EL “MUTIS” DE LA SOCIALDEMOCRÀCIA EUROPEA

nuevatribuna/28de Marzo de 2016


La caiguda del “mur de Berlín” i del bloc soviètic va comportar també l’entrada en recessió del paper de la socialdemocràcia europea en els països de l’Europa Occidental. La fi del bloc adversari de l’Europa occidental capitalista no sols va significar el definitiu arraconament del paper dels partits comunistes occidentals sinó que a la vegada també va significar l’entrada en decadència dels qui havien estat els seus competidors en el camp de l’esquerra, la socialdemocràcia.

Els partits socialdemòcrates havien estat generalment acceptats pels poders econòmics dominants com una eina per a frenar l’avenç electoral dels partits comunistes a partir de l’inici de la “guerra freda”. Els poders econòmics fins i tot acceptaven les propostes de reforma del sistema sempre que no es posés en qüestió el propi sistema, i en aquest sentit eren l’alternativa a les opcions de dretes, conservadores o lliberals, que eren les més fidels representants del capital. Fins i tot a la socialdemocràcia se l’arribava a denominar des de l’esquerra comunista com el “fidel gestor del capitalisme”, ja que les seves reformes permetien evitar l’esclat social.

Tot això va canviar amb la caiguda del bloc soviètic. El comunisme es diluïa com a alternativa i al capital ja no li calia cap projecte que comportés reformes i límits al poder del “lliure mercat”.

La socialdemocràcia que pot presumir de ser en gran part l’impulsor de l’estat del benestar i que fonamentalment va beneficiar amb el seu reformisme les classes treballadores de l’Europa occidental, es va veure aviat desallotjada del seu paper de mitjancer entre el capital i el treball. Desprès de l’enfonsament de l’enemic soviètic, el capitalisme es va trobar sense adversari i va anant imposant el seu model econòmic arreu amb l’impuls de la globalització.

La socialdemocràcia europea no sembla haver sabut reaccionar davant la nova situació política i la dreta es va anar imposant amb polítiques cada vegada més liberalitzadores representades especialment per les polítiques ultraliberals de Margaret Thatcher. Desprès d’una etapa en que la dreta va governar de forma generalitzada als principals països europeus, apareix amb diverses formes la “tercera via” laborista de Blair, que significa res més que una política que deixa enrere el caràcter fortament reformista de la socialdemocràcia i es converteix en una socialdemocràcia “descafeïnada” o lo que podem conèixer com a “social-liberalisme”.

Blair i Schröeder la via "light" de la socialdemocracia

Amb aquesta política ni tal sols es posen en qüestió temes com les privatitzacions de bens d’us públics sinó que es produeix fins i tot un divorci amb el sindicalisme, una acceptació del liberalisme econòmic sense restriccions, l’acceptació de l’esquema “tacherista” del “capitalisme popular” i el retall de lo públic en benefici de lo privat. Així mateix la primacia dels factor macroeconòmics de l’economia per sobre del benestar de la ciutadania.

Aquesta nova idea presideix també les polítiques especialment del segon govern de Schroeder a Alemanya amb l’aprovació de les primeres mesures d’austeritat a la UE, els programes Hartz o Agenda 2010, que va ser el pròleg i l’exemple de les futures polítiques d’austeritat a Europa arran de la crisi econòmica.

CDU-SPD la "gran coalició" de la austeritat

La crisi econòmica derivada de la crisi financera de finals dels 2000, va ser sens dubte un exemple de que el sistema econòmic ultraliberal de la dreta no funcionava i calien canvis. Fins i tot el conservador Sarkozi va fer famosa la frase de que calia “refundar el capitalisme”. Era l’exemple més clar de que calia canviar de polítiques ja que la de la dreta del lliure mercat s’havia demostrat negativa. Malgrat això la gestió de la crisi fins ara en el marc europeu es va deixar en les mateixes mans dels responsables de la crisi. I la socialdemocràcia europea no sols no va ser capaç de presentar cap alternativa, sinó que va ser seguidora i còmplice de les noves polítiques d’ultraausteritat.

Tres exemples són clars per a veure aquesta inacció total i sotmesa de la socialdemocràcia a les polítiques de la dreta encarnades per Àngela Merkel:

Schultz i Junckers la coalició de la UE

1.- El Govern conjunt de la Unió europea per part dels democratacristians, els lliberals i els socialdemòcrates de tota la crisi i de l’aplicació de les seves polítiques. Hem vist que els socialistes no van moure un dit per ajudar a Tsipras i Syriza, al contrari els interessava que fos derrotada una veu alternativa. Ara mateix podem veure com Hollande ha aplicat una Reforma Laboral a França inspirada en la del PP de Rajoy. Hem vist com Renzi s’aliava amb Berlusconi per a eliminar el pluralisme de la vida política italiana o com legislava amb polítiques contràries a les classes treballadores amb retalls a la funció dels sindicats.

2.- La socialdemocràcia juntament amb les dretes conservadores i lliberals són partidàries de la signatura del TTIP amb Estats Units amb el que significaria de pèrdua de drets no sols de sobirania pels Estats membres front a les multinacionals, sinó de pèrdua de drets socials, ecològics, laborals i de consum per a la ciutadania europea.

TTIP el lliberalisme total

3.- La política envers el refugiats i el Pacte amb Turquia, adoptat no només per la dreta conservadora sinó per la majoria dels socialdemòcrates. Fins i tot a Alemanya els dirigents del SPD han tingut una actitud critica front a la cancellera Merkel pel seu inicial suport a la entrada del refugiats.

Refugiats la "vergonya" dela UE

Aquest “mutis” polític dels socialdemòcrates, aquesta manca de proposar polítiques de progrés diferents de les de les dretes és una molt mala noticia pels partidaris del canvi en els diversos països i en el conjunt de la UE.

Per aconseguir un canvi caldrà aixecar una alternativa realment de progrés i d’esquerres molt àmplia i en aquesta alternativa fóra bo comptar amb el que encara representa la socialdemocràcia. I això no serà possible si no es veu forçada a canviar. Com va passar a Portugal. Es per això que cal considerar important el paper que pugui jugar, si perdura en el seu lideratge, l’actual líder laborista Jeremy Corbyn. Ell ha vist la necessitat de girar cap a l’esquerra si  el laborisme encara pretén  representar les classes populars, i no passi com a Escòcia on el SNP ha fet polítiques públiques que han superat  les que defensaven els successius dirigents laboristes anteriors a Corbyn. Fora bo que aquesta visió diferent es consolidi i sigui capaç de contagiar  d’altres partits socialdemòcrates si pretenen continuar sent una referència per a les classes populars desprès de tot el que han fet en els últims 25 anys.

Jeremy Corbyn la esperança laborista

EUROPA, “EL PLA B” I LA SOLIDARITAT DE CLASSE

nuevatribuna/09 de Marzo de 2016


La deriva de la Unió Europea comença a ser summament preocupant per a qui defensa el somni d’una Europa unida basada en la solidaritat, la llibertat i la democràcia. Una Europa que uneixi els pobles en la fraternitat i allunyi per sempre el fantasma dels enfrontaments provocants pels nacionalismes intolerants.

La crisi grega i posteriorment l’actuació de l’UE en el tema dels refugiats, amb un acord que ataca els principis de la pròpia UE pel que fa al dret d’asil, juntament amb l’acord per a impedir el “Brexit”, i el retall del dret a la lliure circulació i les suspensions parcials de l’espai “Schengen” són manifestacions d’un rumb erroni per part d’unes institucions europees que estan esdevenint més intergovernamentals i menys comunitàries.

Cada cop més sectors de la població manifesten el rebuig a l’actual model d’UE. Però el rebuig va en dos sentits totalment contradictoris. D’una banda hi ha el perill del creixement dels fenòmens nacionalistes enfront d’un ideal d’unitat europea, això significa el retorn al passat, als vells nacionalismes dels diversos estats, amb tot el perill d’un futur basat en l’egoisme dels interessos particulars de cadascú, i la pèrdua del caràcter solidari del somni de l’Europa Unida. Es el futur de la xenofòbia i el rebuig als diferents, és el retorn a un vell model que només va causar enfrontaments, guerres i dolor en el segles passats.

Manifestacions per un altra Europa

D’altra banda, enfront a la errònia direcció dels actuals mandataris de l’UE, i enfront també al retorn cap els vells nacionalismes hi ha tot un seguit de gent partidària de lluitar per un canvi en l’evolució de l’actual UE, en una refundació de la mateixa que vagi en la direcció de l’origen fundacional de la pròpia UE. Es tracta de crear un fort moviment a favor d’un aprofundiment en la democratització de les institucions europees que comporti un gir radical en el seu funcionament i els seus objectius.

Cal posar fi a un funcionament de l’UE al servei dels grans interessos econòmics i financers. Una UE governada tecnocràticament per unes institucions cada cop més mancades de legitimitat democràtica que ofeguen la ciutadania i  pobles sencers amb polítiques de privatització dels serveis públics i que destrueixen els drets socials i laborals. Una UE que salva els interessos privats dels monopolis financers a costa de sacrificar els interessos col·lectius de les classes populars europees. Una UE tancada en si mateixa, aïllada com una fortalesa que exclou i expulsa  tot el que sigui diferent, com demostra el darrer acord UE amb Turquia. Una EU que ja no vol ser model d’un sistema productiu més equitatiu sinó que es tanca enfront els paries del món a l’hora que estableix tractats negociats de forma fosca i quasi clandestina per a obrir-se al poder dels capitals multinacionals amb tractats com el TTIP. Es tracta d’establir de forma definitiva la primacia del capital internacional, especialment el financer i especulatiu, a l’hora que es redueixen les garanties dels sistema democràtic i l’estat de dret. Es tracta d’eliminar totes les tanques al comerç internacional, a la vegada que es retallen els drets i normes que protegeixen els ciutadans europeus,  les classes treballadores i  les seves condicions socials, laborals i ambientals. Es a dir liquidar el durant molt temps denominat “model social europeu” que havia estat un model de referència i on s’emmirallaven molts com a una referència de model productiu amb drets. Aquesta és la Unió Europa a la que estem arribant sota el domini polític dels conservadors del PPE i els lliberals europeus, amb el silenci i l’aquiescència d’uns socialistes mancats de projecte.

Avui sectors diversos en molts països de la UE es plantegen la necessitat de crear un front comú que eviti aquesta deriva actual de l’Europa comunitària. Ja fa temps gent com Oscar Lafontaine ve plantejant la necessitat de construir una consciència europea de canvi. Lafontaine abans del triomf de Syriza a Grècia  ja plantejava la impossibilitat d’un canvi en un sol país dins de la UE. I defensava que si es volia un canvi amb possibilitat real de fer front als mercats calia que fos un canvi a escala del conjunt de la UE o  com mínim de la zona Euro. L’exemple de Grècia deixa clar que l’actual model autoritari de la UE no permet la democràcia en un sol país, que la UE de l‘euro i la pèrdua de sobirania dels estats amb la moneda única fomenta un espai de “sobirania limitada”.

JL Melenchon-  i el Pla B

Com defensa Varoufakis i l’altra gent que amb ell defensen el “Pla B” per  a Europa, o el “DIEM25”, o organitzacions de l’Esquerra Unitària Europa, o una gran part dels Verds Europeus, o com defensa la Confederació Europea de Sindicats (CES), es fa necessari lluitar per un altre Europa i això no és possible sense un fort moviment polític i social unitari. Es evident que pot ser un somni irrealitzable però és l’única opció per a evitar que el desastre a que ens aboca l’actual funcionament antisocial de la UE acabi amb el triomf de les forces nacionalistes autàrquiques i d’extrema dreta. Cal reivindicar amb força el paper de la CES per que té propostes elaborades pel que fa al canvi en les polítiques econòmiques i socials alternatives a les actuals a partir de l’experiència que el moviment sindical té de la realitat quotidiana del conjunt dels països de la UE, i a partir d’un relat compartit en gran part per tot el sindicalisme europeu. Tot i tenint en compte que al final no hi ha dubte que caldrà fer sorgir un fort moviment polític i social que arribi al conjunt de la ciutadania amb uns objectius clars i compartits pel conjunt de les organitzacions i la gent que el composi.

Cal evitar l’enfrontament entre els pobles. No són els alemanys els enemics dels grecs ni de la gent del sud, ni a l’inrevés. Els obrers alemanys han perdut durant l’actual procés i els treballadors i el poble grec també. Però les grans fortunes d’arreu han sortit beneficiades. No és un problema entre pobles és un problema entre classes. Les classes treballadores i la ciutadania dels diversos països europeus han d’entendre que els seus enemics, els que els empobreixen no són els ciutadans de la resta de països, ni els emigrants de dins o de fora de la UE, sinó la classe dominant del conjunt d’Europa, aquest 1% més ric que s’està beneficiant de l’austeritat que s’aplica al conjunt de la ciutadania europea, en major o menor proporció, per a incrementar més que mai els seus beneficis.

CES-Moviment sindical europeu

Cal de nou recuperar i adaptar a la realitat vells conceptes com el de la “consciència” o la “solidaritat de classe”, per agermanar les diferents classes treballadores i la ciutadania de països diversos i plurals. Es una lluita “d’una puça contra un gegant”, però sens dubta és un batalla que cal donar per a evitar el desastre de tots. I per guanyar no cal només el discurs d’uns “escollits o il·luminats”, cal teixir una confluència entre organitzacions polítiques i sindicals, moviments socials i amplis sectors de la ciutadania, sense excloure ningú, cal aglutinar tots aquells que vulguin una àmplia confluència entorn uns principis i uns objectius i projectes comuns que vulguin aconseguir un canvi en profunditat de les actuals institucions per tal d’aconseguir una democratització i representativitat ciutadana real de les Institucions Europees, que fomenti la Unitat plena d’Europa en tots els àmbits polític, social i econòmic i que permetin fer polítiques per el conjunt de la ciutadania europea i el seu servei a través d’instruments europeus útils pel bon govern d’un Espai Social Europeu unit i democràtic.

Es tracta de dur a terme una “refundació” del Moviment Europeu creat a meitats del segle XX i que va permetre crear la idea de la Unió Europea. Ara cal crear un nou Moviment Europeu per a crear la nova Europa democràtica i social del segle XXI.

Un altra Europa és possible

L’APRENENTATGE DELS NOUS POLITICS

Ada Colau i Pablo Iglesias

nuevatribuna/01 de Marzo de 2016


La irrupció dels polítics anomenats del “canvi” ha suposat una renovació profunda d’un sistema polític, el del bipartidisme imperfecte, que havia entrat en una fase degenerativa.

L’entrada de noves fórmules de fer política de noves personalitats de forta empremta, en definitiva de saba nova, ha estat positiva i ha provocat una profunda recomposició del marc i de les formes, no sempre favorables, de fer política.

No hi ha dubte però que a la política, com a tota activitat, cal un període d’aprenentatge  pràctic. Els nous polítics tenen un clar pensament polític però en tot cas precisen comprovar com el seu plantejament teòric es contrasta amb la realitat de la pràctica política. No és el mateix reivindicar la solució d’un problema que resoldre’l.

En quasi tots els cassos hem vist com els primers contactes amb la realitat han comportat la necessitat de fer nous plantejaments per part dels nous responsables polítics. Està clar que no és just valorar les actuacions dels nous polítics i els seus errors d’iniciació, però també és cert que quan algú es postula per a una responsabilitat ho fa des de la seguretat de que serà capaç de fer front a la problemàtica que aquesta li planteja.

Molts polítics han passat de moviments reivindicatius o d’estats de reflexió teòrica a haver de lidiar amb la pràctica política i és evident que això els hi comporta reptes.

Colau i els treballadors del Metro

Hem vist com l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau que al començament es solidaritzava amb qualsevol moviment reivindicatiu ara ha de fer front des de la seva responsabilitat a les reivindicacions dels treballadors que  depenen d’ella. I no sempre amb encert. Fins i tot ha arribat a fer declaracions semblants a les de certs elements empresarials que descarten tota negociació davant una convocatòria de vaga. Es evident que la virginitat i la puresa ideològica en els càrrecs institucionals o en el carrer tenen aspectes diferenciats. I tot això malgrat l’encert intel·ligent de l’alcaldessa d’encomanar les Àrees de més gestió a gent provinent d’una organització amb forta rel i experiència municipalista com és ICV.

Ho hem vist també en la pròpia evolució de Podemos i dels seus principals representants els quals han passat de parlar amb despit de la transició a reconèixer el pas que va significar; han passat de maldar contra el sindicalisme de classe que qualificaven de “casta sindical”, en part degut a la seva proximitat al sindicalisme minoritari, a mantenir una relació estreta i amb voluntat de col·laboració permanent.

També hem pogut comprovar errors en l’estratègia de negociació amb el PSOE de la gent de Pablo Iglesias. No hi ha dubte que la lògica de Podemos és encertada, els socialistes no poden negociar a dues bandes alhora sinó que han d’escollir entre fer-ho amb la dreta que significa C’s o amb les forces d’esquerra. Però no ha estat políticament convenient la seva negativa a negociar. Altres forces d’esquerra com IU o Compromís amb major veterania han tingut una actuació més correcta, no negar-se a negociar i dir clarament que al final els programes demostraran les incompatibilitats. A Podemos li ha fallat els desig i la pressa no dissimulada de negociar des de l’hegemonia,  pressionant i fins i tot fent un cert xantatge a Pedro Sánchez.

Equip negociador de Podemos

Podemos té tota la raó en dir que els socialistes no són fiables i que per això l’han de vigilar des del govern mateix, però no cal donar espectacles on la reclamació de cadires pot amagar la validesa del seu plantejament. Hi ha una imatge de massa presa especialment en el cas de Pablo Iglesias que pot ser contraproduent.

Com hem assenyalat abans,  d’altres com IU i Compromís han actuat de forma més política, en el bon sentit de la paraula, per arribar al mateix final.

Als electes de Podemos no els hi falta en molts temes la raó, però tenen mancances en el seu plantejament i se’ls i nota molt la manca d’experiència. Possiblement el seu èxit sorprenent, els ha portat massa aviat i poc experimentats a l’àmbit de la política institucional. I ara cal que vegin que els propers passos no es poden aconseguir a la mateixa velocitat. Fins i tot els hi podria anar bé passar un breu període fent d’oposició mentre efectuen aquest aprenentatge necessari per a poder accedir a la gestió del govern.

La negociació a quatre

Als nous polítics els hi manca l’experiència que només es pot aconseguir des de l’activitat pràctica i el coneixement del món institucional i de la seva gestió. Com diria algun vell marxista per aconseguir canviar un món brut és impossible fer-ho sense embarrar-se les mans. El canvi polític mai és pur i el que cal és mantenir la rel fonamental de la política.

Arran de diversos problemes o errors a l’Ajuntament de Madrid, l’alcaldessa Manuela Carmena ho va resumir molt clarament al dir que els seus regidors són joves i han passat de cop dels moviments reivindicatius a haver de gestionar la institució i que cal ser comprensiu.

Es evident que l’aprenentatge polític i amb ell una mica de rebaixa del “ego” d’alguns dels actuals nous líders, juntament amb una consolidació organitzativa que comporti una direcció sense “caudillismes” seria el camí més seriós per aconseguir un canvi real i amb perspectives. I en aquest sentit fóra bo que els nous actors polítics no menystinguessin l’experiència que d’altres companys de viatge poden posseir i que fóra bo compartir des d’un tracte d’igualtat i cooperació.

Ernest Urtasun. ICV