AMAZON: MODERNITAT O RETORN LABORAL AL SEGLE XIX

Imatge "Amazon en Lucha"

Nuevatribuna | 20 de Julio de 2018


L’empresa Amazon és un exemple de les noves empreses multinacionals que estan copant el mercat de la distribució. Al darrera d’una façana de modernitat, de comandes mitjançant les xarxes, de rapidesa en els enviaments i de suposada qualitat del servei s’amaga una realitat laboral arcaica que podria rememorar les condicions laborals dels treballadors del segle XIX.

Alguns dels aspectes més característics de les seves relacions laborals són: Poca voluntat i fins i tot rebuig del que significa la negociació col·lectiva; elevada temporalitat i rotació de treballadors amb percentatges elevats de temporalitat i contractació mitjançant ETT´s; ritmes de treball intensius i sota control monitoritzat; processos que afecten  la Salut Laboral; torns de treball que fan difícil la conciliació de la vida familiar; repressió sindical; etc.

Aquesta situació ha originat  conflictes sindicals a l’empresa, especialment al centre logístic de San Fernando de Henares,  cosa que ha provocat fins i tot la internacionalització del conflicte a través de l’UNI  (Federació Sindical Internacional) que agrupa els sindicats de serveis, ja que aquestes condicions no es donen únicament a  les factories espanyoles sinó en les que hi ha esteses per diversos països.

Amazon aplicava un conveni propi que ara vol adaptar en les seves condicions més regresives al conveni del sector emparant-se en la reforma laboral del PP.  Pero alhora incompleix el propi conveni sectorial que estableix un màxim de un 25% de treballadors temporals, aquesta ratio l’empresa l’incompleix arribant a tenir en moments àlgids fins a un 65% de treballadors temporals. Empleats que  són contractats a través d’ETT’s  en molts cassos per a menys de deu dies, i en ocasions fins de quatre dies i amb sous baixos. Les renovació o no renovació els hi arriba en la majoria dels cassos a través del mòbil. El personal temporal pateix uns horaris que comporten torns de treball que inclouen en molts casos tots els caps de setmana.

Douglas Harper-CCOO Amazon

El treball és molt dur i amb un control de la productivitat monitoritzat per a obligar a que  el treball es compleixi amb celeritat. Els treball es divideix entre els “pickers”(repartidors) que poden caminar normalment una mitjana de 25km/dia,  i els “packers”(empaquetadors) que fan moviments repetitius a gran ritme dins d’habitacles d’1 m2.  Aquestes situacions de treball comporten en molts cassos baixes laborals que poden tenir com a resultat en el cas dels temporals la seva no renovació. L’objectiu del personal temporal per aguantar aquesta situació és aconseguir amb el temps, potser desprès d’un any si continua l’expansió i no es robotitza el sistema,  passar a fix.

Ja hem dit que l’empresa té un comportament poc favorable a tot allò que signifiqui sindicalisme, i això es demostra no sols en la seva aversió a la negociació sinó a la finalització de contractes de temporals que van secundar les primeres jornades de vaga del mes de març a Madrid.

La duresa de les jornades de treball comporta un greu risc pel que fa a la Salut Laboral de les persones treballadores que es veuen obligades a fer l’esforç i alhora evitar posar-se malats ja que això els hi podria comportar la pèrdua de la feina. Et volen polivalent, flexible,  alegre i amb bona salut, ja que en cas contrari no els hi serveixes pera continuar treballant. Però un alt percentatge de la plantilla ha patit depressió o ansietat.

Normalment la gent pot aguantar aquesta situació fins a un any que és el que calculen que es pot tardar en que et facin fix o sinó buscar un altre treball.

No hi ha dubte que les condicions laborals d’Amazon són indefensable, però són tan sols un exemple de l’actualitat de les denominades empreses tecnològiques o de plataforma i d’algunes que es volen fer passar falsament sota el títol d’empreses d’economia col·laborativa. L’objectiu d’aquestes empreses és establir mètodes de treball basats en nivells d’ocupació de baixa qualitat i baixos salaris amb imposició de condicions de treball molt dures. No són doncs cap pas cap a la modernitat sinó cap a un mercat del treball propi d’èpoques fa molts anys superades.



UNI en suport dels treballadors

Però Amazon és també un símbol del que cal fer des del sindicalisme de classe i confederal.  Primer organitzar els treballadors i en aquest sentit l’experiència d’Amazon ha estat exemplar malgrat les dificultats de relacionar-se durant el temps de treball i fer-ho a l’entrada o sortida del treball. Segon atacar la pròpia “marca” de l’empresa i qüestionar la seva falsa modernitat per tal d’arribar al consumidor que en gran part són persones treballadores que poden ser sensibilitzades.  En tercer lloc arribar a plantejar un conflicte laboral seriós com ho van ser les vagues de març i l’àmplia solidaritat aconseguida en altres centres d’Amazon d’Europa i dels Estats Units. El símbol de “Amazon en lucha” difós àmpliament per les xarxes socials ha estat assumit com a propi pel sindicalisme dels diversos països. La gran mobilització aconseguida va provocar la caiguda del màxim responsable d’Amazon per a Itàlia, Espanya i Portugal.

Ara novament durant les 36 hores del “Prime Day” a partir del 16 de juliol, el temps de major activitat de l’empresa, s’ha convocat una nova vaga per a protestar contra els quatre mesos de bloqueig en la negociació col·lectiva.

Amazon és avui exemple del paper i la funció del sindicalisme confederal en un món global i com s’ha de fer front a aquests gegants econòmics. Organització, unitat, solidaritat nacional i internacional, visualització, qüestionar la marca entre els consumidors, i lluita laboral són elements fonamentals. I alhora posa a la vista de la societat la necessitat de superar la lesiva Reforma Laboral del PP que dificulta la negociació col·lectiva, precaritza l’ocupació i fins i tot persegueix la mobilització sindical mitjançant la llei “mordassa”.

Unai Sordo amb el piquet de vaha d'Amazon

El Govern Sánchez una oportunitat per aprofitat?

El Govern Sánchez una oportunitat 

Nuevatribuna | 15 de Julio de 2018


L’arribada de Sánchez al Govern a través de la moció de censura ha obert una porta a la esperança d’una alternativa de progrés en un espai polític fins ara dominat per  l’hegemonia de la dreta política.

D’entrada, l’arribada del PSOE al Govern  ha portat  les forces de la dreta a una situació de certa crisi, organitzativa en el cas del PP, i política en el cas de C,s davant d’una situació no esperada.

Alhora no hi ha dubte que ha provocat una onada d’aire fresc en molts sectors de la societat i unes expectatives potser desmesurades de canvi. Només cal veure  la majoria en que s’ha sustentat el triomf de Sánchez per a tenir en compte les seves limitacions, ja que alguns dels seus suports són forces de dretes com el PNV i el PDCat que difícilment acceptaran canvis en profunditat en les polítiques econòmiques i socials.

Altrament molta gent malfia de Sánchez i del PSOE, i no és per menys, el PSOE ha aportat aspectes positius en les seus anteriors governs però alhora profundes desil·lusions, només cal recordar l’entrada a l’OTAN, les reformes laborals de González o els GAL, i en el cas de Zapatero el canvi amb nocturnitat de la Constitució i el seu article 135 que donava llum verda a les polítiques d’austeritat que posteriorment ha dut a terme el PP.

La pròpia personalitat de Sánchez sembla poc fiable, ha canviat de posició moltes vegades. Malgrat tot cal donar-li un vot de confiança. La seva darrera trajectòria, la seva defenestració, la seva recuperació del poder en el PSOE, la pròpia moció de censura, la pròpia composició del govern poden demostrar una evolució del propi President de Govern en la que caldrà confiar.

Un nou Pedro Sánchez?

Es evident que no es pot pressionar massa el govern en una legislatura de transició fins les properes eleccions, especialment a la vista de la correlació de forces al Parlament que continua sent de dretes.

Les primeres passes van en la bona direcció, en el sentit que dóna uns exemples o indicis del que podria ser una futura política amb una majoria d’esquerres. El tema dels refugiats de l’Aquarius; l’intent de revifar les polítiques de memòria històrica amb fets tan simbòlics com la retirada de la tomba de Franco; la proposta de no complir els objectius de dèficit els anys 2018 i 2019 aprofitant que Espanya és avui un soci fiable d’una debilitada UE; l’inici del diàleg social que hauria de reformar alguns dels aspectes més lesius de la Reforma Laboral del PP, així com de la Reforma de Pensions del PP  l’eliminació del factor de sostenibilitat en les pensions i el retorn de l’increment de pensions vinculat a l’IPC; el propi acord entre sindicats i patronal al que no és aliè el nou clima polític; les propostes d’increment fiscal; la política de canvi i transició energètica i el fitxatge d’algú tan poc qüestionable com l’ex-dirigent d’ICV Joan Herrera com a director de ‘IDAE; tot això són algunes petites indicacions d’un plantejament d’una futura política d’esquerres en la propera legislatura. El nomenament de Borrell un nacionalista europeu i un profund coneixedor de les interioritats europeas. I per últim l’apertura de diàleg amb el Govern de la Generalitat, deixant clara la voluntat de enteniment però sempre dins de la legalitat, en aquest sentit la pròpia reunió i el trasllat del polítics presos a Catalunya són bons passos especialment en comparació amb l’anterior política del Govern de Rajoy.

Malgrat tot el govern de Sánchez haurà d’afrontar dificultats importants que no es poden menysprear:

1.- En primer lloc les reticències que malgrat no aflorin existeixen en el seu partit especialment entre molts barons territorials. El seu silenci actual està determinat per la posició d’autoritat que ha adquirit Sánchez i en la necessitat de que la seva bona imatge electoral és bàsica de cara a les eleccions autonòmiques del 2019. Però no cal subestimar l’enemic intern de tots els hereus del social-liberalisme que han dominat durant tant de temps el partit.

Els bessons de la dreta: Rivera i Casado

2.- La radicalització dels dos partits de la dreta cada vegada més derivats cap a posicions de dretes més extremes en les seves dues cares bessones de Rivera/ Casado, que no poden acceptar la consolidació d’una alternativa de les esquerres.

3.- Peticions d’exigència de radicalitat per part de sectors de l’esquerra i moviments minoritaris de l’esquerra que semblen no entendre quina és l’actual correlació de forces i que ho demanen “tot i ara”. Caldria veure si Podemos és capaç de fugir d’aquesta temptació i opta per una política de “llums llargues” que permeti arribar al conjunt de l’esquerra en bones condicions a la propera cita electoral, el seu paper hauria de ser més d’impulsor que de crític controlador.

4.- La relació amb Catalunya. La bona voluntat de Sánchez i la seva oferta de diàleg haurà d’enfrontar-se  amb un independentisme que no ha après la lliçó i que tracta de mantenir encesa una falsa creença en un ideal de propera independència. El Govern haurà de transitar entre el diàleg sempre que es vegi voluntat real per part del Govern de la Generalitat i els líders independentistes. I això serà difícil amb un judici en portes a la tardor. Per que una cosa ha de quedar clara: l’acusació de rebel·lió pot ser exagerada però tots aquests polítics avui a la presó, a l’autoexili o simplement imputats van vulnerar els dies 6/7 de setembre l’Estatut de Catalunya i la Constitució i per tant es mereixen com a mínim la inhabilitació política.

El Govern de Sánchez també té oportunitats que aprofitar:

1. Aprofundir la relació política amb els futurs socis de cara a establir una relació estable amb la resta de forces d’esquerra.
2. Reforçar els llaços amb el govern de Portugal de cara a forjar una aliança del socialisme ibèric que hauria de tendir ponts cap d’altres partits d'esquerres com el “Labour” de Corbyn.
3. Intensificar  una relació fluida i estable amb el sindicalisme de classe i confederal, l’enfortiment del sindicalisme de classe és un element fonamental per a garantir una futura hegemonia de l’esquerra política i social.
4. No hi ha dubte que una política de diàleg i negociació sobre qüestions concretes amb Catalunya, pot afavorir un clima de distensió i aïllament de l’independentisme més extrem.

Unai Sordo (CCOO) i el President Sánchez

L’ULTRANACIONALISME EXPANSIU

Salvini-Lega la nova cara del feixisme

Nuevatribuna | 19 de Junio de 2018


Estem vivint un temps de retorn a situacions abans ja vistes a Europa i al món del creixement d’ideologies ultranacionalistes amb resultats que tots faríem bé en recordar. Aquestes ideologies tenen com a principals ingredients fugir de la racionalitat i alimentar les emocions i les pors d’amplis sectors de la població derivades d’una situació de crisi econòmica i social. L’ultranacionalisme sembla buscar un “boc expiatori” on fixar les frustracions de la gent i es concreta sempre en el diferent. La xenofòbia i el racisme contra els més desvalguts acostuma a ser un element aglutinador d’aquest pensament. Tot això adobat amb dosis d’un suposat nacionalisme exacerbat que qualifica de “traïdor i mal patriota” a tot aquell que no combrega amb els seus postulats.

Al llarg de la historia en moments de trànsit, com són les crisis, hem vist com les ideologies racionals vinculades als moviments de progrés eren confrontades amb plantejaments irracionals i emocionals fomentats des del conservadorisme més ferotge. Als anys trenta del segle XX a Europa es va viure una onada d’aquest ultranacionalisme que va rebre l’estímul, quan no va ser fomentat, de la dreta econòmica per a posar fre al creixement dels moviments socials de l’esquerra socialista i comunista. La pàtria, la nació es confronta amb el sentiment de classe. L’idealisme abstracte enfront la racionalitat de la realitat, així van créixer el nazisme i el feixisme, i aquesta va ser la raó de la “creuada” contra la II República dels que defensaven els suposats valors eterns de la nació espanyola(?).

Aquests moviments han estat sempre dirigits especialment, i han trobat ressò, a les classes mitjanes rurals i urbanes. Abans era la por a la classe obrera, avui és la por a la pèrdua per la crisi de les seves perspectives de vida i de capacitat de consum. Ara es concreta en un ultranacionalisme de retorn al vell concepte de nació que ens defensa dels enemics externs. Cal dir que aquest concepte de nació, d’estat nacional, és un concepte abstracte d’un estat ideal que mai ha existit. I un retorn inviable en un món globalitzat, és un intent de posar “portes al camp”. Però molta gent començant per les classes mitjanes i arrossegant en molts cassos sectors de la classe obrera afectats per la crisi volen creure en aquestes ofertes irreals, i les creences basades en emocions són difícils de combatre des de la realitat. El nacionalisme, la religió i el futbol serien avui “l’opi del poble” del que parlava Marx, no són racionals per que es basen en la fe. Es l’estomac o el cor contra el cervell i això fa difícil el raonament i el diàleg des de la racionalitat.

Trump el triomf de l'ultranacionalisme

Tot això es fa palès en el triomf de Trump, el creixement de l’extrema dreta ultranacionalista i xenòfoba a Europa, els efectes Le Pen a França, Wilders a Holanda, la AfD a Alemanya, la Lliga Nord a Itàlia, o una gran part dels països de l’antiga Europa de l’Est. Però també és el fenomen de Putin a Rússia i d’altres.

Tots ells plantegen la prioritat del tancament en la nació- estat, i tots ells busquen un enemic extern. En els anys 30 eren els jueus, avui són els emigrants, els diferents, el d’una altra religió, un altre color, un altre pensament. I tos ells critiquen  una esquerra que avui es presenta desorientada i confusa desprès de veure caure els mites arran de la caiguda del “mur de Berlín”. No hi havia alternativa en el comunisme soviètic i s’ha posat en qüestió l’Estat del Benestar de la social-democràcia. Ara l’únic que val és l’individualisme extrem i competitiu i tot el que és públic o  col·lectiu és quelcom a rebutjar per antiquat o ineficient.

Aquestes són les bases en la que es vol assentar el populisme ultranacionalista. Que potencia les mobilitzacions dels seus partidaris a confrontar amb tots els partidaris que defensen lo col·lectiu. Per Trump i Cia  els que no combreguen amb ells són agitadors  i extremistes, els conceptes de socialistes o comunistes són considerats sinònims d’ insult, de quelcom a rebutjar. I no cal oblidar les paraules atribuïdes a Brecht però que eren del pastor luterà Martin Niemoeller "Primer van vindre a buscar als comunistes, i jo no vaig dir res per que no era comunista. Després ho van fer amb els socialistes i els sindicalistes, i jo no vaig dir res per que no era ni una cosa ni l’altre. Després van anar a pels jueus, i jo no vaig dir res per que no era jueu. Després van vindre per mi, i per aquests moment ja no quedava ningú que pogués parlar per mi”.

Corbyn i les falses informacions de la premsa

Ara veiem com  Trump i els seus blasmen contra els emigrants i els llatins, contra Sanders i Obama i els demòcrates com si fossin antiamericans, i fins i tot desafia tots els acords internacionals i aboca el mon a una guerra comercial. A Gran Bretanya veiem com els mitjans de comunicació, majoritàriament conservadors fan el mateix amb Corbyn al que fins i tot acusen d’haver estat espia soviètic. Tota l’ultradreta europea es centra en l’odi als immigrants sense tenir en compte que necessita de la mà d’obra emigrant per a subsistir en un futur. Però els hi és igual,  Salvani de la Lega Nord a Itàlia és l’exemple perfecte d’aquest nou feixisme amb el seu “ni emigrants ni romanís (gitanos)”, i acusa les ONG de traficants de mà d’obra il·legal, ha passat sense discontinuïtat del seu nacionalisme separatista del “Roma ladrona” i “Padania libera” a defensar ara  “Itàlia pels italians”.

En fi estem davant d’una onada de pensament profundament reaccionari en tots els seus aspectes que pot posar en greu perill totes les conquestes de la postguerra, des de l’estat del benestar, a la Unitat Europea, fins i tot la convivència dins de cada país i entre els diferents països.

I fins i tot aquí a Espanya hi ha símptomes preocupants. El cas de Catalunya ho és, el moviment independentista fonamentalment de classes mitjanes i rurals és un exemple, en poc temps la societat catalana està avui mal que ens pesi a tothom (o no?) profundament fracturada i dividida entorn a un projecte irreal però motivador per a una part de la població. I també és preocupant la retòrica d’Albert Rivera i Ciutadans d’exaltar cada vegada més un projecte radicalment nacionalista i patrioter d’espanyolisme ranci i de reminiscències “joseantonianes” que res té a veure ni tan sols amb el nom del seu partit.

El panorama és preocupant, estem en un moment que Gramsci va reflectir de forma molt clara en el seu temps: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”

En aquests moments caldrà que arreu les forces polítiques, sindicals i socials partidàries de la racionalitat i el progrés, oblidin diferències i aglutinin el bo i millor de la societat per a donar pas a una alternativa i no resignar-nos a que l’hegemonia només la disputin el neoliberalisme amb l’ultranacionalisme.

Cal fer front a l'ultradreta de forma valenta

PABLO,... SENSE IMPACIÈNCIES

Pablo Iglesias

Nuevatribuna | 10 de Junio de 2018


L'actuació de Pablo Iglesias durant la moció de censura pot ser qualificada d'excel·lent. L’anunci de moció alternativa per fer eleccions immediates va fer decidir-se al PNB que veia amb preocupació unes eleccions que poguessin afavorir a C,s. Les seves intervencions en el ple van ser excel·lents i el seu últim encreuament de paraules amb Pedro Sánchez emplaçant-se tots dos a guanyar per a l'esquerra unes futures eleccions esperançadores.

No hi ha dubte que de la moció de censura van sortir uns perdedors clars gairebé tot l'àmbit de la dreta o de l'independentisme unilateralista més recalcitrant el PP, C,s, Puigdemont, Torra o la CUP. I uns vencedors clars, Pedro Sánchez i la seva proposta de PSOE i Podem.

És per això que són preocupants les declaracions queixoses d'Iglesias una vegada instal·lat el govern de Pedro Sánchez. I contrasten amb les més mesurades i conciliadores d'Iñigo Errejón.

Crec que Pablo Iglesias i els seus més afins haurien de fer una reflexió estratègica i analitzar adequadament el moment present: 1.- Estem davant una legislatura provisional i que durarà un temps reduït, donada la pròpia correlació de forces al Parlament; 2.- No estem al moment d'aconseguir grans transformacions; 3.- L'objectiu és arribar a una eleccions generals amb un ambient favorable per al conjunt de l'esquerra; 4.- El PSOE i Podem ni són el mateix ni tenen una mateixa clientela i és possible col·laborar eixamplant els seus votants, cap al centre per part del PSOE i cap a l'esquerra per part de Podemos.

És evident que l'actual govern en precari de Sánchez ha aconseguit disminuir la crispació i crear un cert optimisme entre la gent progressista. Això coincideix amb una situació de desconcert en les forces de la dreta. El nou govern té un nombre de membres clarament interessants des del titular d'Exteriors a les responsables de Transició Energètica o de Treball, persones d'indubtable capacitat i tarannà d'esquerres. Crea una certa esperança entre la gent progressista que fins a fa poc estava amb la moral enfonsada.

El Govern de Pedro Sánchez

El que pot fer aquest govern serà tan sol oferir uns traços del que podria ser un futur govern de progrés i d'esquerres. Però evidentment no és aquest el moment d'aconseguir transformacions profundes sinó de donar un avançament del que podrien ser. Actuar sobre temes d'igualtat, de memòria històrica, revocar la reforma de pensions del PP (especialment el factor de sostenibilitat i el que la revisió de les pensions estigui desvinculada de l'IPC), temes de la reforma laboral especialment sobre la negociació col·lectiva, aspectes més regressius de la llei mordassa, començar el diàleg amb Catalunya, donar un nou marc social a la proposta dels pressupostos del 2019, etc..

Això és analitzant la realitat política  el que en el millor dels casos es podrà fer.

Evidentment no es podrà abastar totes les necessitats urgents que han de modificar-se en profunditat perquè la correlació de forces, alguna cosa que un polític ha de tenir sempre present, no dóna per més en el moment actual.

Per tant caldria insistir sobre Pablo Iglesias i el seu equip en la necessitat d'actuar de forma madura evitant sortides de to que no és el que la política d'esquerres necessita avui sinó una profunda responsabilitat que permeti que ara es donin passos per albirar els canvis en profunditat en una nova legislatura amb hegemonia de l'esquerra.

Podem ha de demostrar que l'actuació de Pablo Iglesias en la moció de censura no va ser un miratge sinó un símptoma de maduresa, que hem passat de “assaltar els cels” i els “sorpassos” a una política de cooperació en competència dins de l'esquerra. És lògic demandar diàleg al govern però oferint una col·laboració crítica al Parlament i al carrer.

És doncs, com demanda CCOO, un moment d'exigir responsabilitat en la política especialment a l'esquerra perquè des del govern es passi dels “gestos als fets, perquè de debò s'entri en una senda de canvi, igualtat i drets”.

La moció de censura, el canvi de govern, ha de ser per al conjunt de l'esquerra, la que està al govern i la que està al Parlament, el moment de reiniciar una nova etapa en les seves relacions perquè sigui cert l'emplaçament que Sánchez i Iglesias es van fer mútuament d'aconseguir una victòria de les esquerres en les futures eleccions.

Recordar a Gramsci

Seria bo que Pablo Iglesias aprofités el moment per establir una relació madura amb el govern però no només amb el govern. Cal que maduri i millori en la seva pròpia organització, per a això ha de passar dels enunciats als fets i aplicar les paraules de Grasmci a qui tant li agrada citar però que tan poc aplica quan planteja que “les idees no viuen sense organització” i l'organització ha de ser l'intel·lectual col·lectiu que debati i discuteixi i no es tingui únicament una relació plebiscitaria.

En la mateixa via  ha de canviar la seva relació amb l'esquerra social organitzada i especialment amb el moviment sindical confederal amb el qual fins al moment ha existit una relació que no pot qualificar-se d'estreta. Ha d'acceptar a les organitzacions estables i estructurades existent de la esquerra social i sindical sense fiar-ho tot a plataformes poc estructurades i fàcilment utilitzables per no dir manipulables.

En definitiva Pablo et demanaríem que siguis madur, que no et precipitis ni t'impacientis. Que actuïs amb intel·ligència preparant el futur per aconseguir conjuntament amb les altres forces de l'esquerra política i social un futur on l'hegemonia sigui una certesa i es puguin aplicar les polítiques de canvi en tota la seva extensió i complexitat. Sempre des del diàleg i el consens entre els diversos components polítics i socials de l'esquerra i el progrés.

Cal continuar junts

LA MOCIÓ DE CENSURA UNA OPORTUNITAT

La moció de Sánchez és una oportunitat

Nuevatribuna | 28 de Mayo de 2018


La crisi provocada per la corrupció finalment ha fet trontollar el PP i el Govern de Rajoy. Avui resulta realment poc admissible socialment mantenir un Govern que té la corrupció en la seva medul·la. I no únicament una corrupció interna sinó que aquesta es basa en un sistema de corrupció institucional que inunda  la pròpia societat espanyola, com la de Pujol i CiU va inundar la catalana.

La moció de censura presentada pel PSOE és oportuna i encertada, tot això al marge dels redits polítics que pugui generar per al PSOE. Pedro Sánchez aconsegueix sortir de l’ombra, el PSOE recupera la iniciativa política i no hi ha dubte que tot això el beneficia però cal recalcar que l’opció és encertada i respon a la necessitat política del moment.

Crec que Pedro Sánchez farà bé en explicar els objectius de la seva moció a la resta de les forces polítiques sense oferir concessions sinó els avantatges per a tots els que li vulguin donar suport.

La proposta de Sánchez és adequada en els termes que l’ha proposat, un termini just per a fer un  inici de regeneració democràtica, unes polítiques bàsiques en benefici dels més perjudicats per la crisi i convocatòria d’eleccions.

Ara toca retratar-se a la resta.

Objectiu fer fora Rajoy i el PP

El suport de Podemos sembla encertat. Desprès de la seva errada quan la fallida investidura de Sánchez ara pot corregir l’error. Un suport sense contrapartides per a corregir l’errada anterior. L’objectiu que era prioritari tant per a Podemos com el PSOE: Fer fora Rajoy!!. Alhora guanya temps per refer-se de la seva actual situació de debilitat.

La posició de C,s és la natural. Rivera ja tenia la mel a la boca. L’interessa o que el PP es consumeixi a foc lent en el seu benefici, o unes eleccions immediates per a capitalitzar la decadència del PP.

Les forces nacionalistes han de donar suport sense contrapartides. Al marge de discursos de cara a la galeria han de tenir clar que un Govern del PSOE és una millor alternativa que el PP de Rajoy. Evidentment als essencialistes de Puigdemont els interessa el “quan pitjor millor”, però potser això no interessa als sectors més assenyats del PDCAT i especialment d’ERC. Saben que el PSOE no és el PP. Saben que dins de la legalitat i el respecte a la llei és possible arribar en un futur a mig termini a algun acord que doni una sortida no maximalista a la situació de Catalunya. I fins i tot al tema dels presos. Es evident que desprès de la sentencia del judici seria possible un indult si la situació política s’ha normalitzat.

Rivera més del mateix

El PNV té els pressupostos aprovats i sap que de cara al futur és millor un govern de  l’esquerra espanyola que de C,s que és el seu adversari més perillós.

Inclús fins i tot EHBildu sap que un futur amb el PSOE és la millor opció per aconseguir allò més urgent, l’aproximació del presos a Euskadi.

El PSOE precisa fer una legislatura curta però que marqui el principi del que podria ser una futura nova legislatura d’un govern d’esquerres amb un programa al servei de la ciutadania. Mesures de regeneració democràtica que impossibilitin cassos de corrupció com els que hem viscut; retorn a la democratització del govern dels mitjans públics com TVE i RNE; eliminar la reforma de pensions del PP i els aspectes més regressius de la Reforma Laboral, eliminació de la llei mordassa, i l’aprovació de les lleis del Parlament vetades pel PP. I si fos possible una nova llei electoral malgrat la dificultat de fer-ho en aquest moment.

Seria marcar un preàmbul del que podria ser una futura legislatura d’un govern de progrés.

Es tracta d’una oportunitat i en el pitjor dels cassos Pedro Sánchez i el PSOE podrien utilitzar la moció de censura per a fer públic el seu programa i la seva projecció personal i de partit. I els que votin en contra hauran d’explicar les raons de deixar  Rajoy en el Govern, això pot afectar especialment  C,s que podria quedar marcat com representant d’una falsa regeneració.

En tot cas una oportunitat per  fer públiques les opcions de l’esquerra del PSOE però també de la voluntat d’acció unitària de Podemos i ajudar a millorar les seves expectatives futures.

Cal forjar una alternativa

TV3 EINA D’ADOCTRINAMENT

Nuevatribuna | 10 de Mayo de 2018


Durant molts anys TV3 va ser una televisió d’una qualitat acceptable en la seva programació i malgrat no amagava la seva deriva nacionalista era  acceptada per una bona part de la ciutadania.

La televisió autonòmica catalana està integrada dins la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i va començar a emetre a principis de 1984 sota la iniciativa de la presidència de Jordi Pujol en la Generalitat de Catalunya. Va ser des de l’inici una “nineta dels ulls” de Pujol, i es va considerar que era un dels instruments necessaris per a la normalització de la llengua catalana. En el seu naixement TV3 acomplia de forma apropiada els paràmetres per a considerar-la una televisió pública i per tant amb garantia de pluralitat en les seves emissions. Amb el temps però, es van anar incorporant de càrrecs de direcció  de forma continuada i fins i tot de forma desmesurada, és el que en el propi sí de la televisió s’anomenava com el “núvol”, un grapat de directius alguns sense feina concreta i amb uns nivells salarials respectables i políticament compromesos amb CDC.

Durant les dècades de mandat pujolista la televisió pública catalana  va mantenir la coexistència entre les seves característiques pro-convergents i un respecte mínimament acceptable per a la diversitat pluralista de la societat catalana.

En el mandat del segon Govern del Tripartit de PSC-ERC-ICV-EuiA, es va redactar una Llei de la CCMA amb la voluntat de democratitzar i donar pluralitat al seu Govern. En aquest sentit es va aprovar pel Parlament que el Consell de Govern de la CCMA i el Consell Assessor de Continguts i Programació serien escollits per una majoria de 2/3 del Parlament la qual cosa garantia la necessitat de consens i pluralitat.

Puigdemont la presència permanent

Malgrat això cal dir que en raó del repartiment de competències entre els partits del Tripartit, TV3 va quedar sota la presidència d’ERC la qual cosa va fins i tot incrementar el caràcter nacionalista de la televisió pública, especialment pel que fa als informatius, però mantenint-se dins d’uns límits mínimament acceptables.

Amb l’arribada d’Artur Mas al Govern les coses canvien de forma radical. Es tirà enrere la reforma legislativa del Govern Tripartit. El Govern de CiU amb el suport del PP canvia la llei de forma que els òrgans de Govern de la CCMA podrien ser escollits per majoria absoluta del Parlament, en una segona votació, i no per majoria qualificada com abans.

(Es en desacord amb aquest canvi legislatiu que personalment vaig renunciar a la Presidència del Consell Assessor que ostentava el 21 de de maig del 2012. Ho vaig fer per coherència ja que el canvi del sistema d’elecció implicava una reducció de la pluralitat, la qual era necessària per a mantenir uns mitjans públics de comunicació de qualitat, plurals, neutrals i objectius. El temps lamentablement m´ha donat la raó).

En paral·lel es va aprofitar per a canviar també la Llei del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) que és l’autoritat responsable de la regulació de la comunicació audiovisual i que venia funcionant amb una gran professionalitat i consideració. També en aquest cas es va imposar per escollir-lo enlloc del vot qualificat dels dos terços del Parlament el vot de majoria absoluta, amb la qual cosa per primera vegada aquest òrgan quedava també supeditat al poder polític de torn.

A partir d’aquest moment s’inicia una historia del control “in crescendo” dels mitjans de la CCMA (televisió i ràdio públiques) pel govern de torn. En un primer moment això passa pel control directe del Conseller de Presidència Homs sobre els informatius.

Terribas "start" de Catalunya Ràdio

Arrel de l’inici del “procés” la utilització partidista per part de la majoria unilateralista no ha parat de créixer fins arribar a un moment en que el “relat processista” inunda tota la programació, i se’l dona el caràcter de veritat induscutible. Ja no sols els informatius sinó que tota la programació gira al voltant del procés i d’afirmar com a verídic el seu relat. Fins i tot els documentals i moltes de les pel·lícules de gran audiència es programen d’acord amb moments dels procés o a fi de que puguin utilitzar-se com a referències.

La pluralitat desapareix de rel. En els programes de debat en el millor dels cassos la correlació entre partidaris/es del procés i els/les que no ho son o son transversals, està en una proporció de cinc a un, i cal incloure que els presentadors o presentadores actuen en la major part dels cassos com a “hooligans” de la majoria.

La situació no sols no ha revertit sinó que s’ha incrementat des de la implantació del 155 i l’elecció de Sanchis com a Director de TV3. Els mitjans de la Corporació segueixen amb una fidelitat total els postulats i relats unilateralistes i amb una especial atenció a les activitats de  Puigdemont al qual s’atorga la “plena legitimitat”. Pels mitjans públics es tracta del “President de la Generalitat” igual que es parla dels “exiliats” o dels “presos polítics.

Sanchis actual director de TV3

Es en aquests sentit paradoxal quan des de l’òrbita processista es planteja la regressió democràtica d’Espanya i fins i tot se l’arriba a comparar amb Turquia. I ho diuen mentre aquí a tot hora els mitjans públics contacten per a entrevistes diverses amb Puigdemont en horaris de màxima audiència o retransmeten en directa les manifestacions de l’ANC. I fins i tot en horari de màxima audiència com pot ser un diumenge a les 9 de la nit es realitza una entrevista en directa amb Puigdemont d’una hora sencera i a continuació una “tertúlia” política en les proporcions abans esmentades sobre l’entrevista prèviament realitzada. Això no passa evidentment a la Turquia d’Erdogan. També cal afegir que els representats de l’oposició política són en ocasions maltractats verbalment pels propis entrevistadors el que ha fet que alguns declinin assistir cosa que potser és el que es busca.

Es evident que la manipulació de les televisions públiques no és nova. Els cassos de TeleMadrid o Canal 9 són exemples clars. I fins i tot en l’actualitat els informatius de TVE són un exemple de partidisme i utilització "burda" per part del govern del PP. Cal tenir en compte que el PP va copiar la normativa aprovada pel Govern de CiU de Mas per a legislar l’elecció dels Òrgans de Govern de RTVE. I també cal dir que en virtut de qui ha governat l’apertura i la qualitat de TVE en concret s’han vist afectades per a bé o per a mal.

Però el cas de TV3 és mes sagnat per una qüestió que afecta  la pròpia professionalitat dels treballadors/res. Davant l’actuació del PP i la seva intervenció i manipulació de les noticies a TVE s’ha pogut veure les múltiples protestes del Consell d’Informatius dels professionals de televisió espanyola. També hem vist la protesta de les presentadores especialment vestint de negre els divendres als informatius. I fins i tot amb la campanya iniciada a Twiter per @MujeresRTVE i el hastag #Asísemanipula. Això ens fa veure  que una cosa és la direcció i una altra la gent que treballa a la radiotelevisió espanyola.

Res d’això podem dir de TV3, no hi ha hagut cap reacció del seu Comitè Professional ni de la plantilla ni dels seus representants davant la manipulació de la realitat, de la manca de pluralitat i del paper “d’eina d’adoctrinament” d’una part de la ciutadania que els mitjans públics tant TV3 com Catalunya Ràdio estan jugant i que comporta que cada vegada menys gent la consideri “seva”.

Els professionals de TV3 tindran un problema si en la propera campanya electoral volen protestar contra els denominats “blocs electorals” que sempre han considerat que estaven en contra dels criteris professionals i responien a criteris polítics. Ara però serà paradoxalment l’únic moment en que es doni una certa pluralitat i proporcionalitat informativa a les forces polítiques.

Tota aquesta situació és negativa per als propis mitjans però especialment pel conjunt de la ciutadania. Per que a un mitjà públic cal exigir-li molt més que a un privat. Un mitja públic ha de ser professional, ideològicament neutral, respectuós amb la pluralitat i de qualitat. En l’actualitat cap d’aquestes característiques es podrien ajustar a la realitat dels mitjans públics catalans. I és evident que com a persona vinculada en algun moment a aquests mitjans això em dol de veure i escoltar.

La honestetat dels professionals

1er DE MAIG : UN SINDICALISME DE DRETS

Sindicat de Drets

Nuevatribuna | 29 de Abril de 2018


A l’inici de la democràcia en Espanya, Marcelino Camacho deia amb raó que “ la democràcia se ha quedado a la puerta de las empreses”, referint-se al fet de que tot el poder de l’organització del treball havia quedat en mans dels empresaris sense cap participació dels treballadors.

Aquesta afirmació avui no només continua sent certa sinó que s’ha incrementat, especialment desprès de la Contrareforma Laboral del PP amb el seu atac a l’instrument sindical bàsic com es el Dret a la Negociació Col·lectiva.

Avui el sindicalisme està en un procés de profunda reflexió, el que a CCOO s’ha titulat “Repensar el sindicat”. Avui en dia està cada cop més clara la necessitat de que el sindicat es converteixi en un “Sindicat que garanteixi Drets” als treballadors. Un sindicat que parteixi de la defensa dels drets de les persones individualment i també col·lectivament. El concepte de sindicat general és el d’aquell que defensa el conjunt de la classe però més que això els interessos legítims dels col·lectius i les persones treballadores.

Això avui té una importància capital especialment al analitzar la complexitat de  l’evolució del treball i les múltiples formes en que aquest es presenta tant en el pla de l’aparició de noves formes de treball col·lectiu com noves formes de treball individualitzat, autònom o “informal”.

Avui és imprescindible reconquerir drets perduts en la Contrareforma laboral del PP, especialment el relatiu a la negociació col·lectiva.

 El sindicat ha assumit de forma definitiva el seu dret a l’autonomia com a subjecte econòmic i també polític i per tant el seu paper està no sols en la defensa dels interessos laborals, que és prioritària, sinó també en els interessos socials del conjunt de les classes treballadores diverses i plurals. El sindicat ha de complir el seu paper en la defensa dels drets salarials i laborals, però també el de defensa del salari diferit, com és el cas de les pensions, i el salari social que correspon als diversos aspectes de l’estat del benestar, des de les ajudes de protecció social als sectors més dèbils i precaris, com el dret a la sanitat, a la salut, a la cura i a uns serveis públics de qualitat, és a dir dels drets de ciutadania.

El sindicalisme confederal ha de conquerir pel conjunt de la gent que forma les classes treballadores una autèntica “Carta de Drets” exigible i en la que el sindicalisme jugués el seu paper de garant i controlador.

Bruno Trentin va ser Secretari General de la CGIL

Una part d’aquests drets han de ser els de la participació del sindicalisme en la democratització de la empresa, trencant l’autarquia del poder empresarial. El sindicalisme del segle XXI ha d’exigir el seu dret a participar en l’organització empresarial, el control de les reorganitzacions i reestructuracions vetllant per que es facin amb ple respecte als drets de les persones treballadores.

Però també tenen el deure de conquerir el dret a la informació sobre la gestió de la empresa tant pel que fa a les empreses matrius com a la seva repercussió en les empreses subalternes, i als diversos sistemes de treball que es puguin donar.

Aquests son també drets que s’haurien de contemplar en la “Carta de Drets” que convertís el sindicalisme en un garant del compliment d’aquests drets. Hem d’acabar amb aspectes existents actualment on es vulneren  drets reconeguts. Un exemple el dret a la jornada de treball es vulnera de forma generalitzada i a Espanya hi ha milions d’hores de treball no remunerades. I tot això davant la manca de capacitat i recursos de les inspeccions de treball, però també degut a la pròpia indefensió dels treballadors que davant les pressions empresarials es veuen coaccionats a ampliar la seva jornada. Les coaccions són múltiples i diverses, des de les que s’efectuen en treballadors precaris sota l’amenaça de no renovació del contracte fins les que afecten treballadors fixes als que se’ls pressiona amb la possible pèrdua de promoció professional. Es un fet que  l’Estat no té cap voluntat de resoldre tot això  ni els sindicats tenen eines per a  intervenir de forma radical més enllà de la denúncia.

Però el sindicalisme confederal no només ha de tenir reconeguts tots els drets fins ara esmentats sinó també el dret a la participació en el debat de la política econòmica en general on és imprescindible que es senti la veu del sindicalisme general. Com es pot defensar el salari diferit o social si n es té veu en el sistema tributari dels país que és el responsable de la seva financiació?

El sindicalisme que hem d’anar construint, aquest sindicalisme confederal i general que defensa les persones ha de ser el de un “sindicat que garanteixi drets” . Aquest és el gran salt endavant que el sindicalisme ha d’afrontar per a jugar el seu necessari paper en el futur. Cal seguir el camí que en aquest sentit va marcar i teoritzar Bruno Trentin el gran reformador del sindicalisme italià. Aquest nou esperit de defensar i garantir el dret de totes les persones treballadores és avui una necessitat urgent del sindicalisme confederal per a fer front als grans canvis que s’estan donant en el món del treball, i que només el sindicalisme confederal està amb capacitat d’afrontar de forma autònoma. Serà sens dubte la millor forma de continuar defensant la “centralitat del treball” especialment veient la confusió o incomprensió de la majoria de la dirigència política.

Unai Sordo la renovació a CCOO