22 de nov. 2011

Viatge a Patragonia. Argentina, Xile

Mafalda un exemple del millor de l'Argentina

Plaza de Mayo homenatge a les "abuelas y madres"

El viatge que hem realitzat per la Patagònia argentina i xilena ha estat una mirada a una realitat desitjada de veure i de un reconegut interès.

En primer lloc vàrem arribar a Buenos Aires. Ciutat caòtica, cosmopolita i que pot arribar a col·lapsar, on es donen totes les contradiccions possibles. El centre de la ciutat anomenat  Microcentro és una part col·lapsada de dia i desèrtica de nit. Amb un tràfic impossible que fa difícil quasi bé respirar. En el centre de tot està la Plaza de Mayo, que se’ns dubte és el centre de la vida política i social del país però que  decep a primera vista, amb una Casa Rosada que de nit, il·luminada de rosa fúcsia no guanya en elegància precisament. A la plaça, ocupada encara en part pels veterans de les Malvines, destaca amb el seu color blanc el Cabildo.  Al Microcentro i el seu voltant es poden contemplar totes les contradiccions del país des de les noves construccions de superluxe de Puerto Madero (barri construït recentment)¨i l se amarrador de iots,  fins les pobres legions de recollidors de papers que com cuques apareixen al caure el sol per tot el centre de la ciutat. A Buenos Aires hi ha de tot, el millor i el pitjor, el més turístic amb exemples com el magnífic Cafè Tortoni, i el seu antic i extraordinari barri de Sant Telmo, el barri de Mafalda a qui hem trobat asseguda en un petit banc. Les extraordinàries llibreries pròpies d’un poble amb una gran cultura, un poble xerraire fins a la extenuació, engolidor i d’una extraordinària riquesa lingüística que fins i tot a cops empalaga. Es una contradicció en si mateix. Un país que s’enganya constantment, on hi ha lo millor i lo pitjor, des de “Las Abuelas y Madres de la Plaza de Mayo” fins al torturador Astiz, ara condemnat. I moltes vegades tot es troba dintre d’un mateix moviment que ho envolta tot i que fins i tot ho ofega tot com és el peronisme. Un poble que té un extraordinari culte al personalisme i especialment als morts als que quasi bé deïfica. Ahir Perón, avui Nestor Kitchner.

Buenos Aires és una macrociutat de més de 13 milions d’habitants on hi ha totes les contradiccions pròpies d’un tipus de megalòpolis. Riquesa i pobresa presents i mal repartides. Una ciutat i un país rics que sempre seran pobres. Una societat culta on una persona cabal mai invertiria un euro. Una societat viva però necessitada d’un anàlisi psiquiàtric a fons. I Buenos Aires condiciona tota la Argentina.

Sortint de l’asfixia de la gran ciutat s’entra en la contradicció de la gran estepa patagònica. Quilometres i quilometres d’estepa de terra poc fèrtil, a poc més de cent metres per sobre el nivell del mar, d’una terra que no serveix per gaire més que per donar un magre menjar al seu bestiar especialment ramats de bens. Tant dolenta és la terra que precisa d’una hectàrea per be. I així i tot s’està produint una forta depauperació de la terra, més que terra sorra on ni tant sols l’herba és de qualitat. Es succeeixen quilometres i quilometres de planura, més de tres mil des de la capital fins a la Terra de Foc. Les bones terres queden al nord, les vinyes de Mendoza i les gran plantacions de soja, l’actual monocultiu, com abans el blat, dedicat a la exportació a Xina i base de l’actual creixement econòmic de la Argentina que pot acabar quan el gegant asiàtic trobi productors més econòmics o quan s’esgoti la productivitat de la terra. I junt amb això cal dir que l’Argentina és la terra del consum desenfrenat que m’ha recordat molt la situació d’Espanya abans de la crisi.

A uns quatre-cents quilometres de la costa i desprès de veure terra àrida per arreu, i no pujar més de dos-cents metres del nivell del mar ens trobem amb les muntanyes. Altes, majestuoses, muntanyes noves de pics afilats, plenes sempre de neu, on hi ha algunes de les glaceres més grans del món. Hi ha per tot i per a tothom. Des del turisme de masses al voltant d’El Calafate i l’inevitable Perito Moreno, sens dubte una joia que cal veure o la barrera de glaç que ara impedeix anar en vaixell al glacial Upsala, fins llocs molt més amagats del gran públic i d’extraordinària bellesa i tranquil·litat com El Chalten a sota del massís del Fitz Roy, terra amagada i especialment indicada per a la gent que li agrada la natura en estat pur i les caminades per la muntanya. En aquest lloc vaig trobar un munt de jovent dedicat a la guia de rutes i on la majoria d’ells eren ferms defensors de la natura i que semblava que hagin format una comuna per fugir d’un país que no entenen o no comparteixen, i on ells s’amaguen o es refugien exiliant-se del món i refugiant-se en la muntanya.

Desprès passem al veí Xile, amb qui les relacions no sempre han estat fàcils i on la delimitació de fronteres ha estat un llarg conflicte, per veure la meravella de massís de les Torres del Paine. Els xilens són una altra cosa totalment diferent als argentins, especialment els xilens magallanics que viuen isolats de la resta del seu país amb un clar sentiment identificador. Són gent molt amable, com ho són els argentins però molt  diferents, més callats potser per la major influencia indígena, a Argentina els indígenes van ser exterminats brutalment pels argentins en la expansió per la Patagònia.
Xile sens dubte és una altra cosa i mereixerà un tractament més profund en un  altre ocasió. Torres del Paine és un dels millors Pacs naturals del món i així està catalogat, és un massís muntanyós molt més jove que els Andes, que ja es dir, però d’una magnifica estètica i terra per a fer mil i una excursió. La terra s’enfila del no res. Només dir-vos que hi ha una petita excursió a la vora del llac Grey, al mirador Ferrier, que puja set-cents metres només i és de dificultat alta per que es puja sempre recta i des d’on es divisa una extraordinària panoràmica de les seves muntanyes i llacs glacials.

Des de Torres del Paine calen dos dies en cotxe a través de la Patagònia xilena per arribar a la Terra de Foc, i a la seva capital Ushuaia. La Terra del Foc argentina està totalment aïllada de la resta del país i cal travessar, si vas per terra territori Xile tant si com no. Es un llarg i burocràtic, per les fronteres, trajecte. La Terra de Foc, la fi del món abans de l’Antàrtida, té de tot i bo. Parc Natural esplèndid, el Canal de Beagle, i fins i tot el millor menjar d’Argentina, no sols carn sinó en aquest cas una especialitat el lluç negre, quelcom a menjar per qui com jo no li agrada el lluç però que és una cosa singular que només és troba en aquesta localitat, una meravella gastronòmica. Tot això sense que us perdeu el seu petit però magnífic cementiri propi d’una novel·la de Garcia Márquez, amb els seus taüts a la vista.

Per cert no es pot acabar el relat sense parlar del menjar i el beure en aquestes terres. Especialment  en el cas argentí la carn és una cosa d’un altre mon, Res a veure amb la que nosaltres mengem. La seva qualitat és increïble, ja us he parlat del lluç negre de terra de foc, i no puc deixar de referir-me als seus vins tant els argentins, especialment el de Mendoza, com els xilens, tots ells de magnifica qualitat.

Espero haver donat una petita idea del que he vist, un viatge molt recomanable a un país imprevisible, que he fet tot seguint amb el wifi la campanya electoral, especialment la del meu amic Joan Coscubiela.




Argentina: Fitz Roy


Xile: Torres del Paine

 Homenatge als desapareguts. Victor Heredia: "Todavia cantamos"


                     
              


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada