 |
| El sindicalisme i la lluita per un altre política |
El sindicalisme de classe, especialment el que representa CCOO fa molt
temps que ha assegurat la seva autonomia respecte a les forces polítiques. Per
que el sindicalisme ha d’estar sempre disposat a defensar per damunt de tot els
interessos de la classe treballadora que representa.
Però el sindicalisme des de la seva independència no pot ser indiferent
respecte la situació política. Al
contrari, el sindicalisme necessita que la política sigui beneficiosa pels interessos
de la seva classe. Moltes vegades el sindicalisme ha de fer front a crítiques
de molta gent treballadora que creu que no es defensen prou bé els seus
interessos davant les retallades de drets laborals que pateixen. I moltes
vegades els crítics són els mateixos que han votat als partits polítics que des
del govern han establert les esmentades retallades. Cal doncs evitar
contradiccions, no es pot responsabilitzar al sindicalisme dels resultats
negatius del que s’ha votat en les eleccions polítiques.
El sindicalisme de classe sempre ha jugat un paper clau en la defensa dels
interessos del conjunt dels treballadors. Es per això que CCOO va jugar un
paper transcendent en la lluita per la democràcia i aquesta lluita va comportar
fer front a la repressió de la dictadura. Per que la democràcia significava
establir la llibertat política i els reconeixement dels drets bàsics laborals i
sindicals entre molts d’altres. No es pot explicar la Transició sense fer
esment del paper del sindicalisme, dels sindicalistes i de la lluita de la
classe treballadora.
 |
| El procés 1001 contra la direcció de CCOO |
De la mateixa manera el sindicalisme de classe ha encapçalat la resistència
davant polítiques de retallades de drets laborals contra governs del PSOE o el
PP, especialment davant les mal anomenades reformes laborals que el que sempre
han intentat és la retallada de drets. I aquesta resistència i les mobilitzacions
en que es va concretar, moltes vegades mitjançant les vagues generals han
aconseguit fruits positius tot impedint les reformes en alguns cassos o limitant-les
en d’altres.
En el moment actual la situació és especialment crítica davant la situació derivada
d’una crisi que s’ha fet recaure sobre les classes treballadores i populars.
Una situació d’agudització de la lluita de classes com reconeix un gran representant
del capital com Warren Buffet quan declara : “existeix una lluita entre una classe –els súper rics- que guanya cada
dia a costa dels interessos de la majoria de la població, aquella que
aconsegueix les seves rendes a partir del treball en lloc del capital” “la lluita de classes segueix existint, però
la meva va guanyant”.
La voracitat del gran capital no té límits i la crisi l’hi ha permès
aplicar un retrocés sense precedents pel que fa als drets socials i laborals, i
retallar profundament en els països desenvolupats el denominat estat del
benestar. Però no tenen prou i volen més, són insaciables. En el cas de l’estat
espanyol només cal recordar les recents paraules del president de la gran
patronal CEOE, Juan Rosell quan diu: “el
treball fix i segur és un concepte del segle XIX” “en el futur l’ocupació haurà
de guanyar-se tots els dies”. No
hi ha dubte que és una concepció reaccionària però que manifesta clarament el
que en el fons reflecteix el pensament de molts dels representants de les gran
corporacions. Els mateixos que ingressen milionàries retribucions inclús en els
moments actuals de crisis socials. Només cal aclarir que el mateix Rosell al
2015 va rebre només en concepte de retribucions per la seva presencia, el que
en llenguatge col·loquial diríem “escalfar la cadira”, en els consells
d’administració de Gas Natural i Caixabank la quantitat de 353.000 euros. Cal dir que això li comporta
la presencia en no més de 36 sessions, sumades les dues entitats, en un any.
Això representa el fariseisme del gran capital avui política i econòmicament
hegemònic. Des del sindicalisme s’ha deixat clara la contradicció de les
paraules de Rosell en defensar una modernització dels processos, la
digitalització que ell diu, i alhora defensar contradictòriament la precarietat
i el que comporta: manca de qualificació. Si no volem ser una societat
retardària que vulgui competit en baixos costos salarials, la qual cosa
comportaria un empobriment col·lectiu, el que cal és el contrari del que
planteja Rosell: impulsar un nou model productiu basat en més inversió en
I+D+e, més activitat econòmica, i més ocupació digna i amb drets, i alhora una
major ocupació basada en el desenvolupament dels pilars de l’estat del
benestar, com són els sectors de la educació, sanitat, dependència i més i
millors serveis públics. El contrari és tornar a sistemes ja superats per la
història.
 |
| Juan Rosell, president de CEOE |
No hi ha dubte d’aquesta agudització de l’enfrontament dels interessos de
classe avui en l’estat espanyol i en el
conjunt de la UE. Per això el sindicalisme no és ni serà indiferent pel que fa
al resultat de les eleccions del 26-J.
Es evident que des del sindicalisme de classe i confederal es defensa un
model diferent a l’actual de societat i un diferent model de procés productiu.
En el dia a dia el sindicalisme, els sindicalistes i la classe treballadora
s’han enfrontat a les conseqüències de polítiques suposadament d’austeritat que
han fet créixer la desigualtat i han beneficiat només la classe dels súper
rics. Ara amb les eleccions és el moment de no sols defensar-nos sinó també tractar
de passar a l’ofensiva i per això cal un escenari polític més favorable als
interessos del conjunt de la classe treballadora. La necessitat d’una política
diferent que retorni els drets laborals i socials i també els sindicals,
acabant amb una política de criminalització del sindicalisme. Una política
econòmica que plantegi el model productiu
que defensa el sindicalisme. El retorn dels drets plens a la negociació
col·lectiva. Amb una fiscalitat més justa, que acabi amb els beneficis fiscals
de les grans empreses, i que persegueixi el frau i l’elusió fiscal. Una política
que defensi el treball digne en salari i drets com a millor forma d’eliminar de
rel l’actual situació d’emergència social, a la que també cal fer front amb
actuacions urgents com seria l’establiment d’una renda mínima garantida per qui
no tingui treball ni accés a cap altra prestació social. Aquests i molts altres
són factors que ajudarien a la vegada a intentar fer un canvi en les polítiques
de la UE. Un canvi que es dirimeix en les eleccions i al qual no és, ni pot
ser, indiferent el sindicalisme de classe.
Es per això que el sindicalisme ha de pressionar per aconseguir un govern
de canvi des de l’esquerra i les forces progressistes. Cal dir les coses pel
seu nom i el PP i C’s representen les polítiques de les dretes que tant
sofriment estan provocant. El contracte únic que plantegen des de C’s no és cap
novetat, és el sistema que porta a la pràctica les paraules del president de la
CEOE.
Cal pressionar per evitar “ Grans Coalicions” que perpetuïn polítiques
regressives i cal fer que les Confluències i el PSOE apostin amb seriositat per
sobre de les seves diferències i rivalitats per anar a un govern conjunt, amb
renúncies per ambdues parts que el facin possible. En cas contrari tots sortiran
perdent, el PSOE per que es pot qüestionar el seu futur com a força de progrés,
i Podemos-IU i les Confluències el seu paper de força alternativa decisiva. |
| Per un altra política económica |
El sindicalisme confederal i de classe prendrà nota del comportament de cadascú.
 |
| Per un acord d'esquerres i de progrés |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada