CONTRA L'ALZHEIMER SOCIAL

Mobilització de treballadors al 1971

nuevatribuna/19 de abril de 2025

Tots sabem que l'Alzheimer és una malaltia degenerativa de la consciència personal que arriba a anul·lar la personalitat de l'individu.

Una cosa semblant li passa a la societat i especialment en l'actual època de discursos i realitats virtuals que regnen en els nous mitjans de comunicació. I això afecta fonamentalment a la memòria col·lectiva de les societats. I Espanya no és un cas a part.

Al nostre país sembla que s'hagi esborrat de la majoria de la societat la memòria del passat recent del segle XX. I el més greu és que a les noves generacions no les eduquen en el coneixement d'aquest passat històric més recent la qual cosa comporta greus conseqüències.

La falta d'una memòria col·lectiva del que va succeir fa menys d'un segle al nostre país, no conèixer els fets que van marcar el que va ser la realitat històrica del país en els anys cinquanta o setanta és greu i condiciona la vida i la realitat conscient de la ciutadania actual.

Sembla com si un Alzheimer col·lectiu s'hagués estès sobre una gran part de la societat espanyola, la qual cosa comporta un profund desconeixement dels capítols més recents de la nostra història.

No saber que des de 1939 i fins a finals dels anys setanta va existir una dictadura que va durar gairebé quaranta anys, que aquest país va viure aïllat del món sota aquesta fèrria dictadura en la qual tots els drets personals i socials estaven intervinguts i prohibits és una greu deficiència per a la societat actual i en més d'un sentit.

Vivim en una democràcia que té menys de cinquanta anys. I només qui ha conegut la dictadura sap el que és viure sense drets. Sense dret a expressar les teves opinions, sense poder llegir el que desitges, sense poder fer el que vols fer, sense poder relacionar-te ni circular lliurement. Sense LLIBERTAT, devent sempre procurar no cridar l'atenció, submergir-te en una multitud uniforme inexpressiva on la més mínima acció o expressió diferencial podia ser reprimida, i on la rebel·lia estava severament castigada.

Aquesta Espanya va sorgir d'una insurrecció militar, enfront d'un règim democràtic plural, secundada per les forces més poderoses de les oligarquies econòmiques i terratinents, així com per l'Església que es veia qüestionada per un règim laic. La insurrecció secundada també pels règims nazi-feixistes d'Hitler i Mussolini amb forces militars i armament, enfront d'un govern democràtic deixat al marge pels governs democràtics va comportar una llarga guerra de resistència del poble enfront d'un enemic potent que després de més de tres anys de guerra va sotmetre a la societat a una dictadura de llarg recorregut.

La dictadura es va instaurar enfront d'una societat civil delmada i sotmesa per la por a les represàlies, la mort i la presó. Amb milers de ciutadans exiliats i expulsats del seu país. Aquesta és la part inicial d'una història que no es recorda i que està reduïda a l'anomenada “Memòria Històrica”, en lloc de ser d'obligat coneixement en l'educació de les noves generacions.

Van seguir dècades de fam, sofriment i repressió sobre la majoria de la societat especialment de les classes populars. Amb forts desplaçaments de població des de les zones rurals cap a les grans capitals com Barcelona, Madrid o Bilbao.

Desplaçaments derivats de la cerca d'un futur millor forçats per la fam i fugint dels latifundistes. I ben utilitzats i explotats per empresaris necessitats d'una mà d'obra barata que va permetre la puixança de zones com Catalunya o el País Basc. Va ser una emigració de gent forçada a sortir de la seva terra per la fam i l'explotació.

L'Alzheimer social comporta el sorgiment de moltes històries mentideres. A Catalunya moltes gents interessades, descendents molts d'ells d'una petita o gran burgesia, difonen dues grans faules: a) que la insurrecció va ser una guerra contra Catalunya i b) que l'emigració va ser fomentada pel règim franquista per a acabar amb la identitat catalana. Aquests són dos exemples de faules derivades de la falta d'educació històrica al nostre país.

Hem de destacar que enfront de la dictadura va haver-hi resistència des del primer moment. Primer un moment de resistència armada per part de grups guerrillers o “maquis”. Molts d'ells esperant que al final de la Segona Guerra Mundial amb la caiguda dels règims nazi-feixistes, les potències aliades alliberessin també Espanya del franquisme. Falsa il·lusió.

Així mateix, malgrat les dures condicions de la dictadura sempre van subsistir nuclis obrers que es van oposar, amb greus conseqüències per als seus components, a la dictadura. Aquesta situació es va incrementar a mitjans dels cinquanta i especialment als anys seixanta.

Va sorgir un nou moviment obrer que va donar com a fruit les Comissions Obreres, en primer lloc, com a forma d'organització que es creava per a una lluita concreta en una empresa concreta i que després desapareixia, i després com a una estructura organitzada que cada vegada va adquirir major força i que es va infiltrar fins  l'interior dels sindicats franquistes incrementant el nivell de les mobilitzacions obreres.

Va créixer el moviment estudiantil, format en bona part pels fills dels vencedors de l'alçament militar,es rebel·laven enfront d'una societat grisa i falta de la mínima democràcia. Tot això va arribar a un moment àlgid a la fi dels seixanta i principi dels setanta, amb unes cada vegada majors mobilitzacions d'obrers i estudiants i d'una cada vegada major implicació de la ciutadania.

És evident que la força política motriu que estava darrere de les mobilitzacions era el Partit Comunista d'Espanya i el seu bessó a Catalunya el PSUC, llançant la política de la necessària “Reconciliació Nacional”. La major part dels milers de presos polítics detinguts i empresonats van ser militants de CCOO i comunistes.

Com es recorda en el valuós documental “La conquesta de la Democràcia” que en l'actualitat emet RTVE la dictadura no va morir amb Franco. El dictador senil va morir en el llit, però la dictadura va morir als carrers a conseqüència de l'enfortiment de les lluites obreres, estudiantils i en els últims anys ciutadanes als carrers. La democràcia no la va regalar cap rei ni  cap poder establert, sinó que va ser fruit de “una lluita que va ser sorda i constant” com cantava Raimon.

El problema al nostre país és que la política necessària de reconciliació nacional s'ha convertit amb els anys en una política d'oblit de la lluita que va permetre la conquesta de les llibertats democràtiques. I aquest oblit en part pot ser pel fet de que a gran part del poder polític no li interessa la memòria.

Davant la desaparició virtual dels comunistes, i la voladura de l'únic partit de dreta democràtica, o de centre, que ha existit a Espanya, la UCD d'Adolfo Suárez, el record no té padrins més enllà de les Associacions de la Memòria Democràtica. Ni als socialistes, partit amb més de 100 anys d'història, però amb “quaranta de vacances”, i molt menys a la dreta del PP, filla de l'Aliança Popular que va recollir als orfes franquistes i que només va créixer després de la demolició de la UCD els interessa massa recordar la dictadura franquista ni la lluita democràtica. Tampoc als “nous polítics” que prefereixen denominar despectivament a la transició democràtica qualificant-la de manera despectiva com el “règim del 78”.

I així durant molts anys s'ha abandonat en un racó l'explicació de la història de la dictadura d'aquest país i el que va significar de sofriment, repressió i falta de llibertats. Crec que ningú pot entendre el que significa la falta de llibertats més que els que l'han sofert, i aquests ara ja anem envellint o desapareixent.

Que millor exemple per a explicar el fenomen de l'emigració que el nostre país rep que explicar la nostra història. I explicar no sols l'emigració política, l'exili de centenars de milers després de la guerra, sinó la gran emigració de milions d'espanyols, en els anys 50 i 60, de les regions més pobres a països com Alemanya, Suïssa, Bèlgica, etc. per a guanyar-se la vida. O la gran emigració interna cap als nuclis industrials com Barcelona o Bilbao i els estigmes de “xarnego” o “maqueto” amb els que sectors nacionalistes els van rebre.

Com diu en la mateixa cançó Raimon “qui perd els orígens perd la identitat”. En l'actual situació del nostre país no recordar tots els sacrificis de molta gent que es van efectuar per la conquesta de la democràcia, la lluita perquè tots poguéssim viure en una societat lliure i amb drets és una pèrdua social que ens pot portar a un retrocés difícil de preveure. Hem de ser conscients que els drets no s'hereten i que s’han de defensar en cada moment. Si no defensem els drets i les llibertats democràtiques aquestes poden devaluar-se i arribar a perdre's.

La Memòria Històrica no pot continuar sent un petit reducte de resistents que busquen justícia i reparació. Un règim democràtic ha de ser el responsable de defensar els valors democràtics que comporta un sistema de llibertats i això ha de difondre's des de l'escola i els mitjans de comunicació públics. Les conquestes democràtiques no són eternes, si no es defensen quotidianament poden ser objecte d'enderrocament parcial o total. Explicar a les noves i novíssimes generacions la nostra història és la millor vacuna enfront d’aquells que volen un retorn al passat.