EL “MUTIS” DE LA SOCIALDEMOCRÀCIA EUROPEA

nuevatribuna/28de Marzo de 2016


La caiguda del “mur de Berlín” i del bloc soviètic va comportar també l’entrada en recessió del paper de la socialdemocràcia europea en els països de l’Europa Occidental. La fi del bloc adversari de l’Europa occidental capitalista no sols va significar el definitiu arraconament del paper dels partits comunistes occidentals sinó que a la vegada també va significar l’entrada en decadència dels qui havien estat els seus competidors en el camp de l’esquerra, la socialdemocràcia.

Els partits socialdemòcrates havien estat generalment acceptats pels poders econòmics dominants com una eina per a frenar l’avenç electoral dels partits comunistes a partir de l’inici de la “guerra freda”. Els poders econòmics fins i tot acceptaven les propostes de reforma del sistema sempre que no es posés en qüestió el propi sistema, i en aquest sentit eren l’alternativa a les opcions de dretes, conservadores o lliberals, que eren les més fidels representants del capital. Fins i tot a la socialdemocràcia se l’arribava a denominar des de l’esquerra comunista com el “fidel gestor del capitalisme”, ja que les seves reformes permetien evitar l’esclat social.

Tot això va canviar amb la caiguda del bloc soviètic. El comunisme es diluïa com a alternativa i al capital ja no li calia cap projecte que comportés reformes i límits al poder del “lliure mercat”.

La socialdemocràcia que pot presumir de ser en gran part l’impulsor de l’estat del benestar i que fonamentalment va beneficiar amb el seu reformisme les classes treballadores de l’Europa occidental, es va veure aviat desallotjada del seu paper de mitjancer entre el capital i el treball. Desprès de l’enfonsament de l’enemic soviètic, el capitalisme es va trobar sense adversari i va anant imposant el seu model econòmic arreu amb l’impuls de la globalització.

La socialdemocràcia europea no sembla haver sabut reaccionar davant la nova situació política i la dreta es va anar imposant amb polítiques cada vegada més liberalitzadores representades especialment per les polítiques ultraliberals de Margaret Thatcher. Desprès d’una etapa en que la dreta va governar de forma generalitzada als principals països europeus, apareix amb diverses formes la “tercera via” laborista de Blair, que significa res més que una política que deixa enrere el caràcter fortament reformista de la socialdemocràcia i es converteix en una socialdemocràcia “descafeïnada” o lo que podem conèixer com a “social-liberalisme”.

Blair i Schröeder la via "light" de la socialdemocracia

Amb aquesta política ni tal sols es posen en qüestió temes com les privatitzacions de bens d’us públics sinó que es produeix fins i tot un divorci amb el sindicalisme, una acceptació del liberalisme econòmic sense restriccions, l’acceptació de l’esquema “tacherista” del “capitalisme popular” i el retall de lo públic en benefici de lo privat. Així mateix la primacia dels factor macroeconòmics de l’economia per sobre del benestar de la ciutadania.

Aquesta nova idea presideix també les polítiques especialment del segon govern de Schroeder a Alemanya amb l’aprovació de les primeres mesures d’austeritat a la UE, els programes Hartz o Agenda 2010, que va ser el pròleg i l’exemple de les futures polítiques d’austeritat a Europa arran de la crisi econòmica.

CDU-SPD la "gran coalició" de la austeritat

La crisi econòmica derivada de la crisi financera de finals dels 2000, va ser sens dubte un exemple de que el sistema econòmic ultraliberal de la dreta no funcionava i calien canvis. Fins i tot el conservador Sarkozi va fer famosa la frase de que calia “refundar el capitalisme”. Era l’exemple més clar de que calia canviar de polítiques ja que la de la dreta del lliure mercat s’havia demostrat negativa. Malgrat això la gestió de la crisi fins ara en el marc europeu es va deixar en les mateixes mans dels responsables de la crisi. I la socialdemocràcia europea no sols no va ser capaç de presentar cap alternativa, sinó que va ser seguidora i còmplice de les noves polítiques d’ultraausteritat.

Tres exemples són clars per a veure aquesta inacció total i sotmesa de la socialdemocràcia a les polítiques de la dreta encarnades per Àngela Merkel:

Schultz i Junckers la coalició de la UE

1.- El Govern conjunt de la Unió europea per part dels democratacristians, els lliberals i els socialdemòcrates de tota la crisi i de l’aplicació de les seves polítiques. Hem vist que els socialistes no van moure un dit per ajudar a Tsipras i Syriza, al contrari els interessava que fos derrotada una veu alternativa. Ara mateix podem veure com Hollande ha aplicat una Reforma Laboral a França inspirada en la del PP de Rajoy. Hem vist com Renzi s’aliava amb Berlusconi per a eliminar el pluralisme de la vida política italiana o com legislava amb polítiques contràries a les classes treballadores amb retalls a la funció dels sindicats.

2.- La socialdemocràcia juntament amb les dretes conservadores i lliberals són partidàries de la signatura del TTIP amb Estats Units amb el que significaria de pèrdua de drets no sols de sobirania pels Estats membres front a les multinacionals, sinó de pèrdua de drets socials, ecològics, laborals i de consum per a la ciutadania europea.

TTIP el lliberalisme total

3.- La política envers el refugiats i el Pacte amb Turquia, adoptat no només per la dreta conservadora sinó per la majoria dels socialdemòcrates. Fins i tot a Alemanya els dirigents del SPD han tingut una actitud critica front a la cancellera Merkel pel seu inicial suport a la entrada del refugiats.

Refugiats la "vergonya" dela UE

Aquest “mutis” polític dels socialdemòcrates, aquesta manca de proposar polítiques de progrés diferents de les de les dretes és una molt mala noticia pels partidaris del canvi en els diversos països i en el conjunt de la UE.

Per aconseguir un canvi caldrà aixecar una alternativa realment de progrés i d’esquerres molt àmplia i en aquesta alternativa fóra bo comptar amb el que encara representa la socialdemocràcia. I això no serà possible si no es veu forçada a canviar. Com va passar a Portugal. Es per això que cal considerar important el paper que pugui jugar, si perdura en el seu lideratge, l’actual líder laborista Jeremy Corbyn. Ell ha vist la necessitat de girar cap a l’esquerra si  el laborisme encara pretén  representar les classes populars, i no passi com a Escòcia on el SNP ha fet polítiques públiques que han superat  les que defensaven els successius dirigents laboristes anteriors a Corbyn. Fora bo que aquesta visió diferent es consolidi i sigui capaç de contagiar  d’altres partits socialdemòcrates si pretenen continuar sent una referència per a les classes populars desprès de tot el que han fet en els últims 25 anys.

Jeremy Corbyn la esperança laborista