L’APRENENTATGE DELS NOUS POLITICS

Ada Colau i Pablo Iglesias

nuevatribuna/01 de Marzo de 2016


La irrupció dels polítics anomenats del “canvi” ha suposat una renovació profunda d’un sistema polític, el del bipartidisme imperfecte, que havia entrat en una fase degenerativa.

L’entrada de noves fórmules de fer política de noves personalitats de forta empremta, en definitiva de saba nova, ha estat positiva i ha provocat una profunda recomposició del marc i de les formes, no sempre favorables, de fer política.

No hi ha dubte però que a la política, com a tota activitat, cal un període d’aprenentatge  pràctic. Els nous polítics tenen un clar pensament polític però en tot cas precisen comprovar com el seu plantejament teòric es contrasta amb la realitat de la pràctica política. No és el mateix reivindicar la solució d’un problema que resoldre’l.

En quasi tots els cassos hem vist com els primers contactes amb la realitat han comportat la necessitat de fer nous plantejaments per part dels nous responsables polítics. Està clar que no és just valorar les actuacions dels nous polítics i els seus errors d’iniciació, però també és cert que quan algú es postula per a una responsabilitat ho fa des de la seguretat de que serà capaç de fer front a la problemàtica que aquesta li planteja.

Molts polítics han passat de moviments reivindicatius o d’estats de reflexió teòrica a haver de lidiar amb la pràctica política i és evident que això els hi comporta reptes.

Colau i els treballadors del Metro

Hem vist com l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau que al començament es solidaritzava amb qualsevol moviment reivindicatiu ara ha de fer front des de la seva responsabilitat a les reivindicacions dels treballadors que  depenen d’ella. I no sempre amb encert. Fins i tot ha arribat a fer declaracions semblants a les de certs elements empresarials que descarten tota negociació davant una convocatòria de vaga. Es evident que la virginitat i la puresa ideològica en els càrrecs institucionals o en el carrer tenen aspectes diferenciats. I tot això malgrat l’encert intel·ligent de l’alcaldessa d’encomanar les Àrees de més gestió a gent provinent d’una organització amb forta rel i experiència municipalista com és ICV.

Ho hem vist també en la pròpia evolució de Podemos i dels seus principals representants els quals han passat de parlar amb despit de la transició a reconèixer el pas que va significar; han passat de maldar contra el sindicalisme de classe que qualificaven de “casta sindical”, en part degut a la seva proximitat al sindicalisme minoritari, a mantenir una relació estreta i amb voluntat de col·laboració permanent.

També hem pogut comprovar errors en l’estratègia de negociació amb el PSOE de la gent de Pablo Iglesias. No hi ha dubte que la lògica de Podemos és encertada, els socialistes no poden negociar a dues bandes alhora sinó que han d’escollir entre fer-ho amb la dreta que significa C’s o amb les forces d’esquerra. Però no ha estat políticament convenient la seva negativa a negociar. Altres forces d’esquerra com IU o Compromís amb major veterania han tingut una actuació més correcta, no negar-se a negociar i dir clarament que al final els programes demostraran les incompatibilitats. A Podemos li ha fallat els desig i la pressa no dissimulada de negociar des de l’hegemonia,  pressionant i fins i tot fent un cert xantatge a Pedro Sánchez.

Equip negociador de Podemos

Podemos té tota la raó en dir que els socialistes no són fiables i que per això l’han de vigilar des del govern mateix, però no cal donar espectacles on la reclamació de cadires pot amagar la validesa del seu plantejament. Hi ha una imatge de massa presa especialment en el cas de Pablo Iglesias que pot ser contraproduent.

Com hem assenyalat abans,  d’altres com IU i Compromís han actuat de forma més política, en el bon sentit de la paraula, per arribar al mateix final.

Als electes de Podemos no els hi falta en molts temes la raó, però tenen mancances en el seu plantejament i se’ls i nota molt la manca d’experiència. Possiblement el seu èxit sorprenent, els ha portat massa aviat i poc experimentats a l’àmbit de la política institucional. I ara cal que vegin que els propers passos no es poden aconseguir a la mateixa velocitat. Fins i tot els hi podria anar bé passar un breu període fent d’oposició mentre efectuen aquest aprenentatge necessari per a poder accedir a la gestió del govern.

La negociació a quatre

Als nous polítics els hi manca l’experiència que només es pot aconseguir des de l’activitat pràctica i el coneixement del món institucional i de la seva gestió. Com diria algun vell marxista per aconseguir canviar un món brut és impossible fer-ho sense embarrar-se les mans. El canvi polític mai és pur i el que cal és mantenir la rel fonamental de la política.

Arran de diversos problemes o errors a l’Ajuntament de Madrid, l’alcaldessa Manuela Carmena ho va resumir molt clarament al dir que els seus regidors són joves i han passat de cop dels moviments reivindicatius a haver de gestionar la institució i que cal ser comprensiu.

Es evident que l’aprenentatge polític i amb ell una mica de rebaixa del “ego” d’alguns dels actuals nous líders, juntament amb una consolidació organitzativa que comporti una direcció sense “caudillismes” seria el camí més seriós per aconseguir un canvi real i amb perspectives. I en aquest sentit fóra bo que els nous actors polítics no menystinguessin l’experiència que d’altres companys de viatge poden posseir i que fóra bo compartir des d’un tracte d’igualtat i cooperació.

Ernest Urtasun. ICV