ON ES L'ESQUERRA?

Representació de l'esquerra

Nuevatribuna | 10 de Febrero de 2017


Gran part de la gent que es considera d'esquerres està actualment profundament desorientada. Cap de les actuals opcions polítiques sembla reflectir les seves aspiracions. Fins i tot el desig d'il·lusionar-se s'enfronta a l'actualitat de la situació dels partits que es presenten com a alternatives a la dreta triomfant.

Només cal veure la realitat del PSOE o de Podemos, on la manca de debat polític real es substitueix per lluites caïnites pel poder. Es nota a faltar un debat en profunditat que vagi de l'anàlisi global a la realitat concreta i prioritzi les propostes polítiques des de les que afronten les contradiccions principals fins a les que afecten qüestions complementàries.

Es troben a faltar els conceptes ideològics que antany van ser fonamentals i que ara precisen sens dubte d'actualització però que són igualment necessaris. Fins i tot en el debat per a la conformació d'un nou subjecte polític a Catalunya s'obvien les bases ideològiques del projecte i es cobreixen amb una combinació i barreja de propostes procedents de les parts confluents sense establir conceptes ideològics definits i  sense establir prioritats en un “totum revolutum”.

En el cas del PSOE o de Podemos ni tan sols es guarden les formes i les propostes polítiques queden relegades al debat de les persones.

Un PSOE en crisi d'identitat

En el PSOE tot es centra entre un exsecretari que es reclama genèricament d'un socialisme d'esquerres que només ho concreta en la seva oposició a la dreta del PP sense més. La seva experiència anterior com a màxim dirigent del PSOE solament ens va deixar clar que la seva política es basava en un tacticisme amb una única estratègia tractar de fer-se amb el govern sense un objectiu clar de per a fer què. El PSOE  ja fa molt temps que ha renunciat a ser un partit socialdemòcrata conseqüent i ha abraçat la concepció socio-liberal que es centra en la defensa de drets individuals i llibertats públiques però amb una renúncia expressa a anar cap a una transformació social. Si és criticable l'ambigüitat de Sánchez ja no entrarem a analitzar la posició dels seus contraris, “els barons”, que el seu objectiu és aconseguir que gens canviï en la trajectòria del PSOE i amb la finalitat de recuperar el bipartidisme tradicional.

 

Més trist és l'espectacle en Podemos que en poc temps ha passat d'aparèixer com a una esperança nova, i en alguns aspectes amb un cert infantilisme polític, a aparèixer com a una opció envellida i que xipolleja en el fang de la lluita caïnita com en la pitjor de les històries dels vells partits de l'esquerra clàssica.

Podemos dividit

En una situació econòmica social complexa a tot nivell com mai ens hem trobat des dels anys 30 del passat segle, no s'albira cap anàlisi de la complexa situació internacional dominada per la globalització sense regles, ni com fer front a l'avanç de la ultradreta proteccionista i nacionalista que  tracta de desbancar  la dreta neoliberal hegemònica.

No hi ha propostes de com fer front dins del nostre país a la situació global que ens envolta. Tant uns com altres semblen menysprear qualsevol anàlisi marxista de la realitat i no ho substitueixen per cap altre tipus d'anàlisi estructural de la realitat. Tot són propostes inconnexes per a fer front a diversos problemes de la realitat sense establir en cap moment una estructuració de les contradiccions principals a les que ens enfrontem. Així es fa molt èmfasi en la situació d'emergència social en què ens trobem i es plantegen propostes d'afrontar-la però sense plantejar-se en cap moment la raó última d'aquesta situació, la falta de treball digne. El factor de la centralitat del treball en la política està desaparegut de l'anàlisi dels polítics de progrés, per no dir d'esquerres. I en conseqüència el concepte de classes socials i de la confrontació de classes també.

Els partits actuals suposadament d'esquerres semblen fugir de l'anàlisi de la història i es desvinculen de qualsevol relació amb les opcions transformadores del passat.

 

Evidentment no es tracta d'aplicar fórmules del passat però si d’utilitzar-les com a elements de reflexió. El PSOE actual no és recognoscible en una genuïna tradició reformista de la socialdemocràcia, i Podemos no vol saber res del passat, obviant la riquesa d'anàlisi que s'ha donat en l'esquerra alternativa. Com a màxim citen  Gramsci però sembla que sense comprendre ni la seva anàlisi ni la seva tradició.

 

Aquesta situació no es dóna únicament al nostre país sinó que és generalitzada als països desenvolupats. Només cal veure la falta d'alternatives a l'actual situació d’ Europa, tots ens alarmem davant la seva manca d'humanitat davant els refugiats, però ningú es planteja que fer per a transformar una UE que no ens agrada, fora de genèrics “eslògans” com “una altra Europa és Possible”, sense dir ni com, ni que alternatives concretes es plantegen, i evidentment com i qui i amb qui es porten a la pràctica.

Trump l'ultradreta que avança

La renúncia a plantejar la centralitat del treball porta a elucubrar posteriorment sobre el desmembrament i segmentació de la classe obrera que veiem com en molts casos cau a les mans polítiques de la dreta o ultradreta política, i llavors es demonitza. Però les raons del “Brexit”, de la victòria de Trump, o dels vots obrers  Le Pen, tenen arrels profundes en la deixadesa de les organitzacions polítiques suposadament d'esquerres. En moltes ocasions l'esquerra realment existent ha prioritzat altres aspectes relatius a drets socials o llibertats de diversos col·lectius als problemes d'un món del treball avui molt més plural i segmentat  que abans, quan haurien d'haver combinat les noves problemàtiques sense desatendre les que tradicionalment havien defensat.

 

Un clar exemple són les polítiques dutes a  Gran Bretanya on els laboristes de Blair es van desentendre del món sindical i del treball, les Reformes Laborals i antisindicals dels socialistes espanyols i francesos o de l'italià Renzi, per no parlar de la política dels Schroeder o  Clinton al servei dels interessos dominants. Tot això ha portat a amplis sectors de la classe treballadora a sentir-se no representada políticament i caure en la pèrdua de la seva consciència de classe i deixar-se arrossegar per la demagògia de la ultradreta nacionalista i individualista.

El precedent del feixisme

Aquest fet no és històricament nou, ja en el passat segle sectors de classe obrera, especialment la més baixa i desclassada va ser atreta pel nacionalisme del nazisme alemany o del feixisme italià.

Els nostres polítics progressistes haurien de recordar i analitzar el passat per a repensar les polítiques de futur.

L'esquerra desorientada