Dret a decidir no vol dir independència

Catalunya és plural

nuevatribuna.es | 14 Enero 2013
Cal evitar caure en confusions. La reivindicació del dret a decidir no comporta, com alguns d’una i altra banda pretenen, ni es equivalent a plantejar la independència.

Això ve al cas de l’actual situació a Catalunya estimulada per l’acord CiU-ERC que planteja el camí de la consulta a la ciutadania sobre el dret a decidir com una consulta cap a la independència Es a dir planteja el resultat enlloc del procés de consulta

El dret a decidir és quelcom més ample tal i com diverses forces d’esquerra, especialment ICV-EUiA, han deixat prou clar al plantejar que cal aconseguir una gran majoria que defensi el dret a decidir i desprès proposar les diverses opcions.

La realitat de Catalunya com a nació és inqüestionable i, al marge del que puguin establir les normes legals, és prou clara i ha estat manifestada ja des de l’inici de la transició democràtica, i molt abans.

L’oposició democràtica a Catalunya va constituir en el seu moment l’Assemblea de Catalunya com a organisme unitari de tots els demòcrates catalans i en el punt tercer de la seva declaració fundacional exigia “el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació”.



Antoni Gutierrez Diaz "El Guti": un promotor de l'Assemblea de Catalunya

La realitat dels fets diferencials nacionals a l’Estat Espanyol es va posar de manifest ja en el debat constitucional. Malgrat la situació en la que es va redactar la Constitució, on encara estaven intactes el poders fàctics del franquisme, el tema va ser la base de les discussions més dures al voltant del títol VIII de la Constitució.

Com deia el desaparegut Santiago Carrillo, el terme nacionalitats establert en el text constitucional era una forma de referir-se al fets nacionals català i basc especialment, d’aquí la diferenciació entre nacionalitats i regions. Això es repeteix en la forma d’accés d’uns i altres a l’autonomia i al major grau de competències, segons l’article 151, i el que estableix en la Disposició Transitòria segona referida exclusivament a Catalunya, Euskadi i Galicia.

En la pròpia discussió del títol són prou definitòries, del caràcter particular de Catalunya i les altres nacionalitats històriques, les expressions d’alguns del ponents constitucionals, és el cas per exemple d’Herrero de Miñón que es refereix assenyalant-les com a "Hechos diferenciales con conciencia de su propia, infungible e irreductible personalidad" . Més clars són els ponents Roca i Junyent que parlava de "Nación sin Estado, con personalidad cultural, histórica y política propia....dentro de la realidad plurinacional de España,....como Nación de Naciones", o Solé Tura que defineix la nacionalitat històrica com a "Un estado de conciencia colectivo que se fundamenta no sólo en la historia, en el pasado común, en la lengua, en la cultura o en la realidad económica sino también en una forma determinada de concebir su propia realidad frente a las otras".

La societat catalana va expressar la seva voluntat col·lectiva en els referèndums del 1979 i 2006 quan va ratificar els respectius Estatuts d’Autonomia. Però és evident que la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010 a instàncies del PP i el Defensor del Pueblo va comportar entrar en contradicció amb les aspiracions del poble de Catalunya expressada en el referèndum del 2006 i va significar una ruptura del consens constitucional.

Les eleccions del novembre de 2012 al Parlament de Catalunya, van expressar que una majoria del poble de Catalunya considera que cal exercir de forma democràtica la seva sobirania mitjançant el seu dret a decidir el seu futur.

Optar pel dret a decidir no implica necessàriament optar per la independència. La societat catalana és molt plural i caldrà optar per aquella fórmula que comporti el més ampli consens i mantingui la cohesió social.

Des de l’esquerra i el catalanisme popular cal tenir molt clares les  posicions a mantenir. No es pot caure en el joc i en l’enfrontament a que ens volen portar les dretes nacionalistes tant l’espanyola com la catalana. L’esquerra sempre s’ha definit com a internacionalista i solidària. Com deia la vella dita “ els treballadors no tenim pàtria, la nostra pàtria és el món”. Les esquerres coherents i en concret les catalanes han defensat sempre els drets dels nacionalismes oprimits davant els nacionalismes opressors. I és per això que l’esquerra catalana sempre ha defensat els drets nacionals de Catalunya. Sense obviar el fet que els nacionalismes oprimits si s’alliberen poden convertir-se al seu torn, ells mateixos o les seves classes dominants, en nacionalismes opressors.

La realitat avui a Catalunya és que es neguen o es posen en qüestió drets bàsics com el d’un finançament equilibrat o els referits al paper de la seva llengua en la educació entre d’altres. Alhora que s’ha de fer front a un intent de recentralització de l’Estat en perjudici de les pròpies competències.

Desprès del fracàs de l’intent, encapçalat per Pasqual Maragall, amb la proposta de nou Estatut del 2006, que volia ser un nou acord amb l’Estat, escapçada per la sentència citada del Constitucional, ara es imprescindible establir una nova relació entre Catalunya i l’Estat. I això és el que ha d’establir la consulta al poble o l’exercici del dret a decidir.

 

Dolors Camats-ICV: Dret a Decidir

La posició de l’esquerra ha de ser en principi partidària de la possibilitat d’una nova relació amb l’Estat, però una relació clara de caire federal o confederal, que reconegui la personalitat i els drets de Catalunya com a nació i a una relació solidària regulada amb la resta de l’Estat.

Es evident que aquesta no és la posició d’altres forces de dretes nacionalistes catalanes o independentistes que no volen relació amb l’estat i parteixen de posicions insolidàries i aïllacionistes, ni de les dretes estatalistes i nacionalistes espanyoles.

Abans de la consulta a la ciutadania cal un debat polític seriós i en profunditat, més enllà de populismes dirigits més a l’estómac o al cor que al cervell. I veure quina de les diverses opcions és la més adequada.

Des de l’esquerra cal defensar una Catalunya que rebi un finançament adequat però acceptant el fet de que les zones més riques han de tenir un nivell de solidaritat  amb la resta, però que no pot comportar perdre l’ordinal entre comunitats pel que fa a les capacitats econòmiques abans i després de l’aportació al fons de solidaritat. Es a dir solidaritat si però dins d’un ordre. Alhora cal definir una clarificació competencial especial entre Catalunya i l’Estat, malgrat sabem que això és difícilment compatible amb un model constitucional caduc com el que està vigent a Espanya, on es difícil d’establir un necessari  Estat federal.  Cal defensar també que el futur de Catalunya s’ha de conformar dins de la Unió Europea i no aïlladament.

Cal no donar per suposat que una Catalunya virtualment independent resoldria tots el problemes de la societat. No es pot donar ni garantir, com defensen alguns, la hipòtesi que una Catalunya independent es mantindria dins de la UE, com tampoc és pot obviar el fet de que en cas de entrar possiblement podríem passar a ser un país contribuent net als fons comunitaris. Caldrà valorar els problemes d’una Catalunya independent, des de les despeses pròpies de ser un Estat independent, fins al fet de quin deute hauria de suportar en l‘actual situació de crisi. I també de quina manera és fa compatible la independència amb el fet de que el 46% de la nostra producció va en direcció a la resta d’Espanya.

Es evident que tant una sortida a una nova relació amb Espanya com una solució purament independentista són de difícil aplicació. En tot cas és evident que el que cal és tractar d’establir un pacte entre Catalunya i Espanya, tant per permanèixer, d’una altra manera, com per sortir-ne. I en això crec que dins de la dificultat és mes possible una solució de nova relació que una de divisió com planteja la proposta independentista.

Per últim hi ha un element fonamental en tot aquest procés i és mantenir la cohesió social de la majoria de la societat, especialment difícil en un moment de crisi com ara. Algú hauria de plantejar-se que tots els gran canvis precisen d’un gran suport social, no és qüestió del 51 ni 60%. Cal evitar una ruptura social i això comporta capacitat de debat i acords polítics que suposin percentatges alts no tant de parlamentaris com de suport ciutadà.  I crec que avui aquest ampli suport pel dret a decidir existeix entre els ciutadans de Catalunya, els que van votar CiU, ERC, PSC, ICV-EuiA o CUP, però sens dubte no seria el que tindria una opció independentista que és molt possible que fos minoritària dins de la societat catalana, o que comportés una ruptura en dos meitats del cos social.  

I en tot això i en la resolució d’un problema que és greu tindrà molt a dir la posició dialogant o de confrontació que adoptin els partits estatals.

                                      Raimon: "jo vinc d'un silenci"