BON ANY 2025/ Buen Año 2025

 BON ANY 2025 A TOTS I TOTES

                                        

Tracy Chapman and Luke Combs: Fast Car

Pete Seeger: Which Are You on?

Léo Ferré: L'Afiche Rouge

Fischia il vento

Raimon: jo vinc d'un silenci

Rufus Wainwright: Allelujha

L'ESQUERRA HA DE REPENSAR ELS CLASICS

MARX i GRAMSCI

nuevatribuna/9 de diciembre de 2024

En aquesta època sembla com si la política de les esquerres es basés més en qüestions conjunturals que en plantejaments estructurals amb bases ideològiques consistents. Les concepcions ideològiques derivades de plantejaments teòrics, sorgits a partir de l'anàlisi concreta de la realitat concreta, han estat substituïdes per plantejaments tàctics que es concreten en relats conjunturals.

Sembla que en els posicionaments dels partits polítics de les esquerres s'hagi perdut una base ideològica basada en fonaments derivats de l'anàlisi d'en quina societat vivim i quines alternatives de canvi s’han de plantejar per tal  d’aconseguir un futur millor per a les classes treballadores i populars.

A meitat del segle passat i fins els anys 80, les estratègies dels partits polítics de l'esquerra es basaven en plantejaments ideològics derivats de mètodes d'anàlisis i les corresponents teories econòmiques i polítiques dels considerats com a “clàssics” de les ideologies socialistes i comunistes.

Avui tot això sembla haver-se diluït de manera radical i substituït per prioritzar relats identitaris sobre les diverses realitats existents en la societat analitzades de manera generalista i al marge de la seva situació en la realitat econòmica i social concreta en què es produeixen.

Estaria bé que les esquerres polítiques perdessin una mica de temps en rellegir la història i els clàssics de l'esquerra i extreure conclusions d'aspectes dels seus plantejaments que convenientment adaptats poguessin aplicar-se a la realitat concreta actual.

No es tracta d'aplicar mecànicament receptes d'un altre temps sinó d’adaptar els mètodes d'anàlisis i els plantejaments polítics i econòmics a les realitats actuals. Així podrem observar com existeixen anàlisis plenament superades per les circumstàncies actuals i d’altres totalment o parcialment vigents.

Aquí només exposarem alguns a títol d'exemple:

1.- Hauríem de plantejar-nos com els principis de la Revolució Francesa: Llibertat, Igualtat i Fraternitat, són encara plenament vigents en la seva concepció inicial de plantejar-los com a un conjunt indissoluble. No és acceptable la Llibertat sense la Igualtat, ni la Igualtat sense Llibertat, i tots dos enllaçats amb el concepte de Fraternitat. A la història hem vist com la utilització per separat d'aquests conceptes ha portat a situacions socialment negatives. En nom de la llibertat s'ha sotmès per part dels sectors més rics de la societat als més desfavorits. I en nom de la Igualtat sense llibertat hem vist els errors del “socialisme real”. L'intel·lectual alemany oriental Robert Havemann ja va definir en els anys 60 del segle passat el caràcter indispensable de la llibertat per a consolidar una societat socialista igualitària realment democràtica. És a dir, la unicitat del binomi “Llibertat i Igualtat”

2..- De la mateixa manera hem de reprendre l'actualització del pensament i el mètode marxista. S’hauria de realitzar una anàlisi de la realitat econòmica actual, el moment actual de desenvolupament econòmic i les contradiccions amb les actuals relacions de producció en el món de la globalització i la digitalització de l'economia mundial. I les relacions dialèctiques entre l'actual model de desenvolupament econòmic i el seu reflex en les formes econòmiques i socials dominants en l'àmbit de les nostres societats. Actualitzar al nostre temps una forma d'anàlisi que parteixi de la realitat dels processos econòmics i la seva repercussió en l'àmbit social i polític.

3.- Així mateix seria interessant actualitzar conceptes analitzats per Gramsci tant pel que fa al paper de la “ideologia” i el de l’organització política com “intel·lectual orgànic” en l'àmbit polític de l'esquerra, i la necessitat de l'organització com a element fonamental per a la transformació social.

4.- Com a últim exemple seria bo rellegir autors polítics com Berlinguer, especialment en escrits com el referent a “l'Austeritat”. En ell ja analitza el caràcter finit dels recursos naturals, la necessitat de potenciar des de la proposta progressista i d'esquerres un increment i modernització d’allò públic i col·lectiu en detriment de l'actual malbaratament galopant de consum dels béns privats. És a dir, una proposta de la qual ja sorgeix, en els anys 80, un plantejament ecologista i de respecte a la naturalesa finita del planeta mitjançant el salt cap a un nou tipus de desenvolupament en benefici del conjunt de la societat a partir de la prioritat del col·lectiu enfront de l'individual.

 

Aquests i molts altres aspectes són avui dia poc plantejats i actualitzats des del pensament d'esquerres, si exceptuem treballs com els de Thomas Piketty i altres que han tingut una certa repercussió, però que no han estat utilitzats ni popularitzats els seus plantejaments entre el conjunt de la societat per part de les organitzacions polítiques de l'esquerra. Aquestes esquerres estan més donades a establir relats sobre les identitats que a analitzar les bases fonamentals del conflicte entre les dretes i les esquerres, és a dir entre les forces del capital (que tenen molt més clars els seus objectius d'acaparar la riquesa) i les forces de progrés que han de combatre fonamentalment la desigualtat que afecta les classes treballadores en la distribució de la riquesa. I aquestes forces progressistes han d'incorporar així mateix el relat de reivindicar la resta de les desigualtats de tota mena existents a la societat. Això comporta plantejar el conflicte principal relatiu al repartiment de la riquesa i afegir la reivindicació de superar la resta dels conflictes que afecten sectors concrets de la població. I de la mateixa manera plantejar-se el concepte capital de la importància de l'articulació organitzativa de l'esquerra.

Cal dir que malgrat pensar que els “clàssics” poden estar en les anàlisis concretes superades pels canvis esdevinguts en la realitat social, ho estan molt menys pel que fa al seu mètode d'analitzar la realitat. I existeixen realitats que avui dia apareixen en primer pla i com a fruit de la nostra societat actual, com pot ser el tema de l'escassetat de l'habitatge per a ús de la població un ben acaparat per grans tenidors especuladors. I és un tema que ja en el seu moment va atreure l'atenció dels antics pensadors. Així Friedrich Engels ja va escriure en 1872 la seva “Contribució al problema de l'habitatge” evidentment analitzant la situació del seu temps. Però en el citat escrit ja deia que “el problema de l'habitatge és consubstancial al mode de producció capitalista, que els capitalistes i l'Estat burgès ni volen ni poden proporcionar als treballadors i a la resta de capes oprimides de la societat un habitatge digne i assequible, i que sota el capitalisme qualsevol “solució” parcial no és més que un pegat que torna a reproduir el problema”. No hi ha dubte que és un text que en molts dels seus aspectes es podria reproduir avui dia.

Cal destacar que la realitat actual és molt diferent de la de llavors. Engels escrivia sobre una realitat que avui dia és molt més complexa i on els processos especulatius han arribat a nivells que Engels no podia ni somiar.

Plantegem de manera clara que és evident que les realitats dels “clàssics” no són les actuals, però que el seu mètode d'analitzar la realitat econòmica i social, amb les actualitzacions i modernitzacions degudes, podrien ser una referència per a fer “una anàlisi concret de la realitat concreta” que deia un altre clàssic, que considerava aquesta frase com “l'ànima del marxisme”.

En aquest sentit rellegir els clàssics i extreure conseqüències dels seus mètodes d'anàlisi podria ajudar al fet que els plantejaments de les forces d'esquerra esdevinguessin  més globals i permetessin propostes estratègiques i tàctiques per tal d’afrontar la realitat del nostre món complex i confús. I rellançar propostes de canvi radical, és a dir que anessin a la rel del problema, enfront de la realitat d'un ultracapitalisme globalitzat i triomfant.

En moltes ocasions sembla que les forces d'esquerra actuals es plantegessin més actuar tàcticament sobre els efectes d'un problema polític sense plantejar-se estratègicament les causes del problema concret. Una altra cosa seria tenir analitzada la causa del problema i establir com a estratègia la d'actuar d'entrada tàcticament sobre els efectes immediats, però sense obviar les causes i la rel del problema.

En definitiva, seria la diferència entre establir relats polítics conjunturals que és el que sembla prevaler en l'actualitat en lloc de propostes polítiques elaborades i de llarg abast com es plantejava en altres moments històrics.

Les antigues anàlisis polítiques concrets, en els partits d'esquerra de referent marxista, sempre s'iniciaven les anàlisis amb una reflexió sobre la realitat de la situació internacional, per a pas a pas arribar a l'anàlisi de la situació pròpia, sempre condicionada per l'anàlisi global. Avui res d'això es realitza, simplement s'analitza l'actualitat i s'estableix un relat “ad hoc”. Aquesta també és una causa de la feblesa de les esquerres d'avui.

És en aquest sentit que no estaria de més plantejar-se repensar als “clàssics” a la llum del context actual de la societat.

REGRESSIÓ A LA UNIÓ EUROPEA

Que vol ser la UE?

 nuevatribuna/25 de noviembre de 2024

En l'actualitat la UE està en un moment decisiu de cara al seu futur. I hem d'acceptar que l'actual conjuntura política fa que el futur de la UE es pugui preveure com de difícil trànsit. Tres fets condicionen de manera important el futur europeu. L'evolució de la guerra a Ucraïna, la Presidència de Trump als Estats Units i el creixent i fort avanç de la ultradreta als països de la UE.

Des d'un punt de vista progressista s'ha defensat amb raó, com de manera reiterada ha escrit per exemple Nicolás Sartorius, que el futur de la UE seria avançar cap a una Europa Federal amb una major integració a nivell econòmic, polític i social. Coincideixo amb Sartorius que aquest seria l'objectiu desitjable, però alhora haig de plantejar que és difícilment possible. L'evolució de la UE en les últimes dècades no ens permet tenir esperances en aquest sentit.

Ja als anys 80 del segle XX va haver-hi plantejaments clars en el primer Parlament Europeu triat per sufragi per tal que s'avancés en un projecte federal de la llavors UE de 9 països.

Polítics d'esquerres  com Altiero Spinelli i Enrico Berlinguer van plantejar clarament aquest objectiu a mitjà termini en el plenari del Parlament Europeu. Però les seves paraules van anar a parar a l’aigüera. Així Berlinguer ja va denunciar en el Parlament Europeu en 1980 “els dirigents europeus estan interessats en una liberalització dels mercats i el comerç…però no tenen el mateix interès en l'adopció de polítiques comunes que persegueixen l'objectiu d'un desenvolupament econòmic i social més equilibrat i just…. el que condemna  tot el continent a una decadència general”.

No obstant això, és cert que sota la Presidència de Jacques Delors la UE es va caracteritzar per un període de compromís amb les llibertats, la justícia social i la solidaritat com a valors bàsics de la Unió. En aquest període van ingressar els tres països acabats de sortir de règims totalitaris com Grècia, Espanya i Portugal. Amb posterioritat la UE es va ampliar l'any 95 a Àustria, Suècia i Finlàndia amb el que la UE pràcticament abastava tota l'anomenada Europa Occidental.

Durant els anys 90 es va començar a plantejar la possibilitat d'una anomenada Europa “a dues velocitats”, fent referència al fet que podria haver-hi països que volguessin anar més lluny en el procés d'integració i d’altres que no ho desitgessin.

En 2004 el llavors President de la Comissió Europa, Romano Prodi va dir de manera clara en referència a les dues velocitats que «El tren de la Unió no pot sempre moure's a la velocitat del vagó més lent. De fet, tinc la impressió que alguns dels vagons no volen moure's o fins i tot volen anar cap enrere».

Tota aquesta discussió avui ens sembla prehistòrica. Amb una ampliació a l'est, després de la caiguda del “mur”, la UE es planteja bàsicament com un mercat ampli i es renuncia “de facto” a altres opcions com la major integració dels països i les seves societats en un horitzó federal.

El plantejament d'una ràpida expansió i integració a la UE cap als països de l'Europa de l'òrbita soviètica significa optar per una Unió més àmplia però menys integrada, és a dir la UE opta per ser més àmplia i ser menys cohesionada. El procés d'ampliació dels països de l'Est d'Europa va ser molt més “light” que els anteriors, amb menys exigències i amb menors ajudes. Avui dia podem dir sense por d'equivocar-nos que països com Romania o Bulgària no han conegut les condicions de desenvolupament que es van plantejar amb Espanya o Portugal.

L’ actual UE està molt menys cohesionada que l'anterior a l'ampliació a l'est i això sens dubte pot tenir repercussions crítiques en el seu futur, i com a “mostra un botó” : l'Hongria de Orbán, i no és ni molt menys l'únic cas.

La concepció d'una Europa Unida no està en el seu millor moment i això és la causa en gran part d'un antieuropeisme latent en bona part de la societat i que es reflecteix en el reforç de les posicions nacionalistes i d'ultradreta que apareixen en nombroses capes de la societat europea.

L'abandó de l'objectiu d'una ciutadania europea, d'una unitat política real i de la prioritat de la cohesió social en l'àmbit de la Unió, és un fet preocupant que comporta l'allunyament social i la falta d’estímul de la concepció unitària europeista i el ressorgiment de sentiments nacionalistes incompatibles amb la realitat del món globalitzat. I això comporta al fet que la UE sigui en la pràctica un ens econòmic important i un “nan polític” en l'esfera internacional (i no parlem de les nacions que la conformen que són “pigmeus” en un món de gegants”).

A més, des del 2012 la UE ha sofert tres crisis de característiques molt diferents. La primera va ser la derivada de la crisi financera global del 2007 i que va afectar de manera dispar als diversos països de la UE segons el seu grau d'endeutament. Aquesta situació es transforma en una crisi del deute genuïnament europeu en 2012.

Des de la UE, i bàsicament des de l'hegemonia alemanya, s'aplica unes polítiques econòmiques draconianes amb els països més afectats, anomenats despectivament PIGS (Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya) que es veuen obligats a adoptar dures mesures econòmiques, “l'anomenat austericidi”, que va comportar dures mesures d'ajust per a aquestes societats. Especialment dramàtica va ser l'actuació amb Grècia al govern democràtic de la qual van sotmetre a un “diktat” polític i econòmic difícilment acceptable des d'una perspectiva política.

La UE va mostrar la seva cara més cruel, despòtica i antisocial el que va comportar forts corrents de decepció europeista. La solidaritat va ser la gran absent de la política europea en la crisi del deute del 2012.

En segon lloc la crisi de la COVID-19. De forma totalment contrària va actuar la UE davant la “Pandèmia del COVID-19”. Des de l'inici la UE de manera ràpida va treballar en coordinació amb els seus Estats membres per a protegir la salut i el benestar social dels seus ciutadans. Alhora va coordinar una resposta per a mitigar l'impacte socioeconòmic de la pandèmia donant suport a la seva recuperació econòmica.

D'aquesta manera es va aprovar el Pla de Recuperació per a Europa de gairebé 2.000 bilions d'euros per al període 2021-2027, per a contribuir a la recuperació de la UE i  donar suport a la inversió per a la transició ecològica i digital. I alhora establir tres xarxes de seguretat per a fer costat als treballadors, les empreses i els països integrants.

En tercer lloc la crisi de la guerra. La guerra d'Ucraïna ha significat un nou pas enrere de la UE. Des de l'inici de la invasió rusa la UE va renunciar a efectuar un paper de mediador i d'intermediari per a tal d’aconseguir la pau entre Rússia i Ucraïna, i s'ha sotmès al seguidisme de l'OTAN i la direcció dels Estats Units. Europa està pagant un elevat preu polític. No és en aquests moments interlocutor per a un acord de pau i només és un adjunt a la política americana i otanista. Així mateix, Europa està sent impactada de manera negativa en el camp econòmic especialment pel que fa al subministrament energètic, i això ha afectat la tradicional locomotora alemanya. I novament la UE apareix com a un element subaltern en la política internacional.

Així mateix, la seva posició bel·licista en aquest conflicte, amb tots els riscos que comporta, es contraposa al silenci de la majoria dels països de la UE davant el genocidi d'Israel amb el poble palestí.

En les últimes eleccions al Parlament Europeu es va reflectir el greu ascens de les forces de la ultradreta i ultranacionalistes en gran part dels països de la UE, la qual cosa també es reflecteix en el pes de les ultradretes a molts governs de la UE. Això al seu torn comporta a la dretanització dels conservadors europeus i una major feblesa de les esquerres diverses. Tot això ens allunya de qualsevol possibilitat d'avançar cap a la necessitat de majors polítiques socials i democràtiques integradores en l'àmbit de la Unió. I per contra la possibilitat d'un anacrònic retrocés cap a posicions nacionalistes la qual cosa comportaria una forta posada en qüestió de la mateixa Unió Europea.

Ara caldrà afegir en un futur pròxim la Presidència de Trump als Estats Units amb un increment de les polítiques proteccionistes i un manteniment del condicionament de la UE a unes directrius foranes contràries als interessos objectius d'Europa. Com ja assenyalava fa molt temps Enrico Berlinguer “els Estats Units tracten d'impedir qualsevol possible paper autònom d'Europa en el camp polític i econòmic i d'evitar una transformació del seu ordre social”.

És per això que lamentablement en aquests moments patim una regressió a la Unió Europea. La qual ens pot portar a una Unió sense rumb clar de futur i en direcció contrària a la desitjable federalització del projecte comunitari, així com a la seva necessària independència dels interessos de la resta de potències. I això ens condemnaria a ser irrellevants en l'àmbit internacional.

I aquest fet, ser únicament un mer espai econòmic pot ser el futur que ens espera si es realitza la nova ampliació a 13 nous països de la zona dels Balcans, poc desenvolupats econòmica, social i políticament, si abans no es realitza pels actuals membres, o com a mínim una part important d'ells, un canvi qualitatiu en el camí d'una major integració i consolidació política, econòmica i social en clau federalista. És a dir, un nucli fortament cohesionat i una perifèria econòmica amb els països que no desitgin una major integració.

LA SOLITUD DEL SINDICALISME

 

nuevatribuna/noviembre de 2024

Són temps dolents per al sindicalisme de classe. En l'actualitat el sindicalisme es troba sol i aïllat en la seva defensa dels drets integrals d'una classe treballadora més complexa i diversa. Això últim és una novetat, però no és un problema sinó un repte per al sindicalisme que tracta d'adaptar-se a aquesta nova situació del post-fordisme, perquè hi ha un element que no varia que és l'explotació que s'efectua sobre la classe treballadora en benefici de la classe empresarial.

La novetat és que en la situació present el sindicalisme no es veu acompanyat en la seva lluita social pels denominats partits d'esquerra. L'esquerra clàssica socialista o comunista tenia forts vincles amb el sindicalisme. Això excepte rares excepcions ja no es dona. Els partits d'esquerra estan més interessats a proposar relats polítics més tàctics que estratègics, en lloc d'intentar solucionar de manera prioritària els greus problemes d'aquesta classe treballadora diversa i de vegades contradictòria. D’altra banda els nous moviments de l'esquerra alternativa es centren molt més en qüestions d'identitats diverses que en la problemàtica social i econòmica de les classes treballadores subalternes.

El context ha canviat i s'ha fet més difícil la pràctica del sindicalisme. Existeixen avui múltiples factors que determinen que el conjunt de la classe treballadora no sigui conscient de la seva situació, la qual cosa dificulta la seva presa de consciència social que és la que permet la transformació d'una “classe en si”, en una “classe per a si”, que diria el clàssic.

Abans tot era més senzill quan els treballadors exercien el seu treball en grans naus industrials, on tots efectuaven treballs similars, l'única diferència estava entre els treballadors de “coll blau” i els de “coll blanc” o oficinistes. Així mateix, no era infreqüent que les persones treballadores, fonamentalment masculines visquessin en els mateixos barris o similars amb condicions de vida semblants per a tots. Tot això eren factors afavoridors, juntament amb l'activisme polític o sindical, per a crear les condicions per a la presa de “consciència de classe” és a dir de pertinença al col·lectiu obrer o treballador.

En l'actualitat tot és diferent, la major part de les grans factories ha desaparegut i les indústries centrals es nodreixen normalment de múltiples empreses auxiliars que els aporten nombrosos elements del producte final que es pot realitzar en l'empresa principal, tot això al marge de nous treballs de tanta o major importància que el producte com pot ser el màrqueting o la publicitat, per a la venda del producte als futurs usuaris, i que cada vegada tenen més importància.

El desenvolupament social i la revolució tecnològica ha canviat de manera substancial la situació del món del treball.

És evident que el paper del sindicalisme és avui molt més complex i complicat, al costat de la diversitat de treballs i la creació de nous llocs de treball que en moltes ocasions individualitzen el propi treball. No hi ha dubte que les concepcions ideològiques han canviat. Al canvi del model de treball i la seva major complexitat s'acompanya el paper cada vegada més sofisticat de les ideologies dominants que permeten i fomenten la constant divisió dins de la classe treballadora.

A nivell comunicatiu  parlen constantment de classes mitjanes i de la individualització del treball i la retribució individualitzada. També de manera constant les dretes tracten de confrontar  sectors de la classe treballadora amb altres sectors. Així hem vist com es pretén enfrontar els actuals treballadors amb els pensionistes; els treballadors no fixos amb els fixos; els nacionals amb els immigrants, etc. Així mateix, s'han incrementat, especialment amb la incorporació de la dona al treball, diverses formes de treball en molts casos en el sector serveis amb centres de treball quasi individuals o amb un mínim de personal. La potenciació dels denominats “autònoms”, en una gran part falsos autònoms, permet la individualització dels treballadors.

El canvi en el model de treball, fruit de la digitalització i la modernització tecnològica i la internacionalització econòmica, no hi ha dubte que han provocat canvis radicals en el món del treball.

I els sindicats de classe en molts casos estan fent ingents esforços per a adaptar-se a aquesta nova situació, modificant estructures i canviant models d'acció sindical. En aquests moments hi ha sindicats que no només plantegen el seu treball de reivindicació laboral i social, sinó que plantegen alternatives de tota mena, des de les problemàtiques purament laborals i de negociació col·lectiva fins alternatives i propostes sobre el sistema de cobertura social,  la desocupació, les pensions, propostes sobre salut pública, educació o alternatives al problema de l'habitatge.

És en aquest sentit d'adaptació a les noves realitats laborals i a tots els aspectes relacionats amb la realitat d'aquesta classe treballadora diversa, que avui alguns sindicats, al contrari de l'actuació dels partits polítics anomenats de l'esquerra, s'han convertit en els únics “intel·lectuals orgànics” de la classe treballadora que per descomptat no poden substituir al concepte gramscià del “intel·lectual orgànic polític i col·lectiu de la classe treballadora” que hauria de ser un partit polític, però que actualment i desgraciadament no existeix.

Alhora es dona un problema que el sindicalisme d'un país no pot solucionar i que és clau, la necessitat d'abordar el fet de que les alternatives per a defensar a les classes treballadores no poden donar-se sinó tenen una dimensió internacional, com a mínim en el nostre cas a escala europea. I aquest és un “handicap” que fins al moment sembla difícil de superar quan les organitzacions sindicals internacionals, fins i tot les que són únicament a escala europea com la CES (Confederació Europea de Sindicats) no tenen ni els mitjans, ni la capacitat d'analitzar i plantejar alternatives, ni de disciplinar al conjunt no homogeni del sindicalisme europeu.

Així i tot, el sindicalisme al nostre país, com hem dit, té clars exemples d'intents d'adaptar la pràctica sindical a la complexitat diversa del món del treball, per això fa temps ja vaig titular un article “CCOO “intel·lectual col·lectiu” de l'esquerra”. Concepte en el qual em ratifico en tots els seus punts a la vista de la incapacitat des de la política, amb alguna merescuda excepció personal, de plantejar-se reivindicacions bàsiques d'aquesta classe treballadora diversa com és la “participació dels treballadors en les empreses”. Cal després de més de 40 anys de democràcia al nostre país acabar amb el que amb raó deia Marcelino Camacho: “la democràcia es queda a l'entrada de les empreses”.

UN GENOCIDI QUE CREARÀ UN FUTUR D'ODI

La brutalitat sionista

 

La resposta d'Israel a l'atac de Hamàs a l’octubre de 2023 ha degenerat en un genocidi mai previst. És cert que, des de la creació d'Israel per una Resolució de NNUU l’any 1947, (fruit del xoc provocat per l'Holocaust nazi), Orient Mitjà mai ha estat realment pacificat. Com a mínim quatre guerres s'han succeït entre l'Estat d'Israel i els seus països veïns. Tot això sense comptar amb els enfrontaments entre els israelians i les organitzacions integrades en l'OLP, que van comportar de vegades la invasió del Líban, o la repressió continuada sobre la població palestina en els territoris ocupats per Israel, tot això va donar lloc a 1a 1ª i a la 2a Intifada palestines severament reprimides per les autoritats israelianes.

Amb el temps i amb posterioritat als acords d'Oslo i Camp David, es va reconèixer sobre el paper una Autoritat Nacional Palestina que mai va poder desenvolupar les seves funcions per la supervisió, control i intervencionisme continuat de les forces militars de l'Estat d'Israel i el seu suport a la progressiva construcció d'assentaments de colons sionistes dins dels territoris palestins.

A poc a poc la resistència palestina laica va anar sofrint un fort deteriorament a favor de les forces islamistes de Hamàs i el Gihad Islàmic, l'objectiu del qual es plantejava més com l'eliminació de l'Estat d'Israel que la consecució de l'Estat Palestí.

La relació d'Israel amb els palestins, inclosos els que tenen ciutadania israeliana, ha estat sempre basada en una posició de força, de supremacia derivada del seu potencial militar. La repressió contra la resistència palestina sempre ha comportat l'ús de la força no només contra els combatents sinó també sobre el conjunt de la població palestina. Els empresonaments sumaris, els presos sense judici, les demolicions de cases, els controls armats de carreteres per a entrar a Israel i per a circular pels territoris teòricament sota el control de l'ANP, han estat permanents.

La situació de Palestina pot analitzar-se com una situació d'una població sotmesa a un “apartheid” per les autoritats sionistes que abusen quotidianament de la seva supremacia armada.

Però si tota aquesta història de sotmetiment no fos suficient, en el segle XXI s'ha incrementat fins a arribar al seu moment culminant amb la resposta militar de l'Estat d'Israel als atemptats d'octubre de 2023 amb l'assassinat de més de 1.200 ciutadans israelians a les mans de Hamàs.

La resposta d'Israel ha estat d'una brutalitat increïble. Israel ha castigat amb la major crueltat el conjunt de la població civil palestina de Gaza. Més de 42.000 morts, en la seva majoria dones, ancians i nens, prop de 100.000 ferits, i un número no identificat de desapareguts que poden superar la xifra d'altres 100.000.

La destrucció total de Gaza, sense respectar res, ni hospitals, ni centres mèdics ni col·legis de la UNRWA. Assassinats conscients de periodistes i personal mèdic. Prohibició a tota entrada d'aliments, ni aigua, ni medicines ni combustible a la Franja de Gaza. És a dir, un autèntic Genocidi i un atemptat a totes les Lleis Internacionals, tant de guerra com humanitàries.

Podem dir que Israel està cometent un crim contra la humanitat semblant i en la línia del que el nazisme va cometre contra el poble jueu durant el segle XX.

Però Israel no podria fer el que està fent si no fos amb el consentiment de poderosos aliats que el financen, no sols econòmicament sinó militarment. En primer lloc, si no tingués el suport i el patrocini a tot nivell dels Estats Units. Sense el seu suport explícit i el seu subministrament no sols d'armament sinó d'intel·ligència militar i de força subsidiària és difícil que Israel s'atrevís a arribar als extrems als que ha arribat en la seva matança de palestins, no sols en la Franja de Gaza sinó a Cisjordània on s'han produït més de 1.000 morts palestins a les mans de colons o militars israelians, o ara en la invasió del Líban i probablement les represàlies a l'Iran. I cada dia és més evident pels propis comentaris públics dels dirigents polítics d'Israel que estan disposats a ocupar el conjunt de Cisjordània i si pot ser expulsar a la població palestina de la seva terra.

Però no és només el suport dels Estats Units, també els països del denominat Occident democràtic, començant per la Unió Europea, excepte honroses excepcions, s'han decantat per donar tot el seu suport explícit i en molts caos amb subministrament d'armaments a l'Estat israelià en la seva pràctica genocida. Per cert, la mateixa Unió Europea que aplica una doble vara de mesurar sigui el cas de la guerra de Rússia contra Ucraïna, o enfront de la matança israeliana de població civil palestina.

Aquesta actuació dual d'Occident és observada amb una mirada negativa per part dels països del Sud Global i no hi ha dubte que repercutirà en les relacions internacionals del planeta.

El genocidi de l'Estat d'Israel, amb la seva matança que creiem intencionada dels menors palestins tindrà conseqüències de futur molt greus. La política israeliana ha anat dirigida a liquidar no sols als milicians de Hamàs sinó especialment als nens palestins per a evitar un ressorgiment de l'enemic en un futur. Però succeirà el contrari. Aquest Genocidi romandrà en la memòria de les futures generacions palestines i molt probablement anirà aparellada a un odi profund cap a l'Estat d'Israel i els seus habitants. I possiblement alimentarà les posicions més radicals i partidàries de la venjança per aquests fets que fins fa poc ens semblaven inimaginables en aquests temps.

Creiem que l'Estat d'Israel s'ha situat per mèrits propis en el graó més baix dels Estats criminals just al nivell de l'Alemanya nazi i més enllà de la Sud-àfrica del “apartheid”.

DEMAGÒGIA SOBRE LA IMMIGRACIÓ

 

No podem obviar que la immigració és un fenomen complex que s’ha d'analitzar i tractar de donar-li solucions que no passin ni per “portes obertes” ni per repressió i expulsions indiscriminades. És un tema que no és senzill i que no pretenem abordar en la seva globalitat. L'única cosa que intentem en tot cas és denunciar el fet que les dretes de tota mena als països occidentals utilitzen la immigració com a un element per a llançar una campanya demagògica presentant-la com el principal problema de les nostres societats.

Les societats occidentals on es donen fortes pulsions contràries a la immigració són alhora demandants de la mateixa des del punt de vista econòmic. Davant la falta de mà d'obra nacional, les empreses demanden mà d'obra externa no sols per a la seva utilització sinó per a tenir el necessari “exèrcit de reserva” que permeti rebaixar les exigències de la població treballadora.

Aquest no és un problema actual. L'emigració s'ha produït al llarg de la història moderna. Només cal recordar que la població blanca dels Estats Units o Austràlia és fruit de l'emigració europea. Els Estats Units varen tenir una primigènia immigració blanca, anglosaxona i protestant que avui compon la minoria “WASP” dominant i que inclou a la majoria de les elits del país. Posteriorment va rebre nombroses poblacions d'un altre tipus, unes forçades com els esclaus negres, o mà d'obra xinesa, i una altra d'origen europeu (irlandesos, italians, nòrdics, eslaus, etc.). És a dir, és un país d'immigrants que ara vol frenar l'al·luvió d'emigració pobra procedent de Llatinoamèrica, i que serveix de base a la campanya electoral de Trump que els presenta com el perill més greu per a una inexistent identitat nord-americana.

La utilització demagògica de la immigració com a base de les polítiques de les dretes s'estén com una ona també a la UE. La demagògia sobre els perills de l'emigració, substancialment africana o àrab s'està convertint en la base d'una hegemonia ideològica de la dreta en aquests moments que ha arribat a contagiar  governs de centre esquerra com l'alemany o el britànic i que és carta de naturalesa de pràcticament tota la dreta continental.

Tot això és contradictori amb la pròpia història de molts països. Portugal, Espanya, Itàlia o Grècia van ser no fa gaire temps exportadors d'immigració cap a Alemanya, Suïssa, Bèlgica, França o Llatinoamèrica. Una emigració forçada de caràcter polític, com l'espanyola després de la guerra civil o com la econòmica a la recerca de treball en les dècades posteriors a la II Guerra Mundial.

La dreta i gran part de la població sembla oblidar aquest passat recent. Hem d'insistir que es tracta d'una posició ideològica i dogmàtica, l'objectiu de la qual és desgastar la base electoral de l'esquerra. Aquesta posició contrasta de manera directa amb les necessitats de la pròpia dreta econòmica i les necessitats socials de més treballadors per a potenciar el desenvolupament econòmic.

Un dels objectius de la dreta i la ultradreta política és enfrontar els sectors més desfavorits de la classe treballadora nacional amb la immigració a la qual es presenta com a competidora que ven a disputar-los no sols el treball sinó les ajudes socials, i els serveis públics sanitaris o educatius. Tot això a partir d'arguments fal·laços. Un exemple d'això es demostra en les eleccions en la part oriental d'Alemanya, on la ultradreta de AFD utilitza la campanya de la por als perills de la immigració en uns estats, zones empobrides respecte a la resta del país, on contradictòriament la presència de l'emigració és escassa.

Altres casos es basen en la difusió de faules sobre la delinqüència i atacs a ciutadans per part d'immigrants, en molts casos falsos però que han permès en casos com Gran Bretanya que la ultradreta hagi provocat greus disturbis socials violents. El lamentable és que enfront d'això, l'esquerra moderada plantegi restriccions en la seva política migratòria com ha anunciat el canceller Sholtz, o com el “premier” Strarmer buscant a la Itàlia de la neofeixista Meloni solucions per a aplicar com l'externalització de centres d'internament en tercers països. Això significa rendir-se a l'ofensiva il·liberal capitanejada des de les ultradretes “trumpistas” i neofeixistes.

Totes les anàlisis econòmiques demostren l'efecte positiu de la immigració en tots els sentits, tant d'aportació econòmica i fiscal al país com, donada la seva joventut, la reduïda utilització dels serveis públics, tot això al marge del rejoveniment d'una població envellida derivada de l'escassa taxa de natalitat.

És necessari denunciar la hipocresia en el cas espanyol de les campanyes antimmigració iniciades per VOX i secundades ara pel conjunt de la dreta. Recordem que tot es va iniciar per la proposta de redistribució dels menors no acompanyats entre les diverses comunitats autònomes. Aquesta primera discussió que va provocar la ruptura dels governs del PP i Vox, es transforma en una campanya antinmigració global del PP contra el Govern de Coalició, finalitzada amb la visita de Feijoó a Meloni.

Cal assenyalar així mateix que totes les mirades es dirigeixen cap a l'arribada de “cayucos” i dels emigrants africans o magrebins, mentre ningú assenyala que la principal porta d'immigració a Espanya és l'aeroport de Barajas per on entra la majoria de la immigració, que és fonamentalment llatinoamericana al nostre país. Ningú parla de la immigració xinesa o asiàtica en part perquè aquesta crea els seus propis petits negocis i no competeix amb la mà d'obra nacional.

És destacable així mateix el racisme que comporta. Així tot el rebuig cap els emigrants negres o musulmans es converteix en enhorabones enfront dels ucraïnesos, més de 200.000 en protecció temporal, mentre l'asil cap a refugiats d'altres procedències s'aplica amb gran restricció. No sabem si és degut a les seves característiques europees, de refugiats de pell clara, rossos i cristians. També sembla més acceptable la llatinoamericana amb la qual ens uneix idioma i religió.

El fariseisme és notori. Ningú observa com els treballs més durs, treballs en obres públiques o construcció estan ocupats en gran part per mà d'obra africana o magrebina. S'obvia sempre a la mà d'obra Llatinoamèrica, especialment femenina que s'ocupa de l'assistència a la llar o de les necessitats de les persones de la tercera edat.

La petjada racista és notòria i provoca fets com els atacs a campaments d'emigrants en zones rurals, on són bons pel treball, però als quals després no volen veure passejant pels pobles després del treball, siguin aquests a Huelva o Lleida. O la contractació a Huelva per a la recollida de la maduixa on prefereixen personal femení magrebí més dòcil i fàcil d'explotar i fins i tot en alguns casos de sotmetre a abusos.

Aquesta situació al nostre país no és nova, es va donar també  durant el franquisme quan la immigració d'Andalusia, Múrcia, Galícia, Aragó i altres regions cap a Catalunya o Euskadi (llavors País Basc), exigida pel desenvolupament econòmic va ser rebuda per part de la població autòctona com si fossin estranys (“charnegos” o “maquetos”). I es dona la paradoxa que en molts casos van ser immigrants els integrants fonamentals en la lluita antifranquista, per la democràcia i pel reconeixement dels drets nacionals en aquestes comunitats.

A l'inici ja hem assenyalat la complexitat del tema de l'emigració i de la necessitat d'una regulació ajustada al compliment de la legalitat humanitària internacional. El que hem volgut centrar és el fet que en l'actualitat és un tema utilitzat de manera demagògica per les dretes per a situar a la defensiva a una esquerra que té dificultats per a articular un discurs que sense ser el de “portes obertes” sigui capaç de plantejar una política d'immigració amb drets.

Tot això comportaria també una reflexió per part dels països occidentals, especialment els que van colonitzar Àfrica o continuen explotant els seus recursos.

Aquests països haurien de dur a terme unes polítiques eficaces de col·laboració i desenvolupament dels països originaris de l'emigració i del conjunt del continent.

RECORDEM A GAZA I PALESTINA CADA DIA

El dia a dia a Gaza

 

nuevatribuna/ 28-08-2024

Portem més de deu mesos des que l'atac terrorista de Hamàs a Israel va desencadenar la resposta desproporcionada i generalitzada d'una destrucció total per part de l'Estat israelià sobre Gaza, sense oblidar-nos de l'increment d'intervencions dels militars i colons armats contra els habitants de Cisjordània.

L'estat d'Israel ha desencadenat una guerra d'extermini sobre la població palestina especialment a Gaza. No hi ha dubte que ens enfrontem a un cas de genocidi buscat i planificat des del Govern de Netanyahu per a fer desaparèixer del mapa la població palestina.

És evident que l'Estat d'Israel no representa el conjunt dels jueus. Però la veritat és que un Estat creat per les Nacions Unides com a resposta al genocidi jueu per part dels nazis, s'ha convertit amb el temps en un imitador dels seus antics botxins, denunciant fins i tot a l'organització internacional que va ser l'origen del propi estat israelià.

Hi ha una diferència entre una guerra i l'actuació de l'Estat d'Israel que no està lliurant una guerra, sinó que està massacrant sense cap escrúpol una població indefensa sense respectar ningú, homes, dones, nens i ancians són sotmesos a una brutalitat assassina. I això no sols s'efectua mitjançant els continus canvis d'ubicació dels gazians, fent-los deambular contínuament cap a suposades zones segures que després són bombardejades. Es sotmet també la població a la destrucció total, escoles, hospitals, edificis d'habitatges. Tot és bombardejat i alhora la població es veu sotmesa a la falta d'aigua, d'aliments, de les mínimes condicions sanitàries i humanes de vida.

Fa ja deu mesos que assistim a l'eliminació sistemàtica de la població. Més de 40.000 morts, un número inimaginable de desapareguts sota els enderrocs. La demolició i destrucció de pràcticament tots els edificis. Els atacs a escoles, hospitals i instal·lacions de les NNUU i de les ONG internacionals, l'assassinat de centenars de periodistes i personal humanitari. Res ha evitat les ànsies genocides de l'Estat d'Israel, el govern del qual ja no oculta la intenció d'expulsar tota la població palestina i construir el Gran Israel.

Enfront d'això Occident calla, o com a màxim fa lleugeres critiques amb la boca petita. És evident que Israel no s'atreviria a portar a terme aquests crims contra la humanitat si no comptés amb el suport dels Estats Units i de bona part dels països occidentals, especialment de la Unió Europea. No pot ser més farisea l’actitud  de molts governs que critiquen la guerra de Rússia contra Ucraïna, i alhora callen enfront de l'eliminació d'una població civil per part d'Israel. Un silenci que és culpable i els fa copartícips de l'actuació de l'Estat d'Israel.

Però encara és més greu que les informacions que alguns mitjans continuen emetent sobre la realitat del dia a dia a Gaza,  no podem per menys que elogiar la informació de TVE 24h i la gran corresponsal Almudena Ariza, sembla que no fan reaccionar a les nostres ciutadanies.

Enfront el silenci dels governs i la falta de  presa de mesures enèrgiques com l'embargament a Israel o la ruptura de relacions, també es nota a faltar una reacció massiva de la ciutadania.

És cert que s'han produït manifestacions, especialment importants a Gran Bretanya, i reprimides en països com Alemanya o França. Al nostre país hi ha hagut manifestacions de repulsa, però hem d'assumir que no han estat tan nombroses com la situació requereix. Lamentablement sembla que les grans manifestacions que es van produir en el “Règim del 78”, en contra de l'entrada a l'OTAN, o més properes contra la Guerra de l'Iraq, ara no s'ha aconseguit reproduir.

Això sens dubte ens dona una imatge preocupant de la capacitat de sensibilització de la nostra societat. Alguna cosa està fallant en l'esquerra i en el conjunt de la ciutadania quan la visió permanent del “horror” i de “la ignomínia genocida” no ens fa sortir al carrer a demostrar el repudi ciutadà a aquestes situacions dignes del major dels repudis.

On estan els partits polítics, les grans organitzacions ciutadanes, la mobilització dels intel·lectuals compromesos amb la defensa dels valors de la humanitat?.

El fet d'una capacitat reduïda de convocatòria de les mobilitzacions, malgrat la dignitat de la ciutadania que presencialment va participar, ens hauria de fer reflexionar sobre la salut democràtica del nostre país.

L'estat de la salut democràtica té molt a veure amb la capacitat d'indignació enfront situacions que cal denunciar com els greus atemptats als drets humans més bàsics.

Podem qualificar que el que està succeint en Palestina i més concretament a Gaza, supera els qualificatius de les situacions més greus que recentment hem pogut contemplar. L'assassinat permanent, l'opressió més radical, la reducció de més de dos milions de persones a una situació infrahumana creiem que és el més semblant a allò vist en els camps de concentració nazis.

Per molt que el secretari general de l'ONU s'esgargamelli en les seves critiques raonades a Israel. Per molt que ACNUR i les diverses Onegés humanitàries denunciïn la situació quotidiana sobre el que succeeix de manera permanent a Gaza i la Palestina ocupada, res canviarà davant uns governs occidentals que immutables aproven l'actuació de l'Estat d'Israel.

Només la mobilització de la ciutadania podria fer-nos sentir no responsables d'aquesta situació execrable i radicalment condemnable.

Recordem cada dia el que està succeint a Gaza i Palestina. NO OBLIDEM MAI EL QUE ESTEM VEIENT.

SUMAR I EL PROBLEMA DEL “EGO” DELS SEUS DIVERSOS COMPONENTS

 

Els objectius inicials de SUMAR

El projecte de SUMAR va sorgir en un moment difícil. Es tractava de fer front a la descomposició de Podemos i intentar crear un nou projecte d'esquerra alternativa que permetés la continuació del Govern de coalició progressista, aquest era el repte.

No hi ha dubte de les dificultats del repte, i més en un moment de perspectives de processos electorals continuats. Per a intentar-ho es va referenciar en la personalitat de Yolanda Díaz i en el seu saber fer com a Vicepresidenta i ministra de Treball, i en el seu projecte polític més partidari de canviar les coses en benefici de les classes populars que de plantejaments de propostes ideals. És a dir canviar les coses, crear nous drets, treballar per aconseguir beneficis concrets per a les classes treballadores i populars i fugir de demagògies fàcils per a reemplaçar-les per consecucions reals.

És evident que la personalitat de Yolanda Díaz i la seva proposta de “nou laborisme” van tenir una bona recepció. Però a la dirigent li faltava un element fonamental, una estructura organitzativa que permetés concretar la seva proposta política.

He aquí el problema amb el qual ha hagut de bregar la proposta de SUMAR. Davant la falta d'una organització sòlida es va construir una plataforma de múltiples organitzacions de l'esquerra alternativa de tota mena. Això va ser positiu en un primer moment però ha estat el punt flac de la seva continuació.

En un inici tots es van avenir a unir-se a la proposta de Díaz. Tots tenien raons objectives per a donar-li suport. Tots sortien guanyant. Així doncs, des de Más País i els Comuns a Compromís, Esquerra Unida, o grups més petits com la Chunta Aragonesista, o Més a Balears, una infinitat de partits es van unir a la proposta. A més el marc era ideal,  unes Eleccions Generals on tots podien millorar les seves expectatives electorals. En l'últim moment i tot  Podemos es va unir a la proposta de mala gana i amb reticències. És evident que el propi projecte va crear un ambient il·lusionant que va fer que gent dels diversos partits, organitzacions sindicals i societat civil organitzada donessin el seu suport i treballessin per a la candidatura.

El resultat va ser positiu per a un projecte nounat obtenint una bona representació parlamentària, tres milions de vots, i aconseguint una reedició del Govern de coalició amb el PSOE. I en gran part va ser degut  a la pròpia personalitat de la Vicepresidenta Díaz i la seva activa participació en la campanya, acompanyada en cada lloc per líders territorials. Bona part dels principals grups van millorar els seus resultats, amb l'excepció de Podemos, i alguns petits van aconseguir tenir una representació que no haguessin tingut en una altra ocasió.

El grup Parlamentari ha funcionat, fins el moment, amb una bona connexió. A més Sumar va aconseguir cinc ministeris. El primer problema que ja era previsible va ser la ruptura de Podemos i el seu pas al grup mixt.

Els problemes han sorgit amb posterioritat, quan cada partit s'ha preocupat més per conrear la seva parcel·la territorial que de plantejar-se un treball comú de crear organització en els diversos territoris. La manca de coresponsabilitat en l'expansió del projecte per tot el territori nacional ha estat total per part dels diversos partits ancorats en el seu territori i reticents a col·laborar en les necessitats del projecte comú. Ha faltat voluntat de construir organització i s'ha deixat en mans del petit nucli establert entorn de Yolanda Díaz la tasca de responsabilitzar-se en exclusiva de l'extensió.

Els resultats estan a la vista de tots. A Galícia el resultat de Sumar va ser molt deficient al no obtenir ni un escó en el Parlament Gallec. El mateix pot dir-se d'Euskadi on tan sols es va aconseguir un diputat per Àlaba.

Posteriorment es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya. Aquí els Comuns van considerar que tot era de la seva competència i Yolanda i la gent de SUMAR només van participar d'acompanyament. Els resultats tampoc van ser favorables, els pitjors obtinguts pels Comuns, que no van aconseguir obtenir els darrers resultats d'ICV-EUiA en el Parlament.

Amb posterioritat s'han celebrat les Eleccions al Parlament Europeu. En aquestes eleccions entre altres factors SUMAR s'enfrontava a la competència directa d'Irene Montero com a candidata de Podemos. La candidatura de SUMAR va ser confeccionada segons les pressions dels principals grups que componen la coalició. No es va buscar fer una bona candidatura sinó que es va sucumbir a les pressions dels partits que semblaven més forts en els seus territoris com Compromís o els Comuns que van situar als seus candidats entre els tres primers de la candidatura relegant fins i tot al candidat d'IU que és el partit que té més infraestructura territorial i que finalment es va quedar, per primera vegada, fora del Parlament Europeu. El fet més significatiu va ser que el candidat triat dels Comuns va perdre a Catalunya enfront de Podemos que no té pràcticament organització en la comunitat la qual cosa és demostrativa de l'error  en l'elecció. Així mateix aquests candidats, excepte la candidata que encapçalava la candidatura i el candidat d'IU, pràcticament no van tenir presència fora dels seus territoris tradicionals. Finalment un partit que forma part de SUMAR en el Congrés dels Diputats com és Més de Balears, va formar candidatura amb els independentistes d'ERC-EHB-BNG.

A conseqüència de totes aquestes circumstàncies Yolanda Díaz ha dimitit del seu càrrec a SUMAR amb la qual  s'obre un fort interrogant: Què ha de fer SUMAR per a tenir futur quan perd el seu millor capital com és  Yolanda Díaz?

No hi ha dubte que l'imprescindible és replantejar-se el projecte. No es pot acceptar una coalició quan els partits que en formen part no es responsabilitzen del conjunt del projecte i només els preocupa el seu propi “EGO” de ser els únics representants del seu territori. El cas de Compromís és clar. Es troba a faltar la presència de dirigents com Mónica Oltra o Joan Ribó en la seva direcció. A Compromís, com als Comuns, o fins tot a Más Madrid, només els preocupa ser les úniques referències en les seves parcel·les territorials, i tenir un paraigua més ampli que els permeti millors resultats en les generals.

Aquests és “l’egoisme” i res té a veure amb la cooperació. En tots aquests territoris existeixen altres partits com és el cas d'Esquerra Unida o altres menors que han de comptar i formar part d'una estructura de SUMAR en tots els territoris. I totes les organitzacions han de ser solidàries en les qüestions de l'organització de SUMAR en el seu conjunt.

Cal definir una organització o unitària o federada que permeti donar resposta a un electorat que es va il·lusionar davant la perspectiva d'una esquerra plural, allunyada dels tòpics “adanistas” de canvis “ideals” poc realistes i que defensi una agenda social que vagi a l'arrel dels problemes, en defensa dels drets laborals i socials, dels valors de l'ecologisme i del feminisme i que defensi les idees del federalisme tant en l'àmbit de l'Estat com de la UE, així com la defensa de la pau, la justícia i la solidaritat en l'àmbit internacional.

Si entre totes, o si és el cas entre unes quantes de les organitzacions associades a SUMAR, no són capaces d'ajudar al fet que el projecte conjunt sigui possible de realitzar política i organitzativament, el problema de la “miopia dels egos” acabarà amb el projecte i afectarà negativament el conjunt de l'esquerra alternativa i a cadascun dels seus components.

UN FANTASMA RECORRE EUROPA, I NO ÉS EL COMUNISME

 

Le Pen i Orban: la nova ultradreta

nuevatribuna/12 DE JULIO DE 2024

El títol parafraseja l'inici del Manifest Comunista de Marx i Engels. Realment en l'actualitat el fantasma que recorre Europa, tota ella, és el de la ultradreta. Des de l'Atlàntic als Urals els plantejaments il·liberals i antidemocràtics van avançant.

Ja no parlem de la situació a Rússia amb un govern autocràtic i despòtic que tracta d'emular la Rússia dels tsars. Tampoc és un exemple Ucraïna, el règim de la qual està molt lluny de ser una autèntica democràcia tenint en compte la seva restricció de llibertats polítiques i socials, tot això dissimulat per la guerra davant la invasió russa i l'ajuda occidental.

Passant a la Unió Europea cada vegada hi ha més governs en mans de la ultradreta com  són Itàlia i Hongria, i altres amb participació o suport de la ultradreta com Croàcia, Eslovàquia, Finlàndia, Països Baixos, i Suècia amb el suport extern de la ultradreta. Cal recordar  que alguns d'aquests països van ser exemple en un passat no llunyà de governs progressistes.

I fins i tot és més greu analitzar, al marge d'Itàlia, la situació dels països més importants de l'oest europeu. És el cas d'Espanya on hi ha un govern progressista però que en aquesta segona legislatura té una majoria força precària i cinc de les seves comunitats autònomes estan co-governades per Vox, i amb una ultra dretanització del tradicional  PP.

Una altra situació amb cada vegada majors incògnites és la d'Alemanya, el motor de la UE, on l'extrema dreta de AfD pot constituir-se com a segona força política després de la dreta democratacristiana, i veurem si resisteix el cordó sanitari.

Finalment hem d'assenyalar la situació de dos grans països com Gran Bretanya i França, on recentment s'han realitzat eleccions parlamentàries. Si analitzem els resultats, més enllà dels titulars de la premsa veurem com l'extrema dreta ha tingut importants avanços a nivell electoral.

En el cas britànic s'ha aconseguit  un govern laborista però si analitzem els resultats electorals del 2017 amb els del 2024 observem algunes paradoxes interessants derivades del seu especial sistema electoral majoritari.

En les eleccions del 2017 els Conservadors van aconseguir la majoria amb 13.667.213 vots, un 42,4% el que va comportar 318 escons. Els Laboristes del “radical” Corbyn van obtenir 12.874.985 vots amb un 40% i 262 escons.

En les últimes eleccions recentment celebrades els Laboristes del “moderat” Starmer van aconseguir 9.698.409 vots, un 33,7% i 412 escons. Els Conservadors van obtenir 6.824.809 vots, un 23,7% i només 121 escons. La novetat és l'aparició del partit Reformar RU del dretà Nigel Farage ( el promotor del Brexit) que va aconseguir 4.114.287 vots, només 5 diputats però amb un 14,3% dels vots.

Resumint la “gran victòria laborista” ve determinada pel sistema d'elecció majoritari i que comporta paradoxes com que Starmer amb molts menys vots que els que va obtenir Corbyn obtingui una gran majoria absoluta. I que la divisió de les dretes i la seva dretanització fa que perdin de manera rotunda malgrat obtenir 10.939.096 vots amb un 38% dels vots. Tot això ens porta al fet que la majoria socialista s'aconsegueix enfront d'una dretanització social que obté en conjunt 1.240.897 vots més que els laboristes.

També resulta d'interès analitzar les recents Eleccions parlamentàries a França. Les eleccions franceses es presenten com un fracàs de la ultradreta que queda en tercer lloc enfront del NFP i els macronistas que obtenen el primer i el segon lloc en diputats. Però la situació no és la mateixa si analitzem els vots, especialment en la primera volta abans dels desistiments en la segona volta.

En la primera volta el Nou Front Popular va obtenir 9.042.485 vots, un 28,14%. El partit de Macron va obtenir 6.820.446 vot, el 21,27%. Mentre que la ultradreta de Marine Le Pen va obtenir 10.647.914 vots, un 31,15% del total, és a dir el partit més votat en vot popular.

Cal destacar que en les Eleccions del 2022, Marine Le Pen va obtenir 4.248.616 vots, això és un 18,68% del total de votants. No hi ha dubte que la comparació amb les eleccions de fa dos anys és clara. La ultradreta creix un 12,47% de vots, que són en números globals 6.399.198 vots més. El que comporta un creixement espectacular i obre un futur bastant negre respecte a l'evolució de la política francesa.

Tot això ens porta a plantejar que Europa, i especialment la UE té davant seu una realitat política difícil que comporta que les polítiques han de canviar si no es vol que en un futur pròxim la mateixa UE pugui  explotar davant el creixement de les ultradretes ultranacionalistes, xenòfobes i antidemocràtiques i davant el rebuig a la UE d'àmplies capes de la població que la fan responsable de la seva situació.

No hi ha dubte que el conjunt de les forces democràtiques, no sols les d'esquerra, haurien de reflexionar sobre la necessitat de modificar les causes d'aquesta desafecció cap els partits tradicionals.

La UE ha de plantejar-se la urgència d'un canvi profund de les seves polítiques que comportin un acostament cap a les necessitats de la majoria ciutadana i no només centrar-se en la macroeconomia. El camí sols pot anar en una direcció, davant els reptes de futur cal explicar clarament que els nacionalismes estatals existents no poden fer front als reptes de futur, com la globalització, la mundialització de l'economia, la digitalització, etc. Però alhora  això només no és suficient. És necessari un reforçament de la UE, i un reforçament del servei a la ciutadania europea. La ciutadania europea dóna símptomes de por davant el futur i això porta a una part a refugiar-se en propostes ultraconservadores irrealitzables. El que es precisa és avançar en la Unió, en la via de la federalització de les seves polítiques, i en l'avanç d'una Europa fiscal i social que doni cobertura a les necessitats de la seva població. Federalització de la UE, creació d'una Europa Social en subsidis, salaris mínims, en condicions de treball, etc. Una Europa fiscal, amb un major pressupost que superi el ridícul 1% actual sobre la riquesa del conjunt de les economies. Major participació democràtica, amb un govern i un parlament que governin la UE, i si cal amb una segona cambra federal destinada a la representació dels estats membres (de manera similar a l'actual Bundesrat de l'Alemanya Federal).

Posar  la ciutadania en el centre i reforçar la democratització i federalització de la UE és imprescindible si es vol evitar la seva deterioració i fracàs que seria sens dubte el de tota la seva ciutadania. O avançar o fracassar aquest és el dilema de la UE. Més que pensar en ampliacions s’ha de consolidar  l'actual Unió. Més estrènyer i consolidar abans que abastar més. I per cert la defensa de la pau ha de ser un factor bàsic de la política europea, tornant als principis dels “pares fundadors” que van crear l'embrió de la Unió per a bandejar el fantasma de més guerres europees.