 |
| Virtual o real? |
nuevatribuna.es | 20 Enero 2015
Qualsevol persona que hagi vingut a viure a Catalunya en els darrers temps
ha pogut comprovar que a Catalunya sembla que es visquin dues existències
paral·leles i que no tenen res a veure una amb l’altra.
Hi ha una realitat virtual arrelada en la vida política catalana que viu
totalment envoltada pel debat sobiranista. És una realitat entorn d’una
hipotètica i propera futura independència que anul·la qualsevol altre debat des
de l’Onze de setembre del 2012. Des del Govern de la Generalitat, des dels
àmbits independentistes, des dels mitjans públics i privats que els hi són
afins no hi ha res més a Catalunya que el denominat “procés”. D’una forma
constant i permanent la societat es veu sotmesa a una propaganda sistemàtica, on
la realitat de la propera i futura independència es fa aparèixer com una cosa
quasi imminent. Un desig que es fa néixer d’un passat històric que es presenta com
indiscutible i que ens porta a un futur imparable d’una nova societat lliure on
tot serà molt millor per a tots i on desapareixeran tots els problemes actuals
de la gent, o com a mínim hi hauran totes les possibilitats de millora.
Aquest discurs obsessivament impulsat des dels sectors independentistes, i
des del propi Govern de la Generalitat i els aparells afins, presenta com imparable
aquest adveniment de la futura independència. A més és el camí a seguir i a
defensar per tots els catalans, per tots els que formen “el país”.
 |
| Uns mitjans públics al servei del Govern |
Es evident que aquesta realitat virtual de Catalunya s’ha implantat en una
part important de la ciutadania, com a mínim en 1/3 de la població que creu en
la possibilitat del futur de la Catalunya independent. A més a més dels
independentistes de “soca-rel” hi ha una part de la ciutadania que ha vist en
el futur de la independència una via d’esperança envers una realitat actual de
la que vol fugir i en oposició a l’actuació del govern del PP.
Per a preparar aquest camí cap a aquesta futura “Arcàdia feliç” o “Itaca”
en paraules del President Mas, s’utilitzen tots els mitjans possibles. Es
dibuixa un passat històric a mida, d’on surt la rel i una de les raons del
futur lliure dels catalans, un passat que s’exalta i es glorifica fins a límits
que contradiuen la pròpia realitat històrica. I altrament es planteja un futur
on els catalans viuran molt millor, un cop s’hagin lliurat del jou d’una
Espanya que ens esquilma, ens explota i s’aprofita de nosaltres, i no
recentment sinó al llarg dels segles.
Tot un seguit de portaveus qualificats, economistes, sociòlegs, etc. i el
Consell Assessor per a la Transició apareixen de forma permanent defensant els
aspectes positius i les excel·lències del que representarà la Catalunya
independent. Així es diu sense necessitat de justificació que : les pensions
seran un 10% més altes; hi haurà més diners per a fer front a les necessitats
socials; serem un nou estat de la UE per que ningú pot prescindir de la
potencia de Catalunya i els seus 7 milions d’habitants: fins i tot s’arriba a dir que seran les pròpies
multinacionals que no permetrien que Catalunya estigués fora de la UE.
Missatges com aquests són el pa de cada dia dels mitjans oficials i afins.
I el que és més important, el camí cap a la independència serà una festa.
Com les celebracions dels darrers Onzes de Setembre, tot arribarà a bon fi si
es vol. I res podrà impedir que s’aconsegueixi aquest futur joiós.
Aquest és el relat en que es viu en una Catalunya virtual que sembla no
voler entendre que en l’actualitat vivim en una societat de sobiranies
compartides i on els estats-nació han perdut una gran part de la seva sobirania
en benefici de entitats supranacionals com la UE.
Es evident que aquest relat de la Catalunya virtual té unes raons de fons
que el justifiquen en part com són: el menysteniment que l’Estat, i molt
especialment el PP i els seus governs han tingut respecte als drets nacionals
de Catalunya i cap a la seva autonomia; la realitat d’un sistema de finançament
injust; una política de menyspreu envers la llengua i la cultura catalanes;
l’atac sistemàtic al seu sistema educatiu; en definitiva el desconeixement i
oposició al fet plurinacional i plurilingüístic de l’estat. Tot això,
essencialment la existència d’un nacionalisme espanyolista hegemònic, dóna
raons i justificacions al nacionalisme independentista català per a justificar-se.
En paral·lel al relat de la Catalunya virtual existeix una Catalunya real
molt diferent. Es evident que una majoria de la societat catalana pateix una
forta desafecció com a conseqüència de la retallada de l’Estatut. Es també una
realitat que una majoria important de catalans estan per la defensa del “dret a
decidir” es a dir el dret a tornar a decidir mitjançant una consulta la seva
relació amb l’Estat. Una consulta que d’algun manera seria la forma de
compensar l’anterior decisió sobre l’Estatut que no va ser respectada per la
sentencia del TC.
Però la Catalunya real és també aquella que està patint des de finals del
2010 la gestió dels Govern de CiU i
d’Artur Mas. Uns Governs, en una primera fase fins al 2012 amb el suport del PP
i desprès d’ERC, que han estat els capdavanters de les retallades a Catalunya.
Un Govern de dretes que en res es diferencia en la seva actuació del de la
dreta estatal en les seves polítiques antisocials, fins i tot es complementen.
Podem dir que, tant CiU com el PP, són els representants de la política de
Merkel i la Troika a Catalunya i Espanya. Ambdós han donat suport a les mesures
més regressives, des de la Llei d’Estabilitat Pressupostària fins a la Reforma Laboral.
CiU ha dut a terme una fortíssima retallada en tots els àmbits dels drets
socials bàsics a Catalunya, en sanitat, educació, dependència, etc. Avui
Catalunya és el país on més ha crescut la desigualtat social del conjunt de la
UE i també respecte a la resta de l’Estat.
 |
| La sanitat pública objectiu de les politiques de Mas |
Malauradament la realitat social a Catalunya ocupa molt poc espai als
mitjans de comunicació de Catalunya dominats pel monotema del debat
independentista. Les mobilitzacions i les lluites socials no són noticia i
malgrat es donen no tenen el ressò mediàtic. De la mateixa manera les posicions
polítiques d’oposició a les polítiques austericides dutes a terme pel Govern de
CiU no apareixen enlloc.
Moltes vegades hi ha qui, especialment des de posicions de la dreta
espanyolista del PP, denuncia que Mas no governa i només parla de
independència. Això és totalment errat. Mas amaga sota el discurs sobiranista
una pràctica de govern basada en les retallades socials i en les
privatitzacions de serveis públics, des de la sanitat i l’educació a l’aigua, i
la venda a preus regalats del patrimoni
de la Generalitat. I això amagat sota el debat independentista li serveix, per
exemple, per evitar que, al contrari que a Madrid amb la “Marea blanca”, s’hagi
donat un nivell de mobilització que evités els processos de privatització de la
sanitat pública. La distracció independentista li ha permès a Mas apaivagar en
part les fortes mobilitzacions socials a les que va haver de fer front els
primers dos anys del seu mandat fins al 2012.
 |
| La batalla de Barcelona |
Per sort sembla que la virtualitat catalana comença a tenir signes de
feblesa. El darrer acord Mas- Junqueras i les seves entitats socials afins
sembla un acord de pròrroga d’una situació sense sortida. A les eleccions
municipals hi pot haver un inici del debat sobre la situació social real a
Catalunya que acabi amb el monopoli dels somnis. Serà especialment interesant
el que pugi passar a Barcelona si les forces alternatives i d’esquerres
aconsegueixen acabar amb la hegemonia nacionalista.
Per últim cal dir que és qüestionable l’independentisme d’Artur Mas. Més
sembla que és un polític aferrat al poder, que va perdre les eleccions del 2012,
on va deixar-se un grapat d’escons, i que ara utilitza el fenomen
independentista pera mantenir-se en el poder. El resultat però de les seves
polítiques, tant de les virtuals del sobiranisme identitari, com les reals de
les seves polítiques econòmiques i socials regressives, ha comportat una pèrdua
de la cohesió tant social com nacional en la societat catalana.
 |
| Mas-Junqueras: Acord de pròrroga? |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada