 |
| https://perspectiva.ccoo.cat/ |
Publicat a PERSPECTIVA: https://perspectiva.ccoo.cat/ nº9 (FSC
CCOO) Treball sencer.
nuevatribuna.es | 26 de Enero de 2017
El procés d’industrialització capitalista va ser parell a la lluita de la
classe obrera per la seva emancipació i per la millora de les seves condicions
de vida i treball. Aquestes lluites comportaven també la dels drets del
conjunt de la ciutadania per unes societats més justes i lliures. En finalitzar
la II Guerra mundial, i com a conseqüència d’aquesta, de l’arrelat procés
d’industrialització, de l’existència d’un model alternatiu simbolitzat per la
URSS i el bloc sota el seu domini, així com la força del moviment obrer i els
seus sindicats, es va produir un Contracte Social implícit, no escrit, als
països de l’Europa Occidental. Aquest contracte social es basava en dos vectors
en tensió: la justícia del mercat i la justícia social.
El Contracte Social a Europa Occidental entre capital i treball va
comportar tres llargues dècades d’or, des de 1945 a l’inici dels 80, pel que fa
a la millora de les condicions i els drets dels treballadors i del conjunt de
la ciutadania. Va ser un període històric excepcional per la reducció de
desigualtats i la implantació d’un estat de benestar amb àmplia cobertura de
prestacions socials i redistribució de la riquesa mitjançant els impostos, amb
el reconeixement d’amplis drets civils i llibertats socials (universalitat de
la salut i l’educació pública i l’accés a l’ocupació entre d’altres) resultat
de l’acció dels governs i de la negociació col·lectiva dels sindicats. Cal dir
que les bases d’aquest model eren compartides pel conjunt de les principals
forces polítiques i socials. En aquell període les propostes del liberalisme a
ultrança eren per a la gran majoria inimaginables i totalment minoritàries.
A principi dels 80 s’inicia la Revolució Conservadora de la mà de Reagan i
Thatcher amb la seva proposta de fonamentalisme econòmic basat en mercats
lliures de tot control i reducció de l’acció de l’estat malgrat mantenir-los
com a proveïdors dels grans oligopolis i garants del nou ordre. Segons ells el
mercat manté l’equilibri per si mateix i genera resultats racionals i
d’eficiència entre els quals inclou l’estabilitat i la plena ocupació.
 |
| Thatcher i Reagan |
És una doctrina que rebutja per principi tot allò públic i col·lectiu i
potencia l’extensió del mercat a tots els àmbits de la vida, és el foment de
l’individualisme, de l’anomenat “capitalisme popular” i la segmentació de la
classe treballadora i les classes mitjanes. El mercat assigna a cadascun
recursos segons el seu mereixement.
La revolució conservadora respon a un canvi en el sistema productiu. En els
estats desenvolupats d’Europa es produeix una progressiva reducció de la
producció manufacturera amb el desmantellament de la indústria que es
desplaça a països en vies de desenvolupament on la producció és més barata.
Això provoca un procés de terciarització de l’economia als països més
desenvolupats, amb un predomini cada cop més gran del capital financer
especulatiu sobre el capital industrial, així com un canvi qualitatiu en el si
de la classe treballadora amb la substitució de l’obrer industrial per
treballadors del sector serveis. Amb la desaparició del sentit comunitari i
fomentador de l’instint de classe industrial i la menor consciència de classe
entre els nous sectors de treballadors es produeix el consegüent debilitament del
sindicalisme de classe, fruit també d’una legislació regressiva en allò laboral
i sindical.
L’objectiu de les empreses és la maximització del benefici i la màxima
remuneració a l’accionista. Els beneficis són cada vegada majors en relació al
cost de producció. La revolució conservadora es veu potenciada per la
globalització derivada de l’aplicació de les TIC, la pràctica del “Offshoring”
global com a ecosistema mitjançant el qual el moviment de capitals s’oculta
total o parcialment a les autoritats i a la societat i permet eludir la
jurisdicció dels Estats-nació.
Tot això aconsegueix la seva plenitud a partir de la Gran Recessió de la
primera dècada del segle XXI. L’hegemonia del neoliberalisme provoca un canvi
radical en la “finestra de Overton” com descriu encertadament Owen Jones, “la
concepció que era marginal en l’etapa anterior és l’hegemònica ara, i el que
llavors es considerava normal ara és alguna cosa antiquada i en tot cas
definida com a radical”.
És evident que per a l’èxit d’aquesta hegemonia conservadora s’han precisat
diverses variables: Inexistència d’alternativa al sistema des de la implosió
del bloc soviètic; transformació de l’estructura i l’organització del treball i
en conseqüència del poder i la capacitat sindical; el lliscament cap a l’individualisme
consumista i l’absència de tot sentit de solidaritat i ciutadania nacional i
internacional.
 |
| Owen Jones |
Així hem arribat a una situació extrema referent a la desigualtat i a la
cohesió social. L’individualisme hegemònic converteix l’altre en un competidor,
tot el que és diferent és un enemic i algú que et pot disputar la teva precària
posició social. És el renaixement de la insolidaritat especialment respecte al
diferent i el replegament cap a la idea del nacionalisme excloent a través dels
populismes nacionalistes. I tot això ha posat en crisi el propi projecte
europeu.
I malgrat això l’alternativa és Europa com a concepte, no hi ha alternativa
en el retorn a l’Estat-nació. L’única alternativa capaç de canviar l’orientació
de les polítiques i fomentar alternatives només pot donar-se a escala europea.
La lluita per establir un Nou Contracte Social i un manteniment amb reformes de
l’Estat del Benestar només serà possible si es planteja a escala europea.
L’alternativa no pot basar-se únicament en interessos socioeconòmics sinó
fonamentalment en valors progressistes que qüestionin els costos socials i
ambientals a que ens porta el neoliberalisme sense control. Per a aquesta
alternativa es precisa una aliança entre els moviments indignats de les classes
mitjanes amb un sindicalisme reforçat que sigui capaç de representar els
interessos de les plurals i segmentades classes treballadores. I és
imprescindible plantejar-ho per a operar en l’àmbit del conjunt d’Europa.
El seu objectiu ha de ser establir un Nou Contracte Social mitjançant la
construcció d’una altra Europa amb més democràcia, més capacitat de
creació d’ocupació, amb polítiques públiques inclusives i amb respecte a la
diversitat, més Europa monetària, fiscal, econòmica, social, ecològicament sostenible
i política, i des del respecte a cert grau de sobirania dels estats. I per això
s’ha d’establir un nou relat per a una nova era, capaç d’encarnar un nou
propòsit col·lectiu, un ideal polític que ha de ser aquesta nova “Europa
social”.
 |
| Per la Europa Social |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada