GARZON, LA DEMAGOGIA DE LA DRETA I ELS MISERS DEL PSOE

 

Garzon, la raò front la demagogia

nuevatribuna/ 15 de enero 2022

En la seva entrevista a “The Guardian” Alberto Garzón es va limitar a descriure una certesa indiscutible “Aquí cal diferenciar entre la ramaderia industrial i la ramaderia extensiva. Aquesta és una ramaderia ecològicament sostenible i que té molt pes en determinades regions d'Espanya com poden ser Astúries, part de Castella i Lleó, fins i tot d'Andalusia o Extremadura.” “Però aquesta és sostenible. La que no és en cap moment sostenible és la que anomenen les macrogranges….Però, clar, és que agafen un poble de l'Espanya despoblada, fiquen 4.000 caps de bestiar allí, o 5.000 o 10.000, contaminen els sòls, contaminen l'aigua i després normalment s'exporta. És una carn de pitjor qualitat, és un maltractament animal i és un impacte ecològic descomunal i desproporcionat.” “Teòricament els ramaders de ramaderia extensiva haurien d'estar d'acord amb nosaltres perquè mai hem dit que no cal menjar carn, sinó que cal reduir el consum i que la carn que es consumeixi sigui així.”. En cap moment va criticar a la ramaderia en el seu conjunt, al contrari va lloar l'extensiva. I va manifestar una cosa òbvia: que els productes de la ramaderia industrial són pitjors que els de l'extensiva, una cosa indiscutible. Garzón ni va criticar  la ramaderia en general ni va manifestar que els productes de la industrial no fossin sans, simplement va dir que eren pitjors que els de la ramaderia tradicional extensiva.

Posteriorment la dreta política i mediàtica, amb la vista posada en les eleccions de Castilla i León, va llançar la faula repetida fins a l'avorriment que el ministre de Consum havia atacat i menyspreat  la ramaderia espanyola i desqualificat la carn exportada. Una falsedat com a les que ens té acostumada l'actuació “trumpista” de la dreta espanyola i els seus portaveus mediàtics que són molts i influents. Tot això impulsat pel poderós “lobby” de la indústria càrnia.

Però això no ha estat el pitjor sinó que a aquesta vulgar mentida s’han afegit ràpidament els tradicionals “mísers” del PSOE, els barons sempre crítics amb el “Sanchisme”, Lambán i Page i les seves ministres en el Govern: la d'Educació, Pilar Alegria (Aragó) i la de Política Territorial, Isabel Rodríguez (Castella-la Manxa). Tots els quals amb les seves crítiques i la petició d'algun d'ells del cessament immediat de Garzón van donar cobertura a la posició plantejada des de la dreta ultramuntana.

Les posteriors manifestacions de l'ala socialista del govern incloent el seu President, totes elles com a mínim moderadament crítiques amb Garzón han portat a la incongruència de que des de posicions del Govern es desqualifiquin les seves pròpies polítiques. Això no és nou, en moltes ocasions davant les proclames falses de la dreta els socialistes s'encongeixen i es situen en posicions defensives en lloc de llançar una ofensiva en favor de les seves actuacions.

Perquè la realitat és que les declaracions del Ministre de Consum, que en el pitjor dels casos podrien considerar-se d’inoportunes pel moment en què es publiquen, no fan més que donar veu a una realitat que es reflecteix no sols en els documents del govern i de la mateixa Unió Europea sinó que també són avalades científicament i tenen el suport d'una bona part del sector agrícola i ramader del nostre país.

En l'Estratègia Espanyola d'Economia Circular (EEEC) fins a 2050 del Govern es cita, "en l'àmbit de la ramaderia, s'haurien de promoure sistemes productius extensius per a aprofitar els recursos de l'ecosistema, amb races autòctones que estan més ben adaptades al territori, i fer un ús més eficient dels recursos”. "En el sector agroalimentari el repte és fer possible la producció d'aliments en origen de major qualitat a preus raonables, amb una reducció de l'impacte derivat de la seva producció, tant en l'àmbit de les emissions, de l'ús de l'aigua, dels residus no valorats, o en la utilització de productes químics en tota la cadena de valor a través de millora en l'eficiència d'utilització d'inputs, així com la reducció de l'impacte derivat de la generació de residus tant en l'àmbit de la producció com del consum”.

En l'Agenda 2030, el “pin” de la qual acostumen a lluir el President Sánchez i els seus ministres, el seu Capítol 2 titula com “aconseguir la seguretat alimentària i la millora de la nutrició i promoure l'agricultura sostenible”. I a continuació s'anuncien entre altres els següents arguments: “alimentació saludable basada en productes frescos i sense additius, potenciant el consum de productes de sistemes locals i, molt especialment, l'agroecologia i lluitar contra els mals hàbits alimentaris”.. “millorar el sistema alimentari a través de la millora de la productivitat, la qualitat i eficiència de l'agricultura, millorant i estabilitzant els ingressos dels productors (especialment dels petits) i fomentant-se els sistemes agroalimentaris sostenibles i el manteniment de la diversitat…polítiques relacionades amb la producció agrària, la sostenibilitat de l'agricultura, el desenvolupament rural, la gestió de les cadenes alimentàries i el medi ambient…protegir i promoure l'agricultura familiar. A Espanya, l'agricultura familiar és poc intensiva i, sovint, està relacionada amb patrons de producció i consum sostenible (sistemes extensius, tècniques tradicionals, producció en àmbits desfavorits que donen suport a zones i espècies d'alt valor) pel que, la seva protecció i manteniment, és clau per a avançar cap a un desenvolupament sostenible”.

Però no és només l'opinió del Govern sinó la que comparteix una bona part del món agrícola i ramader tradicional a Espanya al qual va enaltir Garzón en l'entrevista. Així el portaveu de la Comissió Executiva de la COAG ha manifestat “si avancen les macrogranges la ramaderia i l'agricultura familiar desapareixerà” “les macrogranges “eliminen la figura del ramader que cuida dels animals”. “En una granja industrial els animals acaben sent un element d'un negoci i per tant la relació i el tracte no pot ser el mateix, hi ha molta diferència entre petites i mitjanes granges del que és una macrogranja on es perd directament aquesta relació de la cura dels animals”

Així mateix la Coordinadora Estatal Stop Ramaderia Industrial confirma els "danys" que produeix aquest model i es mostren a favor de les activitats ramaderes extensives, que "respecten els recursos, fixen població i ofereixen un producte de qualitat superior”.

Finalment només assenyalar que la Unió Europea ha manifestat el seu propòsit d'afavorir el model d'explotació familiar i professional. Que els governs autonòmics de Castella la Manxa, Aragó ( sí just els de Page i Lambán) juntament amb els de Catalunya i Navarra han aprovat iniciatives per a prohibir o limitar la construcció o aprovació de macrogranges. I el mateix Ministre d'Agricultura Luis Planas va assegurar en el Congrés de la Unió de Petits Agricultors i Ramaders (UPA) que elaboraria un decret llei per a “regular la grandària de les granges de boví, en el marc d'un model d'agricultura familiar i professional”.

Tot això ens porta a afirmar que la campanya contra Garzón és simplement una més de la “guerra bruta” de les dretes i els seus altaveus mediàtics contra el Govern Progressista de coalició, ajudats pels “mísers palmers” del PSOE més conservador i del tremolor de cames de la part socialista del Govern inclòs el seu President.

YOLANDA SÍ. ARA CAL L'ORGANITZACIÓ

Yolanda Díaz un nou projecte polític?

 

Que Yolanda Díaz és un valor en alça i de llarg recorregut ja ningú ho pot posar en dubta. La Vice-Presidenta 2a ha demostrat tenir una capacitat política en la que ningú semblava creure a priori quan va ser nomenada Ministra de Treball. La seva capacitat d'envoltar-se d'un bon equip en el ministeri, la seva voluntat de negociació i la seva capacitat per a aconseguir acords amb els agents socials es va traduir  en una magnifica valoració política per part de l'electorat i una apreciable il·lusió i alegria entre les gents d'esquerres. L'acord sobre la Reforma Laboral conté dos aspectes fonamentals en l'àmbit polític. En primer lloc, a més de millorar les condicions laborals de les persones treballadores és la primera reforma laboral pactada amb els Sindicats i també amb la Patronal,  encara que des de suposades posicions d'esquerra no es sàpiga valorar la importància de que la Patronal signi malgrat les pressions de la dreta política. En segon lloc i com ha manifestat el propi Unai Sordo de CCOO “Això no va només de llei, va de correlació de forces. D'organització sindical en el centre de treball. La gran pregunta que ningú se sol fer és: millora aquesta seqüència de reformes el poder contractual de la classe treballadora en un context de múltiples transicions?”. Aquesta Reforma Laboral retorna capacitat contractual a les organitzacions sindicals amb la prevalença del contracte sindical i recupera la ultractivitat dels convenis.

La importància d'aquest últim aspecte només són capaços de reconèixer-la aquells que saben el que significa la negociació laboral en els centres de treball, evidentment no els ultraesquerrans de saló.

Yolanda Díaz s'ha convertit per acció o sense voler-ho en un actiu fonamental de l'esquerra, del conjunt de l'esquerra. Per la seva activitat i per la seva manera de comportar-se. Ha sabut des del primer moment adoptar una actitud institucional però alhora clarament favorable a les necessitats de les persones treballadores. El seu objectiu sembla ser dedicar-se “a les coses, a les coses” és a dir a treballar per a millorar les condicions materials de les persones treballadores. I alhora amb un estil totalment allunyat del “soroll” polític dins del Govern, soroll que ella de manera manifesta ha rebutjat.

No hi ha dubte que el seu tipus d'actuació i lideratge ha arribat a molts i diversos sectors plurals de l'esquerra, una gran part de la qual es troba des de fa massa temps òrfena de referències. Tota aquesta multiplicitat de gents està avui il·lusionada en que tingui lloc  un projecte nou liderat per Yolanda Díaz.

El projecte de Yolanda Díaz ja ha estat batejat per molts, especialment per l’Enric Juliana, com de “un nou laborisme”. Realment el projecte de la vicepresidenta sembla marcat per la seva pròpia trajectòria personal vinculada tant al sindicalisme com al Partit Comunista. Clarament la seva proposta s'arrela a posar en valor el treball, la centralitat del treball, durant tan de temps oblidada i substituïda per molts moderns en les seves anàlisis. La centralitat del treball al costat del paper del feminisme són alguns dels materials bàsics del seu pensament que podríem denominar amb el vocable “berlinguerià” de “reformisme fort”. No hi ha dubte que aquests dos aspectes poden compaginar-se amb uns altres com són la fèrria defensa del valor del públic, el federalisme en l'àmbit de la construcció tant de l'Estat com de la Unió Europea, i la lluita ecològica així com contra la desigualtat i contra la discriminació de totes les persones. En definitiva la lluita pels valors units de la Igualtat, la Llibertat i la Fraternitat (solidaritat).

Avui l'esquerra compta amb un valor en alça i això és bo per a tota l'esquerra, fins i tot per al PSOE que precisa d'un altre projecte atractiu d'esquerres amb el qual competir electoralment de manera fraternal i amb el qual continuar col·laborant en la futura governança del país en un projecte de progrés social.

Tenim la persona adequada per a dirigir-lo i que compta també amb un fet important, la sintonia de la candidata amb la primera organització sindical i social de l'estat, i això és molt important especialment si ho comparem amb altres projectes que havien sorgit. I tots sabem que sense una organització sòlida, coherent i conseqüent és difícil donar vida a un projecte amb voluntat d'estabilitat i durabilitat. Es precisa d'una organització per a l'articulació social. Ja hem comprovat el fracàs de projectes amb hiperlideratges i  limitada organització.

En aquests moments només un important interrogant s'interposa en aquest interessant projecte. Amb quina organització es compta per a dur-lo a terme? I aquí es planteja un tema bàsic. No es pot crear un projecte basant-se en una suma o un reescalfat de projectes preexistents, tots ells diferents entre si. Es precisa una organització, i una organització extensa que arribi a tots els racons del país. Evidentment que pot crear-se amb el concurs d'organitzacions preexistents però sempre que comparteixin les mateixes bases del projecte. Un projecte polític pot fer-se com un vestit de retalls o sobre unes noves bases polítiques i ideològiques i d'això dependrà el seu futur. Perquè l'organització té dos objectius bàsics si té la suficient extensió, conèixer la realitat social sobre la qual es treballa per a elaborar l'estratègia política i ser la font de transmissió del projecte en tots els àmbits en els quals s'actuï. És a dir l'organització i no sols els liders ha de ser el “Intel·lectual Polític Col·lectiu”

I fer una organització forta i homogènia no és tasca fàcil, però Yolanda té bones relacions que poden permetre-li aconseguir-ho. Cal posar-se a la feina i al costat de l'organització que serveixi de base es poden articular aliances amb altres organitzacions que serveixin per a sumar però no per a diluir el projecte. Sabent en el moment polític en el qual estem, que no és ni l'any 1978 ni el 15M, és el moment d'una política de fets i no de nostàlgies ni desitjos ideals. Estem en un moment en què el propi acord de la Reforma Laboral significa un pas en la lluita per un nou contracte social, i l'objectiu és avançar en la consecució de més i millors drets i de consolidar el nostre estat del benestar com la millor manera de combatre l'ona de reacció que ens aguaita i que vol dividir  les classes populars.

És un moment de gran responsabilitat: ARA O MAI és l'ocasió de rearmar  l'esquerra i donar una gran batalla democràtica contra la reacció. Esperem que tots els cridats a participar ho sàpiguen veure.

BON ANY 2022

 

Per un bon any 2022 per a tots i totes

SINDICALISME DE CLASSE FRONT AL NOU FEIXISME

 

Sindicalisme front al Feixisme

nuevatribuna/17 DE DICIEMBRE DE 2021

El sindicalisme de classe i el feixisme defensen posicions polítiques i ideològiques plenament confrontades. Així ha estat al llarg de la història i ara novament es torna a plantejar. Mentre el sindicalisme de classe pretén defensar els interessos col·lectius de la classe treballadora (on cal englobar bona part de les denominades classes mitjanes) el nou feixisme tracta, com sempre ha fet al llarg de la història, de confrontar uns sectors de la classe treballadora amb uns altres de la mateixa classe  als quals responsabilitza de la situació econòmica i social negativa que pateixen. L’assalt a la seu de la CGIL a Roma per “esquadristes” feixistes és significatiu, el sindicat defensava el control del Covid a les empreses, complint amb la seva funció de vetllar per la seguretat laboral  del conjunt dels treballadors i això li ha comportat l’odi ultradretà i negacionista.

L’aparició a Espanya del nou feixisme representat per VOX ha estat tardana però ha vingut per a quedar-se. Malgrat els seus polítics i dirigents es presentin com a portaveus de l’antipolítica són una expressió parasitària de les elits econòmiques del poder. Són part de les classes acomodades que amb el discurs de l’antipolítica tracten d’emmascarar els seus orígens i objectius i  intenten penetrar en els sectors més vulnerables de les classes treballadores, en les més desfavorides, aquelles en les que les condicions de desigualtat social s’ha fet més patent i on es dona una menor consciència social ja que es senten i amb raó socialment abandonades. I ho fan de forma farisaica tot intentant culpar dels problemes d’aquests sectors a d’altres sectors de treballadors als que pretenen fer responsables de forma falsaria. Així hem vist com en molts casos culpen als emigrants o fins i tot a les dones de treure’ls-hi els llocs de treball desviant  la responsabilitat del model econòmic imperant i d’una classe empresarial que pel seu profit econòmic provoca l’existència de la precarietat, el treball negre o la desigualtat social.

El feixisme tracta fonamentalment de dividir les classes populars i  la classe treballadora presentant falsos enemics i enfrontaments que emmascarin la realitat d’un sistema d’explotació classista que provoca que els beneficis d’uns surtin de la desigualtat, la precarietat i la pobresa d’uns altres.

La confrontació entre el sindicalisme de classe i el feixisme és bàsicament una confrontació entre els defensors d’un model de societat més solidaria i menys desigual i els que opten per una societat on l’individualisme i la manca de solidaritat fomenti la desigualtat i la preeminència dels més rics.

En un moment de crisi i de canvi com el que estem vivint la confrontació entre ambdós models serà definitòria del rumb de la societat. El sindicalisme de classe ha de tenir molt clara la lluita radical contra el deteriorament de les expectatives de futur del conjunt i dels sectors concrets de la classe treballadora que suposin un increment de la desigualtat que pugui comportar exclusió social. Una democràcia amb un alt nivell de desigualtat és una democràcia en perill, ja que la desigualtat obre pas en la societat a les corrents feixistes.

En un moment en el que es preveuen canvis profunds, tecnològics i productius, derivats de les transicions energètica i digital el sindicalisme de classe haurà  d’estar molt amatent per tal que aquests canvis es facin de forma correcta i no afectin de forma negativa a sectors productius que posin en perill el treball i les seves perspectives vivencials dels  treballadors. Els canvis poden servir per a millorar la societat, la qual cosa ha de comportar menys desigualtat i una millora de les condicions de vida de la gent amb una major socialització col·lectiva que millori el conjunt de la societat. Per que els canvis si no es fan de forma justa poden posar en perill molta gent trencant el contracte social tot fomentant  l’individualisme i atiant un caliu que afavoreixi els interessos de la ultradreta i el nou feixisme.

Estem davant un moment de profunda confrontació política i el sindicalisme de classe té un gran paper a jugar, el de ser un referent per a les polítiques democràtiques progressistes. El sindicalisme s’ha de posar a la capçalera de la lluita per un canvi just que comporti resoldre les situacions de vulnerabilitat derivades de la precarietat i el treball submergit. La vulnerabilitat podria portar sectors de la classe treballadora a caure en mans del feixisme que representa posicions contràries als seus propis interessos.

El sindicat s’ha de carregar de raó organitzant la classe treballadora en tota la seva diversitat, creant consciència de classe, d’agregació de situacions en defensa d’un objectiu comú de lluita contra la desigualtat i la discriminació. I alhora deixar al descobert les falsedats i el classisme dels plantejaments de l’extrema dreta.

El sindicalisme de classe ha d’orientar el conjunt de les forces progressistes i d’esquerres en la lluita contra la desigualtat i per un treball digne com a forma de crear una societat més cohesionada on el valor del treball i de lo públic siguin referencials. Les forces progressistes han de tenir molt clara la necessitat de canviar el paradigma de la societat actual de l’individualisme neoliberal i excloent i girar cap el d’una societat més justa, més igualitària i on es valori el paper del contracte social que significa la valoració del treball.

L’alternativa oposada és el populisme liberal conservador que obre les portes al nou feixisme. Les polítiques d’austeritat han comportat un desequilibri social en un model econòmic que només ha valorat “maximitzar el rendiment del capital i els seus beneficis”.  Aquest sistema d’individualisme radical on la llibertat es converteix en privilegi d’uns pocs només és possible obrint les portes al radicalisme de la ultradreta feixista que enlloc de la cohesió social potencia les diferenciacions socials i les polítiques d’odi social, d’assenyalament de culpables que sempre són els sectors més dèbils com els emigrants, les dones o els pobres. I per aconseguir-ho no dubten en utilitzar la demagògia i la mentida que en la majoria dels cassos són contradites per la realitat i les estadístiques. Tot això envoltat de la defensa dels valors tradicionalistes conservadors en lo cultural i ultraliberals en lo econòmic.

Es evident que les opcions de progrés representen el futur, mentre que les opcions neofeixistes es refugien en un passat inexistent i en la negació de tot projecte de futur. Ho veiem en la seva actuació en el negacionisme de la pandèmia, en la negació de la realitat del canvi climàtic, en el  rebuig a una emigració necessària pel futur d’unes societats europees envellides, en la seva reclusió en un nacionalisme ranci que s’enfronta amb la pròpia realitat de futur que és la Unió Europea, en la seva discriminació dels diferents als qui nega tots els drets i el seu rebuig a l’empoderament de les dones. El nou feixisme i la ultradreta representen el que hem conegut com la “REACCIO” en el sentit més pejoratiu del terme, com la negació de totes les opcions de futur.

El sindicalisme de classe està en les antípodes d’aquestes posicions reaccionàries i per això té el deure de fer una tasca per aturar-lo. I per això cal complir amb el seu objectiu sindical d’unificar el conjunt de la classe treballadora entorn dels seus objectius d’avenços socials. Com es diu en un paràgraf de l’informe de gestió d’Unai Sordo al darrer Congrés de CCOO : “El sindicat com a expressió organitzada de la classe treballadora, té la responsabilitat de fer al conjunt de persones treballadores partícips del seu destí, aspirar a ser reflex fidel d'una classe fragmentada i travessada per qüestions de sexe, edat o origen, així com ser capaç de canalitzar les problemàtiques i anhels de la nostra gent per a oferir una sortida de progrés.” I fent la seva feina participar de forma imprescindible en la construcció d’una sortida social progressista.

PER UNA TRANSICIO ECOLOGICA JUSTA

 

Transició ecològica i transport de mercaderies

Revista TREBALL / 15 de novembre de 2021

L’enunciat de “Transició Ecològica justa” és el paradigma d’un canvi necessari per evitar el col·lapse climàtic. Defineix una necessitat imprescindible davant la situació actual de canvi climàtic, és una qüestió de supervivència. L’adjectiu de “justa” determina que es vol realitzar amb els mínims costos social possibles, com repeteix de forma reiterada el govern: “sense deixar ningú enrere”. Ens trobem davant d’un plantejament necessari, just i lloable, però cal dir, que al portar-lo a la pràctica no estarà exempt de problemes, tensions i conflictes socials. Això serà una realitat afegida a la confrontació política extrema que estan portant a terme les dretes  a Espanya.

Transició comporta canvis profunds, i aquesta Transició Ecològica comporta un canvi en profunditat, a molts nivells i aspectes de l’actual forma de produir i de viure. No és un canvi senzill i per tant comportarà que molta gent i molts sectors es vegin afectats en la seva vida i en el seu treball actuals. Hi ha diversos sectors que poden desaparèixer i això afectarà a milers de llocs de treball. També és cert que apareixeran altres sectors com a conseqüència de la transició ecològica i digital amb nous llocs de treball. Però  no es correspondran els que desapareixen amb els que es creïn ni en quantitat ni en qualitat. Es per això que dir que es vol fer de forma “Justa”, quan s’utilitza aquesta concreció, és per que es dona de forma realista per descomptat que hi hauran damnificats, molta gent de diversos sectors es por veure afectada de forma en principi negativa pels canvis, i això comportarà sens cap mena de dubta conflictes derivats de l’afectació subjectiva dels canvis.

La Transició Ecològica Justa comportarà un canvi tan substancial com prioritzar de forma irreversible la utilització d’energies netes enlloc de combustibles contaminants. Això afecta els sistemes energètics però també suposa un canvi en  molts sectors com són els transports o l’agricultura només en el camp de la mobilitat.

Tots recordem encara els conflictes derivats de la reconversió industrial o del tancament de les mines, situacions  derivades d’un canvi incomparablement més petit que l’actual.  No hi ha dubta que ara hi ha uns fons europeus que han de poder servir per fer que aquests canvis es facin de forma més justa, amb compensacions als sectors més afectats, i amb processos de formació, de recol·locació, de subsidi o en el seu cas de jubilacions per a les persones afectades. Però tot i així no significa que els conflictes no es produeixin, especialment si hi ha interessos polítics per aguditzar-los o capitalitzar-los.

Recordem com a França un tema referent a la pujada del preu del gasoil va provocar el moviment de les “armilles grogues” que ha perdurat en el temps i que ha estat de gran conflictivitat i violència. Els necessaris canvis poden provocar reaccions conservadores dels afectats, especialment si no es fan  amb cura.

Els canvis cap a les energies netes tindran fortes repercussions en molts sectors i afectaran directament molts sectors productius i la vida de molta gent. Un canvi necessari  que caldrà fer amb molts cura per a evitar efectes negatius que siguin causa de conflictes.

Ja hem pogut veure com canvis positius han tingut respostes negatives. La gratuïtat de les autopistes i el debat sobre un possible cànon de manteniment per els usuaris de les autovies i autopistes,  ha portat a un debat entre els favorables a que siguin els usuaris els qui ho paguin i els que pretenen que ho paguin tots els contribuents. També s’estan donant controvèrsies sobre les implantacions de parcs eòlics o planters fotovoltaics que davant d’una falta de definició clara ha portat a l’oposició de defensors del paisatge, amb més o menys raó, o  l’oposició de poblacions agrícoles que es veuen perjudicades. I és que tot canvi per positiu que sigui comporta contradiccions i la necessitat d’establir prioritats, i per que hi ha molta gent que defensa teòricament  un canvi energètic més ecològic però  “no davant de casa seva”. Per exemple cal destacar que en pocs anys un territori com Catalunya tindrà una forta insuficiència energètica derivada del tancament de les nuclears i las moratòries per implantació d’energies renovables o l’oposició a la importació d’energia des d’Aragó a través de línies de Molt Alta Tensió.

Una repercussió molt directa del canvi energètic afectarà  tot allò referent a la mobilitat. Això ja en el seu inici serà conflictiu per a una bona part de la població que utilitza especialment el gasoil en els seus vehicles que quedaran desfasats. També tindrà una gran repercussió en el sector agrícola pel que fa a la utilització dels tractors, prop d’un milió en l’actualitat que funcionen per gasoil.  Però aquest canvi afectarà en major mesura els transports de mercaderies especialment a les de llarga distància. No serà només el fet del canvi energètic sinó la necessitat de potenciar el transport més sostenible que és el ferroviari enfront del de grans vehicles de motor. Cal afegir que es tracta d’un sector amb una presencia important de petites empreses i autònoms.

La mobilitat per carretera en el nostre país representa el 95% de les emissions d’efecte hivernacle. Espanya és el país que més utilitza el transport de mercaderies per carretera en un 95% front al percentatge del 2% que ho fa per ferrocarril. Aquest parc de camions és el més envellit d’Europa amb una mitjana de 12,4 anys. Tot això encara s’agreuja més en el cas de vehicles pesants que efectuen els recorreguts de llarga distància. El parc mòbil de camions pesants o mitjans puja a uns 560.000 vehicles. I el sector de transport de mercaderies per carretera ocupa  prop d’un milió de llocs de treball ( entre treball directe i indirecte). Un aspecte que pot ser positiu en el sector és el fet del propi envelliment de la flota de vehicles així com el de les plantilles. Avui en dia ja hi ha un dèficit de 15000 camioners i el 72% de la plantilla té actualment més de 50 anys.

La situació d’aquest sector i com s’abordi la seva necessària actualització derivada de les polítiques derivades de la lluita contra el canvi climàtic tindran una forta repercussió i gran transcendència. El transport de mercaderies afecta al proveïment de la població i dels sectors productius, i té una importància decisiva tant a nivell intern com a l’exportació. Es evident que caldrà una política de recursos públics important per tal d’evitar una crisi en el sector i establir propostes de suport i compensació per a totes les persones treballadores que es puguin veure afectades i a les que caldrà buscar fórmules de recol·locació, subsidis o jubilacions adequades que evitin una repercussió negativa que podria comportar conflictes socials importants. I aquest és només un exemple entre molts.

Si es vol evitar que el canvi comporti convulsions i forts conflictes socials amb efectes polítics no desitjats cal fer-ho amb mesures socials i econòmiques que compensin de forma adequada els sectors socials i productius afectats i el conjunt de la població.

El canvi energètic i digital és imprescindible per a establir noves formes productives i per a donar un salt important cap a la productivitat i competitivitat de la nostra economia amb la conseqüent millora de vida futura. Però aquesta opció política i econòmica necessària pel futur del país ha d’estar acompanyada d’una lluita decisiva contra la desigualtat social, per a la millora de la situació de la població treballadora mitjançant l’estabilitat dels llocs de treball eliminant la precarietat i l’economia submergida, amb salaris i condicions de treball dignes, la qual cosa comporta un marc de relacions laborals a l’altura dels canvis.

En definitiva la transformació i la modernització econòmica i productiva derivada del canvi digital i energètic ha d’anar acompanyada d’un canvi de les relacions laborals i socials que comportin una millora de la situació social i una disminució de la desigualtat social existent.

EL PSOE ES JUGA LA SEVA CREDIBILITAT

 

Sánchez se la juga

nuevatribuna/ 01 de noviembre 2021

Amb el tema de la Reforma Laboral el PSOE es juga la seva credibilitat com a força d'esquerres. No es tracta de jocs de paraules es tracta de derogar o no la Reforma la Laboral i/o els seus aspectes més lesius. Del que es tracta és de tornar a unes regles de joc laborals que van ser anulades per la “Contrareforma Laboral del PP” que es va efectuar de manera unilateral, sense consens social i va significar una fallida dels equilibris entre patronal i sindicats en favor dels primers. Cal afegir que el PP va dur a terme la seva actuació a principis del 2012 just dues setmanes després que els interlocutors socials establissin el “II Acord per a l'Ocupació i la Negociació Col·lectiva” del qual el Govern de Rajoy va fer cas omís.

Derogar la Reforma Laboral sense subterfugis significa superar una situació creada on el treball està en inferioritat enfront del capital, on els sindicats negocien en condicions d'inferioritat enfront dels empresaris. Derogar la Reforma Laboral significa tornar a equilibrar el diàleg social entre els interlocutors socials eliminant les condicions de prepotència de què gaudeixen els empresaris en l'actualitat especialment en la Negociació Col·lectiva.

Si es vol una societat menys desigual, més equilibrada, amb treballs més dignes, amb menys temporalitat i precarietat cal derogar aquesta Contrareforma Laboral del PP eliminant el “dúmping” laboral que permet la supremacia del conveni d'empresa sobre el conveni de sector i que dóna lloc a les subcontractacions abusives per sota de les condicions sectorials de les anomenades “empreses de multiserveis” que són en realitat prestadores de treballadors. Del que es tracta és que els treballadors de l'empresa principal i de les subcontractades tinguin les mateixes condicions laborals.

Derogar o superar la Contrareforma Laboral del PP significa acabar amb l'eliminació de la ultra-activitat dels convenis que situa en una situació de superioritat en la negociació col·lectiva a la part empresarial ja que en el cas de la falta d'acord no es mantenen les situacions prèvies de l'anterior conveni sinó que poden rebaixar-les fins als mínims de l'Estatut dels Treballadors. Del que es tracta és que els acords aconseguits en la negociació col·lectiva a la seva finalització només se substitueixin per nous acords de les parts.

Derogar significa limitar la capacitat omnipresent de la part empresarial tant per a modificar unilateralment les condicions de treball, com per a efectuar Expedients de Regulació d'Ocupació sense autorització de l'autoritat laboral. És a dir evitar l'excés de poder dels empresaris.

El PSOE s’ha de definir  clarament d'una vegada per totes i plantejar-se si vol que les relacions laborals i el seu marc normatiu sigui d'equilibri entre les parts on prevalgui la negociació o sigui com fins avui un camp on prevalen els interessos empresarials. Aquí no cal dir de manera farisaica que s'estarà al que decideixin els interlocutors socials perquè es parteix d'una situació de discriminació, d'una Contrareforma Laboral, la del PP, imposada sense acord ni negociació de cap mena. No pot ser que per a retornar l'equilibri entre les parts es pretengui un acord que no es va donar en l'origen de la situació discriminatòria.

El PSOE ha de definir d'una vegada i de manera clara amb qui està. Aquí no hi ha mitges  tintes que valguin. O està per una regulació que situï en condicions d'equilibri a les parts o està a favor de mantenir el privilegi empresarial.

No és un problema de personalitats entre Yolanda Díaz o Nadia Calviño sinó de posicions polítiques. És a dir es vol un marc laboral on es prioritzi el treball estable digne amb condicions laborals i salarials adequades o es vol mantenir, com fins ara, la prioritat dels interessos empresarials.

El PSOE ha de deixar de “marejar la perdiu”, no cal fer anomenades a la socialdemocràcia i defensar polítiques socioliberals. Els sindicats i els treballadors estaran atents a la seva conducta en aquest tema i actuaran en conseqüència. Si novament, com ja va fer González i com Zapatero es va veure obligat a fer, s'inclina per donar l'esquena a les legítimes demandes de major equanimitat en els marcs de relacions laborals defraudarà novament  una bona part dels seus electors que van creure en el “nou PSOE” renovat de Sánchez que pot donar per pràcticament enterrat el seu projecte polític servint en safata la porta del poder a la dreta.

Aquesta aposta no és de “relats” aquí es plantegen actuacions de repercussió sobre la vida i el futur de la classe treballadora. És a dir que aquí no hi ha dubtes ni posicions intermèdies. Que aprenguin per una vegada de la dreta que té clar a qui defensa.

Un PSOE que tant ha fet gala en el seu congrés de socialdemòcrata hauria de tenir molt clar que per a ser-ho ha de derogar d'una vegada per sempre els aspectes més lesius de la Contrareforma laboral del PP.

Només a partir d'aquesta derogació o si es prefereix superació, situant unes condicions equilibrades entre els interlocutors socials, es podrà anar més enllà cap a la negociació d'un Nou Estatut del Segle XXI. I en aquesta futura negociació com ja va plantejar la socialdemocràcia en molts països en el passat segle hauria de plantejar-se anar més enllà en el terreny de l'equilibri polític entre les parts en un tema com és el de la participació de la representació dels treballadors en la gestió dels processos productius en les empreses.

El PSOE i Sánchez en aquest tema es juguen tota la credibilitat del seu projecte.

VIOLENCIA URBANA VERSUS CONVIVENCIA CIVICA

 

Brots de violència nihilista

Revista Treball/ 18 d'octubre 2021

ClubCortum/ 20 d'octubre de 2021

Els fenòmens de violència urbana no són nous al nostre país. Ens podem remuntar als episodis de “Kale borroca” a Euskadi en la dècada del 2.000 que no van ser aïllats. Cal dir que en la mateixa època, sense que es donés la més mínima publicitat, es van donar més episodis de violència de baixa intensitat a l'àrea de Barcelona per part d’auto denominats grups antisistema especialment durant els caps de setmana i contra oficines bancàries.

Recentment hem comprovat com es donaven fenòmens de molta major violència en determinats moments del procés independentista català, quan es van donar nombrosos i extremadament violents atacs dirigits contra les forces de l'ordre, per part de nombrosos grups de manifestants radicalitzats, en finalitzar concorregudes manifestacions pacífiques. La principal diferència amb la violència d'èpoques passades ha estat l'elevada publicitat per part dels mitjans de comunicació, especialment pel seguiment en directe per part de mitjans televisius ansiosos d'audiència. En definitiva els actes de violència es van convertir en espectacle televisiu.

Fets posteriors d'actuacions desmesurades d'aquest tipus es van donar també per l'entrada a la presó d'un raper poc conegut com a Pablo Hasel. La reacció dels denominats grups antisistema va ser especialment greu i virulenta. I igualment va haver-hi un ampli seguiment mediàtic.

Últimament els fenòmens de violència urbana han fet un salt qualitatiu amb la violència desplegada amb motiu dels “botellons” que es convoquen per les xarxes socials i que congreguen a grups massius de joves que es reuneixen de forma no legal per a beure i fer gresca i que acaben amb grups d'aquests joves atacant i cremant mobiliari urbà i finalment dirigint-se directament a atacar  les forces policials que tracten de dissoldre'ls.

Podem dir que hem anat passant d'una violència arbitrària que es tractava de justificar amb raons pseudo-polítiques a una violència sense justificació de cap mena en el que podríem denominar una “banalització de la violència”.

Evidentment aquest procés de banalització de la violència no pot deslligar-se del context social i polític que l'envolta. Els actes violents a Catalunya i la falta de respecte a les normes de convivència i a l'autoritat de les forces policials responsables de l'ordre públic no poden deslligar-se de fets com que des de la màxima representació política de la comunitat, el Govern i el Parlament, es vulneressin de manera ostentosa les principals lleis, la Constitució i l'Estatut. O el fet que des del poder polític català s'instés la desobediència i a col·lapsar vies de comunicació o sabotejar les línies ferroviàries. Hem de recordar que el President Torra encoratjava als CDR a “apretar” en les seves actuacions. Si el govern d'una comunitat desobeeix i crida a desobeir les lleis quin exemple es difon? Si això a més compta amb l'aplaudiment i la difusió per part de mitjans de comunicació públics i privats quina imatge es propaga entre la població? És una invitació des del poder públic a fer el que a cadascun li vingui en gana. I encara més greu és el fet que des dels poders públics no es condemnin els actes de violència i per contra s'analitzi críticament l'actuació de les forces d'ordre públic, tot això ampliat per l’extensa difusió dels mitjans de comunicació.

Però el tema es pot  reduir únicament a l'actuació dels governants catalans ja que des de fa temps des de la dreta espanyola s'estan estimulant actuacions de desobediència. Dirigents significatius de la dreta han lloat el dret individual a fer el que vingui en gana, només cal recordar a José M. Aznar quan davant la decisió de les autoritats de trànsit de limitar els nivells d'alcoholèmia va declarar "Les copes de vi que jo haig o no haig de beure deixa'm que les begui tranquil·lament….i qui t'ha dit a tu que vull que condueixis per mi?, en un clar desafiament a les normes implantades per la DGT.

I no hi ha dubte que aquest plantejament d'exaltació del dret individual a fer el que es vulgui ha estat una constant per part de dirigents del partit popular en l'últim període des del moment en què va proclamar com a “il·legítim” al govern de Pedro Sánchez i que els ha portat a confrontar i deslegitimar totes les seves propostes polítiques i les lleis aprovades. El PP dóna una mostra de desobediència i desacatament institucional al no complir el mandat constitucional de renovació del Consell del Poder Judicial i altres òrgans constitucionals. Però també en oposar-se a aplicar lleis com la d'Educació o la futura Llei sobre lloguers d'habitatge. El cas més exemplar és la continuada insubmissió de la Comunitat de Madrid a aplicar les restriccions derivades de les normes sanitàries adoptades per a combatre la Covid-19, tot això sobre la base d'una inalienable defensa de la llibertat individual. És aquesta concepció de la primacia de l'individualisme, per sobre de les normes de convivència, la qual cosa es va reflectir en el “turisme de borratxera” fonamentalment francès que va acudir a Madrid durant els períodes de l'Estat d'Alarma. I és aquesta primacia de l'individualisme, convertit en dret a la llibertat, per damunt de la normes de convivència cívica, el que va exhibir en la seva reeixida campanya electoral a Madrid.

No hi ha dubte que els exemples d'actuacions de desobediència per part de responsables polítics tenen una influència directa en la negació de tota autoritat i en la confrontació directa de sectors de joves amb els representants de l'autoritat que són les forces policials.

Cal responsabilitzar també a aquells que des de posicions liberals o progressistes tracten de justificar aquests brots de “violència nihilista”. Aquesta violència i aquests violents no es poden justificar sobre la base de dir “que els joves han sofert molt durant la pandèmia”. Tots els sectors de la societat han sofert amb la pandèmia i una gran majoria s'ha comportat de forma socialment responsable. Tampoc val justificar aquests brots violents relacionant-los amb la falta d'oportunitats de la joventut i els seus problemes econòmics i socials, ja que aquesta explosió de “violència narcisista individualista” no la protagonitzen precisament els joves dels sectors més desfavorits sinó joves amb un nivell de benestar bastant acceptable, molts dels quals ara ompliran els locals d'oci nocturn. Les explicacions i justificacions “buenistes” d'alguns articulistes diletantment progressistes no ajuden a entendre la situació.

Cal dir i repetir fins l'avorriment que els sectors més desfavorits durant molt de temps per la crisi econòmica i ara la sanitària, que els ha colpejat amb major força, estan demostrant un civisme allunyat del que seria fins a un cert punt un justificat “esclat social”. Actitud molt diferent de la d'aquests joves de molta millor condició social que provoquen les “violències del botelló”.

Confondre en els mitjans de comunicació o en les xarxes socials la violència de la crema de contenidors amb la defensa de llibertats com la d'expressió o altres o ara amb l'explosió d'una joventut molt soferta no ajuda a entendre el fonamental. Aquests actes de violència que ara es dirigeixen directament contra els responsables d'ordre públic són un fenomen que atenta i compromet la convivència social i les seves normes i el conjunt de la classe política hauria de reflexionar sobre això.

Ja és hora de que des de l'esquerra, ja que la dreta sembla alienada per a fer-ho, es comenci a actuar amb serietat. La violència s’ha de condemnar radicalment en defensa de la convivència cívica i s’ha de deslegitimar-la com a mètode de protesta social. Podem resumir dient, parafrasejant a Gramsci, que en un moment de crisis quan s'albiren canvis “apareixen els monstres”.

LA CONSTITUCIÓ DEL 78, BREU EPOCA DE CONSENS A ESPANYA

El "consens" del 78

 ClubCortum/ 6 d'octubre 2021

Espanya no ha estat un país molt donat a consensos. La dreta sempre ha considerat el seu dret i competència la direcció de l'Estat. Excepte breus episodis, com el de la I República, la dreta representant dels grans poders econòmics, l'oligarquia formada per l'aliança dels grans industrials bascos, els latifundistes andalusos i l'alt funcionariat de Madrid amb acords de vegades amb els industrials tèxtils catalans, van copar el poder polític al marge de la gran majoria dels espanyols. Aquesta coalició de les classes dominants sempre va tenir el suport ideològic de l'Església. La Restauració amb el seu model d'alternança bipartidista i posteriorment quan aquesta va entrar en crisi la Dictadura de Primo de Rivera van significar el ple domini de l'aliança conservadora de les classes dominants que finalment es va trencar amb l'adveniment de la II República. Durant aquest temps els representants de la dreta tendeixen, com a màxim, algun pont cap a les dretes nacionalistes perifèriques però sempre excloent del diàleg els partits representants dels sectors més populars.

La II República significa un breu espai de temps on les classes subalternes que inclouen des de sectors de la petita burgesia a la classe treballadora i la pagesia gaudeixen d'alguns moments d'accés al poder polític. No tot l'espai de temps de la II República va ser progressista ja que durant el “bienni negre” la dreta va tornar a copar el govern fins a la victòria del Front Popular. L'època de la II República no va ser un període de consens, al contrari les dretes van efectuar una dura confrontació contra totes les actuacions modernitzadores dels governs republicà-socialistes. Finalment la confrontació va acabar amb el cop militar i la instauració d'una dictadura que va perseguir amb ferotgia els seus oponents i va instaurar quatre dècades de poder absolut de les dretes polítiques i econòmiques i que va comportar la persecució de tota forma de dissidència i el domini d'un règim franquista avalat per una ideologia nacional-catòlica.

La mort de Franco va provocar el final d'un sistema que ja no servia ni per al propòsit de la pròpia necessitat del desenvolupament econòmic del país. Per a donar sortida a la situació es va donar una convergència d'interessos entre els sectors més aperturistes del règim i les forces de l'oposició democràtica fonamentalment d'esquerres.

La “Transició” i la Constitució del 78 van ser fruit d'un estrany episodi de consens en la política espanyola. La principal força de la dreta, la UCD, representava un model més modern capaç de dialogar i pactar amb les diverses forces de l'oposició tant pel que fa als aspectes econòmic-socials com a la definició d'un marc polític constitucional que posés fi a la llarga dictadura franquista.

En tota la història moderna d'Espanya no s'ha donat un període més fecund de col·laboració política entre actors diferents. I això que va ser un moment gens fàcil, amb una difícil situació econòmica i encara més política. Cal assenyalar que es van haver d'afrontar des de temptatives i atemptats de l'extrema dreta fins als múltiples atemptats terroristes que donaven ales als sectors més extrems de les forces armades.

En tot aquest marc la majoria de forces polítiques van arribar a complexos acords  en el pla socioeconòmic com van ser els “Pactes de la Moncloa”, la Constitució del 1978, l'Estatut dels Treballadors del 1980, o la Llei del divorci de 1981. D'aquests amplis consensos només es va situar al marge Aliança Popular el representant més clar de les restes de la dreta franquista més recalcitrant.

Però aquesta època de consens lamentablement va ser breu. La implosió interna de la UCD, i l'aglutinació de les forces de dretes en Aliança Popular i en la seva posterior transformació en el Partit Popular van liquidar els consensos i es van transformar en dures confrontacions polítiques que ens han portat a l'actual situació. El PP s'ha situat en contra de tots els avenços en la consecució de drets socials, avortament, matrimoni homosexual o últimament eutanàsia,  així com quan ha governat ha efectuat retallades unilaterals tant en impostos com en les condicions soci-laborals. Així mateix s'ha manifestat en contra de tot el relacionat amb la Memòria Històrica i mai ha renegat obertament del període de la dictadura. El seu desig d'aglutinar  tota la dreta fins i tot la més extrema l’ha portat a radicalitzar les seves posicions impedint qualsevol avanç en la modernització constitucional.

Podem afirmar clarament que avui dia seria impossible acordar ni tan sols la pròpia Constitució del 1978. I aquesta situació és greu perquè no hi ha dubte que existeixen aspectes de la Constitució que s'haurien d'aprofundir especialment els que fan referència a la pròpia estructura de l'estat autonòmic.

Tal com ha proposat recentment l'Associació per una Espanya Federal, en aquests moments avançar cap a un model d'Estat federal a Espanya “no és una proposta d'esquerra o de dreta, sinó l'evolució natural i necessària de l'Estat autonòmic a Espanya”. La pròpia pandèmia del Covid ha demostrat els aspectes positius però també les insuficiències de l'actual model d'estat. S'ha demostrat com diu el document que es requereix “posseir adequats instruments de col·laboració entre els diferents nivells de l'Administració, que garanteixin uns sòlids autogoverns territorials juntament amb una autoritat “federal” forta i dinàmica, capaç de garantir la igualtat de drets de la ciutadania en el seu conjunt i l'eficàcia de l'acció pública”.

Avançar cap a un Estat Federal com és l'existent en la RFA no hauria de ser una confrontació entre la dreta i l'esquerra estatals en una societat democràtica, però sí que és impossible davant una dreta extrema que desitjaria una recentralització de l'Estat sota una perspectiva de nacionalisme espanyol extrem. Lamentablement falta una dreta moderna com la que el miratge de la UCD va semblar fer possible. Però el miratge va desaparèixer ràpidament i va reaparèixer la cara rància i reaccionària de la dreta tradicional aliena i contrària a tota mena del que ells consideren “modernitats”.

Caldria una lògica transformació de l'actual model d'Estat cap a un Estat Federal més harmònic, eficient, racional i modern que sembla difícil en un moment en el qual només des de l'esquerra es defensa, i encara de forma poc ferma, pels seus principals representants polítics. La defensa del federalisme no ha de ser únicament patrimoni de l'esquerra sinó de totes les forces amb una certa racionalitat política.

Però sembla que encara tardarà aquest temps. Avui el federalisme s'enfronta a poderosos enemics per a aconseguir un consens per a una modernització d'Espanya. S'enfronta no sols a les dretes retrògrades i centralistes sinó també als nacionalistes perifèrics amb falsos somnis independentistes i fins i tot a unes esquerres adolescents que tracten de diferenciar-se sota proclames pseudo-confederals.

Lamentablement avui sembla no ser temps de consensos ni de modernització, per sort va existir la Transició i el breu període de consens que va il·luminar la Constitució del 78.

El diàleg necessari en la política

LA RESSACA DEL “PROCÈS”

Ara toca despertar del somni

 ClubCortum/ 8 de setembre de 2021

nuevatribuna/ 11 de septiembre de 2021

No hi ha dubte que el denominat “procés” està en caiguda lliure. El que ho fa més evident és el canvi en el paisatge urbà amb la desaparició del 90% de la simbologia independentista de les façanes i els carres. Això encara és més evident en els edificis públics del Govern de la Generalitat, dels balcons i finestres de tots els edificis dels departaments governamentals han desapareguts els llaços grocs i d’altres elements que, de forma antidemocràtica, pretenien patrimonialitzar per a un sector els edificis públics.

L’onada independentista dirigida i impulsada des de les institucions de la Generalitat i els seus mitjans públics o subvencionats ha iniciat un declivi imparable. Sí, la utopia que els hi havien promès no era possible !!

El panorama social de Catalunya no ha recuperat la normalitat, malgrat les aparences. El trencament social produït pel procés continua dins de la ciutadania de Catalunya. Els independentistes avui, en la seva gran majoria, estan frustrats, confosos i amb un sentiment de derrota, incomprensió, pessimisme i tristor envers la situació actual. No s’expliquen que ha passat des de les promeses que els feien d’una independència a tocar dels dits fins la situació actual. Els dirigents independentistes de tots colors no han donat cap explicació, només paraules vagues i promeses no creïbles. Cap ha donat una explicació al fracàs d’un aventurisme que no podia portar enlloc. Cap explicació d’un engany col·lectiu per part dels seus responsables. Cap explicació de les raons d’una ficció en la que va creure una part del país. Tampoc cap explicació de les conseqüències negatives que per a la societat catalana ha tingut aquesta “aventura” en termes de degradació de la convivència, de regressió en l’autogovern i en la cultura democràtica. Per no parlar de les conseqüències econòmiques, de deteriorament dels serveis públics i de tot un temps de mal govern per a no dir de desgovern.

Per part de la ciutadania no independentista, al marge d’una sensació d’alliberament, continua mantenint-se una malfiança envers els actuals governants de Catalunya que només els hi han provocat durant un llarg període de temps sentiments de por i de  discriminació al pretendre situar-los fora d’una suposada “catalanitat”. Malauradament  això farà que continuï durant un bon període temps una certa indiferència quan no allunyament, en major o menor grau, respecte a les institucions d’autogovern i dels símbols que van ser de tots.

A Catalunya s’ha trencat el somni d’una societat unida. En aquests moments no hi ha el sentiment de “un sol poble” ni de “les lluites compartides” viscut durant la lluita per la transició democràtica a Catalunya dirigida i impulsada sota la direcció de l’esquerra i la hegemonia del PSUC i l’Assemblea de Catalunya. Els polítics independentistes, tots ells, han impulsat el fraccionament social entre els “catalans de debò” és a dir els independentistes i la resta, exclosos del “paradís independentista”, i fins i tot anomenats despectivament de vegades com a “colons”, hereus molts d’ells d’una immigració que tant va lluitar per la recuperació de la democràcia, la cultura i la llengua catalana i l’autogovern de Catalunya. Desprès de tots aquells afanys ara han estat insultats quan no injuriats per aquells que sense cap raó ni vergonya han volgut  apropiar-se  del dret a decidir qui era o no català.

El “procés” per sort està moribund però ha deixat profundes fractures a la societat catalana. I aquesta situació té uns responsables que ara intenten passar pàgina sense afrontar la responsabilitat envers tota una població, una part de la qual se’ls ha cregut i està ara desconcertada o confosa mentre una altra part que ha estat ofesa i discriminada precisa d’una reparació.

I això precisaria d’una catarsi per a intentar superar-ho. Caldria que els responsables d’aquest període negatiu pel conjunt de la societat catalana fossin capaços de fer una autocrítica i donar una explicació tant als que els van seguir en el “miratge” de la independència com els que es van sentir agreujats. Seria precisa i necessària aquesta explicació però sembla que serà impossible.

Avui el trencament dins del mon independentista és múltiple, la divisió entre els diferents corrents es fa evident no sols entre partits sinó dins del partits. I això els impedeix fer el necessari “mea culpa” i acceptar els errors comesos. Acceptar i dir al conjunt de la societat catalana que avui per avui  ni a nivell de Catalunya, ni d’Espanya ni en el marc europeu la independència és possible. A Catalunya el procés ha comportat divisió social interna que no ha fet més que afeblir el sentiment de pertinença de bona part de la societat catalana. En l’àmbit de l’Estat s’ha demostrat la incapacitat de confrontar amb èxit l’enfrontament institucional. En l’àmbit de la Unió Europea s’ha demostrat que no hi havia cap suport a la independència ni cap possible reconeixement per part de cap estat membre. La Unió Europea no creu que el dret d’autodeterminació es pugui aplicar en els seus Estats membres ja que no hi han colònies en el seu interior i existeixen legalitats democràtiques per a resoldre les diferències.

La divisió del moviment independentista l’hi impedeix explicar la seva errada estratègica als seus seguidors per por a perdre el seu suport electoral. Uns fan veure que tot està normalitzat i dibuixen vies de diàleg amb el Govern central. Altres pretenen fer veure que ells segueixen igual però sense cap proposta antagònica per por a perdre els seus llocs a l’aparell del govern de Catalunya. Però malgrat el que puguin dir la realitat és molt clara: ha estat una aventura amb greus costos. La pròpia marxa de la família de Puigdemont cap a Brussel·les  denota  que l’aventura s’ha acabat. I ara cadascú tracta de ressituar-se sense que es vegi massa el seu canvi de posició. Potser és que aquest és el camí més realista i possible però no és el més ètic. Els presos són al carrer indultats però molts dels qui els van creure hauran  d’afrontar multes o altres efectes per fer-los cas. I tot sense cap explicació i sense cap remordiment.

Potser el pas del temps serà el millor camí per acabar amb una falsa il·lusió que es va inculcar i va aconseguir enganyar molta gent que els va secundar.

Per que el que ha passat amb l’anomenat “procés” ha estat molt greu i potser només el pas del temps aconseguirà superar-ho. Recordem que el 6 i 7 de setembre del 2017 el Parlament de Catalunya va vulnerar la legalitat democràtica aprovant unes lleis il·legals. Que l’1 d’Octubre es va realitzar un fals Referèndum d’independència  sense les mínimes garanties ni legals ni democràtiques. Que desprès es va aprovar pel Parlament una Declaració d’Independència que va durar 8 segons. Que posteriorment uns polítics van ser empresonats pels seus actes il·legals i no com s´ha volgut vendre per les seves idees. Un President de la Generalitat va fugir, no es va exiliar, per a no fer front a les seves responsabilitats en tot aquests fets. Hem hagut de suportar que es volgués confrontar el suposat valor insubstituïble del vot, de qualsevol forma de vot, com a fórmula suprema de legitimitat enfront al valor del respecte a la legalitat democràtica.

Durant quasi una dècada a Catalunya s’ha viscut en una falsa realitat on s’han posat l’exaltació dels sentiments d’alguns a la raó i la realitat de la societat catalana diversa i plural. I ara quan durant massa temps s’ha enganyat a massa gent és difícil afrontar de cop la dura realitat d’un mon que no és com alguns han volgut creure i on molts d’altres han patit. Per a alguns potser difícil de mirar-se en el mirall sense enrojolar-se de vergonya.

Ara estem en temps de ressaca desprès d’un temporal o desprès d’una borratxera. Lluny encara de la normalitat que tardarà i potser precisarem dècades o el pas d’alguna generació per aconseguir una regeneració del teixit social de la ciutadania catalana.

Avui però, per sort, el “procés” comença a ser temps passat.