 |
| El Govern Sánchez una oportunitat |
L’arribada de Sánchez al Govern a través de la moció de censura ha obert una porta a la esperança d’una alternativa de progrés en un espai polític fins ara dominat per l’hegemonia de la dreta política.
D’entrada, l’arribada del PSOE al Govern ha portat les forces de la dreta a una situació de certa
crisi, organitzativa en el cas del PP, i política en el cas de C,s davant d’una
situació no esperada.
Alhora no hi ha dubte que ha provocat una onada d’aire fresc en molts sectors
de la societat i unes expectatives potser desmesurades de canvi. Només cal
veure la majoria en que s’ha sustentat
el triomf de Sánchez per a tenir en compte les seves limitacions, ja que alguns
dels seus suports són forces de dretes com el PNV i el PDCat que difícilment
acceptaran canvis en profunditat en les polítiques econòmiques i socials.
Altrament molta gent malfia de Sánchez i del PSOE, i no és per menys, el
PSOE ha aportat aspectes positius en les seus anteriors governs però alhora profundes desil·lusions, només cal recordar l’entrada a l’OTAN, les reformes
laborals de González o els GAL, i en el cas de Zapatero el canvi amb
nocturnitat de la Constitució i el seu article 135 que donava llum verda a les
polítiques d’austeritat que posteriorment ha dut a terme el PP.
La pròpia personalitat de Sánchez sembla poc fiable, ha canviat de posició
moltes vegades. Malgrat tot cal donar-li un vot de confiança. La seva darrera
trajectòria, la seva defenestració, la seva recuperació del poder en el PSOE,
la pròpia moció de censura, la pròpia composició del govern poden demostrar una
evolució del propi President de Govern en la que caldrà confiar.
 |
| Un nou Pedro Sánchez? |
Les primeres passes van en la bona direcció, en el sentit que dóna uns exemples
o indicis del que podria ser una futura política amb una majoria d’esquerres.
El tema dels refugiats de l’Aquarius; l’intent de revifar les polítiques de
memòria històrica amb fets tan simbòlics com la retirada de la tomba de Franco;
la proposta de no complir els objectius de dèficit els anys 2018 i 2019 aprofitant
que Espanya és avui un soci fiable d’una debilitada UE; l’inici del diàleg
social que hauria de reformar alguns dels aspectes més lesius de la Reforma
Laboral del PP, així com de la Reforma de Pensions del PP l’eliminació del factor de sostenibilitat en
les pensions i el retorn de l’increment de pensions vinculat a l’IPC; el propi
acord entre sindicats i patronal al que no és aliè el nou clima polític; les
propostes d’increment fiscal; la política de canvi i transició energètica i el
fitxatge d’algú tan poc qüestionable com l’ex-dirigent d’ICV Joan Herrera com a
director de ‘IDAE; tot això són algunes petites indicacions d’un plantejament
d’una futura política d’esquerres en la propera legislatura. El nomenament de
Borrell un nacionalista europeu i un profund coneixedor de les interioritats
europeas. I per últim l’apertura de diàleg amb el Govern de
la Generalitat, deixant clara la voluntat de enteniment però sempre dins de la
legalitat, en aquest sentit la pròpia reunió i el trasllat del polítics presos
a Catalunya són bons passos especialment en comparació amb l’anterior política
del Govern de Rajoy.
Malgrat tot el govern de Sánchez haurà d’afrontar dificultats importants
que no es poden menysprear:
1.- En primer lloc les reticències que malgrat no aflorin existeixen en el
seu partit especialment entre molts barons territorials. El seu silenci actual
està determinat per la posició d’autoritat que ha adquirit Sánchez i en la
necessitat de que la seva bona imatge electoral és bàsica de cara a les
eleccions autonòmiques del 2019. Però no cal subestimar l’enemic intern de tots
els hereus del social-liberalisme que han dominat durant tant de temps el
partit.
 |
| Els bessons de la dreta: Rivera i Casado |
3.- Peticions d’exigència de radicalitat per part de sectors de l’esquerra
i moviments minoritaris de l’esquerra que semblen no entendre quina és l’actual
correlació de forces i que ho demanen “tot i ara”. Caldria veure si Podemos és
capaç de fugir d’aquesta temptació i opta per una política de “llums llargues”
que permeti arribar al conjunt de l’esquerra en bones condicions a la propera cita
electoral, el seu paper hauria de ser més d’impulsor que de crític controlador.
4.- La relació amb Catalunya. La bona voluntat de Sánchez i la seva oferta
de diàleg haurà d’enfrontar-se amb un
independentisme que no ha après la lliçó i que tracta de mantenir encesa una
falsa creença en un ideal de propera independència. El Govern haurà de
transitar entre el diàleg sempre que es vegi voluntat real per part del Govern
de la Generalitat i els líders independentistes. I això serà difícil amb un judici
en portes a la tardor. Per que una cosa ha de quedar clara: l’acusació de
rebel·lió pot ser exagerada però tots aquests polítics avui a la presó, a
l’autoexili o simplement imputats van vulnerar els dies 6/7 de setembre l’Estatut
de Catalunya i la Constitució i per tant es mereixen com a mínim la
inhabilitació política.
El Govern de Sánchez també té oportunitats que aprofitar:
- Aprofundir la relació política amb els futurs socis de cara a establir una relació estable amb la resta de forces d’esquerra.
- Reforçar els llaços amb el govern de Portugal de cara a forjar una aliança del socialisme ibèric que hauria de tendir ponts cap d’altres partits d'esquerres com el “Labour” de Corbyn.
- Intensificar una relació fluida i estable amb el sindicalisme de classe i confederal, l’enfortiment del sindicalisme de classe és un element fonamental per a garantir una futura hegemonia de l’esquerra política i social.
- No hi ha dubte que una política de diàleg i negociació sobre qüestions concretes amb Catalunya, pot afavorir un clima de distensió i aïllament de l’independentisme més extrem.
 |
| Unai Sordo (CCOO) i el President Sánchez |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada