 |
| El sindicalisme continua viu |
No hi ha dubte que la classe treballadora i el sindicalisme de classe han
patit directament l’impacte de la crisi econòmica. Una profunda crisi com la
que hem sofert és el pitjor marc per a la defensa dels interessos dels
treballadors. L’augment de l’atur a mesura que la crisi creix i la por entre
els treballadors amb treball a incrementar les files dels aturats creen un marc
de temor en el conjunt dels assalariats que redueix la seva capacitat de mobilització
i resposta. En consonància amb aquesta situació de la pròpia classe cal
entendre que l’actuació del sindicalisme, malgrat fer front a múltiples
agressions, ha estat més defensiva que ofensiva. Han tractat de limitar les
polítiques del dur ajustament imposat pel Govern però amb unes forces afeblides
degut no sols a la pròpia situació de por del conjunt de la classe treballadora
sinó al fet de que en la política laboral s’ha fet una profunda retallada pel
que fa als drets laborals i sindicals. La legislació de la darrera Reforma
Laboral del PP ha comportat una clara retallada de la capacitat d’intervenció
sindical, ha reduït el paper de la Negociació Col·lectiva, i fins i tot ha
establert mesures de penalització de l’activitat sindical com és l’establiment
de l’article 315.3 del Codi Penal que criminalitza l’actuació del piquets en
cas de vaga. Malgrat les dificultats el sindicalisme no ha estat quiet i dins
de les seves possibilitats ha tractat de limitar l’ofensiva neoliberal però és
evident que ho ha fet des de posicions de debilitat objectiva.
El sindicalisme confederal va impulsar dues vagues generals, el 2010 i el
2012, ha donat musculatura i suport a les marees ciutadanes en temes com la
sanitat i l’educació, i la prova de la seva resistència són els més de 300
sindicalistes que han estat encausats penalment per la seva participació en
piquets en el decurs de les vagues generals, pels quals per cert es demanaven
penes més greus que les que s’apliquen a implicats en corrupció. Només cal veure
que pels 8 sindicalistes d’Airbus la fiscalia demanava 8 anys de presó mentre
que a Diaz Ferran, ex-president de la patronal, tan sols li demanaven 4 anys
pel cas de la seva implicació en la fallida fraudulenta de Viatges Marsans. Cassos com la lluita i la
victòria judicial de “CocaCola” de Fuenlabrada o la mobilització en defensa del
“8 d’Airbus” o la campanya “Vaga no és delicte” i molts altres, fan veure que
malgrat tot el sindicalisme continua dia a dia la seva lluita. Tot això malgrat
les crítiques d’aquells que de forma interessada i/o desinformada es dediquen a
criticar el sindicat, i que en molts cassos gaudeixen de drets que són fruit de
la lluita del sindicalisme. |
| Ahir i avui de la lluita sindical |
Però ara estem ja en una nova situació, hi ha indicis de recuperació econòmica i d’un canvi profund en la situació política. I es fa evident que per que hi hagi un canvi real és imprescindible la participació del sindicalisme de classe que ha de passar a la ofensiva per tal no de recuperar drets sinó de que aquests permetin fer front a la nova situació social de profunda desigualtat social.
No hi ha dubte que el sindicalisme confederal ha d’exigir als polítics que es reclamen del canvi el restabliment de nou dels drets retallats com el de la Negociació Col·lectiva i el restabliment del Diàleg Social com a marc de les relacions laborals. Però no hi ha prou amb recuperar els antics drets eliminats per la reforma laboral sinó que cal establir nous drets de participació del sindicalisme confederal, tant el marc de l’organització del treball en la empresa, com pel que fa a la seva participació en les tasques parlamentàries amb l’objectiu de ser escoltades les seves opinions tant en l’establiment de la política econòmica com en els temes relacionats amb les polítiques laborals i socials que afecten el conjunt de les classes treballadores. No hi ha dubte que no hi haurà canvi social real sense reforçar l’instrument de transformació que significa el sindicalisme confederal de classe.
La crisi ha obligat els sindicats, i especialment en el cas de CCOO, a
efectuar un “aggiornamento” tant pel que fa a la seva organització interna com
a les seves polítiques que permeti la seva adaptació a una situació social
canviant. La crisi ha obligat al sindicat a establir un Codi Ètic de Conducta
intern; l’ha fet actuar sobre la seva estructura interna, unificant
organitzacions i agilitzant-lo reduint estructures; l’ha fet establir les
prioritats de la seva actuació; i l’ha fet obrir-se a les noves situacions
socials derivades de la crisi i les desigualtats que ha provocat, així com els
canvis dins de la pròpia classe treballadora. CCOO ha iniciat un camí
d’actualització d’estructures i
prioritats per tal de ser útil per a les noves necessitats de la classe
treballadora en el seu conjunt i a partir de seves diferències internes
existent dins del conjunt de la classe.
La classe treballadora, l’antiga classe obrera, ha sofert profundes
transformacions internes a les que el sindicat ha de donar resposta per a canalitzar
els seus interessos. L’objectiu del sindicalisme i especialment de CCOO ha de ser unificar les situacions diverses
que es donen dins de la classe per tal d’evitar el que la dreta política i
econòmica vol que és enfrontar els treballadors amb salaris més dignes amb els
aturats, els precaris o els treballadors pobres. No és en les diferents
situacions que es donen dins de la classe treballadora on hi ha la base de les
desigualtats sinó que està en els sectors més poderosos del capital financers i
especulatiu que mentre el conjunt de la classe treballadora patia, de formes
diferents, els efectes de la crisi ells obtenien més beneficis que mai.La classe treballadora avui no es pot identificar amb l’antiga classe treballadora industrial. Avui cada vegada més en el nostre país tenen major volum del sectors de serveis, amb treballs potser menys durs, però més precaris i mal remunerats. Altrament hi ha milions de persones aturades per sobre del 20% d’aturats estructurals, amb una gran part sense prestacions ni subsidis, més de 2 milions de persones. També hi ha un volum molt important de més de 5 milions de persones, el 20% de la gent que treballa, que és pobre amb sous per sota el 700 euros, en gran part gent amb treballs temporals i/o a temps parcial. El sindicat avui a nivell general, però també en l’àmbit de l’empresa ha d’establir una política reivindicativa global però que contempli totes les particularitats.
El sindicat avui ha de entrar directament en nous temes, ha de continuar amb la seva tasca pel que fa al repartiment primari de la renda entre salaris i beneficis empresarials, però s’ha d’involucrar clarament també en el repartiment secundari de la renda, el del paper redistributiu que ha de fer l’Estat, és a dir el que determina l’estat del benestar, serveis públics, sanitat, educació, subsidis, Renda Mínima, pensions etc.
I el sindicat fins hi tot ha de sortir de l’empresa. Avui ja cada vegada
existeixen menys els grans complexos fabrils a l’entorn dels quals s’establia
la vida de les famílies treballadores i on creixia de forma quasi espontània
“l’instint de classe” que desprès per l’acció sindical o política es
transformava en “consciència de classe”. Avui és tot molt més complex, però el
sindicat ha de plantejar-se el seu paper de representació dels treballadors en
la seva totalitat, en el treball però també en els entorns on viuen.
Es evident que l’objectiu bàsic de la política sindical es aconseguir una
economia que es basi en la creació d’ocupació, amb treballs decents i salaris
decents, i això només és possible amb ocupació de qualitat, amb treball
productiu, estable i amb drets. Sense això no es pot parlar d’un estat del
benestar digne.
Però fins aconseguir-ho cal actuar també sobre la situació actual que
comporta incidir sobre els aspectes més greus de la pobresa, la desigualtat i
la exclusió social. Es per això que el sindicat ha d’implicar-se com ja s’ha
dit en el repartiment secundari de la renda i lluitar per abordar temes més
urgents tot plantejant mesures com la Renda Mínima, manteniment de subsidis per
a les persones en atur, millora del SMI, restabliment del poder adquisitiu de
les pensions, però alhora mesures contra la pobresa energètica o contra els
desnonaments.El sindicalisme confederal i en concret CCOO està fent passos clars en aquesta direcció dirigits a establir una major vinculació amb els moviments socials ciutadans i amb els nous actors polítics.
 |
| Toxo, Méndez i Pablo Iglesias |
I els passos es van donant per les dues parts. Així hem vist com alguns nous subjectes polítics, que fins fa poc definien els sindicats confederals com a “casta sindical”, avui han establert relacions no tan sols cordials sinó de col·laboració continuada amb els sindicats i han fet seves les propostes econòmiques i socials concretades per CCOO en la “Propuesta para un modelo más democràtico de relaciones laborales y un cambio en la política econòmica y social”
Aquesta és una nova situació que pot ser positiva per ambdues parts. Permet una major incidència del sindicalisme en l’àmbit de la política, i permet als nous subjectes polítics gaudir de l’experiència del coneixement de la realitat que tenen per la seva pràctica els sindicats.
Alhora pot permetre fugir als nous subjectes polítics de falsos plantejaments, com l’existència d’una classe formada pel “precariat” enfrontada amb els treballadors estables, i comprendre la realitat global i complexa del que és la classe treballadora fugint de conceptes poc concrets com parlar dels de “ a baix” i els de “ a dalt” i retornar a la concepció del conflicte de classes.
 |
| L'actualitat de la lluita de classes Paco Ibañez: La poesía es un arma cargada de futuro |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada