 |
| Owen Jones en l'acte del 40 anniversari de Assemblea CCOO |
nuevatribuna/12 de Julio de 2016
Diu en una cançó Raimon “Qui perd els
orígens, perd la identitat”. Pot ser per això CCOO ha decidit repensar la
seva història per a trobar les arrels que actualitzades li han de servir per a
continuar en la seva tasca útil al servei de la classe treballadora i en la
seva lluita per les llibertats i els drets.
Estem en uns temps de canvis profunds en tots els àmbits de la societat i
tothom que busqui subsistir ha de adaptar-se als temps de canvi, més encara una
organització com és un sindicat que s’ha d’adaptar a la complexitat dels canvis
en el món de les relacions laborals i socials. I sobre tot fer-ho en un moment
en que pot semblar que el més dur de la profunda crisi econòmica i social ha
pogut passar i caldrà tornar a continuar la
lluita adaptant-se al nou panorama laboral i social que s’ha generat.
Les situacions de crisi econòmica no són el terreny més fàcil per a desenvolupar
la tasca sindical. Les situacions de crisi econòmica debiliten la classe
treballadora. Una crisi com l’actual amb els alts nivells d’atur radicalitza
les consciències més polititzades però alhora crea una profunda por en el
conjunt de la classe treballadora davant les dificultats del mercat laboral.
Són moments difícils i durs pel sindicalisme, cal continuar la lluita en una
situació desfavorable per tal d’aconseguir en lo possible atenuar les
conseqüències de la crisi, però no pot obviar-se que les condicions objectives
són desfavorables. Els darrers anys han estat durs,. Més quan el govern del PP
ha efectuat una duríssima Reforma Laboral l’objectiu de la qual ha estat en
primer lloc debilitar les capacitats del sindicalisme atacant el seu instrument
més fonamental com és la negociació col·lectiva. I alhora acompanyant-lo de l’aplicació
d’elements com l’article 315 del Codi Penal
d’incriminació penal dels piquets de vaga per tal de debilitar la lluita
sindical. I així un cop atacada i debilitada la capacitat del sindicat es pot
iniciar el procés de retallada de drets laborals i socials tot minant les bases
de l’estat del benestar com són l’educació, la sanitat i d’altres serveis
públics.
Amb més o menys ferides el sindicalisme confederal ha aconseguit capejar el
temporal i plantejar-se que ara cal recuperar la iniciativa i passar a l’ofensiva.
I per fer-ho que millor que en el cas de CCOO cercar en la seva memòria i
recordar una història on, en una situació de fortes dificultats i mancances de
drets i llibertats com va ser el temps de la dictadura, va ser capaç de dur
endavant amb èxit la lluita de defensa dels drets dels treballadors i la
consecució de la democràcia.
 |
| CCOO cartell de l'acte del 40 anniversari |
Es evident que els temps han canviat profundament i que cal adaptar-se al
temps actual però també cal recuperar els valors bàsics que abans i ara són
necessaris per tal d’ aconseguir fer avançar la lluita pels drets dels
treballadors i la lluita pels drets i llibertats democràtiques. La necessitat
de tornar a situar el valor del treball com a eix principal de l’organització
social. La necessitat de recuperar i difondre especialment entre les capes més
joves de la població valors fonamentals com el de la solidaritat. Fer palès que
les lluites van lligades, que quan es debilita un sector de la classe treballadora es
debilita tothom. La necessitat de repensar en aquests moments de globalització
la necessitat de pensar en la solidaritat global de la nostra lluita local. La
necessitat de fer front a la hegemonia individualista que ens vol imposar el
poder hegemònic del capitalisme especulatiu i financer. La necessitat de valorar
nous instruments de lluita i de divulgació de les idees de solidaritat i
fraternitat del moviment sindical. De la necessitat de difondre l’acció, la
lluita i les victòries del sindicalisme més enllà del mur de silenci en el que
els volen envoltar uns mitjans de comunicació controlats per qui té el monopoli
del poder. Actualment els mitjans de comunicació tradicionals públics i privats
tenen relegat dels seus espais
comunicatius tot allò referent a la lluita i les propostes sindicals, alhora
que de forma farisaica es pregunten: On són els sindicats? Cal trencar aquests
murs de silenci comunicatiu mitjançant canals alternatius. En això al repensar
la història de CCOO veiem com es van anar conquistant en plena dictadura espais
de llibertat i com les lluites per reivindicacions concretes portaven
aparellada la consciència de la necessitat de la lluita per reivindicacions
socials i democràtiques generals.
Cal aprendre de la història no per copiar-la sinó per entendre com es va
ser capaç d’actuar en una situació difícil, per fer-ho ara que ens trobem en
una nova situació igualment delicada des del punt de vista sindical.
Cal entendre que el moviment sindical confederal i CCOO en particular
continua sent, malgrat totes les dificultats i deficiències, el principal moviment
social organitzat i reivindicatiu del país. I amb una representativitat donada
per l’elecció directa dels treballadors i les treballadores en les empreses. Un
moviment social que quan ha calgut ha donat la mà a d’altres com va succeir en
el procés de consecució de les signatures per la ILP de la PAH.
Ara cal reconquerir els drets perduts en els darrers anys que fins i tot
han deixat profundament ferida la pròpia Constitució del 78 que va instaurar
una gran part dels drets democràtics defensats per CCOO en el període de la
transició. Cal lluitar per tal d’aconseguir un canvi radical en les polítiques
econòmiques i socials dels darrers anys que permeti recompondre el teixit
laboral i social. CCOO i el moviment sindical tenen un detallat catàleg de
propostes que permeten impulsar l‘ocupació i el creixement, sostenir i
impulsar el model social, combatre la
pobresa i la desigualtat creada per una gestió insolidària de la crisi que ha castigat
els sectors més dèbils de la societat.
Però per fer-ho el sindicat sap que ha de canviar en profunditat per
adaptar-se als nous moments, impulsant la participació de les persones
afiliades però no només això. El sindicat ha d’obrir-se a la societat, a qui no
està afiliat, obrir les seves portes al conjunt de la societat i especialment a
les noves generacions. I impulsar la socialització del sindicat i establir una
àmplia xarxa d’aliances socials per tal d’aconseguir dur a terme els ambiciosos
processos de transformació que cal dur endavant. Cal enfortir el sindicat i la
seva política d’aliances que ha de ser també molt ambiciosa per aconseguir
imposar, des de la societat i amb les relacions polítiques que calguin, els
grans canvis socials i d’aprofundiment democràtic que la societat actual, com
en el seu moment la de la transició, precisa amb urgència.
 |
| Passat, present i futur sindical |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada