L’esquerra desorientada?

Publicat a Revista TREBALL


En una situació econòmica social complexa a tot nivell com mai no ens hem trobat des dels anys 30 del passat segle, no s’albira cap anàlisi des de les forces d’esquerra a la complexa situació internacional dominada per la globalització sense regles, ni ara com fer front a l’avanç de la ultradreta proteccionista i nacionalista que tracta de desbancar la dreta neoliberal hegemònica.

No hi ha propostes polítiques de com fer front dins del nostre país a la situació global que ens envolta. S’ha marginat qualsevol anàlisi marxista de la mateixa i no ho substitueixen per cap altre tipus d’anàlisi estructural. Tot són propostes inconnexes per a fer front a diversos problemes de la realitat, sense establir en cap moment una estructuració de les contradiccions principals a les quals ens enfrontem. Així, es posa molt èmfasi en la situació d’emergència social en què ens trobem i es plantegen propostes d’afrontar-la, però sense plantejar-se en cap moment la raó última d’aquesta situació: la falta de treball digne. El factor de la centralitat del treball en la política està desaparegut de l’anàlisi de les forces polítiques de progrés, per no dir d’esquerres. I en conseqüència, els conceptes de classes socials i confrontació de classes, també.

En el passat, tota anàlisi política de l’esquerra transformadora, ja fos del PCI, del PSUC o d’ICV, començava per la situació global internacional i després s’anava concretant en l’àmbit europeu, estatal i local, tot emmarcant el context sociopolític de les principals contradiccions socioeconòmiques i alhora plantejant propostes polítiques estructurades.

Avui dia, els nous partits que es reclamen de progrés sense ni tan sols moltes vegades reclamar-se d’esquerres, semblen fugir de l’anàlisi de la història, es desvinculen de qualsevol relació amb les opcions transformadores del passat i semblen optar més per la tàctica que per l’estratègia política.

Evidentment, no es tracta d’aplicar fórmules del passat, però sí d’utilitzar-les com a elements de reflexió. En els partits socialistes actuals no es reconeix la genuïna tradició reformista de la socialdemocràcia, i les noves formacions d’esquerres semblen no voler saber res del passat, obviant la riquesa d’anàlisi que s’ha donat en l’esquerra alternativa i la seva relació amb el moviment obrer.

No és una situació que es doni únicament al nostre país, sinó que és generalitzada als països desenvolupats. Només cal veure la manca d’alternatives a l’actual situació d’Europa, on cada dia més les opcions progressistes perden terreny davant no sols de la dreta neoliberal, sinó de l’avenç de les opcions radicals de la ultradreta nacionalista i proteccionista.

La renúncia de l’esquerra a plantejar la centralitat del treball porta a elucubrar posteriorment sobre el desmembrament i la segmentació de la classe obrera, que veiem com, en molts casos, cau en mans polítiques de la dreta o ultradreta política, i llavors és quan se la demonitza, com relata molt bé Owen Jones. Però les raons del “Brexit”, de la victòria de Trump o dels vots obrers a Le Pen tenen arrels profundes en la deixadesa de les organitzacions polítiques suposadament d’esquerres. En moltes ocasions, l’esquerra realment existent ha prioritzat altres aspectes relatius a drets socials o llibertats de diversos col·lectius als problemes d’un món del treball avui molt més plural i segmentat que abans, quan haurien d’haver combinat les noves problemàtiques sense desatendre les que tradicionalment havien defensat.

Un clar exemple són les polítiques dutes a terme per les forces que es reclamen de l’esquerra en el conjunt dels països més desenvolupats. A Gran Bretanya, els laboristes de Blair es van desentendre del món sindical i del treball, i van ser una continuació light de les polítiques de la senyora Thatcher. Només cal veure reformes laborals i antisindicals dels socialistes espanyols i francesos o de l’italià Renzi. I no parlem de les polítiques dels Schroeder o Clinton al servei dels interessos dominants. Tot això ha portat a amplis sectors de la classe treballadora a sentir-se no representada políticament i caure en la pèrdua de la seva consciència de classe i deixar-se arrossegar per la demagògia de la ultradreta nacionalista i individualista.

Les forces d’esquerra es troben avui mancades de pensament hegemònic sobre la situació de les societats desenvolupades. Avui cal com mai plantejaments globals que permetin situar les propostes polítiques nacionals o estatals en un context global. Es tracta de fer realitat la màxima de “pensa globalment, actua localment”.

Les solucions a l’actual hegemonia de les dretes, siguin neoliberals o proteccionistes, només podran fer-se realitat a partir d’una alternativa que vinculi els plantejaments polítics de progrés en el propi àmbit d’actuació i els lligui amb altres més globals en l’àmbit supranacional. Es fa imprescindible, com a mínim en l’àmbit europeu, una “nova internacional” de les forces d’esquerra, ecologistes i progressistes, que coordini i sigui capaç de donar sentit conjunt a les polítiques transformadores que després es desenvolupin a cada país, però amb una visió conjunta.

En cas que l’esquerra no sigui capaç de disputar l’hegemonia en el nou context, ser l’alternativa a la globalització neoliberal, potser molts sectors de la classe obrera i de les classes populars, decebuts i desorientats, poden optar per opcions populistes de la dreta extrema. No serà un fet històricament nou; al segle XX, part de la classe obrera, especialment la més baixa i desclassada, va ser atreta pel nacionalisme del nazisme alemany o del feixisme italià.

Cal evitar que això torni a passar, i per això calen plantejaments estratègics des de l’esquerra i fugir del pur tacticisme polític, que avui sembla ser preeminent, tant el la denominada “esquerra reformista” com en les forces de l’esquerra alternativa existents.