LA INDEPENDENCIA IMPOSSIBLE



Nuevatribuna | 17 de Enero de 2019


El “cul de sac” de la política catalana continua de moment impertorbable. La divisòria entre els partidaris de la independència i la resta continua. Entre els independentistes cada vegada són més clares les diferències entre els partidaris radicals i les veus que criden a una certa moderació i enteniment amb l’actual Govern de l’Estat. Entre els que volen quant “pitjor millor” al voltant de “La crida” de Puigdemont i el seu vicari Torra, i la gent més sensata del PDCat i ERC partidàries d’un apropament, però que no es decideixen a donar un pas seriós en la via de la distensió per por de ser titllats de “traïdors”.

La sortida només es pot donar a partir d’un diàleg entre diferents dins de Catalunya. Avui en dia, i en el futur, s’ha demostrat que la independència és impossible. L’anàlisi de la correlació de forces així ho determina.

L’independentisme català no té la força suficient ni a l’interior de Catalunya, ni en relació a Espanya, ni enfront de l’Estat, ni front els interessos de la Unió Europea contraris a la disgregació. La realitat global està determinada per la pèrdua de sobirania dels propis estats en benefici d’una globalització econòmica on la sobirania imperant és la dels mercats globalitzats. La correlació de forces en tots els àmbits és contrària als plantejaments dels independentistes. No hi ha ni hi haurà possibilitat d’estructures d’estat a Catalunya. I a nivell internacional ningú dona suport a aquesta possibilitat.

Potser és per això que cada cop més s’escolten retrets cap a Europa per part d’alguns independentistes radicals com el propi Puigdemont. A Europa només reben comprensió d’alguns sectors ultranacionalistes. Es per això que en la imaginació malaltissa d’algú es va plantejar el desig somiat de convertir a una futura Catalunya independent en un “paradís fiscal”. Posant en evidència la incongruència de reivindicar una teòrica sobirania que desprès es posaria  a disposició de la sobirania real dels mercats globalitzats.

Puigdemont i Torra el unilateralisme irreductible

 En aquest moment l’única sortida passa en primer lloc pel diàleg polític dins de Catalunya entre sectors que vulguin una sortida política que evidentment mai podrà ser la independència. Es a dir entre sectors de l’independentisme racional i forces com els socialistes i els comuns per a tractar d’aconseguir acordar una proposta d’encaix que desprès pugui plantejar-se a l’Estat. La solució només pot sortir d’un acord polític, en el que avui lamentablement no és possible comptar amb la participació de la dreta espanyolista contrària a tot tipus de sortida negociada.

Això reforça la necessitat d’aprofitar l’oportunitat pel diàleg que ofereix l’existència del Govern Sánchez i per tant la seva continuïtat ara i si és possible la d’un govern de  l’esquerra en unes futures eleccions generals..

No hi ha dreceres a la solució negociada. Lo contrari és mantenir l’enfrontament, incrementar la divisió de la societat i perpetuar la diferenciació i convertir-ho en un enquistament de comunitats enfrontades. Un procés semblant a una “ulsterització” de Catalunya que és quelcom a rebutjar.

Però si alguna cosa positiva té una comparació amb el “Ulster” és  la constatació que malgrat les diferències evidents la solució del conflicte a Irlanda del Nord només va sortir d’un acord polític entre les parts enfrontades.  Acord que malgrat diferències i dificultats diverses encara es manté. I això que el cas del “Ulster” no és comparable ja que allà es tractava de dues comunitats històricament enfrontades, amb una violència profunda que va durar dècades i amb el fet de que una de les parts tenia el suport d’un estat a l altra costat de la frontera, etc.

Tothom ha d’entendre que la sortida només pot sortit com a fruit d’un acord polític que permeti superar la situació i el clima de frustració creat per la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya. La sortida només pot ser un acord sobre la integració de Catalunya dins del conjunt d’Espanya.

Sánchez diàleg dins la llei

Com diu encertadament Pedro Sánchez cal un diàleg i un acord dins de la llei. I el que calgui canviar, adequar o millorar s’haurà de fer d’acord amb la llei. L’independentisme ha de reconèixer que es va equivocar i que no és possible vulnerar la llei. Es legítim voler canvis però seguint les normes establertes.

Es per això que avui per avui caldria posar al “congelador” propostes relatives a sortides mitjançant referèndums. Els referèndums, i s’ha demostrat sobradament en el cas del Brexit, no poden substituir el debat dels representants polítics sinó en tot cas referendar els seus acords.

En una situació de forta divisió social un referèndum només permetria evidenciar les divisions de la societat i no significaria cap solució ans al contrari. Com diu encertadament Owen Jones en referència al referèndum del Brexit “ el vot popular ja ens va ensenyar el que fan els referèndums en la vida política. Fomenten les divisions radicals.... i són terreny fèrtil per a populistes, demagogs i reaccionaris.”

Les dificultats d’un problema greu que causa divisió entre la societat han de solucionar-se i és responsabilitat de la política. Els temes complexos no es poden reduir a un si o un no. Requereixen solucions que comportin acords amplis, concessions en molts cassos difícils i sobre tot tenint en compte quina és la realitat, quines són les possibles sortides i on estem immersos. Es a dir tenir en compte una cosa fonamental si es vol ser realistes: en quin marc global es situa la problemàtica. En definitiva dins de quina correlació de forces es planteja una solució que pugui ser generalment acceptable.


McGuinness-Paisley l'exemple irlandès