LA DECONSTRUCCIÓ D’EUROPA

Europa es trenca?

nuevatribuna.es | 26 de Diciembre de 2015

Durant els darrers anys la Unió Europea està vivint un procés de regressió democràtica sense precedents. Es evident que l’objectiu pel qual es va crear la CEE i posteriorment la UE que era el de acabar amb els enfrontaments en el sol europeu i el foment de la cooperació i la solidaritat i la creació d’uns espai polític, econòmic i social que fomentés un creixement econòmic i una política de benestar en la seva ciutadania està seriosament qüestionat. El que es va arribar a conèixer com a “model social europeu” és avui més un desig que una realitat.

La crisi econòmica ha posat en evidència totes les carències i contradiccions que s’havien acumulat en els darrers anys en el desenvolupament de la UE. Es necessari no desconèixer que la construcció europea va ser també una política de resposta a la situació d’antagonisme polític existent a Europa desprès de la II Guerra Mundial amb l’aparició del bloc soviètic. El capitalisme amb rostre humà que va significar la Unió Europea en gran part gestionat per socialdemòcrates i cristianodemòcrates era un intent d’evitar el possible creixement de partits comunistes forts com els d’Itàlia i França. Avui ningú pot negar que la por al bloc soviètic va ser el millor aliat per a la millora de les condicions de vida de les classes treballadores de l’Europa Occidental. La implosió d’aquest l’any 1989 amb la caiguda del mur de Berlin va tenir repercussions polítiques importants a l’Europa Occidental com l’inici de la fi dels partits comunistes i la crisi de la socialdemocràcia europea que ja no era necessària per als poders econòmics dominants.

Caiguda del "mur" de Berlin

Però els problemes per aconseguir una plena integració europea venien de més lluny i es van aguditzar desprès. L’entrada de la Gran Bretanya l’any 1973 va ser la primera passa en contra d’una integració europea plena, com ja havia analitzat en el seu moment De Gaulle que considerava que eren el “Cavall de Troia” dels interessos americans. Realment cal donar-li la raó al mandatari francès. Gran Bretanya mai ha tingut cap voluntat de fomentar la unió política i social, ans al contrari ha estat sempre defensora d’una Europa que fos simplement un ampli mercat i res més. Posteriorment la unificació alemanya va canviar els paràmetres i la correlació interna en la UE, on Alemanya va consolidar la seva hegemonia. La conseqüència va ser una ampliació a l’Est, l’any 2004, feta de forma precipitada i amb l’únic objectiu de restar-li protagonisme a la nova Rússia aprofitant la seva situació de feblesa. Alemanya sempre ha considerat els països de l’Est com part del seu “hinterland” o el seu “pati del darrera”.

Prèviament al 2002 es va produir  la entrada en vigor de l’Euro, una moneda única feta a la mida d’Alemanya. Es va establir una política monetària comuna sense acompanyar-la de la necessària harmonització de les polítiques fiscals i pressupostàries. Sense sistemes de mutualització del deute dels diversos països, amb estructures econòmiques molt diferents i amb un BCE amb la missió única de controlar la inflació.

Junckers, President de la Comissió

La crisi econòmica ha fet saltar pels aires les aparences de la UE. Les polítiques anti-austeritat presses per un poder europeu, el Consell format pels mandataris dels Estats membres i dominat pel paper indiscutible d’Alemanya, i la Comissió Europea que ha perdut gran part del seu paper de representants de la Unió,  mancats de la necessària legitimitat democràtica han repercutit de forma negativa sobre els ciutadans de molts països, especialment del sud, i  han trencat en gran mesura l’ideal europeu de bona part de la ciutadania.

La UE apareix davant els ulls de molts ciutadans europeus com un poder llunyà que només adopta mesures que fomenten la desigualtat i la pèrdua de drets, tot en benefici dels grans poders econòmics i financers. S’adopten mesures basades en paràmetres macroeconòmics que en res tenen en compte la seva repercussió en la vida real dels ciutadans i això només ajuda a crear recances i beneficiar a aquells que defensen la necessitat de retornar a la defensa dels vells nacionalismes.

Els dirigents de la UE semblen haver oblidat que sense el suport de la ciutadania la Unió Europea no és possible, i que si només és un “mercat comú” sense contingut social ni polític el seu manteniment serà difícil per que més d’hora que tard sortiran els vells egoismes i interessos nacionals donada la falta d’un interès i benefici comú.

En els darrers temps ja hem viscut diversos fets que fan aparèixer la regressió en els ideals europeus. La crisi de Grècia va ser un primer cas. Un país en situació de crisi per la gestió d’uns governants emparats durant molt temps per la pròpia UE vol canviar la seva política en benefici dels seus ciutadans. Davant d’això la UE i el BCE provoquen una forta pressió política, econòmica i fins i tot monetària per fer que el nou govern díscol amb les directrius dels poders europeus es rendeixi. L’actuació europea va ser l’exemple d’un cúmul d’actuacions antidemocràtiques contra un govern legítim que sols volia alleugerir el patiment del seu poble. La resposta dels poders autocràtics de la UE va ser tot un exemple de manca de flexibilitat, solidaritat i de comprensió democràtica.

Impactant imatge d'un nen refugiat mort

Un segon exemple clarament definidor de la pèrdua de valors de la UE ha estat la seva política d’immigració que s’ha aguditzat amb la crisi dels refugiats. La manca de resposta dels països de la UE davant un drama que es produeix en les seves fronteres. La seva manca de sensibilitat, d’humanitat amb els refugiats i de solidaritat amb els països més afectats com Grècia i Itàlia ha estat increïble i ha escandalitzat una part sensible de la ciutadania.


Tot això sense entrar en el paper de països centrals europeus, com Alemanya en la crisi de la desaparició de Iugoslàvia o més recentment en Ucraïna, portant de nou aires de guerra al sol europeu.


On és l’Europa que volia ser un exemple en el seu model de societat oberta, lliure, democràtica i solidaria? Avui aquesta Europa ideal, quasi mítica sembla haver iniciat un camí de desconstrucció que fa que a molta gent  li sigui impossible de reconèixer-se en ella. L’envellida Europa tancada en si mateixa, egoista, només sensible als interessos dels poders econòmics i financers, que restringeix les llibertats i els drets. Aquesta Europa no té res a veure amb l’idea d’una Europa amb voluntat d’unitat de tota la seva ciutadania, basada en els ideals de la llibertat, la igualtat i la solidaritat, de societat oberta al món i que vol fer compatible el creixement econòmic amb el benestar de la gent. Una Europa que davant dels darrers atemptats terroristes només ens ensenya  la seva cara més fosca basada en l’ordre i el bel·licisme i no dubta en fer-li el joc als terroristes al retallar llibertats ciutadanes, aquesta no és la Europa capaç de motivar sentiment de proximitat en la seva ciutadania.

No hi ha dubte que la regressió europea pel que fa a drets socials i llibertats i la seva incapacitat de fer camí en la construcció d’una Europa més unida en els marcs polítics socials i democràtics provoca un retraïment en la consciència comuna de la seva ciutadania.

Els dirigents europeus son responsables

L’actitud dels actuals governants europeus, la seva manca d’entendre el component social i ciutadà de la Unió Europea és el responsable de la regressió política nacionalista en el conjunt de la Unió. Els dirigents polítics europeus demostren un alt grau d’hipocresia quan es lamenten del creixement de forces antieuropees i d’extrema dreta en molts països de la UE. Ja no són únicament països de l’Est de dubtosa tradició europea i democràtica com Hongria o Polònia. La extrema dreta és avui la primera força en països fundadors de la CEE com França i Holanda. L’antieuropeisme s’instal·la a Gran Bretanya i la pròpia Alemanya, i fins i tots als països nòrdics i  Àustria creixen les opcions de dreta extrema com també ho fan a Italià i Grècia.

Els governants europeus són els responsables amb les seves polítiques antisocials del creixement d’aquestes opcions antieuropees i del retorn amb força  del nacionalisme a l’àmbit de la Unió Europea.

Ells ens estan desconstruint Europa i tots patirem les seves conseqüències. Han de tenir clar, com ho tenien els “pares fundadors” que Europa serà dels ciutadans o no serà. I realment no tenen massa temps per aconseguir canviar d’orientació. L’Europa del capital a la llarga portarà el trencament i l’enfrontament dins de la pròpia Europa.  

Alguns dels pares fundadors