L'ESQUERRA I LA DEMOCRÀCIA ECONÒMICA

Per la democracia económica

Espacio Público:  "Repensar la economía con los trabajadores y trabajadora"23/10/2019
Nuevatribuna | 02 de noviembre de 2019

Marcelino Camacho sempre deia que: “la democràcia s'ha quedat a la porta de les empreses” i tenia tota la raó. En la transició l'acord polític va permetre la construcció d'una democràcia política, es va oblidar però de la democràcia econòmica.

La nostra democràcia s'ha construït sobre una contradicció.. Hi ha una part de la societat que viu sota una dictadura. A les empreses el poder omnímode és el de l'empresari o el capital per a dir-ho d'una forma més general. La democràcia política conviu amb una realitat empresarial on impera una falta de democràcia total, on tot el poder organitzatiu i productiu està jerarquitzat i en mans del poder empresarial que actua a la seva única conveniència. En poques paraules la democràcia política es va construir a canvi de la dictadura econòmica del capital.

L'únic contrapès estava en el camp de les relacions laborals on a través de la negociació col·lectiva es podien establir uns certs contrapesos o contrapartides amb la representació dels treballadors és a dir amb la representació sindical, és a dir especialment amb els sindicats.

Després de l'última Contrareforma laboral del PP aquest últim contrapès surt encara més afeblit i s'incrementa encara més el poder empresarial. I fins el moment present el conjunt de les esquerres i les forces progressistes han estat incapaces d'eliminar aquest últim abús.

Perquè ens hem de fer una pregunta: Quins són els plantejaments de les esquerres tant les més moderades com les més alternatives? En general diuen que volen revertir els efectes de la reforma laboral del PP. I  que més? El PSOE diu voler elaborar un nou Estatut dels Treballadors adaptat a l'actual realitat econòmica i social. Són propostes sense més concrecions.

Els partits d'esquerra, tant la reformista com l'alternativa semblen tenir una certa al·lèrgia cap a les organitzacions sindicals confederals. Voldria establir aquí com un punt de partida que sense un enfortiment de la funció del sindicalisme de classe, és dubtós que una proposta realment d'esquerres pugui obrir-se camí. Avui dia no caben uns sindicats “corretja de transmissió” dels partits d'esquerra, però sense el paper del sindicalisme de classe autònom l'esquerra no podrà plantejar-se mai avançar cap a una democràcia econòmica en la societat. La funció del sindicalisme confederal, l'esquerra social, ha de ser una de les eines de base per tal que les polítiques realment d'esquerra puguin donar-se en el camp de l'economia en el seu més ampli sentit d'un desenvolupament econòmic i social de progrés en la societat, que pugui persistir fins i tot quan l'esquerra pugui de manera circumstancial perdre el poder polític.

Repensar l'economía amb els treballadors i les treballadores

Però per a aconseguir aquesta funció del sindicalisme confederal s’ ha d'establir  una nova legislació que no sols adapti la realitat del món del treball al moment actual pel que fa a les relacions laborals, sinó que de forma més àmplia s’ha de plantejar el paper de la representació dels treballadors en els camps de l'organització i direcció dels processos productius a les empreses. Això vol dir establir d'una vegada la democratització de les empreses o l'entrada de la democràcia en les empreses.

Una afirmació com aquesta pot semblar revolucionària quan no ho és i no ho ha estat mai. Es tracta de pura socialdemocràcia tradicional. En diversos països com Alemanya estan “constitucionalitzats” principis com el de la “cogestió”, i en alguns països nòrdics encara es va anar més lluny amb la participació en el capital dels fons col·lectius dels treballadors a l'època d’Olof Palme.

No és per tant res nou, es tracta simplement de democratitzar l'empresa i avançar en la democràcia econòmica una de les poques coses que pot permetre avançar cap a  una societat menys desigual i més avançada democràticament.

Els partits d'esquerra, uns com el PSOE perquè creuen haver superat la seva tradició obrera (oblidant que Pablo Iglesias va fundar tant el PSOE com la UGT), com la nova esquerra alternativa, molt al·lèrgica al sindicalisme de classe organitzat, obliden el paper que poden i han de jugar els sindicats, no sols per a afermar els avanços socials de les polítiques de progrés, sinó com a elements d'elaboració de “know-how” per el coneixement de la realitat social. Els sindicats estan molt integrats i tenen un coneixement bastant exhaustiu de la realitat només laboral sinó també social, especialment quan actuen també en un àmbit soci-polític, i poden aportar als partits polítics d'esquerra uns coneixements d'interès en múltiples àrees. Podrien ser en bona part uns interessants “think tank” de l'esquerra política i social.

Però per a això els partits d'esquerra haurien de fer els seus deures. I això no sols en el camp de les relacions laborals i de la democratització de l'empresa sinó apoderant els sindicats en els àmbits de la concertació social. El paper dels sindicats, i no obviem el dels empresaris, haurien de ser molt més important en la determinació d'aspectes fonamentals del nostre desenvolupament social com són els serveis públics (educatius, sanitaris, socials, etc.) en la determinació de rendes socials i subsidis (i si escau rendes bàsiques o universals), en les pensions, en el plantejament d'una transició ecològica justa, en la definició i aplicació d'una economia sostenible, així com en la planificació econòmica, etc.

No són utopies, són realitats per les quals els sindicats lluiten i han de lluitar però a les quals els partits d'esquerres han d'atendre si realment volen tenir futur en el panorama polític tant espanyol com europeu i mundial.

El sindicalisme al capdavant

DE LA DESOBEDIENCIA A LA VIOLENCIA

Via Laietana desprès de la batalla

Nuevatribuna | 28 de octubre de 2019


Hi ha moltes coses de les que passen a Catalunya que són difícils d’entendre sinó s’analitza el context. Hi ha moltes coses que no són el que semblen. A Catalunya no hi ha simplement un ampli moviment social independentista. A Catalunya hi ha un moviment social independentista impulsat des de les màximes Institucions Públiques de Catalunya començant pel propi Govern que es basa en falses realitats. Falses realitats que es difonen com a veritats universals pels mitjans de comunicació públics, televisió i ràdio públiques que són mitjans de difusió i comunicadors subvencionats pel poder públic de Catalunya.

A Catalunya s’ha presentat com a un fet democràtic la iniciativa proposada pel propi Govern i aprovada pel Parlament de vulnerar sense tenir dret l’Estatut i la Constitució, que són les lleis fonamentals de Catalunya i de l’Estat. I això es considera un “acte democràtic”. Desprès es presenta com a un acte bàsic de dret el “posar les urnes” pera un pseudo-referèndum il·legal sense les mínimes normes de credibilitat.

Amb posterioritat es considera que l’actuació de la Justícia contra els responsables polítics d’aquestes il·legalitats són “fets antidemocràtics” com si l’origen fossin les falses votacions del pseudo-referèndum i no els actes il·legals previs.

Previament a la resolució de la sentència ja es considerava dictada per un tribunal venjatiu i polític, alhora que es defensava com a única sentència possible “l’absolució” dels processats.

I quan la sentència condemnatòria es fa pública i malgrat retalla les peticions del Ministeri Fiscal es desqualifica com a venjança política des de les màximes instàncies de la Generalitat. I no sols no es critica sense acatar-la sinó que es proclama la necessitat d’una àmplia resposta de la ciutadania inclosa la desobediència civil. Això sí fins al moment des de la Generalitat s’han guardat ben prou de fer la més mínima desobediència institucional per evitar així les possibles responsabilitats en que podrien concorre.

Hem vist com des de la màxima instancia política de Catalunya, que alhora es la màxima representació de l’Estat a Catalunya es manifestava la necessitat de mobilitzacions socials, de desobediències socials i la voluntat de desacatar la sentència.

Intent d'ocipació de l'Aeroport del Prat

El Govern ha impulsat actes de desobediència que han comportat la realització de manifestacions massives ben convocades i cobertes pels propis mitjans de comunicació de la Generalitat i amb la complaença de la Presidència de la Generalitat. Dins d’aquestes respostes a la sentència s’han donat fets com l’intent d’ocupació d’una infraestructura bàsica com l’Aeroport del Prat, i el tall d’autovies i carreteres. I fins i tot es va veure com el mateix govern que aplaudia aquestes actuacions amb una mà, amb l’altra manava a les forces del mossos de mantenir l’ordre i reprimir les marxes.

Ara hi ha uns nous objectius irreals per a conquerir: la “Llibertat” i l ”Amnistia”, així com repeteix contínuament el President-“vicari” Quim Torra, l’apertura d’un diàleg per part del Govern de l’Estat amb l’únic objectiu d’aconseguir la “Autodeterminació” . Tots ells objectius que saben impossibles d’assolir. Mai hi haurà llibertat pels polítics presos sinó hi ha un acord polític per aconseguir una mínima normalització de la vida ciutadana a Catalunya. No pot haver-hi Amnistia per que comportaria que l’Estat reconeixes que ha actuat de forma irregular. Pot haver-hi indults parcials però tot vinculat a la normalització política. I mai hi haurà autodeterminació per que no és aplicable en el marc democràtic existent, i encara menys de forma unilateral.

El President de la Generalitat, el Govern de la Generalitat, la majoria del Parlament de Catalunya i els partits que han defensat i que no renuncien a actuacions unilaterals al “Ho tornarem a fer” són responsables no sols de la fractura social dins de Catalunya i del conflicte amb l’Estat. Són responsables de mentir i enganyar als que s’han cregut les seves falses histories. I són responsables, i encara es més greu, de crear el clima i afavorir amb la seva manca de denúncia els importants brots de violència que s’han viscut a Barcelona i a d’altres localitats.

La violència ha estat implícita amb molts actes com els talls de carreteres, autovies i autopistes, fins hi tot en un tall d’autopista amb la participació del propi President de la Generalitat. En els intents reeixits o no d’ocupar estacions de ferrocarrils o el mateix aeroport. Dels sabotatges a les vies dels trens regulars o Ave. De tots aquests temes el President i el Govern s’han desentès o fins i tot de forma indirecta els propicien o els aproven.

Torra a la marxa per l'AP7

I que podem dir de la violència vandàlica que tots hem pogut comprovar? Cap crítica del President de la Generalitat i condemnes amb la boca petita dels principals partits del govern de Catalunya. I cal dir que no és una violència normal.

No s’ha tractat de que hi hagin enfrontaments per que les forces de seguretat hagin anat a dissoldre una manifestació. No és això el que ha passat. El que s’ha adonat ha estat atacs premeditats a les forces de seguretat amb la intenció de provocar enfrontaments. No és casual que els principals enfrontaments s’hagin donat per l’encerclament de grups de manifestants violents a la “Jefatura Superior de Policía” de Barcelona. Les càrregues de les forces de seguretat han estat una resposta als atacs sense precedents de grups d’activistes violents parapetats per altres manifestants amb desig d’emocions fortes.

I no es tracta com volen fer creure de gent aliena al moviment independentista. Com corroboren en xarxes socials des dels propis CDR fins a grups vinculats a la CUP “són els vostre fills i nets” que opten per una nova via a la vista de la inutilitat  de l’actuació de la seva “gent gran”.

La violència és responsabilitat última del propi moviment independentista, avui dia trencat en mil famílies i sense perspectives clares, que no s’atreveix a dir a tanta gent enganyada que el camí emprès el 2012 no porta enlloc.

Per a finalitzar només dues consideracions: a) Les mobilitzacions independentistes estan nodrides bàsicament per classes mitjanes benestants amb una renda per càpita superior a la mitjana de Catalunya; b) No es pot oblidar la responsabilitat de les dretes nacionalistes espanyoles en atiar el conflicte amb la voluntat de collir vots a la resta de l’Estat encara que fos a costa de l’enfrontament entre catalans.

AIXO MAI MES

LA SENTÈNCIA DEL “PROCÈS” I L'ESTAT DE DRET

Tribunal Suprem

Nuevatribuna | 18 de octubre de 2019


D'entrada cal dir que aquí no es tractarà d'analitzar el contingut de la sentència del “procés” sinó en quin marc es produeix. Hem vist ja moltes anàlisis dispars i uns altres més o menys diferents entre si. Hem d'assenyalar que des del camp de la política s'emetien posicions gairebé en el mateix moment de la publicació de la sentència que es considerava exagerada pels independentistes i els seus acòlits, mentre per la dreta nacionalista espanyola es considerava insuficient i curta.

Posteriorment nombrosos juristes s'han pronunciat amb valoracions diferents, podríem dir que s'han donat tantes opinions com juristes hi ha, moltes d'elles mediatitzades pel pensament dels seus emissors. Respectant totes les opinions crec que ha de respectar-se amb la mateixa o més consideració la sentència dels magistrats del Suprem.

Aquí només es vol assenyalar que la sentència constata uns fets que molts hem viscut en primera persona a Catalunya. I no anirem més enllà pel que de la sentència es tracta. Aquí es tracta d'analitzar en quin context es produeix.

Estem, i ho reivindico, en un Estat de Dret derivat de la transició democràtica i amb una separació de poders. Un Estat de Dret i democràtic equiparable al dels països del nostre entorn. En un Estat de Dret la Justícia té plena autonomia i sobre aquesta base  dicta les seves sentències, amb més o menys encert o precisió, com passa en qualsevol altre país de l’entorn democràtic.

Les sentències en un Estat de Dret s'acaten, encara que pugui discrepar-se d'elles. Per a això està establerta la possibilitat de recórrer la sentència. I per estar en un estat democràtic inserit a l'Europa democràtica les seves sentències poden ser recorregudes fins a arribar al TEDH.

l'Estat de Dret i la divisió de poders

Aquesta primera condició ha de ser tinguda en compte. Així mateix ha de precisar-se que és impropi qualificar els acusats de “presos polítics”, quan en realitat són “polítics presos”. La diferència és substancial. No estan detinguts ni condemnats per les seves idees sinó pels actes polítics que han provocat, la majoria d'ells des de la seva funció institucional, contra les màximes lleis democràtiques que regeixen a Catalunya, l'Estatut i la Constitució. Amb els fets de 6/7 de setembre que molts s'obstinen a ignorar es va produir un greu atac al sistema democràtic a partir de la vulneració de les lleis democràtiques vigents. Actuacions efectuades des de les màximes institucions d'autogovern catalanes com són el Govern i el Parlament de Catalunya, amb la connivència i la utilització d'entitats com Omnium i l’ANC.

Aquí no es tractava de desobediència social sinó de desobediència i intent de subvertir les lleis democràtiques vigents des de les institucions. I el més rellevant és que els qui avui es queixen de la falta d'independència de la justícia van intentar establir un nou ordre en l'anomenada Llei de Transitorietat on textualment s'eliminava la separació de poders. On el poder executiu nomenava el poder judicial.

L'actuació dels dirigents independentistes ha tingut conseqüències greus, i no en referència a la pròpia sentència que els afecta, sinó perquè han provocat una greu crisi en la societat catalana, provocant una fractura profunda dins de la ciutadania que difícilment i en el millor dels casos després d'un llarg procés recuperarà la convivència.

I fins aquí la sentència. La sentència no pot ni ha de resoldre el problema polític existent a Catalunya, on no hi ha per molt que es repeteixi fins a la sacietat majories del 80%. És funció de la política intentar aconseguir una sortida primer a l'actual situació per a després intentar tractar d'aconseguir una solució que sense segurament satisfer a ningú aconsegueixi donar una sortida acceptable per a la majoria de la societat catalana i espanyola.

El fracàs de la política ens ha portat fins aquí. La pugna entre els nacionalismes espanyol i català, que tant de rèdit electoral els donava a tots dos ens ha conduït a aquest atzucac des del 2012 (on per cert el govern de CiU d'Artur Mes aprovava els seus pressupostos amb el vot del PP).

L'Esquerra es Solidaritat i Conflicte social

Crec que només des de l'esquerra és possible intentar donar una sortida a la situació. La proposta s'ha dit i repetit. Cal un diàleg des de les parts, dins de Catalunya i entre Catalunya i Espanya, a partir del respecte a la legalitat vigent, fins i tot si cal per a efectuar els canvis que es poguessin acordar en el seu moment. Per a això és necessària la voluntat de les parts i en aquest moment, malgrat pugui semblar molt dur, una autocrítica per part de l'independentisme del fracàs i les conseqüències de la via unilateral.

Voldria deixar clar que els nacionalismes són adversaris de l'esquerra. On uns pretenen diferenciació per l'origen de la gent, uns altres defensen o han de defensar la solidaritat de classe. Enfront del conflicte identitari el conflicte social. Però això no ha de ser obstacle per a aconseguir acords.

Sens dubte serà difícil per l'obstinació dels diversos nacionalismes. El català que es resisteix a reconèixer davant els seus seguidors el fracàs d'un fals relat que no condueix més que a la catàstrofe. I el de les dretes nacionalistes espanyoles que per càlculs electorals semblen preferir “com a pitjor millor”, alimentant amb el seu discurs l'enfrontament i el fals recurs a la força que mai aconseguirà per si sola solucionar la situació actual.

Cal embridar els nacionalismes. La pròpia construcció de la UE es va produir amb l'objectiu d'evitar el creixement dels nacionalismes que tant de mal van causar en els anys 30 a Europa i que més recentment vam poder veure a l'antiga Iugoslàvia. Cal superar els vells nacionalismes per una forma de cooperació solidària l'objectiu de la qual seria aconseguir avançar tant en la federalització d'Espanya com d'Europa. En un espai basat en els principis de l'Estat de Dret i els principis de la Llibertat, Igualtat, Fraternitat i Solidaritat.

Federalisme es futur de solidaritat



APOSTES, LUDOPATIA, USURA I MITJANS DE COMUNICACIO

Manifestacio contra les cases d'apostes

Nuevatribuna | 12 de octubre de 2019


En les últimes setmanes hem tingut notícia de manifestacions en diverses ciutats en protesta per la proliferació de cases d'apostes pròximes a col·legis i especialment en barris populars. Ja és hora que els poders públics s'ocupin d'analitzar en profunditat el tema de la regulació del joc i les apostes. En tota la globalitat del problema. Està demostrat que el joc, evidentment ens referim on s'aposten diners, provoca en gran manera ludopatia a una part important dels jugadors. També està comprovat mèdicament que l'addicció al joc és de difícil tractament i curació, major fins i tot que la de les drogodependències.

 

Es tracta d'un problema social que precisa de la intervenció dels poders públics. Al nostre país hem anat assistint des de l'adveniment de la democràcia a una evolució en els jocs d'atzar i apostes. En un primer moment van existir els jocs de loteries, fonamentalment controlades per l'Estat, i els que finançava l'ONCE. Posteriorment va haver-hi una ampliació amb la legalització de casinos, bingos i les màquines escurabutxaques, cadascun d'ells destinat a diverses capes socials, especialment els últims a les classes més populars. En tots ells s'establia teòricament la prohibició als menors d'edat, una altra cosa és que es controlés la seva aplicació.

 

Però en l'actualitat amb les noves tecnologies s'ha fet un salt qualitatiu, mitjançant els jocs d'apostes i els casinos “on-line”. Tots ells de difícil control i que estan a l'abast de qualsevol i sense controls eficaços.

Empreses de joc "on-line"

El creixement de les possibilitats de “enganxament al joc”, de ludopaties, és cada vegada major màxim quan moltes d'aquestes pràctiques estan insistentment fomentades a través dels mitjans de comunicació de tota mena. Un altre element és la utilització de figures de renom, en molts casos “estrelles esportives”, que promocionen la utilització d'aquestes activitats ludopàtiques i que tenen major arrelament i atracció encara que afectin a tots en general en els sectors més vulnerables socialment.

 

És notòria la hipocresia i el fariseisme que es donen en molts mitjans de comunicació. Podem comprovar com per exemple en espais radiofònics es debat sobre aquests temes de manera que sembla seriosa sobre els problemes de les apostes i les seves greus conseqüències, mentre en els mateixos mitjans en les seves retransmissions esportives, especialment partits de futbol s'incorporen i fomenten anuncis d'apostes “on-line” incitant als oïdors a participar. Això sí sempre amb la farisea recomanació de “que ho facin amb moderació i responsablement”.

 

En paral·lel en molts mitjans especialment televisius hi ha gran profusió de diverses empreses que faciliten préstecs ràpids,  els quals  teòricament no precisen de moltes condicions, suposadament millors i més ràpids que en les entitats financeres regulades. Darrera d'aquests anuncis hi ha veritables trames usureres que en cas de no reposició del capital prestat apliquen desorbitats interessos i  en moltes ocasions “enganxen” al prestatari en successius préstecs fins a la seva ruïna.

 

Famosos que promociones el joc "on-line"

Parlem de tots dos temes perquè en molts casos es tracta de temes relacionats. El jugador perdedor i enganxat al joc precisa cada vegada de més diners per a rescabalar-se de les seves pèrdues en el joc, i com cada vegada està en situació més precària, en molts casos acudeix a l'únic que es brinda a deixar-li diners, les empreses usureres de crèdit ràpid. I el peix que es mossega la cua entra en una roda sense sortida.

No s'entén com en un país on s'ha prohibit l'anunci del tabac i de les begudes alcohòliques, a causa de les seves repercussions sobre la salut, a hores d’ara no s'hagi plantejat de manera seriosa el tema dels anuncis de jocs d'atzar, cases d'apostes i crèdits parany. I podríem ampliar el camp amb un altre tema que mereix també una reflexió com és  l'automedicació amb productes farmacèutics anunciats dels quals no s'expliquen les seves possibles interaccions, contraindicacions o efectes secundaris.

 

En els últims temps alguna formació política ha efectuat propostes sobre algun d'aquests temes però creiem que per la seva importància hauria de tenir major rellevància.
Estem plantejant temes que afecten la salut física i psíquica de moltes persones, la major part de les quals pertanyents a classes populars o mitjanes, i que comporten malalties de llarg tractament per a sortir de la seva addicció, o per a lliurar-se dels deutes als usurers.

El tema és especialment sensible de cara a la joventut. D'aquí les protestes socials davant aquesta nova modalitat d'instal·lació de cases d'apostes prop de col·legis. Com va ser el cas de les màquines escurabutxaques que poden ser un primer enganxament a l'addicció pel joc i de proporcionar-se diners per a això. Però encara més greu és la lliure utilització, sense restricció dels mitjans de comunicació per a la seva publicitat massiva, i la cooperació dels mitjans en haver aconseguit un altre nínxol de finançament publicitari.

la ludopatía una addicció greu

Seria positiu que des de la política i especialment des dels partits d'esquerra i progressistes es posés de relleu la importància de tallar aquestes epidèmies addictives “silencioses” que es donen en la nostra societat i que mouen importants quantitats de diners.

 
Clarament no proposem la prohibició dels jocs d'atzar sinó el seu control i la restricció de la seva publicitat donat el mal que provoquen en sectors socialment sensibles. Actuar com en el seu moment es va efectuar amb l'alcohol i el tabac, si bé en aquest cas regulant de manera clara el no accés tant físic com virtual als menors i a persones afectades per problemes ludopàtics tal com en part s'efectua en alguns casos en l'entrada a casinos de jugadors afectats per aquesta addicció.

En aquests temps electorals temes com aquests que afecten la sanitat pública i el control de les pràctiques d'usura seria bo trobar-los en els programes electorals i posteriorment en regulacions que podrien gaudir d'un ampli consens polític i social.

Cal regular les apostes i la seva publicitat

LES ESQUERRES I LES URGENCIES SOCIALS

Hi han urgències socials

Nuevatribuna | 02 de octubre de 2019

En principi els partits polítics tenen com a objectiu defensar els interessos de la gent que representen. Això és encara més evident en els partits que es diuen d’esquerra o progressistes que diuen voler defensar els interessos de les classes treballadores i populars. Però cada vegada més observem com en moltes ocasions els partits semblen més atents a defensar les seves posicions o els interessos particulars de les seves organitzacions que els seus electors.

Es el que està succeint a Espanya des de  fa massa temps. Durant les legislatures antisocials del PP de Rajoy les condicions socials i laborals dels sectors majoritaris de la població es van degradar profundament. I desprès hem entrat en tres anys d’inestabilitat. La moció de censura va fer albergar esperances a molta gent. El Govern sorgit de la moció de censura semblava iniciar un nou camí més esperançador. Per primera vegada s’establia una cooperació entre les principals forces d’esquerres PSOE i UP. Fins i tot van establir un acord de Pressupostos que després va ser tombat per l’ oposició d’ERC que va votar juntament amb la dreta de PP i C,s. Això va provocar les eleccions del 28 d’abril on es va tornar a albirar una altre finestra d’oportunitat per a un govern de progrés. Tot va ser un miratge, PSOE i UP han estat incapaços de posar els interessos de la gent per damunt de les seves necessitats partidistes o personals. El més penós és que la manca d’acord no es va donar per diferències en el programa ni en l’estratègia de govern, la qual ni tan sols van entrar a negociar, sinó en la forma de govern, si de minoria socialista amb suport extern o govern de coalició. Cal dir que cap de les dues fórmules garantia un govern estable ja que l’acord de les dues formacions no donava una majoria estable de govern, ja que per molt que ERC hagi responsabilitzat farisaicament als dos partits majoritaris de l’esquerra del fracàs, no es pot oblidar que va ser el vot en contra d’ERC el que va provocar les eleccions i que ningú garantia que no ho tornés a fer.

Malgrat tot l’espectacle donat tant per part del PSOE com de UP ha estat lamentable. La manca mútua de confiança ha condemnat tota possibilitat d’acord, i fins i tot es pot dubtar del desig d’aconseguir-ho. Només que una de les dues parts hagués tingut voluntat d’arribar a un acord i hagués posat els desitjos de la ciutadania al capdavant l’acord hauria estat possible.

Tots tenen excuses i acusacions vers al contrari, però el que és clar és que si les urgències socials de la ciutadania haguessin  estat una prioritat  s’hauria donat un acord. Es comprensible la prevenció del PSOE davant la  manca d’una majoria sòlida o de la desconfiança envers UP sobre el tema de Catalunya quan estem esperant la sentència del “procés” i que les declaracions i els posicionaments del “comuns” són preocupants. Es comprensible que el PSOE prefereixi anar a eleccions ara que fer-ho desprès d’un govern fracassat però això no justifica la prepotència i la desídia en tot el procés de negociació. Tampoc s’entén l’obcecació de Pablo Iglesias i UP en el govern de coalició sense majoria, ni les seves crítiques i la seva manca de confiança en el PSOE amb qui es vol pactar però al que es qualifica com un fals partit d’esquerres. Amb aquestes prevencions és molt difícil arribar a acords.

I amb les seves actuacions que han impossibilitat tant un acord de govern com un programa de govern on deixen a la gent que diuen representar?.  Les urgències socials de la ciutadania, laborals, socials, econòmiques on queden? Les urgències del país davant l’alentiment econòmic, la necessitat de canvis estructurals ecològics i econòmics on queden? Tot el que es plantejava com a urgent durant la campanya electoral del 28 de març com està?.

Fracàs politic i decepció social

Continuem amb els pressupostos de Montoro, sense modificar la Reforma Laboral, sense revertir la Reforma de Pensions, sense modificar la Llei Mordassa, sense implantar una reforma fiscal justa, sense aplicar les necessàries polítiques energètiques i ecològiques que urgeixen, sense millores en la sanitat, l’educació, la dependència i els serveis públics de tot tipus, etc. En definitiva la manca d’acord sobre una proposta de Govern  progressista, la manca d’acord entre el PSOE i UP no sols comporta un nou procés electoral en moments difícils, la possibilitat potser remota d’una victòria de la dreta,  sinó que  també perjudica de forma permanent  la gent més desafavorida que és la que més necessita un govern d’esquerres i progressista que doni un tomb a les dinàmiques que venen patint des de la crisi i les polítiques de retallades impulsades pel Partit Popular i les dretes.          

La manca d’acord ha estat un greu fracàs i les seves conseqüències són negatives. La ciutadania progressista va complir amb el seu deure i va anar a votar de forma massiva i els responsables polítics escollits no han complert amb la seva funció de fer un govern al seu servei. PSOE i UP tenen la responsabilitat compartida del fracàs, i Pedro Sánchez i Pablo Iglesias en primer lloc. Ara en l’inici de la campanya electoral el primer que haurien de fer és demanar perdó a l’electorat progressista per trair la seva confiança. Però pels indicis no sembla que es plantegin cap rectificació en els seus errors.

Es evident que malgrat tot una gran part d’aquest electorat tornarà a anar a votar. Malgrat la manca de confiança i la decepció sabem que una desmobilització podria beneficiar  les dretes tripartides que mai perden una oportunitat de pactar per a fer-se amb el poder com han demostrat en governs municipals i de comunitats autònomes.

Tampoc pot obviar-se que la presència en les principals províncies d’una nova formació progressista com “Más País” de Iñigo Errejón que comparteix candidatura amb Compromís, la Chunta i Equo, signifiquen una altra possibilitat de vot  per a tota la gent decebuda amb els socialistes o els podemites, una opció que en principi es presenta més dialogant i propensa a l’acord amb les altres dues. Es la novetat electoral que fins i tot pot ser positiva per tal que molta gent no amagui el seu vot en l’abstenció o per aquells que han votat PSOE o UP de forma resignada o com a mal menor.

Les forces d’esquerres i progressistes han provocat desencís i decepció en molta gent però crec sense cap mena de dubte que els votants seran més conseqüents que els seus representats i tornaran a donar una nova oportunitat a l’esperança votant una de les tres opcions progressistes que ara es presenten.

Una nova opció de progrès

L’EDUCACIÓ I LA SANITAT PÚBLIQUES EN EL PUNT DE MIRA DE LA DRETA

La derecha tripartita

Nuevatribuna | 31 de agosto de 2019


No hi ha dubte que tant el sistema d'educació com el de sanitat públiques han estat dues de les principals aportacions dels governs de Felipe González a l'estructuració d'un estat de benestar a Espanya inexistent durant l'etapa de la dictadura.

Aquests dos pilars han sofert durant la crisi una reducció pressupostària per part dels governs del PP que sempre han desenvolupat, com també ho ha fet la dreta catalana especialment referit a la sanitat, no només una retallada de pressupost sinó polítiques de privatització i transferències de gestió al sector privat. Tot això ha suposat una reculada en un ja de per si mateix dèbil estat del benestar.

En l'actualitat podem observar com el discurs ideològic de les dretes es basa en una sèrie de consignes que l'única cosa que pretenen és presentar un embolcall liberal que oculta nous atacs als serveis públics. Hem vist els acords tripartits de les dretes en les comunitats autònomes on han aconseguit el poder polític i com el que proposen pel conjunt del país es basa en una sèrie de conceptes falsos que cal denunciar.

La dreta parla de “els governs de la llibertat” basats en dos conceptes que sumats demostren en el fons la seva falsedat i la seva concepció classista de la societat. Són “la baixada generalitzada d'impostos” i “donar als ciutadans la llibertat d'elecció de centre sanitari i educatiu”. En realitat el que proposen és rebaixar els pressupostos públics tot rebaixant els ingressos i per tant i de forma ineludible rebaixar la despesa en els serveis públics. I que cadascun en funció dels seus ingressos pugui acudir a centres educatius i sanitaris privats de millor o pitjor qualitat en funció del seu poder adquisitiu. Cal dir que aquesta proposta clarament neoliberal pretén alhora afavorir grans interessos financers i empresarials en el cas de la sanitat i ideològics, eclesials i empresarials en el camp de l'educació.

Cal defensar la prioritat de la sanitat pública

Comentem per separat els dos camps. Referent a la sanitat, és evident que la sanitat pública espanyola gaudeix d'un prestigi reconegut i una professionalitat exemplar del seu personal que ha aconseguit fins el moment pal·liar en la mesura del possible les restriccions pressupostàries. Només entre el 2009 i el 2013 la sanitat pública va sofrir una retallada de 9.000 milions d'euros. S'ha de constatar que en el 2016 la despesa en sanitat era de més de 100.000 milions d'euros d'ells un 71% a càrrec de les Administracions Públiques (AAPP) i un 29% de despeses privades. Aquesta situació fa menys de 10 anys era un 76% de les AAPP i un 24% de despesa privada.

Això és fruit de la política de retallades en la sanitat pública alhora que les assegurances privades es llançaven a captar usuaris afavorits per les cada dia més grans “llistes d'espera” que s'acumulen en la sanitat pública, especialment en comunitats com Catalunya on hi ha usuaris que han d'esperar 160 dies per a operacions menys greus, cal dir que en altres comunitats amb polítiques de menys retallades la mitjana no arriba als 50 dies.

Els assegurats a assegurances privades han passat de poc més de 9 milions el 2014 a 11,5 milions el 2017. Això sí, les assegurances privades busquen persones sanes i exclouen altres com  malalts crònics renals, hepatitis C o que pateixin càncer.

"Llistes d'espera" el "ganxo" de les asseguradores

La sanitat pública va invertir en despesa sanitària en 2015 un 6,2% del PIB molt per sota del 7,2% de la mitjana de les UE i 0,6% menys que en 2009. Això és degut a les polítiques de la dreta espanyola més interessada en els negocis de les empreses sanitàries i asseguradores-bancàries que en el servei al ciutadà. I això podria haver estat encara pitjor si en comunitats com Madrid no hagués hagut de retrocedir davant l'embranzida i l'acció de la “Marea Blanca”.

En el camp de l'educació la situació és més complexa. Des de l'inici l'escola pública ha hagut de competir amb la privada i la concertada, aquesta última finançada de forma pública davant la incapacitat de poder finançar en el seu moment una educació únicament pública. Aquesta situació comporta la coexistència de models que provoquen en molts casos el classisme en l'ensenyament. Aquesta situació ha anat a pitjor amb l'aparició d'ensenyament universitari privat. Cal dir que els concerts educatius suposen un 18% de la despesa pública en ensenyament no universitari.

Hem de ressenyar que la despesa pública en educació a Espanya estava situada, després de les retallades, en el 4% del PIB en 2016, enfront del 4,7% de la mitjana de la UE (cal dir que l'any 2011 la inversió era del 4,8%). És el sisè país amb menor inversió educativa de la UE molt lluny de Dinamarca (7%), Suècia (6,5%), Finlàndia (6,2%) o Portugal (6%). Cal destacar el cas de Portugal i la prioritat donada a la inversió pública en educació amb excel·lents resultats i amb l'eliminació de les subvencions a la concertada.

Finlandia excel·lencia educativa d'un sistema totalment públic

Hauríem de ressaltar un fet poc conegut i és que el país reconegut per tenir el millor model d'excel·lència educativa, Finlàndia, té un sistema educatiu totalment públic. Aquesta és una mala senyal per a aquells que pretenen plantejar la supremacia de la gestió privada sobre la pública.

S'hauria de defensar  i ressaltar de forma constant que darrere dels al·legats de les diverses dretes en defensa de la llibertat d'elecció de centres tant educatius com sanitaris, així com la seva defensa de la rebaixa d'impostos no hi ha més que la defensa de la desigualtat social i la retallada de la igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans.

La despesa pública global va baixar al nostre país del 45,6 del PIB l’any 2013 al 41,3 en el 2018. El nostre país és, especialment després de la crisi, un dels països amb major desigualtat degut fonamentalment al fet que els ajustos s'han fet mitjançant la reducció de la despesa pública i per tant afectant de forma negativa al conjunt de la ciutadania. El problema del nostre país no està en la reducció de la despesa pública sinó en la seva deficiència en els ingressos i en la baixa pressió fiscal.

Espanya va tenir una despesa pública al 2017 del 41% del PIB, quan la mitjana europea va ser del 45,8%. Però en el capítol de recaptació fiscal som el cinquè país de la zona Euro amb menor recaptació fiscal. La mitjana de recaptació fiscal europea es situa en el 46,3 del PIB, mentre que al nostre país és un 7,4% inferior, un 38,9% del PIB, la qual cosa significa uns 80.000 milions menys de recaptació anual. Tot això repercuteix directament en la despesa en serveis públics essencials entre altres aspectes negatius.

El nostre país no precisa de menys impostos, ans al contrari. Precisa d'una reforma a fons que permeti un sistema més progressiu que l'actual i que actuï al seu torn sobre les xacres de l'economia submergida, l'elusió i l’evasió fiscals.

Cal donar una forta batalla ideològica enfront d'una dreta que planteja unes propostes que no permetrien fer progressar econòmica i socialment el nostre país ni aconseguir una via de major igualtat social.

Lamentablement sembla que les nostres esquerres polítiques realment existents tenen avui dia unes prioritats majors que tancar el pas a les dretes. Sembla que és més estimulant barallar-se entre elles. La qual cosa és un reflex de la seva incapacitat per a estar a l'altura de les necessitats de la societat.

Finançament adequats per serveis públics de qualitat

PEDRO I PABLO JA ESTEM FARTS

Pedro Sánchez i Pablo Iglesias serán responsables del desacord

Nuevatribuna | 19 de agosto de 2019


El 28 d'Abril de forma aclaparadora els votants d'esquerra i progressistes van acudir a les urnes com a fruit d'una il·lusió recuperada pel triomf de la moció de censura. Els seus objectius eren dos: 1) tancar el pas a un govern de les dretes tripartides; i 2) aconseguir una majoria parlamentària que permetés un govern que recuperés a la societat espanyola de les retallades austericides dels governs de Rajoy i fes un salt endavant en la consecució d'una societat més justa i igualitària, alhora que fes front als grans reptes de futur, econòmics, ecològics i socials.

Els votants il·lusionats tenien molt clars els objectius estratègics que tenien en ment i que coincideixen en gran manera amb els plantejats a Pedro Sánchez i a Pablo Iglesias pels líders sindicals de CCOO i UGT en les reunions que han mantingut amb tots dos. Derogació de la Reforma Laboral del PP; consolidació del Sistema Públic de Pensions eliminant els aspectes regressius de la reforma unilateral del PP; reforç dels serveis públics que més durament han sofert les retallades de la crisi, educació, sanitat i dependència; fer front al necessari canvi del sistema productiu espanyol cap a un sistema productiu més compatible amb les necessitats ecològiques, és a dir dirigir-nos sense ambages cap a una Transició Ecològica Justa, que tingui en compte els ritmes i no perjudiqui el conjunt dels treballadors. Avançar en un sistema impositiu compatible amb els sistemes europeus més avançats, més impostos progressius que permetin uns millors serveis públics per a tots; Uns impostos que gravin als més rics, a les grans fortunes patrimonials, a les societats i als beneficis que obtenen en el nostre territori les grans empreses espanyoles i internacionals, per a això fa falta una Reforma Fiscal en profunditat perquè deixin de ser els treballadors els que tant a través de l'impost de la renda com dels impostos indirectes com l'IVA siguin els que més contribueixen als ingressos fiscals; és imprescindible que els grans monopolis que controlen els grans serveis com les elèctriques, bancàries i altres, aquestes empreses privades que es nodreixen de l'estat aportin els seus ingressos al conjunt de la societat de la qual es beneficien.

És necessària una reforma territorial especialment el referent a un sistema de finançament desfasat, a partir del principi del compromís de les comunitats autònomes de responsabilitzar-se no només de la despesa pública sinó també del manteniment de criteris de recaptació impositiva homogenis que impedeixin el “dúmping” fiscal entre comunitats. Aquestes entre altres prioritats que comportin una reducció dels nivells de desigualtat, una millora dels salaris, disminució de la precarietat en la desocupació, de la millora i defensa de les llibertats i de la igualtat del conjunt de la ciutadans són algunes de les raons que van portar a la ciutadania progressista a mobilitzar-se i votar massivament.

Però després ha aparegut el buit d'aquells als qui havíem donat el nostre vot i en els qui havíem dipositat la nostra confiança. I ha aparegut la cara més fosca de la política. La politiqueria i el partidisme en el sentit més negatiu d'aquests conceptes. Els interessos de grup, de clan i fins i tot a personals s'han anteposat de forma vergonyant davant tots. No hem vist per cap de les parts voluntat d'acord. Als votants el que ens importa són els objectius i les polítiques. L'acord per a dur a terme de forma conjunta unes polítiques determinades, l'acord estratègic programàtic. El com ens afectaran i millorar la nostra vida les polítiques futures d'un govern i una majoria parlamentària progressista.

Acord de govern en Dinamarca en minoría i quatre partits

Deixin-se de romanços!! Ens importen les polítiques no qui les gestionen, que han de ser els que puguin fer-ho millor. A Europa tenim suficients exemples de com es conformen governs amb majories parlamentàries o amb governs de coalició, només fa falta veure el Govern de Portugal en minoria amb acord amb altres dos partits, a Dinamarca en minoria amb acord de quatre partits, o com a Finlàndia amb un govern de coalició de cinc partits. I tots ells amb polítiques d'esquerres.

Govern de coalició de cinc partits a Finlandia

Pedro Sánchez s’ho ha de fer  mirar. Ens ha donat la il·lusió i després l’hem vist amb poques ganes a l'hora de concretar polítiques i acords. Alguns pensàvem que la seva recent història de recuperació de la Secretària General lluitant contra l'aparell ens anava a oferir una direcció socialista nova i diferent. Ho va semblar en els mesos de l'anterior legislatura, però ara sembla tornar-se cap a la passada història del PSOE en lloc de dirigir la seva mirada cap a un futur que diguem-ho clar precisa de més unitat amb l'esquerra, de més socialdemocràcia i de menys social-liberalisme. S'equivocarà Pedro Sánchez si no és capaç de veure que la seva única possibilitat per a una futura d'hegemonia del seu partit és mantenir un gir a l'esquerra.

Pablo Iglesias sembla no voler aprendre. Va triomfar massa aviat i sense massa esforç, però a partir d'aquí la seva situació s'ha anat deteriorant cada vegada més. Va triomfar en el seu moment sostraient il·lusions i votants d'altres forces de l'esquerra alternativa, per a acabar atalaiant el camí cap a la subalternitat. No es pot queixar de la seva situació al no tenir una ideologia clara, sense estratègia, que ha canviat de forma constant basant-se més en una pura successió de tàctiques. Sense una organització digna d'aquest nom. Es troba ara en una difícil situació, ha tingut un fort descens en les eleccions generals que ha estat aclaparadora en les autonòmiques, municipals i europees. S'equivoca si pretén superar aquesta situació a través de l'única política de forçar la seva entrada en el govern. Iglesias i Podemos lamentablement no tenen una imatge de partit seriós i previsible, per tant és lògic que creï suspicàcia sobre quin serà el seu comportament dins d'un govern. Podemos no té la credibilitat ni la predicibilitat que poguessin tenir el PCE, IU o ICV en un altre moment. En definitiva, aquest és el seu gran problema.
Molts votants estem molt decebuts amb els partits majoritaris de l'esquerra i molts sospirem pensat: Qui fos valencià i poder votar a Compromís, a Oltra, a Ribó, o Baldoví?. Perquè els veiem diferents, no enganyen, són rigorosos, seriosos i previsibles.

En l'actualitat fa falta una recomposició de forces de l'esquerra alternativa tant a nivell autonòmic com estatal al voltant d'una opció política que s'estructuri com un partit amb militants, quotes i debats, amb una base ideològica entorn dels “tres fils. El VERMELL tradicional de l'esquerra vinculat a la centralitat del treball, el VERD del ecosocialisme que faci front als reptes del planeta, i el LILA del feminisme de la perspectiva de gènere que genera igualtat”. Fa falta l'aparició d'una força de l'ESQUERRA VERDA global o formada per una federació d'Esquerres Ecosocialistes que ens retorni l'esperança en una política clarament d'esquerres, previsible i amb ideologia, estratègia i organització serioses i fonamentades.

Ens cal una opció de futur