RAIMON UN DELS NOSTRES

Publicat a Revista TREBALL/ 31.05.2017

Nuevatribuna | 03 de Junio de 2017


El diumenge 28 Raimón va dir adéu als escenaris en el Palau de la Música. Va ser un recital típic del nostre amic, amb sobrietat, amb senzillesa però amb un perfecte ordre i concepció de les cançons triades.

Raimón va repassar el conjunt de la seva llarga carrera però deixant prou petjades per a descriure gran part de la seva concepció com a persona, com a cantant i com a ciutadà compromès i destil·lant de forma clara la seva concepció ideológica.

Raimón, l’home i el cantant són sens dubte “un dels nostres”, i a llarg del darrer recital va deixar molt clara la seva concepció ideològica i humana. Raimón va recordar les seves primeres cançons des de “Som” fins “Al vent” cançó que va definir com el seu inici i la seva cloenda. Però Raimón cantà les seves cançons més intimistes i personals vinculades a Itàlia i a l’Annalissa, passant per les cançons que representen la seva vinculació amb la llengua i la cultura catalanes, des de una àmplia visió cultural reflectida en els versos cantats dels poetes Ausiàs March i Rois de Corella (del seu País Valencià d’origen), Anselm Turmeda ( Illes) i Espriu ( Catalunya).

Però Raimón també va deixar molt clar els seus orígens que no oblida per que no vol perdre la identitat, i malgrat el desconeixement d’alguns dels seus espectadors que van tractar d’identificar amb el crit de “independència”, ell va deixar explícites dues coses: la seva identificació amb les classes subalternes i una concepció molt clara que va des del seu primigeni “instint de classe” fins  la seva clara “consciència de classe”.

Raimón va anar desgranant paisatges del seu pensament com a “No el coneixia de res” on fa referencia al lluitador desconegut amb cinc anys de presó a l’esquena que li explica com és d’important l’educació de la joventut si es vol alliberar. Va passar per la seva comprensió de la “espriuana” fraternitat plurinacional dels pobles ibèrics amb cançons com “País Basc” o “18 de Maig a la Villa” referència del seu històric recital a Madrid.

I va arrodonir la seva adscripció ideològica que no partidista amb cançons clarament combatives com “Als anys 40 quan jo vaig nàixer”, a la dedicatòria a tots els lluitadors clandestins amb la cançó que en el seu moment va dedicar a Gregori López Raimundo “T’he conegut sempre igual” fins a culminar amb temes com “D’un roig encès” com ell voldria les paraules i el món, a “Jo vinc d’un silenci” on ret homenatge a la lluitat d’alliberament de les classes subalternes per part de qui no vol perdre ni els seus orígens ni la seva identitat, i com no al “Diguem no!” de la fam que és pa dels treballadors i dels homes tancats a la presó plens de raó. I fins i tot es va esplaiar explicant la raó per la qual va cantar  “Amanda” com a homenatge a Victor Jara, l’única no composta per ell.

La veu de Raimón, la humanitat, la tendresa, la profunditat, la lluita que desprenen les seves cançons ens són tan actuals ara com abans. Es cultura en estat viu. Es alhora defensa dels drets nacionals i dels drets socials. Són una història del nostre temps feta cançons.

Són en gran part un relat de la trajectòria personal de molts de nosaltres.

Va ser en definitiva un recital d’acomiadament acurat i encertat per part d’un Raimón en plenitud de facultats que tanca una pàgina de la seva historia personal. Per sort les seves cançons, els seus discs, continuaran amb nosaltres. Moltes vegades per donar-nos moral en moments de defalliment.

I sens dubte la personalitat de Raimón perdurarà sempre entre nosaltres per que “ELL ÉS UN DELS NOSTRES”.