.jpg) |
| Que vol ser la UE? |
nuevatribuna/25 de noviembre de 2024
En l'actualitat la UE
està en un moment decisiu de cara al seu futur. I hem d'acceptar que l'actual
conjuntura política fa que el futur de la UE es pugui preveure com de difícil
trànsit. Tres fets condicionen de manera important el futur europeu. L'evolució
de la guerra a Ucraïna, la Presidència de Trump als Estats Units i el creixent
i fort avanç de la ultradreta als països de la UE.
Des d'un punt de
vista progressista s'ha defensat amb raó, com de manera reiterada ha escrit per
exemple Nicolás Sartorius, que el futur de la UE seria avançar cap a una Europa
Federal amb una major integració a nivell econòmic, polític i social. Coincideixo
amb Sartorius que aquest seria l'objectiu desitjable, però alhora haig de
plantejar que és difícilment possible. L'evolució de la UE en les últimes
dècades no ens permet tenir esperances en aquest sentit.
Ja als anys 80 del
segle XX va haver-hi plantejaments clars en el primer Parlament Europeu triat
per sufragi per tal que s'avancés en un projecte federal de la llavors UE de 9
països.
Polítics d'esquerres com Altiero Spinelli i Enrico Berlinguer van
plantejar clarament aquest objectiu a mitjà termini en el plenari del Parlament
Europeu. Però les seves paraules van anar a parar a l’aigüera. Així Berlinguer ja
va denunciar en el Parlament Europeu en 1980 “els dirigents europeus estan
interessats en una liberalització dels mercats i el comerç…però no tenen el
mateix interès en l'adopció de polítiques comunes que persegueixen l'objectiu
d'un desenvolupament econòmic i social més equilibrat i just…. el que condemna tot el continent a una decadència general”.
No obstant això, és
cert que sota la Presidència de Jacques Delors la UE es va caracteritzar per un
període de compromís amb les llibertats, la justícia social i la solidaritat
com a valors bàsics de la Unió. En aquest període van ingressar els tres països
acabats de sortir de règims totalitaris com Grècia, Espanya i Portugal. Amb
posterioritat la UE es va ampliar l'any 95 a Àustria, Suècia i Finlàndia amb el
que la UE pràcticament abastava tota l'anomenada Europa Occidental.
El plantejament d'una
ràpida expansió i integració a la UE cap als països de l'Europa de l'òrbita
soviètica significa optar per una Unió més àmplia però menys integrada, és a
dir la UE opta per ser més àmplia i ser menys cohesionada. El procés d'ampliació
dels països de l'Est d'Europa va ser molt més “light” que els anteriors,
amb menys exigències i amb menors ajudes. Avui dia podem dir sense por
d'equivocar-nos que països com Romania o Bulgària no han conegut les condicions
de desenvolupament que es van plantejar amb Espanya o Portugal.
L’ actual UE està
molt menys cohesionada que l'anterior a l'ampliació a l'est i això sens dubte
pot tenir repercussions crítiques en el seu futur, i com a “mostra un botó”
: l'Hongria de Orbán, i no és ni molt menys l'únic cas.
La concepció d'una
Europa Unida no està en el seu millor moment i això és la causa en gran part
d'un antieuropeisme latent en bona part de la societat i que es reflecteix en
el reforç de les posicions nacionalistes i d'ultradreta que apareixen en
nombroses capes de la societat europea.
L'abandó de
l'objectiu d'una ciutadania europea, d'una unitat política real i de la
prioritat de la cohesió social en l'àmbit de la Unió, és un fet preocupant que
comporta l'allunyament social i la falta d’estímul de la concepció unitària
europeista i el ressorgiment de sentiments nacionalistes incompatibles amb la
realitat del món globalitzat. I això comporta al fet que la UE sigui en la
pràctica un ens econòmic important i un “nan polític” en l'esfera
internacional (i no parlem de les nacions que la conformen que són “pigmeus”
en un món de gegants”).
A més, des del 2012
la UE ha sofert tres crisis de característiques molt diferents. La primera va
ser la derivada de la crisi financera global del 2007 i que va afectar de
manera dispar als diversos països de la UE segons el seu grau d'endeutament.
Aquesta situació es transforma en una crisi del deute genuïnament europeu en
2012.
En segon lloc la crisi de la COVID-19. De forma totalment
contrària va actuar la UE davant la “Pandèmia del COVID-19”. Des de
l'inici la UE de manera ràpida va treballar en coordinació amb els seus Estats
membres per a protegir la salut i el benestar social dels seus ciutadans.
Alhora va coordinar una resposta per a mitigar l'impacte socioeconòmic de la
pandèmia donant suport a la seva recuperació econòmica.
D'aquesta manera es
va aprovar el Pla de Recuperació per a Europa de gairebé 2.000 bilions d'euros
per al període 2021-2027, per a contribuir a la recuperació de la UE i donar suport a la inversió per a la transició
ecològica i digital. I alhora establir tres xarxes de seguretat per a fer
costat als treballadors, les empreses i els països integrants.
En tercer lloc la crisi de la guerra. La guerra d'Ucraïna
ha significat un nou pas enrere de la UE. Des de l'inici de la invasió rusa la
UE va renunciar a efectuar un paper de mediador i d'intermediari per a tal d’aconseguir
la pau entre Rússia i Ucraïna, i s'ha sotmès al seguidisme de l'OTAN i la
direcció dels Estats Units. Europa està pagant un elevat preu polític. No és en
aquests moments interlocutor per a un acord de pau i només és un adjunt a la
política americana i otanista. Així mateix, Europa està sent impactada de
manera negativa en el camp econòmic especialment pel que fa al subministrament
energètic, i això ha afectat la tradicional locomotora alemanya. I novament la
UE apareix com a un element subaltern en la política internacional.
Així mateix, la seva
posició bel·licista en aquest conflicte, amb tots els riscos que comporta, es
contraposa al silenci de la majoria dels països de la UE davant el genocidi
d'Israel amb el poble palestí.
En les últimes
eleccions al Parlament Europeu es va reflectir el greu ascens de les forces de
la ultradreta i ultranacionalistes en gran part dels països de la UE, la qual
cosa també es reflecteix en el pes de les ultradretes a molts governs de la UE.
Això al seu torn comporta a la dretanització dels conservadors
europeus i una major feblesa de les esquerres diverses. Tot això ens allunya de
qualsevol possibilitat d'avançar cap a la necessitat de majors polítiques
socials i democràtiques integradores en l'àmbit de la Unió. I per contra la possibilitat
d'un anacrònic retrocés cap a posicions nacionalistes la qual cosa comportaria
una forta posada en qüestió de la mateixa Unió Europea.
Ara caldrà afegir en
un futur pròxim la Presidència de Trump als Estats Units amb un increment de
les polítiques proteccionistes i un manteniment del condicionament de la UE a
unes directrius foranes contràries als interessos objectius d'Europa. Com ja
assenyalava fa molt temps Enrico Berlinguer “els Estats Units
tracten d'impedir qualsevol possible paper autònom d'Europa en el camp polític
i econòmic i d'evitar una transformació del seu ordre social”.
És per això que
lamentablement en aquests moments patim una regressió a la Unió Europea. La
qual ens pot portar a una Unió sense rumb clar de futur i en direcció contrària
a la desitjable federalització del projecte comunitari, així com a la seva
necessària independència dels interessos de la resta de potències. I això ens
condemnaria a ser irrellevants en l'àmbit internacional.
I aquest fet, ser
únicament un mer espai econòmic pot ser el futur que ens espera si es realitza
la nova ampliació a 13 nous països de la zona dels Balcans, poc desenvolupats
econòmica, social i políticament, si abans no es realitza pels actuals membres,
o com a mínim una part important d'ells, un canvi qualitatiu en el camí d'una
major integració i consolidació política, econòmica i social en clau
federalista. És a dir, un nucli fortament cohesionat i una perifèria econòmica
amb els països que no desitgin una major integració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada