Es paradójico pero a pesar de que Catalunya está dirigida por un Govern que ha demostrado su incompetencia e incapacidad de forma reiterada no se vislumbra la posibilidad de un cambio electoral en unas próximas elecciones.
La pandemia ha demostrado de forma clara adonde nos ha llevado la aventura iniciada por Mas y continuada por Puigdemont y Torra. Una Catalunya donde se han recortado los servicios públicos durante una década escondiéndolo todo bajo un falso señuelo de una futura y utópica independencia donde se resolverían de forma mágica todos los problemas de la ciudadanía.
Ahora la realidad nos ha demostrado la precariedad en que se encuentran elementos básicos del bienestar social como la sanidad y educación públicas. También ha demostrado que estamos gobernados por unos gestores que no tienen la más mínima capacidad.
La consecuencia de todo ello es que la ciudadanía debería ser consciente de la necesidad de cambiar esta situación insostenible. Sin embargo nada cambia. Las perspectivas son de un nuevo triunfo de los independentistas a pesar de su ruinosa gestión. ¿Por qué?
El independentismo con todos sus errores y falsedades ha creado un imaginario colectivo nacionalista que se ha transformado en hegemónico en la sociedad catalana. Ello ha sido en parte debido a la falta de un imaginario alternativo. Y el que en su momento apareció como alternativo, el imaginario alternativo españolista liderado por C,s quedó reducido a un hecho coyuntural, derivado del miedo de algunos sectores de las clases trabajadoras que se sintieron discriminados por el independentismo, y que quedó en eso en un planteamiento claramente minoritario que lamentablemente ha pretendido adueñarse de una falsa defensa del constitucionalismo.
Ante la hegemonía del mensaje de la derecha nacionalista de convergentes y post-convergentes con el seguidismo de sus acólitos de una ERC siempre inestable no se ha presentado por parte de las fuerzas de izquierda y progresistas una alternativa clara y potente en defensa de las instituciones, de lo público y de las clases trabajadoras. Sólo se observó un conato en los debates del 6 y 7 de setiembre del 2017 especialmente en la intervención de Joan Coscubiela.
La izquierda, toda ella, ha sido incapaz de plantear de forma ofensiva un discurso alternativo. Toda su actuación se ha visto planteada a la defensiva o a remolque del independentismo en algunos casos y siempre con actitud perdedora y minoritaria. La izquierda ha sido incapaz de denunciar la contradicción de una ERC que en Madrid se presenta como una fuerza progresista mientras en Catalunya gobierna con la derecha más reaccionaria.
¿Cómo es posible que fuerzas progresistas como pretender ser el PSC y “Comuns”, que gobiernan juntos en el Ayuntamiento de Barcelona y en el Gobierno del Estado sean incapaces de alcanzar puntos de acuerdo en la defensa de un proyecto federal y de progreso para Catalunya? Por el contrario el PSC aparece encerrado en sí mismo e impotente ante la situación y los “Comuns” sin una política clara parecen más cercanos a ERC a la vez que intentan diferenciarse en todo lo posible de los socialistas.
Nuevatribuna
| 06 de septiembre de 2020 Finalment
l'operació durant tants anys desitjada pel President de la Fundació La Caixa,
Isidre Fainé, d'una fusió CaixaBank- Bankia, sembla que es complirà en breu.
La situació
econòmica i financera del sistema bancari espanyol, agreujada pel Covid-19, ha
precipitat els esdeveniments. El llarg període de baixos tipus d'interès, els
canvis produïts i els que es poden preveure en el mercat financer amb
l'aparició de nous agents ha comportat aquesta important jugada en els escacs
bancaris que pot comportar la creació del primer banc del país i el dècim de la
UE si no es perd volum pel camí del procés.
La fusió amb les
economies d'escala que li pot aportar ajudaria la nova entitat a afrontar
millor els reptes que es presenten. Totes dues entitats són el resultat de
successives fusions de caixes d'estalvis, és a dir tenen una mateixa
procedència i estan fonamentalment dedicades al mercat de les famílies i les
petites i mitjanes empreses, i en el cas de CaixaBank amb fortes participacions
empresarials. És evident que són entitats que fàcilment poden complementar-se
però en les quals també es donen duplicitats, no sols d'oficines sinó de
serveis centrals i per tant no pot obviar-se que produiran un excedent de
plantilla que haurà de gestionar-se de manera adequada.
Sobre el tema de
les plantilles a causa dels successius processos de fusió que s'han viscut en
les entitats, tant per part de les empreses com els sindicats, especialment
CCOO majoritari en totes dues entitats, existeix sobrada experiència el que ha
de permetre que la possible reestructuració de plantilles s'efectuï de forma
acordada amb els sindicats i voluntària per als treballadors (p.e.
prejubilacions), tot això dilatat i escalonat en diversos anys. No seria
acceptable ni desitjable un canvi en aquesta mena d'acords ja tradicionals en
el sector i en aquestes entitats.
Les raons de la
fusió són clares, vénen determinades per la necessitat de totes dues empreses.
En el cas de Bankia com bé explica Manel Pérez en La Vanguardia “atesa la negativa evolució del seu compte de
resultats, la deterioració del seu valor en borsa i la progressiva erosió de la
seva antiga solvència fruit de la injecció pública de 14.000 milions d'euros fa
vuit anys”. Simplement podem assenyalar que l'acció de Bankia al setembre
de 2018 se situava en 3,3 euros/acció i que el dia abans de l'anunci de la
fusió el seu valor era de 1,036, és a dir un 68,8% menor. El valor de la
participació de l'Estat en Bankia ha caigut en aquests 8 anys de més de 9.000 milions
a poc més de 2.300 milions.
La situació de
CaixaBank tampoc està per a tirar coets, com Bankia ha estat afectada pel baix
nivell, per no dir nul, del preu del diner i amb un canvi en la seva estratègia
de negoci que encara no ha donat els resultats desitjats, i això malgrat haver
tancat en els últims temps més de 1500 oficines. La seva acció al setembre del
2018 tenia un valor de 3,8 euros/acció i el dia anterior a l'anunci de fusió
era de 1,81%, és a dir un 47,63% inferior.
Cal assenyalar que
els resultats del primer trimestre de 2020 no han estat per a cap de les dues
entitats favorables un 64% inferior en Bankia i un 67% inferior en CaixaBank.
Un aspecte
rellevant en l'entitat resultant és que els principals accionistes serien la
Fundació la Caixa amb més del 30% i l'Estat amb un 14%. Cal esperar que l'Estat
mantingui el percentatge que li correspon en la Fusió i reclami la seva
presència en el Consell d'Administració que encara que sigui minoritària podria
tenir una important influència en l'entitat. Així mateix la seva presència en
l'entitat pot millorar el valor del capital públic actual.
Gortazar, futur Director, i Goirigolzarri, futurt President
Això és
especialment rellevant donada la situació econòmica que estem vivint i podria
fomentar que la nova entitat financera jugués un important paper en el procés
de reconstrucció econòmica que previsiblement estarà centrada en la necessària
Transició Ecològica i la Digitalització amb inversions que afavoreixin la
creació d'un nou model productiu. No podem obviar les importants participacions
industrials que tindrà l'entitat resultant.
Anem ara a
centrar-nos en alguns aspectes que es poden retreure a l'operació. Increment de
l'oligopoli, exclusió financera i pèrdua de la possibilitat d'una banca
pública.
Començarem per
l'últim. La pèrdua de l'ocasió d'una Banca Pública s'ha produït lamentablement
molt abans. Amb la privatització d'Argentaria en primer lloc i posteriorment
amb la “privatització” de les caixes
d'estalvis com una nova desamortització de béns socials. En el cas de Bankia
des del primer moment ha estat clar el nul interès per transformar-la en una
banca pública, actualment amb la pròpia deterioració de la seva situació
apareix com una pàgina passada. Mai s'ha tingut la voluntat política
d'aprofitar el control de l'Estat per a aconseguir-lo. I no sols pels
condicionaments europeus. Fins ara la representació de l'Estat s'ha efectuat a
través del FROB-SAREB, en lloc de la SEPI. Això ha comportat una actuació
totalment passiva de l'accionista públic majoritari quant a la gestió.
Lamentablement per a tots en aquests moments la reversió de la situació apareix
com a impossible.
Quant al risc
d'oligopoli aquest existeix de fet i de la mà de les tres principals entitats,
Santander, BBVA i CaixaBank, el reforç d'un d'ells no afegirà molt més, i en
tot cas pot evitar que l'oligopoli acabi finalment en mans d'una altra entitat
financera no espanyola.
Una operació d'envergadura
Quant a l'exclusió
financera sí que és un element a tenir en compte. I crec que no tant quant a
l'exclusió territorial sinó a l'exclusió de sectors socials. Això pot
analitzar-se a través de l'actuació de CaixaBank i el model de negoci que
proposa. En primer lloc la retallada d'oficines s'ha donat bàsicament a les
ciutats amb una reducció dràstica de les petites oficines, que abans trobàvem
en cada cantonada, i la seva concentració en oficines denominades “stores” amb
assessors financers en lloc de l'antic personal de taulell i caixa. Tot això
ampliat amb oficines de “banca privada”, dedicades a clients amb “possibles”, i les oficines de “negocis i
empreses”. S'han preservat de manera majoritària les oficines en poblacions
menors el que evita la desertització financera, si bé és cert que l'existència
de menys entitats ha reduït de manera considerable des de fa anys les
possibilitats d'elecció.
On es dóna una
major exclusió o podríem dir discriminació financera és en relació a la mena de
client. Actualment les entitats semblen menysprear la clientela modesta que
simplement té els seus estalvis en l'entitat sense un altre interès. Ara tot
l'interès de l'entitat està dedicat a la gent activa financerament. S'ha
arribat a la conclusió que el negoci es
circumscriu a un 25% dels clients, i que a la resta cal “suportar-lo”
dirigint-lo a l'atenció mecànica dels caixers automàtics. És sens dubte en
aquest àmbit on actualment es dóna la major exclusió. I aquest és el model que
està portant a terme CaixaBank i les altres principals entitats financeres.
Això juntament amb l'exploració de nous canals tecnològics i telemàtics que
tenen com a objectiu captar a clients joves, actuació que fins al moment no ha
donat tots els seus fruits degut fonamentalment a la pròpia situació econòmica
que està vivint bona part de la joventut al nostre país.
Aquests són alguns
dels aspectes que conformen el conjunt de la nova operació financera-bancària
que comporta l'operació de fusió entre Bankia i CaixaBank i les concrecions i
les repercussions de la qual podrem comprovar en els pròxims temps.
Els sindicats han de vetllar pels interessos de les plantilles
Nuevatribuna
| 21 de agosto de 2020 La pandèmia del Covid-19 ha comportat
molts canvis en la vida quotidiana de la ciutadania i en les prioritats de la
societat. Mai com fins ara hem vist la importància de la sanitat pública,
malgrat alguns dirigents de CCAA semblin encara ignorar-ho. I ara en el moment
de la “volta al cole” es posa en
evidència la importància de la educació.
Tots hem pogut contemplar amb estupor com des del final, potser precipitat
per raons polítiques, de l’estat d’alarma
el desig per part de moltes autonomies ha estat normalitzar la situació per aprofitar la temporada
turística que ha derivat en el contrari: rebots generalitzats i pèrdua del que
es volia aprofitar davant la no vinguda quan no fugida del turisme. No cal dir
que en molts casos la gestió per part dels governs autonòmics ha estat negativa
quan no incompetent. La no previsió de la situació de treball, d’habitatge i de
mobilitat dels temporers agraris a Catalunya, Aragó i fins i tot Andalusia,
així com la manca de enfortiments dels serveis de prevenció primària, de
control dels rebrots i dels rastrejaments ha estat quasi nul·la per part d’administracions
com la de Catalunya i Madrid, precisament les que més es van queixar del
comandament únic de l’estat d´alarma.
Ara ens trobem en quelcom de similar a l’hora d’afrontar el retorn dels
alumnes a les escoles. Malgrat que s’ha tingut temps més que suficient quan ens
trobem a menys de tres setmanes per a l’inici del curs podem dir que a la
majoria de les comunitats “el més calent
és a l’aigüera”. Es increïble que en aquests moments la majoria de les famílies
i dels propis ensenyants no sàpiguen com es produirà el retorn a les escoles.
La majoria de les CCAA encara han d’establir i fer públics els protocols i
les que els han fet són en molts cassos carregats de deficiències i no han
estat ni consensuats ni contrastats amb la comunitat educativa.
NO ANEM BÉ
En casos com el de Catalunya, no s’ha plantejat cap canvi en les escoles,
ni en les ràtios per aula ni en les normes bàsiques més enllà de que els alumnes
hagin de dur mascaretes. Aquesta posició, pel que fa al manteniment dels actuals
ràtios de 25 a 35 alumnes ha estat contestada fins i tot des de la Conselleria de
Sanitat de la Generalitat. En casos com Madrid i Aragó es planteja ja d’inici
que part de l’ensenyament no sigui presencial. En definitiva un veritable caos
i manca de claredat. Ens temem que quan es reuneixin la propera vegada els
Ministres de Sanitat i Educació amb les CCAA sigui una mica tard per a establir
posicions raonables i unificades.
Els sindicats del sector de l’ensenyament i moltes APA’s consideren que l’inici
del proper curs ha de comportar algunes condicions bàsiques a partir de
considerar necessari el caràcter presencial de la educació, ja que aquesta no
es limita només a donar una sèrie de matèries sinó que comporta un element de socialització i
igualtat que no es dona en la virtual.
Les necessitats són prou clares i evidents per a poder assegurar d’inici el
caràcter presencial de l’ensenyament. Calen més espais habilitats per aules;
cal l’adequació d’aquestes i el seu mobiliari; calen més mestres, personal de
neteja i establir controls sanitaris; cal regular les formes d’entrada i
sortida i els temps d’esbarjo als patis; cal regular els menjadors i els transports
escolars entre d’altres coses. I per fer-ho les CCAA disposen de 2.000 milions
d’euros de Fons no reemborsables de l’Estat, més els que les pròpies comunitats
han de destinar dels seus pressupostos. Això i diàleg amb els membres de les
comunitats educatives, professors i pares, és el que caldria haver fet i no
s´ha fet amb l’excepció de la Comunitat Valenciana.
Les CCAA amb la pandèmia i en el camp de la educació i abans en el de la
sanitat estan fent un flac favor a la concepció autonòmica de l’Estat, per que la seva gestió en general ha estat
ineficient quan no directament incompetent. Durant l’Estat d’Alarma han hagut
moltes reclamacions de la necessitat de restituir competències i quan les tenen
totes semblen incapaces de gestionar-les be.
Madrid un exemple del que no cal fer
Cal dir que la situació que es dóna ara amb les escoles s’ha donat
anteriorment a la sanitat. Algunes autonomies han estat incapaces de gestionar
amb la celeritat necessària els recursos sanitaris, encara més en alguns casos
han malbarat l’ús dels recursos que l’Estat ha donat a les autonomies que han
estat més de 9.000 milions no reemborsables destinats a despesa sanitària per
tal de reforçar les plantilles amb l’objectiu d’actuar de forma adequada davant
la possibilitat de l’aparició de nous brots de coronavirus. Algunes ho han
aprofitat però d’altres no ho han fet i fins i tot els han malbaratat. Com pot
ser que a hores d’ara a la Comunitat de Madrid no s’hagin reforçat els equips d’atenció
primària i no tingui la quantitat necessària de rastrejadors, mentre dedica 50
milions d’euros a un “nou hospital de pandèmies” que ningú aconsella. Com pot
ser que la Generalitat de Catalunya hagi actuat tard i malament, que hagi
tingut sense cobrir tres dels principals càrrecs de la Sanitat Pública, i que
fins i tot hagi invertit 18 milions dels fons en cobrir el dèficit de TV3
enlloc de dedicar-los al reforç dels serveis primaris. Aquestes actuacions són
les que denominem com de mala gestió autonòmica dels fons. Creiem que l’Estat
fa bé en que no siguin reemborsables però caldria que fossin justificables.
No és casual que siguin comunitats governades pel PP i els seus aliats de
la dreta o pels antics convergents, ara JxC, les que tinguin una actuació més
reticent envers l’enfortiment de la sanitat o l’educació pública. Cal recordar
que des de l’anterior recessió econòmica els governs del PP i de CiU han estat els
que han dut a terme fortes retallades en tots els serveis públics i especialment
els que han afavorit les privatitzacions sanitàries i potenciat les escoles
concertades en detriment de la sanitat i l’escola pública. Cal deixar clar que
la seva incompetència va aparellada a la seva ideologia en tot el que sigui
menystenir els serveis públics.
Nuevatribuna
| 02 de agosto de 2020 No hi ha dubte que
els 140 mil milions d'euros dels Fons Europeus són una quantitat ingent que ha
d'utilitzar-se de manera intel·ligent per a aconseguir els canvis que el nostre
sistema productiu precisa. No es pot fallar en la seva utilització perquè és una
oportunitat única i irrepetible per a adequar la nostra estructura productiva.
Els propis fons tenen ja en si mateixos unes condicionalitats com són
prioritzar les transformacions ecològiques i digitals. Aquestes mateixes
condicionalitats poden permetre un salt qualitatiu en la nostra economia.
El primer que s'ha
de tenir en compte és que la seva utilització ha de partir d'una perspectiva
global del conjunt de l'Estat. Es tracta de presentar projectes que permetin al
conjunt del país fer un salt qualitatiu des de la seva situació actual. I per a
això es precisa una unitat d'actuació del conjunt de les administracions sota
la batuta o coordinació del Govern d'Espanya.
Aquest no és un nou
i major fons Covid com el que el Govern va facilitar de manera incondicional a
les autonomies per a compensar els costos del Covid. Cal dir que aquests fons Covid
en algun cas com el de la Generalitat de Catalunya s’ha plantejat utilitzar-los
de forma poc regular com dedicar part a esmenar el dèficit de publicitat en
TV3, o pagar factures desorbitades per la utilització de serveis de la sanitat
privada. El mateix President Torra ha donat mostres de la seva incompetència en
demandar que es traspassin a la Generalitat 30.000 dels fons europeus. Sembla
que és incapaç de comprendre l'objectiu d'aquests fons.
Els Fons Europeus
no deuen en cap cas ser objecte d'una subhasta entre les Comunitats Autònomes,
ni entre sectors. Els Fons han de ser consensuats al màxim i invertir-los de
manera que tinguin un sentit beneficiós per al conjunt del país. Han de ser
objecte d'una estratègia per al conjunt del país i amb beneficis per a tot ell.
Els Fons no poden ni han de ser utilitzats per a aconseguir ni majories
pressupostàries ni d'un altre tipus. La qual cosa no vol dir que el màxim
consens en les propostes no comporti una major possibilitat de consensos de
tota mena.
Cimera Govern de l'Estat i CCAA
Els Fons, tant les
transferències com els préstecs, tenen com a objectiu ajudar a sortir de la
crisi derivada de la pandèmia mitjançant un salt qualitatiu de l'estructura
productiva, és per això que se cita la Transició Ecològica i la Digitalització
al costat del reforçament dels serveis públics.
Els Fons són la
base per a la concertació d'actuacions entre els diversos ens públics i també
privats que permetin multiplicar els propis fons. No són un “mannà”, sinó unes “llavors” per a ajudar al canvi productiu.
Hi ha molts
exemples del que ha de fer-se. En el camp de la Digitalització potenciar la
seva utilització en la indústria fomentant “clústers” industrials nous o
transformats. És el camí per a aconseguir una nova industrialització al nostre
país després de dècades de desertització industrial.
Digitalització
significa també l'extensió al conjunt del país, i també especialment a la “Espanya buidada” de cobertures
suficients en les tecnologies més avançades.
Digitalització
significa també la seva aplicació plena a les administracions públiques, inclòs
per exemple l'àmbit judicial de manera que siguin més ràpides i eficients.
Tots aquests i
molts més són processos de digitalització que poden gaudir del consens idel treball conjunt de les
diverses administracions públiques i sectors privats.
El mateix es podria
dir de la Transició Ecològica o “New
Green Deal”. Projectes en camps diversos i diferents. Transició ecològica
en el sector primari de l'agricultura i la ramaderia que permetria una
transformació cap a una producció agrícola i ramadera més ecològica i
sostenible i d'una producció de major qualitat i valor afegit.
La transició
ecològica i sostenible en la indústria que comporta no sols la seva
modernització sinó la seva capacitat de competitivitat en el futur global. La
indústria del futur ha de ser sostenible i ecològica, és a dir una indústria
neta. La pròpia estructuració d'una indústria més ecològica comporta la creació
d'un nínxol important de llocs de treball per a creació de components que
permetin l'existència d'aquesta indústria neta.
El mateix podem dir
de la transició energètica que comporta marginar la producció sobre la base
d'energies fòssils i el pas a una energia neta bàsicament en la producció
d'energies sostenibles i la repercussió que això comporta en diversos àmbits.
Des de la seva implicació en el canvi de la mena d'automoció i de tota la xarxa
de recàrrega de l'automoció, fins a les instal·lacions per a la producció
d'energies netes en zones avui gairebé desèrtiques. La transició energètica pot
així mateix tenir una repercussió clara en el sector de la construcció si es
fomenta la reforma energètica dels edificis, en lloc de “més totxo” es tractaria de “renovar
edificis i habitatges cap a la sostenibilitat energètica”.
I per posar un
últim exemple però no el menor la transformació del transport mitjançant la
potenciació del transport de mercaderies per xarxa ferroviària, especialment el
de llarga distància. Un transport no sols més sostenible sinó menys car. Això
no significa l'eliminació del transport per carretera que hauria de destinar-se
bàsicament al repartiment ciutadà i al repartiment en la curta i mitjana
distància. També urgeix una potenciació i modernització de la xarxa ferroviària
de passatgers de rodalia i mitjana distància. Un exemple que ja hauria de ser
una realitat seria el projecte d'Eix Mediterrani de transport de mercaderies
des d'Almeria a la frontera francesa, aquest projecte implicaria i afavoriria
al conjunt del país i travessaria quatre comunitats autònomes. És un exemple de
projecte a finançar amb els fons europeus.
T
Cal defensar una Transició Justa"
ot això al costat
del just reforçament dels serveis públics, especialment sanitaris,
soci-sanitaris i educatius així com de la indústria de béns essencials la falta
dels quals s'ha fet palès en la pandèmia.
Tot aquest conjunt
de qüestions són les que han de ser tractades políticament. Així mateix es
requereix de manera clara la participació dels agents socials, especialment amb
els sindicats, per a fer que tots els projectes de canvis es facin des de la
perspectiva de no deixar a ningú enrere, ni comunitats, ni persones. Per això
es fa necessari plantejar que ha de tractar-se en tots els casos de processos
de “Transició Justa” és a dir
plantejant alternatives clares i efectives a aquells sectors i treballadors que
puguin veure's afectats directa o indirectament.
Si volem efectuar
una aplicació adequada que permeti una transformació de futur del conjunt del
país ha de tenir una direcció estratègica des del Govern de l'Estat, amb la
participació i el màxim consens amb les Comunitats Autònomes, ens locals, i
Agents Socials ( Empresaris i Sindicats), tot sota el lògic control del
Parlament.
Esperem una
aplicació de la “Política amb Majúscules”
lluny de la politiqueria i les subhastes.
Nuevatribuna
| 17 de julio de 2020 No hi ha dubte que Catalunya està transitant per un dels períodes de pitjor govern polític.
El Govern de Torra és la culminació del període de decadència de la dreta política
catalana iniciat amb el primer govern d’Artur Mas i continuat amb el govern de Puigdemont.
Ha estat una carrera embogida que va des de les inicials retallades socials de
Mas fins el salt cap a un “procés” impossible vers una independència utòpica
que ha finalitzat en un govern incapaç de governar dirigit per un activista vuitcentista
en busca d’una Itaca no sols utòpica sinó profundament reaccionària i
antidemocràtica. Tot això amb un fort cost social com és la ruptura profunda en
el sí de la societat catalana.
La deriva de la dreta nacionalista ha tingut com acompanyant per ERC, el
partit de les classes mitjanes tradicionals de Catalunya, obstinada en
col·laborar i competir alhora en la direcció de la política institucional
catalana amb els representants tradicionals de la dreta.
Un govern català només obsessionat per la seva deriva al voltant de la
consecució d’una independència impossible a la que es subordina la deixadesa pel
que fa a les necessitats econòmiques i socials del conjunt de la societat. Des
de Mas a Torra hem passat pràcticament una dècada amb una política de
retallades socials que han deixat en un estat de total fragilitat els serveis
públics de Catalunya. Polítiques avalades a l’inici pel suport de PP i
posteriorment d’ERC. Aquesta situació per la que passen la sanitat, l’educació
i la dependència es complementa amb la manca de polítiques de reactivació econòmica
i de desenvolupament de les possibilitats de l’autonomia. Cal assenyalar la
patètica actuació maldestre del Govern de la Generalitat durant l’epidèmia de
la Covid-19 on només s’ha dedicat a criticar les actuacions del Govern de l’Estat
per a desprès fer un paper ridícul de total incapacitat a l’hora d’afrontar els
rebrots quan ha tornat a tenir totes les competències sanitàries.
Aquesta és la situació en que es troba la realitat política catalana però
no és el més greu. El pitjor és la manca d’una alternativa clara d’esquerres a
Catalunya. Des de l’inici el PSC i ICV, i posteriorment els “Comuns” han estat
incapaços de bastir un discurs alternatiu i coherent que pogués albirar una
alternativa possible al país.
Ens trobem amb un PSC que sembla aïllat i impotent per a imposar un discurs
alternatiu. El PSC encara disposa d’un pes municipal important però amb una
minvant influencia social. I en el seu
discurs caldria impulsar de forma rotunda la defensa d’un federalisme cosmopolita
i europeista que es contraposés a l‘independentisme supremacista, autàrtic i
insolidari de la dreta independentista. Alhora precisa diferenciar-se clarament
de la mal denominada “dreta constitucionalista” que no fa més que retroalimentar
i fomentar el sentiment independentista.
No hi ha dubte que el PSC encara disposa de suficient força organitzada i
quadres en el partit com ha demostrat la presència de Salvador Illa al front de
la sanitat estatal. Li cal però reforçar el seu missatge i renovar els seus
quadres que semblen reflectir un partit que accepta la seva funció d’oposició. El
PSC ha de ser un partit fonamental per a bastir una alternativa sempre que no es
conformi amb el seu paper actual. Tot i que no podem ignorar les dificultats
que té dins l’actual panorama mediàtic català per a difondre el seu missatge.
Incompatibles?
A la situació en la que es troba el PSC no és aliena l’actuació dels “Comuns”.
Aquests semblen obstinats en marcar distàncies especialment amb el PSC, malgrat
el govern conjunt a Madrid, alhora que no deixen de propiciar senyals envers
els independentistes d’ERC. Els “Comuns” són una altra de les forces cridades a
bastir una alternativa d’esquerres però el seu discurs sembla més destinat a
intentar seduir els republicans de cara a un futur govern. Cal dir que pel que
fa a la representació a les eleccions catalanes els “comuns” no han estat mai
capaços de superar els nivells de representació de ICV-EUiA, ni tan sols els de
“Catalunya si que es Pot”. Els “comuns” no han pogut superar la seva mancança de
consistència ideològica, el seu poc arrelament més enllà de Barcelona i l’àrea
metropolitana. Els “comuns” mai han tingut la consistència ideològica que en el
seu dia va tenir el PSUC ni tant sols ICV de ser una força clarament d’esquerres.
Mai partits com aquests haguessin signat els pressupostos que aquest 2020 han
subscrit els “comuns”. Anteriorment l’esquerra alternativa catalana havia
tingut dos bases de la seva força, el municipalisme i la relació amb els sindicalisme
de classe, avui la seva força municipal ha disminuït excepte a Barcelona-ciutat
i alguns nuclis del Baix Llobregat i la relació amb el sindicalisme és com a mínim
dubtosa. La seva estructura orgànica és dèbil i tot gira entorn de l’Alcaldessa
de Barcelona. En l’actualitat semblen supeditar el seu futur a la possible
relació amb un govern d’ERC. Mala senyal per articular una política d’esquerres.
Sense una forta aliança entre el PSC i la representació de l’esquerra
alternativa es fa difícil albirar una alternativa d’esquerres a Catalunya. Només
un fort pol d’esquerres europeista i federalista pot ser la base per a establir
relacions amb un partit voluble com ERC on el seu el tema social està sempre
supeditat, i la pràctica ho demostra, al plantejament nacionalista.
Les futures eleccions catalanes, que tothom espera per a la propera tardor-
hivern es poden plantejar davant d’una incertesa del seu futur resultat. Fora
hora ja d’acabar amb un període digne de
ser oblidat i que només ha comportat aspectes negatius per a Catalunya, tant
pel que fa al seu autogovern amb un seriós desprestigi de les Institucions
catalanes, amb una utilització partidista dels mitjans de comunicació públics
mai vista, com per la forta divisió social de la ciutadania, la pèrdua d’impuls
i fortalesa de la economia de la comunitat i una regressió social amb un
deteriorament dels seus serveis públics tant quantitativa com qualitativament.
I sense alternativa clara d’esquerres, que molts ens preguntem: On és? Sembla
que la mediocritat pot ser la continuació de la vida política i social de
Catalunya molt lluny de la Catalunya moderna, cosmopolita i pionera que va ser
en els temps de la transició.
Nuevatribuna | 09 de julio de 2020 La problemàtica dels temporers agrícoles que es dediquen, arreu d’Espanya,
a la recollida de la fruita ha estat de sempre una realitat molt dura. Una gran
part d’aquests temporers que recorren tota la geografia peninsular des de la
recollida de la “fresa” a Huelva o El Ejido fins a la fruita de Lleida o el raïm
està formada per persones immigrants fonamentalment magrebins o subsaharians
amb papers o sense.
Aquest col·lectiu no només fa front a un treball molt dur sinó que treballa
en molts cassos en condicions no sols laborals sinó també socials i higièniques
deplorables i sotmesos en molts cassos a abusos empresarials i a
discriminacions racistes.
Als temporers immigrants se’ls reclama des de les zones agrícoles, quants
més arriben més mà d’obra hi ha i més fàcil és reduir les retribucions salarials.
Pel que fa a les seves condicions de subsistència se’ls reclou en campaments improvisats
mancats de les mínimes condicions sanitàries i higièniques fora de les
poblacions, i amb un potencial racisme poc dissimulat en molts cassos. Als
temporers immigrants se’ls vol per a fer aquests treballs durs i se’ls rebutja
fora del treball. Se’ls vol de dia al camp i se’ls rebutja fora del treball a
les poblacions. Encara podem recordar episodis de violència contra campaments d’immigrants
fa uns anys a El Ejido.
Cal preguntar-se perquè en un país amb una alta taxa d’atur hi ha demanda
de immigrants per a treballar en la recollida de la fruita. Bàsicament per que
és un treball molt dur i mal pagat. Altrament molts empresaris prefereixen mà d’obra
immigrant per que és més dòcil i més fàcilment explotable. Cal assenyalar que
els convenis del camp tenen sous molt baixos, en moltes ocasions per sota del
salari mínim de 900 euros. Altrament els treballadors espanyols no estan tan
disposats a que se’ls pretengui fer perllongar la jornada sense pagar les hores
extres així com altres aspectes com desplaçaments, etc. Podem assenyalar el cas
de la recollida de la “fresa” a Huelva, on els empresaris prefereixen que la mà
d’obra siguin dones marroquines de zones molt deprimides que són molt
vulnerables i a les que es pot explotar de forma abusiva i fins i tot fer-les víctimes
d’abusos i vexacions.
El problema per a la població autòctona no es el tipus del treball sinó les
condicions de treball. Cal assenyalar que en molts pobles del sud d’Espanya la
gent emigra en gran quantia a la verema de França enlloc d’anar als camps de
vinya propers a les seves localitats d’origen. El treball és el mateix però el
salari no té res a veure ni les condicions de treball, això provoca que la gent
prefereixi emigrar lluny de la seva terra.
Contra la vulneracio de contractes i drets
Enguany hem assistit a les protestes d’organitzacions d’empresaris agrícoles
andalusos i de la pròpia Junta d’Andalusia contra les inspeccions de treball dutes
a terme en les zones agrícoles per part de Yolanda Díaz, Ministra de Treball, per
tal d’inspeccionar les denúncies sobre sobreexplotació als temporers que són de
coneixement públic.
Com hem dit abans no es tracta només d’explotació sinó de casos clars de
comportaments racistes envers els temporers. Podem relatar dos casos que han
estat prou difosos pels mitjans de comunicació.
A la població lleidatana d’Alcarràs existeix un bar conegut com “el Recó de
la Vero”. Era un bar al que acudia la gent del poble, desprès es van acostar
alguns temporers subsaharians i la gent del poble va deixar d’anar. Ara tots
els seus usuaris són únicament temporers de vuit nacionalitats diferents de l’Africa
subsahariana, la seva propietària es reivindica del ara anomenat “bar dels
negres”.
Un altra exemple del racisme també aquest any a Lleida en plena pandèmia del
Covid. Ha estat el cas d’un jugador de futbol del Mònaco català d’origen senegalès
que al tenir coneixement de que molts temporers senegalesos dormien als carrers
de Lleida va oferir-se a pagar-los allotjaments a hotels de la ciutat. La seva
sorpresa va ser trobar-se amb la negativa dels hotels a allotjar-los, i li va
costar trobar-los allotjament.
Aquesta situació reiterada referent a la situació dels temporers emigrants
continua any rere any sense que s’arbitri cap solució. El que està clar és que
hi ha empresaris agrícoles als que els hi val aquesta fórmula. No hi hauria
aquesta peregrinació de temporers si no hi hagués oferta de treball. Els
temporers es mouen per la perspectiva d’un treball que precisen i ho fan
forçats per la seva supervivència. Si fos cert que els empresaris contractessin
en origen, que tinguessin equipament per albergar els seus temporers, si tinguessin
els contractes en regle, etc. no existirien aquestes peregrinacions de temporers
que recorren la pell de brau al ritme de les recollides de les diverses
fruites. Els temporers agrícoles van allà on hi ha possibilitats de treball,
com ho fan tots els migrants. Si aquesta situació es repeteix cada estiu és
sens dubte per que hi ha qui es beneficia de la contractació de la gent més
vulnerable, amb papers o sense. I contra més vulnerable és la situació del
temporer millor per als empresaris desaprensius.
Aquests any amb el Covid-10 tot ha estat encara més greu. Els temporers
agrícoles sense contracte es mouen es busca de treball. Són gent jove i
relativament forta i per a ells el principal és el treball, malviuen en campaments
improvisats o al carrer amb condicions deplorables en quan a sanitat i higiene.
Per a ells no trobar-se massa bé no és motiu per a deixar d’anar al treball i
això comporta en gran mesura el risc de contagi. No és estrany que a les
empreses hortofrutícolas de l’Aragó i al Segrià on hi ha forta presència de
temporers emigrants s’hagin donat forts rebrots del Covid-19. Es com una
maledicció bíblica, es rep el que es sembra.
Com han denunciat els sindicats és inadmissible que desprès de tant de
temps, ni els empresaris ni especialment els poders públics de tots els àmbits no
hagin pres les mesures per a evitar aquestes situacions inhumanes a que estan
sotmesos els temporers agrícoles immigrants. Cal establir les normes per a que
les contractacions siguin legals, s’han de establir habitatges amb condicions
per als temporers amb les degudes condicions sanitàries i higièniques, tant per
part dels empresaris com dels ajuntaments afectats. I els poders públics han de
garantir les condicions de treball i de vida d’aquestes persones. I cal
excloure els brots de racisme, inclòs el racisme subjacent existent.
En democràcia el Govern té poder però no té tot el poder. La pròpia
separació de poders en un sistema democràtic ja estableix tres poders: l’Executiu
(el Govern), el legislatiu (el Parlament) i el Judicial (el poder judicial). Al
marge dels poders polítics a la societat hi ha d’altres poders amb influència
en la política, són el poder econòmic, el poder mediàtic, el poder eclesiàstic,
el poder dels moviments socials, etc. Altrament cal comptar amb aparells de
l’estat, teòricament al servei del poder polític que posseeixen determinat grau de poder i autonomia, per exemple
l’aparell repressiu, les forces de seguretat o les forces armades i els serveix
d’intel·ligència entre d’altres. A tot això en el cas d’Espanya cal afegir els
poders autonòmics.
La relació de tots aquests poders composa una determinada correlació de
forces. Moltes vegades l’actuació de determinats poders pot fer caure un govern
fins i tot vulnerant les pròpies normes legals. Aquest va ser el cas per
exemple del derrocament a Xile del Govern d’Allende. Aquesta experiència va comportar
que en un altre país com Itàlia, en
temps de la “guerra freda” el PCI d’Enrico Berlinguer elaborés la seva política
del “Compromís Històric” com a fórmula per a fer avançar l’aprofundiment
democràtic tot evitant possibilitats colpistes.
Es evident que en un país com Espanya, avui fortament vinculat a la Unió
Europea, sigui difícil imaginar les possibilitats del que hem conegut
tradicionalment com a un “cop d’estat”. Això no evita que puguin donar-se
maniobres per a intentar subvertir un
govern legítim mitjançant actuacions que tractin de fomentar el descrèdit del
govern.
En el nostre país per raons del procés de trànsit de la dictadura a la
democràcia diversos poders de l’estat han mantingut fortes relacions o
influencia del règim anterior. En un primer temps va passar amb les forces
armades i avui encara es mantenen en sectors de les forces de seguretat i
especialment en la judicatura sector on encara és predominant un forta
component conservadora.
L’actual Govern d’Espanya és un govern de coalició progressista, amb un
programa clarament d’esquerres que malgrat tot no disposa d’una correlació de
forces totalment favorable ni tan sols en l’àmbit del poder legislatiu.
L’actual govern està a l’atzar no sols del suport d’algunes forces minoritàries
d’esquerres sinó d’altres forces amb interessos més nacionalistes que progressistes.
Davant d’ell té una oposició radicalitzada de forces de dretes que des del
primer moment estan fomentant una ofensiva deslegitimadora de l’acció del
govern.
La dreta insomne
La dreta espanyola sembla que mai hagi estat capaç d’assumir la nova realitat
democràtica. Al contrari d’altres com la dreta alemanya o italiana mai ha assumit una crítica a l’antic règim
dictatorial. Al contrari, des dels anys 90 amb Aznar sempre ha tractat tant amb
el govern Zapatero com amb els governs de Sánchez d’impugnar les seves victòries
electorals i presentar-los com a uns governs que van en contra dels interessos
del país.
L’actuació política de la dreta espanyola ha comptat sempre amb el suport
ideològic d’una bona part dels mitjans
mediàtics de la dreta, incloent-hi els de l’església, dels grans poders
econòmics, i en molts casos de sectors dels aparells de l’estat (les
denominades clavegueres) i de bona part del poder judicial.
Això ho va patir Zapatero, només cal recordar les múltiples mobilitzacions
i campanyes ideològiques de la dreta política, amb el suport en primera fila de
la jerarquia eclesiàstica, contra les diverses lleis socials o les lleis de
memòria històrica. I encara més ho estem observant amb l’actual govern de
coalició.
Els constants insults amb qualificatius com “comunistes” aplicats al
govern, que obviant el paper fonamental dels comunistes en l’adveniment de la
democràcia, són demostratius dels seu tarannà ideològic. Tot això amb el suport
dels mitjans de la dreta mediàtica i fins i tot amb l’actitud contemporitzadora
d’alguns antics líders socialistes i d’alguns mitjans suposadament
progressistes. La duresa de l’oposició de dretes durant tota la pandèmia que
hem viscut basada no en presentar propostes sinó difonent de forma permanent
mentides,“bulos” i desqualificacions permanents i arribant a fer responsable al
govern dels morts del coronavirus demostren una clara voluntat d’intentar
desprestigiar el govern i provocar al preu que sigui la seva caiguda. Cal
recordar que també a Zapatero el van atacar utilitzant els morts del 11M, enlloc de
reconèixer les mentides d’Acebes, així com enfrontant-lo amb les víctimes del
terrorisme durant el procés per la rendició d’ETA. Ara tornen a acusar al
govern de pactar amb separatistes, comunistes i “etarres” per remoure els
sentiments més reaccionaris de la societat.
La dreta mediatica
A tota aquesta ofensiva política i mediàtica de les dretes poc
democràtiques, s’afegeix la utilització en aquesta segona fase de l’ofensiva de
sectors de les forces de seguretat, en aquests cas de la “guardia civil”, i de
la magistratura com hem vist en el cas de la denúncia contra el delegat del
Govern a Madrid. Casualment tots els mitjans de la dreta, les Associacions
conservadores de la Magistratura, sindicats de la Guardia Civil, per cert no la
més representativa, han sortit en tromba a criticar l’actuació del Ministre de
l’Interior per la substitució a Pérez de los Cobos per una actuació clarament
deslleial.
Tota aquesta segona ofensiva continuarà segurament amb nous episodis
judicials als que es poden afegir demandes de diversos sectors empresarials,
com ja ha començat amb els autobusos només buscant el desgast del Govern de
l’Estat. Tot això té com a objectiu arribar al clímax a la tardor quan la crisi
econòmica i social sigui més punyent, tot evitant que s’aprovin els
Pressupostos de l’Estat. L’objectiu: fer caure el govern i a Pedro Sánchez.
El cas Pérez de los Cobos com excusa
Evidentment no estem davant d’un intent de “cop d’estat”, en tot cas d’una
versió “light”. No es preveu cap vulneració de la llei sinó deixar el govern
cada cop més sol i sense suports i sotmetre’l a una pressió brutal des de tots
el àmbits possibles.
Si la jugada els hi surt malament el govern sortirà endavant i podrà acabar
la legislatura en millors condicions de les que la va iniciar. Per això cal :
a) cohesió interna del govern, evitant en lo possible sortides de to d’alguns
dels seus membres; b) mantenir el màxim d’aliances en l’àmbit polític i si és
possible eixamplar-les, aïllant les
dretes més recalcitrants; i c) potenciant els suport de les forces sindicals, i
de sectors socials i de la intel·lectualitat per a formar un bloc de suport al
govern.
Sincerament crec que els partits del govern tenen clara la necessitat
d’enfortir la coalició i això comporta centrar l’acció política en el suport de
les actuacions del govern. També és evident que els sindicats són quelcom més que uns interlocutors socials, són
un veritable suport i inductors de les polítiques socials. Cal intentar al
màxim els acords socials amb tots els interlocutors, la patronal pot jugar, pels
seus propis interessos, un paper molts més pragmàtic que la dreta política. I
per últim cal tenir en compte la capacitat de resiliència de Pedro Sánchez un
dirigent més dur del que sembla amb “mandíbules d’acer” i un bon equip amb gent
potent.
