Les eleccions a Catalunya

Joan Coscubiela cap de llista d'ICV-EuiA

Publicat en castellà a :nuevatribuna.es | Manel García Biel | Actualizado 26 Noviembre 2011

Enfront als qui pretenen fer veure un comportament electoral diferenciat a Catalunya respecte la resta de l’Estat he de manifestar la meva disconformitat.

Igual que a la resta de l’Estat la dreta s’ha imposat de forma contundent 27 de 47 escons. L’única diferencia està en que la dreta pura i dura es presenta sota dues cares la catalana i l’espanyolista. Però ambdues tenen els mateixos objectius, i defensen els mateixos interessos i fins i tot complementen el seu discurs.

CiU amb un discurs crispat i quasi de dreta extrema ha guanyat, pujant 234.000 vots, per primera vegada les eleccions legislatives a Catalunya que fins ara sempre havia guanyat el PSC. Cal dir però, que CiU respecte a les autonòmiques ha perdut 180.000 vots i que l’abstenció ha estat mes gran a Catalunya que a l’Estat. Ha guanyat fent un discurs de defensor dels interessos de Catalunya, centrat en un eteri Pacte Fiscal que resoldria tots els problemes del catalans, en un moment en que tothom donava per segura la victòria dels populars a l’Estat. Un cop passades les eleccions CiU ha arraconat la bandera catalana a l’armari i explica el resultat de les eleccions com a ratificació de la seva política de retallades. El propi Duran Lleida ha deixat clar que el tema del pacte fiscal en l’actual circumstància era difícil d’aconseguir i que donaria suport al PP en les seves polítiques econòmiques dures i les seves reformes estructurals, és a dir retallades. Això si, mantindrà el pacte fiscal com a etern recurs victimista respecte a l’Estat per tal d’acontentar als “catalanets” disposats a deixar-se entabanar les vegades que calgui.

El PP ha aconseguit un bon resultat al guanyar 100.000 vots més que les darreres legislatives. I malgrat no superar la marca electoral d’altres conteses està en una posició molt favorable. Tindrà el Govern de l’Estat i a Catalunya pot condicionar i tenir sota el seu control al govern de CiU, al qual sembla que li té presa la mida. A Barcelona ja han plantejat a CiU l’ultimàtum de formar part del govern de la ciutat, com ja participen en el de la Diputació. Fins i tot Sánchez Camacho ha insinuat que podien plantejar-se demanar la entrada al de la Generalitat. Prova de la influencia del PP és la darrera declaració de retallada de canals a TV3 la nineta dels ulls del pujolisme, una demanda del PP per donar suport al canvi de la Llei dels Mitjans Públics Audiovisuals que ha de permetre de nou el control polític de CiU sobre aquests mitjans.

El PSC s’ha ensorrat. Fins i tot la seva caiguda és superior a la del PSOE, prop de 770.000 vots i 11 dels 25 escons. Es evident que una quantitat no menyspreable dels seus vots s’ha repartit entre CiU, PP i ICV-EuiA i la majoria s’ha anat cap a l’abstenció. Cal dir que la política erràtica del socialistes a Madrid i a Catalunya és responsable de un gran nivel d’abstenció i descrèdit de la politica entre l’electorat d’esquerres. La gran patacada situa al PSC a la entrada d’una profunda crisi de difícil sortida, no es veuen alternatives a curt ni mig termini.

ERC també ha pagat de forma important, malgrat no es vegi reflectit en escons la seva contorsió ideològica,  el seu passi de ser una força d’esquerra a ser uns seguidistes i “escolanets” de CiU, a partir del seu plantejament de “posar a Catalunya per davant de la concepció d’esquerres”. Una concepció molt poc ideològica en un partit que es diu Esquerra, per ser conseqüent a més de ser  nacionalista cal reivindicar les diferencies de classe dins la nació. En fi, ERC sembla donar per enterrada la seva etapa “gauchista”, i amb ella els plantejaments de Carod-Rovira i Ridao i retorna a les etapes anteriors de Barrera, Hortalà i Colom-Rahola. Malgrat perdre en teoria 47.000 vots, a aquests cal sumar-hi els de les formacions que se li han sumat com  són entre d’altres Reagrupament, el que dona una pèrdua de prop de 80.000 vots que sens dubte han engreixat en gran mesura els obtinguts per CiU.

Una llum d’esquerres entre les ombres de la dreta

Els resultats de ICV-EuiA són sens dubte l’única nota positiva dins de l’esquerra. La coalició roig-verda aconsegueix sumar dos nous diputats, obté tres i aconsegueix prop de 100.000 vots més que les darrers legislatives. Es tracte del resultat més bo de la coalició en 18 anys i del segon millor resultat dels hereus del PSUC després del 1979. La coalició ha aconseguit pujar un 52% a tot Catalunya, al cinturó de Barcelona, exclosa la ciutat creix un 72%, i fins i tot a les províncies on no tenia possibilitat d’aconseguir diputats, creix entre el 41 el 55%.Es l’única esquerra que puja, es l’única  que ha defensat sense cap titubeig la gestió del tripartit, la que s’ha encarat més clarament contra les retallades del Govern de Mas, i que fa l’única oposició clara al Parlament de Catalunya. Junt a tot això l’encert pel que fa a l’elecció del cap de llista, ha permès a la coalició apropar-se a votants fins ara poc proclius. Es evident que l’antic secretari de CCOO de Catalunya amb una campanya personal de proximitat als problemes, la seva capacitat i experiència i la facilitat per fer-se entendre han estat un dels èxits d’una campanya on també es cridava a mobilitzar-se sota l’eslògan “ I a sobre ens volen fer callar”.

Avui la coalició es troba en una posició immillorable per ser un punt d’encontre de molta gent d’esquerres mancada de referents clars, per l’estat de xoc dels socialistes i per la defecció d’ERC del camp de les esquerres. Altrament ICV i el conjunt de la coalició poden ser un punt de referència per juntament amb d’altres  ser la base sobre la que conformar un ampli front de les esquerres a nivell de l’Estat que sigui tant l’oposició a la dreta hegemònica com el suport polític i institucional de la esquerra social i una esquerra alternativa al social-liberalisme enfonsat del PSOE.

                                         Ovidi Montllor: "La samarreta"

Viatge a Patragonia. Argentina, Xile

Mafalda un exemple del millor de l'Argentina

Plaza de Mayo homenatge a les "abuelas y madres"

El viatge que hem realitzat per la Patagònia argentina i xilena ha estat una mirada a una realitat desitjada de veure i de un reconegut interès.

En primer lloc vàrem arribar a Buenos Aires. Ciutat caòtica, cosmopolita i que pot arribar a col·lapsar, on es donen totes les contradiccions possibles. El centre de la ciutat anomenat  Microcentro és una part col·lapsada de dia i desèrtica de nit. Amb un tràfic impossible que fa difícil quasi bé respirar. En el centre de tot està la Plaza de Mayo, que se’ns dubte és el centre de la vida política i social del país però que  decep a primera vista, amb una Casa Rosada que de nit, il·luminada de rosa fúcsia no guanya en elegància precisament. A la plaça, ocupada encara en part pels veterans de les Malvines, destaca amb el seu color blanc el Cabildo.  Al Microcentro i el seu voltant es poden contemplar totes les contradiccions del país des de les noves construccions de superluxe de Puerto Madero (barri construït recentment)¨i l se amarrador de iots,  fins les pobres legions de recollidors de papers que com cuques apareixen al caure el sol per tot el centre de la ciutat. A Buenos Aires hi ha de tot, el millor i el pitjor, el més turístic amb exemples com el magnífic Cafè Tortoni, i el seu antic i extraordinari barri de Sant Telmo, el barri de Mafalda a qui hem trobat asseguda en un petit banc. Les extraordinàries llibreries pròpies d’un poble amb una gran cultura, un poble xerraire fins a la extenuació, engolidor i d’una extraordinària riquesa lingüística que fins i tot a cops empalaga. Es una contradicció en si mateix. Un país que s’enganya constantment, on hi ha lo millor i lo pitjor, des de “Las Abuelas y Madres de la Plaza de Mayo” fins al torturador Astiz, ara condemnat. I moltes vegades tot es troba dintre d’un mateix moviment que ho envolta tot i que fins i tot ho ofega tot com és el peronisme. Un poble que té un extraordinari culte al personalisme i especialment als morts als que quasi bé deïfica. Ahir Perón, avui Nestor Kitchner.

Buenos Aires és una macrociutat de més de 13 milions d’habitants on hi ha totes les contradiccions pròpies d’un tipus de megalòpolis. Riquesa i pobresa presents i mal repartides. Una ciutat i un país rics que sempre seran pobres. Una societat culta on una persona cabal mai invertiria un euro. Una societat viva però necessitada d’un anàlisi psiquiàtric a fons. I Buenos Aires condiciona tota la Argentina.

Sortint de l’asfixia de la gran ciutat s’entra en la contradicció de la gran estepa patagònica. Quilometres i quilometres d’estepa de terra poc fèrtil, a poc més de cent metres per sobre el nivell del mar, d’una terra que no serveix per gaire més que per donar un magre menjar al seu bestiar especialment ramats de bens. Tant dolenta és la terra que precisa d’una hectàrea per be. I així i tot s’està produint una forta depauperació de la terra, més que terra sorra on ni tant sols l’herba és de qualitat. Es succeeixen quilometres i quilometres de planura, més de tres mil des de la capital fins a la Terra de Foc. Les bones terres queden al nord, les vinyes de Mendoza i les gran plantacions de soja, l’actual monocultiu, com abans el blat, dedicat a la exportació a Xina i base de l’actual creixement econòmic de la Argentina que pot acabar quan el gegant asiàtic trobi productors més econòmics o quan s’esgoti la productivitat de la terra. I junt amb això cal dir que l’Argentina és la terra del consum desenfrenat que m’ha recordat molt la situació d’Espanya abans de la crisi.

A uns quatre-cents quilometres de la costa i desprès de veure terra àrida per arreu, i no pujar més de dos-cents metres del nivell del mar ens trobem amb les muntanyes. Altes, majestuoses, muntanyes noves de pics afilats, plenes sempre de neu, on hi ha algunes de les glaceres més grans del món. Hi ha per tot i per a tothom. Des del turisme de masses al voltant d’El Calafate i l’inevitable Perito Moreno, sens dubte una joia que cal veure o la barrera de glaç que ara impedeix anar en vaixell al glacial Upsala, fins llocs molt més amagats del gran públic i d’extraordinària bellesa i tranquil·litat com El Chalten a sota del massís del Fitz Roy, terra amagada i especialment indicada per a la gent que li agrada la natura en estat pur i les caminades per la muntanya. En aquest lloc vaig trobar un munt de jovent dedicat a la guia de rutes i on la majoria d’ells eren ferms defensors de la natura i que semblava que hagin format una comuna per fugir d’un país que no entenen o no comparteixen, i on ells s’amaguen o es refugien exiliant-se del món i refugiant-se en la muntanya.

Desprès passem al veí Xile, amb qui les relacions no sempre han estat fàcils i on la delimitació de fronteres ha estat un llarg conflicte, per veure la meravella de massís de les Torres del Paine. Els xilens són una altra cosa totalment diferent als argentins, especialment els xilens magallanics que viuen isolats de la resta del seu país amb un clar sentiment identificador. Són gent molt amable, com ho són els argentins però molt  diferents, més callats potser per la major influencia indígena, a Argentina els indígenes van ser exterminats brutalment pels argentins en la expansió per la Patagònia.

Xile sens dubte és una altra cosa i mereixerà un tractament més profund en un  altre ocasió. Torres del Paine és un dels millors Pacs naturals del món i així està catalogat, és un massís muntanyós molt més jove que els Andes, que ja es dir, però d’una magnifica estètica i terra per a fer mil i una excursió. La terra s’enfila del no res. Només dir-vos que hi ha una petita excursió a la vora del llac Grey, al mirador Ferrier, que puja set-cents metres només i és de dificultat alta per que es puja sempre recta i des d’on es divisa una extraordinària panoràmica de les seves muntanyes i llacs glacials.

Des de Torres del Paine calen dos dies en cotxe a través de la Patagònia xilena per arribar a la Terra de Foc, i a la seva capital Ushuaia. La Terra del Foc argentina està totalment aïllada de la resta del país i cal travessar, si vas per terra territori Xile tant si com no. Es un llarg i burocràtic, per les fronteres, trajecte. La Terra de Foc, la fi del món abans de l’Antàrtida, té de tot i bo. Parc Natural esplèndid, el Canal de Beagle, i fins i tot el millor menjar d’Argentina, no sols carn sinó en aquest cas una especialitat el lluç negre, quelcom a menjar per qui com jo no li agrada el lluç però que és una cosa singular que només és troba en aquesta localitat, una meravella gastronòmica. Tot això sense que us perdeu el seu petit però magnífic cementiri propi d’una novel·la de Garcia Márquez, amb els seus taüts a la vista.

Per cert no es pot acabar el relat sense parlar del menjar i el beure en aquestes terres. Especialment  en el cas argentí la carn és una cosa d’un altre mon, Res a veure amb la que nosaltres mengem. La seva qualitat és increïble, ja us he parlat del lluç negre de terra de foc, i no puc deixar de referir-me als seus vins tant els argentins, especialment el de Mendoza, com els xilens, tots ells de magnifica qualitat.

Espero haver donat una petita idea del que he vist, un viatge molt recomanable a un país imprevisible, que he fet tot seguint amb el wifi la campanya electoral, especialment la del meu amic Joan Coscubiela.







Argentina: Fitz Roy





Xile: Torres del Paine

 Homenatge als desapareguts. Victor Heredia: "Todavia cantamos"





                     

              



Y después del 20-N, ¿ahora que?....

Afegeix la llegenda

                                           ICV-EuiA un paso adelante

nuevatribuna.es |  21 Noviembre 2011

Los resultados del 20-N permiten efectuar algunas reflexiones y análisis de futuro.

Como todo hacía prever las derechas, PP + Ciu, se han impuesto con contundencia, en un nivel incluso superior al esperado. Si bien era previsible el triunfo por mayoría absoluta del PP, éste ha sido aplastante y la mayoría en Catalunya de CiU pese a los recortes ha sido toda una sorpresa. Estos resultados hacen previsible una continuación y profundización en las políticas económicas de ajuste duro y centradas en el control del déficit. Y con ello recortes en los servicios públicos, reformas laborales aún más precarizadoras, y políticas fiscales típicas de las derechas. Es evidente que estas políticas estarán en consonancia con los mandatos de Bruselas,  o mejor deberíamos decir Berlín. Estas políticas económicas y sociales en sus aspectos más duros es previsible que se efectúen en los primeros momentos de la legislatura, como acostumbra  a hacerse con las medidas antipopulares. En política económica y social la mayoría del PP contará sin duda con la colaboración y aplauso de CiU dado que ambos defienden los mismos intereses económicos.

Junto a ésto es de esperar el ataque contra la izquierda social, es decir frente a los sindicatos, no sólo a través de las reformas laborales sino especialmente mediante la  Reforma de la Negociación Colectiva, potenciando la negociación a nivel de empresa, puro eufemismo cuando el 90% son pequeñas empresas sin capacidad de negociación por parte de los trabajadores, y recortando la capacidad negociadora de los sindicatos y el poder de éstos. También es previsible un recorte en derechos individuales de las mujeres (aborto) o colectivos como los homosexuales o inmigrantes.

El único punto donde puede establecerse una confrontación entre el PP y Ciu, y en general entre el Gobierno del PP y Catalunya y Euskadi es en el intento de recentralización que el PP desearía.

En cuanto a la situación del PSOE los resultados no sólo confirman las previsiones sino que lo sitúan en una situación de difícil recomposición. Las políticas de ZP han colocado al PSOE al borde del precipicio. No se trata del hecho de perder unas elecciones, sino de perder la propia orientación. Zapatero se presentó en su momento como la regeneración socialdemócrata del PSOE después de la etapa González. ZP deja al PSOE no sólo en peor situación sino sin esperanza de regeneración, después de su reconversión a un social-liberalismo basado en políticas económicas de derechas. ¿Hay posibilidad de regeneración de este partido cuando hemos visto que han sido los viejos felipistas los que han intentado salvar el barco?. ¿Dónde está ahora la posibilidad de regeneración del PSOE? Y entiendase que por regeneración queremos decir retorno a las raíces socialdemócratas propias de una opción de izquierdas. El PSOE es hoy un partido de asalariados internos, más de burocracia que de militantes. Y es difícil imaginar que de ahí pueda salir una alternativa para el propio partido. La situación es crítica y auguro un largo túnel antes de ver una nueva luz, si es que hay luz al final del túnel. Desde luego la salida no es continuar con el social-liberalismo de los últimos años.

En cuanto a la izquierda alternativa, la izquierda que no se rinde, ha tenido unos resultados favorables pero que no llaman a la euforia. Reitero lo que planteé antes de las elecciones, creo que tanto IU como EQUO son responsables de que hoy no exista en el Parlamento un fuerte grupo alternativo roji-verde, el Frente Amplio de que hablaba Llamazares, con cerca de 20 diputados. Si sumamos los votos de IU-ICV y EQUO da alrededor de dos millones de votantes y si analizamos las circunscripciones electorales vemos como la suma de los dos podrían haber dado un puñado de diputados comenzando por Madrid. Ante la actual situación es más urgente que nunca hacer una reflexión en profundidad. Izquierda Unida debe de dar un salto adelante en la línea planteada por Gaspar Llamazares (su resultado en Asturias es muy meritorio con un 14% de votos) y abandonar los viejos sectarismos y abrirse de veras y sin voluntad de control hacia toda la izquierda desde la socialdemocracia de verdad hasta el ecologismo. Y EQUO debe convencerse y convencer a los Verdes Europeos que su futuro está dentro de una amplia coalición de las fuerzas progresistas. El ejemplo de Catalunya es claro. La coalición de ICV i EuiA encabezada por una personalidad de prestigio como Joan Coscubiela secretario durante 13 años de CCOO de Catalunya, ha permitido dar un salto adelante y conseguir no solo un incremento de diputados de 1 a 3 sino de votos hasta conseguir el mejor resultado de la coalición en 18 años. Sólo un apunte ¿alguien se imagina una candidatura de izquierdas en Madrid, por poner un ejemplo, encabezada por Antonio Gutiérrez, y con el apoyo de toda la izquierda alternativa y social? Por cierto Gutiérrez vino a Barcelona a dar apoyo a Coscubiela. Hoy todas las fuerzas alternativas y de progreso deben plantearse claramente el futuro que pasa por la constitución de ese Frente Amplio de todas las fuerzas de progreso para afrontar el futuro y plantar cara junto con la izquierda social a las políticas retrógradas que sin duda plantearán a todos los niveles los gobiernos de las derechas del PP y de CiU.

He querido dejar para el final la reflexión sobre los indignados abstencionistas. Ellos son en parte responsables también de la actual situación. Indignarse y no votar sólo lleva a empeorar la situación y hacer el juego a sus teóricos enemigos. A no ser que aún haya quien crea en aquel falso proverbio de contra peor, mejor. Ha habido suficiente oferta electoral como para que las reivindicaciones de movimientos como el 15M hayan sido recogidas en más de una candidatura. Ahora nadie les representa ni les  representará, puede que ni ellos mismos.

    

Finalmente quiero referirme a lo que parece imposible en este momento, una reforma democrática de la Ley Electoral que permita el principio de una persona un voto y el que todos los votos valgan lo mismo. Plantearlo hoy con la realidad electoral surgida del 20-N es otro sueño difícil de realizar.

                                         
                                      

Set accions (propostes) per a canviar-ho tot

       http://www.youtube.com/watch?v=9OIszcbxjU4&feature=youtu.ben

Sota el lema “Jo passo a l’acció”, a l’Assemblea Programàtica realitzada per la candidatura d’ICV-EUiA encapçalada per Joan Coscubiela, antic secretari de CCOO de Catalunya, es van definir les prioritats de la coalició de cara a les Eleccions del 20N.  D’entre les principals prioritats se n’escolliren set que es presentaren en un vídeo de 2 minuts i que sintetitzen un programa d’Alternativa d’Esquerres a Catalunya. En elles les alternatives socials, ecològiques i de reivindicació nacional suposen unes polítiques totalment contraposades a les de la dreta i a les realitzades pel Govern de Zapatero.

Aquestes set accions que recull el vídeo es concreten en:

1.- La lluita contra l’atur. La coalició reivindica la retirada de la Reforma Laboral i de les últimes lleis laborals de Zapatero, que només han servit per arribar als quasi 4,2 milions d’aturats. Es defensa  estimular la inversió dins d’un model econòmic social i sostenible basat en el treball de qualitat i els salaris dignes.

2.- Impulsar la democràcia tot garantint la claredat i la transparència. En aquest sentit es proposa la regulació dels  referèndums ciutadans amb caràcter vinculant i/o revocatori.  Tanmateix es planteja com a  prioritari el combat contra la corrupció i la inhabilitació dels corruptes, tot establint mesures per a separar el poder del diner de la política, i regulant les relacions dels “lobbies” amb la política.

3.- Prioritzar el rescat de les persones.  Situar els drets de les persones, la ciutadania,  en primer lloc, desplaçant la prioritat que se ha donat, dins la política actual, a la banca. Exigir-li a aquesta, que ha rebut i sembla que seguirà rebent milions d’euros en ajuts públics, que posi els pisos dels immobles, que s’ha adjudicat durant la crisis, al servei d’un parc d’habitatge públic. Obligar la banca a afavorir la  circulació del crèdit a les famílies, autònoms i PIMES.

4. Acabar amb el desnonament de les famílies. En concreto el del primer habitatge de famílies amb manca de recursos, degut a situacions derivades de la crisi com per exemple l’atur. Establir polítiques d’intermediació i conversió dels préstecs amb dificultat de pagament en lloguer assequible. Facilitar la dació del pis com a forma de pagament i cancel·lació del deute.

5.- Fer que pagui més qui més té. Es  planteja la necessitat de que les rendes del capital tributin igual que les rendes del treball. S’han d’evitar els retalls socials de l’estat  del benestar, mitjançant l’augment de la recaptació. S’ha de posar límit als paradisos fiscals i establir una fiscalitat  adequada pels “xiringuitos” fiscals de las Sicav. Potenciar a fons la lluita contra el frau fiscal la qual hauria de comportar incrementar el  poder de recaptació en més de 70.000 milions d’euros. Això hauria d’evitar més increments pel que fa als impostos indirectes que graven el consum, com és el cas de l’IVA. S’han de portar a terme polítiques adequades per a fer aflorar l’economia submergida existent actualment i que representa aproximadament més del 20% de la nostra economia. Alhora s’ha de fomentar el respecte al medi ambient tot implantant la fiscalitat verda.

6.-Defensar els drets nacionals de Catalunya i el dret a decidir. No pot tornar a passar  el mateix que amb la tramitació de l’Estatut, cap tribunal, ni tan sols el Constitucional ha de poder canviar allò que el poble ha ratificat en  Referèndum.  Es defensa una Reforma Federal de la Constitució,  de les lleis i la financiació  que faci efectiu el caràcter plurinacional, pluricultural i plurillingüístic de l’Estat, que reconegui el dret a l’autodeterminació.

7. Tancament de les nuclears i lluita contra el canvi climàtic. Tancament  progressiu de totes les centrals nuclears abans del 2020. L’energia nuclear s’ha demostrat  perillosa, ineficient i cara. Establir una estratègia estatal de lluita contra el canvi climàtic.

Aquests i d’altres punts del programa electoral signifiquen una ruptura radical amb les polítiques fetes fins avui  pel PSOE i les que pretén implantar el PP y CiU. Són polítiques federalistes dins el model d’Estat, de radicalitat democràtica en la concepció de las institucions, de defensa de l’estat del benestar i de la lluita pel creixement econòmic com a forma de sortir de la crisi, i defensa del medi natural com a millor preservació del futur del planeta.

El programa electoral d’ICV-EUiA, va acompanyat  d’una candidatura que, encapçalada per Joan Coscubiela i Laia Ortiz, comporta una garantia pel que fa a la fiabilitat, credibilitat, decència des de l’esquerra i l’ecologia, al servei dels treballadors i les classes populars. En definitiva un programa i una candidatura representativa del Catalanisme Popular, front la dreta i el nacionalisme excloent català i espanyol.

Catalanisme popular front a nacionalisme excloent

Antoni Gutierrez Diaz, "el Guti", que fou secretari general del PSUC

(edició castellana a: nuevatribuna.es |  17 Octubre 2011)

A  Catalunya avui la ideologia dominant és la del nacionalisme conservador del que CiU és el principal exponent. Al seu costat apareix un altre nacionalisme complementari, l’espanyolista, també en creixement i representat principalment pel PP. En els darrers anys la tendència dominant que sempre havia estat la federalista, està baixant posicions mentre creixen tant l’independentisme com l’espanyolisme.

El president Mas diu que la bandera és el que ens uneix a tots al marge de creences o de llengües. Malgrat digui això la realitat és que el nacionalisme conservador vol capitalitzar i monopolitzar la totalitat del concepte nacional.

Front aquesta dualitat nacionalista de la dreta, que s’embolica cadascuna d’elles en les seves respectives banderes, que cal fer? Es evident que la majoria creiem que Catalunya és una nació, i per tant cal que es reconegui que com a totes les nacions hi ha una diversitat de classes amb interessos contraposats. Es a dir no hi ha una Catalunya, sinó que Catalunya és, com a tota nació, una realitat complexa on es dirimeixen interessos socials contraposats que cal fer emergir. El nacionalisme conservador intenta sempre presentar una cara victimista respecte la resta de l’estat, i amagar la realitat del conflicte social propi. En aquesta posició rep l’ajut interessat del nacionalisme espanyolista i la seva representació a Catalunya, al qual li interessa la divisió de la ciutadania en relació a la seva llengua o al seu lloc d’origen. Ambdós nacionalismes conservadors coincideixen en una cosa, el rebuig electoralista  a la emigració forana que pot convertir-se en el “boc expiatori” en un  moment de crisi, especialment a partir d’un fet real, els immigrants forans no voten, i això la dreta ho té molt present, al igual que el seu ideari de nacional-catolicisme que té una important influencia en els dos nacionalismes conservadors tant sigui català com espanyol.

Front aquesta dualitat de la dreta, avui a Catalunya, cal que l’esquerra torni a reivindicar el catalanisme popular. Cal recordar que aquest va ser hegemònic a Catalunya al llarg de tota la dècada dels setanta. El catalanisme popular està basat en la defensa del interessos de la majoria de la ciutadania. En els anys setanta l’esquerra, sota el pensament hegemònic del PSUC, va defensar alhora els interessos nacionals de Catalunya i els interessos socials de la majoria de les classes populars. Avui dia el catalanisme popular es concretaria en la defensa dels interessos majoritaris de la població. I això vol dir la defensa del serveis públics de qualitat, la sanitat, l’educació, la llei de dependència, els transports, etc. Aquesta defensa, al contrari de les retallades dels conservadors, significa que ser partidari de gravar amb impostos progressius els sectors més rics, els especuladors, els defraudadors, els que viuen de la economia submergida, etc., tot eliminant les subvencions a sectors privilegiats.

El catalanisme popular que defensa la voluntat de construir una societat de ciutadans, unida i solidària on tots siguin valorats igual, independentment del seu lloc de naixement, a Catalunya, a Espanya o a qualsevol altre part del món. El catalanisme popular que defensa aferrissadament el respecte als drets i als interessos justos de Catalunya. Això significa defensar la llengua i la cultura i significa un sistema de finançament just per a Catalunya i solidari amb la resta de pobles de l’estat. Un catalanisme popular que reivindiqui de nou aquella  dita de “ que és català qui viu i treballa a Catalunya”.

Avui però, el catalanisme popular significa també tenir una posició clara respecte la situació econòmica actual. Comporta lluitar contra la crisi i no sols contra el dèficit que és una de les seves conseqüències. Plantejar un model pel que fa a la lluita contra la crisi basat en la necessitat de recuperació i de lluita contra l’atur, tot potenciant un model més competitiu i de qualitat. Un model que potenciï nous sector de major valor afegit, el valor de la formació i el treball estable, la consolidació de l’estat del benestar i que sigui sostenible i respectuós amb el medi natural de Catalunya. I que també aposti per  posició clara per a aconseguir avançar en la unitat política econòmica i social de la UE.

La defensa dels interessos nacionals basats en els drets dels ciutadans, la justícia social i el respecte al medi són bases sobre les que s’ha de sostenir aquest catalanisme popular per tal que pugui confrontar-se amb els nacionalismes excloents, privatitzadors i depredadors de les dretes.

Podem posar exemples concrets a la Catalunya d’avui. La dreta, catalana i espanyola, defensa les retallades a l’estat del benestar i la no pujada d’impostos directes als sectors més benestants. El catalanisme popular, per contra, defensa la no retallada de l’estat del benestar i al contrari defensa pujar la pressió impositiva , especialment als sector més rics o que avui no paguen impostos o els evadeixen. Cal tenir en compte que a Catalunya hi ha un 9% menys de pressió impositiva que a la mitjana de la zona euro, i a la vegada hi ha un 9% menys de despesa social. Cal dir que aquesta posició no comporta incrementar la pressió a tothom, ni als que ja paguen, sinó a determinats sectors que no paguen o paguen poc, no pot ser que les rendes del capital paguin un 20% mentre són molts més alts els percentatges que paguen les rendes del treball.

Avui el catalanisme popular és aquell que defensa el model educatiu d’immersió lingüística  a Catalunya, que és un model d’èxit, i alhora s’oposa a la retallada dels pressupostos per l’educació pública que fa CiU, amb el suport del PP. Cal dir que la immersió lingüística va ser fruit de la hegemonia de l’esquerra que volia evitar la divisió social en base a l’idioma, fins i tot amb la incomprensió de sectors de CiU que preferien dues xarxes escolars una en català i un altre en castellà.

Avui el catalanisme popular significa estar a les antípodes de la posició del senyor Duran Lleida, tant pel que fa als seus missatges populistes i xenòfobs contra els immigrants, com  també en contra de les seves critiques, també electoralistes, contra els subsidis que perceben els jornalers a Andalusia i Extremadura, màxim quan el mateix Duran ha estat el principal defensor de les subvencions a les grans constructores concessionàries d’autopistes a Madrid   

Es evident que, ara per ara, el catalanisme popular que es confronta amb el nacionalisme conservador de CiU i PP és encara minoritari dins l’esquerra catalana. Especialment desprès de la deriva d’ERC, que ha fet un gir de 180º i torna a l’època dels Barrera o Colom i que sota el lema “ Entre Catalunya i esquerra escollim Catalunya” , no fan més que tornar a fer “d’escolanets” de CiU. Altrament el PSC està encara vivint en  el desconcert derivat de la política de ZP així com la seva pròpia divisió entre més o menys catalanistes, i amb discussions etèries sobre si han de fer o no grup propi al Congrés del Diputats, tot obviant els problemes reals de Catalunya i sobre tot no plantejant-se que signifiquen polítiques d’esquerra.

Avui el catalanisme popular només té un valedor clar, la candidatura de ICV-EuiA que encapçala el que va ser secretari general de CCOO de Catalunya, Joan Coscubiela, i que vol generar il·lusió i confiança en sectors desencisats de la ciutadania d’esquerres i de progrés i que tracta, com ha dit públicament el candidat a diputat, “que ningú d’esquerres es resigni, i per tant que voti, ja que ara és la hora de la política en la seva millor concepció”.

                                              Raimon " jo vinc d'un silenci"

CiU y PP dos caras de una misma moneda

Sanchez Camacho- Artur Mas, PP y CiU

nuevatribuna.es |12 Octubre 2011

Hubo un tiempo en que CiU aparecía ante los ojos de la mayoría de la ciudadanía, catalana y española, como una derecha europea, centrada y con matices sociales, mucho más moderna y actual que la representada por el PP. Todo eso hoy ha cambiado de forma radical. Ya en un anterior artículo en Nueva Tribuna " No se equivoquen: Ciu es pura derecha tatcheriana” explicaba el proceso de transformación de CiU hacia una derecha pura y dura plenamente neoliberal y sin condicionamientos sociales, típicos de los tiempos de Pujol.

Hoy en día las diferencias en políticas económicas y sociales entre CiU i PP son prácticamente inexistentes y sólo los separa un reparto de papeles en temas lingüísticos y nacionalistas. Aquí uno hace énfasis en el nacionalismo catalán y el otro lo hace en el español. Lo dicho dos caras de la misma moneda.

Es evidente que la políticas económicas y fiscales de CiU i PP son como dos gotas de agua. Los recortes sociales en sanidad y educación entre otros de los elementos básicos del estado del bienestar son comunes en las comunidades donde gobiernan. La privatización de los servicios públicos y el deterioro de lo público en beneficio de lo privado. La oposición a políticas fiscales más progresivas y de los impuestos redistributivos como Sucesiones o Patrimonio. Su sumisión a las propuestas patronales y a los grandes “lobbies” empresariales. En definitiva la oposición y denigración de todo lo que sea público así como a todo tipo de control social sobre la economía y el quehacer de la gestión pública.

La unidad de intereses de la derecha es más profunda de lo que puede parecer. Como sino se comprende que un partido que se dice nacionalista como CiU haya hecho de el PP su principal aliado en la política catalana, de forma que es su recurrente principal a la hora de establecer acuerdos sea en el Parlament, en los ayuntamientos, tanto en los que gobierna CiU como el de Barcelona, como en la cesión del gobierno municipal en Badalona y otros ayuntamientos significativos al PP, y el propio gobierno conjunto de la Diputación de Barcelona.

Todo esto pese a que el PP ha sido sin duda quien más ha contribuido a enrarecer la relación entre Catalunya y el conjunto del estado. ¿Acaso CiU ha olvidado las campañas del PP contra el Estatuto de Catalunya, que lo impugnó ante el Constitucional y fue quien más se felicitó de la sentencia del TC?. Nada de esto parece estar en mente de los dirigentes de CiU. Al contrario siempre se dedican a dirigir sus principales ataques y recriminaciones contra los socialistas tanto del PSOE y el gobierno central como del PSC. Es evidente que es posible recriminar al PSOE timidez en la defensa de los derechos de Catalunya especialmente de su Estatuto, pero en nada es comparable la posición de los socialistas con la animadversión constante del PP. Pero la actitud de CiU es clara, parece que los socialistas son los principales enemigos de Catalunya, lo cual coloca a éstos siempre entre dos fuegos los de CiU y los del PP, esto y su inconsecuencia y falta de posición clara hacen el resto.

Recientemente hemos visto como el teóricamente moderado Duran Lleida se despacha un día si otro no con declaraciones altisonantes. Ahora contra los emigrantes, ahora contra las subvenciones de los jornaleros andaluces. Parece que Duran siente envidia del PP a quien actuaciones y declaraciones similares parecen haber favorecido en su estrategia electoral.

Las declaraciones xenófobas de Duran contra los emigrantes no son nuevas en quien dice conocer la emigración a través de su contacto con el servicio doméstico de su casa. En este momento de crisis económica con sus repercusiones laborales, hay sectores de la población susceptibles de caer subyugados en posiciones racistas de quien busca “cabezas de turco” en los más débiles e indefensos. Esta posición la inició en su momento el partido xenófobo “Plataforma per Catalunya” liderado por un antiguo militante de Fuerza Nueva, Josep Anglada. Pero posteriormente ha sido asumida en primer lugar por el Partido Popular, en las elecciones municipales, y con importante éxito que le ha permitido hacerse, después de décadas con un lugar en la política catalana. Duran Lleida parece querer apuntarse a ese carro, pensando en disputar este electorado al PP y a PxC.

El tema de los jornaleros andaluces es la típica política victimista del nacionalismo conservador catalán que va en paralelo a la política lerrouxista del PP sobre la supuesta marginación de los ciudadanos castellanohablantes en Catalunya. Ambos discursos se retroalimentan y les sirve para arrinconar a quien como los socialistas parecen no saber establecer un fuerte discurso alternativo.

Ya sabemos que en los temas económicos, fiscales y sociales la posición coincidente de ambos es evidente. En algunos casos CiU ha manifestado posiciones más a la derecha que el propio Partido Popular en el ámbito del estado donde Duran ha sido sin duda el portavoz más claro de los intereses patronales. Posiblemente porque el PP necesita esconder un poco sus posiciones ante la posibilidad de ser la alternativa de gobierno. ¿Pero quien más duro que CiU en las reformas laborales, en las políticas de recortes sanitarios y educativos, y favorecedor de los intereses privados en estos ámbitos?.  Es lo mismo, pero puede que presentándolo más finamente, que lo que hace desde hace tiempo Esperanza Aguirre la más dura entre los populares.

Duran lleva declarando hace tiempo que el PP gobernará con mayoría y sino ahí esta él para garantizarle el gobierno. En gran parte las declaraciones de Duran tratan de evitar que le huya parte de su electorado hacia el PP, que aunque no provoque cambios de políticas, sí que le hará perder influencia a CiU. Porque los primeros sondeos electorales dan una posibilidad clara de que en Catalunya después del PSC que caería en el número de diputados, pero que continuaría como primer partido en número de diputados al Congreso, se situaría el PP por delante de Convergencia. ¿Como explicaría CiU que en esa Catalunya que camina hacia la Transición Nacional, los posprimeros partidos son españolistas? Interesante contradicción. Significa que muchos ciudadanos conservadores que votan CiU en las autonómicas para que eviten gobiernos de izquierda, votan PP para conseguir un gobierno de derecha en el estado. Y es que los poderes fácticos en Catalunya, la gente que controla la economía como La Caixa, la patronal con Rosell a la cabeza o grupos mediáticos como La Vanguardia del Conde de Godó juegan con dos barajas, Ciu para Catalunya i PP para el estado. Eso dice mucho del nacionalismo de CiU.

Sólo cabe destacar para acabar diversas cuestiones:

1,. El sistema educativo de inmersión ha sido un modelo de éxito en lo que respecta a la integración y al dominio de las dos lenguas. Pues bien, ese modelo es atacado por dos lados, por el PP y otros que quieren acabar con el modelo de inmersión; y por los recortes presupuestarios en educación de CiU que lleva a una difícil situación a la escuela pública. Mientras da conciertos a escuelas del Opus que segregan por sexos. Cabe decir que la política de inmersión no es originaria de CiU, sino de la izquierda y el PSUC que la defendieron como modelo de hacer un solo pueblo, sectores de Convergencia se inclinaban por dos redes idiomáticas.

2,. El nacional-catolicismo que en España defiende el PP, en Catalunya lo hace ahora, eso si en catalán CiU con su Ley de cultos, que en la práctica impide la construcción de centros a evangelistas y musulmanes. Es decir a inmigrantes.

3.- Los medios de comunicación y la cultura. Ya hemos visto como PP y CiU coincidieron en intentar controlar los informativos de RTVE. Pues bien en Catalunya, CiU sólo ha encontrado al PP como aliado para intentar controlar los medios de comunicación públicos. Los medios de comunicación públicos fueron uno de los aciertos de Pujol para normalizar la lengua, ahora puede ser una de las victimas de la alianza CiU-PP en Catalunya. Hay un precedente poco conocido CiU ha dado el departamento de Cultura de la Diputación de Catalunya al PP.

Demagogia, populismo y xenofobia

IU y EQUO una oportunidad perdida

Joan Coscubiela i Laia Ortiz números 1 i 2 de la coalició ICV-EuiA

nuevatribuna.es | 05 Octubre

Ante las próximas elecciones generales del 20-N, y después de la última legislatura de ZP y el PSOE, muchos pensábamos que se daban condiciones objetivas para el surgimiento con fuerza de una izquierda alternativa. La decepción causada por un PSOE, que ha abandonado de forma definitiva las posiciones socialdemócratas para abrazar las propias de un partido social-liberal, abría la posibilidad de que por fin se diera la oportunidad para afianzar un nuevo movimiento alternativo a su izquierda que defendiera de forma coherente cuestiones como la justicia social y los derechos de los trabajadores, un nuevo modelo de desarrollo económico sostenible y un federalismo respetuosos con las legítimas aspiraciones de las diversidad nacional existente en nuestro país, entre otros planteamientos de progreso.

Mucha gente de izquierdas y de progreso de este país desde socialdemócratas, socialistas, ecologistas, federalistas, etc. han estado atentos a la posibilidad de un gran acuerdo, de un Frente Amplio en palabras de Gaspar Llamazares. La propia izquierda social organizada, el movimiento sindical y hasta sectores del 15M esperaban la posibilidad de una alternativa diferente. Finalmente este frente, que debía incluir a IU, o a gran parte de ella, y EQUO entre otros a nivel estatal y a fuerzas como ICV, CHA, Compromís, Iniciativa de les Illes  y otras organizaciones de Espacio Plural, no ha sido posible. Fundamentalmente por la actitud de IU y de Equo que por razones diferentes no lo han permitido.

IU ha aparentado desear el acuerdo y así coincidir con los planteamientos de Llamazares, pero en realidad no deseaba más que una nueva operación cosmética a partir de su control del acuerdo. IU es hoy una realidad, pero después de muchos años una realidad no ilusionante, incluso diría históricamente decreciente. Poco queda de aquella confluencia que a raíz de las movilizaciones contra la entrada en la OTAN creó la primera IU de Gerardo Iglesias. El pluralismo en el interior de la organización ha estado siempre cuestionado por el abrazo del oso del Gran Hermano, el PCE. Uno tras otro ha ido abandonando la organización la gente con mayor visión de futuro y que aspiraba a transformar a IU en una organización de futuro más que de pasado.

Es así como mucha de la gente que ha ido gestando nuevas organizaciones que tratan de romper con un tipo de formación de carácter esencialmente comunista y que se han abierto a planteamientos ecosocialistas son gente procedente de la órbita primaria de IU. La ruptura de ICV en tiempos de Anguita, el abandono de gente como Miquel Roselló en les Illes (ex secretario general del PCE en Baleares y hoy en Iniciativa de les Illes), o Joan Ribó (ex secretario general del PCE del País Valencià y hoy en Comprimís), el abandono de Inés Sabanés hoy en Equo, la sustitución de Gaspar Llamazares al frente de la organización, los encontronazos con el movimiento sindical. Todos son ejemplos de una organización que se descapitaliza, que prescinde de sus mejores cuadros, rígida y con posturas sectarias. Una organización más de pasado que de futuro. Sin embargo IU tiene, aún hoy, muchos afiliados y votantes, gente que está inequívocamente situada en la izquierda, aunque en muchos casos comprobemos que se trata de una izquierda estática en sus planteamientos y comportamientos.

IU es responsable de la ruptura porque pretendía que se hiciera en torno a ella. Que IU fuera el tronco con incorporaciones más estéticas que reales de otras formaciones ecologistas o de otro tipo, capitalizar el movimiento del 15M y el potencial de la izquierda social organizada, es decir de los sindicatos. Era una falsa apertura. Y lo demuestra el propio hecho de que quisieran excluir del acuerdo a fuerzas como Comprimís o Iniciativa de les Illes,   que tienen en sus territorios mayor presencia que IU. También el caso de Tenerife donde ha dado su negativa a presentar una coalición, con posibilidades de diputado, a la izquierda del PSOE. Y así no se avanza. Todos los datos hacen ver que IU pese a aperturas circunstanciales no consigue ilusionar y que una vez más no capitalizará el voto desencantado con el PSOE. Y la gente que piensa en futuro en su interior con mentalidad abierta, es el caso de Llamazares e IU abierta, deberá plantearse: ¿Qué Hacer?

¿Y EQUO? La nueva formación de López de Uralde, tampoco ha hecho nada por el acuerdo. Impulsado por los Verdes europeos que quieren tener una voz propia a nivel de estado, han sido reacios a un frente común. Han priorizado la construcción de su partido a los intereses generales del conjunto de los ciudadanos de progreso. Equo habla de que son un partido diferente, no comparable con los otros, desde un neófito sentido de prepotencia por parte de una organización neonata. Pero debo decir que he llegado a apreciar, en las posiciones de algunos de sus adherentes, un cierto sectarismo,  que no es una buena receta, ni diferente, para una organización naciente. No valen las explicaciones de que se puede ir por separado y después agruparse, por dos razones: una de pura matemática electoral, la ley electoral penaliza la fragmentación. No es comparable lo ocurrido en el País Valencià, en las elecciones autonòmicas, donde Compromís e IU mejoraron por separado los resultados que antes habían obtenidos juntos, que lo que pueda darse en unas elecciones generales. En las generales, exceptuando unas pocas provincias como Madrid, Barcelona y pocas más es muy difícil que por separado se obtenga más que junto. Por otra parte cabe decir que el electorado progresista y de izquierdas penaliza la división y premia la unidad, lo pueden explicar claramente y por experiencia ICV y EUiA. En fin Equo ha conseguido crear una red estatal y logrará previsiblemente algún diputado, fundamentalmente por Madrid, a parte de lo que haga Compromís o algún otro.

EQUO al contrario de IU es más una formación de futuro que de pasado, pero aún ha de demostrar qué es en el presente. Tendrá que afrontar la realidad, pulir su discurso que no puede ser exclusivamente ecologista ni ambientalista, sino que debe situarse en el espacio de lo social. En España y en el conjunto de Europa la reivindicación verde y ecologista es una de las raíces de toda formación de progreso, pero no únicamente, la defensa de lo socialmente justo, de las reivindicaciones del movimiento de los trabajadores, su relación con la izquierda social organizada y con los nuevos movimientos son otros aspectos de su ideario que hasta ahora, y es lógico por el poco tiempo de vida que tienen como organización que aún se está creando, deberá clarificar. Sobretodo será importante ver su actuación frente a la compleja realidad política. Cabe plantearse que EQUO es un intento que parece va a fructificar  como una nueva organización, pero cuya evolución deberá ser objeto de análisis. Creo que en este sentido sus aliados, de Comprimís, de Iniciativa de les Illes, de la propia ICV, le pueden hacer mucho bien, ya que ellos han llevado a cabo procesos políticos de formación y transformación de sus organizaciones hasta llegar al espacio ecosocialista que hoy ocupan.

En definitiva,  la primera oportunidad se ha perdido, claro que el tiempo, la convocatoria anticipada de elecciones, también ha jugado en contra. Puede que la realidad del 20-N, con una derecha triunfante y una izquierda alternativa que a lo mejor, y lo digo en el mejor de los sentidos, tiene que compartir grupo parlamentario, aunque sea por motivos técnicos, puede ayudar a concretar una unidad que antes del 20-N no ha sido posible. En todo caso, y pese a la falta de unidad son opciones para votar en las elecciones del 20-N, antes que la abstención que no es más que resignación, pues todas ellas representan una alternativa al bipartidismo que representan  la derecha y el social-liberalismo que hemos padecido hasta ahora.

Catalunya, con ICV-EUiA, una particularidad unitaria a preservar  

Que la unidad no haya sido posible en el ámbito del estado no ha perjudicado que en el ámbito nacional de Catalunya  se haya logrado preservar, pese a muchas dificultades, la coalición de ICV-EUiA, que es una realidad electoral incuestionable. Y ambos socios deben saber que ello es al margen de sus relaciones unos, ICV, con EQUO, los otros, EUiA, con IU.

En  Catalunya ha sido posible mantener la coalición, a pesar de intentos de entorpecerla por  la miopía de algunos miembros de EuiA e IU que ha provocado que hasta el último momento no se estableciera el acuerdo con ICV. El acuerdo es positivo y  permite tener  la esperanza de que la unidad  y la colaboración de todos los que se reclaman de un espacio de progreso sea posible en un momento dado en el ámbito del Estado. Más si como todo parece, con la incorporación de Joan Coscubiela, ex-secretario General de CCOO de Catalunya, la coalición puede mejorar sensiblemente sus resultados entre todos los desafectos, decepcionados y abstencionistas de Catalunya que no desean que la derecha mande sin ningún contrapeso en todos los niveles institucionales.

Si como esperamos, Cocubiela, Llamazares, Sabanés y otros entran en el Congreso tendremos una voz, frente  la derecha, cualitativamente importante de la izquierda alternativa de futuro.

Ex-Consellera de Pujol critica durament discurs xenòfob de Duran Lleida

Carme Laura Gil , Ex-consellera d'Educació de CDC

En el seu blog, Carme Laura Gil veterana militant de CDC, ex-Consellera d'Educació amb en Jordi Pujol, critica molt durament les declaracions xenòfobes de Duran-Lleida, Cap de llista de CiU a les eleccions del 20-N.

Crec que la posició de Carme Laura Gil, pedagòga, mereix el reconeixement i el respecte pel que diu, com ho diu i fonamentalment per que exposa la necessitat de evitar el populisme i la xenofòbia. Hem trec el barret davant de la Carme.

"El populisme i el discurs sobre la immigració d'en Duran
carme.laura | dimarts, 4 d'octubre de 2011 | 08:55h
S'ha dit encertadament que quan alguna cosa important desapareix sense deixar-ne una altra substitutòria s'origina un buit i confusió. Aquesta observació és adequada a l'àmbit de la política. La democràcia s'ha esvaït o potser s'ha anat diluint, els canvis soferts en els últims vint anys, els anys de trànsit entre els dos segles, entre la postmodernitat i la contemporaneïtat, han transformat la societat i l'han deixada orfe de referents. El buit que ha deixat la política és ocupat per la no- política i la representant organitzada d'aquesta és el populisme, el missatge primari sense cap mena d'elaboració intel·lectual que destil·la racisme, xenofòbia, rebuig de la diferència. El populisme és desvergonyit, es fonamenta en els budells i no en la reflexió, es recolza en la misèria intel·lectual i la pobresa econòmica. El missatge, simple i barroer però amb un eco no menyspreable social, s'estén en expressions subtils o descarnades als discursos i programes dels partits polítics amb un model de societat, amb ideologia. El populisme no en té d'ideologia però el seu contacte enverina. I malauradament ha enverinat el bon discurs de CiU per boca de Duran i Lleida. Desconcertada he escoltat les paraules dén Duran, que lidera una formació que s'identifica com demòcrata-cristiana i és la veu de CiU al Congrés. L'immigrant pot tolerar-se com a servent de la burgesia dels barris alts, però no a l'escola ni al veïnatge, són paraules duríssimes, extravagants, errònies, insultants. Populisme en estat pur, com el de n'Albiol. Nosaltres no donem el vot al PP, en rebutgem la ideologia i el discurs. No votem candidats com n'Albiol, els rebutgem. Quan Duran ha assumit el discurs de la supèrbia anti-immigració, argumentat amb els tòpics del populisme més rebutjable quan parla de la convivència o més ignorant quan parla de l'escola, quins dubtes no hem de sentir sobre el nostre vot ? El populisme es presenta com un -isme del poble, però és una malaltia endèmica del sistema democràtic, una cèl·lula destructiva que s'alia amb el malestar del carrer o d'un carrer i es disfressa en un partit. El bon discurs político-electoral de Duran és , malauradament, infectat de populisme, cal reflexionar i extirpar la malatia d'arrel, cal que CDC no en permeti la infecció político-social. Cal una rectificació sincera i exemplar. No és aquest el discurs ni de CDC ni d'un partit demòcrata català. Així no es guanyen vots, se'n perden i amb ells les lleialtats. Cal mantenir-se amatent i no deixar caure en el buit l'espai honorable de la política"

Duran Lleida amb Mas

CCOO algo más que un sindicato

Ignacio Fernandez Toxo

nuevatribuna.es | 01 Octubre 2011

CCOO fue ya desde su fundación algo más que un sindicato. En un primer momento, bajo la dictadura franquista, fue un movimiento sociopolítico que unificaba las reivindicaciones de los trabajadores con la lucha por las libertades. Fue sin duda, y junto al Partido Comunista, el tronco básico de la resistencia democrática. CCOO nació con  voluntad unitaria y sólo la diversidad sindical que otros, fundamentalmente UGT, promovieron lo obligaron a reconvertirse en un  sindicato de “nuevo tipo”. La voluntad unitaria a partir de los propios trabajadores ha sido siempre un objetivo en la historia de CCOO.

Recientemente CCOO consiguió rectificar, desde la base, la deriva burocratizadora y de gobierno desde arriba que fue imponiendo la dirección de José Mª Fidalgo. El  y alguna otra gente tenían una concepción jerárquica del sindicato, basada en un principio más propio de un “despotismo ilustrado”, donde hay unos pocos que saben, que una organización democrática donde la vinculación con las bases siempre ha sido prioritaria como era CCOO. Esta deriva “despótica” fue alimentando un planteamiento “salvador del país” y centralista que le llevó progresivamente a aislarse y enfrentarse con algunas de las organizaciones mas importantes como Catalunya y Madrid y amplios sectores del Metal y Transportes.

El último Congreso del sindicato comportó un cambio radical, la candidatura de Ignacio Fernández Toxo fue ganando consenso entre sectores diversos de la organización, y finalmente el sindicato acordó no renovar el mandato a Fidalgo. La nueva dirección encabezada por Toxo optó por un cambio radical. En el ámbito interno acabar con las tendencias anquilosadas y enfrentadas, a partir de un proceso de integración de las diversidades. En el ámbito de la actuación del sindicato poner por delante los intereses de la gente a la que se representaba: LOS TRABAJADORES. Y esta prioridad tanto a en la vida laboral como en el ámbito del conflicto social y la relación con la patronal y el Gobierno.

Se respiran nuevos aires en el sindicato, CCOO es hoy el referente más claro de la izquierda social organizada y junto con la unidad de acción con UGT, la base del movimiento sindical y de la izquierda social.

El acto del 20 de Setiembre en Vistalegre ha sido en este sentido demostrativo. Ha sido  una afirmación sindical y política del sindicato ante los difíciles momentos que tendremos que afrontar, tanto en el ámbito socio-económico de crisis, como en el político ante un eventual triunfo de la derecha. CCOO ha enseñado músculo pero no sólo eso, ha reivindicado su orgullo como organización al servicio de los trabajadores y ha dejado clara su voluntad de afrontar desde la negociación o el conflicto la nueva etapa. Todo ello con un objetivo claro, que no sean los trabajadores y la ciudadanía en general los que tengan que pagar la crisis que otros han producido. Luchar para evitar que la salida de la crisis se haga con una sociedad con un deterioro irreversible del limitado Estado del bienestar que aún tenemos.

CCOO sabe que el sindicalismo, y el intento de limitarlo y debilitarlo, es  un objetivo claro de la derecha en el camino de la Tatcher. Debilitando a CCOO, debilitando al movimiento sindical organizado se debilita a la izquierda social en un momento en que la izquierda política está,  por una parte descalificada como en el caso del PSOE y por otra parte en fase embrionaria como es el caso de la izquierda alternativa.

Es claro que como ya demuestran diversos dirigentes del PP, en comunidades donde gobiernan se trata de reducir la fuerza y la presencia de los sindicatos sea reduciendo de forma drástica sus liberados, es decir la gente que acumula horas sindicales de otros delegados sindicales, como recortando las subvenciones institucionales. Todo ello a la vez que se lanza una campaña más burda en unos casos o más sutil en otros por parte tanto de responsables políticos de la derecha, portavoces mediáticos o medios de comunicación. Ataques que van acompañados desgraciadamente por la posición de algunos sectores alternativos ácratas o de la izquierda marginal, e incluso desde sectores del 15M, que no hacen más que bailar al son de la derecha.

Porque es evidente que como sucedió con Aznar el principal obstáculo de un gobierno de derechas será la izquierda social organizada, es decir los sindicatos y especialmente CCOO. En tiempos de Aznar con mayoría absoluta fueron los sindicatos los que con la Huelga General doblegaron al Gobierno del PP y su “Decretazo” y fue el inicio de su decadencia. La derecha lo sabe y por eso es el enemigo a batir, pues es donde sabe que esta la oposición más real, y menos miedo le tiene a organizaciones movimentistas que pueden tener momentos álgidos pero que después se diluyen como azucarillos ya sea por el intento de manipulación de minorías o por su propio cansancio.

CCOO es muy consciente de la dificultad del tiempo que se avecina y me consta que ya está tomando las decisiones para afrontarlo, ligero de equipaje, pero sabiendo como ya dijo Marcelino Camacho de otras situaciones anteriores “no nos doblegarán”.

CCOO en Vistalegre 26-09-2011

Un candidat per a l’esquerra a Catalunya



Joan Coscubiela i Dolors Camats

( publicat en versió castellana a :nuevatribuna.es |25 Septiembre 2011)

El proper diumenge dia 24, Joan Coscubiela serà proclamat Cap de Llista d’ICV a les properes eleccions al Congrés dels Diputats del dia 20 de Novembre. Serà un acte cerimonial ja que Coscubiela és l’únic candidat que ha recollit els avals per presentar-se a les primàries del partit ecosocialista.

Un fet a destacar de la candidatura de Joan Coscubiela és la il·lusió que ha portat a importants sectors de l’esquerra social i política. No hi ha dubte que és el candidat d’ICV però que alhora és un candidat que va més enllà d’ICV, en ell es reconeix molta gent d’esquerres avui orfe d’alternatives.

La situació general de l’esquerra a Catalunya no és massa encisadora, amb alguna organització desgastada, desorientada i abatuda  per una acció de govern a l’Estat difícil d’assumir, i alguna altra organització que ha decidit recentment renegar de la posició d’esquerra que havia defensat en els darrers temps.

Es en aquesta situació en la que la esquerra a Catalunya precisava d’un revulsiu quan es presenta la possibilitat de que la candidatura d’ ICV pugui ser encapçalada per en Coscubiela.

El secretari durant 13 anys de CCOO de Catalunya, ara ex-secretari, és una persona prou coneguda dins l’àmbit social i polític de l’esquerra i també en els aliens a ella. Ningú qüestiona les seves capacitats i conviccions ni la seva experiència. Cal dir que com a representant de la major organització sindical i social de Catalunya ha estat interlocutor privilegiat de tres dels darrers Presidents de la Generalitat, Pujol, Maragall i Montilla, que saben de la seva persistència i capacitat negociadora. 

Joan Coscubiela surt de la rel política del PSUC, fa seves les seves lluites per les reivindicacions dels drets socials propis del segle XX, i les enllaça amb les reivindicacions de l’economia de la sostenibilitat i el respecte al medi natural pròpies del segle XXI, alhora que defensa el catalanisme popular inclusiu derivat del llegat que CCOO i el PSUC van defensar, moltes vegades en solitari durant els anys de la dictadura.

Avui a Catalunya no hi ha dubte que en l’actual moment de crisi econòmica i també social i política és un candidat ideal per a una formació com ICV i una persona amb una tradició de quefer unitari imprescindible per portar a terme satisfactòriament la necessària coalició entre ICV i EUIA a l’àmbit de Catalunya.

La candidatura de Joan Coscubiela és alhora un reforç de la pròpia imatge d’ICV. Una organització que ha sabut renovar el seu discurs i disposa d’una direcció capaç i renovada, però que disposa de prou capital en el seu intern com el que pot representar la figura del candidat a les eleccions del 20N.

Es evident que és difícil que ningú disposi d’un millor cap de cartell electoral que ICV, per representar el vot de l’esquerra transformadora, per adreçar-se al món de la esquerra, dels treballadors, del nacionalisme d’esquerres dit en paraules del candidat del “catalanisme popular”, i als qui lluiten per la defensa del medi ambient.

I un candidat que té fortes relacions amb la esquerra social de l’estat a través de la militància i la convivència en els Òrgans de direcció de la CS de CCOO d’Espanya, que li han permès no sols establir relacions sòlides, sinó participar en negociacions estatals com algunes vinculades a  reformes per garantir la viabilitat de la Seguretat Social. També per defensar la particularitat i independència de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya i ajudant a fer de la Confederació una de les organitzacions més obertes i democràtiques, com ho van demostrar amb el relleu de l’anterior secretari general en el darrer Congrés Confederal.

En aquests moments d’indignació, d’abstencionisme i de desorientació, cal recuperar el valor i el paper de la POLITICA EN MAJUSCULES, la que es fa amb la lluita, sigui en les mobilitzacions al carrer o en els centres de treball, però també la que alça la veu en les institucions. I aquesta és la proposta, l’aposta certa que fa ICV amb el seu cap de cartell. La de portar la veu de la ciutadania d’esquerres de Catalunya al Congrés dels Diputats, la veu dels milers i milers de homes i dones d’esquerres, defensors d’una Catalunya social i inclusiva, d’una Catalunya que defensa els seus drets i alhora és solidària, d’una Catalunya que vol que es defensi el medi, aquí  i arreu, potenciant un desenvolupament econòmic diferent on els valors de la sostenibilitat siguin centrals i no  un afegitó.

La esquerra avui a Catalunya té una opció sòlida de vot.