 |
| Ignacio Fernandez Toxo, secretari general CS.CCOO |
Fa quatre anys es va celebrar el 9è Congrés estatal de CCOO. No va ser un Congrés qualsevol, el sindicat va viure un debat en profunditat que va enfrontar dues visions de l’organització. Al final, en el que podem dir va ser una festa de la democràcia interna l’organització va derrotar la direcció, cosa no molt generalitzada, en una votació molt ajustada amb només 6 vots de diferència.
El mandat de José Maria Fidalgo, especialment el seu segon mandat, es va caracteritzar per una direcció cada vegada centrada en menys mans, amb un increment de les divisions internes, i amb una confrontació de la direcció confederal amb amplis sectors de la pròpia organització.
Aquesta situació, del que podríem denominar una forma de direcció basada en “el despotisme il·lustrat”, va arribar al seu moment culminant poc abans del Congrés en l’enfrontament de Fidalgo amb les CCOO de Catalunya, amb qui sempre havia mantingut relacions difícils, potser degut a la seva visió jacobina de la realitat, i la seva convicció de que la direcció havia d’estar en poques mans.
Així, abans del Congrés es va anar forjant una alternativa a la direcció fidalguista. Des de sectors que havien format part de la majoria confederal com és el cas de Catalunya o la Federació de Serveis a la ciutadania, a sectors que havien estat de la majoria com els partidaris de Rodolfo Benito, amb l’organització de Madrid al capdavant, fins arribar a una aliança àmplia amb els sectors anomenats crítics durant molts anys.
Les dues posicions estaven clares, i la candidatura encapçalada per Toxo significava una impugnació al que havia estat la posició defensada per Fidalgo. En l’àmbit intern es plantejava: Consens intern enfront a divisió; participació en la direcció enfront a divisió jerarquitzada. Pel que fa a la política del sindicat la principal diferencia és que enfront la tesi de Fidalgo de veure al sindicat com a un instrument que havia de ser responsable de la situació del país, Toxo plantejava fer front als problemes econòmics i socials a partir d’una posició de part, és a dir a partir de la defensa prioritària de qui representa el sindicat, és a dir dels interessos dels treballadors.
La victòria congresual de la candidatura de Toxo va significar un canvi radical a la vida política del sindicat especialment pel que fa a la política interna que el nou secretari general va endegar des del primer moment i que es podria concretar en:
1. Potenciar un canvi del clima intern dins del sindicat. Es passa d’una política de confrontació interna a una voluntat d’unificar i consensuar voluntats. Això passa per una política de mà estesa als representants de la candidatura perdedora a la que s’integra dins de la nova executiva mitjançant la delegació de responsabilitats en membres de totes les sensibilitats sense tenir en compte la seva posició en el congrés.
Amb aquesta posició d’unificació interna de les diferents sensibilitats s'ha aconseguit per primera vegada en molts anys, la pacificació interna i la corresponsabilització de tots amb la organització confederal.
2. Defensa prioritària dels interessos de la classe treballadora. Pel que fa a la política sindical, el canvi fonamental es basa en l’afirmació de que el sindicat defensa en primer lloc interessos de part, és a dir els interessos dels treballadors en tots els seus àmbits, des de l’empresa i el sector a la defensa dels seus interessos socio-econòmics en el conjunt de la societat.
El sindicat torna a les seves essències, de instrument socio-polític que té com a principal objectiu defensar a tot nivell els interessos de la classe treballadora.
3. Organitzar l’esquerra social. En aquests temps de forta crisi econòmica, política i social, la nova direcció de CCOO aconsegueix que el sindicat i el conjunt del sindicalisme confederal es converteixi en el principal instrument organitzat de l’esquerra social. Organitzant la defensa enfront els atacs de les polítiques dels governs i alhora presentant en tot moment alternatives front les polítiques de retallades socials i laborals que s’imposen des de les estructures polítiques dels governs tant del PSOE de Zapatero com del PP de Rajoy.
S’organitza una política de resistència a les polítiques de “falsa austeritat” i d’atac als interessos laborals i l’estat del benestar, basada en una estratègia de lluita a llarg termini, ja que no es tracta d’un problema o confrontació puntual, sinó que té una perspectiva de llarga durada. Durant aquest període hem viscut potser l’etapa de major mobilització laboral, mantinguda en el temps. Tres Vagues Generals, una contra la reforma laboral del Zapatero, i dues contra les reformes laborals i les retallades socials del Govern de Rajoy, en poc més d’any i mig. I multitud de mobilitzacions i manifestacions a tots els racons de la península. Molta ha estat la mobilització social en aquests període, però no es pot negar que la més estructurada ha estat la mobilització sindical, sempre acompanyada de propostes alternatives.
4. Obertura del sindicat a la societat. El sindicat ha observat i analitzat l’aparició de nous fenòmens socials com el 15M i d’altres plataformes. Des de l’inici per part de CCOO no se’ls ha considerat ni adversaris ni competidors. Al contrari s’ha tractat d’aconseguir una convergència d’interessos i mobilitzacions.
Fruit d’això ha estat la creació de la “Cimera Social” on els sindicats confederals han tractat de convergir amb el més ampli conjunt d’organitzacions, que des de l’àmbit sectorial, o d’iniciatives plurals, s’oposen a les polítiques de retallades antisocials practicades de forma especial pels governs de les dretes.
La pròpia conjuntura ha propiciat aquesta política d’ajuntar forces, les mobilitzacions en aquesta etapa, amb un fortíssim increment de l’atur que afecta a molt sectors, assalariats, aturats, joves, i fins i tot a les petites i mitjanes empreses i comerços. La pèrdua del poder adquisitiu, l’atur, la baixada del consum, les retallades socials i la manca de finançament provoca que aquesta crisis afecti i perjudiqui cada vegada més amplis sectors de la societat. I el sindicat ha estat atent a aquesta situació i a la necessitat de donar respostes conjuntes.
Es així que la darrera Vaga General del 14N, va ser una vaga laboral i social convocada pels sindicats confederals i la Cimera Social i ha estat una Vaga laboral i de consum, donant-li una major amplitud que les anteriors.
Aquesta voluntat d’eixamplar vincles s’ha pogut veure amb l’actitud del sindicat en dur endavant també iniciatives socials com la ILP de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) que ha comptat des del primer moment amb la col·laboració sindical, tant en la organització com en la recollida de les signatures.
5. Potenciar la coordinació i les mobilitzacions europees. Com a President de la Confederació Europea de Sindicats, Ignacio Fernández Toxo, ha estat un impulsor de la necessitat de globalitzar en l’àmbit europeu les mobilitzacions i l’acció sindical. L’actual crisi és una crisi que afecta de forma molt directa el futur de la pròpia Unió Europea, i per tant les respostes han d’anar més enllà dels països aïllats.
Es així que la Vaga General del 14N va estar convocada dins d’una mobilització del conjunt de la Unió Europea convocada per la CES, amb especial incidència, com és lògic als països més afectats que són els del sud d’Europa, però amb actes també en els altres països començant per l’Alemanya de Merkel.
Aquesta primera mobilització tindrà continuïtat en una propera mobilització europea al mes de març d’enguany.
Ara els propers dies 20,21 i 22 de febrer es celebrarà el 10 Congrés Confederal de CCOO, on no hi ha dubte que es refrendarà la política impulsada per l’actual direcció del sindicat, i no sembla haver-hi dubte que Ignacio Fernández Toxo serà reelegit per un nou mandat. I ja de moment l’actual secretari ha agafat el “toro per les banyes”. Ara un cop pacificat l’intern del sindicat i amb un més alt grau de cohesió cal acabar amb la “macrocefàlia” organitzativa.
Per això és planteja la necessitat de fer més útil l’organització, racionalitzant els recursos, reduint la pròpia estructura del sindicat per fer-la més útil a la realitat social que estem patint. No hi ha dubte que hi ha un factor general, la crisi que comporta la necessitat de prioritzar recursos ja que la crisi arriba també al sindicat que ha d’evitar qualsevol malbaratament de recursos ja escassos. I això és més urgent pel fet de que el sindicalisme confederal és objectiu d’atacs directes de la dreta, ja que el veu com el màxim adversari de les seves polítiques. La dreta descarrega en quan poc tot el seu arsenal mediàtic contra la tasca del sindicalisme alhora que tracta d’ofegar la seva actuació mitjançant l’intent de dificultar la tasca sindical. Sigui mitjançant l’intent de limitar temes fonamentals pel sindicat com el retall al dret a la negociació col·lectiva, com actuacions que busquen la reducció de recursos humans o materials dels sindicats amb l’únic objectiu d’afeblir a qui consideren el seu principal adversari social.
Esperem que del 10 Congrés surti unes CCOO més actualitzades unides i útils per als treballadors i la ciutadania, amb una direcció més reduïda, d’acord amb els temps, i al voltant de la figura del secretari general, avui no discutida per ningú, d’Ignacio Fernández Toxo.
 |
| Logo X Congrés Confederal de CCOO |
"El pozo Maria Luisa"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada