seus quadres dirigents. Ja hi ha nous quadres joves, que no han viscut ni el naixement del sindicat, ni l’època de la clandestinitat ni la transició i que van ocupant llocs de màxima responsabilitat com es donarà properament en una organització tan important com les Comissions Obreres de Catalunya. Aquesta renovació amb quadres identificats amb la història i els valors del sindicat també permet tenir una mirada més actual i vivencial de la situació que en aquest moment viu el conjunt de la classe treballadora.

Però el sindicalisme també precisa  com diu l’esmentat Josep Fontana de la complicitat del món polític. Els partits polítics de l’esquerra, nous o vells, han de tenir en compte que sense la recuperació d’un sindicalisme fort és pràcticament impossible un canvi polític real. Cal que el sindicalisme recuperi els seus instruments fonamentals que li van ser arrabassats per les reformes laborals especialment el de la negociació col·lectiva, el camp on es concreta la lluita de classes, així com més capacitat d’intervenció tant en les empreses com en la economia en general. I aquesta és una responsabilitat i un compromís fonamental que han de contraure els polítics que es reclamin de voluntat reformadora o transformadora de la societat. Es significatiu que en els darrers temps hi hagi gent dins dels partits socialistes que es plantegi un canvi de polítiques que comporti tornar a la conjunció amb el món sindical. Ho ha fet Jeremy Corbyn en el partit laborista i darrerament hem vist com Pedro Sánchez ha plantejat la necessària unitat amb el sindicalisme i fins i tot  Martin Schulz del SPD renegui de la política de Schröeder i reclami la vinculació amb el fins ara denigrat món sindical. Caldrà veure com es passa de les paraules als fets pel que fa als denominats socialdemòcrates, però encara amb més raó cal veure el plantejament de l’esquerra alternativa, especialment en els nous partits que encara semblen molt aliens o despistats respecte la centralitat del treball i del moviment sindical ha de tenir en qualsevol proposta transformadora de canvi.

I la recuperació del sindicalisme en el món desenvolupat és encara més important si tenim en compte el paper que ha de jugar en un món globalitzat on les industries fabrils s’han deslocalitzat cap a països emergents o en vies de desenvolupament, però sense traslladar ni les condicions laborals ni els drets sindicals. No hi ha dubte que un moviment sindical global fort és imprescindible per a forçar  les empreses  matrius per tal que respectin els mínims drets laborals i sindicals en les seves deslocalitzacions. El moviment sindical, en especial el dels països desenvolupats és imprescindible per a donar aixopluc i protecció al sindicalisme d’uns països on no aquest sindicalisme té cap protecció legal o és directament il·legal i  perseguit.  I on els sindicalistes pateixen des de la pèrdua del treball, a l’empresonament, la tortura i fins i tot l’assassinat i la mort.