UE EL DESCENS A LA INSIGNIFICÀNCIA

nuevatribuna/2 de agosto de 2025

La Unió Europea sempre ha estat vista com a un “gegant econòmic i un nan polític”. Però actualment es podria definir millor com a “un espai polític i econòmic insignificant” degut fonamentalment a la seva pròpia actuació en tots els àmbits.

La UE està en crisi i encara hi ha molta gent que no ho vol veure. La seva creació va tenir lloc  per a aconseguir la fi de les confrontacions intra-europees i la unitat es basava fonamentalment en la conjunció de les grans famílies polítiques europees, fonamentalment socialdemòcrates i democratacristians, en un intent d'aconseguir que Europa fos econòmica i políticament influent. Això sí sota el paraigües militar americà per  tal de fer front a l'adversari de l'est soviètic.

Els últims processos d'ampliació han comportat una UE major, però alhora menys compacta. I això s'ha notat en la dificultat de prendre decisions d'acord amb les necessitats del conjunt i de cadascun dels països.

Això es va demostrar ja amb l'última gran crisi econòmica on les grans potències, especialment Alemanya va exercir un “diktat” sobre els països del Sud, sense tenir en compte la voluntat dels seus ciutadans. El major exemple va ser el dur tracte donat a Grècia en contra de la voluntat democràtica dels seus ciutadans.

Posteriorment els diversos equips de dirigents de la Comissió Europea han anat perdent qualitat en quant a intentar una major uniformitat i unitat política i social de les ciutadanies dels diversos països. Això ha comportat que la ciutadania europea s'allunyi cada vegada més dels ideals d'una UE com a referent polític i apareguin de nou amb força sectors que retornen cap a una reacció nacionalista.

En els últims anys hem pogut comprovar com les forces democràtiques perden força en els diversos països i apareixen cada cop amb major força partits ultranacionalistes i d'extrema dreta. El primer avís va ser el Brexit i la sortida de Gran Bretanya de la UE. Posteriorment hem vist països tradicionalment progressistes com els nòrdics en els que apareixen forts corrents de dreta i extrema dreta que qüestionen la realitat comunitària. Així  Holanda, Suècia, Finlàndia, Hongria o Itàlia entre altres estan governats per coalicions amb forta influència de la ultradreta nacionalista. Alhora en països importants com Alemanya i França, la ultradreta nacionalista es confirma com a gran força electoral, i finalment en països com Espanya i Portugal també van sumant descontents les formacions com Vox i Chega.

Aquesta situació té molt a veure amb la pèrdua de valors europeistes en la direcció de la UE. No es plantegen avanços en la federalització de la UE ni en la democratització de les seves institucions cada cop més obsoletes i allunyades dels interessos de les majories ciutadanes. La burocratització de la UE i la seva falta d'impuls federal de millora de la qualitat de vida dels seus ciutadans és la primera causa de la desafecció cap a la UE dels ciutadans europeus. Els quals perceben a la UE com una maquinària burocràtica al servei dels grans poders econòmics. I això malgrat el “miratge positiu” de la seva actuació davant l'epidèmia de la COVID i les seves conseqüències econòmiques posteriors

Però la falta de capacitat política de la UE s'ha vist i comprovat en diversos aspectes de les seves polítiques recents. La primera va ser la seva actuació a Ucraïna. La UE s'ha dedicat en exclusiva a la donació d'ajuda militar i econòmica a Ucraïna seguint les indicacions dels Estats Units a través de l'OTAN. Ni una sola iniciativa política per a solucionar el conflicte i aconseguir la pau. Això es deixava en mans del “Germà gran americà”.

Una actuació similar però molt més vergonyosa ha estat la seva actitud davant el Genocidi de Gaza. La UE s'ha demostrat impotent per a exigir a Israel el cessament de la seva agressió a la població palestina. No s'ha fet el més mínim pas per a frenar a Netanyahu i la seva política de crims contra la humanitat. Pocs països com Espanya i Irlanda han alçat la veu en l'escena internacional. L'actuació del conjunt europeu ha estat una autèntica vergonya com ho testifica la posició i el rebuig de gran part de la seva ciutadania enfront del silenci còmplice de la UE i els seus governs.

I per si faltava alguna cosa en els últims temps hem vist com la UE i els països europeus es plegaven a tots els desitjos del “egòlatra emperador TRUMP”. En l'OTAN els desitjos de Trump i els Estats Units han estat dictats als seus vassalls que excepte l'honrosa excepció d'Espanya han acceptat un increment de la despesa militar que comportarà un dèficit que sens dubte es compensarà amb retallades socials. I aquesta despesa no servirà per a consolidar un pol de defensa militar europeu, sinó per a incrementar la dependència dels Estats Units ja que aquesta despesa es dedicarà a la compra de material militar USA. És a dir, els països de la UE s'han comportat com a deixebles aplicats del “Gran Amic Americà”, l'indiscutible amo i senyor del “cotarro”. Els països europeus han renunciat a la seva autonomia i han acceptat el paper d'apèndixs o colònies de la potència americana.

I ja per a posar el tancament final a aquest capítol vergonyós de la submissió europea hem assistit al “acord sobre aranzels” acordat per Trump i Von der Leyden. L'acceptació total de nou del “diktat econòmic” americà ha estat total. S'accepten aranzels del 15% per a les importacions europees en alguns productes. Uns altres com l'alumini i l'acer són aranzels del 50%. Als productes que s'importin dels USA, la UE, no aplicarà cap aranzel. I a més la UE es compromet a comprar 600 mil milions de dòlars de gas americà i un altre punt en material militar. Tot per a evitar diuen una guerra comercial. Per descomptat no haurà de moment guerra comercial perquè hi ha hagut una rendició total.

Només uns pocs països demostren la seva decepció, Espanya, França i Hongria. La majoria inclina el cap, disposats a acceptar el sotmetiment i la dependència cap als EUA, en lloc d'intentar resistir i obrir-se a altres espais econòmics alternatius.

Amb aquesta UE, el projecte europeu està abocat al fracàs i a la pèrdua de confiança i a un allunyament cada cop major de la societat europea cap a les seves institucions.

En lloc d'impulsar un federalisme europeu i una autonomia en tots els aspectes, inclòs l'econòmic i militar del projecte europeu, obert a la relació equitativa amb el conjunt dels països i espais econòmics del planeta, la UE s'ha decidit per continuar amb el seguiment en tots els sentits del “Emperador americà” malgrat que aquest sigui un veritable “Neró”.

I aquest camí només té un final: la seva major intranscendència i a la llarga disgregació.

 

 

INTENT DE “COP” DEL PP CONTRA EL GOVERN

La direcció del "Cop"

nuevatribuna/28 de julio de 2025

Per terra, mar i aire, el PP i tot el seu entramat fàctic s'han llançat a una ofensiva contra el Govern Progressista i especialment contra el President del Govern amb una ferotgia mai vista.

La cosa ve des de lluny, amb la constitució del primer govern de coalició des de les files populars es va qualificar al Govern com a “il·legítim” és a dir mancat de legitimitat democràtica. Tot això sense cap base, simplement perquè va articular una majoria sobre la base d'aliances amb altres forces polítiques de diversa índole. I així va aconseguir efectuar una important legislatura que el va reafirmar com el “govern més progressista” des de la Transició Democràtica.

Posteriorment en les noves eleccions, i amb una molt fràgil aliança amb altres forces parlamentàries de divers signe, el Govern del PSOE i SUMAR, ha continuat la seva tasca de govern amb major dificultat, a causa de la necessitat de vots de forces “molt especials” com Junts i Podemos, les quals no es regeixen pels criteris normals d'altres forces polítiques. Existeix en aquesta legislatura un conjunt de forces polítiques que de forma generalitzada s'inclouen en el suport al Govern com són ERC, PNB, EH-Bildu i BNG fonamentalment a les quals cal afegir amb majors dificultats a les dues anteriorment citades i a Coalició Canària.

És evident que hi ha una raó fonamental, el rebuig a una possible alternativa del PP i VOX, al costat d'UPN, és a dir a un govern de la dreta i la ultradreta, una aliança que de forma sobrada ha demostrat el PP que no li fa escarafalls. Amb ells ha governat en CCAA, fins a una suposada ruptura que continua en majories parlamentàries en diverses comunitats i en múltiples ajuntaments.

El més important de l'estratègia i tàctica polítiques de les forces reaccionàries no es basa a plantejar alternatives a les propostes de govern, sinó a oposar-se a tot sobre la base de desqualificacions del govern acusant-lo sobre la base de mentides i tergiversacions d'una situació irreal on tot va malament per culpa de l'acció del govern. Tot això malgrat que els seus plantejaments es confronten amb una realitat totalment contrària, on tots els indicadors de la situació econòmica, social i laboral són favorables a l'actuació del govern. Però l'oposició del PP i VOX se situa en una realitat virtual paral·lela. A més, tots els seus plantejaments s'efectuen a partir d'una política de desqualificacions personals i insults que no tenen cap base real.

Això es deu al fet que l'acció d'aquest govern pot ser per primera vegada en la història democràtica ha “trepitjat calls” als poders fàctics. I això ha comportat que tota una sèrie de sectors i poders fàctics, des de les patronals i els grups empresarials, molt crítics amb les mesures progressistes en matèria laboral, fins els nombrosos grups de comunicació conservadors i la Magistratura, s'hagin aliat amb l'oposició política en una campanya de “assetjament i enderrocament” del govern, ampliant i generant falses notícies i falsos debats que s'utilitzen com a ariets contra el govern.

És evident que últimament la “trama” de Cerdán i Ábalos i la corrupció que comporta ha estat un cop dur contra el Govern i el seu President, malgrat una ràpida reacció. Malgrat això molt abans ja s'han plantejat nombroses actuacions que són com a mínim de dubtosa legitimitat.

Des de la Magistratura, majoritàriament en mans conservadores s'han vist actuacions judicials difícilment justificables. L'assetjament a la família de Pedro Sánchez amb tota una sèrie de casos, començant pel de la seva esposa, que semblen no conduir enlloc, han servit de base per a un constant assetjament que malgrat tot no ha aconseguit acabar amb la resiliència de Pedro Sánchez. El cas contra el Fiscal General de l'Estat derivat del delicte confés del company de la Presidenta de la Comunitat de Madrid és delirant. Es processa al Fiscal, amb nombroses acusacions, moltes d'elles rebatudes que no es concreten en res, només  per a mantenir el cas obert. Mentre el cas original del delicte del nuvi d'Ayuso va a un ritme molt més lent. També es va obrir un procediment contra el Ministre de Presidència, cas ja tancat de manera favorable al Ministre.

Tots aquests casos han estat plantejats per suposades associacions “ultres” com Fes-te Sentir, Mans Netes i altres similars, i que la magistratura de manera ràpida els ha donat curs sense dubtar-ho ni un moment malgrat que alguns es basin en mers articles de premsa ultra.

L'oposició de dretes i ultradretes, una majoria de la Magistratura, el conjunt d'una gran part de la premsa i mitjans de ràdio i televisió conservadors, les patronals i els grups empresarials. Tots ells al costat de grups ultres amb pseudoperiodistes, i l'ús radical en els mitjans i xarxes digitals. I no podríem descartar algun sector policial, derivats de l'antiga “policia patriòtica” creada pel Govern de Rajoy, formen, tots ells, un conjunt de “Organització Ultra” l'objectiu de la qual és crear un estat d'opinió favorable a la caiguda del govern per tots els mitjans possibles.

Fins ara per sort es tracta únicament d'un intent no aconseguit de “Cop Tou” que tracta d'acabar amb el govern a partir de l'atac sistemàtic a Sánchez.

És realment preocupant per a l'estat de la nostra democràcia aquesta situació. Que no és nova. La dreta espanyola, el PP, mai ha estat, per molt que ho diguin, plenament democràtica. Són els deixebles de l'Aliança Popular de Fraga, la que mai va aplaudir l'actual Constitució. És el PP d'Aznar, el que ens va embarcar en guerres com les de l'Iraq, que va fer una política de liquidació de les empreses públiques substancials. Alguna de les quals com Telefónica deixà en mans del seu amic Villalonga. I el més greu va mentir sobre els responsables de l'atemptat terrorista de Madrid,  l’11 de març del 2004, responsabilitzant  ETA malgrat saber que era mentida i ocultant el seu coneixement de  que era un atemptat islamista, possiblement com a resposta a la seva participació en la guerra de l'Iraq.

I és el partit de la corrupció amb Mariano Rajoy, que va ser condemnat en els jutjats. Amb casos de corrupció per onsevulla a Madrid, València, etc. I el dels sobresous en negre, entre ells a un tal “M.Rajoy”. Un partit podrit de corrupció en totes les seves administracions, a Madrid o la Comunitat Valenciana. I un partit que quan el seu President Casado acusà de corrupció a la Presidenta de Madrid, ràpidament es reuneix la seva direcció i cessen l'acusador i nomenen nou President a Feijoó amb l'aquiescència de la Presidenta de Madrid que era l'acusada de corrupció.

Aquest partit i tots els seus “adjunts mediàtics i fàctics”, són el “fuet” contra la suposada corrupció “sanchista”. Ells els que no són suposats, sinó que han estat declarats corruptes des de Rato a Zaplana, i el propi partit.

I això secundat per poders fàctics com la Magistratura, ja de per si mateixa molt conservadora però ara estimulada en sentir-se ofesa per l'Amnistia concedida als condemnats del “procés” català.

Hem vist la reacció de la majoria dels jutges i fiscals conservadors davant una llei que pretén democratitzar l'accés a les institucions de la Magistratura. Aquests senyors i senyores jutges i fiscals fan vaga malgrat  la tenen prohibida pel seu càrrec. I no passa res, ni sanció, ni tan sols descompte per la vaga com els passa a la resta dels mortals.

Res ens pot sorprendre del PP, ho porten en els seus gens antidemocràtics. A títol d'anècdota per a finalitzar només recordar que Margarita Mariscal de Gante, que va ser ministra de Justícia amb José María Aznar, i posteriorment consellera del Tribunal de Comptes, és filla de Jaime Mariscal de Gante, el qual va ser Comissari de la Brigada Polític-Social franquista a Saragossa i després va ser Jutge del TOP (Tribunal d'Ordre Públic franquista) on va instruir causes contra activistes i sindicalistes antifranquistes.

Res ens pot sorprendre d'un PP que és un partit al·lèrgic a la democràcia, sempre corrupte i mentider i amb “els seus somnis humits” encara vinculats a les seves reminiscències d'un règim anterior que enyoren.

1975 RUPTURA SINDICAL ABANS DE LA TRANSICIO

 

nuevatribuna/26 de junio de 2025

Al juny de l'any 1975, mesos abans de la mort del dictador, es van celebrar Eleccions Sindicals, les últimes abans de la democràcia. La repercussió d'aquestes eleccions va ser important perquè van significar la implosió del Sindicat Vertical franquista des del seu interior.

La política, inspirada pel PCE i el PSUC, de la infiltració del sindicalisme clandestí de Comissions Obreres en les estructures del sindicat franquista ja venia des de lluny. Però en les Eleccions Sindicals del 1975 va ser un veritable assalt per la gran multiplicació de Candidatures Unitàries Democràtiques, en un gran nombre d'empreses, fins i tot en sectors poc sindicalitzats.

No hi ha dubte que la important victòria de les Candidatures Unitàries i Democràtiques en les eleccions sindicals va ser una demostració de força de l'oposició dels treballadors al franquisme, i un impuls per a l'oposició política als pocs mesos anteriors a la mort del dictador.

No obstant això, la victòria obrera en les Eleccions Sindicals va ser més un signe de ruptura que de transició. En el pla polític va ser necessari un pacte per a la transició democràtica, però no hi ha dubte que tant la radical oposició obrera com un moviment estudiantil mobilitzat i antifranquista i els moviments ciutadans dels barris van ser elements que van afavorir la transició de la dictadura a la democràcia.

Personalment puc explicar la història viscuda en un sector poc sindicalizat relativament ben remunerat com era el de les Caixes d'Estalvis catalanes. Era un sector sense tradició sindical, però que demostra que una activitat ben orientada pot transformar una relativa placidesa en un cert onatge.

L'any 1974, deu companys (nou companys i una companya) constituïm a la primavera la Comissió Obrera de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. Paral·lelament altres companys la van constituir a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis. En la nostra entitat una de les principals eines eren els Cinema Fòrum realitzats per la Comissió de Cultura on es projectaven des de pel·lícules no vistes als cinemes (ni en els d'Art i Assaig) com va ser el cas de “Escenes de caça en la Baixa Baviera” fins a pel·lícules amb un cert rerefons com “REDS” o Isadora Duncan” entre altres. A la projecció es continuava amb un col·loqui que es ramificava en mil temes d'actualitat.

Durant tot l'any següent la nostra funció va ser anar ampliant l'afiliació a CCOO de cara a la preparació de les futures eleccions sindicals.

 A les Eleccions de 1975 presentàrem una Candidatura d'Unitat Democràtica i vàrem tenir uns resultats molt importants. Vàrem aconseguir més de 2/3 dels 40 membres de la Junta Sindical (conjunt de representants triats), que va ser presidida per un afiliat de CCOO. En el Jurat d'Empresa (Representació davant l'empresa) la candidatura de l'Empresa va aconseguir els 2 representants dels Caps i els 2 dels Subalterns. Per contra, els 4 representants dels Oficials van ser de la nostra candidatura, 3 de CCOO i un del SOC; en la candidatura dels Auxiliars també vam obtenir els 4 delegats tots ells de CCOO.

El mateix va succeir a la majoria de les altres Caixes on va haver-hi eleccions. Així assistim a la constitució de l'Agrupació d'Estalvi, dins de la UTT (Unió de Tècnics i Treballadors) de Banca i Estalvi. En la Junta de l'Agrupació tots els components eren delas candidatures unitaries,, un president del SOC, un vicepresident de CCOO i quatre vocals 3 de CCOO i un de l'USO.

Juntament amb els companys de Banca presentem una candidatura a la UTT de Banca i Estalvi, però no aconseguim la majoria.

Des dels nous Jurats d'Empresa s’inicien una sèrie de canvis en les relacions amb la direcció de caràcter més reivindicatiu, així mateix utilitzàvem les eines del sindicat vertical, així des de l'Agrupació llancem nombroses circulars sobre diversos temes, les circulars havien de ser distribuïdes per les empreses de manera obligatòria, va ser així com llancem des de circulars en solidaritat amb la lluita dels miners d'Astúries, fins sobre problemes i regulacions laborals en les entitats d'estalvi.

Així mateix, aquesta experiència va ser molt profitosa perquè ens va permetre una major coordinació amb els companys de les altres CCOO de Caixes i amb els companys de Banca que tenien molta més antiguitat organitzativa. Alhora ens va servir de prova per a preparar-nos per a unes futures eleccions sindicals en democràcia, així com per a donar suport a les demandes de llibertat en la societat.

Aquesta és una experiència significativa perquè no és la d'un sector caracteritzat per la lluita obrera sindical com molts altres sectors fabrils. Era la introducció inicial en un sector del que podria denominar-se com a “burgesia treballadora” o els anomenats “Colls blancs”. Un sector on les condicions laborals i socials eren superiors a les de la mitjana dels sectors laborals i on el sindicalisme havia estat absent des dels temps de la II República, on el President de la Comissió de Gestió, militant de la CNT, en finalitzar la guerra civil va ser afusellat.

Mai hi ha bon final sense un inici incert. I d'aquests inicis sindicals finalment va sorgir una potent secció sindical, especialment després de la fusió de la CAMPB amb la CPVE, que amb els anys no sols ha estat durant més de 20 anys hegemònica sindicalment en la Caixa sinó també en el sector d'Estalvi. I la secció sindical amb més afiliació del conjunt de les empreses privades.

Aquesta és una gota d'aigua de la marea rupturista que van significar les últimes Eleccions Sindicals del sindicalisme franquista. Les següents ja van ser eleccions lliures on cada treballador era un vot eliminant les votacions per estrats.

Sens dubte les eleccions del 1975 van ser un enorme encert de la política de les Comissions Obreres i una embranzida cap a una transició democràtica que comportés una democràcia sense exclusions i una Constitució amb drets, també laborals.

AUSTERITAT RACIONAL O MALBARATAMENT CONSUMISTA

           

Austeritat o Malbaratament

nuevatribuna/11 de junio de 2025

L'actual model de globalització dirigit a un consum generalitzat sense regles, especialment en les societats del món més desenvolupat, ens ha portat a una situació de malbaratament de béns en una part del globus mentre en la part menys desenvolupada la carestia, les fams i la falta dels mitjans més bàsics són la realitat diària.

Aquesta situació entre una part de la població mundial centrada en el consum, mentre en altres latituds i en les seves pròpies societats hi ha sectors mancats del mínim necessari com és l'habitatge i l'accés a l'alimentació és un exemple de la greu contradicció en què ens trobem.

L'actual moment de la globalització hiperconsumista, no sols planteja a nivell de les nacions i del planeta la segregació d'una part de la societat mundial que no té accés a les mínimes necessitats vitals, sinó que està qüestionant la perspectiva pròpia de l'existència futura de la humanitat. El superdesenvolupament sense regles està posant en qüestió la pròpia naturalesa amb greus problemes com són el canvi climàtic, el malbaratament de matèries naturals i la devastació d'àmplies zones del planeta, i qüestionant les possibilitats de regeneració dels hàbitats en el món globalitzat.

La globalització sense regles està comportant cada vegada més una acumulació excessiva i fins i tot grollera de la riquesa en poques mans i en pocs països, mentre la pobresa extrema es dona ja en bona part de les societats opulentes i encara més als països i societats de la perifèria de l'anomenat primer món. No hi ha dubte de que les contradiccions són cada cop més extremes. I fins al moment sembla com si ningú s'adonés dels perills per al futur de les societats actuals corroïdes cada vegada més per ideologies excloents que es donen cada cop amb més força en el conjunt dels països del món suposadament desenvolupat.

S'han anat diluint les ideologies més racionalistes fonamentades en els principis de la “Llibertat, Igualtat i Fraternitat”, i estan sent substituïdes per propostes excloents, egoistes i obertament contràries a tot allò que pugui catalogar-se de “diferent” per qualsevol condició. Sembla que cada vegada més tornem a una situació semblant però molt més perillosa que la viscuda en la meitat dels anys trenta del segle passat. Sembla que no haguéssim  après res de les experiències del passat. Estem assistint en directe al creixement de nous models polítics basats en sembrar por i odi. Els dirigents mundials estan assistint sense parpellejar a un genocidi, com el de Gaza, que diàriament es transmet en els mitjans de comunicació. Estem contemplant com la utilització de la mentida, la demagògia i l'odi es difonen per bona part dels dirigents polítics, especialment per part de forces profundament reaccionàries que cada dia s'escolten amb major normalitat per part de bona part de la massa social.

Es tracta d'inculcar en el pensament de l'individu la necessitat de reforçar el seu individualisme i presentar com a enemic el suposat competidor més pròxim. Veiem en el nostre propi país com es tracta d'enfrontar a diversos sectors que tenen més coses en comú que les que els diferencien. Cal presentar  l'immigrant com a un enemic per al treballador pobre, els joves amb baixos salaris enfront dels fixos, els treballadors en actiu amb els jubilats,  l'home contra la dona, el d'un territori contra un altre de diferent cultura o llengua i així fins a l'infinit. Però pocs plantegen la contradicció principal la dels treballadors o petits empresaris amb el gran capital financer o especulatiu. La contradicció principal s'oculta sota contradiccions menors, però més fàcils de manipular incitant els baixos instints de la gent. S'enveja al més pròxim perquè no t'adones de quins són els responsables reals de la teva situació ja que ni tan sols ets conscients d'això.

Lamentablement són poques les persones que en les últimes dècades han desenvolupat un pensament i una influència en contra de l'actual model de desenvolupament globalitzat de hiperconsum i depredació i malbaratament del nostre planeta.

En la història de la nostra literatura moderna va haver-hi un escriptor admirable per la seva coherència i honestedat com va ser Antonio Machado, un exemple de vida i de mort. Un home excel·lent que va saber viure com ell mateix deia “lleuger d'equipatge”. La intel·ligència no té res a veure amb la riquesa seria una conclusió sobre la seva existència.

Recentment ens ha deixat un personatge polític, dirigent d'un petit país que no obstant això ha tingut una àmplia projecció en el món, més que pel seu fer polític que també, pel seu mode de vida. Es tracta del recentment mort José “Pepe” Mujica, ex president de l'Uruguai, En el llibre sobre alguns dels seus discursos, titulat “Jo vinc del sud”, Mujica defineix la seva manera de viure, d'una austeritat quasi radical, com de sobrietat i radicalment contrari al hiperconsum.

Així defineix el seu pensament personal “No esclavitzar la vida per qüestions materials per a tenir més marge de llibertat i temps de vida”, ” Mentre hagi de lluitar per elements materials per a sostenir la meva vida no soc lliure, estic sotmès a la Llei de la necessitat. Ser frugal i sobri és un càlcul ben premeditat que permet temps per a ser lliure”.

Així mateix, analitza críticament el context de la globalització: “Vivim en una globalització que no té més govern que el mercat i el capital financer. Mai s'havia produït tant de menjar i mai s'havia malgastat tant, i no obstant això continua havent-hi fam en el món. ”, ” Lluitar per una altra cultura no podem continuar governats pel mercat, sinó que hem de governar el mercat”

Mujica proposa una alternativa al model de malbaratament consumista: “No es defensa la pobresa sinó la sobrietat per a poder ser lliure. L'objectiu no és viure per a treballar sinó treballar per a viure. Si no defensem la nostra llibertat i dediquem la nostra vida a pagar quotes, en un suposat progrés que no és més que una acumulació infinita de consum material, se'ns acaba la vida.”

Molts anys abans l’any 1977, Enrico Berlinguer va fer un discurs en el qual va confrontar la idea d'un model de “Austeritat” des de l'esquerra contrari tant al “austericidi” de les dretes com al malbaratament de l'actual model de consum globalitzat. Confrontava el model d'Austeritat enfront de la política de les dretes “Per a nosaltres, per contra, l'austeritat és el mitjà d'impugnar per l'arrel i establir les bases per a la superació d'un sistema que ha entrat en una crisi estructural i de fons, no conjuntural, i les característiques distintives del qual són el malbaratament i el desaprofitament, del consumisme més desenfrenat. Austeritat significa rigor, eficiència, serietat i també justícia, és a dir, el contrari del que hem conegut i sofert fins ara i que ens ha conduït a la greu crisi els danys de la qual fa anys que s'acumulen i es manifesten avui”.

Bàsicament Berlinguer oposa al malbaratament del consumisme individualitzat la potenciació de majors i millors servei públics de tota mena, alhora que un canvi de valors en la consciència de la societat: “Per això la política d'austeritat, de severitat, de guerra al malbaratament, s'ha convertit en una necessitat ineludible per a tots i, al mateix temps, en la tecla a prémer per a fer avançar la lluita per la transformació de la societat en les seves estructures i en les seves idees bàsiques”, “configurar una organització social i una política econòmica i financera orgànicament dirigides contra el malbaratament, els privilegis, els parasitismes, la dilapidació de recursos; realitzen el que haurien de constituir l'essència del que per naturalesa i per definició és una veritable política d'austeritat. És més, es podria observar que, de la mateixa manera que en les societats en decadència van amb freqüència aparellades i imperen les injustícies i el malbaratament, en les societats ascendents s'estableix una vinculació entre justícia i frugalitat”

Desgraciadament Berlinguer no va tenir l'oportunitat de plasmar en realitat les seves idees i ara ens veiem reduïts a exemples radicals com el de “Pepe” Mujica.

No obstant això les forces progressistes haurien de plantejar-se, si no volen continuar sent sobrepassades per l'ona “ultra reaccionària”, polítiques i propostes ideològiques dirigides a millorar les condicions bàsiques de les classes treballadores, dels ciutadans i del planeta, i tractar de potenciar un canvi de mentalitat social basada en la prioritat i importància d'uns serveis públics de tota mena, majors i de millor qualitat, educar socialment sobre la necessitat del finançament públic i la fiscalitat progressiva i la imprescindible necessitat d'un canvi de mentalitat que tingui en compte la fragilitat del nostre entorn ecològic i l'imprescindible dels canvis en la nostra cultura de consum com a societat.

I hem de tenir en compte que el temps corre en contra i les perspectives de tota mena semblen ser molt pessimistes.

GAZA HA D'ESTAR SEMPRE EN PRIMER PLA

 

El dia a dia a Gaza

nuevatribuna/24 de mayo de 2025

Gaza hauria d'estar cada dia en primer pla de l'agenda informativa. El que ocorre diàriament en la franja i en el conjunt de Palestina és tan inacceptable que hauria d'impregnar constantment la consciència de la població.

El que estem contemplant a Gaza no és una cosa a la qual puguem acostumar-nos en la nostra Europa ufana i autocomplaent. L'HORROR en majúscules es presenta davant els ulls del conjunt de la població. Els mitjans de comunicació haurien d'obrir cada dia amb el que ha succeït a Gaza en tots els seus noticiaris. És tot massa horrible.

No és una guerra, no és Ucraïna amb tot el terrible que allà succeeix. Això de Gaza és l'extermini de tota una població dia a dia davant els nostres ulls. No són els bombardejos sistemàtics, els assassinats de l'exercit israelià, és molt més que això. És una política d'un Govern i un Estat fanàtic com el d'Israel que ha decidit erradicar  una població sencera. No és una guerra contra Hamàs pels seus assassinats, és un extermini de tota una població, homes, dones, ancians i nens, a la qual es considera responsable dels assassinats d'una organització terrorista.

Imaginem-nos per un moment que durant els anys del terrorisme d'ETA l'Estat es dediqués a fer responsable de la situació a tota la població d'Euskadi i apliqués mesures com les que efectua Israel a Gaza. Seria inconcebible. O que El Regne Unit ho hagués fet en les comunitats catòliques d'Irlanda del Nord. Seria inconcebible i monstruós. Inimaginable no? Perquè és el que cada dia està succeint a Gaza davant els ulls de tot el món.

I que ha fet fins ara Occident? O callar o defensar  Israel. Què ha fet el centre d'aquesta comunitat exemple de democràcia que és la UE? Res o més que això impedir qualsevol condemna a l'Estat d'Israel. El genocidi nazi en la II Guerra Mundial és excusa perquè un estat com Israel, que per sort no representa tots els jueus del món cometi un nou genocidi amb la població palestina.

Crec que no hi ha excusa i que l'anomenat “món civilitzat” hauria de mobilitzar-se per a evitar amb tots els mitjans la massacre genocida que amb bombes o amb fam està eliminant a milers de persones pel sol fet de viure a Gaza.

Ara, després de prop de 60.000 morts, i incomptables desapareguts sota les runes del que en el seu moment van ser les ciutats de la Franja, el Govern genocida té com a objectiu desplaçar  la població i expulsar-la de la seva terra expandint una vegada més l'Estat d'Israel.

Tota l'actuació de l'Estat d'Israel està clarament caracteritzada com a un genocidi, assassinats massius, fam, destrucció del conjunt de la franja, etc. I el seu objectiu és clar expandir el seu territori cap a la conquesta del “Gran Israel” que comporta no sols l'expulsió de tots els palestins, ara de Gaza i després de Cisjordània i continuar per zones de Síria (com ja ha efectuat amb els Alts del Golàn) i del sud del Líban o d'Egipte, cosa que recorda també la teoria del “espai vital hitlerià”.

I és ara quan alguns governs dels anomenats estats democràtics europeus i altres comencen a plantejar-se les primeres crítiques a la conducta de l'estat israelià i del seu govern genocida secundat lamentablement per una majoria de la seva població fanatitzada. En aquest context cal valorar la importància i el valor d'una honrosa minoria de la població israeliana, així com el paper del diari Haaretz, contraris a la política execrable del seu govern.  Es significatiu que més de 600.000 israelians hagin abandonat Israel en els últims mesos.

Els països occidentals arriben tard i malament. No és hora de sancions. És temps de donar suport a la justícia internacional i al TPI i aplicar sancions contra el govern i els seus dirigents que sàpiguen de manera clara que el món, també l'occidental els rebutja. No és hora d'amenaçar amb acabar amb la compra d'armes a Israel ni anul·lar algunes relacions comercials, que és el màxim que els governs més agosarats de l'òrbita occidental s'han plantejat. És el moment de la suspensió de les relacions diplomàtiques amb un estat genocida. I aplicar les ordres de detenció sobre els seus dirigents si surten del seu país. Cal complir les resolucions de l'Assemblea General de Nacions Unides, no del seu bloquejat Consell de Seguretat davant el veto dels Estats Units.

Totes les altres opcions, donada la gravetat del que dia a dia ocorre, i que lamentablement sembla insensibilitzar a les opinions públiques, és tan inútil com intentar buidar la mar amb una galleda.

Els països occidentals, especialment la Unió Europea, s'enfronten a ser jutjats per les seves actuacions. No poden presentar-se com a capdavanters de la democràcia i estar callats i inactius enfront del que està succeint a Gaza. La falta de condemna clara, explícita i amb actuacions contra l'actual Govern d'Israel i el seu ostentós orgull davant el Genocidi que està efectuant  dels palestins a Gaza i davant les actuacions paral·leles a Cisjordània amb les expropiacions de terres i les morts i agressions comeses tant pel seu exercit com pels seus colons, és injustificable i inadmissible.

Com molt bé va denunciar Sud-àfrica, possiblement per haver sofert en les seves pròpies carns el “apartheid”, en presentar la seva demanda contra l'Estat d'Israel davant el TPI estem de nou davant un acte d'agressió i genocidi davant un poble, el palestí i més concretament el que habita a Gaza. Pot ser que no hi hagi res més horrible que els descendents d'un poble que va sofrir un genocidi en les seves carns efectuïn ara un genocidi contra un altre poble. Els successors dels assassinats convertits ara en assassins.

La majoria parlamentària del Govern d'Israel en res es diferencia del nazisme. El seu rebuig al diferent, la seva pretensió de poder fer tot el que li plagui amb les vides i els drets de “els altres” als quals no sembla considerar com a éssers humans els porta a tenir una mentalitat similar a la dels nazis del “III Reich”.

La seva “egolatria racial” considerant-se un poble triat que pot fer el que vulgui sense tenir en compte la legalitat internacional els allunya del que va ser en el seu moment el poble jueu perseguit pel nazisme. Aquest Estat d'Israel no té res en comú amb els jueus morts a l'Holocaust, una gran majoria dels quals es consideraven ciutadans dels seus països de residència i alguns dels intel·lectuals  van donar mostres d'un alt sentit de responsabilitat ciutadana. Crec sincerament que el Govern actual de l'Estat d'Israel amb la seva actuació genocida deshonra la memòria de tants jueus que van resistir i van morir sota el nazisme.

Els països occidentals que tenen un poder econòmic important i que es vanaglorien de ser el centre de la democràcia i de la cultura no poden amagar-se més i haurien de comportar-se com a tals. En l'actualitat, excepte honrades excepcions no han estat a l'altura de les circumstàncies i no poden fer gala de ser un model per a ningú si són incapaços d'actuar davant l'HORROR que diàriament succeeix prop de les seves fronteres, A GAZA, A PALESTINA.

ELS DRETS NO S'HERETEN ES DEFENSEN

 

Defensar i guanyar drets

nuevatribuna/11 de mayo de 2025

Tot tipus de drets, polítics, socials o laborals no són perpetus. En un moment històric determinat cadascun d'ells va ser conquerit. Però de la mateixa manera poden perdre's en un altre moment històric.

La pròpia idea de democràcia es va iniciar amb la Revolució Francesa i van passar dècades fins que es va consolidar en la majoria dels països occidentals tal com els coneixem ara. En el nostre país va ser a la fi dels anys 70 del segle XX quan es va aconseguir després de molta lluita i d'una llarga dictadura que va durar més de 40 anys des de 1939 fins a 1978 quan la ciutadania va votar l'actual Constitució.

Amb aquesta Constitució s'han aconseguit una gran part de les llibertats polítiques i de tota mena: associació, reunió, expressió, etc. Des de llavors moltes de les llibertats establertes van tenir un posterior desenvolupament i altres drets de nou tipus es van conquerir després d'anys de mobilització. Així drets com el del divorci, l'avortament, el reconeixement legal de l'homosexualitat, etc., van ser noves conquestes derivades de la mobilització social.

Però tot això no ha seguit una línia recta sinó que ha tingut alts i baixos derivats de qui governés i de la correlació de forces. S'ha avançat fonamentalment amb governs progressistes i s'ha retrocedit en la majoria de les ocasions amb governs conservadors. S'han donat conquestes de drets laborals derivats de mobilitzacions sindicals dels treballadors contra governs de dretes i algunes vegades contra governs socialistes. I també s'han donat retrocessos, amb el Govern de Rajoy es van retallar els drets laborals establerts en l'Estatut dels Treballadors que no s'han recuperat fins l'arribada de l'actual govern progressista. Rajoy també deixà sense cap pressupost en els seus vuit anys de govern la Llei de Memòria democràtica.

Així mateix, hem viscut actuacions profundament antidemocràtiques com la “guerra bruta” contra ETA per part de grups parapolicials vinculats al Govern de Felipe González. O l'intent del segon govern d'Aznar en mentir sobre els autors dels atemptats a Madrid de l’onze de març de 2004, que va pretendre atribuir a ETA quan se sabia que era un atemptat islamista. En tots dos casos finalment les urnes van castigar els governs responsables.

També s'han donat grans mobilitzacions populars que no han aconseguit els seus objectius com va ser la campanya contra l'OTAN que es va perdre en el referèndum sobre el tema. Així mateix en el 2011se va efectuar una profunda Reforma de la Constitució que va comportar un important retrocés dut a terme amb un ràpid acord del PSOE i el PP per a prioritzar l'estabilitat pressupostària per sobre de la inversió social, la qual cosa va comportar més desigualtat, i tot això sense la ratificació de la ciutadania.

Gran part de les noves generacions no són conscients de que molts dels drets actuals van costar molt d'esforç conquistar-los i costa mantenir-los. Ningú ha regalat res a la ciutadania i si aquesta no és conscient d'això existeix en moltes ocasions el perill de perdre'ls. Per això és tan important la Memòria Històrica, i per això és tan forta la resistència de les dretes i dels més poderosos perquè no es difongui.

La Memòria Històrica no hauria de ser una relíquia que cal salvaguardar, sinó que ha de ser un element viu, que es doni en l'ensenyament a tot nivell, és conèixer la nostra història. El desconeixement del que han costat els actuals nivells de llibertat i drets socials de tota mena és el pitjor enemic per a la seva supervivència i manteniment.

Existeixen molts drets consagrats en la Constitució que després de més de quaranta anys encara no s'han desenvolupat en gran part perquè no hi ha consens entre els que desitgen avançar en drets i els poderosos que es resisteixen a perdre privilegis. El dret social a l'habitatge per exemple és un d'ells, textualment la Constitució diu: “Article 47: Aquest article estableix el dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat per a tots els espanyols”. I delega en els poders públics l'obligació de promoure les condicions necessàries per a garantir-ho. Això implica regular la utilització del sòl, entre altres mesures, per a impedir l'especulació i assegurar que l'habitatge sigui accessible, els poders públics tenen l'obligació de promoure les condicions necessàries per a garantir-ho.

I com aquest existeixen molts altres exemples d'articles de la Constitució pendents de desenvolupament com per exemple el referent a la participació dels treballadors en l'empresa. En l'Article 129.2 diu “Els poders públics promouran eficaçment les diverses formes de participació en l'empresa i fomentaran, mitjançant una legislació adequada, les societats cooperatives. També establiran els mitjans que facilitin l'accés dels treballadors a la propietat dels mitjans de producció”. El seu no desenvolupament és el que convertia en realitat l'afirmació de Marcelino Camacho quan deia: “la democràcia encara no ha entrat en les empreses” en referència al poder absolut i no democràtic dels empresaris.

En la seva formulació la Constitució Espanyola és una de les més avançades d'Europa, però falten molts preceptes per desenvolupar i és evident que el problema és la diversitat de posicions polítiques entre les esquerres i unes dretes cada vegada amb tints menys democràtics i de vegades demagògics. Com explicar sinó la radical oposició del PP a la Llei del “Matrimoni Igualitari” que es va aprovar en el 2005, que permetia el matrimoni entre persones del mateix sexe i, com a conseqüència, tots els drets que això suposava: adopció conjunta, herència i pensió. Oposició que poc temps després es va convertir en celebració del matrimoni de Javier Maroto, alcalde de Vitòria i futur portaveu del PP, amb una persona del mateix sexe i amb la participació en l'acte dels màxims dirigents del partit. Hi ha una cosa més hipòcrita que això?

En el moment actual és necessari tenir memòria de la nostra història per a saber que hem de conservar i millorar la situació de la nostra societat. I per a això hem d'emparar-nos en el record de les conquestes socials que s'han aconseguit per a preservar-les. I alguna cosa més perquè siguin punt de partida per a avançar en noves conquestes socials i laborals que ens permetin fonamentar nous drets d'aquest Segle XXI, i evitar els intents de la reacció conservadora, molt activa en aquests temps a nivell global per a fer-nos retrocedir en aquestes conquestes de les societats avançades que han de ser cada cop més globalitzades.

I la conservació dels avanços en drets democràtics aconseguits ha de ser només el prefaci o la palanca per a plantejar-nos la conquesta de nous drets derivats de les noves necessitats reguladores enfront del desenvolupament de l'actual món global. Millorar els drets conquerits, crear nous drets i avançar en la reivindicació d'un món més just, més social i per tant més lliure.

I entre altres coses anar en la direcció que ha plantejat Unai Sordo, secretari general de la CS. de CCOO: “Hem de generar polítiques públiques que donin resposta als anhels de la majoria. El que ja vam fer els sindicats en la clandestinitat. Millorar les condicions laborals era el que xocava amb el règim"… "Es tracta de canalitzar aquests anhels d'una ciutadania que és del segle XXI, i no del XX. El missatge d'esperança em sembla absolutament determinant. El pessimisme és profundament polític i reaccionari."

CONTRA L'ALZHEIMER SOCIAL

Mobilització de treballadors al 1971

nuevatribuna/19 de abril de 2025

Tots sabem que l'Alzheimer és una malaltia degenerativa de la consciència personal que arriba a anul·lar la personalitat de l'individu.

Una cosa semblant li passa a la societat i especialment en l'actual època de discursos i realitats virtuals que regnen en els nous mitjans de comunicació. I això afecta fonamentalment a la memòria col·lectiva de les societats. I Espanya no és un cas a part.

Al nostre país sembla que s'hagi esborrat de la majoria de la societat la memòria del passat recent del segle XX. I el més greu és que a les noves generacions no les eduquen en el coneixement d'aquest passat històric més recent la qual cosa comporta greus conseqüències.

La falta d'una memòria col·lectiva del que va succeir fa menys d'un segle al nostre país, no conèixer els fets que van marcar el que va ser la realitat històrica del país en els anys cinquanta o setanta és greu i condiciona la vida i la realitat conscient de la ciutadania actual.

Sembla com si un Alzheimer col·lectiu s'hagués estès sobre una gran part de la societat espanyola, la qual cosa comporta un profund desconeixement dels capítols més recents de la nostra història.

No saber que des de 1939 i fins a finals dels anys setanta va existir una dictadura que va durar gairebé quaranta anys, que aquest país va viure aïllat del món sota aquesta fèrria dictadura en la qual tots els drets personals i socials estaven intervinguts i prohibits és una greu deficiència per a la societat actual i en més d'un sentit.

Vivim en una democràcia que té menys de cinquanta anys. I només qui ha conegut la dictadura sap el que és viure sense drets. Sense dret a expressar les teves opinions, sense poder llegir el que desitges, sense poder fer el que vols fer, sense poder relacionar-te ni circular lliurement. Sense LLIBERTAT, devent sempre procurar no cridar l'atenció, submergir-te en una multitud uniforme inexpressiva on la més mínima acció o expressió diferencial podia ser reprimida, i on la rebel·lia estava severament castigada.

Aquesta Espanya va sorgir d'una insurrecció militar, enfront d'un règim democràtic plural, secundada per les forces més poderoses de les oligarquies econòmiques i terratinents, així com per l'Església que es veia qüestionada per un règim laic. La insurrecció secundada també pels règims nazi-feixistes d'Hitler i Mussolini amb forces militars i armament, enfront d'un govern democràtic deixat al marge pels governs democràtics va comportar una llarga guerra de resistència del poble enfront d'un enemic potent que després de més de tres anys de guerra va sotmetre a la societat a una dictadura de llarg recorregut.

La dictadura es va instaurar enfront d'una societat civil delmada i sotmesa per la por a les represàlies, la mort i la presó. Amb milers de ciutadans exiliats i expulsats del seu país. Aquesta és la part inicial d'una història que no es recorda i que està reduïda a l'anomenada “Memòria Històrica”, en lloc de ser d'obligat coneixement en l'educació de les noves generacions.

Van seguir dècades de fam, sofriment i repressió sobre la majoria de la societat especialment de les classes populars. Amb forts desplaçaments de població des de les zones rurals cap a les grans capitals com Barcelona, Madrid o Bilbao.

Desplaçaments derivats de la cerca d'un futur millor forçats per la fam i fugint dels latifundistes. I ben utilitzats i explotats per empresaris necessitats d'una mà d'obra barata que va permetre la puixança de zones com Catalunya o el País Basc. Va ser una emigració de gent forçada a sortir de la seva terra per la fam i l'explotació.

L'Alzheimer social comporta el sorgiment de moltes històries mentideres. A Catalunya moltes gents interessades, descendents molts d'ells d'una petita o gran burgesia, difonen dues grans faules: a) que la insurrecció va ser una guerra contra Catalunya i b) que l'emigració va ser fomentada pel règim franquista per a acabar amb la identitat catalana. Aquests són dos exemples de faules derivades de la falta d'educació històrica al nostre país.

Hem de destacar que enfront de la dictadura va haver-hi resistència des del primer moment. Primer un moment de resistència armada per part de grups guerrillers o “maquis”. Molts d'ells esperant que al final de la Segona Guerra Mundial amb la caiguda dels règims nazi-feixistes, les potències aliades alliberessin també Espanya del franquisme. Falsa il·lusió.

Així mateix, malgrat les dures condicions de la dictadura sempre van subsistir nuclis obrers que es van oposar, amb greus conseqüències per als seus components, a la dictadura. Aquesta situació es va incrementar a mitjans dels cinquanta i especialment als anys seixanta.

Va sorgir un nou moviment obrer que va donar com a fruit les Comissions Obreres, en primer lloc, com a forma d'organització que es creava per a una lluita concreta en una empresa concreta i que després desapareixia, i després com a una estructura organitzada que cada vegada va adquirir major força i que es va infiltrar fins  l'interior dels sindicats franquistes incrementant el nivell de les mobilitzacions obreres.

Va créixer el moviment estudiantil, format en bona part pels fills dels vencedors de l'alçament militar,es rebel·laven enfront d'una societat grisa i falta de la mínima democràcia. Tot això va arribar a un moment àlgid a la fi dels seixanta i principi dels setanta, amb unes cada vegada majors mobilitzacions d'obrers i estudiants i d'una cada vegada major implicació de la ciutadania.

És evident que la força política motriu que estava darrere de les mobilitzacions era el Partit Comunista d'Espanya i el seu bessó a Catalunya el PSUC, llançant la política de la necessària “Reconciliació Nacional”. La major part dels milers de presos polítics detinguts i empresonats van ser militants de CCOO i comunistes.

Com es recorda en el valuós documental “La conquesta de la Democràcia” que en l'actualitat emet RTVE la dictadura no va morir amb Franco. El dictador senil va morir en el llit, però la dictadura va morir als carrers a conseqüència de l'enfortiment de les lluites obreres, estudiantils i en els últims anys ciutadanes als carrers. La democràcia no la va regalar cap rei ni  cap poder establert, sinó que va ser fruit de “una lluita que va ser sorda i constant” com cantava Raimon.

El problema al nostre país és que la política necessària de reconciliació nacional s'ha convertit amb els anys en una política d'oblit de la lluita que va permetre la conquesta de les llibertats democràtiques. I aquest oblit en part pot ser pel fet de que a gran part del poder polític no li interessa la memòria.

Davant la desaparició virtual dels comunistes, i la voladura de l'únic partit de dreta democràtica, o de centre, que ha existit a Espanya, la UCD d'Adolfo Suárez, el record no té padrins més enllà de les Associacions de la Memòria Democràtica. Ni als socialistes, partit amb més de 100 anys d'història, però amb “quaranta de vacances”, i molt menys a la dreta del PP, filla de l'Aliança Popular que va recollir als orfes franquistes i que només va créixer després de la demolició de la UCD els interessa massa recordar la dictadura franquista ni la lluita democràtica. Tampoc als “nous polítics” que prefereixen denominar despectivament a la transició democràtica qualificant-la de manera despectiva com el “règim del 78”.

I així durant molts anys s'ha abandonat en un racó l'explicació de la història de la dictadura d'aquest país i el que va significar de sofriment, repressió i falta de llibertats. Crec que ningú pot entendre el que significa la falta de llibertats més que els que l'han sofert, i aquests ara ja anem envellint o desapareixent.

Que millor exemple per a explicar el fenomen de l'emigració que el nostre país rep que explicar la nostra història. I explicar no sols l'emigració política, l'exili de centenars de milers després de la guerra, sinó la gran emigració de milions d'espanyols, en els anys 50 i 60, de les regions més pobres a països com Alemanya, Suïssa, Bèlgica, etc. per a guanyar-se la vida. O la gran emigració interna cap als nuclis industrials com Barcelona o Bilbao i els estigmes de “xarnego” o “maqueto” amb els que sectors nacionalistes els van rebre.

Com diu en la mateixa cançó Raimon “qui perd els orígens perd la identitat”. En l'actual situació del nostre país no recordar tots els sacrificis de molta gent que es van efectuar per la conquesta de la democràcia, la lluita perquè tots poguéssim viure en una societat lliure i amb drets és una pèrdua social que ens pot portar a un retrocés difícil de preveure. Hem de ser conscients que els drets no s'hereten i que s’han de defensar en cada moment. Si no defensem els drets i les llibertats democràtiques aquestes poden devaluar-se i arribar a perdre's.

La Memòria Històrica no pot continuar sent un petit reducte de resistents que busquen justícia i reparació. Un règim democràtic ha de ser el responsable de defensar els valors democràtics que comporta un sistema de llibertats i això ha de difondre's des de l'escola i els mitjans de comunicació públics. Les conquestes democràtiques no són eternes, si no es defensen quotidianament poden ser objecte d'enderrocament parcial o total. Explicar a les noves i novíssimes generacions la nostra història és la millor vacuna enfront d’aquells que volen un retorn al passat.

BERNIE SANDERS LA VEU CONSCIENT ANTI-TRUMP

Bernie Sanders i Ocasio-Cortez

 nuevatribuna/0 de marzo de 2025, 

Després de la rotunda victòria de Trump en les eleccions presidencials el Partit Demòcrata sembla haver-se quedat sense rumb i orfe de direcció. Així s'ha vist amb la decisió del líder demòcrata al Senat, Schumer va permetre el suport de diversos senadors demòcrates a favor de la pròrroga pressupostària de Trump dividint  la minoria demòcrata.

El Partit Demòcrata està encara immers en un profund caos i atordit per la seva sonora derrota en les eleccions de novembre del 2024.

Enfront d'això s'ha alçat la veu del senador Bernie Sanders, independent triat en les llistes demòcrates. Cal destacar que en 2016 Sanders va estar a punt de donar la sorpresa en les primàries enfront Hillary Clinton.

Bernie Sanders, l'únic senador que es confessa socialista, s'ha llançat als seus 83 anys a una campanya de mítings populars al llarg del país sota el lema “Combatre l'oligarquia”.

Aquesta campanya recentment iniciada aquest passat mes ha congregat milers de ciutadans en els seus actes amb la finalitat de mobilitzar  les bases demòcrates desmoralitzades després del fracàs electoral. És evident que el seu objectiu és preparar els votants demòcrates per a les eleccions de meitat de mandat que poden canviar la correlació de forces en el Congrés i el Senat.

És evident que la campanya de Bernie Sanders, un lluitador incansable en la seva llarga trajectòria política amb més de 40 anys representant l’estat de Vermont, primer en la cambra de representants i després 20 anys al Senat, no té un objectiu personal a la seva edat, sinó rellançar un discurs il·lusionant i potenciar a possibles candidats de futur en el Partit Demòcrata. En aquest sentit la participació en algun dels seus mítings de la jove congressista per Nova York Alexandria Ocasio-Cortez, de 35 anys, pot suposar una possible hereva dels seus plantejaments polítics progressistes.

La campanya d'actes té com a objectiu la crítica radical a la política de Trump en tots els seus aspectes i la defensa de les conquestes socials existents. Tot això amb el clar objectiu de sensibilitzar i donar moral a les bases demòcrates de cara al pròxim futur i disputar el discurs demagògic de l'Administració Trump.

El seu discurs anti-Trump incideix tant en la crítica del poder de l'oligarquia que representa la nova administració republicana i la seva proximitat a elits multimilionàries, com en la defensa dels interessos i drets de les classes treballadores, oblidades durant molt de temps pels dirigents demòcrates. L'objectiu és tornar a connectar amb les classes treballadores en la defensa dels seus drets laborals i socials ara qüestionats per l'administració republicana.

Els seus mítings tenen com a objectiu tornar a reconnectar amb les masses treballadores amb un discurs que sembla inspirat en les posicions defensades en el seu temps pel president Roosevelt i el seu New Deal. Sanders considera que la presidència de Trump és una greu crisi per a la societat nord-americana.

Els seus plantejaments són clars i directes i li estan permetent connectar amb una bona part de la societat  estatunidenca en “xoc” per les mesures adoptades en aquests primers mesos per Trump i el seu consorci directiu amb Elon Musk al capdavant.

Tal com  esbossa el lema de la seva campanya que ha mobilitzat en els seus primers quatre mítings a una ciutadania de desenes de milers de persones, el seu objectiu és aquest combat contra una oligarquia que ha pres el control de l'estat per a posar-lo al servei dels seus interessos privats.

Sanders planteja clarament la necessitat de mobilitzar-se contra l'actual govern. “Si alguna vegada hi ha hagut un moment en la història moderna d'aquest país en el qual la gent hagi hagut d'aixecar-se i lluitar, aquest és el moment”.

Així mateix, ho planteja com un conflicte directe en defensa dels valors democràtics. “La nostra lluita és assegurar-nos de continuar sent una democràcia. Una persona, un vot. No multimilionaris comprant eleccions”.

I efectua plantejaments que directament parlen de les contradiccions entre les classes dominants, els multimilionaris, i les necessitats de la majoria de la població. És a dir, una contraposició entre un govern al servei dels més rics i una política al servei de la majoria social.

Bernie Sanders diu clarament que “enfront de l'autoritarisme i l'oligarquia cal detenir qualsevol projecte de llei de retallada de Medicaid [l'assegurança sanitària pública] per a donar als multimilionaris encara més exempcions fiscals”.

Sanders utilitza un llenguatge senzill i comprensible per al seu auditori i planteja preguntes com “A algú li sembla lògic que tinguem un sistema de finançament de campanyes on un home (Musk) pot invertir 270 milions de dòlars perquè Trump surti triat i després la seva recompensa és convertir-se en la persona més poderosa del govern? Això no és democràcia. Això és oligarquia”.

L’objectiu de Sanders en aquesta campanya de mobilització és intentar arribar a les bases democràtiques del país i fins i tot impulsar nous lideratges en defensa dels interessos socials i  polítiques i polítics compromesos amb un canvi del sistema social que beneficiï les majories populars i  la majoria treballadora i els seus interessos polítics, socials i laborals.

La proximitat de Sanders amb nous valors polítics com Ocasio-Cortez es basa en la seva coincidència en la idea de la necessitat de per una banda plantar cara de manera clara i confrontar-se a les polítiques de Donald Trump i d'altra banda tornar a prestar més atenció a les necessitats reals de la classe treballadora.

Com planteja Alexandria Ocasio-Cortez “Requerim reconstruir la comunitat perquè és el pilar més poderós que tenim contra el feixisme, per a derrotar l'autoritarisme i erradicar la corrupció”.

Finalment podem dir en paraules de Bernie Sanders, en una entrevista en el New York Times, que l'objectiu és impulsar nous lideratges, sorgits des de les bases: “Un dels objectius d'aquesta gira és impulsar la gent a participar en el procés polític i a presentar-se com a candidats “ “Hi ha un gran lideratge en tot el país a nivell de base. Hem d'impulsar-ho. I si ho fem, podrem derrotar el trumpisme i transformar la situació política als Estats Units”

Bernie Sanders està demostrant que la voluntat i una consciència i una concepció política clares poden ser el revulsiu necessari davant d’una situació que pot conduir en altres casos a la desesperació. Una concepció clara i amb fonament ideològic és la millor vacuna davant una situació políticament crítica. I la veu i l'acció de Bernie Sanders és avui la veu conscient davant el desert existent en el partit demòcrata.