ELECCIONS 28 D’ABRIL CAP VOT PERDUT D'ESQUERRES

Cal anar a votar i votar a la esquerra

Nuevatribuna | 22 de Febrero de 2019


El rebuig als pressupostos del Govern de Pedro Sánchez han provocat la convocatòria d’Eleccions Generals a Espanya. La pinça de les dretes espanyolistes i els independentistes catalans ha fet fracassar uns pressupostos que tenien un fort caire social i eren beneficiosos per a Espanya i Catalunya i ha avortat la continuació d’una majoria de suport al govern que podria permetre altres millores socials per a fer front al primer problema del país que és la desigualtat.

Fins ara, i malgrat el boicot de la dreta des de la Mesa del Congrés dels Diputats, s’han aconseguit en pocs mesos una sèrie de millores socials com la del Salari Mínim i la revalorització de les pensions del 2019. Fins  les eleccions encara pot haver temps d’aconseguir algunes millores en reversió de la Reforma Laboral del PP o en el tema de les Pensions.

Però ara cal afrontar les eleccions del 28 d’abril que sens dubte tindran una gran importància doncs marcaran el marc polític dels país i condicionaran els comicis autonòmics, municipals i europeus del 26 de maig. I no pot haver-hi dubtes aquí es tracta d’optar per continuar i reforçar el camí dels darrers mesos o retornar a una política de les dretes de profunditzar en el retall de les llibertats i dels drets socials.

Les forces d’esquerra han de plantejar-se les eleccions en positiu, el camí que marcaven els pressupostos rebutjats anava en la línia de fer front a la problemàtica prioritària de tot el país: la lluita contra la desigualtat. I aquest és el camp en el que cal plantejar el debat, fora de l’esterilitat del debat sobre banderes que és on pretén portar-nos el discurs demagògic de les tres dretes. I això vol dir no defugir el debat territorial a partir d’un concepte molt clar, estem davant d’un problema territorial que cal abordar i en el qual s’insereix la qüestió catalana, i és un debat que cal abordar des del diàleg i el respecte a la llei, tal com ha de ser un debat democràtic. Les diferències s’han de discutir i s’han de pactar el canvis que calgui fer, entre tots i d’acord amb les majories que corresponguin segons la llei. En el tema territorial més diàleg vol dir més política i menys imposicions per cap part.

Prioritaria la lluita contra la desigualtat

Però el tema que ha de centrar la campanya de les esquerres, de totes, és la necessitat de fer front a les desigualtats socials que han crescut durant la crisi. I per tant la necessitat de polítiques fiscals més progressives i directes que repercuteixin sobre els que més tenen i que ens acostin als nivells de fiscalitat europeus. Una fiscalitat que ens permeti millores en la sanitat, l’educació i la dependència, però alhora s’han reforçar els drets laborals i sindicals fent entrar la democràcia a les empreses, i continuar en la defensa dels drets socials i de igualtat de gènere. Tot això alhora que aixequem una bandera com a país per a millorar el funcionament de la Unió Europea.

L’esquerra política, tota, ha de sortir a l’ofensiva en la que és objectivament la seva bandera pròpia, la de la lluita per la igualtat, la fraternitat i la solidaritat, per aconseguir un estàndard de benestar per als ciutadans concrets d’acord amb el que el país pot i ha oferir.

Mai ha de fer-se una campanya a la defensiva sobre la por de que arribi la dreta. La defensa de les pròpies conviccions és la millor forma de rebutjar les propostes de desigualtat, d’austeritat i de classisme que les tres dretes defensen i que no hi ha dubte que situaria  la majoria de la ciutadania en un país menys lliure, menys igualitari i amb uns projectes caducs de societat que cal superar d’una vegada.

No pot tornar a passar com a Andalusia, no pot ser que la gent progressista i d’esquerres no es senti motivada, al contrari estigui desmotivada per anar a votar. El triomf de la dreta el pagarien les classes treballadores i el conjunt de la ciutadania. Però per aconseguir-ho l’esquerra ha de despertar il·lusió en una proposta de futur. Es per això que les esquerres han de tenir discursos seriosos en el contingut i que siguin explicats de forma clara i assequible pel conjunt de la ciutadania. I que tots ells vagin més a disputar el vot a la dreta que a competir amb la resta de les forces d’esquerres. La dreta sempre sap unir-se per que té molt clars quins són els interessos que defensen totes elles, els interessos de classe dels poderosos, la diferència, la desigualtat, l’individualisme egoista i el conservadorisme social.

La pluralitat de la Esquerra no pot ser confrontació

Cal que tota la gent treballadora i progressista d’arreu del país faci un vot pel seu  futur. Un futur d’il·lusió, de canvi, on les persones estiguin al capdavant i no les xifres macroeconòmiques. La gent ha d’expressar-se amb total pluralitat per la força d’esquerres que consideri més encertada o més útil, sigui el PSOE, Podemos, IU, Compromís o qualsevol altra amb possibilitat de sortir i de disputar el vot a la dreta. I amb voluntat de constituir un futur govern de progrés, la fórmula del qual ja es concretarà desprès dels resultats. Mirem com amb totes les dificultats es va aconseguir fer la moció de censura, i una brisa d’aire fresc va recórrer el país. No posem les diferències per davant, sinó la necessitat d’unitat. Primer la unitat de les esquerres i desprès si cal completar una majoria ja es veurà amb qui. En aquest sentit fóra una imatge positiva que allà on fos possible i de cara a les eleccions al Senat es poguessin fer candidatures plurals d’esquerra, com en d’altres temps es van fer per exemple a Catalunya.

I quan parlem de l’esquerra, hem de parlar també de l’esquerra social, especialment del sindicalisme de classe que s’ha de comprometre de forma clara amb aquest procés, sense partidismes però amb exigències. Cal exigir als partits d’esquerra que es comprometin amb un programa de canvi que tingui en compte els interlocutors socials, que es comprometin en reforçar el paper de la negociació col·lectiva, de la concertació del governs amb els agents socials, en potenciar noves formes de participació dels treballadors en el sí de les empreses. No es pot tenir una democràcia amputada en les empreses on impera la dictadura del capital, s’han de donar passos en la democratització en el camp de l’empresa, tot el contrari del que ha fet la dreta que ha retallat fins i tot el dret constitucional a la negociació col·lectiva. Per que els partits d’esquerres han de tenir clar que el canvi només serà possible amb estructures socials fortes i organitzades.

El 28 d’abril cal que cap vot d’esquerres es quedi a casa i per aconseguir-ho cal una forta mobilització de l’esquerra política i social amb propostes de futur contra les desigualtats.

Contra la desigualtat, les persones primer

PROU DE NACIONALISMES REACCIONARIS!!

Nuevatribuna | 13 de Febrero de 2019


L'ofensiva de les tres dretes contra el Govern de Sánchez ha superat tot lo racionalment acceptable. Alhora fa impossible distingir en el seu interior qualsevol noció de dreta moderada i dialogant. Cs, PP i VOX fan un discurs indistint fins al punt que el menys estrident entre ells sembla VOX.

Els insults i epítets que es llancen contra el President del Govern són irracionals i impropis de portaveus polítics que tinguin un mínim de sensatesa. Des de l'acusació “Alta Traïció” fins la de “President il·legítim” no tenen cap base i són una pura expressió de l'extremisme i desraó que sembla haver envaït  les dretes plurals. És incompressible que s’autocalifiquin de “constitucionalistes” els que impugnen com a il·legítim i traïdor  un govern constitucional que l'única cosa que ha pretès és solucionar un problema polític a través del diàleg dins  la Llei.

El més preocupant és que aquestes dretes vociferants pretenen retornar Espanya cap a un passat que hem anat superant en temps democràtics. L'apel·lació als clixés del nacionalisme espanyol més retrògrad són avui la base comuna d'unes dretes que semblen voler enfonsar les seves arrels en un passat que tots crèiem sortosament superat.

Sota el concepte de defensa de la nació espanyola que els uneix s’amaguen les propostes més reaccionàries en lo social, lo cultural, lo econòmic i en la pròpia concepció d'una Espanya “Una i Gran” i podríem dir que feliçment passada.

La reculada ideològica de la dreta política és summament preocupant perquè tracta de fer renéixer el revengisme de sectors per als quals la democràcia sembla haver anat massa lluny. Ara s'atreveixen a dir el que durant dècades han pensat alguns però no s'atrevien a verbalitzar. Volen tornar a unificar  la ciutadania en uns únics valors típics del nacionalcatolicisme. Nacionalisme espanyol pur i dur, com a única identificació, incloent les tradicions culturals més “cutres”; Reaccionarisme social en temes com la família, contra l'avortament, contra la diversitat, contra el feminisme. Pensament econòmic ultra que afavoreixi encara més els privilegiats i que acabi amb totes les conquestes laborals i socials de la democràcia, amb la voluntat de transformar els drets de l'estat del benestar en dàdives de beneficència.

Clarament estem davant l'intent de regressió més important des de la transició. L'Espanya negra intenta sorgir de les profunditats abonades per un discurs catastrofista i demagògic basat en falsedats i mentides que es repeteixen de forma constant.

No hi ha dubte que el Govern Sánchez, amb totes les seves contradiccions, ha estat una petita glopada d'aire fresc per a una gran part de la societat i especialment per als sectors progressistes. Malgrat la seva feblesa no només parlamentària sinó enfront de forts adversaris polítics a l'interior del seu propi partit que no han acceptat la derrota de les primàries ha estat una esperança clara.

Davant aquesta situació el nacionalisme irracional dels independentistes catalans no ha fet més que posar totes les traves possibles a les propostes de diàleg que el Govern d'Espanya ha plantejat i als intents de relaxar i reconduir el conflicte.

Espanyolisme i independentisme dues cares d'una moneda

Els independentistes són en gran part responsables del creixement del nacionalisme espanyolista. Com el PP i la seva política anticatalana va ser el causant del sorgiment de l'independentisme.

L'independentisme català és l'altra cara del nacionalisme reaccionari que estem patint. Amb la seva repetició de falses veritats com el seu intent de fer-se passar com a representants de tot el poble de Catalunya, quan  els independentistes no han estat ni tan sols la majoria. Amb el seu intent de confondre la democràcia amb “posar urnes”, deixant de costat el respecte a les lleis bàsiques com és el propi “Estatut de Catalunya”. Amb el seu intent de que tot diàleg passi perquè se'ls reconeguin els seus plantejaments secessionistes. Les seves tergiversacions de la realitat, els seus continus xantatges al Govern de  l'Estat, han ajudat la dreta reaccionària a trobar un camp de cultiu òptim entre sectors socials cansats de la continuada presència del relat separatista.

És evident que la majoria parlamentària és precària davant el xantatge de PDCat i ERC. I és possible que el Govern en precari hagi d'anar a eleccions abans del que es preveia. Això seria un drama no només per als sectors progressistes sinó per al conjunt del país i per als propis independentistes. Perquè han d'entendre que si algú pagaria directament un canvi polític a Espanya serien els independentistes i l'autonomia catalana amb la qual ells tant han jugat. I que els primers afectats serien els protagonistes del judici que s'acaba d'iniciar.

Està clar que un procés electoral sense que abans el Govern de Sánchez amb la complicitat de Podemos no hagi pogut complir amb la seva agenda social serán unes eleccions de negres previsions. Perquè negre és el color que més s’avé amb les dretes tripartides. Màxim quan, malgrat que el PSOE pugui aguantar l'embat, les forces a la seva esquerra no es troben en el seu millor moment polític.

I hem de convenir que una victòria de les dretes, malgrat que alguns puguin intentar aparèixer com a centristes quan a la pràctica han demostrat que no ho són, comportaria una profunda regressió per al conjunt de la societat en reculada social, cultural, econòmica i política, i de la diversitat i les llibertats. I molts som radicalment contraris als il·luminats que pensen que “quant pitjor, millor per al futur”, això mai ha estat cert sempre s'ha demostrat que quant pitjor, pitjor.

Els dos nacionalismes reaccionaris, l'espanyol i el català, són els responsables de la crispació i el desassossec de la ciutadania de tot el país. La gent d'esquerres i progressista, i els que volem una societat cada vegada més democràtica, avançada i integrada a Europa no podem fer el joc a les dretes ni als reaccionaris siguin espanyols o catalans. I per això i recordant un article que vaig escriure anteriorment calia “Salvar al soldat Sánchez”.

Contra nacionalismes: SOLIDARITAT



LA CRISI DE LA “NOVA POLITICA”

Errejón i Iglesias

Nuevatribuna | 26 de Enero de 2019


Sembla que el “globus” de la “nova política” es desinfla i dona símptomes d’ esgotament. El que ha estat un moviment que va sorgir de forma imprevista i que va  tenir gran presència mediàtica, la qual cosa va provocar una gran pujada electoral imprevista, sembla haver entrat en una fase de difícil maduració.

Aquest moviment va arrasar amb la majoria de sectors de l’esquerra alternativa existent que es va plegar a la seva onada de creixement i canvi. Els antics partits d’esquerres alternatives, amb la excepció de Compromís, es van plegar o van ser engolits pel nou moviment polític.

Hem vist com ICV era absorbida pels “comuns” i com una IU burocratitzada es “podemitzava” a costa de “purgues” i expulsions. Aquestes organitzacions que tenien un suport electoral minoritari però consolidat i resistent no es van resistir als nous subjectes polítics.

Aquests nous “subjectes polítics” es diguin “comuns”, “marees” o Podemos han tingut un creixement inesperat que els  va dotar d’una certa supèrbia política, i un plantejament polític que parlava molt de la gent en oposició a la “casta”, però sense adonar-se del seu adanisme i elitisme de “joves suficientment preparats”. Podemos i els altres subjectes “confluents” mai s’han plantejat ser organitzacions polítiques estructurades. Al contrari es tracta de nuclis dirigents cupulars i envoltats a únicament de “inscrits” als que es consulten les decisions cupulars. Mai s’han plantejat convertir-se en organitzacions estructurades i dotades de militants. Ni s’han plantejat polítiques sortides del debat de propostes que es discuteixen a les bases, que és on s’efectua la confluència de les idees, la síntesi de pensament, les transaccions i esmenes. El seu plantejament és el d’una elit que fa una o dues propostes que es sotmeten a referèndum de les bases d’inscrits, i on s’aprova sense modificacions ni discussions la més votada. I el dirigent que perd passa a un segon o tercer pla polític o desapareix directament. Així, a base de contínua depuració la elit es queda reduïda cada cop més a un nucli compacte al voltant del líder. Ha passat amb Iglesias o passa amb Colau. I ells fan i desfan segons creguin convenient i quan convé es fa un referèndum i quan no els hi convé no. I així es conforma el “subjecte” polític amb plena supeditació al lideratge.

Això no té res a veure amb la tradició de l’esquerra política, on l’organització, la militància, i el debat són prioritaris, de vegades de forma excessiva i sobre matisos. De la mateixa manera per a la esquerra alternativa tradicional, no ens referim al que avui queda del que va ser un PCE o una IU ara desvirtuades, era important l’estructuració organitzada de la societat, i en aquest sentit tenien molta importància les organitzacions sindicals, ja que la contradicció del treball estava en el centre de la proposta política.

La nova política passa de estructures polítiques o socials, ells estan amb la gent en abstracte. No sols no creuen en l’organització sinó que són més partidaris de l’espontaneisme i del activisme que confronten amb l’acció organitzada i la militància que pejorativament qualifiquen de burocràcia.

Iglesias i els treballadors, nomès fotos?

Per ells no hi ha un anàlisi de les contradiccions socials, de quina és la principal i quines les secundaries, per a ells l’important són els moviments siguin de les dones, dels pensionistes o dels taxistes. Ells sempre estan al costat enlloc d’estar dins dels moviments. I això sí quan hi ha una lluita que té impacte social, sigui el cas de la gent treballadora de Coca-Cola o d’Alcoa, ells sempre estan allà i es fan la foto. Ara bé, són sempre reticents a tenir relacions estretes amb les organitzacions sindicals que hi ha al darrera.

El cas d’Errejón és un cas emblemàtic que resumeix de forma clara el funcionament de la “nova política” en aquest cas de Podemos. Un  dels fundadors i del cercle dirigent fins que surten diferències amb la línia política a plantejar. Es confronten les propostes una en front  l’altra sense debat ni síntesi i es posen a votació dels inscrits. Iglesias guanya, Errejón perd, la qual cosa comporta el seu pas a un segon i discret pla. Desprès el líder li proposa encapçalar la comunitat de Madrid. Candidat únic és escollit en primàries. Però Iglesias li vol decidir la llista que l’ha d’acompanyar, és a dir el vol envoltar de “pretorians” de confiança. Errejón fa una finta i acorda amb Carmena incorporar-se a un projecte instrumental com “Más Madrid”. Es evident que Errejón pot haver actuat amb nocturnitat però és que si ho intenta a plena llum no se’n hauria sortit. En definitiva es convidat a marxar de l’organització com a un heretge per anar sota una altra sigla. Tot això és contradictori amb l’actuació del mateix Podemos a les eleccions andaluses on es va presentar sota la marca “Adelante Andalucia” sense cap referència a Podemos. O al fet de deixar a Ada Colau les mans lliures per que faci la llista que vulgui sense primàries de Podem Barcelona.

Aquest fenomen del lideratge personalista és aplicable a Ada Colau en el “Comuns”, ella ho determina tot i la mínima organització que hi ha està a la seva disposició. I així des del pur tacticisme ha portat amb tot el personalisme el “comuns” fent l’ullet als “unilateralistes”, fent i desfent coalicions de govern municipal. Fent disbarats com és fer unes primàries a “Catalunya en Comú” per a escollir candidat a les Europees per desprès fer una elecció digital per a un candidat només de Barcelona. I ara preparant la seva llista per a Barcelona de forma digital i despreocupant-se de la resta de poblacions.

 

Ada Colau lideressa dels "comuns"

El seguidisme envers la “nova política” d’IU, o la subordinació en el cas d’ICV,  tenen conseqüències. Així hem vist com la aliança de Podemos i IU va perdre un milió de vots a les Eleccions Generals respecte al que varen treure per separat. Com això s’ha repetit a les Eleccions a Andalusia on han perdut tres-cent mil vots. O a les eleccions al Parlament de Catalunya on han perdut cinc escons, quedant-se amb vuit,  respecte als 13 que va tenir ICV-EUiA la darrera vegada que es van presentar en solitari. I malgrat això ningú ha estat capaç de analitzar ni de fer autocrítica sinó que recorren a la vella tàctica de continuar sense reflexionar.

Per que malgrat els acords entre cúpules partidàries, molts militants d’IU o ICV i sobretot molts votants tradicionals d’aquests partits no es reconeixen en aquestes aliances ni en el seu discurs. Els partits de l’esquerra alternativa tradicional tenien una virtut per als seus votants eren previsibles en la seva actuació, la gent sabia que votava i com es gestionaria el seu vot. Amb la nova política tot es possible per que la tàctica prioritza sobre la estratègia.

Les eleccions de Maig seran  sens dubte un examen de la salut de la “nova política” en un moment molt difícil per a mantenir les posicions de l’esquerra a nivell general. Es possible que siguin un abans i un desprès i que portin a la necessitat de plantejar-se canvis radicals pel que fa a la gent de l’esquerra alternativa més enllà del que ha estat la realitat dels darrers cinc anys. I atenció a la necessària comparació amb Compromís, potser avui el més fidel representant d’una forma de fer política gens antiga i equiparable a altres forces ecosocialistes europees. I potser una fórmula de futur.

Compromís un exemple a seguir?

LA INDEPENDENCIA IMPOSSIBLE



Nuevatribuna | 17 de Enero de 2019


El “cul de sac” de la política catalana continua de moment impertorbable. La divisòria entre els partidaris de la independència i la resta continua. Entre els independentistes cada vegada són més clares les diferències entre els partidaris radicals i les veus que criden a una certa moderació i enteniment amb l’actual Govern de l’Estat. Entre els que volen quant “pitjor millor” al voltant de “La crida” de Puigdemont i el seu vicari Torra, i la gent més sensata del PDCat i ERC partidàries d’un apropament, però que no es decideixen a donar un pas seriós en la via de la distensió per por de ser titllats de “traïdors”.

La sortida només es pot donar a partir d’un diàleg entre diferents dins de Catalunya. Avui en dia, i en el futur, s’ha demostrat que la independència és impossible. L’anàlisi de la correlació de forces així ho determina.

L’independentisme català no té la força suficient ni a l’interior de Catalunya, ni en relació a Espanya, ni enfront de l’Estat, ni front els interessos de la Unió Europea contraris a la disgregació. La realitat global està determinada per la pèrdua de sobirania dels propis estats en benefici d’una globalització econòmica on la sobirania imperant és la dels mercats globalitzats. La correlació de forces en tots els àmbits és contrària als plantejaments dels independentistes. No hi ha ni hi haurà possibilitat d’estructures d’estat a Catalunya. I a nivell internacional ningú dona suport a aquesta possibilitat.

Potser és per això que cada cop més s’escolten retrets cap a Europa per part d’alguns independentistes radicals com el propi Puigdemont. A Europa només reben comprensió d’alguns sectors ultranacionalistes. Es per això que en la imaginació malaltissa d’algú es va plantejar el desig somiat de convertir a una futura Catalunya independent en un “paradís fiscal”. Posant en evidència la incongruència de reivindicar una teòrica sobirania que desprès es posaria  a disposició de la sobirania real dels mercats globalitzats.

Puigdemont i Torra el unilateralisme irreductible

 En aquest moment l’única sortida passa en primer lloc pel diàleg polític dins de Catalunya entre sectors que vulguin una sortida política que evidentment mai podrà ser la independència. Es a dir entre sectors de l’independentisme racional i forces com els socialistes i els comuns per a tractar d’aconseguir acordar una proposta d’encaix que desprès pugui plantejar-se a l’Estat. La solució només pot sortir d’un acord polític, en el que avui lamentablement no és possible comptar amb la participació de la dreta espanyolista contrària a tot tipus de sortida negociada.

Això reforça la necessitat d’aprofitar l’oportunitat pel diàleg que ofereix l’existència del Govern Sánchez i per tant la seva continuïtat ara i si és possible la d’un govern de  l’esquerra en unes futures eleccions generals..

No hi ha dreceres a la solució negociada. Lo contrari és mantenir l’enfrontament, incrementar la divisió de la societat i perpetuar la diferenciació i convertir-ho en un enquistament de comunitats enfrontades. Un procés semblant a una “ulsterització” de Catalunya que és quelcom a rebutjar.

Però si alguna cosa positiva té una comparació amb el “Ulster” és  la constatació que malgrat les diferències evidents la solució del conflicte a Irlanda del Nord només va sortir d’un acord polític entre les parts enfrontades.  Acord que malgrat diferències i dificultats diverses encara es manté. I això que el cas del “Ulster” no és comparable ja que allà es tractava de dues comunitats històricament enfrontades, amb una violència profunda que va durar dècades i amb el fet de que una de les parts tenia el suport d’un estat a l altra costat de la frontera, etc.

Tothom ha d’entendre que la sortida només pot sortit com a fruit d’un acord polític que permeti superar la situació i el clima de frustració creat per la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya. La sortida només pot ser un acord sobre la integració de Catalunya dins del conjunt d’Espanya.

Sánchez diàleg dins la llei

Com diu encertadament Pedro Sánchez cal un diàleg i un acord dins de la llei. I el que calgui canviar, adequar o millorar s’haurà de fer d’acord amb la llei. L’independentisme ha de reconèixer que es va equivocar i que no és possible vulnerar la llei. Es legítim voler canvis però seguint les normes establertes.

Es per això que avui per avui caldria posar al “congelador” propostes relatives a sortides mitjançant referèndums. Els referèndums, i s’ha demostrat sobradament en el cas del Brexit, no poden substituir el debat dels representants polítics sinó en tot cas referendar els seus acords.

En una situació de forta divisió social un referèndum només permetria evidenciar les divisions de la societat i no significaria cap solució ans al contrari. Com diu encertadament Owen Jones en referència al referèndum del Brexit “ el vot popular ja ens va ensenyar el que fan els referèndums en la vida política. Fomenten les divisions radicals.... i són terreny fèrtil per a populistes, demagogs i reaccionaris.”

Les dificultats d’un problema greu que causa divisió entre la societat han de solucionar-se i és responsabilitat de la política. Els temes complexos no es poden reduir a un si o un no. Requereixen solucions que comportin acords amplis, concessions en molts cassos difícils i sobre tot tenint en compte quina és la realitat, quines són les possibles sortides i on estem immersos. Es a dir tenir en compte una cosa fonamental si es vol ser realistes: en quin marc global es situa la problemàtica. En definitiva dins de quina correlació de forces es planteja una solució que pugui ser generalment acceptable.


McGuinness-Paisley l'exemple irlandès

NO OBLIDAR MAI VALORAR LA CORRELACIO DE FORCES

Cal tenir en compte la correlació de forces

Nuevatribuna | 09 de Enero de 2019


En els temps actuals de canvis conjunturals continuats es nota a faltar el que era substancial en els anàlisis polítics de les forces d’esquerres tradicionals i que posteriorment s’ha anat deteriorant. L’aspecte substancial dels anàlisis polítics era  la “correlació de forces” que Gramsci va analitzar de forma detinguda. Per correlació de forces s’entenia en primer lloc la realitat internacional en tots el seus sentits, quins eren els factors dominants tant econòmics com polítics en les relacions internacionals en una etapa concreta. No era un anàlisi de conjuntura sinó més aviat d’època, la realitat geoestratègica dominant i els elements hegemònics que condicionen la realitat dels països concrets.

En l’estudi de la realitat a nivell d’un estat, un cop analitzat el marc internacional, s’han de tenir en compte dos factors: la situació estructural, es a dir la relativament permanent, en que es troba la realitat socioeconòmica i política i els moviments conjunturals, en molts cassos ocasionals o fins i tot accidentals que es puguin donar en un moment determinat.

En el pla de la lluita política els partits polítics representen o haurien de representar els diferents grups socials que es conformen d’acord amb la realitat socioeconòmica i que poden tenir diferents graus de consciencia com a col·lectiu social amb interessos propis. El primer grau de consciencia és el derivat de la seva situació econòmica com a grup corporatiu, el segon grau és aquell en que hi ha consciencia dels seus interessos com a col·lectiu en l’àmbit fonamentalment econòmic i social. Finalment quan la consciencia es converteix clarament en ideològica i política busca les aliances amb altres grups, amb interessos subordinats que incorpora, i junts confronten amb els grups dominants fins el moment en l’àmbit de la política i que responen a altres interessos econòmics i socials.

Consciència de classe

Tots aquests aspectes conformen el que es pot entendre com anàlisi en un moment determinant de la correlació de forces existent. Que no és un fi en si mateix ni quelcom que s’aplica mecànicament sinó que està al servei de la definició de la estratègia, de la política a dur a llarg termini, i de les tàctiques o accions conjunturals, a disposició de la iniciativa de la pròpia voluntat d’una força política.

Avui en dia es nota a faltar en la política de les forces de progrés la manca d’anàlisis estratègics i veiem la pràctica política com una successió de tàctiques conjunturals, mancat tot del necessari anàlisi de les correlacions de forces existents que determinin els objectius estratègics prioritaris.

Si fem un anàlisi de la correlació de forces podríem observar en primer lloc que estem immersos en una situació internacional dominada per la globalització, fonamentalment del capitalisme financer, que actua sense regles al haver-se alliberat i superat els controls de les regulacions estatals.

Tot davant la inacció de les organitzacions internacionals o dels espais polítics supranacionals existents com podria ser la Unió Europea que podrien intentar establir o acordar amb altres potencies econòmiques regulacions bàsiques front la globalització dels mercats, en comptes d’això s’han limitat a repercutir sobre la ciutadania els efectes de la globalització i de les seves crisis.

També cal  remarcar la manca de reacció de les forces progressistes per tal de fer front a la globalització i plantejar alternatives estratègies globals per a intentar regular aquest fenomen mitjançant normes el més globals possibles. Alhora ha sorgit arreu una  resposta  reaccionària de moviments que fomenten els nacionalismes excloents. Aquests moviments profundament reaccionaris donen aixopluc a totes les pors de molts sectors socials que veuen afectades les seves expectatives de futur. Es tracta especialment de classes mitjanes que veuen perillar el seu “status actual”, però també de molts sectors de classes treballadores o populars que davant la manca d’expectatives s’acosten a posicions que els hi prometen protecció enfront a enemics externs o competidors laborals com poden ser els emigrants.

L'objectiu estratègic avui es a Europa

En aquest moment les forces progressistes europees han de definir com objectiu estratègic fonamental que fer avançar el marc europeu en un sentit d’aprofundiment federal que permeti polítiques conjuntes i coordinades per tal d’afrontar la globalització en benefici tant de les classes treballadores com del conjunt de la ciutadania dels països europeus. Es en l’àmbit europeu on les forces d’esquerra i de progrés han d’establir el centre dels seus objectius estratègics. Ja hem comprovat en el cas de Grècia que no és possible una sortida rupturista en un sol país, per cert cal denunciar com el govern de Syriza tan aplaudit en el seu moment per la esquerra alternativa ha estat abandonat i silenciat en el moment de governar la dificultat.

Baixant a l’àmbit espanyol podem dir que les forces d’esquerra estan vivint una situació conjuntural favorable però molt dèbil amb el govern Sánchez. Es un govern que sobreviu gracies a forces no estrictament d’esquerres i algunes d’elles clarament de dretes.   Factors conjunturals especialment la por a l’adveniment hegemònic d’una dreta radical amb sectors ultraliberals i d’altres nacionalistes reaccionaris radicals han fet que donar suport al govern Sánchez sigui el mal menor. Però no hi ha dubte que és un moment purament conjuntural. Són més els contres que els pros el que mantenen la circumstancial majoria del Govern Sánchez.

Caldria que les forces polítiques d’esquerres i de progrés, i les organitzacions sindicals i socials fossin conscients del  quin marc global en que estem situats. No són moments per aventurismes sinó per a tractar de jugar l’única carta possible. Aconseguir que s’implanti l’agenda social en la part que sigui possible, s’ha de ser exigent amb el govern per tal que no perdi el temps i actuï, però sabent que no tots els suports al govern són d’esquerres. S’ha d’actuar amb solvència i rapidesa per a poder arribar a les properes eleccions generals en les millors condicions que puguin garantir un futur govern de progrés i l’allargament d’una conjuntura favorable mentre no siguin possibles els necessaris canvis estructurals al conjunt d’Europa. I tot això a l’atzar de l’evolució de la situació econòmica internacional.

Cal evitar en el moment actual accions polítiques que ni són fonamentals ni potencien la unitat de les forces de progrés. La correlació de forces en l’interior de l’estat fa avui per avui utòpica la reivindicació d’un règim republicà. Avui la contradicció principal està en evitar la hegemonia de la dreta reaccionaria i del creixement de la ultradreta xenòfoba. El que cal és lluitar per a preservar i aprofundir els drets constitucionals i ampliar-los en el sentit dels valors republicans de més igualtat, llibertat, fraternitat i solidaritat. “La cosa” ( els valors republicans) és més important que el nom de “la cosa”, més en un moment de forts vents de “fronda” reaccionaria.

També és molt important que li donem tota la rellevància que tenen a les Eleccions Europees del mes de Maig. Caldria repetir de nou que és a Europa on es dona la contradicció principal i on es juga la possibilitat d’obrir un espai de canvi estructural. Però desgraciadament les expectatives no són les més galdoses per a l’europeisme de progrés. I l’increment de forces euroescèptiques en el Parlament europeu seria una molt mala noticia.

Fora bo que al marge de la batalla política quotidiana, les forces d’esquerres i progressistes reflexionessin a fons tot analitzant el conjunt de la situació actual des de l’àmbit més general al més concret i  les correlacions de forces realment existents. Tot això per articular un “bloc de progrés” que tingui estratègies clares d’actuació que ens evitin fracassos innecessaris, i això tant en el marc estatal, com europeu i fins i tot internacional.

Es profitós estudiar Gramsci

BON ANY 2019

CATALUNYA: DONAR UNA OPORTUNITAT AL DIALEG

Reunió del Consell de Ministres a Barcelona



Nuevatribuna | 23 de Diciembre de 2018
Ningú podrà negar que Pedro Sánchez és una persona que s’arrisca i fins ara ha encertat en les seves apostes polítiques. La seva aposta pel Consell de Ministres a Catalunya el 21D és una nova demostració. I malgrat totes les negres perspectives creades per gent interessada el resultat ha estat sens dubte un triomf per a Pedro Sánchez i el seu Govern.

A hores d’ara tothom pot veure per les reaccions quins han estat els guanyadors i quins els perdedors d’aquesta aposta política. Pedro Sánchez s’ha ratificat en la seva política de resoldre mitjançant el diàleg i la negociació dins de la legalitat i ha sortit guanyador.

La crispació de la dreta nacionalista espanyola ha estat una evidència. Els seus missatges apocalíptics reflecteixen una realitat virtual similar a la dels unilateralistes  catalans. On està la rendició  de que parlen Casado i el PP? On està l’apocalipsi del que parlen Arrimadas i Rivera respecte a no poder sortir la gent de casa seva el 21D?

El 21D ha estat un dia força tranquil a Barcelona, excepte petits intents en llocs molt localitzats efectuats per radicals, la jornada ha estat plenament tranquil·la i normal. Hi ha hagut manifestacions pacífiques, menys nombroses que en d’altres ocasions i el Consell de Ministres s’ha celebrat sense problemes. En el Consell de Ministres es van aprovar les mesures socials previstes, salari mínim de 900 euros i increment salarial pels funcionaris de totes les administracions. I altrament dues mesures simbòliques per  a Catalunya, les referides a la reparació de la figura del President Lluis Companys, gest cap a ERC i el conjunt de la ciutadania catalana, i posar el nom del President Tarradellas a l’aeroport de Barcelona, una referència al consens i capacitat de diàleg en la Transició, mesura consensuada amb els Ajuntament afectats, però no amb la Generalitat.



Reunió Sánchez -Torra

El dia abans la reunió entre Sánchez i Torra es va celebrar  amb una trobada a soles entre els dos, mentre en un altra sala dos ministres i dos consellers esperaven fent passar el temps. El comunicat final és un triomf de les tesis de Sánchez, a Catalunya hi ha un conflicte polític que cal solucionar mitjançant el diàleg i amples majories per arribar a un acord amb seguretat jurídica, és a dir dins de la llei.

Torra tan arrauxat en públic es veu que s’encongeix quan està davant d’un interlocutor a qui considera amb més poder i rang. Simplement va arribar a un acord que contradiu totes les seves proclames. No hi ha dubte que és un dels perdedors de les jornades. Malgrat tot cal pensar que el Govern de Torra continuarà amb la seva política de dos cares, una en privat negociant i un altra “enragè” i provocadora en públic.

El fet més gràfic de la nit del dia 20D va ser la sorpresa de Torra al veure com el responsable dels “mossos”, davant d’ell, reportava al President Sánchez com a màxima autoritat present al sopar dels empresaris.

El cos dels mossos d’esquadra és un dels altres guanyadors de la jornada. Han demostrat que quan se’ls deixa actuar saben fer amb professionalitat el manteniment de l’ordre públic. Es va veure que tenien ganes de reivindicar-se.

No hi ha dubte que sembla que una porta s’obre. Falten moltes passes per donar. Als sectors més pragmàtics de l’independentisme d’ERC i del PDCat els hi correspon  donar noves passes en el camí de retorn a la racionalitat. I en algun moment de forma explícita o pràctica hauran de fer l’autocrítica dels seus errors, i d’haver venut un relat “virtual i irreal” a la societat catalana. El camí serà lent, la reconciliació interna de la societat catalana encara més i les destrosses produïdes pel “procés” en tots el àmbits s’aniran notant amb el pas del temps, per que la realitat social a Catalunya és greu en termes de desigualtat i crisi del benestar derivat del mal govern dels darrers anys. Per tot això cal potenciar en primer lloc la negociació entre els partits a Catalunya per a trobar una sortida de consens el més àmplia possible, aquest 75% del que ha parlat Sánchez.

Els Mossos van controlar la situació

Però no hi ha dubte que sembla que entrem en el 2019 millor del que ho vàrem fer al 2018.

La part més assenyada dels dirigents independentistes ha d’analitzar la necessitat de donar suport a un canvi radical del que han estat els darrers anys. El miratge s’ha acabat i cal afrontar la realitat. Al contrari del que molts poden pensar el judici dels polítics presos no és un moment per a fer un pols al poder de l’Estat, al contrari és el moment en que la realitat del cost dels fets erronis realitzats i les il·legalitats comeses passaran comptes als seus responsables. Es el moment clau de la rectificació i de l’autocrítica, que pot fer-se  poc a poc i de diverses formes. La presó provisional pot haver estat excessiva, cal veure com ha influït la fuga d’alguns, la petició de penes excessiva però alhora no és cert que no hagin fet res més que posar urnes. El polítics presos van vulnerar de forma greu la llei i han de respondre dels seus fets.

 El clima polític que es respiri pot permetre mesures de perdó de les penes a que puguin ser sentenciats, al marge de la inhabilitació que puguin haver de complir.

Ara només cal que en l’àmbit de l’Estat  la majoria aconseguida en la moció de censura es refermi tot aprovant els pressupostos de l’estat, la qual cosa permetria que la legislatura es pogués perllongar. Això donaria temps a la nova majoria i al govern Sánchez per a implantar el seu calendari de mesures socials necessàries per a les classes treballadores i més desfavorides que han patit els efectes de la crisi i de les polítiques del PP.

El Govern ja ha acordat una sèrie de mesures amb els sindicats que cal portar a la pràctica i eliminar els aspectes regressius tant de la Reforma Laboral com de la Reforma de Pensions del PP, alhora que ratifica el paper substancial que han de jugar les organitzacions socials com articuladores del teixit laboral i social.

Altrament les mesures destinades a la regeneració democràtica i la defensa de les llibertats passen per actuar sobre l’actual “llei mordassa” entre d’altres mesures. Tot això pot fer arribar, per la via dels fets, el missatge d’una nova política que permeti a les forces d’esquerra i als seus aliats tàctics fer front amb bones expectatives a un nou procés electoral a l’estat.

Fins el moment la iniciativa del Govern Sánchez, ben acompanyat per aliats com UnidosPodemos i el PNB i ben vista pels sectors sensats d’ERC i PDCat, ens ha situat en un moment d’una certa distensió.  Cal que l’expectativa duri i es doni una oportunitat al diàleg.

Cal sortir de l'actual atzucac

L’ESQUERRA DESDIBUIXADA

Nuevatribuna | 15 de Diciembre de 2018


Els resultats de les eleccions andaluses haurien de fer repensar a les esquerres plurals com afrontar el futur.

Les esquerres han de fer una reflexió a fons sobre les seves carències si el que volen és ser capaces de, mitjançant una “competència virtuosa” i plural, convertir-se en una alternativa a la dreta tripartida. I això passa de forma obligada per repensar les seves carències ideològiques, programàtiques i organitzatives.

En el cas del PSOE és evident que amb l’elecció de Sánchez es va donar un pas endavant que caldria consolidar. El President de Govern sens dubte ha fet un bon recorregut amb el seu enfrontament amb l’aparell tradicional del PSOE i amb la conquesta de la Secretaria General. Aquest procés sembla que li ha servit per a fer una major connexió amb la base del propi partit i fins i tot una nova definició política. De moment la política que està portant des del govern significa una certa ruptura amb el passat sòcio-liberal del PSOE.

Sánchez està fent front a un període molt complicat derivat de la correlació de forces i del continu problema derivat de l’independentisme català. Malgrat això cal ressaltar que encerta amb la seva política respecte a Catalunya, apertura al diàleg però sense transigir en el respecte a la legalitat.

El principal problema actual del PSOE és sens dubte que encara està en la necessitat de solucionar les diferències internes amb el socialisme tradicional que representen Susana Díaz i altres barons. Sánchez precisa fer-se amb tot el control del partit tal com les bases van establir. La derrota del social-peronisme andalús encapçalat per Susana Díaz li dona una oportunitat. Es evident que hi ha barons que semblen haver-se ressituat com l’extremeny Fernández Vara o el valencià Ximo Puig, però hi ha d’altres irrecuperables com Garcia Page de Castella-La Manxa o Lambán d’Aragó, els sectors més retrògrads de l’antic socialisme felipista.

Pablo Iglesias

Només mitjançant una renovació de l’aparell com demanava Jose Luis Ávalos, secretari d’organització del PSOE, Sánchez tindrà la possibilitat de transitar cap una renovació ideològica i política del partit, tal com ha fet el “Labour” de Corbyn.

Si aquesta és la situació pel que fa al PSOE, molt més difícil  és la situació de  l’esquerra alternativa de Podemos i les seves confluències.

No hi ha dubte que la bombolla mediàtica i la novetat política de Podemos i les seves confluències s’està desinflant de forma ràpida desprès de cinc anys de vida. No es pot oblidar que Podemos surt amb força, a l’albor de les eleccions europees,  desprès d’una important campanya mediàtica que va servir per a desinflar les expectatives que en aquells moments tenien els sectors més tradicionals de l’esquerra alternativa com IU o ICV, que es van veure arrabassats per la irrupció dels podemites.

Però amb el temps les expectatives han anat disminuït de forma important. El problema de la indefinició ideològica, estratègica i organitzativa és alarmant i està tenint conseqüències de dimensions difícils d’avaluar.

Podemos i també “els comuns” estan situats en una indefinició en els tres temes. A nivell ideològic no tenen referències clares i hi ha profundes i difícils divisions internes. Aquesta mancança de definició ideològica els hi provoca una manca clara d’estratègia definida respecte a temes importants com és la definició del model d’estat o sobre el paper del món del treball i les seves organitzacions. I la seva manca de model organitzatiu, la inexistència d’organització més enllà d’uns teòrics adherits als que cada vegada que interessa a la cúpula dirigent se’ls sotmet a “referèndums” aprovatoris de les decisions de la cúpula.

Sembla que tant Podemos com els “Comuns” hagin obviat la màxima de Gramsci que recomanava “Les idees no viuen sense organització” així com el seu plantejament sobre “el príncep modern”, és a dir l’organització com intel·lectual col·lectiu.

Les organitzacions de la “nova política” semblen basades en unes elits que elaboren i unes bases a les que es demana activisme però mai participació real en l’elaboració del relat.

Les conseqüències estan clares. Podemos està vivint tot un procés d’anarquia organitzativa en els diversos territoris, Andalusia, Catalunya, Aragó i d’altres escullen direccions alternatives a les que proposa la direcció, o amb fets del conflicte amb els regidors de l’Ajuntament de Madrid. La realitat de la participació en els “círculos” és pràcticament nul·la i van desapareixen progressivament. I això provoca que la direcció adopti posicions “avantguardistes” i poc pràctiques com les mobilitzacions de minories contra Vox al dia següent de les eleccions andaluses enlloc d’analitzar les causes del fenomen i com afrontar-lo políticament.

Ada Colau

En el cas dels “comuns” la situació no és millor. Desprès dels seus bons resultats a les municipals de Barcelona i a les generals, la coalició va obtenir uns mals resultats a les autonòmiques quedant en 5è lloc i molt lluny dels resultats obtinguts la darrera vegada per ICV en solitari. Les divisions internes es multipliquen, no hi ha una organització ni una direcció clares, més enllà de la personalitat d’Ada Colau, i els seus missatges polítics són diversos quan no contradictoris. La seva posició davant del Govern de la Generalitat discutible, sense posicionar-se frontalment davant el discurs unilateralista del Govern de la Generalitat la qual cosa deixa orfe  la part més important del seu electorat. Sempre són més comprensius amb els independentistes irredempts que amb els unionistes, quan allò lògic fora combatre ambdós bàndols. Com en el cas de Podemos no tenen un discurs clar sobre el model d’estat, i tot ho deixen a l’albor d’un hipotètic referèndum acordat que no es concreta, pàgina que avui sembla està passada. El problema és que en el seu sí hi conviuen independentistes, federalistes i confederals, la qual cosa impedeix cap definició i no hi ha res més perjudicial que la indefinició en la actual situació catalana.

La nova política té un greu problema ja que les properes eleccions poden ser decisives pel seu futur. Es previsible que puguin qüestionar-se el resultats obtinguts en moltes de les seves capitals emblemàtiques en les anteriors eleccions municipals, i veurem quin resultat obtenen en les autonòmiques i europees, que poden ser decisives per a la  viabilitat del seu projecte polític.

Sens dubte precisen definicions clares sobre alguns temes com poden ser: a) Europa, no tenen definició clara sobre si aposten per un  europeisme indubtable alhora que crític amb la realitat actual;  b) Estan per un estat federal amb reconeixement de les diversitats però sense desigualtats pel que fa als drets socials?; c) Sindicats, reconeixen la “centralitat del treball”, la necessitat de democratitzar l’economia i reforçar el paper de les organitzacions sindicals?.

Fins ara la nova política ha preferit l’activisme social a l’organització social,  l’activisme a la militància organitzada. El lideratge per sobre de l’organització participativa.

Crec que seria lamentable que la “nova política” hagi servit per a desconstruir la organitzacions alternatives tradicionals de l’esquerra sense construir bases sòlides per a unes organitzacions de futur.

Cal dir que a hores d’ara l’organització alternativa d’esquerra que sembla tenir una millor salut i unes idees més clares tant polítiques com organitzatives és Compromís que col·labora però es situa al marge de Podemos.

Per últim només desitjar que el conjunt de les esquerres sàpiguen sortir amb sort i el més ràpidament possible de la situació desdibuixada actual i plantejar-los  un repte clar: una alternativa d’esquerres només sortirà de la unitat de les esquerres polítiques diverses amb una proposta política definida tant sobre el tema territorial com sobre el tema econòmic i social.  I que no s’oblidin de posar com un punt fonamental entre els seus objectius enfortir el paper i les funcions de les organitzacions socials especialment el sindicalisme de classe. La historia ens diu que sense organitzacions socials fortes, especialment sindicals fortes, no hi ha alternativa política d’esquerres.

L'esquerra ha de repensar-se