Qui ha perdut amb la crisi financera?

Ada Colau de la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca"

nuevatribuna.es | 11 Febrero 2013

La crisi del sistema financer espanyol, ha estat determinada pel sobre-endeutament  de les entitats financeres derivat de la sobre-exposició als actius immobiliaris que han provocat l’esclat de la bombolla immobiliària.

Per fer front a aquesta crisi financera s’ha dut endavant una denominada Reforma Financera que ha comportat que l’Estat espanyol hagi hagut de demanar  un rescat a la UE de fins a 100 mil milions d’euros.

Aquesta reforma Financera ha comportat:

·        La pràctica eliminació del sector de Caixes d’estalvis que ha sigut el més afectat per la exposició a actius tòxics immobiliaris.

·        Una concentració financera a l’entorn de l’oligopoli format pel Banc de Santander, BBVA i Caixabank.

Aquesta crisi i la Reforma Financera subsegüent ha comportat beneficis per uns pocs i pèrdues per a molts. En concret podem dir:

1.     La reforma ha beneficiat les entitats oligopolistes que han aconseguit una concentració del mercat financer que ha estat beneficiada per milionàries ajudes públiques

2.      També han sortir beneficiats els antics gestors de les entitats desaparegudes que durant molts anys han rebut ingressos substanciosos i a qui ningú fins ara els hi ha demanat comptes per la seva mala gestió que ha comportat la desaparició de les entitats que dirigien.

3.      Els reguladors, especialment els Governadors del Banc d’Espanya senyors Caruana i Fernández Ordoñez que són responsables de la seva negligent supervisió que ha comportat la crisi del sistema financer, sense pagar cap preu per la seva negligència.

4.      Els responsables polítics dels governs d’Aznar i Zapatero que no sols no van impedir la “bombolla immobiliària” i el sobrendeutament de les entitats financeres, sinó que el van potenciar. Les responsabilitats polítiques sembla que mai es paguen.

5.      Les immobiliàries, especialment les més grans que han aconseguit cancel·lar deutes mitjançant  la donació a les entitats financeres de promocions tòxiques difícils de col·locar

I quins som els perdedors:

            a.-  El conjunt de la societat a la qual es fa responsable d’un deute il·legítim ja que és un deute privat, el de les entitats financeres, que ha passat a convertir-se en deute públic, és a dir del conjunt de la ciutadania.

            b.- Els propietaris de participacions preferents, deute subordinat de les entitats financeres, i els petits accionistes de entitats afectades com Banca Cívica o Bankia  que han vist reduïts o liquidats els seus estalvis.

            c.- Els treballadors del sector financer que en nombre de entre 25.000 i 50.000 han perdut o perdran els seus llocs de treball com a conseqüència de la mala gestió dels directius de les seves entitats. Les plantilles en el sector financer es previsible que passin de 270.000 treballadors en el 2008 a uns 223.000 en el 2015.

            d.- Els sectors de la societat que, com a conseqüència de la desaparició de les caixes d’estalvi, es veuran abocats a l’exclusió financera ja que no són clientes rentables per a les entitats que quedin. Aquesta exclusió també es veurà impulsada per la desaparició d’oficines de molts pobles derivada de la reducció d’aquestes.

            e.- La manca de fons per a entitats, especialment del Tercer Sector, que en gran mesura es finançaven gràcies al dividend social  procedent de les obres socials de les Caixes.

            f.- Les famílies i les petites i mitjanes empreses, l’economia productiva, que continuaran mancades de finançament i crèdit que ha estat reduït en gran mesura per les entitats existents per les quals l’objectiu prioritari no és el crèdit sinó mantenir un balanç equilibrat i sanejat. Això està comportant que és doni molt menys crèdit i que el que es dona sigui molt més car.

            g.- Les famílies o persones desnonades, que al contrari de les immobiliàries no sols han perdut el seu habitatge sinó que mantenen i incrementen amb interessos de mora el seu deute. Es calcula que des del 2008 s’han produït uns 400.000 desnonaments, 46.500 només en el primer trimestre del 2012. I aquests desnonaments no afecten una persona sinó famílies senceres. El problema és de tal gravetat que s’han recollit més d’un milió de signatures en una ILP presentada al Congrés dels Diputats, en suport de la dació en pagament com a últim recurs, i que sembla que malauradament serà rebutjada.

La crua realitat és que la Reforma del Sistema Financer s’ha  realitzat en benefici de les grans entitats financeres a costa de l’interès del conjunt de la ciutadania.

I cal dir que les gran entitats no han superat la crisi per que fessin les coses correctament, sinó que pel seu volum o la seva diversificació han pogut salvar-se i ara beneficiar-se de la crisi, però han fet les mateixes actuacions incorrectes que les altres entitats. Es a dir, el Banc de Santander, el BBVA, i Caixabank han donat crèdits a les immobiliàries que han estat fallits, han donat crèdits per sobre del seu valor, han fet participacions preferents i subordinades, han enganyat als seus clients i ningú els hi demanarà comptes. Altrament s’han quedat o quedaran entitats en crisi, amb suculentes ajudes oficials. I al mateix temps que incorporen aquestes altres entitats, les tres grans entitats duen a terme reconversions amb acomiadament de personal i tancament d’oficines. Per que han servit les ajudes públiques? Simplement com diuen els tècnics per reduir capacitat instal·lada és a dir oficines i treballadors

Alhora dues d’aquestes tres entitats oligopolístiques seran els principals accionistes del “banc dolent ”al qual s’han traspassat els actius tòxics immobiliaris del conjunt d’entitats financeres a un preu baix, la qual cosa comporta que a mig o llarg termini pugui ser un bon negoci, i en cas contrari no hi ha dubte que demanaran  la corresponent compensació pública.

Com sempre continuen amb les polítiques de beneficis privats i socialització de pèrdues. Perquè, ens preguntem, no s’ha creat una forta banca nacionalitzada amb les entitats en crisis, traspassant els seus actius tòxics immobiliaris a una entitats pública que fes un parc d’habitatge social per lloguer o venda, i s’utilitza la banca pública per alimentar el crèdit als particulars i a la economia productiva?

Una vegada més, la política per fer front a la crisi financera s’ha efectuat amb el mateix criteri que la resta de polítiques per fer front a la crisi econòmica, es carrega el pes dels costos  sobre les esquenes de la majoria de la ciutadania alhora que es mantenen  i es potencien els sector més privilegiats.

Luis de Guindos, responsable de la Reforma Financera