LA DRETA SEMPRE VOL DIVIDIR LA CLASSE TREBALLADORA

Cal unir a la classe treballadora

Nuevatribuna | 02 de Abril de 2018


Un dels principals objectius ideològics de totes les dretes ha estat el de liquidar el concepte de classes socials i el conflicte de classes.  L’economia "fordista" amb els seus grans conglomerats industrials creava un marc favorable per a l’existència d’un instint col·lectiu de la classe treballadora que alhora afavoria la seva conversió en consciència de classe. En aquests moments, un cop superada aquesta etapa, la classe dominant tracta d’evitar que es mantingui viva la consciència col·lectiva de la classe treballadora.

Des de la seva dominació dels aparell ideològics i dels mitjans de comunicació  l’hegemonia de la dreta dominant es trasllada també al debat polític. Les dretes polítiques sempre intenten enfrontar entre ells els diversos sectors de les classes treballadores per tal de que s’oblidin de tot allò que els uneix i també de l’explotació que tots plegats pateixen.

En el nostre país tenim molts exemples d’aquestes polítiques que pretenen presentar com a privilegiats  sectors de la classe treballadora que tenen unes condicions millors que d’altres, i així desviar  la mirada de la classe realment privilegiada.

Recordem com des dels governs de dretes s’ha demonitzat el funcionariat pel fet de tenir garantit el seu lloc de treball. En situacions de crisi es justificava la seva congelació salarial sota el pretext de que “ells no patien pel seu lloc de treball com d’altres”.

També hem sentit tractar de privilegiats els treballadors fixes, com si ells fossin responsables de la precarietat dels no fixes. Tots hem vist que quan s’han volgut retallar les condicions d’acomiadament dels fixos sempre s’ha fet referència a la dualitat del mercat de treball com si la precarietat fos culpa de les condicions de treball dels fixes. Sempre defugen el fet de que al capital l’interessa el treball precari per que entre d’altres coses, especialment en moments de crisi, el beneficia per a pressionar a la baixa les condicions de treball dels treballadors fixos. I hem vist com des de sectors de la dreta política com C,s es defensa un tipus únic de contracte que significaria a la pràctica la rebaixa de les condicions de tots els treballadors  unificant-los en la precarietat.

També en els cas de les pensions tornen a defensar la seva voluntat d’enfrontar els diversos col·lectius de la classe treballadora. Així hem vist com primer s’ha acusat els pensionistes de ser els que menys han patit la crisi en les seves pensions. Sense valorar que les pensions són en molts cassos reduïdes pel que fa a la seva quantia, i en el fet de que en molts cassos els pensionistes han estat els sostenidors del mínim benestar de moltes famílies afectades per la crisi. 

 I alhora amenacen els futurs pensionistes plantejant que les seves pensions seran pitjors  que las dels actuals pensionistes, amb la qual cosa  creen incerteses sobre les  pensions futures i semblen culpabilitzar als actuals perceptors de pensions.

Montoro menteix sobre les pensions

Finalment, com s’ha vist amb l’actuació del PP en els pressupostos, tracten de separar els pensionistes en raó de la pensió que gaudeixen, sense explicar que en tot cas aquesta és resultat de les seves cotitzacions i es vol dividir-los entre aquells que cobren menys i els que cobren més, com si la situació d’uns fos conseqüència de la dels altres.

La dreta tracta d’enredar. Volen limitar l’anàlisi de la situació de les pensions a elles mateixes sense entrar en la responsabilitat que es té des de la política de garantir unes pensions adequades i dignes, i en el fet de que el nostre país sigui dels que menys dedica al pressupost de pensions en relació al PIB.

La dreta utilitza tots els seus mitjans per a tractar de crear divisions i enveges primàries dins la pròpia classe, de fer aparèixer  uns sectors com a privilegiats enfront d’altres que estan en pitjor situació. Sembla que es vulgui reduir el problema a que és entre la classe treballadora on s’ha de repartir la situació de les desigualtats existents. Volen obviar  l’evidència del fet que mentre el conjunt de les classes treballadores i populars han sortit perjudicades de la crisi econòmica els sectors més poderosos han sortit beneficiats en gran mesura. I que és en aquesta contradicció entre la gran quantitat que ha guanyat una minoria privilegiada i la gran quantitat que ha perdut la gran majoria on s’ha de situar la gran contradicció i la raó de la desigualtat.

La desigualtat està entre les classes

Es en les polítiques laborals dissenyades per la dreta on hi ha la clau del problema. Començant per la Reforma Laboral que ha retallat drets fonamentals com el de la negociació col·lectiva, amb la voluntat d’afeblir el sindicalisme i el seu principal instrument, les retallades en les condicions laborals, la potenciació de l’ocupació precària, temporal i a temps parcial. I acabant per la reforma del sistema de pensions feta de forma unilateral pel govern del PP, donant l’esquena al sistema de concertació social i política creat al voltant del Pacte de Toledo, reforma unilateral que ha comportat una forta retallada present i de futur a un sistema públic de pensions que havia funcionat amb prou eficiència fins aquell moment.

Enfront a aquesta voluntat de les dretes polítiques, econòmiques i socials cal reivindicar i rellançar la unitat de la classe en defensa de les reivindicacions que uneixen a la gran majoria. Es en aquest sentit que reivindicacions com la de les dones per la igualtat, i la lluita per pensions dignes per a tothom ara i en el futur són importants, i caldria afegir la necessitat d’eliminar la reforma laboral del PP i la necessitat d’un sistema fiscal progressiu necessari per a garantir un estat de benestar suficient amb uns serveis públics dignes i assequibles per a tota la ciutadania.

Per que no és amb bonificacions fiscals que es pot donar sortida a les desigualtats sinó al contrari. Amb un sistema fiscal potent i amb capacitat de recaptar especialment entre els sectors més rics i privilegiats, sobre els beneficis desorbitats de les gran empreses, lluitant a fons contra l’elusió i l’evasió fiscal i donant una forta batalla contra  l’economia submergida.

No ens podem resignar a ser una societat de baixa qualitat resultat d’un sistema econòmic de baixa qualitat i  una política de baixa qualitat. Hem de donar la batalla per a conquerir una societat més justa i capaç de explotar tot el seu potencial i per això  cal una àmplia reacció conjunta des de la societat i els agents socials fins a una regeneració de la política i d’uns partits d’esquerra que sàpiguen fer front amb la força d’una ideologia al servei de les classes treballadores en el seu conjunt i contra la desigualtat resultat de l’actual hegemonia de la dreta. Cal renovació cultural i política en les forces d’esquerra i una clara voluntat d’unitat.

Hi ha exemples a estudiar, des de l‘acord de les esquerres a Portugal a l’experiència del “labour” renovat de Corbyn. El que cal és voluntat i claredat dels responsables polítics, i la seva connexió amb el moviment sindical confederal que pot aportar arguments i propostes, que ja estan elaborades des de el coneixement de la realitat, per a  noves polítiques socials i laborals del conjunt de les esquerres.

2018: 200 anys del naixement de Marx

EL FEDERALISME UNA ALTERNATIVA D’ESQUERRES

La alternativa federal de l'esquerra

Publicat  @revistatreball
Nuevatribuna | 15 de Marzo de 2018
El primer que cal dir és que a Espanya el concepte federal no és nou. Ja en les darreres dècades del segle XIX el federalisme té una important presència política especialment a través del Partit Republicà Federal i que arriba al seu moment culminant en el breu període de vida de la I República Espanyola en el 1873, denominada “la federal”,  i on tots els seus Presidents van ser del partit republicà federal. La seva breu existència va acabar amb el cop d’estat del General Pavía. El federalisme surt com alternativa a una societat dividida entre la monarquia unitària liberal i el carlisme tradicionalista en constant confrontació.

La Espanya federal de la I República

El federalisme ha estat  clarament un concepte vinculat al progressisme i a la descentralització en la historia del país per oposició al centralisme i unitarisme que les dretes han defensat en el decurs de la historia española.

Es necessari defensar que el federalisme avui a Espanya és una opció clarament progressista i d’esquerres. I això malgrat que una part de l’esquerra hagi adoptat el mot federalista amb poca convicció i més com a un eslògan per a sortir del pas en el conflicte territorial que per un convenciment ideològic i polític, només cal veure la poca acceptació que té en alguns dels principals líders territorials. I una altra part de l’esquerra renega del concepte només per considerar que està desprestigiat per la falsa utilització que s’ha fet d’ell en concret pels socialistes.

Però cal determinar que el federalisme és un concepte no només d’esquerres sinó en aquests moments el més útil per a fer front als problemes de l’encaix territorial més homogeni de l’estat sinó per fer-ho des d’una perspectiva de construcció europea.

Davant els moviments nacionalistes que apareixen arreu d’Europa com a reacció defensiva i inútil a la globalització econòmica cal defensar que només des d’una federalització de la Unió Europea que l’enforteixi i l’acosti a la seva ciutadania serà possible establir regles a la globalització econòmica desbocada.

El retorn al nacionalisme que defensen les dretes radicals partidàries de tornar a l’estat-nació a la Gran Bretanya, a França, Italia i altres països com la pròpia Alemanya no són propostes vàlides per que ignoren les causes i el context en que ens trobem. El mateix podríem dir de les propostes d’establir noves fronteres a Europa com defensa l’independentisme unilateralista a Catalunya. Tanmateix el federalisme es confronta tant amb l’unilateralisme independentista com amb la temptació recentralitzadora de les dretes espanyoles

L’esquerra, tota ella, sense vergonya hauria  d’alçar la bandera del federalisme arreu d’Europa i especialment a Espanya. En el nostre cas el federalisme ha de defensar la igualtat social de tota la ciutadania i el respecte a la diversitat plurinacional existent a l’estat. El caràcter plurilingüe i plurinacional no sols hi cap sinó que s’ha de defensar des del federalisme de la mateixa manera que s’ha de defensar de forma radical la igualtat pel que fa als drets socials en la Constitució.

Es possible el federalisme asimètric?. No només és possible sinó que és necessari a Espanya. No totes les comunitats tenen la mateixa demanda d’autogovern. No totes tenen les mateixes característiques diferencials. L’asimetria del federalisme que cal defensar des de les esquerres comporta defensar alhora que no hi hagi cap desigualtat social entre les persones, però no s’ha de confondre amb la uniformitat dins de l’estat federal

Un llibre de referència

Com diu Joan Coscubiela en el seu llibre “Empantanados” “La izquierda debería haber entendido que necesitaba y necesita una propuesta alternativa a la unidad uniformizadora de España..... este se construye a partir del reconocimiento e impulso de la plurinacionalidad y su plasmación en la forma y estructura del Estado. Esto sería más fácil, o menos difícil, si la izquierda identificara de manera clara la desigualdad con las diferencias de clase”. Es a dir el federalisme ha de plantejar-se des de una  òptica de classe i no de greuges territorials. Fins ara cap de les dues esquerres existents ho ha fet i aquesta és la seva gran errada.

En definitiva L’esquerra ha de defensar que l’Estat ha de garantir les mateixes prestacions socials a tota la ciutadania visqui on visqui, però l’estat ha de reconèixer els fets diferencials i la plurinacionalitat de l’estat.

El federalisme comporta canvis radicals en el model d’Estat. En aquests temps hem sentit defensar per part de dirigents polítics de la dreta i alguns de l’esquerra que l’article 155 que s’ha aplicat a Catalunya era similar al d’altres països com Alemanya. Però les mitges veritats amaguen mentides o enganys. A Alemanya és cert que hi ha un article similar i l’aplica el Senat (Bundesrat) però la composició del Senat espanyol i alemany s’assemblen com “un ou a una castanya”. A Alemanya el Senat és una cambra de representació territorial i està composada per representants dels estats federats i té funcions sobre totes les lleis que afecten les competències dels estats federats, per tant res comparable al que passa aquí. I aquest és un dels canvis constitucionals més necessaris.

No només cal un canvi institucional especialment en referència al paper del Senat que ha de ser una cambra de representació territorial i amb competència sobre la legislació que afecti a la federació. També cal un canvi en el paper pel que fa a la fiscalitat. Cal una coresponsabilitat fiscal entre les administracions centrals i autonòmiques. No pot ser com fins ara que l’estat recapta i reparteix els fons a les autonomies que són les responsables de fer la despesa social sense cap corresponsabilitat en la recaptació.

També cal establir de forma clara, com explica Coscubiela en el seu llibre, elements de cooperació i solidaritat així com la garantia de control que l’Estat central ha de tenir pel que fa a competències plenes sobre temes que afecten al conjunt de la societat com són la legislació laboral, la normativa sobre la fiscalitat de les rendes del capital per a evitar “dumpings” interns o sobre el sistema contributiu de la Seguretat Social.

En definitiva el Federalisme no tan sols no és un concepte antiquat sinó que és plenament actual i que hauria de ser reivindicat de forma clara i prioritària per l’esquerra alhora que aquesta recupera la lluita contra la desigualtat social fruit de les diferències de classe i que res té a veure amb la desigualtat territorial on estem tots empantanats.

I és un projecte de futur no només per a Espanya sinó un objectiu necessari per a la construcció de la Unió Europea que hauria d’esdevenir  una Europa Federal.

El Federalisme que uneix

ES HORA DE CONQUERIR DRETS

Conquerir drets

Nuevatribuna | 04 de Marzo de 2018


Sembla que amb l’inici de la recuperació econòmica la societat comença a bullir i a reclamar tant els drets perduts en la crisi com nous drets. En aquests darrers dies les reivindicacions d’igualtat de les dones o la reclamació dels pensionistes són un símptoma. I tot fa preveure que això no acabarà aquí.

Aquesta és una situació que no és nova. En tot cicle econòmic els moments de crisi són moments de debilitat en la reivindicació social, sembla natural ja que la crisi comporta por entre la ciutadania. El contrari passa en el moment de recuperació econòmica on les ànsies reivindicatives es desfermen.

A Espanya tot indica que cal un canvi en profunditat. La dreta política i econòmica en el nostre país és profundament reaccionària i antisocial. Blasma contra la intervenció econòmica de l’estat però alhora se’n aprofita precisament dels pressupostos de l’estat.

La característica dels grans poders econòmics als quals es subordina la dreta política és el capitalisme concessional. Les grans companyes de l’IBEX viuen de les concessions de l’estat. Des de les companyies de serveis fins  les grans constructores i les financeres. L’estat i especialment la dreta política està al seu servei. Aquesta és una de les raons en gran mesura del càncer de la corrupció en el país. Els corruptes són polítics però els corruptors són empresaris. I en el sistema de concessió fraudulent està en gran part la base de la corrupción.

Altrament com ja hem dit en alguna ocasió tenim una patronal rapaç incapaç d’adaptar-se al canvi dels temps i de l’economia. Es una classe empresarial, que amb honroses excepcions, es basa en l’explotació intensiva del treball i de la societat i sembla incapaç d’avançar en tot el que representi inversió en la modernització, en la innovació i en el coneixement dels sistemes productius.

La crisi s’ha fet a costa del conjunt de la societat, especialment en la rebaixa de les condicions laborals i socials, en una retallada brutal de l’estat del benestar i en benefici únic del gran capital empresarial especialment l’especulatiu i financer.

Ara el malestar social acumulat comença a trencar les costures de la resignació i surten al carrer les reivindicacions socials ajornades. Els sindicalisme confederal considera que es l’hora de l’ofensiva per a la reconquesta dels drets perduts durant la crisi i la conquesta de nou drets.

Conquerir el futur

Les reivindicacions tenen no sols una base de justícia sinó de racionalitat econòmica. Per a consolidar la recuperació econòmica cal més i millor treball, amb treballs més dignes i estables i increments salarials que afavoriran tant el consum com la recaptació fiscal. Es necessari revertir una Contrareforma Laboral injusta que és la responsable de l’aberrant situació laboral. Més i millor treball és la base per aconseguir a llarg termini el manteniment d’unes pensions dignes per a les persones jubilades, i a curt termini caldrà establir les reformes necessàries que millorin les fonts de finançament de la Seguretat Social tot eliminant la regressiva Contrareforma unilateral del PP, especialment l’absurd factor de sostenibilitat i retornant el dret al manteniment del poder adquisitiu de les pensions.

Altrament caldrà fer front als sectors més afectats per la crisi, des dels joves sotmesos a una precarietat insostenible que impedeix el seu dret a la pròpia independència personal, els aturats de llarga duració establint mesures com la Renda Garantida de Ciutadania, i acabant amb la discriminació de les dones en l’àmbit laboral i social que semblen abocades a ser tractades com a força de treball subsidiària, de treball de segon nivell i treballs a temps parcial no desitjats.

Però també cal un canvi estructural en el sistema de redistribució. Cal una reforma fiscal progressiva que faci que no sempre siguin les rendes del treball les més castigades mentre les rendes del capital surten beneficiades. Cal un major nivell de recaptació fiscal per permeti estimular la inversió pública per a millorar l’estat del benestar que alhora comporta un filó d’ocupació estable al servei de la societat. Però també caldrà replantejar-se la necessitat de tornar al sector públic el control de serveis bàsics de la societat, com són l’energia, l’aigua o la creació d’habitatge social públic. I la necessària inversió per a canviar el sistema productiu que precisa de més inversió en innovació,  i ciència, així com actualitzar infraestructures i equipaments.

Garantir drets, garantir el futur

La mobilització sindical i social és imprescindible i necessària per aconseguir un canvi polític en profunditat. Avui en dia la capacitat de generar alternatives sembla que ha d’estar en mans de la societat i de les classes treballadores i les seves organitzacions, a la vista de la incapacitat de la classe política. Es la mobilització sindical i social per conquerir drets allò que pot impulsar la necessitat d’una alternativa política, especialment davant l’evidencia de la decadència del partit en el poder llastrat per les seves polítiques i la seva corrupció i tot impedint que sigui reemplaçat per una nova dreta que només es diferencia en les aparences però no en les polítiques econòmiques i socials.

La mobilització social en aquests moments vinculada a sectors concrets de la societat, dones, pensionistes, reivindicacions salarials, caldrà possiblement anar-la dirigint, per part del sindicalisme confederal, cap a una acció del conjunt de la societat per a derrocar unes polítiques errònies i agressives contra la majoria social tot aprofintant la minoria parlamentaria en que es troba el Govern.

Cal impulsar l’ofensiva per aconseguir aquesta conquerir nous drets i reconquerir altres perduts per les polítiques austericides hegemòniques en la crisi. Ara és el moment objectiu per a fer avançar la societat en igualtat i llibertats polítiques i socials.

Es l'hora de l'ofensiva

MANIFEST FEDERALISTES D'ICV

FEDERALISTES D'ICV

Davant la propera convenció d’ICV, les persones sotasignades, militants d’ICV, compromeses amb l’organització i amb els seus objectius de transformació social, preocupades per la creixent desmobilització i desconcert de la nostra gent en aquests moments en què cal més que mai una militància activa i il·lusionada en la construcció d’una nova hegemonia al servei de la majoria social treballadora de Catalunya, volem contribuir a fer de la convenció un moment de retrobament i compromís col·lectiu aportant aquestes reflexions:

Els resultats electorals de Catalunya en Comú-Podem el 21-D han estat dolents i preocupants. Dolents perquè, malgrat l’augment de participació, hem perdut més de 44.000 vots respecte de les anteriors autonòmiques del 2015 i més de mig milió respecte de les eleccions generals de 2016. Preocupants perquè obren interrogants sobre el futur dels Comuns i d’ICV. Si no volem córrer el risc de caure en la insignificança, és obligat esbrinar les causes d’aquest retrocés per reorientar els nostres plantejaments i recuperar la confiança dels electors.

El resultat electoral ens allunya del principal objectiu fundacional dels Comuns: “construir un nou subjecte polític amb capacitat de ser hegemònic i governar Catalunya”. En el camí a la confluència, ICV-EUiA hem perdut el 40% de la representació al Parlament. Si hem retrocedit és perquè ICV i els Comuns hem comès errors. No podem ignorar-ho ni responsabilitzar-ne el context o els electors.

La indefinició i l’ambigüitat dels Comuns sobre la relació Catalunya-Espanya ens ha castigat. Com podem anar a una campanya fortament polaritzada, on uns volen la independència i els altres no tocar res de la situació actual, sense una proposta forta i clara de model d’Estat?

S’han repetit en excés paraules i gestos de sintonia de dirigents dels Comuns amb el processisme. La república catalana com a proposta política, la participació a l’1-O legitimant-lo, la pancarta i el llaç groc a l’Ajuntament de Barcelona, el trencament amb els socialistes o l’organització de l’acte de Saragossa amb Podem i el PdCat. Critiquem amb duresa, i justament, el PP, però no hem criticat JxSí ni hem atacat amb la mateixa contundència la corrupció a Catalunya.

És imprescindible tenir un projecte d’Estat clar i integrador de la seva plurinacionalitat perquè la nova legislatura seguirà instal·lada en el conflicte Catalunya-Espanya que taparà qualsevol discurs social o mediambiental. Un projecte aferrat a la realitat, capaç de forjar aliances polítiques i ciutadanes aquí i allà, on quedi clar que reclamem, des de la seva singularitat, el reconeixement nacional de Catalunya dins d’Espanya.

Cal defensar obertament que no estem per la independència, que volem compartir un projecte d’Estat federal que reconegui la singularitat catalana per lluitar junts contra les desigualtats i per la recuperació dels drets perduts en la dretanització de la crisi. Drets civils, laborals i col·lectius, com la salut i l’educació. L’experiència d'ICV i la de la confluència, han demostrat la impossibilitat de construir un espai polític unitari coherent sumant retalls de projectes nacionals divergents.

El procés ha esquinçat la catalanitat inclusiva i barrejada d’un sol poble (la gent que viu i treballa a Catalunya), substituïda per una catalanitat integrista, basada en el rebuig polític i emocional a Espanya, que en deixa fora més de la meitat de catalans i catalanes. El malson del PSUC era un nou lerrouxisme i lluitava per impedir-ho. Ara el processisme ha atiat la victòria de C’s als barris obrers i cinturons industrials.

La nostra política ha perdut més vots allà on érem més forts. A tall d'exemple, al Prat i a Montcada, al cinturó metropolità, hem perdut un 31% del nostre percentatge del 2015. A Blanes hem perdut el 34% i al barri de Tarragona on teníem el millor resultat hem perdut el 42%.

Cal situar el món del treball i els seus canvis al centre de la nostra activitat política. Per a la immensa majoria, per a la classe treballadora en la seva diversitat, el treball a canvi d’un salari és la base per construir la vida personal i la cohesió social. Els sindicats, i en concret CCOO, són les organitzacions dels treballadors per defensar els interessos col·lectius de classe i formen part del patrimoni actiu de l'esquerra.

Hem d’impedir la consolidació a Espanya de la pujada dretana i nacionalista del PP i C’s com a resposta al problema català, que fa més evident la necessitat que l’esquerra alternativa defensi un model d’Estat que assumeixi i integri la realitat plurinacional espanyola.

És prioritari transformar la confluència en una organització democràtica i horitzontal, amb estructures territorials de base, amb afiliats amb drets i deures i un cens real i estable. I fer de les primàries amb llistes obertes la forma única d'elecció dels càrrecs i les candidatures electorals dels Comuns, per practicar la radicalitat democràtica des de l’exemplaritat.

S’ha de garantir la representativitat local de les candidatures municipals. Aquesta serà la prova de foc per cohesionar l’espai, a partir d’una assemblea d’inscrits, organitzacions locals dels comuns i un procés reglat amb primàries que siguin una experiència a imitar de participació democràtica.

ICV ha d’estar a l’avantguarda en aquests objectius, perquè es torni a sentir la nostra veu ecosocialista, la nostra veu de classe, la nostra veu ecologista i la nostra veu feminista. Cal reforçar ICV organitzativament i políticament, amb un discurs propi i autònom. Trobem inexplicable el silenci dels Comuns sobre CQSP, sense rendibilitzar l’excel·lent feina del grup parlamentari de Lluís Rabell i Joan Coscubiela. Els nostres valors històrics s'han silenciat perquè la confluència no els ha incorporat i sense aquests valors és com si la confluència es fes sense nosaltres.

Les municipals estaran impregnades de la batalla nacional, especialment als municipis mitjans, que han estat el gran actiu d’ICV, incomprensiblement ignorats per una confluència emmurallada territorialment en la ciutat de Barcelona. La indefinició que practiquem posa en perill els nostres resultats municipals allà on som més forts. Tant els independentistes com C’s estaran interessats en nacionalitzar la batalla municipal.

Nosaltres, com a ICV, som responsables de la nostra política i de la nostra organització, i corresponsables dels encerts i desencerts dels Comuns. Per això la nostra Convenció ha d’aprovar una política i uns criteris organitzatius que contribueixin a una reflexió serena i a una pràctica combativa i radicalment democràtica dels Comuns. Necessitem una ICV mobilitzada per aconseguir aportar el millor de la nostra tradició a un espai democràtic i arrelat al territori, a uns Comuns que puguin ser una eina útil per millorar les condicions de vida de la gent.

Febrer 2018

Per veure les primeres 100 signatures: https://www.facebook.com/federalistesambICV/?hc_ref=ARQUWXPS0YLX9AR6gezAR3qEyZrQwkn6UzfeW5_YeVE1hlSHyl29KJDMlTx_Jlnu5PM&fref=nf

L'ASSALT A LA RAÓ

La demagògia dels instints

Nuevatribuna | 16 de Febrero de 2018


Georg Lukàcs en el seu llibre “L’assalt a la raó” analitza com les filosofies irracionalistes van influir en l’adveniment del feixisme  durant els anys 30. En aquest article li prenem el títol del llibre per a intentar fer una reflexió sobre les moments que estem vivint.

La globalització econòmica, la crisi dels Estats nacionals en el control de l’economia, juntament amb la crisi econòmica dels darrers anys i les polítiques austericides plantejades especialment a la Unió Europea han ajudat al sorgiments de nous moviments polítics que arrelen en molts sectors de la població. Són plantejaments tots ells profundament reaccionaris que reivindiquen un impossible retorn al passat i que en conseqüència no són cap alternativa sinó simplement una reacció conservadora enfront de la incertesa del futur i la manca d’alternatives  clares per part de  l’esquerra.

Són propostes totalment irracionals ja que no és possible el retorn al passat, és per això que tots aquests moviments no apel·len a la raó ni fan propostes possibles sinó que apel·len a les emocions no racionals i en ocasions als instints més conservadors i egoistes de sectors socials que veuen com les seves expectatives de vida decauen o perillen. Es com si s’hagués volgut combatre l’aparició del capitalisme defensant tornar al feudalisme.

En la quasi totalitat dels cassos són propostes que apel·len a valors com el nacionalisme excloent, i que poden presentar aspectes supremacistes, xenòfobs o racistes, i en tot cas busquen un enemic extern a qui carregar totes les culpes i així fugir de fer front als veritables problemes i les seves causes profundes.

Hem vist molts exemples d’aquestes situacions arreu d’Europa, però també als Estats Units de Trump. El creixement de l’extrema dreta nacionalista als països europeus, des de l’est fins l’oest i de nord a Sud, compleixen moltes característiques d’aquests moviments basats en la por al diferent, a l’estranger, a la pèrdua de sobirania dels Estats i per tant carregats d’eurofòbia. El problema ja no són les polítiques econòmiques errònies adoptades per la UE, el problema és la pròpia UE a la qual fan responsable de totes els problemes. L’emigració, la crisi, els estrangers són resultats de la UE i el que cal és el retorn impossible a uns estats anteriors dels quals es dóna una falsa visió ideal d’estats homogenis i falsament segurs econòmica i socialment.

TRUMP: Una falsa idea d'America 

Trump posa a “Amèrica primer”, com si els Estats Units fossin una societat únicament “WASP”, com si no fos terra d’emigrants, com si la seva fortalesa econòmica no hagués sortit de l’explotació de les successives capes de població arribada d’altres països i de l’explotació de la població negra. La ideologia reaccionària, supremacista, racista i xenòfoba de Trump està al servei dels interessos econòmics dels sectors més reaccionaris, els que són responsables del canvi climàtic, però també de la crisi econòmica mundial que estem patint. Però Trump, un multimilionari especulador,  va ser escollit per una gran part de la població blanca empobrida per la crisi industrial i a la qual apel·la amb una crida irracional al nacionalisme com si la culpa fos dels països estrangers, dels emigrants, les minories i les dones que els hi ha tret els seus llocs de treball. Tot això encobert per la patina del nacionalisme més radical, d’un “Amèrica Primer” que exclou  la major part de la població dels Estats Units.

La política de Marie Le Pen i d’altres moviments europeus d’extrema dreta també apellen a la irracionalitat de la gent i a la seva emotivitat com si això els  fes sortir de la seva precària situació. La seva crida és a recuperar una França ideal, que mai va existir i retornar a un passat gloriós  que també és fruit d’un miratge irreal. La por de les classes mitjanes a caure en la marginalitat de les classes treballadores, la frustració de molts treballadors que  han perdut els seus llocs de treball o han perdut expectatives ajuden a la creació de l’imaginari irreal d’un paradís “nacional”. Els responsables com sempre són l’enemic exterior, fonamentalment la burocràcia de la UE  i els emigrants que estan espoliant  una pàtria suposadament benestant. I la por al present i al futur arrossega  molta gent cap aquests plantejaments ideals.

Puigdemont o la Catalunya irreal

El cas de l’independentisme català també està marcat en molts aspectes per aquesta situació de canvi derivat de la crisi econòmica. Hi ha també altres factors com la manca de diàleg per part del govern espanyol per a negociar un encaix de Catalunya dins del conjunt d’un estat que reconegui les diferències. Però la ideologia de l’independentisme també es basa en conceptes emotius i per tant allunyats d’un debat racional. La imatge d’una Catalunya sobirana, com si fossin possibles les sobiranies davant el poder de la globalització econòmica. Una Catalunya autosuficient enfront d’una Espanya que es presenta com explotadora i endarrerida que viu de la explotació catalana. Una Catalunya superior, on es dibuixen uns catalans de debò, els independentistes, i uns altres poc fiables malgrat siguin més de la meitat de la població. Una política que busca un enemic extern que és Espanya i un intern “els que no són dels nostres”. Una idea romàntica de la pàtria, supremacista i reaccionària partidària de crear noves fronteres en un món que està superant les barreres estatals, un retorn a un passat ideal que altrament mai va existir. Tot això ha comportat que amplis sectors de classes mitjanes a qui la crisi econòmica ha limitat o derruït les seves expectatives i que tenen el temor de caure al nivell dels més empobrits per la crisi s’hagin deixat endur per una idea impossible en la que es creu des del sentiment sense que la raó es pugui imposar. Aquest és la gran paradoxa d’una Catalunya que abans es presentava com oberta i cosmopolita i que avui està abocada  a l’hegemonia d’un pensament irreal, provincià i reaccionari. I tot això alimentat per un nacionalisme espanyol patrioter i també summament reaccionari que fa que ambdós es retroalimentin mútuament.

Farage o la falsetat del BREXIT

El cas del Brexit és un altre exemple de cap on porten aquestes doctrines irracionals. Els partidaris del Brexit, fonamentalment els seus dirigents conservadors, van plantejar una via nacionalista per aconseguir que els britànics fixessin la seva mirada en un enemic extern: la Unió Europea com a responsable de la seva crisi social. L’UE i els estrangers eren els culpables de la decadència britànica i la seva pèrdua de condicions laborals i socials. Amb això els conservadors britànics intentaven evadir les seves responsabilitats per les polítiques de destrucció del teixit industrial, del desastre de les privatitzacions i de la caiguda de l’estat del benestar, només en benefici de la “City”, derivades de les polítiques iniciades per Thatcher i que han continuat sense variacions fins avui. Amb uns arguments irreals i demagògics el Brexit es va imposar amb el vot d’una part important d’una classe treballadora enfonsada que es va creure les solucions miraculoses del Brexit. I el Brexit va guanyar però precisament amb la seva victòria es va descobrir la falsedat de la solució. Ara ja ningú es podria amagar en l’enemic extern. La realitat dels britànics es podia exposar de forma crua i fent veure els verdaders culpables. Es per això que un partit laborista reformat a fons per Jeremy Corbyn ha pogut plantejar un programa alternatiu des de l’ esquerra a partir de la crítica de les conseqüències de tants anys de governs neoliberals i fent palès que és només amb un canvi de polítiques i afrontant la realitat de forma clara amb propostes que ataquin la rel dels problemes que es pot plantejar una alternativa real a l’actual estat de coses.

Ens trobem en un moment en que la manca d’alternatives progressistes globals, en el sentit de crear espais democràtics superiors als estats, que siguin capaços de controlar mínimament uns mercats globals, i que alhora defensin un desenvolupament solidari de l’economia i la defensa d’un estat del benestar per a la ciutadania deixa el camp a l’hegemonia de la irracionalitat reaccionària.

Y el mes greu que les actuals propostes basades en ideals irreals i reaccionàries poden ser el pròleg a noves formes de feixisme.

CORBYN una possibilitat per l'esquerra

Crisi en la “Nova Política”

Iglesias i Colau liders de la "Nova Política"

Nuevatribuna | 06 de Febrero de 2018
 
No hi ha dubte a hores d’ara que l’anomenada “nova política” pateix una situació de crisi. Els resultats de les eleccions catalanes i tots els sondejos així ho indiquen. No sabem com acabarà, si serà una crisi de maduresa o una crisi de projecte. La “nova política”, és a dir Podemos o “comuns”, va sortir com una flamarada al voltant de personalitats de forta empremta mediàtica. Aquests nous subjectes van arraconar projectes existents de l’esquerra alternativa acabant també amb les seves possibilitats de creixement, són els casos de IU o ICV, l’única organització que sembla haver sortit indemne ha estat  Compromís.


Però com les grans flamarades fetes de branquillons, que fan molta foguera però es consumeixen ràpid i no deixen brases sinó únicament cendres, la “nova política” que va acaparar en un moment donat un fort ressò mediàtic que es va traduir en uns bons resultats electorals a hores d’ara sembla passar per hores baixes.


La realitat política és alguna cosa més que projectes mediàtics o de laboratoris d’investigació política. Requereix tenir solidesa ideològica, estratègia política a curt, mitja i llarg termini, i una organització arrelada a l’espai que es vol representar.

Bescansa, Iglesias i Errejón: els inicis de Podemos

Però la “nova política” ho volia canviar tot i ràpid, a partir de missatges genèrics i amplis, gran capacitat de difusió, i una onada ràpida d’il·lusió política atractiva en aquell moment per a una gran quantitat de gent frustrada o desil·lusionada que tenia necessitat de creure. En especial molts sectors de classes mitges radicalitzades davant la frustració de les seves expectatives per la gravetat de crisi econòmica, social i política. Això va ser important per a fer créixer un projecte nou i il·lusionant que plantejava un canvi radical de les coses i que ho plantejava a curt termini, era el temps de les propostes “de assaltar los cielos”.


Malgrat tot la dura realitat s’acaba imposant, i els projectes basats en lideratges personalistes i de populisme fàcil més aviat que tard entren en contradicció amb la duresa de la realitat de les coses, i en aquest cas de la política que requereix de la maduresa i realisme del propi projecte.


No és possible mantenir un projecte molt temps basant-se en cop de geni mediàtic o  en propostes genèriques i ideals si aquestes no es concreten. Un projecte polític de debò que es vulgui transformador s’ha d’embarrar en la realitat de les coses i això és molt més dur i ha de plantejar-se a més llarg termini.


Els referents de la “nova política”, que han embarcat en el seu camí i com a elements subalterns a subjectes de l’esquerra política alternativa anteriors a ells, s’ha comprovat que eren aprenents de la política la qual cosa s’ha demostrat en la seva dificultat d’articular propostes polítiques concretes, deixant veure un cert “amateurisme” i manca de professionalitat en la tasca política quotidiana. Es evident que això es pot anar millorant amb el temps. Però el que és més difícil és tenir un projecte polític que es basi en un projecte ideològic definit i en una estratègia política que vagi més enllà del pur tacticisme canviant a cada moment o de la gestualitat mediàtica i els eslògans més o menys encertats.


Ja és hora de que la “nova política” sigui alguna cosa més que demonitzar la resta de les opcions polítiques com a “casta”, “regim del 78”, “els del 155” o “la coalició monàrquica”  i sense concretar estratègies per aconseguir un canvi de la realitat política. Tot això passa per a tenir en compte un factor d’anàlisi imprescindible com és el de la correlació de forces realment existent que condiciona la política, l’estratègia i les tàctiques.


A tall d’exemple podem dir que un gran error de Podemos i els “comuns” ha estat el seu enfoc de la situació a Catalunya. No han plantejat de forma clara la seva proposta d’un Estat plurinacional que defensi el dret a la diversitat tot respectant la igualtat pel que fa als drets socials,  i confrontar-la tant amb els unitaristes com els independentistes. Es d’aquesta manera que defensarien la solidaritat de classe en el conjunt de l’estat, la qual cosa comporta el rebuig de propostes independentistes. Enlloc d’això en la pràctica han mantingut una falsa equidistància que s’ha manifestat en una actitud comprensiva i fins i tot contemporitzadora amb les propostes dels independentistes catalans. Això ha comportat que una gran part de la classe treballadora de Catalunya, que es sent exclosa de la Catalunya independentista, hagi donat l’esquena a la candidatura de “Catalunya en Comú”. Alhora ha comportat també la incomprensió en una part de l’electorat de Podemos al conjunt de l’Estat.

Catalunya en Comú- Podem: l'entrabanc

Es podria dir que a la “nova política” li manca o és deficient en tres aspectes bàsics:

1. Una ideologia clara i concreta que determini a qui es vol representar i per que. En aquest sentit no es pot parlar d’esquerra transformadora sense plantejar que el conflicte social i la defensa de les classes treballadores i populars són l’objectiu fonamental de la seva política. I això implica abandonar el radicalisme verbal i gestual i plantejar-se la relació amb les organitzacions socials representatives d’aquestes classes i l’estratègia i aliances necessàries per aconseguir els objectius ideològics.
    
2. Una estratègia més enllà de moviments tàctics que tingui com a objectiu avançar en la consecució dels interessos de les classes que es vol representar. I en base a aquesta estratègia s’establiran els moviments tàctics i les aliances per aconseguir els seus objectius.
    
3. I fonamentalment els hi manca una organització democràtica. Tant en el cas de Podemos com els “comuns” tenen una mancança d’organització democràtica. Ja ni ha prou de falses democràcies directes plebiscitàries. Cal tenir organitzacions territorials definides; cal un cens d’afiliació transparent amb drets i deures ( no és admissible confondre com afiliats a gent que l’únic que fa és apuntar-se a una pàgina web); cal un cens i unes organitzacions locals; cal un debat democràtic de les polítiques a tot nivell que comporti la possibilitat d’esmena i síntesi de les propostes; cal una elecció democràtica dels organismes a tot nivell i dels candidats a les diverses eleccions mitjançant primàries amb llistes obertes. En definitiva cal, tant a Podemos com als “comuns” que deixin d’estar dirigits per “capelletes” de personalitats i cal obrir l’organització i els òrgans de direcció a la gent que es diu que es vol representar, fugint d’una vegada del “despotisme il·lustrat”.

Sense aconseguir aquests objectius la nova política pot acabar per passar com una oportunitat perduda per a l’esquerra alternativa que no sols no va aconseguir ser un subjecte de canvi sinó que va liquidar els subjectes polítics alternatius existents anteriorment. L’objectiu seria passar de ser un “nou subjecte il·lusionant” a ser un subjecte polític sòlid i fiable i realment arrelat en els sectors socials que diu voler representar. Aquest seria el futur desitjable per als projectes de la “Nova política”: el convertir-se en “subjectes polítics de canvi real”.

Gramsci: Idees i Organització