A L'ESQUERRA NO LI QUEDA TEMPS PER PERDRE

 

nuevatribuna/23 de junio de 2022

Després del resultat de les eleccions a Andalusia les esquerres, totes elles, no poden perdre més temps i requereixen canviar una estratègia que demostra no donar fruits positius.

És evident que el temps polític ha canviat, i que el que semblava un camí de roses s'ha convertit en un pedregar. Si fa pocs mesos el Govern se les  prometia molt felices amb una pandèmia controlada, l'arribada dels fons europeus amb la seva previsible repercussió positiva en l'economia i les bones perspectives en l'ocupació, ara les coses han canviat, la guerra d'Ucraïna i la crisi energètica que s'ha agreujat, una inflació disparada i la consegüent pèrdua de poder adquisitiu plantegen un futur molt menys agradable per a bona part de la ciutadania.

Al costat d'això un Govern amb importants avanços socials, laborals i econòmics en el seu haver no sembla ser capaç de capitalitzar-los entre els ciutadans. Sembla que hi ha una manca clara d'explicació i un excés de “soroll”. L'explicació dels avanços econòmics i sobretot socials requereix d'alguna cosa més que la coneguda roda de premsa del Govern, cal fer arribar l'abast de les millores a la ciutadania afectada. Especialment si tenim en compte que una bona part dels mitjans de comunicació són afins a les dretes i crítics i deformadors de les informacions relatives a l'actuació del Govern progressista. Així mateix, des del mateix Govern no es fan les coses de manera adequada atès que en moltes ocasions es fa més èmfasi en les discrepàncies internes en l'elaboració d'una mesura social important i que arriben a ser més comentades que el valor dels continguts positius dels acords.

Podem dir que pel que fa al principal partit del Govern s'ha notat un cert aire de canvi per a mal arran de la renovació governamental. Sembla que els aspectes de política exterior estiguin predominant en l'actuació del propi govern i que la política interna estigui més llunyana del pensament del President del Govern. Un exemple és l'estrambòtic canvi de posició sobre el Sàhara Occidental sense la més mínima explicació i que s'antulla com una cessió davant el Marroc, un veí de poc fiar històricament i que ha comportat un enrariment profund de les relacions amb un altre veí com Algèria que no sols és el nostre major subministrador de gas sinó que ha estat un complidor estricte dels seus compromisos. Molts han contrastat negativament l'actuació del ministre Albares en relació amb la seva predecessora la cessada Arantxa González Laya. Això no ha estat un bon senyal de la política presidencial, sembla com si des de la Moncloa s'hagi donat prioritat a una política més pro-atlantista i otanista del grat dels Estats Units. Aquest tema ha causat perplexitat i decepció entre bona part de la gent d'esquerres.

Així mateix el Govern d'acord amb la UE està implicant-se de manera perillosa en la guerra d'Ucraïna derivada de l’agressió russa que sembla ser una prioritat en l'acció del President del Govern descurant en gran part la repercussió d'aquest conflicte en el creixement de la inflació i la pujada energètica.  El conjunt d'Europa està fent el paper de pagador en un conflicte dirigit fonamentalment per l'OTAN sota les directrius de  Washington. Així mateix s'ha d'esperar del PSOE i del seu Secretari General una major atenció a la situació de la població que pitjor ho està passant. Aquesta població no se sent representada per  una política del “tu més” que no  li dóna cap explicació de com satisfer les seves necessitats més urgent. D'altra banda sembla com si la direcció del PSOE hagués girat en les posicions orgàniques internes de la majoria que va acompanyar a Sánchez en el camí per a recuperar la Secretària General a una ampliació cap als que van ser els barons afins a Susana Díaz i això pot haver produït una certa decepció en els que veuen els Lambán o Page més com un llast que com una embranzida.

Pel que fa a la posició de la part del Govern situat a l'esquerra del PSOE, i descartat ja Podemos que ha demostrat ser una ombra del que va poder ser, totes les esperances estaven basades en Yolanda Díaz i el seu futur “projecte polític”. I ja està trigant molt sinó massa a concretar-ho. No es pot arribar en una situació de “virginitat política” a les eleccions generals. Hi haurà eleccions autonòmiques i municipals i el projecte de “Sumar” està arribant molt endarrerit. Perquè del que es tracta no és de sumar els retalls del que queda de l'esquerra alternativa, ja hem vist el que ha passat a Andalusia. Es tracta de presentar no sols una candidata sinó un projecte atraient, no només per a gent ja convençuda com poden ser els sindicalistes sinó per a la gent treballadora i de les classes populars especialment per a crear il·lusió en aquella gent que fa temps que les ha perdut totes sobretot els sectors més desfavorits que passen de la política, la qual cosa significa que s'abstenen en benefici de la dreta quan no directament la voten com a gest de rebuig social.

I perquè Yolanda i el seu projecte de Sumar sigui una realitat cal que aquest projecte arribi als racons de la geografia i això es diu organització i militància i això no es fa en dos dies. Es pot reunir a Colau, Oltra, Errejón, i fins i tot a Belarra i Montero, però això no és un projecte ni és una organització, amb això s'arriba al que ha representat “Por Andalusia”. L'organització es basa en una militància motivada entorn d'una proposta política debatuda i assumida que després la militància se la creu i la difon en les seves empreses, en els seus barris, en els seus municipis, etc. En part podríem dir que era el que feia la militància del PSUC-PCE en la lluita contra la dictadura, ser presents en tots els llocs on estigui la gent. O l’exemple durant molts anys de l’actuació a Itàlia del PCI.

La dreta sempre ho té més fàcil. Els seus votants saben el que volen mantenir, els seus privilegis. Ells votaran gairebé sempre perquè no els volen perdre. L'esquerra ho té més difícil perquè ha de convèncer als seus possibles votants que pot ser possible aconseguir més drets i una major igualtat social.

Que ningú cregui que aquí es planteja una anàlisi pessimista per al futur de l'esquerra enfront de les futures confrontacions electorals, és un crit en la necessitat de superar els errors i no esperar més a donar la batalla de les idees sempre en positiu i amb propostes concretes que puguin arribar a la ciutadania no sols a la política o socialment motivada sinó a aquella potser més necessitada però la menys conscient.

Les esquerres no haurien de deixar en l’oblit la reflexió de Gramsci “Les idees no viuen sense organització”.

L'ESQUERRA AFRONTA UN FUTUR INCERT

 

Sánchez i Yolanda un futur per l'esquerra?

nuevatribuna/6 DE MAYO DE 2022

És difícilment discutible que l'actual Govern té un balanç de consecucions en el terreny social incomparable amb els governs anteriors. I això malgrat governar en uns temps particularment poc favorables, primer amb la pandèmia i després quan semblava que estàvem en el moment de la recuperació, irromp la guerra d'Ucraïna i la seva derivada econòmica.

El Govern va fer front a la crisi de la pandèmia d'una forma sanitàriament notable i   amb la construcció d'un “escut social. Al mateix temps va aconseguir encerts en dos aspectes substancials: a) en l'àmbit europeu la consecució d'uns Fons europeus per a la reactivació econòmica amb un volum importantíssim i que alhora va significar un canvi radical en l'actuació de la Unió Europea per a afrontar una crisi, i b) en l'àmbit intern acords importants com són els increments del SMI, el IMV, o els acords de reforma de les Pensions o la Reforma Laboral que milloraven els drets i les condicions de vida de les persones treballadores, jubilades o més desfavorides.

Posteriorment per a intentar pal·liar els efectes de la crisi de la invasió russa d'Ucraïna, novament ha aconseguit dos acords importants: a) en l'àmbit europeu aconseguir la “excepció ibèrica” que permetrà reduir durant un any el còmput del preu del gas en la factura energètica, i b) l'aprovació parlamentària de les mesures urgents per a pal·liar els efectes en els sectors econòmics i socials més afectats pels efectes de la guerra.

Malgrat tot veient les enquestes sobre valoració electoral sembla que el govern no capitalitza aquesta actuació excel·lent i és l'oposició radical de la dreta i l'extrema dreta, que no ha aportat cap proposta més que una crítica radical a tota l'acció del govern, la que capitalitza un cert descontentament social cap a la política.

És evident que aquesta poca capitalització de l'acció política no és tota deguda a l'oposició de la dreta sinó també a errors en l'actuació dins del propi govern i els partits que el conformen i a algun dels seus socis parlamentaris.

En efecte el “soroll” dins del govern ha estat una constant des del moment de la constitució del propi govern. Les contínues discrepàncies, a vegades amb fortes sortida de to dels components de Podemos, han estat un element especialment negatiu derivat en gran part de la seva falta de consciència institucional. Han semblat a vegades ser l'oposició dins del govern qüestionant la unitat d'aquest. Aquesta situació va ser més evident en el període de Pablo Iglesias com a Vice-President i s'ha reduït a partir de l'assumpció de la Vice-Presidència per part de Yolanda Díaz amb una política més dirigida a una acció política que eviti els “sorolls interns” però que no ha impedit que en ocasions esporàdiques alguna ministra de Podemos hagi continuat mantenint confrontacions poc encertades dins del Govern.

I en una certa manera “el soroll” ha reduït fins i tot el relat i l'explicació de les millores aconseguides pels canvis legislatius. Si per exemple cada jubilat fos conscient de la millora que li ha aportat aquest govern en comparació amb l'anterior, si cada treballador que ha passat de contracte precari a indefinit fos conscient que és fruit de l'acció del govern, si cada treballador afectat per la pujada del SMI sabés que és gràcies a l'acció de govern, si els ciutadans que han accedit al cobrament del IMV fossin conscients de qui l'ha acordat millors perspectives electorals tindrien els partits del govern. Però les moltes millores en part s'han vist diluïdes i ocultades per el “soroll” de les baralles entre els socis.

Així mateix el Govern ha hagut de capejar amb dificultats la dinàmica parlamentària, no tant per la composició plural dels seus suports sinó fonamentalment per l'actuació d'infantilisme polític que caracteritza a un supòsit aliat parlamentari com a ERC. En el cas d'aquest partit més nacionalista que d'esquerres no se‘l pot catalogar com a integrant de la “majoria", ja que cal recordar que ERC es va abstenir en la elecció del govern de coalicio. I després ha votat en contra en tres ocasions especialment importants, en la votació d'una pròrroga de l'estat d'emergència, en la votació de la Reforma Laboral i en la votació de les mesures pal·liatives dels efectes de la guerra a Ucraïna. ERC és en definitiva un agent polític poc de fiar.

Però també hi ha aspectes que han provocat situacions poc desitjables, que no han tingut fins al moment greus conseqüències, com pot ser la poca atenció que reben els seus aliats parlamentaris que acusen amb raó d'una certa prepotència al Govern. Així mateix actualment es nota la diferent concepció dins del bloc de UnidasPodemos respecte al futur entre la posició que defensa Yolanda Díaz de construir un nou pol polític i la posició de les dirigents de Podemos que volen mantenir la seva preeminència en una futura alternativa. En aquest sentit no va passar desapercebut el fet que en el dia en què es votava la Reforma Laboral les dues ministres de Podemos van convocar un acte propi i no van ser presents a l'hemicicle.

En definitiva el govern té problemes que poden afectar el seu futur electoral i no podem passar per alt el gir al centre del PSOE des del seu últim Congrés. Fins ara més perceptible en la seva política exterior on s'han fet passos com l'inacceptable acostament al Marroc sobre el Sàhara, en línia amb la política dels Estats Units, la qual cosa ha provocat el refredament de la relació amb Algèria el nostre proveïdor de gas. Aquest tema també va provocar en aquest cas la crítica totalment encertada per part del soci parlamentari amb Yolanda Díaz al capdavant, atès que no sols no estaven d'acord i ni tal sols van ser informats. Però encara més greu és el fort gir atlantista i “otanista” del President del Govern i del PSOE en la crisi de la invasió d'Ucraïna, cosa que contradiu la necessitat d'una força militar autònoma europea i no subordinada als interessos militars, polítics i econòmics dels USA.

Tot això ens situa enfront d'un futur incert de les forces d'esquerra enfront de les pròximes Eleccions Generals previstes per a finals del 2023. Tot això sense obviar que abans i al marge de les andaluses se celebraran eleccions autonòmiques i municipals en la primavera del 2023.

La situació política en aquest moment sembla més favorable per a les forces de la dreta i l'extrema dreta que per a l'esquerra. D'una banda l'elecció de Feijoo al capdavant del PP que de moment capitalitza com a  millor candidat que Casado. Tot això malgrat ser una incògnita el seu projecte polític. Es desconeix si comportarà canvis en la política del PP al marge d'un discurs menys incendiari que pot ser possiblement idèntic en el que comporta a les seves polítiques o aliances. D'altra banda el manteniment de Vox embravit després del seu èxit en entrar en el govern de Castella León que espera continuar a Andalusia. Cal dir que aquest ascens de les forces de dreta no es produeix només per la seva pròpia actuació sinó fonamentalment per la intensa campanya que els importants i influents mitjans de comunicació de la dreta estan fent no sols enaltint la figura d'estadista del màxim dirigent del PP, sinó de tot el seu equip, alhora que treuen ferro al paper pertorbador democràticament de VOX, tot això sumat a l'atac constant i en nombroses ocasions mentider d'aquest braç mediàtic contra el Govern i els seus suports parlamentaris.

En el cas de l'esquerra tot està molt més confús. Partint de la perspectiva optimista que el PSOE pugui mantenir i en el millor dels casos millorar lleugerament el seu resultat electoral, tot dependrà de veure com es configurarà l'alternativa política entorn de Yolanda Díaz. Ella en sí mateixa és un capital polític però per sí sola no és una alternativa política. Depèn de com s'estructuri i es plantegi la seva proposta pot ser el factor determinant per a aconseguir una correlació de forces favorable que permeti un nou govern de progrés que sigui una certa continuació de l'actual. Si Yolanda Díaz no aconsegueix configurar una alternativa atractiva d'esquerres que pugui recuperar votants dels partits existents a l'esquerra del PSOE, votants d'esquerra abstencionistes o fins i tot  votants del PSOE desencantats, el futur serà negre per a l'esquerra i les forces de progrés. Perquè la possibilitat d'un govern de PP i Vox pot forçar, com desitgen molts poders fàctics, un govern de Gran Coalició PP-PSOE o PSOE-PP amb possiblement algun suport més com el del PNB.

YOLANDA: URGEIX JA EL PROJECTE I L'ORGANITZACIÓ

 

Yolanda Diaz, una esperança

nuevatribuna/ 8 de abril de 2022

No hi ha dubte sobre la gran personalitat política de Yolanda Díaz i no sols en un pla polític teòric, sinó en la plasmació pràctica del seu treball en el Govern. Yolanda Díaz es distingeix per potenciar el caràcter pràctic de les seves actuacions de manera encertada. En primer lloc en l'elecció i disseny del propi equip de treball del ministeri de reconeguda capacitat demostrada en aquests anys. La seva aposta pel diàleg social i la potenciació del paper dels interlocutors socials i la seva capacitat de diàleg i mediació sense ocultar ni enganyar pel que fa a què les seves preferències són la millora de les condicions de les persones treballadores.

Amb aquest bagatge ha aconseguit una àmplia valoració social com a política, com a persona que parla clar i per a ser entesa, i com a política en la qual les seves propostes van dirigides a la consecució d'objectius de major igualtat social i millora de les classes treballadores.

En aquesta situació Yolanda Díaz sembla ser objectivament la persona indicada per a liderar una opció política progressista i d'esquerres que pugui permetre la creació d'un espai polític, realment existent però no organitzat, que permeti complementar en el futur al costat del PSOE la continuïtat d'un govern de progrés.

No obstant això els temps polítics són impredictibles. Fa poc l'anàlisi es plantejava favorable per a l'actual govern amb la sortida positiva de la pandèmia i amb uns fons europeus que semblaven fer presumible un futur econòmic i social molt positiu que sens dubte seria favorable davant unes futures eleccions l'any 2023. Però en poc més d'un mes ens trobem davant una situació totalment diferent, la invasió russa d'Ucraïna ha trastocat tota la geopolítica, Ara es parla d'organitzacions militars, de respostes a un enemic proper, de sancions econòmiques a Rússia, d'increment dels pressupostos militars, etc. Hem passat de la perspectiva tranquil·la d'un canvi amb un salt qualitatiu en el nostre procés productiu i amb unes perspectives socials de millora a tot el contrari. Estem ara immersos en l'escenari de guerra, amb la inflació pels núvols, amb els preus de l'energia desbocats i amb mobilitzacions de sectors del transport, del camp, etc., aprofitats també per sectors de la dreta per a desgastar al govern. El pessimisme ha substituït ràpidament  l'optimisme derivat de la sortida de la pandèmia (..?). Sens dubte estem davant d’un escenari incert pel que fa  a la seva durada i perspectives.

I davant de tot això l'espai polític a l'esquerra del PSOE està totalment atomitzat i sense capacitat d'articular una alternativa pròpia. Tan sols queden les restes d'Unides Podemos (fonamentalment basades en el grup parlamentari) amb poca aparença de futur, i queda una estructura que roman però molt minvada com és la del PCE i IU, i després organitzacions més o menys estructurades en algunes comunitats autònomes.

I una gran franja de ciutadans progressistes i d'esquerres sense referències clares i amb un sol punt de referència en aquest moment que té nom i cognoms: Yolanda Díaz, que té això sí un suport social en la principal organització social del país: CCOO.

Yolanda Díaz que tan brillantment ha portat a terme la seva funció ministerial donant amb la seva actuació, allunyada dels sorolls de la política de baix to, i basada en actuacions concretes ha arribat a ser el far de referència de molta gent. No sols en la seva política laboral, sinó en la seva posició respecte a la invasió russa d'Ucraïna i també amb la seva oposició al reconeixement de la posició marroquina sobre el Sàhara adoptada per Pedro Sánchez i el PSOE.

Yolanda Díaz ha manifestat que preveu dedicar un temps a escoltar la societat i descarta presentar la seva alternativa en les municipals i autonòmiques de la primavera del 2023 i reservar-se per a les generals de final d'aquest any. Crec que aquest plantejament mancat de més concrecions cau en un error. Sense presencia en ajuntaments i CCAA el projecte polític sortiria ja afeblit.

Des de ja mateix Yolanda i l'equip que l'acompanyi en aquest objectiu de creació d'un subjecte polític, sigui un partit o un front de partits, ha de posar-se a la feina per a dissenyar un projecte polític que sigui atractiu per als que desitgen el seu lideratge que basat en plantejaments d'un cert “nou laborisme”, d'aposta pel “federalisme”, el feminisme i un “reformisme fort” com el que defensava Berlinguer en el PCI, projecti una alternativa política i social adequada al moment actual, una alternativa radical d'acord amb les necessitats ecològiques del nostre temps. Que pugui contemplar una societat més austera, amb una fiscalitat progressista, que freni el consumisme dilapidador i millori els serveis col·lectius i públics. És necessari que quan més aviat millor es facin públics els objectius del nou subjecte polític que permeti la seva divulgació i l'atracció de la ciutadania. I és igualment urgent que a partir d'aquesta proposta política s'estructuri el subjecte polític, únic o unitari, que es conformi entorn d'una militància que permeti l'adaptació a la realitat de la societat. Aquest subjecte polític organitzat que ha d'actuar com el “intel·lectual col·lectiu” del qual parlava Gramsci, per que  no hi ha “idees sense organització” per tant ha de crear-se una “organització que permeti que les idees flueixin”.

I no hi ha temps per a perdre, la situació és canviant i la resta de partits es ressituen. El PP de Feijoó s'obre a portar una política més dialogant, veurem si és capaç de concretar-la i allunyar-se de Vox, per tal de, segons com sigui el resultat de les pròximes eleccions, tractar de concertar l'abraçada de “La Gran Coalició”. Aquest desig tampoc es menysprea en algun sector del PSOE, però des de la reestructuració de l'últim Congrés i de la remodelació del govern es nota un cert gir al centre del PSOE que es reconeix en el seu atlantisme, una certa tendència compartida per altres països europeus cap a un seguidisme dels EUA. I una posició no publicitada sobre si serà necessari un cert reajustament econòmic segons com evolucioni el conflicte.

Per tant, tal com s'expressa en el títol, hi ha urgència a reestructurar l'espai a l'esquerra del PSOE amb un projecte i un discurs de progrés adequat al moment actual i completat amb l'estructuració organitzativa i militant d'un nou subjecte polític que sigui socialment il·lusionant i que lideri Yolanda Díaz.

MINISTRE ESCRIVÁ: MEREIXEM ATENCIÓ PRESENCIAL

El Ministre Escrivá

 nuevatribuna/ 12 de marzo de 2022

Recentment ha estat notícia la campanya llançada pel ciutadà Carlos San Juan “Soc gran no idiota” que ha recollit 600.000 signatures per a protestar pel tracte donat per les entitats financeres a les persones grans, a les quals pretenen reduir el servei a no presencial remetent-les als caixers automàtics. La pròpia Vicepresidenta del Govern Nadia Calviño el va rebre i les entitats han iniciat algun tipus d'actuacions, pot ser que de caràcter més publicitari que real. Sembla ser que per a les entitats financeres no són rendibles els capitals de la majoria de les persones grans.

Hem de saludar l'èxit d'aquesta campanya que ens ha servit per a reflexionar sobre el tracte que es dona als ciutadans per part de les entitats privades, però que també  es dona per part de la pròpia Administració pública. Perquè si és inacceptable el tracte que a alguns ciutadans els donen les entitats privades en raó de la seva edat, és encara més inadmissible que aquest tipus d'actuacions es doni per part de les Administracions Públiques. Per això hem de saludar la campanya de sensibilització sota el títol “Vull que m'atenguin” que és un manifest públic per una atenció presencial i telefònica accessible en l'administració de la seguretat social.

El Ministeri que dirigeix el Sr. Escrivá, a partir de l'arribada del COVID-19 ha eliminat pràcticament l'atenció presencial en les diverses oficines dependents del seu ministeri i això sense que es vegi la possibilitat d'un retorn al que era l'atenció habitual anterior a la pandèmia. Ningú nega les virtuts dels avanços tecnològics i l'atenció telemàtica però això no ha d'eliminar l'atenció presencial que a més d'atendre les necessitats de sectors de la població que no dominen les noves tècniques, especialment els sectors vulnerables, els pot donar un assessorament que en cas contrari els obliga a recórrer a gestions de professionals privats amb el cost econòmic que comporta.

Cal ressaltar que el Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social, que dirigeix el senyor Escrivá inclou entre d’altres els serveis de l'INSS (és a dir els serveis de la Seguretat Social), i les oficines d'Estrangeria que  afecten a sectors molt vulnerables com l’emigració, altes i baixes a la seguretat social, pensions, emissió dels NIE d'emigrants, etc..

Ja el dia 23 de desembre en la reunió del Consell General de l'INSS, la representació dels sindicats va plantejar aquesta qüestió tot recordant entre altres qüestions que la Carta de Serveis de les entitats que conformen el sistema de Seguretat Social, i el mateix podríem dir dels altres serveis del ministeri, contempla l'obligació d'atenció als usuaris a través de la via presencial al costat de la telefònica i la telemàtica i ha de ser l'administració la que s'adapti a les necessitats de les persones usuàries i no a l'inrevés. En un Estat democràtic l'Administració ha d'estar al servei de la ciutadania i no a l'inrevés.

En un article anterior publicat en aquest blog el 4 d’agost de 2021 “Treballadores de la llar i burocràcia” ja plantejava la dificultat d'aquest col·lectiu per a tramitar els seus parts de baixes per malaltia, però la problemàtica és molt més àmplia i afecta de manera especial sectors molt necessitats d'atenció. La dificultat d'obtenir un NIE o qualsevol altre tràmit per a un emigrant davant el col·lapse dels serveis telefònics de “cita prèvia”, el problema ja assenyalat per a les treballadores de la Llar, les dificultats per a donar part de defunció o de viduïtat en les persones grans, etc. fan dels serveis d'un Ministeri, tan vinculat a les necessitats materials de les persones, els pitjors de l'administració potser només superats per l'Administració de Justícia.

Pot ser que la dificultat per a accedir als serveis del Ministeri sigui la causa del relatiu fracàs de l'Ingrés Mínim Vital que el propi Govern calculava que afectaria 850.000 famílies amb un total de 2,3 milions de persones beneficiàries i la realitat és que només ha beneficiat a poc més de 800.000 persones. I moltes d'elles han hagut d’anar a la gestió privada amb el cost que suposa per als tràmits d'accés al IMV.

S'ha de valorar molt positivament el procés de digitalització de l'administració i en el Ministeri del Sr. Escrivá en concret,  però això no ha d'anar en detriment d'altres mesures iguals o més necessàries com l'atenció presencial i la rapidesa en els serveis d'atenció amb cita prèvia.

No hi ha dubte, com ja han plantejat els sindicats, que un factor rellevant i principal en les deficiències d'atenció presencial és la falta de personal. Els sindicats venen reclamant la necessitat de complir amb plantilles suficients per a donar un ordenat i adequat servei. Només en la Seguretat Social l'envelliment i la no renovació de plantilla ha comportat una reducció en l'última dècada del 20% dels seus recursos humans.

És per això que els sindicats han reclamat ja en el Consell General de l'INSS la convocatòria d'una Oferta d'Ocupació Pública amb caràcter urgent i en concret per als serveis de la Seguretat Social a fi d'adequar l'atenció a la ciutadania.

El Govern de coalició en general i el Ministre Escrivá en particular han d'entendre que les millores legislatives que porten endavant poden perdre's com a “aigua per la claveguera” si després la falta de personal deriva en què l'aplicació de noves millores acordades i el funcionament dels serveis de l'administració pública no responen a les necessitats ciutadanes.

En resum perquè totes aquestes polítiques socials tinguin l'èxit perseguit i siguin percebudes per la ciutadania és imprescindible garantir l'atenció presencial de manera preferent, així com la telefònica i la telemàtica que han de ser d'accés fàcil i ràpid per a tota mena de persones.

LA CORRUPCIO I CRISI DEL PP ES NEGATIVA PER A LA DEMOCRACIA

Casado, Feijóo i Ayuso

 nuevatribuna/25 de febrero 2022

En sis dies la direcció del PP de Pablo Casado i Teodoro García Egea ha estat defenestrada pel que podríem denominar una “conspiració de palau”. El 17 de febrer comença la trama ordida per Miguel Ángel Rodríguez i posada en escena per Isabel Díaz Ayuso denunciant un espionatge per part de la direcció del PP de Gènova. A les poques hores Teodoro García Egea compareix i denuncia una possible actuació corrupta per part de la Comunitat de Madrid que afecta el germà de la Presidenta de la Comunitat i anuncia l'obertura d'un expedient informatiu. No hi ha dubte que es tracta d'una fase més de la pugna entre Ayuso i Casado.

El dia següent 18 Casado en la COPE declara entre altres coses “La qüestió és si és comprensible que l'1 d'abril, quan morien a Espanya 700 persones, es pot contractar amb la teva germana i rebre 286.000€ de benefici per vendre mascaretes”. A partir d'aquí la situació s'extralimita, “crema Troia” i apareix en acció Alberto Núñez Feijóo que aparentment fa una crida a la calma i exigeix una reunió entre Casado i Ayuso. L'endemà Casado fa cas a Feijóo i es reuneix amb Ayuso i anuncia un acord i el tancament de l'expedient. Des de la Comunitat de Madrid per contra es qualifica d'infructuosa la reunió. A partir d'aquí es desencadena “el cop” per part dels mitjans de comunicació de Madrid començant per ABC i El Mundo, així com els diversos mitjans de la “caverna mediàtica” que exigeixen la dimissió de Casado i anuncien una concentració el diumenge a Gènova per a forçar la dimissió. Per la seva part Feijóo carrega contra Casado i exigeix solucions urgents i ràpides. Els fets posteriorment se succeeixen amb rapidesa, es convoca una manifestació al més pur estil “trumpista” a favor d'Ayuso i contra la direcció de Casado i Egea, i els barons capitanejats per Feijóo pressionant per una sortida urgent a Casado. La resta és sabuda, pràcticament tots els quadres del partit exigeixen un Congrés Extraordinari que amaga la voluntat de cessar a Casado. Garcia Egea dimiteix i Casado queda desmoralitzat i sol.

És molt important assenyalar que en tot aquest procés ningú es pronuncia sobre la suposada corrupció de Díaz Ayuso ni se li demanda cap mena de responsabilitats. La maniobra de Miguel Ángel Rodríguez i Isabel Díaz Ayuso de complicitat amb els mitjans de comunicació afins a la dreta majoritaris a Madrid es compleix a la perfecció amb la aquiescència d'alguns barons encapçalats per Feijóo, la resta és l'enfonsament i abandó de l'organització del PP respecte als seus dirigents.

És evident que la direcció de Pablo Casado va sortir coixa del Congrés que la va triar i que hauria d'haver guanyat Soraya Sáenz de Santamaría. Una direcció feble, sense més programa que atacar la suposada “il·legitimitat” del Govern de Sánchez, radicalitzada, dubitativa i poc estructurada basada en el “ordeno i mano”. Una direcció afeblida en les eleccions generals i que amb la seva actuació ha obert pas a la ultradreta de Vox a la qual va donar credibilitat juntament amb C,s en pactar governs de comunitats i ajuntaments. D'altra banda ha estat una direcció que no ha volgut netejar l'herència de corrupció i que ha preferit refugiar-se en dir que era responsabilitat d'uns altres, sense tenir en compte que ells ja exercien càrrecs en l'anterior direcció i que han mantingut a una  part dels antics càrrecs. En definitiva la corrupció que ha tenallat durant llarg temps el PP no ha estat motiu de preocupació per a la direcció de Casado.

La paradoxa és que la denúncia d'un cas de corrupció en la Comunitat de Madrid per part de la seva Presidenta, ajudada a pujar en un altre temps personalment per Casado i ara la seva fèrria enemiga, és la que ha estat la causa de la seva caiguda. Sembla que en un PP que ha conviscut de forma quasi permanent amb la corrupció és pitjor denunciar-la que efectuar-la.

Hauríem de reflexionar sobre els fets ocorreguts com ha escrit Enric Juliana “Es la primera vegada des de la restauració de la democràcia parlamentària en 1977, que la direcció d'un partit polític intenta ser tombada des del carrer, en una acció dirigida des dels mitjans de comunicació.” “és la primera vegada que es produeix una acció concertada mitjans-carrer per a tombar la direcció d'un partit polític, sense esperar la decisió dels òrgans superiors d'aquesta organització. El to xulesc i mató amb el qual determinats mitjans de comunicació de Madrid aquests dies intenten impartir ordres al Partit Popular, exigint la dimissió immediata de Casado hauria de ser tema de reflexió”.

Tot això hauria de preocupar-nos a tots els demòcrates i gent d'esquerres i progressista. El cop per a tombar a Casado i ocultar la corrupció d'Ayuso és inquietant. No surt perdent només políticament i reputacionalment el PP sinó el conjunt de la societat. En aquest cas la corrupció no sols ofega  la dreta sinó que perjudica la societat i obre la porta encara més a la ultradreta. Que podem esperar d'un Feijóo que no ha dit ni una paraula sobre la corrupció d'Ayuso i que només pot aspirar electoralment a intentar guanyar amb el suport de Vox. Espanya no és Galícia on el seu posat moderat oculta una acció política clarament de dretes basada en el caciquisme i només diferent en el tarannà de la de Díaz Ayuso. Com és creïble una nova direcció encapçalada per Feijóo on Ayuso continuï tranquil·lament dirigint l'organització de Madrid?. El canvi de direcció pot permetre canvis de tarannà però no canviarà el partit. Aznar, Rajoy, Casado i ara pot ser que Feijóo han manejat diferents tarannàs però mai han eliminat la corrupció interna ni el caràcter reaccionari de les seves polítiques.

Faran bé els partits d'esquerra i progressistes en articular-se i enfortir-se per a garantir que la nostra democràcia sigui de primer nivell no sols en els estàndards internacionals sinó per al benestar de les seves gents. La crisi actual del PP no és motiu d'alegries sinó de preocupació. Si la dreta i la ultradreta no sols política sinó també mediàtica és capaç d'organitzar un “putsch” intern ocultant una corrupció, que no serà capaç de fer per a aconseguir el poder polític.

Els demòcrates faríem bé de preocupar-nos i organitzar-nos.

ERC. ES D’ESQUERRES ?

 

Ros(UGT), Pacheco (CCOO) i Aragonés (ERC)

El paper d’ERC en tot el procés de tramitació de la Reforma Laboral i el seu posicionament final votant NO ens planteja una pregunta de la qual fa molt temps ja sabem la resposta. Es ERC un partit d’esquerres? Clarament NO, malgrat el seu nom porti a confusió..  

ERC ha estat des de la seva fundació un partit nacionalista representatiu de la petita burgesia rural i urbana i de la menestralia però mai un partit representatiu de la classe treballadora catalana. Com deia el seu fundador Francesc Macià eren el partit de “la caseta i l’hortet”. Ho ha estat al llarg de la historia disputant la hegemonia a la dreta tradicional catalana, i quan ha estat necessari per a ser alternativa de govern aliant-se, si era precís, amb partits d’esquerra. Així va ser en temps de la II República, durant la dictadura va desaparèixer i amb el retorn de la democràcia va adoptar posicions nacionalistes, de vegades radicals i altres moderades i donant el seu vot per a complementar la dreta de CiU enfront dels partits d’esquerres, excepte en el breu període del Tripartit. Ja en la primera legislatura ERC va optar per CiU i Jordi Pujol quan era possible una majoria d’esquerres en el Parlament. Posteriorment la seva radicalització nacionalista l’ha portat a complementar el radicalisme independentista del post-pujolisme en tota l’aventura del “procés” governant la Generalitat amb ells  fins ara. Tot això al marge de disputar de forma permanent amb el seu soci de la dreta post-convergent l’hegemonia de l’independentisme.

En l’àmbit estatal ERC ha volgut donar una aparença de força progressista que emmascara la realitat de la seva por a que a l’Estat governin els representants del nacionalisme espanyol. Aquest és el fet que l’aproxima a les forces d’esquerra i progressistes. Però ERC sempre ha estat un partit poc previsible i poc fiable tot practicant una política on els discursos no coincideixen amb la seva actuació. Així ERC va ser un dels responsables de la caiguda del primer Govern de Sánchez al no aprovar-li els pressupostos i ara ha intentat boicotejar un tema tan transcendent com la Reforma Laboral. Malgrat alguns representants de la “nova esquerra política” hagin cregut que ERC era un soci fiable per avançar en una transformació progressista de l’Estat no hi ha dubte que a hores d’ara deuen haver despertat del seu “somni”. ERC és un partit impredictible per que no té una ideologia clara més enllà del seu nacionalisme.

ERC mai ha tingut cap influencia en el sindicalisme de classe majoritari a Catalunya, ni ha estat un representant clar dels interessos de la gent treballadora de Catalunya. La prova més clara és el seu co-govern amb la dreta catalana. No hi ha dubte que hi ha afiliats de CCOO o d’UGT que són d’ERC però sembla que amb poca influència en  el seu partit com es reflecteix en la seva posició envers la Reforma Laboral signada pels sindicats majoritaris a Catalunya. La Reforma Laboral està considerada com a positiva  de forma molt majoritària per la classe treballadora catalana i rebutjada amb posicions maximalistes per aquells que no coneix el mon laboral com és el cas d’ERC.

Sembla que el desconeixement d’ERC de la realitat del mon del treball la porta a no tenir en compte la importància de la correlació de forces entre sindicats i patronal. Les anteriors Contrareformes Laborals van comportar la pèrdua del sistema d’equilibris en la negociació col·lectiva amb dos temes fonamentals establint la supremacia del conveni d’empresa sobre el sectorial i eliminant la ultractivitat dels convenis. Les Contrareformes laborals del PP, en especial la del 2012 sense cap procés de concertació amb els agents socials, va servir per a reforçar en el mon laboral la capacitat unilateral de l’empresariat per a modificar condicions de treball. Tenint com a una de les seves conseqüències la devaluació salarial del conjunt de la classe treballadora d’Espanya. El suposat objectiu d’aconseguir major flexibilitat es va transformar en més poder empresarial i un empobriment i precarització del món del treball.

Per contra, la Reforma Laboral defensada pel Govern de coalició ha recuperat i donat un paper important a un acord de concertació entre els agents socials, sindicats i empresaris, en línia amb el paper que els hi dóna l’article VII de la Constitució. Això dota el projecte de Reforma Laboral d’un valor de legitimació i d’equilibri per part dels qui més coneixen i han d’aplicar a la pràctica les normes laborals. El fet que l’acord hagi estat subscrit tant pels sindicats com per la patronal no sols no és un fet negatiu sinó que al contrari significa un consens en les matèries establertes i li dóna un important suport polític derivat del consens de la proposta.

El projecte de Reforma Laboral entre d’altres coses torna a potenciar la importància del paper regulador de la negociació col·lectiva i equilibra el poder de les dues contraparts és a dir dels sindicats i les patronals que s’havia trencat per la Contrareforma unilateral del PP del 2012.

Aquest tema és fonamental i té una transcendència molt important pel futur de les relacions laborals en tots els sectors. Però a més va acompanyat de una àmplia renovació pel que fa als tipus de contractació i a la limitació de la contractació temporal, així com millora la regulació de les subcontractacions especialment pel que fa al salari del personal subcontractat. Aspectes tots ells que tenen com a objectiu lluitar contra la dualitat existent en el mercat laboral.

Es evident que queden temes pendents i que poden ser fruit de posteriors negociacions, però el que està clar és que tots els aspectes de l’acord de Reforma Laboral són positius i milloren drets per les persones treballadores.

Però ERC és inaccessible a tot aquest tipus d’argumentacions, tots aquests temes que afecten la gent treballadora sembla que els hi sona a xinès. La seva posició és molt simplista i moltes vegades irresponsable i frívola, ells no han pogut ficar “la cullera al plat”  i no valoren els avenços que comporta la Reforma Laboral per a la millora de les condicions laborals. Entre d’altres coses potser per que la realitat del món del treball mai ha estat entre les seves prioritats.

I ens preguntem: algú es pot dir d’esquerres i no donar suport als sindicats representatius de la classe treballadora?.  Algú creu que pot representar millor  la gent treballadora que els sindicats que els treballadors i treballadores han escollit de forma majoritària a Catalunya i a Espanya? O potser el que passa és que la situació real de la gent treballadora realment no té  importància per a ERC?.

Representativitat sindical a Catalunya

GARZON, LA DEMAGOGIA DE LA DRETA I ELS MISERS DEL PSOE

 

Garzon, la raò front la demagogia

nuevatribuna/ 15 de enero 2022

En la seva entrevista a “The Guardian” Alberto Garzón es va limitar a descriure una certesa indiscutible “Aquí cal diferenciar entre la ramaderia industrial i la ramaderia extensiva. Aquesta és una ramaderia ecològicament sostenible i que té molt pes en determinades regions d'Espanya com poden ser Astúries, part de Castella i Lleó, fins i tot d'Andalusia o Extremadura.” “Però aquesta és sostenible. La que no és en cap moment sostenible és la que anomenen les macrogranges….Però, clar, és que agafen un poble de l'Espanya despoblada, fiquen 4.000 caps de bestiar allí, o 5.000 o 10.000, contaminen els sòls, contaminen l'aigua i després normalment s'exporta. És una carn de pitjor qualitat, és un maltractament animal i és un impacte ecològic descomunal i desproporcionat.” “Teòricament els ramaders de ramaderia extensiva haurien d'estar d'acord amb nosaltres perquè mai hem dit que no cal menjar carn, sinó que cal reduir el consum i que la carn que es consumeixi sigui així.”. En cap moment va criticar a la ramaderia en el seu conjunt, al contrari va lloar l'extensiva. I va manifestar una cosa òbvia: que els productes de la ramaderia industrial són pitjors que els de l'extensiva, una cosa indiscutible. Garzón ni va criticar  la ramaderia en general ni va manifestar que els productes de la industrial no fossin sans, simplement va dir que eren pitjors que els de la ramaderia tradicional extensiva.

Posteriorment la dreta política i mediàtica, amb la vista posada en les eleccions de Castilla i León, va llançar la faula repetida fins a l'avorriment que el ministre de Consum havia atacat i menyspreat  la ramaderia espanyola i desqualificat la carn exportada. Una falsedat com a les que ens té acostumada l'actuació “trumpista” de la dreta espanyola i els seus portaveus mediàtics que són molts i influents. Tot això impulsat pel poderós “lobby” de la indústria càrnia.

Però això no ha estat el pitjor sinó que a aquesta vulgar mentida s’han afegit ràpidament els tradicionals “mísers” del PSOE, els barons sempre crítics amb el “Sanchisme”, Lambán i Page i les seves ministres en el Govern: la d'Educació, Pilar Alegria (Aragó) i la de Política Territorial, Isabel Rodríguez (Castella-la Manxa). Tots els quals amb les seves crítiques i la petició d'algun d'ells del cessament immediat de Garzón van donar cobertura a la posició plantejada des de la dreta ultramuntana.

Les posteriors manifestacions de l'ala socialista del govern incloent el seu President, totes elles com a mínim moderadament crítiques amb Garzón han portat a la incongruència de que des de posicions del Govern es desqualifiquin les seves pròpies polítiques. Això no és nou, en moltes ocasions davant les proclames falses de la dreta els socialistes s'encongeixen i es situen en posicions defensives en lloc de llançar una ofensiva en favor de les seves actuacions.

Perquè la realitat és que les declaracions del Ministre de Consum, que en el pitjor dels casos podrien considerar-se d’inoportunes pel moment en què es publiquen, no fan més que donar veu a una realitat que es reflecteix no sols en els documents del govern i de la mateixa Unió Europea sinó que també són avalades científicament i tenen el suport d'una bona part del sector agrícola i ramader del nostre país.

En l'Estratègia Espanyola d'Economia Circular (EEEC) fins a 2050 del Govern es cita, "en l'àmbit de la ramaderia, s'haurien de promoure sistemes productius extensius per a aprofitar els recursos de l'ecosistema, amb races autòctones que estan més ben adaptades al territori, i fer un ús més eficient dels recursos”. "En el sector agroalimentari el repte és fer possible la producció d'aliments en origen de major qualitat a preus raonables, amb una reducció de l'impacte derivat de la seva producció, tant en l'àmbit de les emissions, de l'ús de l'aigua, dels residus no valorats, o en la utilització de productes químics en tota la cadena de valor a través de millora en l'eficiència d'utilització d'inputs, així com la reducció de l'impacte derivat de la generació de residus tant en l'àmbit de la producció com del consum”.

En l'Agenda 2030, el “pin” de la qual acostumen a lluir el President Sánchez i els seus ministres, el seu Capítol 2 titula com “aconseguir la seguretat alimentària i la millora de la nutrició i promoure l'agricultura sostenible”. I a continuació s'anuncien entre altres els següents arguments: “alimentació saludable basada en productes frescos i sense additius, potenciant el consum de productes de sistemes locals i, molt especialment, l'agroecologia i lluitar contra els mals hàbits alimentaris”.. “millorar el sistema alimentari a través de la millora de la productivitat, la qualitat i eficiència de l'agricultura, millorant i estabilitzant els ingressos dels productors (especialment dels petits) i fomentant-se els sistemes agroalimentaris sostenibles i el manteniment de la diversitat…polítiques relacionades amb la producció agrària, la sostenibilitat de l'agricultura, el desenvolupament rural, la gestió de les cadenes alimentàries i el medi ambient…protegir i promoure l'agricultura familiar. A Espanya, l'agricultura familiar és poc intensiva i, sovint, està relacionada amb patrons de producció i consum sostenible (sistemes extensius, tècniques tradicionals, producció en àmbits desfavorits que donen suport a zones i espècies d'alt valor) pel que, la seva protecció i manteniment, és clau per a avançar cap a un desenvolupament sostenible”.

Però no és només l'opinió del Govern sinó la que comparteix una bona part del món agrícola i ramader tradicional a Espanya al qual va enaltir Garzón en l'entrevista. Així el portaveu de la Comissió Executiva de la COAG ha manifestat “si avancen les macrogranges la ramaderia i l'agricultura familiar desapareixerà” “les macrogranges “eliminen la figura del ramader que cuida dels animals”. “En una granja industrial els animals acaben sent un element d'un negoci i per tant la relació i el tracte no pot ser el mateix, hi ha molta diferència entre petites i mitjanes granges del que és una macrogranja on es perd directament aquesta relació de la cura dels animals”

Així mateix la Coordinadora Estatal Stop Ramaderia Industrial confirma els "danys" que produeix aquest model i es mostren a favor de les activitats ramaderes extensives, que "respecten els recursos, fixen població i ofereixen un producte de qualitat superior”.

Finalment només assenyalar que la Unió Europea ha manifestat el seu propòsit d'afavorir el model d'explotació familiar i professional. Que els governs autonòmics de Castella la Manxa, Aragó ( sí just els de Page i Lambán) juntament amb els de Catalunya i Navarra han aprovat iniciatives per a prohibir o limitar la construcció o aprovació de macrogranges. I el mateix Ministre d'Agricultura Luis Planas va assegurar en el Congrés de la Unió de Petits Agricultors i Ramaders (UPA) que elaboraria un decret llei per a “regular la grandària de les granges de boví, en el marc d'un model d'agricultura familiar i professional”.

Tot això ens porta a afirmar que la campanya contra Garzón és simplement una més de la “guerra bruta” de les dretes i els seus altaveus mediàtics contra el Govern Progressista de coalició, ajudats pels “mísers palmers” del PSOE més conservador i del tremolor de cames de la part socialista del Govern inclòs el seu President.

YOLANDA SÍ. ARA CAL L'ORGANITZACIÓ

Yolanda Díaz un nou projecte polític?

 

Que Yolanda Díaz és un valor en alça i de llarg recorregut ja ningú ho pot posar en dubta. La Vice-Presidenta 2a ha demostrat tenir una capacitat política en la que ningú semblava creure a priori quan va ser nomenada Ministra de Treball. La seva capacitat d'envoltar-se d'un bon equip en el ministeri, la seva voluntat de negociació i la seva capacitat per a aconseguir acords amb els agents socials es va traduir  en una magnifica valoració política per part de l'electorat i una apreciable il·lusió i alegria entre les gents d'esquerres. L'acord sobre la Reforma Laboral conté dos aspectes fonamentals en l'àmbit polític. En primer lloc, a més de millorar les condicions laborals de les persones treballadores és la primera reforma laboral pactada amb els Sindicats i també amb la Patronal,  encara que des de suposades posicions d'esquerra no es sàpiga valorar la importància de que la Patronal signi malgrat les pressions de la dreta política. En segon lloc i com ha manifestat el propi Unai Sordo de CCOO “Això no va només de llei, va de correlació de forces. D'organització sindical en el centre de treball. La gran pregunta que ningú se sol fer és: millora aquesta seqüència de reformes el poder contractual de la classe treballadora en un context de múltiples transicions?”. Aquesta Reforma Laboral retorna capacitat contractual a les organitzacions sindicals amb la prevalença del contracte sindical i recupera la ultractivitat dels convenis.

La importància d'aquest últim aspecte només són capaços de reconèixer-la aquells que saben el que significa la negociació laboral en els centres de treball, evidentment no els ultraesquerrans de saló.

Yolanda Díaz s'ha convertit per acció o sense voler-ho en un actiu fonamental de l'esquerra, del conjunt de l'esquerra. Per la seva activitat i per la seva manera de comportar-se. Ha sabut des del primer moment adoptar una actitud institucional però alhora clarament favorable a les necessitats de les persones treballadores. El seu objectiu sembla ser dedicar-se “a les coses, a les coses” és a dir a treballar per a millorar les condicions materials de les persones treballadores. I alhora amb un estil totalment allunyat del “soroll” polític dins del Govern, soroll que ella de manera manifesta ha rebutjat.

No hi ha dubte que el seu tipus d'actuació i lideratge ha arribat a molts i diversos sectors plurals de l'esquerra, una gran part de la qual es troba des de fa massa temps òrfena de referències. Tota aquesta multiplicitat de gents està avui il·lusionada en que tingui lloc  un projecte nou liderat per Yolanda Díaz.

El projecte de Yolanda Díaz ja ha estat batejat per molts, especialment per l’Enric Juliana, com de “un nou laborisme”. Realment el projecte de la vicepresidenta sembla marcat per la seva pròpia trajectòria personal vinculada tant al sindicalisme com al Partit Comunista. Clarament la seva proposta s'arrela a posar en valor el treball, la centralitat del treball, durant tan de temps oblidada i substituïda per molts moderns en les seves anàlisis. La centralitat del treball al costat del paper del feminisme són alguns dels materials bàsics del seu pensament que podríem denominar amb el vocable “berlinguerià” de “reformisme fort”. No hi ha dubte que aquests dos aspectes poden compaginar-se amb uns altres com són la fèrria defensa del valor del públic, el federalisme en l'àmbit de la construcció tant de l'Estat com de la Unió Europea, i la lluita ecològica així com contra la desigualtat i contra la discriminació de totes les persones. En definitiva la lluita pels valors units de la Igualtat, la Llibertat i la Fraternitat (solidaritat).

Avui l'esquerra compta amb un valor en alça i això és bo per a tota l'esquerra, fins i tot per al PSOE que precisa d'un altre projecte atractiu d'esquerres amb el qual competir electoralment de manera fraternal i amb el qual continuar col·laborant en la futura governança del país en un projecte de progrés social.

Tenim la persona adequada per a dirigir-lo i que compta també amb un fet important, la sintonia de la candidata amb la primera organització sindical i social de l'estat, i això és molt important especialment si ho comparem amb altres projectes que havien sorgit. I tots sabem que sense una organització sòlida, coherent i conseqüent és difícil donar vida a un projecte amb voluntat d'estabilitat i durabilitat. Es precisa d'una organització per a l'articulació social. Ja hem comprovat el fracàs de projectes amb hiperlideratges i  limitada organització.

En aquests moments només un important interrogant s'interposa en aquest interessant projecte. Amb quina organització es compta per a dur-lo a terme? I aquí es planteja un tema bàsic. No es pot crear un projecte basant-se en una suma o un reescalfat de projectes preexistents, tots ells diferents entre si. Es precisa una organització, i una organització extensa que arribi a tots els racons del país. Evidentment que pot crear-se amb el concurs d'organitzacions preexistents però sempre que comparteixin les mateixes bases del projecte. Un projecte polític pot fer-se com un vestit de retalls o sobre unes noves bases polítiques i ideològiques i d'això dependrà el seu futur. Perquè l'organització té dos objectius bàsics si té la suficient extensió, conèixer la realitat social sobre la qual es treballa per a elaborar l'estratègia política i ser la font de transmissió del projecte en tots els àmbits en els quals s'actuï. És a dir l'organització i no sols els liders ha de ser el “Intel·lectual Polític Col·lectiu”

I fer una organització forta i homogènia no és tasca fàcil, però Yolanda té bones relacions que poden permetre-li aconseguir-ho. Cal posar-se a la feina i al costat de l'organització que serveixi de base es poden articular aliances amb altres organitzacions que serveixin per a sumar però no per a diluir el projecte. Sabent en el moment polític en el qual estem, que no és ni l'any 1978 ni el 15M, és el moment d'una política de fets i no de nostàlgies ni desitjos ideals. Estem en un moment en què el propi acord de la Reforma Laboral significa un pas en la lluita per un nou contracte social, i l'objectiu és avançar en la consecució de més i millors drets i de consolidar el nostre estat del benestar com la millor manera de combatre l'ona de reacció que ens aguaita i que vol dividir  les classes populars.

És un moment de gran responsabilitat: ARA O MAI és l'ocasió de rearmar  l'esquerra i donar una gran batalla democràtica contra la reacció. Esperem que tots els cridats a participar ho sàpiguen veure.

BON ANY 2022

 

Per un bon any 2022 per a tots i totes

SINDICALISME DE CLASSE FRONT AL NOU FEIXISME

 

Sindicalisme front al Feixisme

nuevatribuna/17 DE DICIEMBRE DE 2021

El sindicalisme de classe i el feixisme defensen posicions polítiques i ideològiques plenament confrontades. Així ha estat al llarg de la història i ara novament es torna a plantejar. Mentre el sindicalisme de classe pretén defensar els interessos col·lectius de la classe treballadora (on cal englobar bona part de les denominades classes mitjanes) el nou feixisme tracta, com sempre ha fet al llarg de la història, de confrontar uns sectors de la classe treballadora amb uns altres de la mateixa classe  als quals responsabilitza de la situació econòmica i social negativa que pateixen. L’assalt a la seu de la CGIL a Roma per “esquadristes” feixistes és significatiu, el sindicat defensava el control del Covid a les empreses, complint amb la seva funció de vetllar per la seguretat laboral  del conjunt dels treballadors i això li ha comportat l’odi ultradretà i negacionista.

L’aparició a Espanya del nou feixisme representat per VOX ha estat tardana però ha vingut per a quedar-se. Malgrat els seus polítics i dirigents es presentin com a portaveus de l’antipolítica són una expressió parasitària de les elits econòmiques del poder. Són part de les classes acomodades que amb el discurs de l’antipolítica tracten d’emmascarar els seus orígens i objectius i  intenten penetrar en els sectors més vulnerables de les classes treballadores, en les més desfavorides, aquelles en les que les condicions de desigualtat social s’ha fet més patent i on es dona una menor consciència social ja que es senten i amb raó socialment abandonades. I ho fan de forma farisaica tot intentant culpar dels problemes d’aquests sectors a d’altres sectors de treballadors als que pretenen fer responsables de forma falsaria. Així hem vist com en molts casos culpen als emigrants o fins i tot a les dones de treure’ls-hi els llocs de treball desviant  la responsabilitat del model econòmic imperant i d’una classe empresarial que pel seu profit econòmic provoca l’existència de la precarietat, el treball negre o la desigualtat social.

El feixisme tracta fonamentalment de dividir les classes populars i  la classe treballadora presentant falsos enemics i enfrontaments que emmascarin la realitat d’un sistema d’explotació classista que provoca que els beneficis d’uns surtin de la desigualtat, la precarietat i la pobresa d’uns altres.

La confrontació entre el sindicalisme de classe i el feixisme és bàsicament una confrontació entre els defensors d’un model de societat més solidaria i menys desigual i els que opten per una societat on l’individualisme i la manca de solidaritat fomenti la desigualtat i la preeminència dels més rics.

En un moment de crisi i de canvi com el que estem vivint la confrontació entre ambdós models serà definitòria del rumb de la societat. El sindicalisme de classe ha de tenir molt clara la lluita radical contra el deteriorament de les expectatives de futur del conjunt i dels sectors concrets de la classe treballadora que suposin un increment de la desigualtat que pugui comportar exclusió social. Una democràcia amb un alt nivell de desigualtat és una democràcia en perill, ja que la desigualtat obre pas en la societat a les corrents feixistes.

En un moment en el que es preveuen canvis profunds, tecnològics i productius, derivats de les transicions energètica i digital el sindicalisme de classe haurà  d’estar molt amatent per tal que aquests canvis es facin de forma correcta i no afectin de forma negativa a sectors productius que posin en perill el treball i les seves perspectives vivencials dels  treballadors. Els canvis poden servir per a millorar la societat, la qual cosa ha de comportar menys desigualtat i una millora de les condicions de vida de la gent amb una major socialització col·lectiva que millori el conjunt de la societat. Per que els canvis si no es fan de forma justa poden posar en perill molta gent trencant el contracte social tot fomentant  l’individualisme i atiant un caliu que afavoreixi els interessos de la ultradreta i el nou feixisme.

Estem davant un moment de profunda confrontació política i el sindicalisme de classe té un gran paper a jugar, el de ser un referent per a les polítiques democràtiques progressistes. El sindicalisme s’ha de posar a la capçalera de la lluita per un canvi just que comporti resoldre les situacions de vulnerabilitat derivades de la precarietat i el treball submergit. La vulnerabilitat podria portar sectors de la classe treballadora a caure en mans del feixisme que representa posicions contràries als seus propis interessos.

El sindicat s’ha de carregar de raó organitzant la classe treballadora en tota la seva diversitat, creant consciència de classe, d’agregació de situacions en defensa d’un objectiu comú de lluita contra la desigualtat i la discriminació. I alhora deixar al descobert les falsedats i el classisme dels plantejaments de l’extrema dreta.

El sindicalisme de classe ha d’orientar el conjunt de les forces progressistes i d’esquerres en la lluita contra la desigualtat i per un treball digne com a forma de crear una societat més cohesionada on el valor del treball i de lo públic siguin referencials. Les forces progressistes han de tenir molt clara la necessitat de canviar el paradigma de la societat actual de l’individualisme neoliberal i excloent i girar cap el d’una societat més justa, més igualitària i on es valori el paper del contracte social que significa la valoració del treball.

L’alternativa oposada és el populisme liberal conservador que obre les portes al nou feixisme. Les polítiques d’austeritat han comportat un desequilibri social en un model econòmic que només ha valorat “maximitzar el rendiment del capital i els seus beneficis”.  Aquest sistema d’individualisme radical on la llibertat es converteix en privilegi d’uns pocs només és possible obrint les portes al radicalisme de la ultradreta feixista que enlloc de la cohesió social potencia les diferenciacions socials i les polítiques d’odi social, d’assenyalament de culpables que sempre són els sectors més dèbils com els emigrants, les dones o els pobres. I per aconseguir-ho no dubten en utilitzar la demagògia i la mentida que en la majoria dels cassos són contradites per la realitat i les estadístiques. Tot això envoltat de la defensa dels valors tradicionalistes conservadors en lo cultural i ultraliberals en lo econòmic.

Es evident que les opcions de progrés representen el futur, mentre que les opcions neofeixistes es refugien en un passat inexistent i en la negació de tot projecte de futur. Ho veiem en la seva actuació en el negacionisme de la pandèmia, en la negació de la realitat del canvi climàtic, en el  rebuig a una emigració necessària pel futur d’unes societats europees envellides, en la seva reclusió en un nacionalisme ranci que s’enfronta amb la pròpia realitat de futur que és la Unió Europea, en la seva discriminació dels diferents als qui nega tots els drets i el seu rebuig a l’empoderament de les dones. El nou feixisme i la ultradreta representen el que hem conegut com la “REACCIO” en el sentit més pejoratiu del terme, com la negació de totes les opcions de futur.

El sindicalisme de classe està en les antípodes d’aquestes posicions reaccionàries i per això té el deure de fer una tasca per aturar-lo. I per això cal complir amb el seu objectiu sindical d’unificar el conjunt de la classe treballadora entorn dels seus objectius d’avenços socials. Com es diu en un paràgraf de l’informe de gestió d’Unai Sordo al darrer Congrés de CCOO : “El sindicat com a expressió organitzada de la classe treballadora, té la responsabilitat de fer al conjunt de persones treballadores partícips del seu destí, aspirar a ser reflex fidel d'una classe fragmentada i travessada per qüestions de sexe, edat o origen, així com ser capaç de canalitzar les problemàtiques i anhels de la nostra gent per a oferir una sortida de progrés.” I fent la seva feina participar de forma imprescindible en la construcció d’una sortida social progressista.