LA SENTÈNCIA DEL “PROCÈS” I L'ESTAT DE DRET

Tribunal Suprem

Nuevatribuna | 18 de octubre de 2019


D'entrada cal dir que aquí no es tractarà d'analitzar el contingut de la sentència del “procés” sinó en quin marc es produeix. Hem vist ja moltes anàlisis dispars i uns altres més o menys diferents entre si. Hem d'assenyalar que des del camp de la política s'emetien posicions gairebé en el mateix moment de la publicació de la sentència que es considerava exagerada pels independentistes i els seus acòlits, mentre per la dreta nacionalista espanyola es considerava insuficient i curta.

Posteriorment nombrosos juristes s'han pronunciat amb valoracions diferents, podríem dir que s'han donat tantes opinions com juristes hi ha, moltes d'elles mediatitzades pel pensament dels seus emissors. Respectant totes les opinions crec que ha de respectar-se amb la mateixa o més consideració la sentència dels magistrats del Suprem.

Aquí només es vol assenyalar que la sentència constata uns fets que molts hem viscut en primera persona a Catalunya. I no anirem més enllà pel que de la sentència es tracta. Aquí es tracta d'analitzar en quin context es produeix.

Estem, i ho reivindico, en un Estat de Dret derivat de la transició democràtica i amb una separació de poders. Un Estat de Dret i democràtic equiparable al dels països del nostre entorn. En un Estat de Dret la Justícia té plena autonomia i sobre aquesta base  dicta les seves sentències, amb més o menys encert o precisió, com passa en qualsevol altre país de l’entorn democràtic.

Les sentències en un Estat de Dret s'acaten, encara que pugui discrepar-se d'elles. Per a això està establerta la possibilitat de recórrer la sentència. I per estar en un estat democràtic inserit a l'Europa democràtica les seves sentències poden ser recorregudes fins a arribar al TEDH.

l'Estat de Dret i la divisió de poders

Aquesta primera condició ha de ser tinguda en compte. Així mateix ha de precisar-se que és impropi qualificar els acusats de “presos polítics”, quan en realitat són “polítics presos”. La diferència és substancial. No estan detinguts ni condemnats per les seves idees sinó pels actes polítics que han provocat, la majoria d'ells des de la seva funció institucional, contra les màximes lleis democràtiques que regeixen a Catalunya, l'Estatut i la Constitució. Amb els fets de 6/7 de setembre que molts s'obstinen a ignorar es va produir un greu atac al sistema democràtic a partir de la vulneració de les lleis democràtiques vigents. Actuacions efectuades des de les màximes institucions d'autogovern catalanes com són el Govern i el Parlament de Catalunya, amb la connivència i la utilització d'entitats com Omnium i l’ANC.

Aquí no es tractava de desobediència social sinó de desobediència i intent de subvertir les lleis democràtiques vigents des de les institucions. I el més rellevant és que els qui avui es queixen de la falta d'independència de la justícia van intentar establir un nou ordre en l'anomenada Llei de Transitorietat on textualment s'eliminava la separació de poders. On el poder executiu nomenava el poder judicial.

L'actuació dels dirigents independentistes ha tingut conseqüències greus, i no en referència a la pròpia sentència que els afecta, sinó perquè han provocat una greu crisi en la societat catalana, provocant una fractura profunda dins de la ciutadania que difícilment i en el millor dels casos després d'un llarg procés recuperarà la convivència.

I fins aquí la sentència. La sentència no pot ni ha de resoldre el problema polític existent a Catalunya, on no hi ha per molt que es repeteixi fins a la sacietat majories del 80%. És funció de la política intentar aconseguir una sortida primer a l'actual situació per a després intentar tractar d'aconseguir una solució que sense segurament satisfer a ningú aconsegueixi donar una sortida acceptable per a la majoria de la societat catalana i espanyola.

El fracàs de la política ens ha portat fins aquí. La pugna entre els nacionalismes espanyol i català, que tant de rèdit electoral els donava a tots dos ens ha conduït a aquest atzucac des del 2012 (on per cert el govern de CiU d'Artur Mes aprovava els seus pressupostos amb el vot del PP).

L'Esquerra es Solidaritat i Conflicte social

Crec que només des de l'esquerra és possible intentar donar una sortida a la situació. La proposta s'ha dit i repetit. Cal un diàleg des de les parts, dins de Catalunya i entre Catalunya i Espanya, a partir del respecte a la legalitat vigent, fins i tot si cal per a efectuar els canvis que es poguessin acordar en el seu moment. Per a això és necessària la voluntat de les parts i en aquest moment, malgrat pugui semblar molt dur, una autocrítica per part de l'independentisme del fracàs i les conseqüències de la via unilateral.

Voldria deixar clar que els nacionalismes són adversaris de l'esquerra. On uns pretenen diferenciació per l'origen de la gent, uns altres defensen o han de defensar la solidaritat de classe. Enfront del conflicte identitari el conflicte social. Però això no ha de ser obstacle per a aconseguir acords.

Sens dubte serà difícil per l'obstinació dels diversos nacionalismes. El català que es resisteix a reconèixer davant els seus seguidors el fracàs d'un fals relat que no condueix més que a la catàstrofe. I el de les dretes nacionalistes espanyoles que per càlculs electorals semblen preferir “com a pitjor millor”, alimentant amb el seu discurs l'enfrontament i el fals recurs a la força que mai aconseguirà per si sola solucionar la situació actual.

Cal embridar els nacionalismes. La pròpia construcció de la UE es va produir amb l'objectiu d'evitar el creixement dels nacionalismes que tant de mal van causar en els anys 30 a Europa i que més recentment vam poder veure a l'antiga Iugoslàvia. Cal superar els vells nacionalismes per una forma de cooperació solidària l'objectiu de la qual seria aconseguir avançar tant en la federalització d'Espanya com d'Europa. En un espai basat en els principis de l'Estat de Dret i els principis de la Llibertat, Igualtat, Fraternitat i Solidaritat.

Federalisme es futur de solidaritat