ICV una opció clara per a la renovació de l’esquerra

Joan Herrera i Dolors Camats: Co-Presidència a ICV



nuevatribuna.es | 01 Abril 2013

 

Els propers 19, 20 i 21 d’abril es celebra l’Assemblea d’ICV (Iniciativa per Catalunya- Verds), per tal de dur a terme l’actualització del seu programa polític i la renovació de les seves estructures de direcció.

ICV és una rara avis en el panorama polític. El partit és la continuació del PSUC, el partit dels comunistes de Catalunya, el partit hegemònic en el temps de la resistència contra el franquisme. El PSUC sempre va ser un partit singular que va aconseguir aglutinar dins d’ell i al seu voltant el conjunt del catalanisme popular. Posteriorment, als anys 80, el partit va implosionar en la confrontació de les seves diferents corrents i pràcticament va quedar com una força marginal dins de l’espectre polític català. De la mà de Rafel Ribó, i especialment sota la direcció de Joan Saura el partit va fer a poc a poc però sense dubtes un llarg camí cap a la seva renovació i conversió en una força nova de caràcter ecosocialista. Es a dir a una força que sense renunciar al seu passat fa un pas endavant per adaptar-se a la nova realitat del país, mantenint la seva característica de partit d’esquerra però incorporant valors com el del radicalisme democràtic i l’ecologisme. Cal dir però que ICV no és un partit únicament ecologista sinó clarament ecosocialista, és a dir que es defineix dins l’espai de l’esquerra radical.

Una de les característiques del nou partit ha estat sempre la seva manca de sectarisme i la seva flexibilitat, això permet que dins seu convisquin sense problemes gent amb característiques diverses dins del projecte comú, sigui en l’àmbit nacional on hi ha federalistes o independentistes, o dins de la visió política més ecològica o més esquerrana. Tanmateix el seu caràcter poc dogmàtic li ha permès mantenir aliances amb forces molt diferents i molt llunyanes de la forma de fer d’ICV com es el cas de IU o EUiA, alhora que potenciava arreu de l’Estat forces de les seves característiques com són les que formen part d’Espacio Plural (ICV de les Illes o del País Valencià, Espazo Ecosocialista, Primavera andaluza, o el CHA). Aquestes forces han anat efectuant aliances diverses en les seves comunitats autònomes, Compromís al País Valencià, PSM-ICV a les Illes o AGE a Galícia.

Dues són les característiques més pròpies d’ICV, per una banda la seva lluita per la construcció d’alternatives d’esquerres, especialment en l’àmbit de Catalunya com alternativa a la dreta de CiU i el PP. En aquest sentit va ser un impulsor decidit del Govern tripartit i el seu més clar defensor, inclòs quan els altres partits van renegar de la experiència, malgrat alguns ara la tornen a reivindicar. L’altre és la seva oposició clara, contundent i sense mitges tintes a les polítiques de dretes i de les dretes, tant a Catalunya com a l’Estat. Sigui als govern de  ZP, de Mas o de Rajoy , i la seva crida a la resta de suposats partits d’esquerra catalans per tal que adoptin posicions clares front a les polítiques de retallades socials que s’estan fent.

Altrament ICV ha sabut estar sempre al costat i molt vinculat als moviments socials. Tant amb els més tradicionals com són els sindicats, els quals han comptat sempre amb el seu suport, com obrint-se als nous moviments socials, només cal veure el paper de portaveu de les reivindicacions de la PAH que ICV ha tingut al Congrés dels Diputats.

ICV aposta clarament per la renovació de l’esquerra en els àmbits català, espanyol i europeu. I per això cal evitar protagonismes i especialment sectarismes. I ICV ho està demostrant en la seva pràctica. Ha mantingut les seves aliances amb EuiA i IU malgrat les dificultats que han comportat actituds regressives o sectàries d’aquestes organitzacions, per que dóna especial importància a tot el que signifiqui unitat i tot això alhora que manté la seva relació especial amb els grups de l’Espacio Plural o amb EQUO.

En l’àmbit europeu ICV està dins del grup dels Verds, però això no impedeix discrepar d’actituds dels Verds alemanys o mantenir de relacions amb grups que tenen altres característiques com Die Linke a Alemanya, Socialismo Ecologia i Liberta a Itàlia o Syriza a Grècia. ICV és un ferm partidari de l’ideari europeu però d’una altra Europa més unida en lo social i polític i amb unes institucions comunitàries més democràtiques. Es per això es fa una critica radical a l’actuació actual de la Unió, de la Comissió Europea i de les polítiques de falsa austeritat imposades per l’Alemanya de Merkel que posen en perill la pròpia idea d’Europa.

Logo PSUC

En l’àmbit nacional de Catalunya, ICV ha estat, en la més clara tradició del catalanisme popular del PSUC, partidària del Dret a Decidir del poble català. Especialment desprès de que la sentència del Tribunal Constitucional signifiqués un trencament del pacte polític entre Catalunya i Espanya.  Es evident que per a ICV l’ideal seria establir unes noves relacions amb el conjunt del pobles d’Espanya a partir de l’equitat i la solidaritat, però per aconseguir-ho calen interlocutors amb voluntat per l’altre part. Altrament per ICV el Dret a Decidir no finalitza en la qüestió territorial sinó amb quin tipus de societat es vol, posició que l’enfronta directament amb la dreta catalana i espanyola.

Tanmateix ICV es troba en un  moment especialment favorable, amb una plena unitat interna i amb una situació on la resta de forces suposadament d’esquerres, PSC o ERC estan en crisi o han abandonat les posicions d’esquerres. Es per això que és normal que ICV es plantegi un salt endavant en la seva consolidació com a referent de tots aquells que desitgen una esquerra de lluita i govern.

Finalment cal destacar que ICV ha fet de la renovació una de les seves senyes d’identitat. I la renovació ha estat impulsada pels propis dirigents d’ICV, en aquest sentit cal reconèixer el paper de Joan Saura que desprès de fer sortir del pou polític una organització en perill de desaparició, i de consolidar mínimament el seu espai polític  ha tingut la grandesa de fer un pas enrera i deixar l’organització en mans de noves generacions com les representades per Joan Herrera, Dolors Camats o Laia Ortiz. Però ICV també ha fet opcions clarament renovadores com quan va optar per Joan Coscubiela, una personalitat procedent del camp sindical com a cap de llista per al Congrés dels Diputats malgrat no ocupar cap càrrec a l’organigrama del partit, tot reforçant la línia roja del partit al mateix nivell que la verda, la violeta o la nacional.

Dins del panorama polític no només de Catalunya i del conjunt de l’Estat, ICV es presenta com un exemple d’organització renovadora, nova, radical i transformadora que caldria estendre. I cal veure com el seu creixement  polític no té oscil·lacions sinó que és un constant i continuat creixement en presencia i en representació.

Cal desitjar un bon futur a ICV i allò que vol representar en la regeneració d’una esquerra alternativa cada vegada més necessària.



Joan Saura i Joan Herrera

                                       Labordeta: " Canto a la Libertad"

Rajoy, Merkel, falsaris!! El que cal és crear ocupació.

Rajoy a la cua de l'atur (?)

nuevatribuna.es |  20 Marzo 2013

Tots hem comprovat on ens porta la política suïcida de l’austericidi del Govern, que segueix el “diktat” de la falsa austeritat dictada per Merkel i els seus epígons de la Comissió Europea. El resultat és una economia i una societat enfonsats en una profunda recessió que pot finalitzar en una depressió sense sortida. Tota la política de retallades duta a terme, amb l’únic objectiu de salvar els bancs, ha comportat pèrdua d’ocupació, increment de la precarietat, reducció de més d’un 10% del salari real, retallada dels serveis públics i del reduït estat del benestar, menys consum, menys producció, menys ingressos fiscals, etc. Tot això sense que es vegi cap horitzó d’esperança d’una possible recuperació, ni a mig ni a llarg termini, la qual cosa comporta un cruel sacrifici sense esperança de futur pel conjunt de la societat.

La política del PP, abans ja anticipada per ZP, concretada en la Reforma Constitucional que consagra el caràcter prioritari de la lluita contra el dèficit per sobre de tot, ens està portant a un suïcidi social. Es evident que a llarg termini s’ha de tractar de tenir un dèficit equilibrat, però fer-ho de cop, sense cap més consideració, comporta anar al precipici social.

Avui en dia cal, en el conjunt de la UE i especialment en els països del sud, abans que res impulsar polítiques d’expansió que permetin la creació d’ocupació que és la base de qualsevol recuperació econòmica i social. Hem vist com fins ara totes les polítiques han anat en la direcció incorrecta: des de la Reforma Laboral que només ha comportat més atur, precarització i pèrdua de drets socials; les retallades de despesa en serveis públics que han anat en el mateix sentit, més atur, precarització i pèrdua de drets socials; fins arribar finalment a la Reforma de les pensions, que torna a comportar més pèrdues de drets i pitjors condicions i expectatives pels futurs i pels actuals pensionistes.

Cap de les mesures presses pel Govern, a través de la seva pràctica poc democràtica del Decret-Llei, ha comportat cap millora ni per a l’economia, ni per a la societat. I l’únic objectiu aconseguit, el de la suposada reforma del sistema financer, no ha comportat cap millora pel que fa al fet de fer fluir el crèdit cap a l’economia productiva.

Rajoy i el PP, com la pròpia senyora Merkel i els dirigents europeus, van en una direcció fallida i que no té sortida. Potser de moment alguns, com Alemanya surten beneficiats però a mig termini estan posant les bases que condueixen a la insignificança econòmica i social d’Europa i el desprestigi i fins i tot la ruptura de l’ideal de l’Europa Unida.

Potser caldria que els nostres dirigents, i el conjunt dels dirigents europeus, giressin la vista cap a Estats Units, on la política d’Obama ha anat dirigida a potenciar el creixement i la creació d’ocupació com a objectiu fonamental, i pel que sembla amb millors resultats que a la UE, tot i topar amb la resistència dels republicans.

La prioritat ha de ser per sobre de tot, TORNAR A CREAR OCUPACIÓ, aquesta és la clau per sortir de la crisi econòmica i social. Creant ocupació i de qualitat es millora el conjunt del salari de la societat, i això permet estimular el consum, i per tant la producció i  la recapta fiscal,  i per tant tenim més ingressos de l’Estat per fer front al dèficit. Es evident que calen més mesures, com una austeritat real que comporti lluitar contra  el malbaratament de recursos, la potenciació del serveis públics, educació, sanitat, serveis socials, pensions, i eficiència de les administracions, una reforma equitativa de la fiscalitat que no gravi només les rendes del treball sinó les del capital; un impuls radical a la lluita contra el frau fiscal, en especial de les rendes altes i els beneficis de les grans empreses, alhora que s’han d’establir mesures per fer emergir  el pou de l’economia submergida que pot abastar més del 25% del conjunt de la nostra economia.

Però per sobre de tot cal posar l’objectiu en crear ocupació, per rebaixar aquesta xifra del 26% de gent sense treball, i sense possibilitats de portar una vida normal. I per aconseguir-ho amb perspectives de futur cal reivindicar el treball estable i de qualitat que és l’únic que, juntament amb la formació i la despesa en R+D+i, ens pot garantir dur a terme una economia competitiva que no depengui dels sectors retardataris basats en baixos salaris i treball precari com ha estat fins ara.

Cal observar que l’ocupació és la solució, L’UNICA SOLUCIÓ pel conjunt dels problemes, per que altres mesures com les portades fins ara no són alternatives i van en la direcció equivocada. Posem l’exemple de les pensions i les mesures adoptades, una vegada més sense diàleg, pel Govern Rajoy. Retardar l’edat de jubilació, endurir les condicions per accedir a tot tipus de jubilació només són pegats que no solucionen el problema sinó que l’amaguen. Cal recordar que el sistema públic de pensions, de solidaritat intergeneracional i de repartiment, ha estat fins ara la més sòlida garantia del nostre sistema de pensions. Molt més que altres sistemes fracassats com els sistemes privats que estan a l’atzar del mercat borsari. Es evident que en el sistema de pensions es poden estudiar alternatives per millorar-lo, sigui sobre els anys de cotització, sobre el sistema de càlcul, etc., i fins ara s’han fet canvis amb consens que l’han millorat. Però la reforma actual del PP no comporta cap canvi per millorar, trenca el consens i no soluciona els problemes del sistema. Bàsicament per que Rajoy i el PP obvien la principal dada per fer sostenible el sistema, la necessitat de que hi hagi el nombre suficient d’ocupats que garanteixi la sostenibilitat  i això és difícil d’aconseguir tenint un 26% de persones en situació d’atur.

En aquest tema, com en altres problemes de la nostra economia, la rel està sempre en el mateix lloc, CAL CREAR OCUPACIÓ, i amb les actuals polítiques europees i espanyoles això no és possible. El sindicalisme europeu, mitjançant la CES, ja  ha aixecat la veu d’alarma davant d’una situació insostenible que pot acabar amb el propi projecte europeu. Cal un nou Pla Marshall, tal com es va fer amb l’Alemanya de la postguerra, per ajudar a sortir de l’actual situació al conjunt de la UE i en especial als països del sud d’Europa. Tota la resta són mesures inútils quan no contraproduents per sortir de l’actual atzucac.  

Logo de la CES-Confederació Europea de Sindicats

                                        Theodorakis- Farantouri: "Z"

Unitat de l’esquerra alternativa a les Eleccions Europees. Perquè no?

Manifestacio contra la corrupció del 10 Març

nuevatribuna.es | 12 Marzo 2013

La ciutadania està molt inquieta i indignada i el carrer bull. Cada setmana en diferents onades surten al carrer en defensa de la sanitat pública, de l’educació pública, contra els desnonaments, en defensa del lloc de treball, de les pensions públiques i contra la corrupció. Una part important del país està mobilitzada. Els sindicats i els moviments socials canalitzen el malestar de la gent, és una resposta social àmplia i molt unitària. El sindicalisme confederal ha tingut l’encert de no confrontar-se amb els nous moviments socials reivindicatius, i ha teixit una àmplia aliança del conjunt de moviments i associacions entorn de la Cimera Social, que ha estat el marc de les darreres convocatòries, des de la Vaga General, fins a les mobilitzacions del 10 de març. Així el sindicalisme ha sabut sortir del seu entorn natural, el món del treball, per convertir les mobilitzacions en amples onades socials.

Un altre aspecte important és que hi ha una voluntat d’internacionalitzar les mobilitzacions en l’àmbit de la Unió Europea, així tant el 14N com el 10M s’emmarquen  en mobilitzacions europees convocades per la Confederació Europea de Sindicats, per que tots són conscients que la actual política de retallades és fruit de les polítiques que surten de la Unió i en especial marcades pel “diktat” de la  senyora Merkel.

En l’àmbit de l’Estat però la actual crisi és quelcom més que una crisi econòmica, es dóna també una crisi de la política derivada d’una llei electoral que potencia un bipartidisme avui qüestionat, i una crisi institucional derivada d’una Constitució establerta en el moment de la transició que avui es demostra ja caduca i inservible per fer front als reptes del país.

Cada dia és major la demanda d’un canvi en profunditat, de les polítiques econòmiques austericides que ens porten a una mort lenta i sense cap esperança, en la necessitat de recuperar uns serveis públics que han sofert unes retallades intolerables, de retornar a un sistema de relacions laborals on hi hagi una posició d’igualtat entre els interlocutors socials i on la negociació col·lectiva sigui la base  del sistema . Però la demanda social és molt més profunda, demana un canvi de l’arquitectura institucional del sistema, i tot ha d’estar sotmès a discussió, des de la forma d’Estat, fins la necessitat d’una nova estructura d’acomodació territorial, fins una forma diferent de representació política, que eviti el monopoli per part de pocs, que permeti l’aparició de nous actors polítics, i especialment que permeti una major participació de la ciutadania. Temes com la República, la necessitat de que l’Estat garanteixi els drets i els serveis públics a la ciutadania, la federalització o confederalització de l’Estat, l’establiment d’una llei electoral que permeti la proporcionalitat i el mateix valor del vot, la participació mitjançant la regulació de temes com la iniciativa popular de referèndums vinculats, són alguns temes que ha de tractar l’agenda política.

Si no volem l’aparició de populismes, propis de moments de crisis polítiques profundes es fa precís que els sectors més avançats siguin capaços d’articular una alternativa que canalitzi les demandes socials.

En aquests moments, on s’ha donat el període més important i continuat de mobilització social es nota a faltar una reacció des de l’àmbit de la política.

La forta reacció social, la més important des de les gran manifestacions contra l’ OTAN, no ha tingut una correlació en el camp de la política. Recordem com la mobilització contra l’OTAN va comportar l’aparició de la primigènia  Izquierda Unida, però avui no es veuen moviments similars des dels diversos sectors alternatius de l’esquerra.

Perquè des de Izquierda Unida, Espacio Plural, Equo, o d’altres organitzacions polítiques d’àmbits de nacionalitat o autonomies diverses no es plantegen un procés de convergència política en un ampli front progressista de regeneració?

En aquest moment sembla que la prioritat sigui la pròpia reafirmació del propi espai més que donar resposta a la demanda de la societat. Izquierda Unida sembla conformar-se amb un creixement derivat de la disbauxa  dels socialistes per aconseguir una millora de les seves expectatives electorals, més que amb generositat potenciar una unitat de les esquerres que pugui escapar al seu control. Sembla que no hagin après res de la primera fundació de Izquierda Unida i  al PCE no li agrada la possibilitat de perdre el control total de l’alternativa. En el cas d’Espacio Plural sembla que les seves aliances en cada autonomia amb forces més moderades els impedeixi donar un pas i convertir-se en el portaveu de la necessària  unitat. Equo per la seva part està aferrada en establir un espai polític propi de caire ecologista d’acord amb les directius del Partit Verd Europeu. Només des de Izquierda Abierta sembla plantejar-se el tema, però també amb una posició poc acceptable que és la de definir que el cap de cartell sigui una personalitat com el jutge Garzón.

Massa misèries, molta por, i molt poca generositat és el que podem observar per part d’ organitzacions d’esquerres i ecologistes alternatives a l’hora de conformar un Ampli Front, una organització nova que es presenti davant de l’electorat amb una proposta nova, engrescadora i alternativa al vell sistema representat per la dreta corrupta i retalladora de PP i CiU, i a un PSOE en estat agònic derivat de les seves polítiques social-lliberals.

I estem davant d’un moment propici, per a una alternativa com la que proposem, com són les Eleccions Europees del 2014. Els problemes de les polítiques econòmiques venen de Europa i és el moment de difondre una alternativa; el vot en les eleccions europees és totalment proporcional el que pot permetre veure el potencial de l’alternativa; hi ha temps suficient per conformar aquest nou Bloc electoral i fer-ho mitjançant noves formes de fer polítiques amb processos d’elecció de candidatures oberts a la ciutadania de progrés, creant una àmplia onada política pel canvi que reculli la mobilització social.

Si tots els grups demandats a participar en aquest procés es neguen per unes o  altres raons a intentar-ho seran responsables de que en el futur els ciutadans els facin tan responsables de la situació com a la dreta corrupta i als socialistes caducats. 

Tenen temps per fer-ho i no tenen excusa per no fer-ho, només que el fet de prioritzar els seus interessos partidaris per sobre els col·lectius. Ara veurem si en l’esquerra alternativa hi ha la capacitat i la voluntat d’afrontar amb valentia i generositat un moment polític transcendent i crear un embrió de nova organització política per fer front no sols a les Eleccions Europees sinó posteriorment a les Generals. Ara veurem si les apel·lacions a una SYRIZA espanyola van de veres o és una simple proclama propagandista. Però que no dubtin els responsables polítics que pretenen ser alternatius que el judici de la ciutadania serà de severitat si no responen a les expectatives. Com diu la cançó portuguesa “ el poble és l’únic que mana”

Gaspar Llamazares "Izquierda Abierta"

                         El poble portugués canta " Grandola Vila Morena"