LLUITA “DE” CLASSES O LLUITA “EN” LA CLASSE?

nuevatribuna/11 de abril 2016


L’espontaneïtat que es cultiva en molts dels nous subjectes polítics provoca que en molts cassos es doni una utilització de conceptes que pot comportar fortes derivades quan s’apliquen en el camp de la política.

Hi ha tota una sèrie de conceptes que s’utilitzen actualment que pretenen ser nous i que es fan servir en molts cassos per aparentar la diferenciació entre aquesta política dels “novíssims” que vol tenir una forta diferenciació respecte a una menystinguda I suposadament global “vella” política.

Veiem que conceptes com el de “militància” són substituïts per d’altres molt més eteris com el de “inscrits”. I d’aquí es desprèn una desconfiança respecte al concepte d’organització que comporta tot partit polític. Deia Gramci “que les idees no viuen sense organització” però pels nous subjectes polítics sembla que el mot organització dóna una mica d’urticària ja que s’assimila directament a burocratització. La realitat és molt diferent, l’organització pot fugir de la burocratització i és la garantia del pensament no individual sinó col·lectiu i orgànic diferenciat de  l‘hiperlideratge personal o de grup. Es més fàcil que un pensament col·lectiu comporti menys possibilitats d’error que un pensament individual. Altrament el pensament col·lectiu de partit també és la base de  l’experiència política i això és també aplicable en el camp institucional.

La visió “movimentista” assembleària i no organitzada que està en  l’origen dels nous subjectes polítics els comporta una certa desconfiança respecta tot allò  preexistent. I sembla com si fos necessària la creació de nous conceptes, com “els de sota” i “el de sobre”, el de la “gent” i la “casta”, mentre  defugen  conceptes clarament definits com el de dreta i esquerra, el d’explotats i explotadors, o com els mateixos concepte de classes i lluita de classes.

La lluita de classes és un concepte marxià acceptat de forma general per tota l’esquerra inclús per sectors de la socialdemocràcia digna d’aquest nom. Però avui hi ha qui pretén utilitzar altres conceptes més nous com el de "precariat", la qual cosa porta a confusions perverses i que de vegades són contradictòries fins i tot amb els objectius que es pretenen aconseguir.

El “precariat” com en altre temps el concepte de “mileurista” no són més que conceptes descriptius. La classe treballadora és un concepte basat en el lloc que cadascú ocupa en el procés productiu. Els treballadors són aquells que es veuen obligats a vendre la seva força o capacitat de treball per un salari a uns altres que són els que posseeixen els mitjans de treball o producció i que són els que obtenen els beneficis de la producció.

Dins de la classe treballadora hi ha capes diverses en funció de la seva situació en un moment donat, des de qui està en atur, qui té un treball precari, qui té un treball temporal o a temps parcial, qui té un treball com autònom depenent d’un altre, qui té un treball fix però un salari insuficient i fins a qui en el millor dels cassos té un treball digne i un salari decent. Tots ells composen el conjunt de la classe treballadora, malgrat la seva diversitat de situacions. I tots ells tenen uns interessos comuns enfront d’aquells que els espolien el seu treball, o en el cas dels aturats el seu no treball que actua com a factor de rebaixa del salari dels que tenen treball.  La “vella” lluita de classes és la lluita entre els que només tenen el treball com a forma de subsistència i els que tenen el capital que els espolia. Com deia Marx i continua sent vàlid “la historia de la humanitat és la història de la lluita de classes”.

I els explotadors, els que posseeixen el capital i els mitjans de producció, aquests a qui avui es denomina “l’1% que viu a costa del 99% restant”, els interessa dividir als explotats, i l’oligopoli dels seus mitjans de comunicació s’afanya a publicar i fer aparèixer com a contradictòries les diferencies entre uns “privilegiats”, els que tenen treball decent i amb drets, i els pobres aturats i precaris que tenen menys drets. I es fa aparèixer les organitzacions sindicals com a organitzacions corporatives que només es preocupen dels qui tenen treball estable. Els seu objectiu es dividir els que formen part d’un mateix col·lectiu, la classe treballadora, diversa i plural però una sola classe.

Però avui alguns dels nous subjectes socials, potser per desconeixement, semblen comprar aquest missatge i en alguns conflictes, especialment dels treballadors públics, hem vist com representants dels nous subjectes polítics utilitzaven els mateixos arguments contra els treballadors en lluita que els mitjans de comunicació dels grans poders econòmics.

Cal tenir en compte els conceptes. La classe treballadora és una i diversa i té uns objectius comuns enfront dels poders econòmics espoliadors i explotadors.

Cal que els nous subjectes polítics vagin comprenent que cal tornar a dir les cosses pel seu nom, que hi ha unes classes treballadores i populars oprimides i que hi ha una classe explotadora que pot actuar políticament mitjançant una “casta política”, però que la confrontació bàsica és la del capital amb el treball.

Cal reivindicar ara una vegada més l’actualitat de la lluita de classes, i no només en el plànol estatal sinó en el propi àmbit d’Europa, i no caure en el parany de provocar divisions i lluites dins de la classe treballadora, és a dir una lluita en la pròpia classe en base a les diferents situacions circumstancials dels seus membres que ens facin oblidar on està l’adversari principal: el que explota constantment el conjunt de tota la classe treballadora