 |
| Gonzalez (BBVA) Fainé (Caixabank) Botín (Santander) |
| 01 Diciembre 2012
La crisi que estem patint al país és fonamentalment la del sistema financer, derivada d’una “bombolla immobiliària” estimulada per les entitats financeres. Malgrat això la seva reforma ha estat la darrera a la que han fet front els nostres governants.
Potser fóra bo recordar en aquests temps que durant la dècada expansiva les institucions financeres tenien beneficis superiors al 30% anual i moltes van arribar a triplicar la seva dimensió.
La reforma que es vol portar a terme pel que fa al sistema financer és una veritable estafa per al conjunt de la ciutadania. Totes les retallades de drets i de condicions de vida de la gent, tots els milers de milions de retallades que ens estan fent pagar, es dediquen a abocar-los a la salvació del sistema financer. Les entitats financeres i els seus directius van privatitzar els beneficis en temps de “vaques grosses” i ara socialitzen les pèrdues i es financen amb els diners de tots per tornar a fer beneficis privats en el futur.
Aquí hi ha qui com sempre guanya, un 1% de la gent més rica del país, els banquers entre ells, i un 99% que perd, el conjunt de la ciutadania que paga els costos i especialment els clients d’entitats financeres en crisi que havien subscrit preferents o subordinades i ara veuen com es perden els seus estalvis, i els treballadors dels bancs o caixes en crisi que han perdut el seu lloc de treball, i que poden arribar al final del procés a sumar més de 30.000 treballadors.
Podem posar un exemple recent d’aquesta estafa. El Banc de València ha estat comprat per Caixabank per 1 euro. Això si, la compra portava sota el braç 5.500 milions en ajudes públiques per la compra d’una entitat que té 20.000 milions d’actius, és a dir 1 euro d’ajuda pública per cada 4 euros d’actius del Banc de València. Però això no és tot, l’entitat presidida per Isidre Fainé col·locarà al banc dolent els immobles o actius tòxics del Banc de València i a més comptarà amb un Esquema de Protecció d’Actius (EPA) que comportarà que l’Estat, és a dir tots els ciutadans, es faci càrrec del 72,5% de la morositat que pugui sortir durant els propers 10 anys en crèdits morosos a pimes, autònoms i avalistes. A tot això afegirem que la meitat de la plantilla anirà al carrer i ja no entrarà a Caixabank, és a dir la venda es fa lliure de “pols i palla”. En fi Fainé i Caixabank guanyen mentre els ciutadans afegim milers de milions al nostre deute, és a dir al deute públic de l’Estat.
Aquest és només un exemple, pèrdues públiques i beneficis privats, el mateix que va passar amb l’adquisició de la Caixa del Mediterrani pel Banc de Sabadell, i tants d’altres com serà el multimilionari rescat de Bankia o la venda de CatalunyaCaixa i NovaCaixaGalicia a algun membre de l’oligopoli bancari que estan creant amb aquesta reforma. O el cas de la compra d’Unnim per part del BBVA on s’ha acomiadat treballadors joves d’Unnim enlloc de prejubilar treballadors del BBVA, simplement per que el seu sou era una mica més elevat.
Aquesta crisi és una estafa per que només paga el conjunt de la ciutadania mentre els responsables de la crisi, els que dirigien les entitats en crisi, surten de “rositas” o fins i tot surten beneficiats en el cas del Oligopoli financer que formaran fonamentalment el Santander, el BBVA i La Caixa.
La reforma financera ha comportat invertir diner públic per rescat dels bancs o caixes en fallida i donar-los en bones condicions a les grans entitats financeres del país. Fins i tot hem hagut de demanar un rescat a la UE, rescat del que som i serem deutors tots i cadascun de nosaltres per donar-li desprès els diners als grans bancs.
Es evident que tota aquesta reforma és una estafa. Rescatar amb diners públics només podria justificar-se si es feia per constituir una banca pública potent que s’encarregués de fer fluir el crèdit cap a la economia productiva i ajudés a fer sortir el país de la crisi que pateix. Res d’això s’ha fet i els grans banquers ja han dit que el crèdit no fluirà per que abans han de fer les seves dotacions i reduir els seus deutes. I tot això ho diuen aquells que ens han traspassat el seu deute privat i l’han convertit en deute públic.
Fins i tot en aquests moments, les entitats financeres que han acceptat la rebaixa del deute de les grans immobiliàries neguen aquesta rebaixa als particulars, als quals els hi treuen l’habitatge en cas de morositat sense que això els hi comporti la liquidació del deute, que es continua acumulant i creixent de forma desmesurada degut a uns interessos de mora abusius. I el Govern de Rajoy la única actuació que fa és recomanar a les entitats financeres que siguin considerades amb els més vulnerables. Es incapaç d’ exigir el que pot fer desprès de la quantitat de recursos econòmics esmerçats en la crisi bancària.
Només la Plataforma dels Afectats per la Hipoteca -PAH i l’Esquerra Plural (IU-ICV-CHA), amb múltiples iniciatives, han estat capaços de posar de relleu aquesta greu contradicció i tracte diferenciat que el poder polític té amb els poderosos per una banda, posant-se al seu servei, i amb la resta de la societat, per l’altre, retallant-li els seus drets i no tenint cap consideració.
La renúncia a crear una banca pública tindrà altrament una greu repercussió social, especialment derivada de la desaparició de les caixes d’estalvi, la pèrdua del dividend social que les caixes dedicaven al Tercer Sector, i l’exclusió financera que es produirà amb els sectors amb menys capacitat econòmica que no siguin rendibles per a la banca privada i que seran rebutjats del sistema financer.
 |
| Ada Colau de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca-PAH |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada