Qui ha perdut amb la crisi financera?

Ada Colau de la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca"

nuevatribuna.es | 11 Febrero 2013

La crisi del sistema financer espanyol, ha estat determinada pel sobre-endeutament  de les entitats financeres derivat de la sobre-exposició als actius immobiliaris que han provocat l’esclat de la bombolla immobiliària.

Per fer front a aquesta crisi financera s’ha dut endavant una denominada Reforma Financera que ha comportat que l’Estat espanyol hagi hagut de demanar  un rescat a la UE de fins a 100 mil milions d’euros.

Aquesta reforma Financera ha comportat:

·        La pràctica eliminació del sector de Caixes d’estalvis que ha sigut el més afectat per la exposició a actius tòxics immobiliaris.

·        Una concentració financera a l’entorn de l’oligopoli format pel Banc de Santander, BBVA i Caixabank.

Aquesta crisi i la Reforma Financera subsegüent ha comportat beneficis per uns pocs i pèrdues per a molts. En concret podem dir:

1.     La reforma ha beneficiat les entitats oligopolistes que han aconseguit una concentració del mercat financer que ha estat beneficiada per milionàries ajudes públiques

2.      També han sortir beneficiats els antics gestors de les entitats desaparegudes que durant molts anys han rebut ingressos substanciosos i a qui ningú fins ara els hi ha demanat comptes per la seva mala gestió que ha comportat la desaparició de les entitats que dirigien.

3.      Els reguladors, especialment els Governadors del Banc d’Espanya senyors Caruana i Fernández Ordoñez que són responsables de la seva negligent supervisió que ha comportat la crisi del sistema financer, sense pagar cap preu per la seva negligència.

4.      Els responsables polítics dels governs d’Aznar i Zapatero que no sols no van impedir la “bombolla immobiliària” i el sobrendeutament de les entitats financeres, sinó que el van potenciar. Les responsabilitats polítiques sembla que mai es paguen.

5.      Les immobiliàries, especialment les més grans que han aconseguit cancel·lar deutes mitjançant  la donació a les entitats financeres de promocions tòxiques difícils de col·locar

I quins som els perdedors:

            a.-  El conjunt de la societat a la qual es fa responsable d’un deute il·legítim ja que és un deute privat, el de les entitats financeres, que ha passat a convertir-se en deute públic, és a dir del conjunt de la ciutadania.

            b.- Els propietaris de participacions preferents, deute subordinat de les entitats financeres, i els petits accionistes de entitats afectades com Banca Cívica o Bankia  que han vist reduïts o liquidats els seus estalvis.

            c.- Els treballadors del sector financer que en nombre de entre 25.000 i 50.000 han perdut o perdran els seus llocs de treball com a conseqüència de la mala gestió dels directius de les seves entitats. Les plantilles en el sector financer es previsible que passin de 270.000 treballadors en el 2008 a uns 223.000 en el 2015.

            d.- Els sectors de la societat que, com a conseqüència de la desaparició de les caixes d’estalvi, es veuran abocats a l’exclusió financera ja que no són clientes rentables per a les entitats que quedin. Aquesta exclusió també es veurà impulsada per la desaparició d’oficines de molts pobles derivada de la reducció d’aquestes.

            e.- La manca de fons per a entitats, especialment del Tercer Sector, que en gran mesura es finançaven gràcies al dividend social  procedent de les obres socials de les Caixes.

            f.- Les famílies i les petites i mitjanes empreses, l’economia productiva, que continuaran mancades de finançament i crèdit que ha estat reduït en gran mesura per les entitats existents per les quals l’objectiu prioritari no és el crèdit sinó mantenir un balanç equilibrat i sanejat. Això està comportant que és doni molt menys crèdit i que el que es dona sigui molt més car.

            g.- Les famílies o persones desnonades, que al contrari de les immobiliàries no sols han perdut el seu habitatge sinó que mantenen i incrementen amb interessos de mora el seu deute. Es calcula que des del 2008 s’han produït uns 400.000 desnonaments, 46.500 només en el primer trimestre del 2012. I aquests desnonaments no afecten una persona sinó famílies senceres. El problema és de tal gravetat que s’han recollit més d’un milió de signatures en una ILP presentada al Congrés dels Diputats, en suport de la dació en pagament com a últim recurs, i que sembla que malauradament serà rebutjada.

La crua realitat és que la Reforma del Sistema Financer s’ha  realitzat en benefici de les grans entitats financeres a costa de l’interès del conjunt de la ciutadania.

I cal dir que les gran entitats no han superat la crisi per que fessin les coses correctament, sinó que pel seu volum o la seva diversificació han pogut salvar-se i ara beneficiar-se de la crisi, però han fet les mateixes actuacions incorrectes que les altres entitats. Es a dir, el Banc de Santander, el BBVA, i Caixabank han donat crèdits a les immobiliàries que han estat fallits, han donat crèdits per sobre del seu valor, han fet participacions preferents i subordinades, han enganyat als seus clients i ningú els hi demanarà comptes. Altrament s’han quedat o quedaran entitats en crisi, amb suculentes ajudes oficials. I al mateix temps que incorporen aquestes altres entitats, les tres grans entitats duen a terme reconversions amb acomiadament de personal i tancament d’oficines. Per que han servit les ajudes públiques? Simplement com diuen els tècnics per reduir capacitat instal·lada és a dir oficines i treballadors

Alhora dues d’aquestes tres entitats oligopolístiques seran els principals accionistes del “banc dolent ”al qual s’han traspassat els actius tòxics immobiliaris del conjunt d’entitats financeres a un preu baix, la qual cosa comporta que a mig o llarg termini pugui ser un bon negoci, i en cas contrari no hi ha dubte que demanaran  la corresponent compensació pública.

Com sempre continuen amb les polítiques de beneficis privats i socialització de pèrdues. Perquè, ens preguntem, no s’ha creat una forta banca nacionalitzada amb les entitats en crisis, traspassant els seus actius tòxics immobiliaris a una entitats pública que fes un parc d’habitatge social per lloguer o venda, i s’utilitza la banca pública per alimentar el crèdit als particulars i a la economia productiva?

Una vegada més, la política per fer front a la crisi financera s’ha efectuat amb el mateix criteri que la resta de polítiques per fer front a la crisi econòmica, es carrega el pes dels costos  sobre les esquenes de la majoria de la ciutadania alhora que es mantenen  i es potencien els sector més privilegiats.

Luis de Guindos, responsable de la Reforma Financera

ENRICO BERLINGUER: "L'Austeritat"

Enrico Berlinguer

Us adjunto discurs de Enrico Berlinguer davant la convenció d'intelectuals, 1977,  sobre "l'Austeritat" publicat a "Mientras Tanto".Podeu fer un clic sobre l'enllaç adjunt. Enrico Berlinguer.: "La austeridad". De plena actualitat i demostrant que l'austeritat no vol dir, com ara planteja la dreta, retallada de l'estat del benestar sino al contrari reforçar-lo i acabar amb el malbaratament de recursos.

Alexis Tsipras: " Nuestra solución para Europa"

Alexis Tsipras-SYRIZA

ολόκληρο το αρθρο του Αλέξη Τσιπρα στην

Febrero de 1953. La República Federal de Alemania (RFA) se hunde bajo el peso de las deudas y amenaza con arrastrar al conjunto de los países europeos en la tormenta. Preocupados por su propia salud, sus acreedores –Grecia, entre ellos— toman nota de un fenómeno que sólo a los liberales ha soprendido: la política de "devaluación interna", es decir, de reducción de los salarios, no garantiza la devolución de las deudas. Todo lo contrario.

Reunidos en Londres y en el curso de una cumbre excepcional, 21 países deciden revisar sus exigencias para ajustarlas a las capacidades reales de su socio en punto a honrar sus obligaciones. Resuelven amputar el 60% de la deuda nominal acumulada por la RFA y le conceden una moratoria de cinco años )1953-1958), así como un aplazamiento de treinta años para su reembolso. Instituyen asimismo una "cláusula de desarrollo", por la que se autoriza al país a no consagrar a servicio de la deuda más de una vigésima parte de sus ingresos de exportación. Europa hace ahora lo contrario de lo dispuesto por el Tratado de Versalles (1919), sentando así las bases del desarrollo de la Alemania Occidental de postguerra.

Y esa es exactamente la propuesta que hace ahora la Coalición de la Izquierda Radical Griega (Syriza): proceder a redropelo de los pequeños tratados de Versalles que imponen la Canciller alemana Angela Merkel y su ministro de finanzas Wolfgang Schäuble a los países europeos endeudados e inspirarnos en uno de los más clarividentes momentos que haya conocido la Europa de postguerra.

Los programas de "rescate" de los países de la Europa meridional han fracasado, generando unos pozos sin fondo que supuestamente tendrían que llenar los contribuyentes. Nunca ha urgido tanto llegar a una solución global, colectiva y definitiva del problema de la deuda. Y no se entendería que se escamoteara objetivo así sólo para garantizar la reelección de la Canciller alemana.

En estas condiciones, la idea avanzada por Syriza de una conferencia europea sobre la deuda, conforme al modelo de la Conferencia de Londres sobre la deuda alemana en 1953, representa, a nuestro entender, la única solución realista y beneficiosa para todos: una respuesta global a la crisis del crédito y a la constatación del fracaso de las políticas puestas por obra en Europa.

He aquí, pues, lo que exigimos para Grecia:

- Una reducción significativa del valor nominal de su deuda pública acumulada.

- Una moratoria sobre el servicio de la deuda, a fin de que las sumas conservadas vayan vinculadas a la recuperación de su economía.

La instauración de una "cláusula de desarrollo", a fin de que el pago de la deuda no mate el germen mismo de la recuperación económica.

- La recapitalización de los bancos, sin que las sumas en cuestión entren en la contabilidad de la deuda pública del país.

Esas medidas deberán ir ligadas a reformas orientadas a una más justas distribución de las riquezas. Poner fin a la crisis implica, en efecto, romper con el pasado que la ha incubado: poner por obra la justicia social, la igualdad de derechos, la transparencia política y fiscal; en una palabra, la democracia.

Un proyecto así resultará impracticable sin el concurso de un partido independiente de la oligarquía financiera, ese puñado de jefes de empresa que han tomado como rehén al Estado, de armadores navieros solidarios entre sí y –todavía en 2013— exentos de impuestos, de patrones de grupos mediáticos y de banqueros ubicuos (y en bancarrota), todos ellos responsables de la crisis y del esforzados mantenedores del statu quo.

El informe anual para 2012 de la organización no-gubernamental (ONG) Transparency International coloca a Grecia como el país más corrupto de Europa.

La propuesta más arriba esbozada constituye, en nuestra opinión, la única solución, a no ser que lo que se quiera es el crecimiento exponencial de la deuda pública en Europa, la media de la cual rebasa ya el 90% del PIB.

Lo que nos hace optimistas: nuestro proyecto no podrá rechazarse, pues la crisis toca ya al núcleo duro de la zona euro.

La dilación no trae consigo sino el crecimiento del coste económico y social de la situación actual, no sólo para Grecia, sino también para Alemania y para el resto de los países que han adoptado la moneda única.

Durante doce años, la zona euro –inspirada en los dogmas liberales— ha funcionado como una simple unión monetaria, sin equivalente político y social.

Los déficits comerciales de los países del Sur constituían la imagen especular de los excedentes registrados en el Norte.

La moneda única, por lo demás, ha servido a Alemania para "enfriar" su economía tras la costosa reunificación de 1990.

Pero la crisis de la deuda ha trastornado ese equilibrio. Berlín ha reaccionado exportando su receta de austeridad, lo que ha traído consigo el agravamiento de la polarización social en el seno de los Estados meridionales y las tensiones económicas en el corazón de la zona euro.

Aparece ahora un eje Norte-acreedor/Sur-deudor, nueva división del trabajo orquestada por los países más ricos.

El Sur se especializará en los productos y los servicios con fuerte demanda de mano de obra con bajos salarios; el Norte, en una carrera hacia la calidad y la innovación, con salarios más elevados (para algunos).

La propuesta del señor Hans-Peter Keitel, presidente de la Federación Alemana de la Industria (BDI), en una entrevista concedida al Spiegel y consistente en transformar a Grecia en una "zona económica especial" [1] revela a las claras el verdadero objetivo memorándum [2]. 

Las medidas previstas por ese texto, y que se extienden al menos hasta 2020, se saldan con un sonoro fracaso que ya reconoce hasta el FMI.

Sin embargo, para quienes las concibieron, el acuerdo tendría la ventaja de imponer una tutela económica a Grecia, convertida así en una colonia financiera de la zona euro.

La anulación de esas medidas constituye, así pues, el prólogo a cualquier posible salida de la crisis: lo mortal es el medicamento, no la dosis, como algunos se avilantan a sugerir.

Por otra parte, habrá que preguntarse por las demás causas de la crisis financiera en Grecia. Las que traen consigo el despilfarro del dinero público no han cambiado: el coste por kilómetro de construcción de carreteras es el más alto de Europa, por ejemplo. Otro ejemplo: la privatización de las autopistas a modo de "prepago" de nuevos ejes…, cuya construcción ha sido interrumpida.

El alcance de las desigualdades no puede reducirse a efecto lateral de la crisis financiera en Grecia. El sistema fiscal griego refleja la relación clientelar que une a las elites del país. Como si de una escurridera se tratara, está rebosante de excepciones y de derechos de pase cortados a la medida del cártel oligárquico. El pacto informal que, tras la dictadura, actúa a modo de soldadura entre la patronal y la hidra bicéfala del bipartidismo –Nueva Democracia y PASOK—, garantiza su mantenimiento.

Es una de las razones de que el Estado renuncie hoy a obtener los recursos necesarios por la vía de los impuestos: prefieren la continua reducción de los salarios y de las pensiones.

Pero el establishment, que ha sobrevivido por my poco a las elecciones del pasado 17 de junio [3] por la vía de sembrar el miedo en torno a una posible salida de Grecia de la zona euro, vive con la asistencia respiratoria de un segundo pulmón artificial: la corrupción.

La difícil tarea consistente en quebrar la colusión entre los medios políticos y económicos –un asunto que no compete sino a los propios griegos— constituirá una de las prioridades de un gobierno popular dirigido por Syriza.

Exigimos, pues, una moratoria sobre el servicio de la deuda para cambiar Grecia

.

A falta de eso, cualquier nueva tentativa de saneamiento financiero nos convertirá en Sísifos condenados de antemano al fracaso. Y esta vez, el drama no afectará sólo a la antigua ciudad de Corintio, sino al conjunto de Europa.

Alexis Tsipras es el principal dirigente de Syriza-Frente Social Unido

Traducción para www.sinpermiso.info: Ventureta Vinyavella



Manuel Vázquez Montalban- " Manifiesto anti-corrupción"

 

Manuel Vázquez Montalbán

Manifiesto anti-corrupción

| Manuel Vázquez Montalbán | publicado en El País el 31.05.1990

Cuarenta años de franquismo no pasaron en balde y, junto a herencias estructurales acarreadas por la lógica de la transición, han quedado secuelas de cultura política reaccionaria que descansan en la afirmación básica: Todos los políticos son iguales, y en su complementaria: La política para quien vive de ella. A un sustrato apoliticista anarquizante se sumó la interesante despolitización antidemocrática practicada por el franquismo, y ahora parece como si la democracia recuperada en 1978 quisiera aportar su propia dosis de nihilismo. Cunde la sospecha de que vivimos en pleno estado de corrupción, como en el pasado vivimos frecuentemente estados de sitio o de excepción, y que ese estado de corrupción es connatural con la política democrática y con sus privilegiados intermediarios: los políticos profesionales. Ayudar a instalar la conciencia social española en la fatalidad de que la corrupción ni se crea ni se destruye, simplemente se transforma, abre una caja de Pandora de la que pueden salir o fascismo o cinismo; el primero como expresión política final del apoliticismo y el segundo como estado ético colectivo que contempla la corrupción como una segunda piel de la relación política-economía-sociedad.
Desde hace medio año la vida política española gira en torno de escándalos económicos en su mayor parte referidos a posibles sobornos y cohechos habituales en la relación entre empresarios, gestores políticos e intermediarios que relacionan a los primeros con los segundos. Las mordidas obtenidas en esa relación al parecer tratan de ayudar a financiar los partidos, aunque es evidente que algunas migajas dejan a los intermediarios para que hayan podido acumular fortunas milagrosas de la noche al día o para engordar fortunas que vienen de lejos, repetidamente amnistiadas por la historia.
Sólo desde una posición interesadamente involucionista o torpemente carroñera se puede sostener que el estado de corrupción ha sido consecuencia de la hegemonía socialista a partir de 1982. Pero es evidente que afirmaciones y gestos que demasiado frecuentemente emite el poder han ayudado a crear una impresión colectiva de zafarrancho de enriquecimiento. Se nos ha dicho tentadoramente que España permitía rápidas riquezas y que un alquiler de 400.000 pesetas mensuales por un apartamento era comprensible; y si las afirmaciones han sido difíciles de comprender viniendo del patrimonio ideológico de donde venían, mucho más escandalosos han sido los gestos: fomento de una nueva clase rica intermediaria del poder, protagonismo de los héroes de las opas agresivas por encima incluso de los héroes del fútbol o del rock, fascinación de los gestores públicos ante el poder bancario, toda clase de oscuridades en la reprivatización de Rumasa, el mal ejemplo de una nueva mesocracia funcionarial con despensa y llave en el ropero y coche oficial, amistades peligrosas con tahúres internacionales, incomprensión ante las reivindicaciones de los trabajadores y puente de plata a los profetas de toda suerte de trenes de alta velocidad… De la categoría a la anécdota, parte del caldo de cultivo del estado de corrupción se ha fomentado desde el poder, por más que de vez en cuando se haya recomendado a sus servidores que fueran de vacaciones con el botijo, la suegra y un pañuelo con cuatro nudos en la cebeza, a guisa de jipi-japa posmoderno.
Casos como el de Juan Guerra, Naseiro, Prenafeta o el que afecta a las concesiones del juego en el País Vasco han sido puntas de un iceberg que no tiene por qué circunscribirse a Andalucía, Valencia, Cataluña o el País Vasco. Estas cuatro puntas del iceberg se han visto o se han detectado por teléfono, pero nada invita a pensar que en otros puntos de la geografía española el saqueo, incluso legal, no se haya cometido. Porque de saqueo hay que hablar cuando concesiones políticas, que debían tener en cuenta ante todo el interés público, hayan podido hacerse teniendo en cuenta quién daba la mejor comisión. ¿Cuántas concesiones no quedan ahora bajo la sospecha de este interés particular no necesariamente concertado con el general? Lo que fue rumor, malquerencia, suspicacia hasta fines de 1989, se convirtió a comienzos de 1990 en evidencia. Era el momento para una reacción depuradora a iniciar por el propio Gobierno y por la institución que detenta en primera instancia la delegación de la soberanía popular: el Congreso de los Diputados. Al contrario. Tanto el Gobierno como un sector sorprendentemente mayoritario de sus señorías se cerraron en banda, decretaron un particular estado de socorros mutuos al que alguien llegó a llamar bloque constitucional, contribuyendo así a la sospecha antigua y moderna de que Dios los crea y ellos se juntan. Presionados por buena parte de los medios de comunicación, pusieron en marcha un tartamudo proceso de investigaciones morosas y tacañas que todavía hoy pertenecen al secreto del sumario de la jerga parlamentaria. Lo que era una grave crisis de credibilidad democrática colectiva se convirtió en estricta lucha por la conservación del poder, inculcando desde el mismo la prevención de que todo el escándalo era fruto de medios de comunicación huidos de mercancías escandalosas y de la oposición de fondo que no se resignaba ante los sucesivos vapuleos electorales.
Así están las cosas. El llamado caso Naseiro no ha merecido otro gesto por parte del Gobierno que la propuesta del señor presidente de que don José María Aznar, si entra en razón, podría sumarse al club de socorros mutuos, acentuando así el sospechoso carácter de tan interesada alianza. Frente a esas tácticas filibusteras del Parlamento se corre el peligro de que todo el trabajo de concienciación crítica asumida por los medios de comunicación no amarillistas se convierta progresivamente en una semanal liturgia de la sospecha, sin el menor carácter moralizador social. Es más. Si algo caracteriza el tono moral social es el aumento del sarcasmo y del cinismo, concretado en la expresión: Si yo pudiera también lo haría. Testimonios y denuncias de los medios hubieran ultimado su eficacia de haber sido asumidos por los políticos, que podían convertirlos en medidas legislativas, operativas y culturales de cambio ético. Aún se está a tiempo para que el Gobierno y el Parlamento se desbloqueen y tomen la iniciativa en un proceso clarificador que, sin duda, pasa por el sacrificio de los responsables de los desaguisados, pero que restituiría el poder y la gloria a una sana mayoría de gestores políticos.
Aun siendo nuestro problema, es fundamentalmente su problema. Como representantes de la sociedad civil no podemos pretender otra cosa que ellos actúen y autorreglamenten el giro ético, que difícilmente puede rehuir comisiones de investigación sobre lo hecho, no sólo a escala Congreso de los Diputados y Senado, sino también en las dimensiones de poder autonómico y municipal. Urge una complementaria red de auditorías, de carácter administrativo o privado, pero siempre lo suficientemente técnicas para que no se conviertan en simples batallas de descrédito preelectoral. Porque es importante resaltar que no es tiempo de sermones, pero tampoco de jugar a ver la paja en el ojo ajeno, a la espera de que nuevos escándalos vayan reduciendo el club de los virtuosos y aumentando el club constitucional. Lo que está en juego no es la hegemonía del partido en el poder o la capacidad de alternativa de la oposición mayoritaria, sino la confianza social ante la mayoría democrática y ante la democracia misma. Si esa confianza se extingue, quedan afectados por igual virtuosos y viciosos, dentro y fuera del poder.
Pero la sociedad civil no debe desentenderse, a pesar de que la política profesional haya hecho todo lo posible porque se desentendiera, arrasando la ya escasa disposición asociativa del pueblo español, arrasamiento que estuvo a punto de llevarse por delante incluso a los sindicatos. Si las asociaciones de vecinos no estuvieran tan diezmadas y escépticas o tan colonizadas, muchos de los chanchullos realizados hubieran sido imposibles. Si los profesionales que intervienen en la relación política-economía-sociedad dispusieran de medios colectivos de presión critica no corporativista, esa relación no hubiera quedado a veces en manos de salteadores de sobremesa o de teléfono. Si la sociedad civil española estuviera articulada y dispusiera de saberes capaces de forcejear dialécticamente con los del poder, las garantías sociales de las decisiones llegarían a un punto óptimo. Por eso convocamos a formaciones políticas, movimientos sociales o simples personas que algo quieran hacer para recuperar un clima de confianza democrática que es imposible recuperar a base de controles telefónicos. Una situación en la que la barbarie del cinismo generalizado sólo pudiera contrarrestarse mediante un control policiaco en la frontera de lo legal arruinaría la lógica del mismísimo Estado de derecho.
Todo antes que aceptar la corrupción como una enfermedad crónica que llegaría a ser parte del sistema, como poder mismo en las repúblicas bananeras y como poder paralelo en repúblicas tan sofisticadas y europeas como la italiana. Doce años de democracia no nos dan derecho a tanta apatía, y bastaría un esfuerzo coaligado de Gobierno, partidos, movimientos sociales y ciudadanos, para que la exigencia ética se hiciera cultura y no enunciado, regla y no excepción. Hagan lo que hagan Gobierno y parlamentarios, aun siendo fundamental, no excluye que propongamos un trabajo de debate sobre la situación y su posible salida, en una campaña estatal de concienciación sobre la relación democracia-ética-política, es decir, sobre la honradez intrínseca de la democracia. Debate al que convocamos en primer lugar a los sindicatos, porque, por lo visto el 14 de diciembre, supieron vertebrar un desasosiego civil amorfo. A todo el asociacionismo superviviente, a todos los colectivos existentes o por crear, a todos los medios de comunicación, a todos los profesionales que intervienen en la creación de saber y opinión. No se trata de sustituir a los políticos, sino de ayudarles a salir del Laberinto de las Sirenas.

Ja ho deia Gramsci “ en el clarobscur sorgeixen els monstres”

Antonio Gramsci

nuevatribuna.es | 03 Febrero 2013

Deia Antonio Gramsci en els seus temps respecte a l’aparició dels feixisme “ El vell món es mor. El nou tarda en aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres” 

No hi ha dubte que aquesta cita es podria aplicar a la realitat existent actualment a Espanya i en general als països del sud d’Europa, però no exclusivament. La crisi de la UE està posant en qüestió l’actual model i fa que els nous nacionalismes exclusius i organitzacions ultranacionalistes i d’extrema dreta apareixen a molts països del conjunt de la UE.

El país on la situació es fa més evident és Grècia, el model econòmic, social i polític està en plena crisi. Els partits corruptes que han portat el país a la seva situació actual encara manen però amb poques perspectives. Està naixent una nova opció de futur com és el cas de SYRIZA, però encara no governa. I en aquests moment de tribulacions, per a la ciutadania, la extrema dreta feixista d’Aurora Daurada guanya adeptes entre una part de la població més afectada per la crisi i té importants connexions amb sectors de les forces policials encara nostàlgics dels temps de la dictadura.

La situació a Espanya també és igualment preocupant. Estem sotmesos a una crisi econòmica profunda, amb una xifra inaguantable de més de sis milions d’aturats i més de dos milions que oficialment no tenen cap ingrés, la qual cosa és insostenible socialment.  Si es manté només és explicable per la proliferació de l’economia submergida i el treball en “negre”. I la política econòmica que defensa el govern, i que no sembla que pugui reeixir, ens pot portar més al fons del pou, perjudicant la majoria de la societat, mentre continua beneficiant els sectors socials més poderosos, i trencant la cohesió social que existia abans de la crisi.

Però això no sembla ser prou. Cal afegir una crisi moral, política i institucional instal·lada i arrelada. La corrupció és la senyal més clara de la situació. Una corrupció generalitzada que afecta des dels voltants del Cap de l’Estat fins el partit del govern estatal, PP, i els partits que manen a Catalunya, CiU,  i que salpica també, en menor mesura, al principal partit de l’oposició, PSOE. El problema és un sistema de generalització de la corrupció que comporta l’existència de corruptors empresarials i corruptes polítics.

Es evident que l’exemple del que passa en els nivells més alts de la representació política s’escampa i afecta amb més o menys profunditat el conjunt de la societat. Com es pot reclamar que la gent pagui el que li pertoca d’impostos quan alhora es veu com des del Govern de l’Estat s’afavoreix i amnistia els grans defraudadors?.

La crisi econòmica i la corrupció política i social que afecta les institucions, comporta una forta desafectació social dins de la ciutadania respecte dels seus representants. Això fa que proliferin pensaments generalitzadors que culpabilitzen a tothom sense diferenciar entre culpables i innocents, així es generen i senten  expressions com “tots els polítics són iguals”, “no ens representen”, etc.

No hi ha dubte que ens trobem davant una crisi profunda del conjunt del sistema, econòmic, polític, social i institucional. L’actual situació de crisi  comporta que la corrupció tingui una més gran i greu repercussió social, malgrat ja s’hagi donat en altres períodes. El 31 de maig del 1990 a El País, Manuel Vázquez Montalbán  signava i donava una resposta en el "Manifiesto Anti-Corrupción", al voltant dels casos Filesa, Roldán, Naseiro o Prenafeta, sobre qüestions similars a las que ens afecten avui, en gran mesura derivades de l’apropiació bipartidista de l’estat. Però avui, amb la gran crisi que ens afecta i envolta, fa que la ciutadania contempli la situació amb una barreja de estupefacció, por i/o indignació.

                                           Manuel Vázquez Montalbán

La situació és d’una gravetat extrema i cal posar-hi remei, si no es vol que “emergeixen els monstres”, sota la forma de “salvadors de la pàtria”, moviments antipolítica o figures amb  populisme demagògic i reaccionari.

L’actual situació precisaria, per tal d’impedir que surtin “fantasmes del passat”, una completa regeneració radical de la política. Cal un canvi en profunditat, que signifiqui més política, però un altre tipus de política, més democràtica i participativa, que alhora permeti abordar també canvis en les polítiques econòmiques i socials que posin en primer terme els interessos de la ciutadania .

El primer que caldria seria arribar a un acord basat en la dimissió immediata del Govern Rajoy i convocatòria d’Eleccions legislatives, però amb un objectiu fonamental que seria la Reforma de la Constitució i un acord davant la crisi econòmica.

El sistema constitucional de monarquia bipartidista actual no dóna més de si, i és en gran mesura responsable del desgavell de la corrupció. Cal acabar amb un període que podríem qualificar de segona restauració. Ara cal anar a una democràcia plena. Regeneració política no significa retocs a l’actual Constitució, sinó una Reforma total d’aquesta, de cap a peus. Cal plantejar-se la forma de l’Estat, i establir un sistema que posi per davant els drets i el benestar de la ciutadania i un encaix de les diversitats territorials que formen l’Estat, així com sistemes de depuració de la corrupció en la vida política i en la societat. I  tot partint del principi de que tots els vots valen igual, la qual cosa comporta garantir una sistema de representació proporcional i liquidar el sistema  del bipartidisme imperfecte.

Aquesta reforma del marc polític global del conjunt de l’Estat és avui una necessitat d’urgència social. Mantenir l’actual situació de crisi global pot comportar una situació insostenible en la que no es poden descartar esclats socials i que poden dur a sortides imprevisibles. En definitiva cal evitar, com deia Gramsci, “ que en el clarobscur  sorgeixen els monstres” indesitjables.

El problema però, en l’actualitat, no és només d’un o una sèrie de països, és també indispensable portar el canvi a l’àmbit de la Unió Europea, per tal de que torni a ser un instrument al servei dels ciutadans europeus. Sense un canvi de les polítiques hegemòniques actuals la Unió no té futur, al contrari,  poden portar a l’aparició de fortes tensions i conflictes nacionalistes que posin en qüestió les bases mateixes de la creació del projecte d’unitat europea. També “els monstres” poden sobrevolar Europa.

                                         Aurora Daurada partit neonazi grec 

                                            Theodorakis:"Z"

Corrupció, no és cert no tots són iguals

A Antoni Farrés "in memoriam"

nuevatribuna.es | 27 Enero 2013

Les generalitzacions acostumen a no ser justes, i avui dia semblen estar de moda en el tema de la corrupció. S’acostuma a dir “tots són corruptes”, “tots els polítics són iguals”, “no ens representen”. Les generalitzacions comporten posar a tothom al mateix sac, i això ni és cert ni és just. Es cert que la corrupció és avui dia un dels principals problemes del país, i és cert que l’actitud dels principals partits PP, PSOE, CiU no són tot lo correctes que caldria.

No hi ha dubte que el PP està embarcat en un cas de corrupció generalitzada com a partit, València, Balears, Madrid, Bárcenas, Nasseiro, etc, i que l’actitud dels seus dirigents no fa més que alimentar aquesta convicció. També és cert que en el cas de CiU hi ha greus problemes de corrupció fruit de la convicció de qui ha cregut que Catalunya era seva i nombrosos casos afecten els dos partits, tant  Convergència com Unió i també destacats membres del partit. I també és cert que el PSOE va tenir un cas jutjat de corrupció, Cas Filesa,  i que ara està salpicat per casos de corrupció en diverses parts de l’Estat, malgrat això no sembla que afectin de forma generalitzada al partit. També hi ha casos, com ha passat a Catalunya, de corrupció que afecten membres de tots tres partits.

Però una acusació generalitzada penalitza molta gent, milers i milers, que es dedica de forma voluntariosa i honesta al que fer de la política.

Si mirem la nostra història recent, la transició a la democràcia, veiem que va haver-hi tota una generació important de gent que va lluitar per la democràcia deixant-se una vida en sacrificis i costos personals importants i sense demanar compensacions per fer-ho. Alguns diran que eren altres temps i altre gent. Certament eren altres temps però la seva actitud ha continuat perpetuant-se en polítics i en formacions, avui minoritàries, que continuen incloent la lluita contra la corrupció com  un dels seus objectius.

Quan parlem de la corrupció política no podem obviar el model social i econòmic dominant en el nostre país. Una societat en la que durant massa temps el reconeixement social ha estat i està vinculat a l’èxit econòmic, i on el diner i la riquesa han estat l’objecte de tot el reconeixement social. La política i una part dels polítics són fruit de la pròpia realitat social. Com pot ser sinó que casos com el de Gil i Gil, a Marbella, fos escollit per majories absolutes repetides? En aquests i altres casos cal reconèixer el grau de culpabilitat dels propis ciutadans, ja que era l’època de l’enriquiment immobiliari i aquests corruptes afavorien la pròpia acumulació econòmica d’una gran part dels seus votants.

Es cert que hi ha polítics corruptes i política corrupta, però igualment caldria tenir en compte que si hi ha corruptes és per que hi ha corruptors, especialment dins l’àmbit econòmic i empresarial. Uns i els altres són inseparables, el cas Palau no és el cas de Millet i CiU, és també el cas de Ferrovial a la qual ningú culpa. Per que CiU defensa els interessos dels concessionaris d’autopistes de Madrid? per que entre ells està Ferrovial, que desprès fa donacions al Palau i de les quals es beneficia Millet i a través seu CDC.

La corrupció política és una lacra fruit de la corrupció existent a la economia i a la societat i per això cal una regeneració. I per a aconseguir la regeneració cal que tota la societat,  començant pels mitjans de comunicació, que també tenen una gran responsabilitat en aquesta situació, sàpiguen diferenciar entre els corruptes i els honestos. Es possible que aquests últims estiguin més presents en els grups minoritaris. Potser haurem de posar en qüestió el sistema de bipartidisme majoritari existent i que  ha permès a alguns partits patrimonialitzar  l’Estat i/o les nacionalitats o comunitats.

Cal remarcar que partits com ICV o el conjunt de l’Esquerra Plural són partits poc afectats per la corrupció. I que constantment fan propostes contra la corrupció i per la millora del sistema polític sense que siguin escoltades pels partits majoritaris, i que en les seves files, com és el cas concret d’ICV no hi ha cap cas de corrupció.

Cal posar exemples i contraexemples. Ho podríem fer posant exemples com el de la ciutat de Sabadell on el primer alcalde de la democràcia, en Toni Farrés, va ocupar l’alcaldia 20 anys, fins que ja no es va presentar. Farrès va ser un exemple d’honestedat i coherència política reconeguda per la major part de la població i que va fer que el votessin fins i tot gent allunyada de les seves idees polítiques. Una anècdota il·lustrativa va ser la d’un empresari que li va proposar un suborn de milions de pessetes,  i la resposta de Farrés va ser presentar d’immediat denuncia al jutjat. Avui la seva personalitat, que ens va deixar ara fa quatre anys, és molt present en contraposició a l’actual alcalde Bustos (PSC) imputat per corrupció.

Es evident que la corrupció  és avui  un problema polític i social d’especial transcendència. L’existència de l’economia submergida, dels defraudadors fiscals, és un problema generalitzat al que els partits que han manat, PP-PSOE-CIU, no sols no han combatut sinó que l’han propiciat. Actuacions com l’Amnistia Fiscal del PP, o l’indult de ZP a  Alfredo Saez  Vicepresident del Banc de Santander o els que s’han donat a altres corruptes, no fan més que sembrar una sensació de complaença i fins i tot potenciació de la impunitat de la corrupció, que està present en la societat i que afecta de forma més important els seus estaments més privilegiats.

En un moment com aquest de forta crisi, quan la població està patint i suporta retallades  continuades,  la corrupció i la lluita contra totes les seves formes, contra els corruptes i els corruptors hauria de ser una de les bases d’una radical regeneració política econòmica i social, que és cada dia més urgent.

La regeneració necessària no sortirà de culpabilitzar socialment els polítics i la política de forma generalitzada sinó de regenerar-la i potenciar-la , i això a partir de diferenciar entre els que són i els que no són corruptes, i establint noves normes de control i de combat de la corrupció, no sols per als polítics sinó pel conjunt de la societat i especialment pels responsables polítics i econòmics.

Cartell electoral: PSUC, la honestetat

Victor Manuel: "El Paisano" dedicat a Horacio Fernandez Igüanzo

Dret a decidir no vol dir independència

Catalunya és plural

nuevatribuna.es | 14 Enero 2013
Cal evitar caure en confusions. La reivindicació del dret a decidir no comporta, com alguns d’una i altra banda pretenen, ni es equivalent a plantejar la independència.

Això ve al cas de l’actual situació a Catalunya estimulada per l’acord CiU-ERC que planteja el camí de la consulta a la ciutadania sobre el dret a decidir com una consulta cap a la independència Es a dir planteja el resultat enlloc del procés de consulta

El dret a decidir és quelcom més ample tal i com diverses forces d’esquerra, especialment ICV-EUiA, han deixat prou clar al plantejar que cal aconseguir una gran majoria que defensi el dret a decidir i desprès proposar les diverses opcions.

La realitat de Catalunya com a nació és inqüestionable i, al marge del que puguin establir les normes legals, és prou clara i ha estat manifestada ja des de l’inici de la transició democràtica, i molt abans.

L’oposició democràtica a Catalunya va constituir en el seu moment l’Assemblea de Catalunya com a organisme unitari de tots els demòcrates catalans i en el punt tercer de la seva declaració fundacional exigia “el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació”.



Antoni Gutierrez Diaz "El Guti": un promotor de l'Assemblea de Catalunya

La realitat dels fets diferencials nacionals a l’Estat Espanyol es va posar de manifest ja en el debat constitucional. Malgrat la situació en la que es va redactar la Constitució, on encara estaven intactes el poders fàctics del franquisme, el tema va ser la base de les discussions més dures al voltant del títol VIII de la Constitució.

Com deia el desaparegut Santiago Carrillo, el terme nacionalitats establert en el text constitucional era una forma de referir-se al fets nacionals català i basc especialment, d’aquí la diferenciació entre nacionalitats i regions. Això es repeteix en la forma d’accés d’uns i altres a l’autonomia i al major grau de competències, segons l’article 151, i el que estableix en la Disposició Transitòria segona referida exclusivament a Catalunya, Euskadi i Galicia.

En la pròpia discussió del títol són prou definitòries, del caràcter particular de Catalunya i les altres nacionalitats històriques, les expressions d’alguns del ponents constitucionals, és el cas per exemple d’Herrero de Miñón que es refereix assenyalant-les com a "Hechos diferenciales con conciencia de su propia, infungible e irreductible personalidad" . Més clars són els ponents Roca i Junyent que parlava de "Nación sin Estado, con personalidad cultural, histórica y política propia....dentro de la realidad plurinacional de España,....como Nación de Naciones", o Solé Tura que defineix la nacionalitat històrica com a "Un estado de conciencia colectivo que se fundamenta no sólo en la historia, en el pasado común, en la lengua, en la cultura o en la realidad económica sino también en una forma determinada de concebir su propia realidad frente a las otras".

La societat catalana va expressar la seva voluntat col·lectiva en els referèndums del 1979 i 2006 quan va ratificar els respectius Estatuts d’Autonomia. Però és evident que la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010 a instàncies del PP i el Defensor del Pueblo va comportar entrar en contradicció amb les aspiracions del poble de Catalunya expressada en el referèndum del 2006 i va significar una ruptura del consens constitucional.

Les eleccions del novembre de 2012 al Parlament de Catalunya, van expressar que una majoria del poble de Catalunya considera que cal exercir de forma democràtica la seva sobirania mitjançant el seu dret a decidir el seu futur.

Optar pel dret a decidir no implica necessàriament optar per la independència. La societat catalana és molt plural i caldrà optar per aquella fórmula que comporti el més ampli consens i mantingui la cohesió social.

Des de l’esquerra i el catalanisme popular cal tenir molt clares les  posicions a mantenir. No es pot caure en el joc i en l’enfrontament a que ens volen portar les dretes nacionalistes tant l’espanyola com la catalana. L’esquerra sempre s’ha definit com a internacionalista i solidària. Com deia la vella dita “ els treballadors no tenim pàtria, la nostra pàtria és el món”. Les esquerres coherents i en concret les catalanes han defensat sempre els drets dels nacionalismes oprimits davant els nacionalismes opressors. I és per això que l’esquerra catalana sempre ha defensat els drets nacionals de Catalunya. Sense obviar el fet que els nacionalismes oprimits si s’alliberen poden convertir-se al seu torn, ells mateixos o les seves classes dominants, en nacionalismes opressors.

La realitat avui a Catalunya és que es neguen o es posen en qüestió drets bàsics com el d’un finançament equilibrat o els referits al paper de la seva llengua en la educació entre d’altres. Alhora que s’ha de fer front a un intent de recentralització de l’Estat en perjudici de les pròpies competències.

Desprès del fracàs de l’intent, encapçalat per Pasqual Maragall, amb la proposta de nou Estatut del 2006, que volia ser un nou acord amb l’Estat, escapçada per la sentència citada del Constitucional, ara es imprescindible establir una nova relació entre Catalunya i l’Estat. I això és el que ha d’establir la consulta al poble o l’exercici del dret a decidir.

 

Dolors Camats-ICV: Dret a Decidir

La posició de l’esquerra ha de ser en principi partidària de la possibilitat d’una nova relació amb l’Estat, però una relació clara de caire federal o confederal, que reconegui la personalitat i els drets de Catalunya com a nació i a una relació solidària regulada amb la resta de l’Estat.

Es evident que aquesta no és la posició d’altres forces de dretes nacionalistes catalanes o independentistes que no volen relació amb l’estat i parteixen de posicions insolidàries i aïllacionistes, ni de les dretes estatalistes i nacionalistes espanyoles.

Abans de la consulta a la ciutadania cal un debat polític seriós i en profunditat, més enllà de populismes dirigits més a l’estómac o al cor que al cervell. I veure quina de les diverses opcions és la més adequada.

Des de l’esquerra cal defensar una Catalunya que rebi un finançament adequat però acceptant el fet de que les zones més riques han de tenir un nivell de solidaritat  amb la resta, però que no pot comportar perdre l’ordinal entre comunitats pel que fa a les capacitats econòmiques abans i després de l’aportació al fons de solidaritat. Es a dir solidaritat si però dins d’un ordre. Alhora cal definir una clarificació competencial especial entre Catalunya i l’Estat, malgrat sabem que això és difícilment compatible amb un model constitucional caduc com el que està vigent a Espanya, on es difícil d’establir un necessari  Estat federal.  Cal defensar també que el futur de Catalunya s’ha de conformar dins de la Unió Europea i no aïlladament.

Cal no donar per suposat que una Catalunya virtualment independent resoldria tots el problemes de la societat. No es pot donar ni garantir, com defensen alguns, la hipòtesi que una Catalunya independent es mantindria dins de la UE, com tampoc és pot obviar el fet de que en cas de entrar possiblement podríem passar a ser un país contribuent net als fons comunitaris. Caldrà valorar els problemes d’una Catalunya independent, des de les despeses pròpies de ser un Estat independent, fins al fet de quin deute hauria de suportar en l‘actual situació de crisi. I també de quina manera és fa compatible la independència amb el fet de que el 46% de la nostra producció va en direcció a la resta d’Espanya.

Es evident que tant una sortida a una nova relació amb Espanya com una solució purament independentista són de difícil aplicació. En tot cas és evident que el que cal és tractar d’establir un pacte entre Catalunya i Espanya, tant per permanèixer, d’una altra manera, com per sortir-ne. I en això crec que dins de la dificultat és mes possible una solució de nova relació que una de divisió com planteja la proposta independentista.

Per últim hi ha un element fonamental en tot aquest procés i és mantenir la cohesió social de la majoria de la societat, especialment difícil en un moment de crisi com ara. Algú hauria de plantejar-se que tots els gran canvis precisen d’un gran suport social, no és qüestió del 51 ni 60%. Cal evitar una ruptura social i això comporta capacitat de debat i acords polítics que suposin percentatges alts no tant de parlamentaris com de suport ciutadà.  I crec que avui aquest ampli suport pel dret a decidir existeix entre els ciutadans de Catalunya, els que van votar CiU, ERC, PSC, ICV-EuiA o CUP, però sens dubte no seria el que tindria una opció independentista que és molt possible que fos minoritària dins de la societat catalana, o que comportés una ruptura en dos meitats del cos social.  

I en tot això i en la resolució d’un problema que és greu tindrà molt a dir la posició dialogant o de confrontació que adoptin els partits estatals.

                                      Raimon: "jo vinc d'un silenci"

No és cert, no son polítiques d’austeritat, son de dretes

Foto NYT "Austeritat i pobresa a Espanya"

nuevatribuna.es | 06 Enero 2013



L’actual crisi econòmica és l’excusa que fa servir la dreta neolliberal, hegemònica en la UE, per a imposar les seves concepcions ideològiques econòmiques i socials, les quals amaguen sota l’excusa de la seva inevitabilitat, i a partir de la tergiversació de conceptes com Austeritat.

Quan popularment es diu “Això no és una crisi, és una estafa”, s’està definint de forma clara la realitat del que està passant. Ningú posa en dubte l’existència de la crisi, el que es posa en qüestió són les raons i el fet de que només hi ha una sortida possible.

La raó de la crisi no és la que se’ns pretén fer creure. Ens diuen que la culpa és el  fet de que tots hem estat vivint per damunt de les nostres possibilitats i que ara es fan necessaris ajustos per part de tothom i que tots hem d’aportar de la nostra part. Però molts ja sabem que el cert és que ha estat fruit de l’especulació sense regles i de l’esclat d’aquesta bombolla especulativa. I ara es vol que allò que és culpa d’uns pocs que es van beneficiar de l’especulació ho paguem tots, en resum beneficis privats i deutes socialitzades.

La política que les dretes, tant europees, com espanyoles o catalanes ens plantegen és la de les retallades de l’estat del benestar. I ho fan tot tergiversant els conceptes del llenguatge, a l’enderroc de l’estat del benestar se l’anomena falsament “polítiques d’austeritat”, quan del que es tracta és d’imposar mitjançant retallades continuades un suïcidi social.

En aquesta crisi estan lliurant una veritable batalla ideològica, inclòs pervertint els conceptes. Com diu el magnat Warren Buffet “ Això és lluita de classes, i de moment la guanyem nosaltres”. I una de les formes passa per utilitzar de forma perversa conceptes que no són el que volen que s’entengui popularment.

L’esquerra i la gent de progrés ha de ser ideològicament partidària de l’austeritat. Durant molt temps, només cal llegir a Berlinguer, la austeritat ha estat una de les bases per a combatre els excessos i el malbaratament de recursos derivats de la societat de consum fruit del model capitalista de producció.

Enrico Berlinguer

Una societat austera és una societat que potencia els bens comuns, els bens i serveis públics i la lluita contra els excessos. Una societat que viu en austeritat no és sinònim de societat pobre sinó d’una societat amb menys diferències socials, sense misèries ni opulències. La austeritat defensada històricament  per l’esquerra no retalla l’estat social del benestar, al contrari el potencia, alhora que lluita contra l’excés i l’opulència. I això no és el que diu la dreta quan parla d’austeritat. La dreta ven les retallades com sinònim  d’austeritat. I això és fals!

Una societat justa, i per que no austera, precisa d’una fiscalitat més justa, progressiva i redistributiva. Ens preguntem en l’actual “falsa austeritat”: Quant pagarà Amancio Ortega d’Inditex pels 12 mil milions d’euros guanyats al 2012? O és que no paga?

Les retallades i les politiques de  les falses reformes estructurals, la falsa austeritat que plantegen les dretes ens demana sacrificis a tots, però el cert és que els rics multipliquen els seus beneficis i no participen del sacrifici del conjunt de la ciutadania. Els bens de luxe continuen incrementant les vendes. L’any 2012 els salaris han baixat el seu pes en un 5% mentre els beneficis empresarials han pujat el 2%.

El concepte d’austeritat, que és el que l’esquerra sempre ha defensat, significa eliminar allò que és superflu, sobrer. L’austericidi que planteja la dreta és retallar els bens necessaris i bàsics de la gent. No és austeritat retallar els drets socials i laborals, incrementar de forma abusiva el nombre d’aturats, eliminar les despeses en protecció social, retallar l’educació i la sanitat pública i els serveis socials mínims. Això és retallar les necessitats bàsiques i és incrementar l’explotació social quan al mateix temps es multipliquen les privatitzacions dels bens públics en benefici de certs interessos privats que es lucren  sense que aportin ni racionalitat ni millor gestió, sinó únicament incrementar els seus beneficis.

El que fan les polítiques ideològiques de la dreta amb la crisi, la veritable estafa que estan fent és trencar la cohesió social i provocar una major diferenciació entre una minoria cada vegada més rica i omnipotent i una majoria que ha perdut en gran mesura el seu poder adquisitiu i el seu confort social. Això com deia el “vell Marx”  no és més que aprofitar la crisi creada pel capital per  incrementar l’explotació capitalista mitjançant la creació d’un exèrcit de reserva laboral que ajudi a fer caure els salaris directes, diferits i socials i garantir un desigual repartiment dels beneficis. Tot això no té res a veure amb una veritable AUSTERITAT que en realitat  seria una forma de potenciar una societat més justa, més igualitària i més lliure, alhora que menys depredadora de l’entorn natural.

El que ens ha de fer reflexionar és el fet de que la dreta s’hagi apropiat d’un concepte propi de l’esquerra i l’utilitzi en sentit contrari del que vol dir. Es ni més ni menys que un efecte de l’hegemonia que la dreta té en aquests moments dins de la UE. I també de la retirada de les esquerres de les seves posicions, des de la caiguda del mur de Berlín Es fruit de la incapacitat i deixadesa de l’esquerra socialdemòcrata majoritària que fa unes dècades va assumir, per un suposat pragmatisme, el discurs de la dreta i avui es troba mancada de discurs alternatiu creïble. I també és fruit del discurs dogmàtic, sectari i antiquat  que va defensar durant molt  temps una gran part del que podríem anomenar l’esquerra alternativa o radical. Només cal veure com posicions defensades als finals dels 60 o principis del 70 pel PCI, són avui avantguardistes. Això evidencia  el greu retrocés en la hegemonia social per part de les esquerres. Malgrat tot l’aparició de fenòmens com SYRIZA a Grècia o la reactivació del sindicalisme en l’àmbit europeu ens poden donar esperances d’un futur alternatiu encara molt embrionari. Per que la lluita per l’hegemonia ha de ser plantejada en l’àmbit de la Unió Europea  o no serà realitzable. Avui no és possible plantejar-se una alternativa viable a llarg termini en un àmbit únicament d’un estat. Per a fer front a la dictadura dels mercats i els seus agents polítics de la dreta cal establir aliances intraeuropees per tal de fer canviar l’actual UE. Caldrà com  diu la dita “ pensar globalment i actuar localment”.



No és una crisi, es una estafa

                            Retrato- Antonio Machado- Joan Manuel Serrat