15 d’abr. 2018

LA IRRELEVANCIA DE L’ESQUERRA

Cercant l'esquerra política?
Nuevatribuna | 16 de Abril de 2018
En aquest moment especialment greu de la situació política espanyola ens preguntem: on està l’esquerra?


Quan hi ha un greu conflicte territorial, quan la democràcia es devalua i hi ha una greu regressió pel que fa a les llibertats col·lectives, quan la desigualtat sembla instal·lada i en creixement, quan la corrupció corrou el partit que governa l’estat, quan les forces independentistes desafien la legalitat i fan un pols al govern, ens preguntem : On està l’ esquerra?


No s’entén que en aquests greus moments pel conjunt de la societat, quan el carrer s’omple de protestes l’esquerra política sembli desapareguda pel que fa a iniciatives globals de canvi. Es realment desastrós que l’alternativa es plantegi entre una dreta com el PP i una altre dreta com C,s que representa més del mateix o fins i tot pitjor en molts aspectes. Mentre les esquerres polítiques existents, PSOE i UnidosPodemos i les seves confluències, semblen desorientades, confoses, dividides entre elles i dintre d’elles i disposades a perdre unes eleccions transcendentals al 2019.

El vell PSOE sembla col·lapsat en la seva divisió interna no superada. Tota l’energia de la reelecció de Pedro Sánchez ha estat malgastada. La seva burocràcia interna, les seves “baronies” continuen intactes i el partit es veu incapaç de tenir una estratègia clara d’oposició i d’arrelar-se amb el desitjos dels seus votants.


I




A on està l'esquerra?

que podem dir de la en el seu dia denominada “nova política” de Podemos i el conjunt de les seves confluències?. Diluïdes en les seves lluites internes, amb la manca d’estratègia clara, amb una manca de democràcia interna fruit d’una organització volgudament horitzontal que només serveix pel control de les seves elits. Amb la seva desconfiança de tot el que sigui estructurat com el moviment sindical, mentre fomenten i defensen moviments movimentistes i espontaneistes amb alternatives genèriques. No hi ha dubtes a hores d’ara que han produït en molts sectors una forta decepció. La seva principal victòria ha estat liquidar la quasi totalitat de la tradicional esquerra alternativa. En aquests moments la seva principal referència d’aconseguir un èxit en les eleccions del 2019 ve de la mà d’una representant de la “vella política de  l’esquerra de sempre” com Manuela Carmena a Madrid.


L’esquerra en el seu conjunt és incapaç de plantejar una resposta forta i tranversal a la problemàtica de Catalunya que trenqui amb els fronts de la dreta independentista i la dreta espanyolista, i fer una proposta forta entorn a una solució federal clara i explícita que és la única alternativa a una societat dividida per la meitat. Cal una solució que no està ni en l’unilateralisme ni en la mera actuació judicial. Com molt bé resumeix Quim Brugué catedràtic de Ciència Política de la UAB “Cal saber molt poc sobre democràcia per pensar que aquesta es limita a l’aplicació de les lleis. Al mateix nivell d’ignorància es troben aquells que igualen vot amb democràcia”. Ni incompliment de les lleis ni judicialització sense política. Es a dir ni la política dels unilateralistes que vulneren les lleis en nom d’una suposada democràcia, ni manca de política per a solucionar els problemes com defensen el PP i C,s. Cal una alternativa que només pot donar una esquerra defensora del federalisme i la plurinacionalitat. Però fins ara tant el PSC (influït pel PSOE) com els Comuns només fan que actuar a remolc dels dos blocs antagònics.

I mentre la regressió política continua arreu de l’estat. Que esperen els partits d’esquerra per a derogar l’article 573 del Codi Penal?, aquest que teòricament es va acordar per a combatre el terrorisme yihadista i que ara s’aplica de forma extensiva i que pot  permetre acusar de terrorisme a simples mobilitzacions socials o expressions públiques. Està en mans de l’esquerra derogar-lo i tornar a la seva redacció anterior.

I ja no parlem de la regressió social i la corrupció. Que fan en concret els partits d’esquerra o els que es diuen de la nova política per afrontar l’actual situació?. Quins plantejaments tenen per a oferir a la ciutadania una opció il·lusionant que permeti albirar una alternativa política real des de l’esquerra que eviti que l’única alternativa enfront de les polítiques regressives del PP sigui la falsa alternativa de les dretes de C,s?




Unai Sordo (CCOO) i Pepe Alvarez (UGT)
Fins el moment sembla que l’única opció organitzada  representativa de l’esquerra sigui el moviment sindical i en aquest sentit és molt lloable la Declaración de CCOO y UGT ante la nueva coyuntura catalana” de l’11 d’abril de 2018. En el punt final de la declaració, on urgeix a una solució política per a Catalunya ben estructurada, conclou: conflicto catalán no puede capitalizar toda la atención ni en Catalunya ni en el conjunto de España hasta el extremo de ocultar los problemas de las personas, como los salarios, las pensiones, la precariedad laboral, las políticas de igualdad o sociales o el restablecimiento de derechos. Ambas organizaciones insistimos en impulsar la agenda laboral y social y en colocar en el centro de la acción política y la concertación social los problemas económicos, sociales y laborales que aquejan al país”.

Aquesta hauria de ser la base d’un programa de l’esquerra: reforma fiscal; revocar la contrareforma laboral del PP i potenciar l’ocupació fixa amb salaris dignes; acord de pensions que garanteixi el manteniment del poder adquisitiu de les pensions actuals i futures; inversió social en serveis públics incloent acabar amb les polítiques de privatitzacions de serveis públics, inclús amb nacionalització de serveis essencials; reforma del codi penal per a evitar la degradació democràtica; i reforma constitucional cap a un Estat Federal reconeixent els fets plurinacionals existents, però una reforma no únicament territorial sinó per a garantir drets socials arreu.




Els sindicats ho tenen clar
L’esquerra política existent hauria de tenir una major connexió amb l’esquerra organitzada existent que avui per avui la constitueixen els sindicats confederals, que els podem definir com “l’única esquerra realment existent”. L’esquerra ha estat forta amb uns sindicats forts. Per que el moviment sindical coneix molt més la realitat social que els propis partits i disposa inclús de propostes en molts dels temes que afecten  una ciutadania que ha patit una forta política de retallades durant la crisi que només han beneficiat els sectors més benestants que tenen el poder econòmic i mediàtic i representats per la dreta política estatal i nacionalista.

Ja és hora que les esquerres polítiques, si són capaces, despertin i proposin un programa al servei de la majoria social. Un programa al servei de la majoria i no dels pocs privilegiats de sempre.

Fa falta una alternativa des de l'esquerra






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada