 |
| Els responsables de la desfeta del PSOE |
nuevatribuna/08 de Junio de 2016
No hi ha cap dubte que el PSOE afronta aquestes eleccions polítiques des d’una
posició molt crítica i d’extrema fragilitat. El resultat de les eleccions pot
ser un punt i apart en la recent historia dels socialistes. Fins ara sempre
s’han presentat com l’alternativa útil de l’esquerra que aquesta vegada poden
perdre i si no hi posen remei per molt temps.
La historia recent del PSOE es pot centrar en l’assumpció del poder i en
una renovació inicial de les estructures de l’estat desprès de la transició.
Però des d’aquella primera època i les il·lusions que va generar a la seva
situació d’ara hi ha una llarga etapa d’intensa
degeneració en la seva pràctica política. La mateixa que es pot veure
reflectida en l’evolució del que va ser el seu líder i encara sembla ser-ho en
esperit és a dir Felipe Gonzalez. Qui
ahir lluïa “pana” avui és una figura fins i tot de l’elit de “l’establishment”,
i al costat del sector més conservador de la “casta” política i econòmica que
domina el país. La seva evolució és similar a la del diari més representatiu de
la progressia dels 80, “El País”, que ha sofert una forta involució en les
seves idees paral·lela a l’evolució personal del seu primer director i ara
primer directiu Juan Luis Cebrián. Els
que en el seu moment van ser factors de progrés ara no són més que
elements que retarden les possibilitats del progrés.
Poc queda de socialdemòcrata en el PSOE, la seva retòrica sempre es
contradiu amb la seva realitat. Un partit avui debilitat, dividit, amb una
conspiradora a l’ombra que encara no ha demostrat res de la seva vàlua política,
simplement que és la més ferma seguidora de la pitjor herència populista dels González
i Guerra. Hem vist com la Sra. Díaz conspira obertament amb altres barons
regionals contra el seu cap de files Pedro Sánchez. I això li comporta a
Sánchez efectuar un discurs inconsistent
i contradictori difícil de defensar.
 |
| Cebrian y González els botxins de Sánchez |
En aquesta campanya Sánchez afirma ser l’alternativa de l’esquerra però no
diu com ni amb qui. Nega qualsevol possibilitat d’acord amb “UnidosPodemos” i
les confluències, la qual cosa fa impossible un govern de canvi.. Es incapaç de
definir com pot articular un Govern de canvi en solitari o amb la dreta. Fins i
tot es va negar a un acord de candidatures d’esquerres al Senat per acabar amb
el domini del PP, acord que fins i tot va defensar sense èxit Ximo Puig, president
de la Generalitat Valenciana.
El seu programa no presenta cap alternativa clara de canvi. No hi ha una
alternativa per a Europa, no són creïbles les seves propostes desprès de
l’acord amb C’s, ni tan sols es compromet a la derogació de la Reforma Laboral
del PP. En el seu acord amb C’s, Sánchez va demostrar tota la seva feblesa i el
que és més greu la manca de conviccions del seu partit, i ara l’ombra de la
corrupció li apareix per Andalusia involucrant Chávez i Griñán.
El PSOE no està disposat a enfrontar-se amb els poders de la UE per a
impedir unes polítiques errades i nefastes. Es incapaç fins i tot de reconèixer
l’error de la modificació de l’article 135 de la Constitució que va ser aprovat
amb nocturnitat pel PSOE i el PP. Fins i tot ja comença a córrer el rumor de
que abans que pactar amb “UnidosPodemos” el PSOE es pot plantejar deixar
governar el PP i C’s.
El PSOE avui ja no és un partit socialdemòcrata, no té cap voluntat de
transformar la societat, com a màxim posar alguns “pegats” superficials. No es
tracta de que sigui un partit rupturista, sinó que no és ni tan sols un partit
reformista. El social liberalisme de la “tercera via” dels Blair o Renzi va
conquerir la medul·la del PSOE, juntament amb el poder peronista que exerceix
amb els sectors més retardataris a Andalusia o els grups més “castizos” i
centralistes de Madrid.
Lamentablement dins el PSOE no es veu cap veu de canvi. Avui lo més avançat
són la gent ja mig retirada com el propi Zapatero, i, això malgrat la seva
reforma constitucional, o com Caamaño o fins i tot Borrell. Sembla com si avui
el PSOE fos un partit fèrriament dirigit amb uns quadres vinculats cada cop més
al “pessebre” del càrrec. En aquestes condicions potser li vindria bé una
derrota electoral que o el fes reaccionar o el portés a formar part de la historia.
No estaria de més que el PSOE tornés a rellegir els clàssics com Marx o a
gent més moderna com Owen Jones, i alhora que posés més atenció al que passa a
la societat. Es a dir als problemes i les necessitats de la ciutadania.
Actualment el PSOE no passa la prova del cotó que podríem situar en les “20 actuacions urgents per al progrés i el
benestar social”, mesures reclamades pels sindicats confederals CCOO i UGT.
Com a dit el secretari general de CCOO “les
solucions als problemes de la gent no poden esperar més”. El programa del
PSOE no pot comparar-se en els seus paràmetres amb les exigències sindicals que
serien imprescindibles per a un programa mínim del conjunt de les forces de
progrés en els àmbits econòmics i socials.
 |
| Les propostes sindicals |
Al PSOE en aquests moment només li queden dues opcions: a) apostar pel canvi, i unir-se a les forces d’esquerres i progrés al voltant de “UnidosPodemos” i fer avançar aquest canvi cap un model social més just, o b) jugar un paper d’oposició a les forces del canvi i per tant favorable als desitjos de la classe i les elits privilegiades del país.
 |
| Una nova alternativa de caqnvi i progres |
Seria molt important un canvi radical en l’actual posició del PSOE, que
fins i tot compartiria bona part del seu electorat, i seria fonamental per
aconseguir un camí sens dubte més segur
per a un canvi real al nostre país. Una unitat que podria permetre un govern
de les classes populars més fort dins i fora
del país. Crec que el pas donat a l’Ajuntament de Barcelona és un pas en
aquesta bona direcció, com ho és el Govern de la Generalitat Valenciana.
En cas contrari el futur del PSOE és molt difícil i pot recordar el del
PSAOK grec. Auto enganyar-se, la manca d’ideari de fons, la debilitat
organitzativa, la manca de debat d’idees, les lluites internes pel poder, i
l’allunyament de la gent porten al camí del suïcidi polític.
 |
| Les politiques que la gent precisa |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada