 |
| Cercant l'esquerra política? |
En aquest moment especialment
greu de la situació política espanyola ens preguntem: on està l’esquerra?
Quan hi ha un greu
conflicte territorial, quan la democràcia es devalua i hi ha una greu regressió
pel que fa a les llibertats col·lectives, quan la desigualtat sembla
instal·lada i en creixement, quan la corrupció corrou el partit que governa l’estat,
quan les forces independentistes desafien la legalitat i fan un pols al govern,
ens preguntem : On està l’ esquerra?
No s’entén que en
aquests greus moments pel conjunt de la societat, quan el carrer s’omple de
protestes l’esquerra política sembli desapareguda pel que fa a iniciatives
globals de canvi. Es realment desastrós que l’alternativa es plantegi entre una
dreta com el PP i una altre dreta com C,s que representa més del mateix o fins
i tot pitjor en molts aspectes. Mentre les esquerres polítiques existents, PSOE
i UnidosPodemos i les seves confluències, semblen desorientades, confoses,
dividides entre elles i dintre d’elles i disposades a perdre unes eleccions
transcendentals al 2019.
El vell PSOE sembla
col·lapsat en la seva divisió interna no superada. Tota l’energia de la
reelecció de Pedro Sánchez ha estat malgastada. La seva burocràcia interna, les
seves “baronies” continuen intactes i el partit es veu incapaç de tenir una
estratègia clara d’oposició i d’arrelar-se amb el desitjos dels seus votants.
I
 |
| A on està l'esquerra? |
que podem dir de la
en el seu dia denominada “nova política” de Podemos i el conjunt de les seves
confluències?. Diluïdes en les seves lluites internes, amb la manca
d’estratègia clara, amb una manca de democràcia interna fruit d’una
organització volgudament horitzontal que només serveix pel control de les seves
elits. Amb la seva desconfiança de tot el que sigui estructurat com el moviment
sindical, mentre fomenten i defensen moviments movimentistes i espontaneistes
amb alternatives genèriques. No hi ha dubtes a hores d’ara que han produït en
molts sectors una forta decepció. La seva principal victòria ha estat liquidar la
quasi totalitat de la tradicional esquerra alternativa. En aquests moments la
seva principal referència d’aconseguir un èxit en les eleccions del 2019 ve de
la mà d’una representant de la “vella política de l’esquerra de sempre” com Manuela Carmena a
Madrid.
L’esquerra en el
seu conjunt és incapaç de plantejar una resposta forta i tranversal a la
problemàtica de Catalunya que trenqui amb els fronts de la dreta
independentista i la dreta espanyolista, i fer una proposta forta entorn a una
solució federal clara i explícita que és la única alternativa a una societat
dividida per la meitat. Cal una solució que no està ni en l’unilateralisme ni
en la mera actuació judicial. Com molt bé resumeix Quim Brugué catedràtic de
Ciència Política de la UAB “Cal saber
molt poc sobre democràcia per pensar que aquesta es limita a l’aplicació de les
lleis. Al mateix nivell d’ignorància es troben aquells que igualen vot amb
democràcia”. Ni incompliment de les lleis ni judicialització sense
política. Es a dir ni la política dels unilateralistes que vulneren les lleis
en nom d’una suposada democràcia, ni manca de política per a solucionar els
problemes com defensen el PP i C,s. Cal una alternativa que només pot donar una
esquerra defensora del federalisme i la plurinacionalitat. Però fins ara tant
el PSC (influït pel PSOE) com els Comuns només fan que actuar a remolc dels dos
blocs antagònics.
I mentre la
regressió política continua arreu de l’estat. Que esperen els partits
d’esquerra per a derogar l’article 573 del Codi Penal?, aquest que teòricament
es va acordar per a combatre el terrorisme yihadista i que ara s’aplica de
forma extensiva i que pot permetre
acusar de terrorisme a simples mobilitzacions socials o expressions públiques.
Està en mans de l’esquerra derogar-lo i tornar a la seva redacció anterior.
I ja no parlem de
la regressió social i la corrupció. Que fan en concret els partits d’esquerra o
els que es diuen de la nova política per afrontar l’actual situació?. Quins
plantejaments tenen per a oferir a la ciutadania una opció il·lusionant que
permeti albirar una alternativa política real des de l’esquerra que eviti que
l’única alternativa enfront de les polítiques regressives del PP sigui la falsa
alternativa de les dretes de C,s?
 |
| Unai Sordo (CCOO) i Pepe Alvarez (UGT) |
Fins el moment sembla que l’única
opció organitzada representativa de l’esquerra
sigui el moviment sindical i en aquest sentit és molt lloable la “Declaración de CCOO
y UGT ante la nueva coyuntura catalana” de l’11 d’abril de 2018. En el punt final de la declaració, on urgeix a
una solució política per a Catalunya ben estructurada, conclou: “conflicto catalán
no puede capitalizar toda la atención ni en Catalunya ni en el conjunto de
España hasta el extremo de ocultar los problemas de las personas, como los
salarios, las pensiones, la precariedad laboral, las políticas de igualdad o
sociales o el restablecimiento de derechos. Ambas organizaciones insistimos en impulsar
la agenda laboral y social y en colocar en el centro de la acción política y la
concertación social los problemas económicos, sociales y laborales que aquejan
al país”.
Aquesta hauria de ser la base
d’un programa de l’esquerra: reforma fiscal; revocar la contrareforma laboral
del PP i potenciar l’ocupació fixa amb salaris dignes; acord de pensions que
garanteixi el manteniment del poder adquisitiu de les pensions actuals i
futures; inversió social en serveis públics incloent acabar amb les polítiques
de privatitzacions de serveis públics, inclús amb nacionalització de serveis
essencials; reforma del codi penal per a evitar la degradació democràtica; i reforma
constitucional cap a un Estat Federal reconeixent els fets plurinacionals
existents, però una reforma no únicament territorial sinó per a garantir drets
socials arreu.
 |
| Els sindicats ho tenen clar |
L’esquerra política existent
hauria de tenir una major connexió amb l’esquerra organitzada existent que avui
per avui la constitueixen els sindicats confederals, que els podem definir com
“l’única
esquerra realment existent”. L’esquerra ha estat forta amb uns sindicats
forts. Per que el moviment sindical coneix molt més la realitat social que els
propis partits i disposa inclús de propostes en molts dels temes que afecten una ciutadania que ha patit una forta política
de retallades durant la crisi que només han beneficiat els sectors més
benestants que tenen el poder econòmic i mediàtic i representats per la dreta
política estatal i nacionalista.
Ja és hora que les esquerres
polítiques, si són capaces, despertin i proposin un programa al servei de la
majoria social. Un programa al servei de la majoria i no dels pocs privilegiats de
sempre.
 |
| Fa falta una alternativa des de l'esquerra |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada