BERNIE SANDERS LA VEU CONSCIENT ANTI-TRUMP

Bernie Sanders i Ocasio-Cortez

 nuevatribuna/0 de marzo de 2025, 

Després de la rotunda victòria de Trump en les eleccions presidencials el Partit Demòcrata sembla haver-se quedat sense rumb i orfe de direcció. Així s'ha vist amb la decisió del líder demòcrata al Senat, Schumer va permetre el suport de diversos senadors demòcrates a favor de la pròrroga pressupostària de Trump dividint  la minoria demòcrata.

El Partit Demòcrata està encara immers en un profund caos i atordit per la seva sonora derrota en les eleccions de novembre del 2024.

Enfront d'això s'ha alçat la veu del senador Bernie Sanders, independent triat en les llistes demòcrates. Cal destacar que en 2016 Sanders va estar a punt de donar la sorpresa en les primàries enfront Hillary Clinton.

Bernie Sanders, l'únic senador que es confessa socialista, s'ha llançat als seus 83 anys a una campanya de mítings populars al llarg del país sota el lema “Combatre l'oligarquia”.

Aquesta campanya recentment iniciada aquest passat mes ha congregat milers de ciutadans en els seus actes amb la finalitat de mobilitzar  les bases demòcrates desmoralitzades després del fracàs electoral. És evident que el seu objectiu és preparar els votants demòcrates per a les eleccions de meitat de mandat que poden canviar la correlació de forces en el Congrés i el Senat.

És evident que la campanya de Bernie Sanders, un lluitador incansable en la seva llarga trajectòria política amb més de 40 anys representant l’estat de Vermont, primer en la cambra de representants i després 20 anys al Senat, no té un objectiu personal a la seva edat, sinó rellançar un discurs il·lusionant i potenciar a possibles candidats de futur en el Partit Demòcrata. En aquest sentit la participació en algun dels seus mítings de la jove congressista per Nova York Alexandria Ocasio-Cortez, de 35 anys, pot suposar una possible hereva dels seus plantejaments polítics progressistes.

La campanya d'actes té com a objectiu la crítica radical a la política de Trump en tots els seus aspectes i la defensa de les conquestes socials existents. Tot això amb el clar objectiu de sensibilitzar i donar moral a les bases demòcrates de cara al pròxim futur i disputar el discurs demagògic de l'Administració Trump.

El seu discurs anti-Trump incideix tant en la crítica del poder de l'oligarquia que representa la nova administració republicana i la seva proximitat a elits multimilionàries, com en la defensa dels interessos i drets de les classes treballadores, oblidades durant molt de temps pels dirigents demòcrates. L'objectiu és tornar a connectar amb les classes treballadores en la defensa dels seus drets laborals i socials ara qüestionats per l'administració republicana.

Els seus mítings tenen com a objectiu tornar a reconnectar amb les masses treballadores amb un discurs que sembla inspirat en les posicions defensades en el seu temps pel president Roosevelt i el seu New Deal. Sanders considera que la presidència de Trump és una greu crisi per a la societat nord-americana.

Els seus plantejaments són clars i directes i li estan permetent connectar amb una bona part de la societat  estatunidenca en “xoc” per les mesures adoptades en aquests primers mesos per Trump i el seu consorci directiu amb Elon Musk al capdavant.

Tal com  esbossa el lema de la seva campanya que ha mobilitzat en els seus primers quatre mítings a una ciutadania de desenes de milers de persones, el seu objectiu és aquest combat contra una oligarquia que ha pres el control de l'estat per a posar-lo al servei dels seus interessos privats.

Sanders planteja clarament la necessitat de mobilitzar-se contra l'actual govern. “Si alguna vegada hi ha hagut un moment en la història moderna d'aquest país en el qual la gent hagi hagut d'aixecar-se i lluitar, aquest és el moment”.

Així mateix, ho planteja com un conflicte directe en defensa dels valors democràtics. “La nostra lluita és assegurar-nos de continuar sent una democràcia. Una persona, un vot. No multimilionaris comprant eleccions”.

I efectua plantejaments que directament parlen de les contradiccions entre les classes dominants, els multimilionaris, i les necessitats de la majoria de la població. És a dir, una contraposició entre un govern al servei dels més rics i una política al servei de la majoria social.

Bernie Sanders diu clarament que “enfront de l'autoritarisme i l'oligarquia cal detenir qualsevol projecte de llei de retallada de Medicaid [l'assegurança sanitària pública] per a donar als multimilionaris encara més exempcions fiscals”.

Sanders utilitza un llenguatge senzill i comprensible per al seu auditori i planteja preguntes com “A algú li sembla lògic que tinguem un sistema de finançament de campanyes on un home (Musk) pot invertir 270 milions de dòlars perquè Trump surti triat i després la seva recompensa és convertir-se en la persona més poderosa del govern? Això no és democràcia. Això és oligarquia”.

L’objectiu de Sanders en aquesta campanya de mobilització és intentar arribar a les bases democràtiques del país i fins i tot impulsar nous lideratges en defensa dels interessos socials i  polítiques i polítics compromesos amb un canvi del sistema social que beneficiï les majories populars i  la majoria treballadora i els seus interessos polítics, socials i laborals.

La proximitat de Sanders amb nous valors polítics com Ocasio-Cortez es basa en la seva coincidència en la idea de la necessitat de per una banda plantar cara de manera clara i confrontar-se a les polítiques de Donald Trump i d'altra banda tornar a prestar més atenció a les necessitats reals de la classe treballadora.

Com planteja Alexandria Ocasio-Cortez “Requerim reconstruir la comunitat perquè és el pilar més poderós que tenim contra el feixisme, per a derrotar l'autoritarisme i erradicar la corrupció”.

Finalment podem dir en paraules de Bernie Sanders, en una entrevista en el New York Times, que l'objectiu és impulsar nous lideratges, sorgits des de les bases: “Un dels objectius d'aquesta gira és impulsar la gent a participar en el procés polític i a presentar-se com a candidats “ “Hi ha un gran lideratge en tot el país a nivell de base. Hem d'impulsar-ho. I si ho fem, podrem derrotar el trumpisme i transformar la situació política als Estats Units”

Bernie Sanders està demostrant que la voluntat i una consciència i una concepció política clares poden ser el revulsiu necessari davant d’una situació que pot conduir en altres casos a la desesperació. Una concepció clara i amb fonament ideològic és la millor vacuna davant una situació políticament crítica. I la veu i l'acció de Bernie Sanders és avui la veu conscient davant el desert existent en el partit demòcrata.

REFLEXIONS SOBRE LA AUTONOMIA MILITAR DE LA UE.

 

Tancs alemanys Leopard

nuevatribuna/18 de marzo de 2025,

En principi podem afirmar que, des del final de la II Guerra Mundial, Europa Occidental mai ha tingut autonomia militar tant en un continent dividit en blocs com després de la caiguda de la Unió Soviètica. Europa ha supeditat la seva defensa militar deixant-la en mans de l'OTAN. Es a dir, cedint la seva sobirania militar a la direcció dels Estats Units.

Al final de la “guerra freda” amb l'arribada de Gorbatxov al poder a la Unió Soviètica, aquest va oferir la dissolució del Pacte de Varsòvia, replica soviètica a l'OTAN, a canvi de que no s'ampliés cap a l'est l'Organització Atlàntica. Gorbatxov va ser el responsable de la caiguda del “mur de Berlín” i de la dissolució del Pacte de Varsòvia. Però els EUA i Europa Occidental no van respectar el seu compromís i van ampliar l'OTAN a tots els antics “satèl·lits” de la Unió Soviètica.

Encara que costi hauríem d'entendre la mentalitat russa que ha considerat que els atacs, en l'època moderna, sempre li han arribat des d'Occident, des de la invasió napoleònica, fins a les dues guerres mundials. Això ha creat una obsessió en la mentalitat russa sobre la necessitat de tenir un matalàs territorial entre les seves fronteres i occident. Ja en el final de la II Guerra Mundial, l'URSS en els acords de les grans potències va incorporar-se una important porció de territori polonès en l'est a l'URSS. En compensació es va atorgar a Polònia una porció similar de territori de l'est d'Alemanya.

Durant tota l'època de la “Guerra Freda” les actuacions militars soviètiques es van limitar a disciplinar els països del Pacte de Varsòvia. Fins i tot en el cas de la crisi dels “míssils a Cuba” va ser una resposta a la instal·lació de coets nord-americans a Turquia. El resultat va ser unes negociacions en les quals de cara al públic Jrushchov va acordar retirar els míssils soviètics de Cuba. Però al poc temps EUA, sense publicitat va retirar els seus míssils de Turquia tal com es va establir en l'acord entre les dues potències.

El conjunt d'Europa en tota aquesta època ha subordinat la seva defensa militar al seu país guia, és a dir els EUA. Ara amb l'administració Trump aquesta situació ha fet fallida i el conjunt dels països europeus ha entrat en un cert pànic escènic i s'ha llançat a plantejar la necessitat d'un rearmament i increment dels seus pressupostos militars.

La pregunta és: Per a què? Amb quin objectiu?

Entendria la necessitat d'un rearmament del conjunt dels països europeus si aquest estigués dirigit a adoptar una posició militar defensiva autònoma. I per autònoma significaria tres coses: 1.- Al marge de l'OTAN; 2.- De caràcter defensiu; i 3.- Amb una planificació comuna per a la constitució d'un exèrcit conjunt europeu, amb projectes militars conjunts de producció europea i sense duplicitats nacionals.

Es a dir, eliminar una OTAN obsoleta que només obeeix els interessos nord-americans, i crear una Aliança Europea militar conjunta de caràcter defensiu. Sense estar dirigida contra ningú sinó en defensa del conjunt de països europeus que s'adhereixin a aquesta aliança, amb pressupostos militars conjunts.

És evident que això és summament difícil si no va acompanyat d'una voluntat d'avançar en una Europa federal no sols econòmica sinó social i política la qual cosa comportaria un salt qualitatiu sobre l'actual UE.

Per què la ciutadania hauria d'entendre un increment de fons per a militarització europea sense visualitzar alhora una major aproximació i projecció d'una millor ciutadania conjunta europea pel que fa al benestar social?.

Europa no pot tenir enemics prèviament determinats, ni Rússia, ni la Xina ni els Estats Units. Europa ha de tenir un projecte comú i propi de bon veïnatge sense seguidisme d'altres potències.

Ja hem vist com els EUA canvia de posició quan li interessa, i Europa no pot ser el seu servidor sinó reivindicar la seva independència i per tant la seva autonomia en tots els aspectes. El temps del Pacte de Varsòvia va passar i va ser superat i ara hem de superar el temps d'una OTAN creada en la guerra freda. I hem de tractar de tenir pactes de bon veïnatge amb tots, també amb Rússia i entendre les seves pors i temors.

No té sentit fer seguidisme dels EUA en tot fins i tot considerar adversari estratègic la Xina. LaXina avui és la gran potència emergent mundial en tots els aspectes i Europa ha de tractar de tenir les millors relacions comercials i de tota mena amb ella.

En tot cas també seria important que dirigíssim la nostra mirada prioritària cap al Sud global des d'una perspectiva no colonialista, com en el passat, sinó com a objectiu d'unes relacions econòmiques i financeres que puguin servir a totes dues parts sense voluntats ni idees preestablertes de superioritat. El desenvolupament del Tercer Món pot ser objectivament interessant per a uns interessos europeus amb voluntat de relacions igualitàries.

Per tant, des de l'esquerra no s’ha de caure en infantilismes pseudo pacifistes de radical oposició a increments de la despesa militar sinó plantejar una posició d'exigir al motiu al que van dirigits. Si és per a continuar amb una organització com l'OTAN evidentment NO. Si és per a explorar altres objectius com una major unitat i fortalesa d'una Europa més unida social i políticament amb una real autonomia europea, també en l'àmbit de defensa militar, llavors l'esquerra ha de defensar tots els àmbits que comportin un aprofundiment d'unitat europea.

No obstant això plantejar l'increment militar, a costa d'altres objectius, com per a defensar-nos de Rússia, vista com a potencial perill i sense replantejar-nos que paper té l'OTAN, llavors: “d'entrada i sortida no”.

ODI ALS INDIFERENTS

nuevatribuna/16 de febrero de 2025
 

El títol de l'opuscle de Gramsci de l'any 1917 es podria completar amb allò escrit pel poeta Gabriel Celaya “maleeixo la poesia de qui no pren partit, partit fins a tacar-se”.

Tot això ve a col·lació per l'actual situació social en què es troba sumit el nostre país, la UE i fins i tot el món sencer. És evident, que l'arribada al poder als EUA de Trump i els seus magnats tecnològics ens col·loca a tots en una situació de vulnerabilitat increïble fa poques dècades.

No hi ha dubte que la confrontació polític-social es troba en un moment només comparable als anys 30 del segle XX. La confrontació entre la força i la raó està arribant a límits difícils d'imaginar. I no és només un conflicte global, sinó també ho és en l'àmbit dels diversos estats, especialment a la UE. La ultradreta creix en un món en el qual “les mentides repetides cent vegades es converteixen en veritat” seguint a Goebbels. Les ultradretes estan sobreexcitades i avançant i creuen en la possibilitat d'aconseguir una superioritat ideològica en la societat. Les mentides i les “faules” es difonen arreu i són assumides i pregonades des de diversos mitjans de comunicació i en xarxes socials poderoses que les presenten com a realitats.

Ho estem vivint en la realitat mediàtica del nostre país, en gran part dels països europeus i en els sistemes de comunicació globals en mans de magnats tecnològics de la ultradreta “trumpista”. Ho estem observant a tot arreu amb la presentació de la immigració com el gran problema per als nostres estats, quan la realitat és que necessitem  la immigració en les nostres societats envellides per a continuar amb la productivitat de les nostres economies. Esta passant  que el lliberticidi de la llei del més fort es presenta com a sinònim d'una falsa llibertat, només n'hi ha prou amb analitzar la realitat en la Comunitat de Madrid. Sembla que ens acostem a l'exposat per Orwell en la seva novel·la “1984” amb una societat sotmesa a la manipulació informativa dels “supermagnats”. De manera quotidiana es veu davant les barbaritats diàries de Trump i la seva successió de mentides que pretén fer passar com a realitat. Tot això ens acosta a un abisme en el qual el conjunt de les societats pot caure. Pretenen imposar el concepte d'una falsa llibertat oposada als conceptes d'igualtat i fraternitat. És en suma un concepte d'individualització de la llibertat totalment asocial.

Enfront de tot això, només una petita part de les societats semblen haver-se adonat  del canvi de paradigma. Una gran part de la població, no només la més rica, sinó gran part de les masses socials es deixen portar per una plèiade de falses informacions en les quals en molts casos creuen a ulls clucs, i en el pitjor ho observen amb indiferència des d'una cantonada de la societat, com si fos una cosa pròpia  “dels polítics” en plural, sense que els concerneixi com a ciutadans.

La societat actual es troba absent davant el pols antisocial que la reacció en mans de forces poderoses està duent a terme en àmplies parts del planeta. Ho estem veient no sols als Estats Units de Trump, ni a l'Argentina de Milei o El Salvador de Bukele. Això succeeix també en molts països de la UE, a la Itàlia de Meloni, a l'Holanda de Wilders, o a l'Hongria de Orban. I avança als països escandinaus, a França, a Alemanya i a Àustria. I evidentment a Israel, dins dels països de l'anomenat Occident.

Per això l'anàlisi de Gramsci cobra avui tota la seva vigència. Ell planteja l'odi a aquell que davant d’aquestes situacions es situa com a indiferent davant el canvi a pitjor de les nostres societats. A aquell que considera que tot això no va amb ell, que és una cosa que a ell no l'afecta. L'indiferent, el que no es compromet no és més que un col·laborador amb la reacció de la ultradreta. El que no s'ofèn davant el genocidi sistemàtic d'Israel, el racisme d'una part de la societat, davant el que odia al diferent sigui per la seva raça, el seu sexe o la seva nacionalitat. El que considera que l'única sortida en la societat és l'individualisme i s'inhibeix de l'articulació social i política per un món més igualitari i solidari. El que cedeix davant els poderosos perquè creu que a ell no l'afectarà, aquest és l'indiferent, el còmplice necessari dels nous poders opressors.

Com citava Gramsci “La indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. La indiferència opera amb força en la història, passivament, però opera…. És la matèria bruta que es rebel·la contra la intel·ligència i l'escanya…. abdica de la seva voluntat, deixa fer” i fa el joc al més fort, al poderós. I quan aquest aconsegueix els seus propòsits i instaura la seva voluntat sobre la majoria social, els indiferents, els falsos neutrals, els no compromesos no entenen perquè les conseqüències els afecten tant a ells com als compromesos que s'oposaven al poderós. I les conseqüències negatives de la victòria de la reacció els irritaran perquè pensaven que no anava amb ells.

Com els retreu Gramsci als indiferents “ningú o molt pocs culpen a la seva pròpia indiferència, al seu escepticisme, a no haver ofert les seves mans i la seva activitat als grups de ciutadans que, precisament per a evitar aquest mal, combatien”.

No hi ha dubte que la desmobilització social davant una situació que tant a nivell nacional com internacional és de summa gravetat no és només responsabilitat de les organitzacions polítiques o socials. Les nostres societats semblen adormides i sempre pensen que els canvis no els afectaran. És per això que és necessari fer una crida a la societat abans que sigui massa tard.

És necessari a Espanya que la societat reaccioni si no vol perdre la llibertat, la solidaritat i els avanços aconseguits en els últims anys. Al nostre país s'han fet passos a millorar les condicions de la majoria de la població, pot ser són insuficients però el conjunt de la població ha de ser conscient que la correlació de forces és la que és. I que l'actual Govern Progressista es sustenta en una “molt feble majoria”, que fa el que pot malgrat això. I que l'alternativa és la de la ultradreta amb la dreta, com ha succeït en altres països, i això significaria pèrdua de drets socials i laborals, com ha succeït ja en anteriors governs de la dreta.

I les societats en cada àmbit han d'adonar-se del canvi de paradigma que significa l'arribada de Trump a la Casa Blanca, i el que pretenen amb la seva coalició de “megarics” i propietaris dels nous sistemes de comunicació. Amb una ideologia que subverteix tots els ordres morals i fomenta una comunitat antisocial. La seva única raó és el poder del més fort i el càstig a qui s'oposi als seus “deliris” antisocials. I totes les forces reaccionàries es conjuren amb la política ultra reaccionària del “trumpisme”. El conjunt de la societat ha d'adonar-se que ens enfrontem a una situació on la ultradreta pretén portar-nos a un fenomen que consideràvem superat i que ens fa pensar en una nova realitat assimilable al nazi-feixisme del segle XX.

Per tot això hem d'exigir la reacció de la ciutadania i posar-los davant el mirall del que pot succeir. I la responsabilitat no és només de la societat conscient organitzada en partits i moviments sindicals i socials, hem d'exigir la responsabilitat de la ciutadania i especialment dels intel·lectuals i els mitjans de comunicació. Cal plantejar la necessitat de que el conjunt de la societat sigui conscient del perill que corre. Una situació on no cap l'absentisme ni la indiferència.

Els indiferents seran tan responsables dels danys socials com els propis enemics de la societat democràtica que pretenen soscavar els principis democràtics de la Igualtat, la Llibertat i la Fraternitat solidària.

EL PROBLEMA DE L'ESQUERRA NO ES YOLANDA DíAZ

 

Yolanda Díaz y ministres de SUMAR 

nuevatribuna/1 de febrero de 2025

Continua el debat a l'esquerra dels socialistes sobre com frenar el seu descens demoscòpic abans del següent episodi de processos electorals. Ara per a molts opinadors i algun partit sembla que el gran problema és Sumar i Yolanda Díaz.

És evident que l'operació SUMAR no ha aconseguit el seu principal objectiu que era constituir un front de partits d'esquerres anomenat SUMAR, dins del qual hi havia una organització base anomenada també SUMAR. Cal destacar que en el seu inici l'operació va ser positiva aconseguint un nombre important de diputats/es en les eleccions generals, després de la “espantá” de Pablo Iglesias i el procés de descomposició de Podemos. Poc temps després Podem va abandonar el grup parlamentari.

És evident que en posteriors eleccions a Galícia i  Euskadi el resultat va ser negatiu, cal ressenyar que tampoc Podem en els seus millors moments va aconseguir resultats acceptables en les eleccions autonòmiques. I això és pel fet que SUMAR, mancava d'organització i tenia candidats poc coneguts. El mateix va succeir a les eleccions al Parlament de Catalunya on els “comuns” cada cop més afeblits estructuralment van tenir els seus pitjors resultats.

SUMAR és un problema, com ho és la feblesa organitzativa actual de totes les organitzacions a l'esquerra del PSOE. És evident que el procés de SUMAR no ha quallat com a projecte polític. No obstant això, hem de dir que la política duta a terme en el Parlamento i el Gobierno per part del seu grup parlamentari ha estat més que notable. La formació capitanejada, no organitzativament, però sí políticament per la Vicepresidenta Yolanda Díaz, ha portat a terme una política d'esquerres clara, permetent que el PSOE segueixi inclinat cap a polítiques d'esquerra en benefici de les classes treballadores i populars, especialment en temes com la permanència del “escut social” per a la gent més desfavorida. Sumar i els seus dirigents començant per Yolanda Díaz han aconseguit forçar al PSOE a continuar avançant en la senda de l'esquerra que permet dir que aquests últims governs socialistes són els que han realitzat una major política realment d'esquerres. Els ministres de SUMAR especialment la mateixa Yolanda, així com Pablo Bustinduy i la resta dels/les ministres han aconseguit que se'ls reconegui la seva actuació governamental en els seus diversos àmbits. I en comptades ocasions s'ha fomentat “el soroll” dins de la coalició de govern. 

Quant al paper de Yolanda Díaz, una de les polítiques millor valorades en les enquestes, podem dir que continua sent el referent de la gent a l'esquerra del PSOE. Amb un discurs clar de defensa dels interessos de les classes treballadores en les quals ella mateixa es reconeix. Potenciant el diàleg social entre sindicats i patronal, però tenint ben clar que ella està per a defensar la classe treballadora. Els seus resultats han estat importants, tant en l'avançada Reforma Laboral, en diverses lleis laborals com la dels “Riders”, o en temes de les diverses pujades del SMI situant-lo en els nivells que exigeixen els paràmetres europeus, o en el nou acord sobre la Rebaixa del temps de treball.

Però no són només les lleis aconseguides, sinó que la premissa de potenciar el diàleg social ha permès ajudar a pujar la presència i el paper rellevant del moviment sindical i els seus representants de CCOO i UGT que saben que hi ha un interlocutor atent a les seves propostes. El famós “laborisme” que proclama Yolanda Díaz no és només un concepte teòric sinó una realitat política nova.

És per això que, malgrat la situació de SUMAR com a organització, Yolanda Díaz no pot ser una figura a la qual sacrificar. El que ha de corregir-se és la situació organitzativa a l'esquerra del PSOE. Cal més organització, i no és inútil recórrer contínuament a la cèlebre frase de Gramsci “les idees no viuen sense organització”. De res serveix tenir bones idees si no hi ha una organització estructurada que arribi al conjunt de la ciutadania i es fusioni amb ella. Si l'objectiu és un estat federal, estructurem una organització federal (només una), amb les seves diverses particularitats en cada territori, però amb una política realista d'esquerra transformadora.

La solució no és fer una nova suma d'organitzacions, hi ha massa, sinó unir tot allò que tingui unes concepcions semblants suficients. No és fer una enèsima suma d'organitzacions que són contradictòries entre si.

Sincerament crec en la voluntat de Maillo d'IU de tractar d'unificar l'oferta d'esquerres. Però això no es realitza atraient Podemos que juga en una altra lliga. Podemos juga a la verborrea i al maximalisme de la utopia per a atreure a incauts, és el que en la transició eren els esquerrans del MC, LCR, etc., grupuscles allunyats de la realitat de les classes treballadores. El mateix passa ara amb Podemos que mai va entendre, al contrari que Yolanda Díaz, el paper important del sindicalisme de classe com una referència ineludible per a fer una política d'esquerres realment al servei dels treballadors/es. Podemos és a les “marees de jubilats” el que l'esquerra real com personifica Yolanda Díaz és als sindicats de classe.

Ara ja no val unir sigles per a aparentar una unitat. Ara cal una voluntat real d'unificar en un projecte unitari l'esquerra transformadora que visqui vinculada a la realitat social del nostre país i del món que ens envolta. Davant el fantasma cada vegada més real i pròxim de les ultradretes mundials, fa falta la unitat de l'esquerra, especialment de la socialdemocràcia i les forces realistes a la seva esquerra per tal de fer front a l'ofensiva conservadora i plantejar una alternativa possible a aquesta ofensiva a partir de donar continuïtat a nivell de l'estat i a nivell europeu a una alternativa democràtica i d'esquerres.

I per a aconseguir aquest objectiu el problema de l'esquerra del PSOE no és la persona de Yolanda Díaz sinó la falta d'una organització cohesionada i que tracti d'expandir-se pel conjunt de l'estat amb voluntat d'aglutinar a les persones que volen polítiques socials avançades que donin continuïtat a l'actual govern progressista i que siguin imprescindibles per a dur a terme polítiques com les que defensa avui dia Yolanda Díaz i el grup parlamentari de SUMAR.

ELS MONSTRES JA SON AQUÍ

 

MUSK/ TRUMP, ja son aquí!!

nuevatribuna/ 12 de enero de 2025, 

Recordant la cèlebre frase d'Antonio Gramsci "El vell món es mor. El nou tarda a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”, podríem dir que en l'actualitat igual que en els anys 30 del passat segle, però sota una forma diferent, “Els Monstres ja són aquí”.

Només cal fer una anàlisi de la realitat internacional per a observar que estem en una nova etapa de l'imperialisme econòmic capitalista. És una nova etapa dominada pel desenvolupament de les tecnologies de la comunicació i l'inici del regne de la Intel·ligència Artificial que supera no ja l'etapa del capitalisme industrial sinó la de la globalització i internacionalització del comerç i les finances.

En aquesta nova etapa podem veure com el que hem entès com a democràcia tradicional es bat en retirada. En les pròximes setmanes arribarà al govern de la fins ara primera potència mundial, els Estats Units, el nou Govern de Trump/ Musk, un govern format en gran part per representants de grans fortunes, podríem dir que és el Govern dels “ultra milionaris il·liberals”. Triat a partir d'un moviment ultraconservador i d'ultradreta, i format en gran part per la reacció contra els polítics que consideren “moderns, rics, educats, il·lustrats i guais”.

Hem vist com un polític trampós i milionari com és Trump, en nom d'un ultranacionalisme i una defensa de la llibertat individual a ultrança, és ajudat guanyar  de nou  aglutinant àmplies masses de capes mitjanes i treballadors desheretats, dirigint una revolta contra una política moderna molt vinculada a les “elits universitàries educades i acomodades”. I aquest govern ultraliberal, en el pitjor sentit de la paraula dirigirà la principal potència d'Occident.

No obstant això, la situació als Estats Units no és única. A Llatinoamèrica el fenomen Bolsonaro en el seu moment al Brasil, o l'actual de Milei a l'Argentina signifiquen fenòmens diversos, però que van en la mateixa direcció. Si als anys trenta del segle XX va haver-hi el sorgiment amb força dels feixismes, ara estem davant d’un fenomen diferent, el de l'auge de la ultradreta.

I la situació no es dona només a Amèrica. La política dictatorial, però en forma d'aparença de pluralisme regna amb Putin a Rússia, i el mateix podríem dir de la figura de Zelensky a Ucraïna malgrat que no són de la mateixa naturalesa. Tots dos casos són típics sistemes antidemocràtics de dictadures, clarament reaccionàries quant a valors i ideals vernissats de nacionalisme extrem.

Així mateix, l'auge de la ultradreta l'estem veient créixer arreu en el bressol de la democràcia, és a dir  Europa i més concretament la UE, on la pujada dels partits d'ultradreta és palpable en països centrals com França, Alemanya o Itàlia, entre d’altres. I també en els que en uns altres temps van ser base de la socialdemocràcia més avançada, com són els països nòrdics o els Països Baixos. La taca d'oli d'ascens de la ultradreta afecta al conjunt de la UE. I això comporta al seu torn la dretanització i pèrdua de valors de la democràtica cristiana tradicional.

No hi ha dubte que l'evolució dels partits d'esquerra, especialment a partir de la caiguda del “mur de Berlín”, ha tingut la seva part de responsabilitat. Com diu Lea Ypi, escriptora i acadèmica marxista albanesa, professora de teoria política en la London School of Economics “quan els partits d'esquerra oblidaren els objectius de transformació social constitutius, els objectius de servei d'alliberament de “la classe” van començar un declivi, en part perquè constrets per forces econòmiques estructurals i en part pels seus viratges ideològics, es van allunyar de la idea de representar els ciutadans sobre la base de la classe i de les vulnerabilitats econòmiques. Van abraçar la idea que “no hi ha alternativa”, una mentalitat que va conduir al col·lapse ideològic i social de l'esquerra”.

I prossegueix Ypi: “això ha comportat que ja no siguin referents per als sectors més desfavorits, que no es veuen representats i que en part es deixen seduir pels cants de sirena nacionalista de la ultradreta. I això comporta així mateix cada dia el major allunyament dels sectors populars respecte a “l’anomenenat”  procés de construcció europea que veuen cada vegada més distant, mancat de control democràtic efectiu i portat a terme per una direcció poc democràtica i allunyada de la ciutadania”.

Això ha estat constatat per alguns analistes polítics d'esquerres que han denunciat la renúncia dels partits d'esquerres actuals als quals veuen, en la seva majoria, més representants d'unes elits universitàries progressistes, més centrades en corregir diverses desigualtats d'identitat que atents a la situació de les classes treballadores. Així per exemple la política alemanya Sahra Wagenskneckt planteja que “Mentre l'esquerra política no ofereixi un relat progressista fiable i un programa polític convincent que no sols interpel·li els cada vegada més nombrosos titulats universitaris vinguts a menys, sinó que també reculli els interessos socials i els valors dels treballadors, dels empleats del sector serveis, etc., hi haurà cada cop més persones en aquestes classes socials que o bé es desentenguin de la política o bé busquin una nova pàtria en l'altra cara de l'espectre polític.”

O com conclou Ypi “Una vegada abandonat el projecte de transformar el capitalisme, aquests partits van posar el focus en l'expansió dels drets de la ciutadania i de l'Estat de dret. L'objectiu va començar a ser garantir representació a tants grups prèviament marginats com fos possible. Si bé aquest és un projecte valuós, també és  fragmentat. No veig cap esforç significatiu per part de partits polítics a Europa per a redefinir què significa “la classe” en el segle XXI”.

Lea Ypi que és autora del llibre “Libre”, on relata, amb ulls infantils de nena, com va viure la transició d'Albània després de la caiguda del règim comunista autàrquic de Enver Hoxha, defensa com ja va fer Robert Havemann, (científic, resistent al nazisme, comunista dissident a la RDA), en el seu llibre “La Llibertat com a necessitat”, la imprescindible relació entre la llibertat i la igualtat com a factors indissociables per a una societat socialista. La llibertat sense igualtat és el domini del més fort, que és el que estem veient actualment. La igualtat sense llibertat va comportar el fracàs i la caiguda dels règims socialistes de tipus soviètic. L'esquerra actual hauria de plantejar-se un canvi de sistema basat en una llibertat real per a tots vinculada a una igualtat social. I reivindicar l'eliminació de la cada dia major explotació del capitalisme actual amb el poder concentrat cada vegada en menys mans.

Un altre element més conjuntural de la decadència de la UE com una unitat política referencial ha estat en els últims temps l'increment del militarisme derivat de la crisi militar conseqüència de la invasió russa d'Ucraïna. Això ha comportat un increment i priorització de la despesa militar alhora que efectes negatius per a la seva evolució econòmica especialment a Alemanya, la en altre temps locomotora europea, i amb les conseqüències que això pot comportar. Tot afegint la comparació amb l'actitud proisraeliana dels principals països de la UE, incloses forces governants d'esquerra com són socialdemòcrates i verds, enfront del genocidi de Gaza, que han arribat a criminalitzar les manifestacions contràries a la intervenció del Govern d'Israel.

Acudint de nou a les paraules de Lea Ypi: “El nou militarisme europeu amenaça el que, al meu entendre, va fer que la UE fos un projecte tan gran des del principi: una forma diferent de pensar les relacions entre països, basada no en la guerra i la força militar, sinó en la pau. Si la UE prioritza la militarització, enfortirà la dreta radical a tot arreu, i una vegada que estiguin en el poder, no sols s'acabarà el projecte europeu, sinó també qualsevol resistència a Rússia”.

Tota aquesta situació es dona als països de l'anomenat Nord, excepte excepcions. I el Sud Global ho contempla cada cop amb més llunyania cap a aquest conjunt de països i de moment una gran majoria d'ells es concentren entorn d'un altre país autoritari, però més assequible a les seves necessitats com és la Xina. A ulls de molts Xina és un estat previsible, que compleix els seus compromisos, no s'involucra en conflictes externs de manera directa, excepció de Taiwan, que segons la pròpies Nacions Unides és part de la Xina, i és un soci comercial, en principi menys intrusiu.

En definitiva, el panorama del pròxim futur no pot ser més descoratjador amb quatre anys del duo Trump/ Musk en USA, la UE a la deriva i amb una cada vegada major presència i força de la ultradreta, la Rússia de Putin, l'Israel de Netanyahu, el conflicte instal·lat en el conjunt d'Orient Mitjà (ja veurem que ens ofereix Síria), etc.

La desigualtat internacional cada cop més incrementada amb bona part d'Àfrica i zones d'Àsia assolades per la pobresa, guerres i el canvi climàtic obliga a la millor part de la seva població a emigrar als països que consideren més desenvolupats a la recerca d'una vida millor.

I mentre contemplem al que hauria de ser un govern global, les Nacions Unides que estan sotmeses per les grans nacions i juguen un paper de pur observador sense capacitat d'iniciativa en els conflictes. I al costat de tot això l'avanç imparable del canvi climàtic davant els ulls i orelles sordes de les principals economies.

TOTS AQUESTS MONSTRES JA SON AQUÍ!!