DEMAGÒGIA SOBRE LA IMMIGRACIÓ

 

No podem obviar que la immigració és un fenomen complex que s’ha d'analitzar i tractar de donar-li solucions que no passin ni per “portes obertes” ni per repressió i expulsions indiscriminades. És un tema que no és senzill i que no pretenem abordar en la seva globalitat. L'única cosa que intentem en tot cas és denunciar el fet que les dretes de tota mena als països occidentals utilitzen la immigració com a un element per a llançar una campanya demagògica presentant-la com el principal problema de les nostres societats.

Les societats occidentals on es donen fortes pulsions contràries a la immigració són alhora demandants de la mateixa des del punt de vista econòmic. Davant la falta de mà d'obra nacional, les empreses demanden mà d'obra externa no sols per a la seva utilització sinó per a tenir el necessari “exèrcit de reserva” que permeti rebaixar les exigències de la població treballadora.

Aquest no és un problema actual. L'emigració s'ha produït al llarg de la història moderna. Només cal recordar que la població blanca dels Estats Units o Austràlia és fruit de l'emigració europea. Els Estats Units varen tenir una primigènia immigració blanca, anglosaxona i protestant que avui compon la minoria “WASP” dominant i que inclou a la majoria de les elits del país. Posteriorment va rebre nombroses poblacions d'un altre tipus, unes forçades com els esclaus negres, o mà d'obra xinesa, i una altra d'origen europeu (irlandesos, italians, nòrdics, eslaus, etc.). És a dir, és un país d'immigrants que ara vol frenar l'al·luvió d'emigració pobra procedent de Llatinoamèrica, i que serveix de base a la campanya electoral de Trump que els presenta com el perill més greu per a una inexistent identitat nord-americana.

La utilització demagògica de la immigració com a base de les polítiques de les dretes s'estén com una ona també a la UE. La demagògia sobre els perills de l'emigració, substancialment africana o àrab s'està convertint en la base d'una hegemonia ideològica de la dreta en aquests moments que ha arribat a contagiar  governs de centre esquerra com l'alemany o el britànic i que és carta de naturalesa de pràcticament tota la dreta continental.

Tot això és contradictori amb la pròpia història de molts països. Portugal, Espanya, Itàlia o Grècia van ser no fa gaire temps exportadors d'immigració cap a Alemanya, Suïssa, Bèlgica, França o Llatinoamèrica. Una emigració forçada de caràcter polític, com l'espanyola després de la guerra civil o com la econòmica a la recerca de treball en les dècades posteriors a la II Guerra Mundial.

La dreta i gran part de la població sembla oblidar aquest passat recent. Hem d'insistir que es tracta d'una posició ideològica i dogmàtica, l'objectiu de la qual és desgastar la base electoral de l'esquerra. Aquesta posició contrasta de manera directa amb les necessitats de la pròpia dreta econòmica i les necessitats socials de més treballadors per a potenciar el desenvolupament econòmic.

Un dels objectius de la dreta i la ultradreta política és enfrontar els sectors més desfavorits de la classe treballadora nacional amb la immigració a la qual es presenta com a competidora que ven a disputar-los no sols el treball sinó les ajudes socials, i els serveis públics sanitaris o educatius. Tot això a partir d'arguments fal·laços. Un exemple d'això es demostra en les eleccions en la part oriental d'Alemanya, on la ultradreta de AFD utilitza la campanya de la por als perills de la immigració en uns estats, zones empobrides respecte a la resta del país, on contradictòriament la presència de l'emigració és escassa.

Altres casos es basen en la difusió de faules sobre la delinqüència i atacs a ciutadans per part d'immigrants, en molts casos falsos però que han permès en casos com Gran Bretanya que la ultradreta hagi provocat greus disturbis socials violents. El lamentable és que enfront d'això, l'esquerra moderada plantegi restriccions en la seva política migratòria com ha anunciat el canceller Sholtz, o com el “premier” Strarmer buscant a la Itàlia de la neofeixista Meloni solucions per a aplicar com l'externalització de centres d'internament en tercers països. Això significa rendir-se a l'ofensiva il·liberal capitanejada des de les ultradretes “trumpistas” i neofeixistes.

Totes les anàlisis econòmiques demostren l'efecte positiu de la immigració en tots els sentits, tant d'aportació econòmica i fiscal al país com, donada la seva joventut, la reduïda utilització dels serveis públics, tot això al marge del rejoveniment d'una població envellida derivada de l'escassa taxa de natalitat.

És necessari denunciar la hipocresia en el cas espanyol de les campanyes antimmigració iniciades per VOX i secundades ara pel conjunt de la dreta. Recordem que tot es va iniciar per la proposta de redistribució dels menors no acompanyats entre les diverses comunitats autònomes. Aquesta primera discussió que va provocar la ruptura dels governs del PP i Vox, es transforma en una campanya antinmigració global del PP contra el Govern de Coalició, finalitzada amb la visita de Feijoó a Meloni.

Cal assenyalar així mateix que totes les mirades es dirigeixen cap a l'arribada de “cayucos” i dels emigrants africans o magrebins, mentre ningú assenyala que la principal porta d'immigració a Espanya és l'aeroport de Barajas per on entra la majoria de la immigració, que és fonamentalment llatinoamericana al nostre país. Ningú parla de la immigració xinesa o asiàtica en part perquè aquesta crea els seus propis petits negocis i no competeix amb la mà d'obra nacional.

És destacable així mateix el racisme que comporta. Així tot el rebuig cap els emigrants negres o musulmans es converteix en enhorabones enfront dels ucraïnesos, més de 200.000 en protecció temporal, mentre l'asil cap a refugiats d'altres procedències s'aplica amb gran restricció. No sabem si és degut a les seves característiques europees, de refugiats de pell clara, rossos i cristians. També sembla més acceptable la llatinoamericana amb la qual ens uneix idioma i religió.

El fariseisme és notori. Ningú observa com els treballs més durs, treballs en obres públiques o construcció estan ocupats en gran part per mà d'obra africana o magrebina. S'obvia sempre a la mà d'obra Llatinoamèrica, especialment femenina que s'ocupa de l'assistència a la llar o de les necessitats de les persones de la tercera edat.

La petjada racista és notòria i provoca fets com els atacs a campaments d'emigrants en zones rurals, on són bons pel treball, però als quals després no volen veure passejant pels pobles després del treball, siguin aquests a Huelva o Lleida. O la contractació a Huelva per a la recollida de la maduixa on prefereixen personal femení magrebí més dòcil i fàcil d'explotar i fins i tot en alguns casos de sotmetre a abusos.

Aquesta situació al nostre país no és nova, es va donar també  durant el franquisme quan la immigració d'Andalusia, Múrcia, Galícia, Aragó i altres regions cap a Catalunya o Euskadi (llavors País Basc), exigida pel desenvolupament econòmic va ser rebuda per part de la població autòctona com si fossin estranys (“charnegos” o “maquetos”). I es dona la paradoxa que en molts casos van ser immigrants els integrants fonamentals en la lluita antifranquista, per la democràcia i pel reconeixement dels drets nacionals en aquestes comunitats.

A l'inici ja hem assenyalat la complexitat del tema de l'emigració i de la necessitat d'una regulació ajustada al compliment de la legalitat humanitària internacional. El que hem volgut centrar és el fet que en l'actualitat és un tema utilitzat de manera demagògica per les dretes per a situar a la defensiva a una esquerra que té dificultats per a articular un discurs que sense ser el de “portes obertes” sigui capaç de plantejar una política d'immigració amb drets.

Tot això comportaria també una reflexió per part dels països occidentals, especialment els que van colonitzar Àfrica o continuen explotant els seus recursos.

Aquests països haurien de dur a terme unes polítiques eficaces de col·laboració i desenvolupament dels països originaris de l'emigració i del conjunt del continent.