Manifestacio contra la corrupció del 10 Març |
12 Marzo 2013
|
La ciutadania està molt inquieta i indignada i el carrer bull. Cada setmana en diferents onades surten al carrer en defensa de la sanitat pública, de l’educació pública, contra els desnonaments, en defensa del lloc de treball, de les pensions públiques i contra la corrupció. Una part important del país està mobilitzada. Els sindicats i els moviments socials canalitzen el malestar de la gent, és una resposta social àmplia i molt unitària. El sindicalisme confederal ha tingut l’encert de no confrontar-se amb els nous moviments socials reivindicatius, i ha teixit una àmplia aliança del conjunt de moviments i associacions entorn de la Cimera Social, que ha estat el marc de les darreres convocatòries, des de la Vaga General, fins a les mobilitzacions del 10 de març. Així el sindicalisme ha sabut sortir del seu entorn natural, el món del treball, per convertir les mobilitzacions en amples onades socials.
Un altre aspecte important és que hi ha una voluntat d’internacionalitzar les mobilitzacions en l’àmbit de la Unió Europea, així tant el 14N com el 10M s’emmarquen en mobilitzacions europees convocades per la Confederació Europea de Sindicats, per que tots són conscients que la actual política de retallades és fruit de les polítiques que surten de la Unió i en especial marcades pel “diktat” de la senyora Merkel.
En l’àmbit de l’Estat però la actual crisi és quelcom més que una crisi econòmica, es dóna també una crisi de la política derivada d’una llei electoral que potencia un bipartidisme avui qüestionat, i una crisi institucional derivada d’una Constitució establerta en el moment de la transició que avui es demostra ja caduca i inservible per fer front als reptes del país.
Cada dia és major la demanda d’un canvi en profunditat, de les polítiques econòmiques austericides que ens porten a una mort lenta i sense cap esperança, en la necessitat de recuperar uns serveis públics que han sofert unes retallades intolerables, de retornar a un sistema de relacions laborals on hi hagi una posició d’igualtat entre els interlocutors socials i on la negociació col·lectiva sigui la base del sistema . Però la demanda social és molt més profunda, demana un canvi de l’arquitectura institucional del sistema, i tot ha d’estar sotmès a discussió, des de la forma d’Estat, fins la necessitat d’una nova estructura d’acomodació territorial, fins una forma diferent de representació política, que eviti el monopoli per part de pocs, que permeti l’aparició de nous actors polítics, i especialment que permeti una major participació de la ciutadania. Temes com la República, la necessitat de que l’Estat garanteixi els drets i els serveis públics a la ciutadania, la federalització o confederalització de l’Estat, l’establiment d’una llei electoral que permeti la proporcionalitat i el mateix valor del vot, la participació mitjançant la regulació de temes com la iniciativa popular de referèndums vinculats, són alguns temes que ha de tractar l’agenda política.
Si no volem l’aparició de populismes, propis de moments de crisis polítiques profundes es fa precís que els sectors més avançats siguin capaços d’articular una alternativa que canalitzi les demandes socials.
En aquests moments, on s’ha donat el període més important i continuat de mobilització social es nota a faltar una reacció des de l’àmbit de la política.
La forta reacció social, la més important des de les gran manifestacions contra l’ OTAN, no ha tingut una correlació en el camp de la política. Recordem com la mobilització contra l’OTAN va comportar l’aparició de la primigènia Izquierda Unida, però avui no es veuen moviments similars des dels diversos sectors alternatius de l’esquerra.
Perquè des de Izquierda Unida, Espacio Plural, Equo, o d’altres organitzacions polítiques d’àmbits de nacionalitat o autonomies diverses no es plantegen un procés de convergència política en un ampli front progressista de regeneració?
En aquest moment sembla que la prioritat sigui la pròpia reafirmació del propi espai més que donar resposta a la demanda de la societat. Izquierda Unida sembla conformar-se amb un creixement derivat de la disbauxa dels socialistes per aconseguir una millora de les seves expectatives electorals, més que amb generositat potenciar una unitat de les esquerres que pugui escapar al seu control. Sembla que no hagin après res de la primera fundació de Izquierda Unida i al PCE no li agrada la possibilitat de perdre el control total de l’alternativa. En el cas d’Espacio Plural sembla que les seves aliances en cada autonomia amb forces més moderades els impedeixi donar un pas i convertir-se en el portaveu de la necessària unitat. Equo per la seva part està aferrada en establir un espai polític propi de caire ecologista d’acord amb les directius del Partit Verd Europeu. Només des de Izquierda Abierta sembla plantejar-se el tema, però també amb una posició poc acceptable que és la de definir que el cap de cartell sigui una personalitat com el jutge Garzón.
Massa misèries, molta por, i molt poca generositat és el que podem observar per part d’ organitzacions d’esquerres i ecologistes alternatives a l’hora de conformar un Ampli Front, una organització nova que es presenti davant de l’electorat amb una proposta nova, engrescadora i alternativa al vell sistema representat per la dreta corrupta i retalladora de PP i CiU, i a un PSOE en estat agònic derivat de les seves polítiques social-lliberals.
I estem davant d’un moment propici, per a una alternativa com la que proposem, com són les Eleccions Europees del 2014. Els problemes de les polítiques econòmiques venen de Europa i és el moment de difondre una alternativa; el vot en les eleccions europees és totalment proporcional el que pot permetre veure el potencial de l’alternativa; hi ha temps suficient per conformar aquest nou Bloc electoral i fer-ho mitjançant noves formes de fer polítiques amb processos d’elecció de candidatures oberts a la ciutadania de progrés, creant una àmplia onada política pel canvi que reculli la mobilització social.
Si tots els grups demandats a participar en aquest procés es neguen per unes o altres raons a intentar-ho seran responsables de que en el futur els ciutadans els facin tan responsables de la situació com a la dreta corrupta i als socialistes caducats.
Tenen temps per fer-ho i no tenen excusa per no fer-ho, només que el fet de prioritzar els seus interessos partidaris per sobre els col·lectius. Ara veurem si en l’esquerra alternativa hi ha la capacitat i la voluntat d’afrontar amb valentia i generositat un moment polític transcendent i crear un embrió de nova organització política per fer front no sols a les Eleccions Europees sinó posteriorment a les Generals. Ara veurem si les apel·lacions a una SYRIZA espanyola van de veres o és una simple proclama propagandista. Però que no dubtin els responsables polítics que pretenen ser alternatius que el judici de la ciutadania serà de severitat si no responen a les expectatives. Com diu la cançó portuguesa “ el poble és l’únic que mana”
Gaspar Llamazares "Izquierda Abierta" |
Hola,
ResponEliminaAcí sí que estem més d'acord. En qualsevol cas crec que hi ha dos coses a deixar de costat: La primera és la questió identitaria i independentista, i la segona és la exigència d'una república. Ambdues coses són divisives i secundaries en front de l'austericidi i la regresió de la igualtat que hem de parar a tota costa.
Com a molt es pot parlar d'una reforma constitucional que modernitze l'estat i ens porte a un estat federal modern, i per altra banda dir que si el poble té dret a escollir entra una monarquia i una república, encara que no siga una cosa urgent.
Però anar més enllà seria molt problemàtic, dividiria l'esquerra més "nacionalista" amb la més "jacobina", dividiria als republicans inflexibles amb els accidentalistes. No ens podem permetre aixó.
Salut,
Totalment d'acord amb els teus sugeriments
Elimina