La Reforma del sistema financer és una estafa

Gonzalez (BBVA) Fainé (Caixabank) Botín (Santander)

nuevatribuna.es | 01 Diciembre 2012

La crisi que estem patint al país és fonamentalment la del sistema financer, derivada d’una “bombolla immobiliària” estimulada per les entitats financeres. Malgrat això la seva reforma ha estat la darrera a la que han fet front els nostres governants.

Potser fóra bo recordar en aquests temps que durant la dècada expansiva les institucions financeres tenien beneficis superiors al 30% anual i moltes van arribar a triplicar la seva dimensió. 

La reforma que es vol portar a terme pel que fa al sistema financer és una veritable estafa per al conjunt de la ciutadania. Totes les retallades de drets i  de condicions de vida de la gent, tots els milers de milions de retallades que ens estan fent pagar, es dediquen a abocar-los a la salvació del sistema financer. Les entitats financeres i els seus directius van privatitzar els beneficis en temps de “vaques grosses” i ara socialitzen les pèrdues i es financen amb els diners de tots per tornar a fer beneficis privats en el futur.

Aquí hi ha qui com sempre guanya, un 1% de la gent més rica del país, els banquers entre ells, i un 99% que perd, el conjunt de la ciutadania que paga els costos i especialment els clients d’entitats financeres en crisi que havien subscrit preferents  o subordinades i ara veuen com es perden els seus estalvis, i els treballadors dels bancs o caixes en crisi que han perdut el seu lloc de treball, i que poden arribar al final del procés a sumar més de 30.000 treballadors.

Podem posar un exemple recent d’aquesta estafa. El Banc de València ha estat comprat per Caixabank per 1 euro. Això si, la compra portava sota el braç 5.500 milions en ajudes públiques per la compra d’una entitat que té 20.000 milions d’actius, és a dir 1 euro d’ajuda pública per cada 4 euros d’actius del Banc de València. Però això no és tot, l’entitat presidida per Isidre Fainé col·locarà al banc dolent  els immobles o actius tòxics del Banc de València i a més comptarà amb un Esquema de Protecció d’Actius (EPA) que comportarà que l’Estat, és a dir tots els ciutadans, es faci càrrec del 72,5% de la morositat que pugui sortir durant els propers 10 anys en crèdits morosos a pimes, autònoms i avalistes. A tot això afegirem que la meitat de la plantilla anirà al carrer i ja no entrarà a Caixabank, és a dir la venda es fa lliure de “pols i palla”. En fi Fainé i Caixabank guanyen mentre els ciutadans afegim milers de milions al nostre deute, és a dir al deute públic de l’Estat.

Aquest és només un exemple, pèrdues públiques i beneficis privats, el mateix que va passar amb l’adquisició de la Caixa del Mediterrani pel Banc de Sabadell, i tants d’altres com serà el multimilionari rescat de Bankia o la venda de CatalunyaCaixa  i NovaCaixaGalicia a algun membre de l’oligopoli bancari que estan creant  amb aquesta reforma. O el cas de la compra d’Unnim per part del BBVA on s’ha acomiadat  treballadors joves d’Unnim enlloc de prejubilar treballadors del BBVA, simplement per que el seu sou era una mica més elevat.

Aquesta crisi és una estafa per que només paga el conjunt de la ciutadania mentre els responsables de la crisi, els que dirigien les entitats en crisi, surten de “rositas” o fins i tot surten beneficiats en el cas del Oligopoli financer que formaran fonamentalment el Santander, el BBVA i La Caixa.

La reforma financera ha comportat invertir diner públic per rescat dels bancs o caixes en fallida i donar-los en bones condicions a les grans entitats financeres del país. Fins i tot hem hagut de demanar un rescat a la UE, rescat del que som i serem deutors tots i cadascun de nosaltres  per donar-li desprès els diners als grans bancs.

Es evident que tota aquesta reforma és una estafa. Rescatar amb diners públics només podria justificar-se si es feia per constituir una banca pública potent que s’encarregués de fer fluir el crèdit cap a la economia productiva i ajudés a fer sortir el país de la crisi que pateix. Res d’això s’ha fet i els grans banquers ja han dit que el crèdit no fluirà per que abans han de fer les seves dotacions i reduir els seus deutes. I tot això ho diuen aquells que ens han traspassat el seu deute privat i l’han convertit en deute públic.

Fins i tot en aquests moments, les entitats financeres que han acceptat la rebaixa del deute de les grans immobiliàries neguen aquesta rebaixa als particulars, als quals els hi treuen l’habitatge en cas de morositat sense que això els hi comporti la liquidació del deute, que es continua acumulant i creixent de forma desmesurada degut a uns interessos de mora abusius. I el Govern de Rajoy la única actuació que fa és recomanar a les entitats financeres que siguin considerades amb els més vulnerables. Es incapaç d’ exigir el que pot fer desprès de la quantitat de recursos econòmics esmerçats en la crisi bancària.

Només la Plataforma dels Afectats per la Hipoteca -PAH  i l’Esquerra Plural (IU-ICV-CHA), amb múltiples iniciatives, han estat capaços de posar de relleu aquesta greu contradicció i tracte diferenciat que el poder polític té amb els poderosos per una banda, posant-se al seu servei, i amb la resta de la societat, per l’altre, retallant-li els seus drets i no tenint cap consideració.

La renúncia a crear una banca pública tindrà altrament una greu repercussió social, especialment derivada de la desaparició de les caixes d’estalvi, la pèrdua del dividend social que les caixes dedicaven al Tercer Sector, i l’exclusió financera que es produirà amb els sectors amb menys capacitat econòmica que no siguin rendibles per a la banca privada i que seran rebutjats del sistema financer.

Ada Colau de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca-PAH

                                       L.E. Aute: "Los burgueses"

Esfondrament del messianisme de Mas que paga la política de retallades



Mas: Messies fracasat



nuevatribuna.es | 26 Noviembre 2012

Artur Mas va convocar eleccions anticipades per tal d’aconseguir com ell va dir  “una majoria excepcional” – absoluta.  Pràcticament va convertir les eleccions al Parlament en un plebiscit sobre ell mateix. El resultat ha estat clar i contundent, CiU perd 12 diputats, quasi una quarta part, en les eleccions autonòmiques amb mes participació ciutadana.

Mas va pretendre amagar el balanç del seu govern de retallades sota la bandera del sobiranisme tot creant  el miratge “d’un estat propi”. La realitat l’ha despertat del seu somni ni ell és el messies de Catalunya ni el seu missatge ha tingut cap tipus de credibilitat.

Els catalans han castigat CiU per la seva política retalladora i han donat la bandera del sobiranisme i l’independentisme a qui sempre ha estat més conseqüent en aquest tema és a dir ERC.

Normalment aquest és sempre l’esdevenir de les coses, el ciutadà entre l’original i la còpia acostuma a escollir l’original.

El resultat de les eleccions ha estat també un gran correctiu pels aparells mediatics que CiU ha utilitzat sense cap pudor en benefici propi. Molt abans de la campanya s’ha fet un ús partidista mai vist a Catalunya dels mitjans de comunicació públics com TV3 o Catalunya Ràdio, acompanyats per la brigada mediàtica del Grup Godó, La Vanguardia, 8 TV i RAC1, que han monopolitzat en favor de CiU i en menor mesura del PP tot el seu  argumentari. El cas de TV3 ha estat paradigmàtic la campanya pro-CiU no ha estat només als telenoticies sinó als espais d’entreteniment i fins i tot als d’humor. S’ha fet un ús partidista dels mitjans públics que requeriria el cessament immediat dels seus responsables.

Els resultats posen les coses al seu lloc. Derrota del Govern de les retallades de CiU a qui ningú ha cregut en la seva recent aposta sobiranista. Aglutinament del vot independentista en ERC. Continua la marxa enrera del PSC, immers com el PSOE en una manca de projecte i lideratge, malgrat tot caldria salvar al propi candidat Pere Navarro que ha reduït sens dubte la profunditat de la derrota. El PP, malgrat la guerra de banderes aconsegueix un minsa millora. Es evident que Ciutadans capitalitza molt vot espanyolista descontent del PP i del PSOE.

Cal assenyalar la irrupció de la CUP, candidatura d’unitat popular, fins ara antisistema, independentista i anticapitalista, seguidors podríem dir de l’estil de HB que han aconseguit 3 escons per primera vegada.

Voldria acabar amb els resultats de ICV-EUiA, l’esquerra alternativa que ha aconseguit 3 diputats més, amb representació a totes les províncies que aconsegueix 120mil vots més que a les darreres eleccions i el millor resultat de la seva historia. A la ciutat de Barcelona queda a només 2 mil vots del PSC, i aconsegueix bons resultats arreu però especialment al cinturó industrial de Barcelona. Es evident que ICV-EUIA continuarà amb el seu camí de pas a pas  per convertir-se en el referent de construcció d’una alternativa d’esquerres a Catalunya

Sens dubte la situació política de Catalunya és força complexa. Amb un futur govern de CiU molt debilitat que precisarà o aliances sobiranistes amb ERC o retalladores amb el PP. En els dos casos els riscos per a tots ells són indubtables. Les dues alhora semblen incompatibles.

ERC té una decisió complicada ja que la aliança amb CiU pot ser de nou com una “abraçada de l’ós” però també és complicada per a CiU que es veurà obligada a radicalitzar-se en un tema que molts dels seus votants no comparteixen. Alhora ERC haurà de decidir de nou que pesa més ser independentista o ser d’esquerres

Dues qüestions queden obertes, desprès d’aquestes eleccions una cosa queda clara: hi ha insatisfacció amb les relacions amb l’Estat. Això no pot quedar amagat per la derrota de CiU, la defensa del Dret a Decidir, i a fer una consulta al poble compta amb el suport de CiU,ERC,ICV-EuiA i fins i tot del PSC, només PP i Ciutadans s’hi oposen.

L’altra qüestió que es evident.  Si analitzem els vots, ens diuen que Catalunya vol tenir un tracte més just i un millor acomodament a l’Estat, és evident però que si no canvien les coses l’opció independentista no és majoritària, fins i tot per que no és compartida pels poders fàctics i molts votants de CiU. Per cert avui Duran Lleida deu amagar la seva satisfacció.

ICV-EuiA: Catalunya no es CiU

                                          "Avanti Popolo!

25N a Catalunya: ICV-EuiA la alternativa d’esquerres



Joan Herrera: Cap de LLista d'ICV-EuiA

nuevatribuna.es | 16 Noviembre 2012

El proper 25 de novembre afrontarem unes eleccions anticipades a Catalunya. Tot és fruit d’una maniobra de Mas i CiU per amagar dos anys de polítiques antisocials en tots els camps, d’acord amb el PP a Catalunya i a Madrid, ara sota la bandera d’un pseudo -independentisme que caldrà veure en que queda.

L’actuació de Mas és d’una astúcia innegable, fa una crida a un patriotisme abstracte on dibuixa  el futur ideal d’una Catalunya independent com la panacea que ens lliurarà de tots els problemes. Es evident que això enganxa amb una bona part de la ciutadania que és conscient de l’existència de greuges econòmics però també de la falta de comprensió del fet diferencial nacional de Catalunya. Aquesta situació va arribar al seu zenit amb la resolució a la impugnació del PP per part del Tribunal Constitucional a un projecte d’Estatut ja retallat i que havia estat aprovat tant pel Parlament  com per les Corts espanyoles i aprovat en referèndum pel poble català .

El que ara amb la convocatòria d‘eleccions CiU amaga és com ha pogut tenir com a soci preferent en tota la legislatura al PP, el partit que més aferrissadament ha provocat un sentiment anticatalà al conjunt de l’Estat. I com tots dos han defensat les mateixes polítiques de retallades, en educació, sanitat, serveis socials i atacat tot el que és públic de forma mancomunada, i sota un pensament únic derivat del que Merkel fa predominar a tota Europa.

Ara amb la guerra de nacionalismes, amb l’enfrontament de banderes, Mas pretén treure profit dels sentiments de la ciutadania i fer que s’oblidin de les seves polítiques de retallades dutes a terme en aquests dos anys, cosa que encara que sembli contradictòria també és el camp que li convé al PP. Novament la batalla identitària tracta de robar presencia al conflicte social i que el conflicte territorial es sobreposi al de dreta-esquerra.

 La batalla electoral es du a terme en un camp dissenyat per CiU i la dreta governant, i tot això en un moment de força dificultat per articular una alternativa d’esquerres. En primer lloc per la pròpia situació de dues de les forces components del tripartit ERC i PSC. La primera ha decidit apostar per l’opció independentista abans que per l’opció social, fins i tot ha arribat a proposar, kafkianament, a Mas substituir la coalició CDC-UDC per una CDC-ERC, tot això ja era evident arrel del canvi de dirigents produït en el seu darrer Congrés. Per la seva part el PSC es troba en una profunda crisi d’estratègia,  organitzativa i de lideratge, malgrat la clara honestedat del seu dirigent Pere Navarro. Fins i tot la seva oferta basada en el federalisme és rebutjada pel seu partit a nivell de l’Estat (PSOE) la qual cosa li resta tota credibilitat.

Així en el camp de l’esquerra només queda amb voluntat de fer d’alternativa i oposició a les posicions de la dreta ICV-EuiA. I és una posició coherent avalada per la seva actuació. Durant molt temps la coalició ha fet la travessa del desert. En els moments d’ opulència, derivada de la bombolla immobiliària”, els ecosocialistes defensaven en solitari i a contracorrent posicions que ara es veuen refrendades. I això fa que siguin una opció política coherent que no es dedica a fer canvis tàctics sinó que té una estratègia definida i molt aposentada dins l’organització. Quan molts només parlaven de l’AVE, ICV-EUiA ho criticava  defensant la primacia de potenciar la xarxa ferroviària de regionals i rodalies i especialment la xarxa de mercaderies. En el temps de la bombolla immobiliària ja proposava la necessitat d’un model de desenvolupament més sostenible i no basat en el “totxo”, especialment impulsant l’economia verda com fan molts països del nord d’Europa. I quan ningú esmentava el tema dels desnonaments ja fa 7 anys primer Joan Herrera, després Núria Bonaventura i darrerament Joan Coscubiela proposaven mesures contra aquests i sempre es trobaven amb el vot en contra de PSOE-PP- CiU.

Altrament les propostes i l’acció d’ICV-EuiA han estat molt vinculades al carrer a les reivindicacions de l’esquerra social, especialment els sindicats, però també a plataformes com la PAH contra els desnonaments, o d’altres en defensa de la sanitat o l’educació pública.

Alhora a les institucions, tant a Catalunya com a Madrid, han defensat en tot moment posicions clarament d’esquerres i de defensa dels drets socials de la ciutadania i de reforçament de l’estat del benestar, així com una reforma fiscal que faci que paguin els que més tenen, en contra de les polítiques desfiscalitzadores dels Governs de PSOE i PP a Madrid o de CiU a la Generalitat. O altrament oposant-se a les Reformes Laborals de PSOE i PP, amb el suport de CiU, i donant suport sempre a les Vagues Generals convocades pels sindicats. I també han estat en contra de la Reforma Constitucional que Zapatero, amb l’acord PSOE-PP, va fer i que va consagrar la devolució del deute com a política prioritària, la qual cosa va ser un veritable cop d’estat constitucional.

ICV-EuiA ha estat en el Parlament de Catalunya la oposició real a CiU, malgrat tenir només 10 diputats. Presentant alternatives, reivindicant les polítiques progressistes del tripartit i negant-se a fer cua, com han fet ERC i PSC, per ser “parella de ball” del Govern.

Avui a Catalunya ICV-EuiA ja no és una promesa de futur. La coalició ha reeixit malgrat tots els problemes que poden haver-hi, i aquesta vegada hem vist com han rebut el suport explícit tant de Equo com de IU .Avui ja és una realitat en marxa. Els propis mitjans d’informació que en altre temps mostraven menyspreu ara la tracten amb seriositat, una seriositat política que s’han guanyat a força de treball acurat. Per que ICV-EuiA és contraria al joc de la política- espectacle i a considerar els ciutadans com a consumidors de la política, al contrari tracta de que els ciutadans entenguin la política, la seva importància i s’involucrin en una lluita que significa molt més que votar cada vegada que hi ha eleccions.

ICV-EuiA es tan conscient de la seva situació en un panorama desolador, per renuncia o fugida d’altres referents de l’esquerra, que ara tracta de consolidar-se com un embrió d'alternativa de l’esquerra que vol créixer en el futur amb molta altra gent entorn a unes propostes polítiques que siguin capaces de motivar la gent a lluitar per nous espais d’igualtat, de defensa dels serveis públics, de l’estat del benestar i de participació social en la vida política. Una política alternativa a la de les retallades i l’austericidi, que es basi en un major repartiment de les càrregues de la crisi, de forma que paguin més els que més tenen. Que no es continuï amb una política que castiga un 99% de la població en benefici d’un 1% . Una política basada en una fiscalitat justa i progressiva que permeti una major distribució de la riquesa existent, tot consolidant l’estat del benestar amb serveis públics de qualitat, i garantint un major creixement de les rendes de les classes populars la qual cosa comportarà un major creixement del consum i estimularà la producció. Tot això a la vegada incorporant l’aplicació de R+D+i  als processos productius i organitzatius de les empreses que permetin  l’increment de la productivitat i la competitivitat dels sectors de futur, tot fugint i fins i tot castigant fiscalment els sectors purament especulatius.

Per que aquesta és la clau del problema, ICV-EuiA és partidària del dret a decidir però en el sentit de que la ciutadania decideixi quina societat vol, tant en lo referent a la seva articulació amb el conjunt de l’estat com respecte a quin tipus de societat construir pel que fa al benestar socials dels ciutadans. Per això ha estat tan important que la Vaga General del 14N, contra les retallades de Mas i Rajoy, amb la participació de centenars de milers de catalans, hagi caigut en mig de la campanya, evitant que els temes socials sortissin fora de l’agenda;  o que el tema dels desnonaments hagi pres cos, el que ha provocat que tothom tingui que retratar-se políticament. En ambdós casos ICV-EuiA ja estava situada fa molts temps amb la coherència del treball fet i per tant no li ha calgut canviar una coma en la seva posició. Ja ho diu el seu “slogan” electoral “I tant si podem... Dret a decidir si Drets socials TAMBE!!

Mas-CiU: amaguen retallades sota la senyera

                                   Raimon: " T'he conegut sempre igual"

14N, dia de la dignitat

Cartell convocatòria de la Vaga General del 14N

nuevatribuna.es | 09 Noviembre 2012

El 14N no és només una Jornada de Vaga General és quelcom més. Es la primera Vaga General emmarcada dins un marc europeu amb una jornada de mobilització general i amb vagues generals a d’altres països del sud, Grècia, Portugal, Itàlia i d’altres menors. Es una Jornada de rebuig a les polítiques no austeres sinó austericides de la UE marcades pel “diktat” de Merkel.

Es una jornada de solidaritat intereuropea , que és la primera resposta a nivell del continent contra la suposada “única política possible”. Però també és quelcom més.

Es sens dubte una Vaga General, una jornada per la dignitat. I no ha de ser només una Vaga General dels treballadors que han estat els més castigats: per la pèrdua de llocs de treball i increment de l’atur; per la reducció del seu salari, tant l’actual, com el diferit (pensions), com el social, serveis sanitaris, educatius, socials. Es necessari que sigui una Vaga Social per que aquesta política perjudica la gran majoria, tant pels retalls socials a l’estat de benestar de tota la ciutadania, excepte uns pocs privilegiats, com per que aquesta política significa el suïcidi de tota la societat.

No hi ha dubte que la política de retallades és una política prou coneguda i que els seus resultats sempre han estat negatius. Ho van ser les polítiques d’austeritat portades a terme pel FMI a Amèrica Llatina, i a Europa ho tenim clarament en l’exemple de Grècia.

Retallades de drets socials, en sanitat, en educació, en serveis socials, en serveis públics, en definitiva de les bases de l’Estat del Benestar. Increment de l’atur, menys salari real, menys capacitat adquisitiva i per tant menys capacitat de consum, i això comporta menys producció, menys recaptació d’impostos, més deute i més cost d’aquesta. Es el cercle demoníac perfecte.

I tot aquest càstig la ciutadania té molt clar que no el mereix. No hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. En els anys de la “bombolla” el creixement del benefici empresarial va pujar exponencialment, mentre que els salaris van perdre proporcionalment poder adquisitiu. Per tant no tots som responsables, o com a mínim igual de responsables. Per això és tant farisaica la demanda del Govern de Rajoy de que tots hem d’aportar el nostre esforç. Per que la realitat és que només es demanen esforços a la majoria de la ciutadania mentre es continua beneficiant-se al sector més ric i poderós que no aporta res en absolut al sacrifici social.

Es per això que caldria parlar d’una convocatòria de Vaga Social, per tal que molta més gent, no només els treballadors que encara tenen feina, i per tant d’exercir el dret de fer vaga,  doni  suport a la vaga. També els precaris malgrat les dificultats derivades de les amenaces de molts empresaris, i els aturats que no tenen capacitat de deixar de treballar.

Però és que també els petits i mitjans empresaris o els comerciants són gent afectada per les retallades i per aquesta crisi. Per que el seu primer problema per tenir futur és la necessitat d’un finançament que avui no els hi arriba o el tenen molt reduït per part de les entitats financeres, unes de les principals responsables d’aquesta crisi. I  per que, al marge de la manca de finançament, l’increment de l’atur , les retallades salarials comporten una forta reducció del consum i per tant de les seves vendes de productes. Hi ha un exemple clar, si els empleats públics no tenen paga de Nadal és evident que per aquestes dates hi haurà una baixada de la despesa. Per tant també ells, si fossin conscients haurien d’estar al costat de la Vaga General i convertir-la en un dia de tancament general. Això ja va passar a Portugal on treballadors i empresaris van rebutjar les polítiques del govern i van provocar un gran atur.

Per que a més les retallades ens afecten a tots. El Govern cedint a les pressions de Brussel·les vol que el deute privat, el dels bancs i les gran empreses privades, es converteixi en deute públic és a dir de tots els ciutadans del país. En els moments de grans beneficis aquests eren privats, però ara els deutes privats es volen socialitzar i que els paguem tots.

L'enemic: Merkel-Rajoy-Mas ( imatge de Lluita Obrera)

Es per això que, malgrat el silenci dels gran mitjans de comunicació públics i privats entorn de la Vaga General i les seves raons, cal esperar una forta resposta dels treballadors i de la societat contra la tirania d’unes polítiques antisocials i equivocades, que s’han demostrat inútils i mancades d’eficàcia, i que només comporten un patiment cada vegada més generalitzat en la societat.

Cal decidir-se ja, el dia 14N ha de ser el dia de la Dignitat del país i el rebuig a les polítiques de rendició iniciades per Zapatero i agreujades per Rajoy i amb el avançat Artur Mas que va ser el primer alumne de Merkel a tot l’Estat.

Cal una resposta de la dignitat a l’Estat espanyol i també en el conjunt de Europa. Cal posar en qüestió unes polítiques que només porten patiment sense donar la més mínima possibilitat d’il·lusionar-se en un futur millor.

Jornada de mobilitzacio europea

                                        Pete Seeger : La Internationale"

Dret democràtic a decidir quina societat volem

Propaganda de ICV-EUiA

nuevatribuna.es |  04 Noviembre 2012
Quan es parla normalment del dret a decidir a Catalunya de vegades es vol confondre exclusivament amb el dret a la independència. El dret a decidir és quelcom més ampli i important. Es el dret a decidir per part de la ciutadania quin tipus de societat vol. En el cas de Catalunya és decidir quin tipus de relació s’ha de mantenir amb la resta de l’Estat, però també quin tipus d’Estat volem i quin tipus de societat volem. Es a dir decidir si volem  continuar amb una societat d’una desigualtat creixent, on s’eliminin de forma progressiva els serveis públics, educació, sanitat o serveis socials i d’altres, o una societat on es prioritzi l’estat del benestar i la cohesió social. Es a dir una societat que continuï pel camí de retallades de drets socials que han iniciat CiU i el PP conjuntament, tant a Madrid com a Catalunya, o una alternativa que es basi en una redistribució més justa de la riquesa, i amb un sistema fiscal més just i progressiu que faci pagar a qui més té, de forma que els costos de l’actual crisi es reparteixin de forma equitativa.

El dret a decidir hauria de ser una reivindicació reclamada pels demòcrates, en especial els d’esquerres a tot l’Estat. Dret a decidir significa donar la veu a la ciutadania. La democràcia no pot ser votar una vegada cada quatre anys, així és com es crea la desafecció de la ciutadania respecte a la política. Per això surten moviments com el 15M, i per això creix l’abstenció i el vot en blanc.

Per tant el Dret a decidir no hauria de ser una reivindicació únicament nacionalista, la societat del conjunt de l’Estat immersa en una profunda crisi econòmica, social i política hauria d’exigir el seu dret a decidir quina societat vol, especialment quan la Constitució ha demostrat els seus límits i deficiències. Decidir quina forma d’Estat vol, des de si vol Monarquia o República, fins a quina forma de relació territorial, federal, confederal o unitària; però no sols això, també poder decidir quina política econòmica i social volen els ciutadans. Aquesta és la raó per la qual els sindicats i la Cimera Social  demanen un referèndum sobre les polítiques del govern que no figuraven en el seu programa electoral, això també és una expressió de Dret a decidir.

La Cimera Social exigeix un Referèndum

Per que cada vegada es fa més necessari que es doni la paraula a la ciutadania. Per això calen reformes legals que permetin plantejar amb més facilitat no sols Iniciatives Legislatives Populars, sinó inclusiu Referèndum vinculants, com tenen països del nostre entorn com ara Itàlia.

A Catalunya hi ha diverses interpretacions del dret a decidir. Els independentistes el volen fer un equivalent a demanar la independència. CiU l’utilitza més bé com una tàctica electoral per aconseguir una majoria i previsiblement negociar des d’una posició reforçada amb l’Estat alguna forma de millor finançament. Però també des de l’ esquerra ICV-EuiA ho planteja com un dret bàsic de la ciutadania però no sols per decidir la relació amb el conjunt de l’estat, sinó per definir quina societat es vol a Catalunya i també com a una demanda sobre l’opinió de la ciutadania sobre les retallades que es venen patint per part de les dues dretes la catalana CiU i l’espanyola PP.

 Indubtablement fer servir el dret a decidir com a camp de baralles, de guerra de banderes per part de CiU i PP, que amagui la realitat de les retallades socials que les dretes han fet, té per ells un gran interès. Discussions abstractes que eviten debatre sobre els fets reals. Es per això que cal fugir d’un debat electoral centrat en el debat identitari, i parlar de quina ha estat la realitat del govern dels darrers anys i quines perspectives es plantegen. Això és el que pretén la  esquerra alternativa representada per ICV-EUIA quan planteja un "slogan" electoral que ho diu de forma clara “ I tant si podem....Dret a decidir Si; Drets Socials TAMBÉ!!”

Es potser la única formació que ha sabut situar un debat al voltant del model de societat.  ICV-EuiA planteja la necessitat d’una amplia alternativa d’esquerres, més enllà de la pròpia formació tot i malgrat conèixer les dificultats actuals, amb una ERC situada més que mai en paper de ”escolanets” de CiU, i un PSC sotmès a baralles internes i manca de credibilitat ja que defensa un federalisme que li nega el seu germà gran el PSOE amb Rubalcaba al front. Alhora ha estat la única formació que li nega a CiU el dret a  apropiar-se  del concepte de Catalunya, significativa ha estat la seva pre-campanya de gran èxit mediàtic  “Catalonia is not CiU”. Que tracta de donar resposta a la política de CiU que pretén presentar al  partit i al govern com si fossin  Catalunya, i els seus únics i legítims representants.

Contra l'apropiació de Catalunya per CiU

Cal posar fre a la demagògia, donar la veu al poble mai ha de ser objecte de restricció, sinó de consens democràtic. I avui a Catalunya i a Espanya és més necessari que mai tornar la veu al poble. En aquest sentit cal deixar constància del precedent positiu que significa que un grup polític plural però que actua a tot l’estat, com és Izquierda Plural, votés de forma favorable la proposta de traspassar al Parlament de Catalunya la potestat de convocar referèndums. Es podien posar condicions, consensuar de quina forma s’hauria de dur a terme, però mai negar la possibilitat. En aquest sentit el Regne Unit i Escòcia ens han donat una lliçó.

                                        Raimon: "Jo vinc d'un silenci"

El PSOE en caiguda lliure. Cal una alternativa d’esquerres ja!

Alternativa d'esquerres pel segle XXI



nuevatribuna.es | 29 Octubre 2012

A hores d’ara ningú pot negar la profunda crisi, de model i de lideratge del PSOE. Els darrers resultats a Galícia i Euskadi, i les previsions de Catalunya no són més que dades que confirmen la situació. La crisi del PSOE ve de lluny. Des del moment que va liquidar la seva herència socialdemòcrata, la última oportunitat va estar amb en Josep Borrell, que va ser oportunament eliminat, i va optar pel social-liberalisme. Posteriorment ja només va faltar el període populista de Zapatero que va acabar amb la infamant reforma de la Constitució, on a l’establir la primacia de pagar el deute, va liquidar tota lectura progressista de la mateixa.

Avui no es pot esperar una renovació ni un ressorgiment del PSOE, li manca  ideologia, quadres i credibilitat. No hi ha prou com fa Griñan amb demanar perdó per la reforma constitucional, no hi ha prou per que la reforma ja no torna enrera. Tenen un problema més de fons fins i tot les seves figueres mes honestes com Madina, Caamaño, Narbona o Pere Navarro. Tenen un problema de desmantellament ideològic, de composició del propi partit desprès de tants anys de “pessebre” i la manca lògica de lideratge en aquestes condicions. La seva evolució és comparable a la dels seus correligionaris del PASOK grec. Es lamentable però al màxim que pot aspirar és a mantenir unes posicions de centre-esquerra típiques del social-liberalisme, però ja no pot ni tal sols plantejar-se ser una alternativa d’esquerres, fóra bo que la gent més honesta i d’esquerres optés per marxar cap altres possibles opcions. I cal que l’electorat, tant el que encara manté per tradició, com el que ha fugit a l’abstenció ho tingui clar, el PSOE no té solució pel que fa a ser la referència de l’esquerra.

La situació interna de crisi del PSOE, sembla que es mantindrà per temps, i això fa  més urgent que mai la necessitat d’articular una alternativa nova i atractiva a l’esquerra que eviti el manteniment de l’hegemonia de la dreta per molts anys.

Cal una alternativa d’esquerres que parteixi del que existeix però amb una profunda renovació en les seves pràctiques. Cal fugir d’hegemonies internes, cal optar per alternatives clares i creïbles, i al front la gent més vàlida, nova o antiga que sigui capaç de comunicar els objectius.

Tenim dos exemples del que cal i no cal fer. Galícia on una nova opció política la AGE que aglutina a Anova-EU- EspazoEcosocialista-Equo, encapçalada per Xosé Maria Beiras sap recollir el vot progressista i fins i tot mobilitzar a la joventut. Una coalició que amb poc més d’un mes de vida entra amb força, 9 diputats, al Parlament de la comunitat. Mentre a Euskadi les divisions entre Esquer Aintza-Esquer Batua i Equo va fer que cap obtingués representació quan junts podien arribar clarament a obtenir 5 diputats. Cara i creu de com fer les coses.

Alternativa Galega d'Esquerda : un altre embrió d'esquerra alternativa

En el conjunt de l’estat hi ha moltes iniciatives a l’esquerra del PSOE el que cal és sumar forces, dibuixar un programa comú i escollir la gent més capaç per a dur-lo a terme. Això comporta fugir de velles pràctiques sectàries, d’hegemonies que ja no tenen sentit i optar per pràctiques unitàries i no excloents amb ningú que pugui aportar criteris polítics o fins i tot carisma personal.

L’actual estructura política i Constitucional està caducada i és necessari un canvi en profunditat. La crisi ha posat de relleu els problemes del país. I des d’una alternativa d’esquerres s’han de plantejar tots els canvis, ja fa molt temps que estem en democràcia i no pot haver-hi “tabús”. Per tant cal replantejar-se  canvis, des de l’estructura territorial anant cap a concepcions federals que fins i tot poden contemplar casos amb alguns aspectes de confederalitat, fins al propi caràcter de l’Estat , és a dir plantejar l’actualitat de la República, i no obviar un tema bàsic com la modificació urgent de la llei electoral que és la base del bipartidisme PSOE-PP i del pes desmesurat del nacionalisme conservador de CiU o PNB, que tants rèdits electorals els hi ha donat. I especialment defensar un canvi que posi per davant defensar els drets dels ciutadans, els serveis públics i l’estat del benestar, fent front si cal a les pressions que vinguin de l’exterior. Els ciutadans han d’estar per sobre dels mercats i el deute.

Però per això cal molt d’esforç de les forces alternatives i si és necessari canviar “xips” del passat. Cal prendre exemple del Front Popular de la II República. Per fer la SYRIZA espanyola o el Front Ampli que molts demanden calen esforços per parts de tots. Per part d’IU com a principal força estatal que s’ha de desprendre de vells dogmatismes i desitjos de control. La necessitat d’unificar esforços entre les forces estatals federals amb opcions polítiques federals o confederals. Obviar velles rivalitats i  querelles fratricides entre forces progressistes, eliminar opcions d’excloure gent per raons de problemes del passat. Caldria una unió que englobés des de socialdemòcrates de debò desencantats per l’actuació del PSOE fins a socialistes, federalistes d’esquerres, nacionalistes d’esquerres, ecosocialistes, comunistes i tot el ventall de progrés, si es vol qüestionar l’hegemonia de les dretes.

Avui les dretes, especialment PP i CiU, són hegemòniques, i alhora tenen la intel·ligència d’amagar les seves polítiques de retallades antisocials, quan electoralment els hi convé, sota guerres de banderes.

I això és el que ha de combatre i posar en evidència una alternativa d’esquerres i per això hem d’utilitzar els nostres millors capitals, sense exclusions, formant una coalició novedosa, sòlida en el programa i amb el millor cartell electoral, tal com són un Beiras a Galícia, un Garzón a Andalusia, un Llamazares a Astúries, un Herrera o Coscubiela a Catalunya o pot ser una Mònica Oltra a València o un Antonio Gutiérrez i/o Inés Sabanes a Madrid, i tanta d’altra gent que hi ha a l’esquerra

El problema és urgent,  cal aixecar l’ànim avui abstencionista de la gent d’esquerres que sens dubte és majoritària al país, i sense excloure mai possibles aliances post-electorals, si tenim possibilitat d’acords programàtics amb el centre-esquerra que pugui representar el PSOE.

I tot això caldria tenir-ho llest abans de les eleccions europees, Ja que un dels temes més urgents a plantejar és quin tipus d’Europa volem i la necessitat d’articular també alternatives polítiques de progrés dins l’àmbit de la Unió Europea.

Gramsci en assenyala el camí

                                         Himne de Riego: II República     

Alemanya de nou un problema per a Europa?

Merkel, el "diktat" d'una Europa alemanya (imatge Lluita Obrera)

nuevatribuna.es | 21 Octubre 2012

La creació de la CEE i posteriorment de la Unió Europea tenia un objectiu polític fonamental que era evitar de nou enfrontaments entre els països europeus, especialment entre Alemanya i França. Va ser una opció política summament positiva i que volia acabar per sempre amb les tendències hegemòniques que van donar lloc al III Reich alemany.

A Robert Schuman i la resta de “pares fundadors” els dirigia especialment un objectiu polític el d’aconseguir la pau al continent europeu i la col·laboració entre els seus països, especialment entre Alemanya i França, i tot començant en l’àmbit econòmic anar a crear un embrió d’unitat política.

La llarga historia de la UE ha estat sens dubte una historia d’èxits malgrat més en el camp econòmic que en el polític i social, i amb la gran mancança  pel que fa a establir uns organismes de gobernança democràtics amb poder real.

Malgrat això, durant molt temps els dirigents primer de la CEE i desprès de la UE, especialment els dels seus països més importants van tenir molta cura de consolidar el model d’Europa Comunitària com un exemple de societat que tenia la seva màxima expressió en la col·laboració mútua i el manteniment de l’anomenat model social europeu basat en l’estat del benestar.

Robert Schuman, un dels pares de la idea de Europa

No hi ha dubte que la Comunitat era un exemple que molt altres països europeus tenien com a referència la qual cosa va fer créixer el sentiment europeista i la consegüent demanda de la seva entrada en la Unió, tot això va comportar les successives ampliacions des dels sis primers països fins els 27 actuals.

Les ampliacions han complicat l’evolució de la Unió. No és el mateix posar d’acord a sis que a 27 i màxim quan no s’han establert fórmules que permetin complementar el mercat únic amb estructures de govern democràtiques i  obrir camins cap a una homogenització de les condicions socials del conjunt de la ciutadania europea. En definitiva a la Unió econòmica no l’ha acompanyat la creació d’una Europa unida políticament i social.

Diversos fets han comportat problemes en la evolució global de la Unió. Un d’ells,  l’entrada del Regne Unit, interessat  únicament per motius econòmics de mercat i amb una clara oposició a qualsevol evolució cap altre forma d’unitat. Durant molt temps, i possiblement amb molta raó, De Gaulle va evitar la entrada de Londres a la comunitat europea, ja que la considerava “cavall de Troia” dels EEUU.

Sense la Unió Europea hauria estat difícil la ràpida reunificació alemanya desprès de la caiguda del mur de Berlín. I és evident que hi havien reticències, envers aquesta Alemanya unida, pel que comportava, per una part per raons econòmiques, el cost de la reunificació, però també per raons polítiques davant la creació d’una Alemanya molt més poderosa a Europa. Només cal recordar la frase que s’atribueix al President Mitterrand: “M’agrada tant Alemanya que prefereixo que hi hagin dos”.

Posteriorment és Alemanya la que força la ràpida ampliació als països de l’Est, feta per raons polítiques d’estabilitzar la zona, però també d’augmentar el “hinterland” alemany i la seva zona d’influència.

Malgrat això i fins l’arribada de Merkel a la cancelleria de Berlín, tots els seus antecessors, tant de la CDU com del SPD, van tenir una clara i decidida vocació europeista tot potenciant una Alemanya europea malgrat el seu major pes econòmic. També va contribuir el paper de la Comissió Europea i dels seus presidents que jugaven un paper polític de primer ordre a l’hora de plantejar l’evolució futura de la Unió. Només cal comparar l’etapa i el paper de Jacques Delors amb la debilitat i manca de lideratge de l’etapa Barrosso.

La creació de l’Euro com a moneda única de 17 estats mereixeria un article per si sol. Aquí només assenyalarem  que va ser una decisió de voluntarisme polític positiu però sense crear totes les estructures per afrontar situacions de crisis. Es crea una moneda única però no es dota al BCE de totes les competències necessàries per actuar com una reserva federal, no es crea una supervisió europea comuna ni una mutualització del deute públic. I ara amb la crisi tot això ha quedat al descobert i molts països de la Eurozona es troben que  no tenen els instruments propis d’un estat, com la política monetària pròpia, ni a l’àmbit europeu troben els mitjans alternatius per tal d’afrontar la situació.

L’arribada de la crisi econòmica no ha fet més que aguditzar els problemes de la Unió Europea trencant la solidaritat bàsica indispensable i tornant a fer aparèixer vells fantasmes nacionalistes, especialment a Alemanya que ha imposat com un “diktat” un anàlisi i unes polítiques de falsa austeritat, més aviat de retallades socials, als estats més dèbils econòmicament, especialment els del sud.

Per entendre-ho cal tenir en compte que Alemanya implanta els programes Hartz ( del I al IV), des del 2002  fins al 2010, que han significat una reforma en profunditat del mercat de treball, i una important retallada al seu estat del benestar, que malgrat tot continua molt per sobre del que existeix als països del sud. Aquesta reforma comporta entre d’altres coses la creació de "minijobs" és a dir treballs precaris i mal pagats que avui ocupen a més de 6,5 milions d’alemanys. Els sous per aquests treballs estan poc per sobre del 400 euros/mes malgrat estan  complementats amb ajudes socials. Si no fos per aquests treballadors precaris l’atur a Alemanya estaria per sobre del 15%.

Ara Alemanya vol l’exportació d’aquesta filosofia de retallades a uns estats com Grècia, Portugal o Espanya  que ja de entrada no estan, ni han estat mai en la situació d’Alemanya, la qual cosa significa portar la liquidació dels seus limitats estats de benestar, i per acabar esfondrar-los econòmicament al posar com a prioritat el retorn del deute a qualsevol altre consideració. Aquesta política significa el suïcidi ja que es crea un cercle viciós en el qual  a més retallades, més atur, menys salaris, menys estat del benestar, menys consum, menys producció, menys ingressos fiscals i més endeutament i major cost del deute.

Es molt perillós com  es ven a la població alemanya per part dels seus polítics amb la cancellera al seu capdavant i els mitjans de comunicació tant alemanys com anglosaxons aquesta política, i que crea una consciència  perillosa en la població. El plantejament és “ Perquè les societats treballadores i austeres del nord han de pagar els errors d’unes societats del sud que han viscut per sobre de les seves possibilitats? Ara tenen que pagar els seus errors”.

Aquesta ideologia és perillosa i falsa, i sens dubte estimula un nacionalisme excloent. Per que és evident que els estats del sud han comès errors, però en molts casos aquestes actuacions errònies han estat  estimulades i finançades pels bancs alemanys. El cas espanyol però també el grec són paradigmàtics. La bombolla immobiliària ha estat possible per que els bancs espanyols han rebut més de 200.000 d’euros dels bancs alemanys que ho feien per aconseguir sucosos beneficis. Si  els bancs espanyols fessin fallida s’endurien per endavant els bancs alemanys. I l’únic que estan fent Alemanya i la UE amb la política de rescats és que els deutes privats que empreses o entitats financeres tenen amb els bancs alemanys es converteixin en deutes de la societat en el nostre cas l’espanyola que es compromet a retornar aquest deute. A hores d’ara a alguns sectors alemanys ja no els hi preocupa que Grècia faci fallida per que amb els primers rescats han aconseguit reduir l’exposició al risc que tenien, tot això a costa del patiment infinit del poble grec.

Alemanya intenta tornar a imposar la seva política a tota la Unió Europea, ara enlloc de l’Alemanya europea ens trobem que vol fer una Europa alemanya, el que no es va aconseguir als anys trenta del segle XX amb els “panzers” ara es vol aconseguir amb el seu poder econòmic derivat de l’existència d’una moneda única que ha beneficiat més que a ningú, i amb diferència, és a Alemanya. Per que cal deixar ben clar que si bé Alemanya és el major contribuent amb fons de la Unió, també és la que amb les seves exportacions es beneficia més de la Unió i de l’euro. I aquest fet s’amaga al propi poble alemany davant del discurs únic de Merkel sobre els pobles indolents del sud i el sofert poble alemany que només fa que pagar.

L’únic que s’està aconseguint és que a Europa ressorgeixin la "germanofòbia", els nacionalismes i el populisme, i es vagi diluint la idea d’Europa com una idea engrescadora d’uns Estats Units federals europeus. Lamentablement es torna de forma ràpida i perillosa cap a fenòmens que crèiem que havíem fet desaparèixer per sempre.

Tota aquesta situació fruit d’una política que només comporta patiment per a una gran part dels ciutadans europeus  cal aturar-la. Aquestes polítiques austericides, que no austeres, i liquidadores del concepte europeu de l’estat del benestar, que no fan més que generar euroescepticisme i crear les condicions per a la fractura de les societats cal aturar-les. I cal fer-ho en l’àmbit europeu.

Per això és tan oportuna la jornada de mobilització convocada per la Confederació Europea de Sindicats- CES, pel 14 de Novembre, a tota Europa i amb especial significació als països del sud que com Espanya, amb convocatòries de Vaga General, ja que són els que més pateixen aquestes polítiques de la socialització del patiment.

Cal una forta mobilització per fer front a les polítiques que marcades des d’Alemanya, sostinguda per Brussel·les, i aplicades pels governs de dretes o dels que han fet polítiques de dretes, com és el cas a Espanya i Catalunya, amb els Governs de ZP, Rajoy i Mas, on es vol aprofitar la crisi per imposar, com és el nostre cas, una major desigualtat i trencar la cohesió social. Potser sense adonar-se’n que poden donar lloc ara i més en el futur a greus conflictes difícils d’imaginar avui.

14-N Jornada de mobilitzacio sindial a la Unio Europea

               Ernst Busch " Peter, menin Kamerade"( Peter, el meu company)

Resposta democràtica a la crisi econòmica, política i institucional



Per una alternativa d'esquerres


nuevatribuna.es | 09 Octubre 2012

La profunda crisi econòmica que ens sacseja està provocant un impacte fins ara imprevist en el conjunt del sistema social, polític i institucional del país.

La crisi abasta aspectes que van  molt més enllà dels  purament econòmics. Els seus efectes, amb les profundes retallades de drets socials i laborals, han posat en qüestió les bases de l'estat del benestar en que es basava la nostra societat des de l'arribada de la democràcia.

Aspectes essencials de la societat com ara un marc de relacions laborals basades en la negociació col·lectiva han estat dinamitats per la Reforma Laboral, alhora les retallades han afectat temes bàsics de la nostra realitat social com són la sanitat i l’educació pública o els sistemes de protecció social.

Tot això ha generat un grau molt alt de crispació social que ha estat canalitzats pel moviment sindical i els moviments socials com el 15M i que han arribat a qüestionar la legitimitat de l’actual sistema de representació política i per tant ha afectat al terreny institucional.

Altrament la crisi econòmica ha posat també en qüestió els equilibris territorials de l’anomenat “estat de les autonomies” posant en evidencia temes durant molt temps ajornats i que ara esclaten en un moment ja prou delicat.

El que està clar és que la política en el sentit de representació política establert fins ara ha entrat en una situació avui insostenible. La Llei electoral que establia un bipartidisme imperfecte és avui un problema que provoca cada vegada més una desafecció de la política. La regeneració política precisa un canvi del sistema representatiu que avui es troba tan esgotat com el del temps de la “Restauració”  on tot es basava entre Cánovas o Sagasta, com dues cares de la mateixa moneda. Aquesta situació avui es reprodueix davant de l’única alternativa de poder entre PP o PSOE. Es necessita un canvi i l’aparició de nous actors polítics però l’actual llei impedeix aquesta renovació al perjudicar als partits minoritaris. Aquesta és una necessitat bàsica de canvi: Establir el principi que cada vot val igual. Però amb això no hi ha prou, cal garantir també sistema de participació ciutadana donant més facilitats a les Iniciatives Populars o introduint la petició popular de Referèndums vinculats.

Tot i això, el problema és més profund. Cal una Segona Transició. Ja és hora que els ciutadans escullin quin sistema d’Estat volen si monàrquic o republicà. Però també si Estat unitari, federal o confederal. La Constitució de la Transició no sols ha envellit  sinó que s’han donat passos enrera tant en la seva lectura com en el seu articulat. La Reforma “exprés” de Zapatero va provocar una profunda modificació, la de permetre només una lectura dretana del desenvolupament econòmic quan va establir la prevalència de limitar el deute.

Avui en dia, fruit en part de la crisi, una part important de la societat es mobilitza demanant canvis polítics en profunditat. La mobilització del carrer està entrant en una profunda contradicció amb l’actual realitat institucional. I l’agreujament d’aquesta contradicció només pot comportar, sinó s’afronta,  més conflictivitat i un profund enfrontament d’incertes conseqüències.

Avui en dia cal ser capaç de conformar una alternativa política des de l’esquerra que permeti la confluència de tots aquells interessats en portar endavant i  canalitzar políticament tota la indignació, rebel·lia  i necessitat de canvis en profunditat en la política i en les normes constitucionals. En aquest esforç cal comptar amb tots aquells interessats, però caldrà molta voluntat d’acord i actuar sense els sectarismes ni primacies ni exclusions que tan arrelats estan en algunes organitzacions. Ja s’han donat passos petits però significatius, des del Grup Parlamentari de la Esquerra Plural, com el sorgir d’opcions com EQUO, o compromís al País València, el CHA a Aragó, Iniciativa de les Illes, o darrerament Alternativa Galega de Esquerda, Izquierda Abierta, així com altres moviments de gent desencantada procedent del PSOE. I han molts  moviments autònoms i encara no prou coordinats però que han de ser els embrions d’un Front Ampli d’Esquerres o un tipus de SYRIZA, o com es vulgui dir. Però torno a repetir caldrà excloure el sectarisme i tenir molta generositat i voluntat d’acord. I aquí és on pot haver-hi el gran problema de la esquerra alternativa.

La situació de crisi econòmica però també política i institucional és urgent d’afrontar en el nostre país, però sense oblidar que ha de ser forçosament part d’un canvi més ampli en el àmbit de la Unió Europea.



GP Esquerra Plural: un embrió?



                                       Jean Ferrat: "la commune"