EL PSOE SEMPRE D’ESQUENES A L’ESQUERRA

Tres cares del PSOE: Zapatero-González-Sánchez

nuevatribuna/19 de Abril de 2016

Si en una cosa te raó Pablo Iglesias es quan afirma que el PSOE no és de fiar, per que diu una cosa en les campanyes electorals i desprès a la realitat fa unes altres que no tenen res a veure amb el que ha dit.

El PSOE sempre ha tingut reticències a pactar amb les forces a la seva esquerra. És una herència que es remunta als temps de Felipe González, quan es va imposar una política de pragmatisme i bona relació amb els poders econòmics, renunciant a principis ideològics, i confrontant amb la gent situada a la seva esquerra,  distanciant-se i fins i tot enfrontant-se amb els sindicats de classe.

Zapatero va ser la nova esperança del PSOE amb un discurs més esquerrà. Va aportar importants millores en les seves polítiques de drets civils, però ni en les polítiques fiscals, que van continuar ajudant al creixement de la “bombolla immobiliària”, ni en la política redistributiva de “xecs per a tothom” va fer polítiques d’esquerra. I finalment la seva rendició davant la UE amb l’inici de l’aplicació de retallades com  la Reforma Laboral, i el més greu la Reforma Express de la Constitució del 2011, que va significar la consagració de la primacia de les polítiques austericides sobre les polítiques de cohesió social. Aquestes actuacions van obrir la porta al triomf per majoria absoluta del Partit Popular de Rajoy.

Desprès del 20-D s’obria una oportunitat per a un canvi polític en profunditat. Però Pedro Sánchez, sota el control i el xantatge dels “barons”, especialment de la “capi dei capi” Susana Díaz, descarta tota preferència per un acord amb les forces d’esquerra per articular una majoria, i es llança a un acord amb la “nova dreta” que és C’s.

Escenificació del Pacte Sánchez (PSOE)-Rivera(C's)

Sánchez i el PSOE defensen en teoria un acord a tres bandes PSOE-C’s-PODEMOS, malgrat que ells han deixat clara per activa i passiva la seva mútua incompatibilitat programàtica. No es pot fer una política econòmica, social i territorial entre forces que defensen models diferents. Altra cosa diferent és que siguin possibles acords sobre temes concrets com la regeneració democràtica, la llei electoral o fins i tot la laïcitat de l’estat.

Cal dir clarament que l’acord C’s-PSOE presentat amb tota solemnitat malgrat la seva minoria parlamentària, tal com es va reflectir en la fallida del debat d’investidura de Sánchez, és un acord que no significa cap rectificació profunda de les polítiques del PP. Lluny han quedat les declaracions electorals de Sánchez “derogaré la Reforma Laboral del PP”, “derogaré la Ley mordaza”.

El denominat per Sánchez i el PSOE “ambiciós programa reformista i progressista” ni tan sols deroga la Llei Mordassa, ni la Reforma Laboral del PP. Malgrat el vulguin presentar com una “derogació de fet” no és res més que un acord amb la nova dreta. Ara C’s per al PSOE ja no és la “marca blanca del PP” sinó que ara és una força reformista. El que no diu el PSOE és si el reformisme de C’s és fer girar el programa del PSOE cap a la dreta. I aquesta acord de renúncia que ha signat el PSOE amb C’S s’ha volgut que fos acceptat tal qual per les forces d’esquerra i progressistes,  tot en base a l’amenaça farisea de que si no ho fan estaran donant suport indirectament al PP.

El PSOE podria acordar amb les forces d’esquerra un acord alternatiu que podria obtenir la majoria en el Congrés dels Diputats amb un programa de progrés. Però el grup dirigent del PSOE, l’equip de Sánchez, no ha volgut optar per aquesta opció ja que això no estaria ben vist ni pel partit, on es hegemònic el pensament “felipista”, ni pels poders econòmics, ni pels austericides de la UE. El PSOE en definitiva és incapaç d’actuar com un partit d’esquerres.

L'objectiu de C's: la Gran Coalició

L’acord amb C’s significa, al marge del que ja hem dit fins ara, no impulsar cap reforma fiscal equitativa que elimini per exemple les deduccions fiscals a les grans empreses ni als més rics, que equipari l’aportació de les rendes del capital amb les del treball. Al contrari, es manté la filosofia de la reforma del 135 sense cap intenció de flexibilitzar el ritme de l’estabilitat pressupostària en benefici de les necessitats socials ni de la creació de treball de qualitat; en quan a la problemàtica sòcio-laboral, com ja hem dit, no es deroga la Reforma Laboral del PP i es mantenen en vigor  temes com la prevalença del convenis de empresa sobre els sectorials, la no ultraactivitat dels convenis, etc. i per si fos poc s’incorpora la proposta de C’s del “Contracte Estable de duració determinada”, un nou model d’estímul a la contractació temporal; i tampoc hi ha res concret de com es compensen les retallades socials del PP.

Pel que fa al tema territorial especialment pel que fa a la situació catalana, no hi ha cap proposta, al contrari es consolida la posició de C´s de defensa del nacionalisme espanyol tot negant qualsevol diàleg que pugui solucionar el conflicte al estigmatitzar qualsevol consulta ni tan sols consultiva, i no fent cap proposta alternativa d’encaix.

En fi el PSOE ha optat, com ja sembla ser habitual, a mirar a la dreta mentre veu les forces a la seva esquerra com adversaris perillosos que li poden robar l’electorat. Això no sols és el suïcidi polític per a Pedro Sánchez sinó una deriva perillosa pel PSOE, ja que un possible lideratge futur de Susana Díaz només significaria un nou gir a la dreta. Susana Díaz ho té tot per a demostrar, excepte ser una gran conspiradora interna en el seu partit, i en política simplement ser una imitadora de Jordi Pujol al presentar-se com l’encarnació humana d’Andalusia i alhora voler ser  la defensora més fidel de la unitat de l’Estat.

Susana Díaz, la "sultana" del PSOE

L’única sort per a Pedro Sánchez ha estat  la desafortunada actuació de PODEMOS i especialment del seu líder Pablo Iglesias que han errat profundament en la seva tàctica negociadora. Enlloc de plantejar de bon començament una confrontació de programes Iglesias ha preferit utilitzar la tàctica de “show” televisiu més que el debat instructiu.  El seu “ego”, la seva supèrbia i una imatge de prepotència, fruit potser de la seva inexperiència política, l’han portat a convertint-se en el millor aliat del PSOE i de Sánchez. Així l’han pogut acusar d’inflexibilitat per les “línies vermelles” inicials, de voler només poder i “cadires” degut a la seva demanda primera de llocs al futur executiu. La correcció final de PODEMOS amb les 20 propostes per a un acord han estat proposades massa tard i acompanyades d’una actitud errada d’aixecar-se de nou el primer de la taula.

Iglesias i el "show" mediàtic

Però no cal equivocar-se, malgrat les errades tàctiques en la negociació de PODEMOS, el veritable responsable de la manca d’acord per a plantejar una alternativa de progrés i d’esquerres ha estat el PSOE que ha preferit pactar amb una dreta com C´s, que només aspira a una coalició amb el PSOE sí, però també amb el PP.

I si ningú li posa remei els ciutadans tornarem a votar el 26-J, malauradament encara amb Rajoy al govern en funcions i havent frustrat l’oportunitat de fer  un “Govern del Canvi”. Els responsables no pot haver-hi dubtes són el PSOE i els seus dirigents. Ara caldrà veure el resultat de les noves eleccions i esperar que no torni a haver-hi una nova majoria de dretes.

Alguns representants de forces del Canvi