PANORAMA DESPRÉS DEL 20D

Després de les eleccions generals

Nuevatribuna | 21 de Diciembre de 2015


No hi ha cap dubte de que les eleccions del 20D han produït un important canvi en el mapa electoral del país. El primer resultat a destacar és que el bipartidisme sembla derrotat i condemnat de moment, i si el nou Parlament aconsegueix una nova llei electoral proporcional  significaria la seva derrota definitiva. I això ja comporta una renovació i regeneració democràtica amb major capacitat de l’òrgan representatiu de la ciutadania: el Parlament.

En segon lloc el resultat estableix una forta dificultat per a establir aliances sòlides per a governar tant des de la dreta  com des de l’esquerra, la qual cosa pot determinar una legislatura complexa i potser curta.

En quina situació queden els diversos partits:

PP - Rajoy

El PP ha aconseguit guanyar les eleccions amb una pèrdua molt important del nombre de diputats i dels vots, molts inferiors al de les darreres eleccions, i amb una dificultat per a poder establir aliances post-electorals. No hi ha dubte que amb la situació política de fa un any i mig el PP seria un partit derrotat ja que hauria perdut les eleccions davant les esquerres existents en aquells moments. Però el profund canvi que s’ha donat en els darrers temps i la major divisió de vot li permet obtenir un primer lloc que no reflecteix el cost en pèrdua de vots i escons derivats de les seves profundes polítiques antisocials que malgrat tot l’impossibilita en la pràctica continuar al govern.

Rivera- C,s

Ciutadans C’s és la nova marca de la dreta. Un partit que ha tingut una pujada sobtada derivada de la por que els poders econòmics i financers van tenir davant l’aparició fulgurant i emergent de Podem. Malgrat això el resultat és molt inferior a les seves expectatives. No hi ha dubte que una gran part dels poders han utilitzat els mitjans de comunicació per fer-li una política de suport tot establint una equiparació i paral·lelisme amb la formació “morada”. Els mitjans han catapultat C’s com a una nova formació, malgrat no ho era, i que gràcies al gran llançament mediàtic i la capacitat i eloqüència del seu líder, Albert Rivera, la van catapultar com a formació emergent a la dreta. El problema de C’s és que s’ha construït mitjançant la integració, per al·luvió, de partits i forces locals amb trajectòries diverses i no homogènies, simplement per l’atracció de la possibilitat d’apropar-se al poder. C’s ha volgut aparèixer com a una formació de centre, malgrat poc a poc s’ha anat endevinant la seva inclinació cap una dreta laica però profundament antisocial. Es el recanvi o la “crossa” de la dreta tradicional. Durant la campanya ha perdut ritme per la dificultat d’aprofundir els seus missatges electorals i els seus errors on han aparegut aspectes retrògrads del seus missatges electorals. Altrament el fet és que es tracta d’un partit poc consolidat i que únicament té un actiu:  la capacitat dialèctica i mediàtica del seu “líder” sense el qual C,s no seria res. No hi ha dubte que ha quedat molt lluny de les seves expectatives.

Sánchez- PSOE

El PSOE com el PP ha pagat el preu del trencament del bipartidisme. Ha tingut un resultat gens favorable ni en vots ni en escons, malgrat es pugui conformar amb la major caiguda del PP. S’ha presentat amb un missatge poc renovat i poc atractiu per a la gent d’esquerres desprès de la terrible etapa de Govern del PP. Ni el PSOE ni Pedro Sánchez han estat capaços de capitalitzar el desgast del PP, de donar esperances als ciutadans. El PSOE actual no dóna cap imatge de canvi cap a l’esquerra, és un partit que encara té el llast del final de l’etapa de Zapatero amb actuacions com la Reforma Laboral i el canvi constitucional de l’article del 135. El PSOE ha aparegut com a un partit envellit, amb un lideratge poc arrelat i  encara molt llastrat per la vella guàrdia i pel pes del “felipisme”. Es un partit que sinó es renova clarament i fa un gir a la esquerra pot entrar en una dinàmica perillosa de caiguda continuada difícil de regenerar a l’estil del PASOK grec, especialment si optés per un pacte de “gran coalició”.

Iglesias- Podemos

PODEM és sens dubte el triomfador de les eleccions. Malgrat la baixada de les seves expectatives durant l’estiu ha estat capaç de fer una important remuntada fent-se receptor d’una gran part del vot progressista. Podem no hi ha dubte que ha estat la veritable força emergent i qui ha provocat el trencament del mapa electoral i ha capitalitzat tota la indignació social existent de la que ha fet responsable de forma generalitzada i indiscriminada a la resta de partits existents. Sense tenir un perfil ideològic clar, més enllà d’un populisme progressista i regeneracionista, sense tenir una militància organitzada, no hi ha dubte que l’equip dirigent ha sabut llegir l’estat d’ànim d’una majoria social favorable a la necessitat de canvi i de “fer net”. Pablo Iglesias i la seva gent ha sabut lligar complicitats amb altra gent similar a ells com la d’En Comú d’Ada Colau, o a forces d’esquerra perifèrica com Compromís, ICV-EUiA o AGE, o la gent d’EQUO. Tot això li ha permès aparèixer amb molta força i amb una imatge clara de regeneració social i de renovació que no hi ha dubte ha tingut un fidel reflex a les urnes. Ara a Podem li queda el més difícil. Crear organització, fins ara ha estat un partit d’elits piramidal, sense una ideologia clarament definida i amb canvis de posició  diversos en els darrers temps, i mancat d’una militància sòlida. Es més un partit de “fans” que de militants. Un partit més d’imatge i de capacitat mediàtica que de militància sòlida. Un partit mancat de quadres polítics bregats en la lluita política i amb capacitat de discurs i de gestió. Caldrà veure cap a on es consolida si cap a una substitució modernitzadora del PSOE, o si abandona el seu populisme i opta per encapçalar una forta modernització i regeneració del conjunt de l’esquerra. I l’esquerra com va dir, una de les persones que agrada molt citar a Pablo Iglesias, l’Antonio Gramsci, és organització i militància i no “caudillisme” que tant a ell com la seva companya d’aventura política, Ada Colau, tant els hi encanta malgrat les seves continuades apel·lacions a la gent. I per això caldrà aterrar en el món real i per exemple començar a dir quina és la visió que té en la seva cosmogonia del paper que s’atorga a la classe treballadora, així com quina consideració té i quina  relació vol tenir amb les organitzacions que la representen, és a dir el sindicalisme de classe. Aquest seria un bon punt de partida. D’altra banda quina és la relació estratègica que vol tenir amb els seus aliats electorals?. Com gestionarà la diversitat dels seus associats? Quina estratègia de futur amb aquesta aliats? Gent com Compromís, especialment Iniciativa del País Valencia, o com Iniciativa per Catalunya-EUiA, o la gent d’AGE a Galicia tenen militància, tenen quadres i tenen plantejaments ideològics profundament conceptuals. També caldrà que defineixi quina és la relació que vol tenir en el futur amb altres forces d’esquerra i progressistes com Equo, CHA, MES i especialment amb IU. En definitiva quina és la seva definició desprès de les eleccions i envers el futur, si una organització d’elits dirigents o una organització consolidada, oberta, militant i participativa definida en l’àmbit de la esquerra.

Garzón- IU

IU ha patit en les eleccions el preu de tot un seguit de crisis internes i organitzatives que van diluir les seves bones expectatives que tenia fa un any i mig derivada d’una bona tasca d’oposició parlamentària de l’Esquerra Plural. Tot aquest bagatge va desaparèixer davant l’arrancada de PODEM i l’actitud poc clara, dubitativa i a remolc que va adoptar la direcció d’IU. Decisions que van provocar ruptures internes, com les eleccions a l’Ajuntament i Comunitat de Madrid, i altres que van provocar greus discrepàncies entre les diverses famílies de l’organització. Malgrat la bona campanya d’Alberto Garzón al front de IU-UP,  basada en un discurs clar del candidat i en el treball de la seva militància, tot això malgrat que ha estat invisible per a molts mitjans de comunicació, especialment els televisius, d’on ha estat exclosa malgrat ser encara la tercera força parlamentaria de l’Estat. El resultat ha estat molt negatiu i s’ha quedat sense poder formar grup parlamentari, cal però assenyalar que amb 900.000 vots i ser la cinquena força electoral només li han comportat 2 diputats, quasi mig milió per escó, resultat d’una antidemocràtica llei electoral. No hi ha dubte que IU ha de replantejar-se el seu futur o el perill de desaparició. Cal que s’obri de debò, que accepti ser una organització referent de l’esquerra, amb una valoració positiva de la pluralitat interna amb respecte per la pròpia organització i militància. Cal que s’alliberi de  controls paral·lels i defensi un futur clar d’esquerres, actualitzat sense perdre les referències, passant de les veritats absolutes i tenint la capacitat d’adaptar-se al canvi de la societat tot mantenint la seva vinculació amb els moviments socials i el moviment sindical dels treballadors.

A hores d’ara és aviat per conèixer quina serà l’alternativa de govern ja que els resultats no fan fàcil la governabilitat. Però els reptes polítics són molt importants. Cal que el nou Parlament opti per adaptar  les normes a la realitat del carrer i això passa per fer front a la situació territorial, especialment per la situació a Catalunya però no únicament, i a la necessitat de canvis en les polítiques econòmiques i socials que permetin la recuperació dels drets socials, laborals i econòmics de la ciutadania, posant en qüestió lleis de l’anterior legislatura com la Reforma Laboral, la Llei Wert o la Llei de seguretat ciutadana i elaborant lleis necessitades d’actualització com la llei electoral. En definitiva una demanda de profunda Reforma Constitucional que és el que una majoria de la societat demanda d’una forma o d’altra. En cas contrari és possible que la legislatura sigui curta i esperem que com a mínim si s’han de convocar noves eleccions sigui amb una nova llei electoral.

Nova composició Congrés Diputats