LA DRETA SEMPRE VOL DIVIDIR LA CLASSE TREBALLADORA

Cal unir a la classe treballadora

Nuevatribuna | 02 de Abril de 2018


Un dels principals objectius ideològics de totes les dretes ha estat el de liquidar el concepte de classes socials i el conflicte de classes.  L’economia "fordista" amb els seus grans conglomerats industrials creava un marc favorable per a l’existència d’un instint col·lectiu de la classe treballadora que alhora afavoria la seva conversió en consciència de classe. En aquests moments, un cop superada aquesta etapa, la classe dominant tracta d’evitar que es mantingui viva la consciència col·lectiva de la classe treballadora.

Des de la seva dominació dels aparell ideològics i dels mitjans de comunicació  l’hegemonia de la dreta dominant es trasllada també al debat polític. Les dretes polítiques sempre intenten enfrontar entre ells els diversos sectors de les classes treballadores per tal de que s’oblidin de tot allò que els uneix i també de l’explotació que tots plegats pateixen.

En el nostre país tenim molts exemples d’aquestes polítiques que pretenen presentar com a privilegiats  sectors de la classe treballadora que tenen unes condicions millors que d’altres, i així desviar  la mirada de la classe realment privilegiada.

Recordem com des dels governs de dretes s’ha demonitzat el funcionariat pel fet de tenir garantit el seu lloc de treball. En situacions de crisi es justificava la seva congelació salarial sota el pretext de que “ells no patien pel seu lloc de treball com d’altres”.

També hem sentit tractar de privilegiats els treballadors fixes, com si ells fossin responsables de la precarietat dels no fixes. Tots hem vist que quan s’han volgut retallar les condicions d’acomiadament dels fixos sempre s’ha fet referència a la dualitat del mercat de treball com si la precarietat fos culpa de les condicions de treball dels fixes. Sempre defugen el fet de que al capital l’interessa el treball precari per que entre d’altres coses, especialment en moments de crisi, el beneficia per a pressionar a la baixa les condicions de treball dels treballadors fixos. I hem vist com des de sectors de la dreta política com C,s es defensa un tipus únic de contracte que significaria a la pràctica la rebaixa de les condicions de tots els treballadors  unificant-los en la precarietat.

També en els cas de les pensions tornen a defensar la seva voluntat d’enfrontar els diversos col·lectius de la classe treballadora. Així hem vist com primer s’ha acusat els pensionistes de ser els que menys han patit la crisi en les seves pensions. Sense valorar que les pensions són en molts cassos reduïdes pel que fa a la seva quantia, i en el fet de que en molts cassos els pensionistes han estat els sostenidors del mínim benestar de moltes famílies afectades per la crisi. 

 I alhora amenacen els futurs pensionistes plantejant que les seves pensions seran pitjors  que las dels actuals pensionistes, amb la qual cosa  creen incerteses sobre les  pensions futures i semblen culpabilitzar als actuals perceptors de pensions.

Montoro menteix sobre les pensions

Finalment, com s’ha vist amb l’actuació del PP en els pressupostos, tracten de separar els pensionistes en raó de la pensió que gaudeixen, sense explicar que en tot cas aquesta és resultat de les seves cotitzacions i es vol dividir-los entre aquells que cobren menys i els que cobren més, com si la situació d’uns fos conseqüència de la dels altres.

La dreta tracta d’enredar. Volen limitar l’anàlisi de la situació de les pensions a elles mateixes sense entrar en la responsabilitat que es té des de la política de garantir unes pensions adequades i dignes, i en el fet de que el nostre país sigui dels que menys dedica al pressupost de pensions en relació al PIB.

La dreta utilitza tots els seus mitjans per a tractar de crear divisions i enveges primàries dins la pròpia classe, de fer aparèixer  uns sectors com a privilegiats enfront d’altres que estan en pitjor situació. Sembla que es vulgui reduir el problema a que és entre la classe treballadora on s’ha de repartir la situació de les desigualtats existents. Volen obviar  l’evidència del fet que mentre el conjunt de les classes treballadores i populars han sortit perjudicades de la crisi econòmica els sectors més poderosos han sortit beneficiats en gran mesura. I que és en aquesta contradicció entre la gran quantitat que ha guanyat una minoria privilegiada i la gran quantitat que ha perdut la gran majoria on s’ha de situar la gran contradicció i la raó de la desigualtat.

La desigualtat està entre les classes

Es en les polítiques laborals dissenyades per la dreta on hi ha la clau del problema. Començant per la Reforma Laboral que ha retallat drets fonamentals com el de la negociació col·lectiva, amb la voluntat d’afeblir el sindicalisme i el seu principal instrument, les retallades en les condicions laborals, la potenciació de l’ocupació precària, temporal i a temps parcial. I acabant per la reforma del sistema de pensions feta de forma unilateral pel govern del PP, donant l’esquena al sistema de concertació social i política creat al voltant del Pacte de Toledo, reforma unilateral que ha comportat una forta retallada present i de futur a un sistema públic de pensions que havia funcionat amb prou eficiència fins aquell moment.

Enfront a aquesta voluntat de les dretes polítiques, econòmiques i socials cal reivindicar i rellançar la unitat de la classe en defensa de les reivindicacions que uneixen a la gran majoria. Es en aquest sentit que reivindicacions com la de les dones per la igualtat, i la lluita per pensions dignes per a tothom ara i en el futur són importants, i caldria afegir la necessitat d’eliminar la reforma laboral del PP i la necessitat d’un sistema fiscal progressiu necessari per a garantir un estat de benestar suficient amb uns serveis públics dignes i assequibles per a tota la ciutadania.

Per que no és amb bonificacions fiscals que es pot donar sortida a les desigualtats sinó al contrari. Amb un sistema fiscal potent i amb capacitat de recaptar especialment entre els sectors més rics i privilegiats, sobre els beneficis desorbitats de les gran empreses, lluitant a fons contra l’elusió i l’evasió fiscal i donant una forta batalla contra  l’economia submergida.

No ens podem resignar a ser una societat de baixa qualitat resultat d’un sistema econòmic de baixa qualitat i  una política de baixa qualitat. Hem de donar la batalla per a conquerir una societat més justa i capaç de explotar tot el seu potencial i per això  cal una àmplia reacció conjunta des de la societat i els agents socials fins a una regeneració de la política i d’uns partits d’esquerra que sàpiguen fer front amb la força d’una ideologia al servei de les classes treballadores en el seu conjunt i contra la desigualtat resultat de l’actual hegemonia de la dreta. Cal renovació cultural i política en les forces d’esquerra i una clara voluntat d’unitat.

Hi ha exemples a estudiar, des de l‘acord de les esquerres a Portugal a l’experiència del “labour” renovat de Corbyn. El que cal és voluntat i claredat dels responsables polítics, i la seva connexió amb el moviment sindical confederal que pot aportar arguments i propostes, que ja estan elaborades des de el coneixement de la realitat, per a  noves polítiques socials i laborals del conjunt de les esquerres.

2018: 200 anys del naixement de Marx