Aprofitant la crisi es crea l’oligopoli financer

L'oligopoli bancari: Gonzalez, Fainé i Botin

nuevatribuna.es | 24 Febrero 2013

No hi ha dubte que la crisi econòmica ha estat molt perjudicial per a la majoria de la societat i de la ciutadania. Però també ha servit per que alguns aconsegueixin els seus objectius i l’hagin aprofitat a fons.

L’excusa de la crisi ha comportat, amb la complicitat dels poders polítics, la desaparició d’un gran nombre d’entitats financeres, tot reduint de forma dràstica la competència, i conformant un petit nombre d’entitats supervivents amb clara tendència a l’oligopoli del sistema.

La desaparició de les caixes d’estalvis i de les entitats bancàries mitjanes s’ha fet en profit de les tres grans entitats ( Santander, BBVA i Caixabank), i alguna d’altra com el Sabadell o Popular que tracten de seguir en el joc.

Podem veure com això no significa ni més ni millor servei, sinó únicament una concentració que beneficia les grans entitats financeres i perjudica la resta, clients, treballadors i el conjunt de la societat, tal com fins ara s’ha configurat la reestructuració.

En la liquidació de les caixes d’estalvis, evitant la seva reestructuració o reforma interna, han jugat molts interessos, especialment els de la gran banca, però també grups de pressió i els governs, tant socialista com popular, i els supervisors. 

Caixes com bancs hi havien de bons i de dolents, però la política iniciada pel PSOE i continuada pel PP amb la complicitat del Banc d’Espanya , òrgan supervisor,  i  la principal Caixa, ha comportat que els successius  processos de fusions fredes (on es fusionaven caixes bones amb dolentes), la creació de bancs per fer una indirecta funció financera, etc. hagi comportat la desaparició de les caixes dolentes i que hagi arrossegat a d’altres que es trobaven en bona situació fins la pràctica desaparició del sector. 

Finalment abans i desprès del rescat bancari, les ajudes públiques han servit per a que algunes entitats grans hagin comprat a bon preu, és a dir amb ajudes públiques, i amb reestructuracions prèvies de plantilles, altres entitats. Es el cas de la compra de la CAM pel Banc de Sabadell, d’Unnim pel BBVA, o de Banca Cívica i Banc de València per Caixabank. Altrament en el moment final de la denominada Reforma Financera es crea el banc dolent on van a parar els actius tòxics immobiliaris.

Fixem-nos en un dels casos comentats, el de les actuacions de Caixabank, el President de la qual també ho es de la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis.

1. Amb la compra de Banca Cívica, entitat que comptava amb unes ajudes públiques de 972 milions d’Euros, Caixabank aconseguia fer-se amb un 15% de la quota de mercat i per tant convertir-se en entitat líder a tot l’estat, tot  reforçant la seva presència en els diversos territoris. Del conjunt de la plantilla de Banca Cívica s’incorporen 5708,  un 80% a Caixabank ja que s’efectua una reestructuració que elimina a 1453 treballadors/res. En l’acord d’entrada s’estableix una mobilitat total de 850 persones durant tres anys, aquesta mesura no és més que una altra manera de reduir plantilla ja que la mobilitat comporta en una gran majoria de casos la sol·licitud de rescissió del contracte. Es a dir que a la pràctica la incorporació és de 5.000 treballadors. Altrament els actius tòxics immobiliaris es passen al “banc dolent”.

2. La compra del Banc de València va suposar fer-se amb una entitat amb 5.500 milions d’ajudes públiques. Altrament els seus actius tòxics immobiliaris han passat al “banc dolent” i es garanteixen la resta de préstecs, per part del FROB, en un 70% durant els propers 10 anys. El 50% de la plantilla va ser objecte de reestructuració abans de la compra, uns 795 treballadors, anteriorment ja s’havia fet un ERO amb prop de 400 treballadors més.

3. El tercer pas de la Caixa és plantejar un ERO al conjunt de Caixabank, d‘entre 3000. i 4.000 persones, mitjançant baixes incentivades i prejubilacions. Això comportaria que Caixabank desprès de totes les operacions guanyarà quota de mercat, milions en ajudes públiques i pràcticament es mantindrà amb la mateixa plantilla, o en tot cas uns 1.500 treballadors més. S’hauria desfet en el conjunt de les operacions en el pitjor dels casos d’entre 6.100 a 7.100 treballadors, tot eliminant alhora entre 2000 i 3000 oficines. Caldrà veure com anirà la negociació de l’ERO ja que cal tenir en compte que parlem d’una entitat que no està en crisi, amb beneficis i els seus directius (els 200 primers) amb sous i "bonus milionaris". Ara caldrà veure si encara pretén fer passar els qui optin per les indemnitzacions o prejubilacions per l’atur, la qual cosa seria un greu frau a la llei.

Aquest és un exemple de com es fa una entitat oligopolística. El mateix podríem dir d’altres, Banc Sabadell o BBVA, o si en el futur altres es queden CatalunyaCaixa, NovaCaixaGalicia, Bankia o qualsevol altre.

Es a dir es creen i beneficien entitats oligopòliques amb els diners de tots. Tota la resta perdem. Els ciutadans pagarem amb els nostres impostos el rescat bancari que ens ha imposat Europa tot beneficiant unes entitats que no només privatitzen els seus beneficis, sinó que ni tant sols compleixen amb la seva funció de fer fluir el crèdit cap a l’economia productiva. Per tant els ciutadans perdem. Perden els treballadors amb milers d’acomiadats. I perd la clientela, amb menys competència i amb el fet de que la desaparició de les caixes i la banca mitjana, i el tancament d’oficines, provoca l’exclusió social i territorial.

A hores d’ara per evitar la desaparició de la banca social que representaven les caixes i per evitar l’oligopoli financer cal reivindicar més que mai que amb les entitats ara ja nacionalitzades es creï una Banca Pública que faci competència a l’oligopoli privat i garanteixi que hi hagi crèdit per a les famílies i per les PYMES. També cal forçar a que el “banc dolent” creï un parc d’habitatge social per a lloguer o compra.  Alhora caldria impedir que totes les entitats que han rebut ajudes de forma directa o indirecta puguin continuar amb la política de desnonaments de primers habitatges.

Manifestació de la PAH- Plataforma afectats per les hipoteques

  

  

                                          Javier Krahe: " Ay Democracia"

Toxo i el X Congrés de CCOO

Ignacio Fernandez Toxo, secretari general CS.CCOO

nuevatribuna.es | 17/02/2013

Fa quatre anys es va celebrar el 9è Congrés estatal de CCOO. No va ser un Congrés qualsevol, el sindicat va viure un debat en profunditat que va enfrontar dues visions de l’organització. Al final, en el que podem dir va ser una festa de la democràcia interna  l’organització va derrotar la direcció, cosa no molt generalitzada, en una votació molt ajustada amb només 6 vots de diferència.

El mandat de José Maria Fidalgo, especialment el seu segon mandat, es va caracteritzar per una direcció cada vegada centrada en menys mans, amb un increment de les divisions internes, i amb una confrontació de la direcció confederal amb amplis sectors de la pròpia organització.

Aquesta situació, del que podríem denominar una forma de direcció basada en “el despotisme il·lustrat”, va arribar al seu moment culminant poc abans del Congrés en l’enfrontament de Fidalgo amb les CCOO de Catalunya, amb qui sempre havia mantingut relacions difícils, potser degut a la seva visió jacobina de la realitat, i la seva convicció de que la direcció havia d’estar en poques mans.

Així,  abans del Congrés es va anar forjant una alternativa a la direcció fidalguista. Des de sectors que havien format part de la majoria confederal com és el cas de Catalunya o la Federació de Serveis a la ciutadania, a sectors que havien estat de la majoria com els partidaris de Rodolfo Benito, amb l’organització de Madrid al capdavant, fins arribar a una aliança àmplia amb els sectors anomenats crítics durant molts anys.

Les dues posicions estaven clares, i la candidatura encapçalada per Toxo significava una impugnació al que havia estat la posició defensada per Fidalgo. En l’àmbit intern es plantejava: Consens intern enfront a divisió; participació en la direcció enfront a divisió jerarquitzada. Pel que fa a la política del sindicat la principal diferencia és que enfront  la tesi de Fidalgo de veure al sindicat com a un instrument que havia de ser responsable de la situació del país, Toxo plantejava fer front als problemes econòmics i socials a partir d’una posició de part, és a dir a partir de la defensa prioritària de qui representa el sindicat, és a dir dels interessos dels treballadors.

La victòria congresual  de la candidatura de Toxo va significar un canvi radical a la vida política del sindicat especialment pel que fa a la política interna que el nou secretari general va endegar des del primer moment i que es podria concretar en:

1.      Potenciar un  canvi del clima intern dins del sindicat. Es passa d’una política de confrontació interna a una voluntat d’unificar i consensuar voluntats. Això passa per una  política de mà estesa als representants de la candidatura perdedora a la que s’integra dins de la nova executiva mitjançant la delegació de responsabilitats en membres de totes les sensibilitats sense tenir en compte la seva posició en el congrés.

 Amb aquesta posició d’unificació interna de les diferents sensibilitats s'ha  aconseguit per primera vegada en molts anys, la pacificació interna i la corresponsabilització de   tots amb la organització confederal.

2.      Defensa prioritària dels interessos de la classe treballadora. Pel que fa a la política sindical, el canvi fonamental es basa en l’afirmació de que el sindicat defensa en primer lloc interessos de part, és a dir els interessos dels treballadors en tots els seus àmbits, des de l’empresa i el sector a la defensa dels seus interessos socio-econòmics en el conjunt de la societat.

 El sindicat torna a les seves essències, de instrument socio-polític que té com a principal objectiu defensar a tot nivell els interessos de la classe treballadora.

3.      Organitzar l’esquerra social. En aquests temps de forta crisi econòmica, política i social, la nova direcció de CCOO aconsegueix que el sindicat i el conjunt del sindicalisme confederal es converteixi en el principal instrument organitzat de l’esquerra social. Organitzant la defensa enfront els atacs de les polítiques dels governs i alhora presentant en tot moment alternatives front les polítiques de retallades socials i laborals que s’imposen des de les estructures polítiques dels governs tant del PSOE de Zapatero com del PP de Rajoy.

S’organitza una política de resistència a les polítiques de “falsa austeritat” i d’atac als interessos laborals i l’estat del benestar, basada en una estratègia de lluita a llarg termini, ja que no es tracta d’un problema o confrontació puntual, sinó que té una perspectiva de llarga durada. Durant aquest període hem viscut potser l’etapa de major mobilització laboral, mantinguda en el temps. Tres Vagues Generals, una contra la reforma laboral del Zapatero, i dues contra les reformes laborals i les retallades socials del Govern de Rajoy, en poc més d’any i mig. I multitud de mobilitzacions i manifestacions a tots els racons de la península. Molta ha estat la mobilització social en aquests període, però no es pot negar que la més estructurada ha estat la mobilització sindical, sempre acompanyada de propostes alternatives.

4.      Obertura del sindicat a la societat. El sindicat ha observat i analitzat l’aparició de nous fenòmens socials com el 15M i d’altres plataformes. Des de l’inici per part de CCOO no se’ls ha considerat ni adversaris ni competidors. Al contrari s’ha tractat d’aconseguir una convergència d’interessos i mobilitzacions.

 Fruit d’això ha estat la creació de la “Cimera Social” on els sindicats confederals   han tractat de convergir amb el més ampli conjunt d’organitzacions, que des de l’àmbit sectorial, o d’iniciatives plurals, s’oposen a les polítiques de retallades antisocials practicades de forma especial pels governs de les dretes.

La pròpia conjuntura ha propiciat aquesta política d’ajuntar forces, les mobilitzacions en aquesta etapa, amb un fortíssim increment de l’atur que afecta a molt sectors, assalariats, aturats, joves, i fins i tot a les petites i mitjanes empreses i comerços. La pèrdua del poder adquisitiu, l’atur, la baixada del consum, les retallades socials i la manca de finançament  provoca que aquesta crisis afecti i perjudiqui cada vegada més amplis sectors de la societat. I el sindicat ha estat atent a aquesta situació i a la necessitat de donar respostes conjuntes.

Es així que la darrera Vaga General del 14N, va ser una vaga laboral i social convocada pels sindicats confederals i la Cimera Social i ha estat una Vaga laboral i de consum, donant-li una major amplitud que les anteriors.

Aquesta voluntat d’eixamplar vincles s’ha pogut veure amb l’actitud del sindicat en dur endavant també iniciatives socials com la ILP de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) que ha comptat des del primer moment amb la col·laboració sindical, tant en la organització com en la recollida de les signatures.

5.      Potenciar la coordinació i les mobilitzacions europees. Com a President de la Confederació Europea de Sindicats, Ignacio Fernández Toxo, ha estat un impulsor de la necessitat de globalitzar en l’àmbit europeu les mobilitzacions i l’acció sindical. L’actual crisi és una crisi que afecta de forma molt directa el futur de la pròpia Unió Europea, i per tant les respostes han d’anar més enllà dels països aïllats.

Es així que la Vaga General del 14N va estar convocada dins d’una mobilització del conjunt de la Unió Europea convocada per la CES, amb especial incidència, com és lògic als països més afectats que són els del sud d’Europa, però amb actes també en els altres països començant per l’Alemanya de Merkel.

Aquesta primera mobilització tindrà continuïtat en una propera mobilització europea al mes de març d’enguany.

Ara els propers dies 20,21 i 22 de febrer es celebrarà el 10 Congrés Confederal de CCOO, on no hi ha dubte que es refrendarà la política impulsada per l’actual direcció del sindicat, i no sembla haver-hi dubte que Ignacio Fernández Toxo serà reelegit per un nou mandat. I ja de moment l’actual secretari ha agafat el “toro per les banyes”. Ara un cop pacificat l’intern del sindicat i amb un més alt grau de cohesió cal acabar amb la “macrocefàlia” organitzativa.  

Per això és planteja la necessitat de fer més útil l’organització, racionalitzant els recursos,  reduint la pròpia estructura del sindicat per fer-la més útil a la realitat social que estem patint. No hi ha dubte que hi ha un factor general, la crisi que comporta la necessitat de prioritzar recursos ja que la crisi arriba també al sindicat que ha d’evitar qualsevol malbaratament de recursos ja escassos. I això és més urgent pel fet de que el sindicalisme confederal és objectiu d’atacs directes de la dreta, ja que el veu com el màxim adversari de les seves polítiques. La dreta descarrega en quan poc tot el seu arsenal mediàtic contra la tasca del sindicalisme alhora que tracta d’ofegar la seva actuació mitjançant l’intent de dificultar la tasca sindical. Sigui mitjançant l’intent de limitar temes fonamentals pel sindicat com el retall al dret a la negociació col·lectiva, com actuacions que busquen la reducció de recursos humans o materials dels sindicats amb l’únic objectiu d’afeblir  a qui consideren el seu principal adversari social.

Esperem que del 10 Congrés surti unes CCOO més actualitzades unides i útils per als treballadors i la ciutadania, amb una direcció més reduïda, d’acord amb els temps, i al voltant de la figura del secretari general, avui no discutida per ningú, d’Ignacio Fernández Toxo.

Logo X Congrés Confederal de CCOO

"El pozo Maria Luisa"

Qui ha perdut amb la crisi financera?

Ada Colau de la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca"

nuevatribuna.es | 11 Febrero 2013

La crisi del sistema financer espanyol, ha estat determinada pel sobre-endeutament  de les entitats financeres derivat de la sobre-exposició als actius immobiliaris que han provocat l’esclat de la bombolla immobiliària.

Per fer front a aquesta crisi financera s’ha dut endavant una denominada Reforma Financera que ha comportat que l’Estat espanyol hagi hagut de demanar  un rescat a la UE de fins a 100 mil milions d’euros.

Aquesta reforma Financera ha comportat:

·        La pràctica eliminació del sector de Caixes d’estalvis que ha sigut el més afectat per la exposició a actius tòxics immobiliaris.

·        Una concentració financera a l’entorn de l’oligopoli format pel Banc de Santander, BBVA i Caixabank.

Aquesta crisi i la Reforma Financera subsegüent ha comportat beneficis per uns pocs i pèrdues per a molts. En concret podem dir:

1.     La reforma ha beneficiat les entitats oligopolistes que han aconseguit una concentració del mercat financer que ha estat beneficiada per milionàries ajudes públiques

2.      També han sortir beneficiats els antics gestors de les entitats desaparegudes que durant molts anys han rebut ingressos substanciosos i a qui ningú fins ara els hi ha demanat comptes per la seva mala gestió que ha comportat la desaparició de les entitats que dirigien.

3.      Els reguladors, especialment els Governadors del Banc d’Espanya senyors Caruana i Fernández Ordoñez que són responsables de la seva negligent supervisió que ha comportat la crisi del sistema financer, sense pagar cap preu per la seva negligència.

4.      Els responsables polítics dels governs d’Aznar i Zapatero que no sols no van impedir la “bombolla immobiliària” i el sobrendeutament de les entitats financeres, sinó que el van potenciar. Les responsabilitats polítiques sembla que mai es paguen.

5.      Les immobiliàries, especialment les més grans que han aconseguit cancel·lar deutes mitjançant  la donació a les entitats financeres de promocions tòxiques difícils de col·locar

I quins som els perdedors:

            a.-  El conjunt de la societat a la qual es fa responsable d’un deute il·legítim ja que és un deute privat, el de les entitats financeres, que ha passat a convertir-se en deute públic, és a dir del conjunt de la ciutadania.

            b.- Els propietaris de participacions preferents, deute subordinat de les entitats financeres, i els petits accionistes de entitats afectades com Banca Cívica o Bankia  que han vist reduïts o liquidats els seus estalvis.

            c.- Els treballadors del sector financer que en nombre de entre 25.000 i 50.000 han perdut o perdran els seus llocs de treball com a conseqüència de la mala gestió dels directius de les seves entitats. Les plantilles en el sector financer es previsible que passin de 270.000 treballadors en el 2008 a uns 223.000 en el 2015.

            d.- Els sectors de la societat que, com a conseqüència de la desaparició de les caixes d’estalvi, es veuran abocats a l’exclusió financera ja que no són clientes rentables per a les entitats que quedin. Aquesta exclusió també es veurà impulsada per la desaparició d’oficines de molts pobles derivada de la reducció d’aquestes.

            e.- La manca de fons per a entitats, especialment del Tercer Sector, que en gran mesura es finançaven gràcies al dividend social  procedent de les obres socials de les Caixes.

            f.- Les famílies i les petites i mitjanes empreses, l’economia productiva, que continuaran mancades de finançament i crèdit que ha estat reduït en gran mesura per les entitats existents per les quals l’objectiu prioritari no és el crèdit sinó mantenir un balanç equilibrat i sanejat. Això està comportant que és doni molt menys crèdit i que el que es dona sigui molt més car.

            g.- Les famílies o persones desnonades, que al contrari de les immobiliàries no sols han perdut el seu habitatge sinó que mantenen i incrementen amb interessos de mora el seu deute. Es calcula que des del 2008 s’han produït uns 400.000 desnonaments, 46.500 només en el primer trimestre del 2012. I aquests desnonaments no afecten una persona sinó famílies senceres. El problema és de tal gravetat que s’han recollit més d’un milió de signatures en una ILP presentada al Congrés dels Diputats, en suport de la dació en pagament com a últim recurs, i que sembla que malauradament serà rebutjada.

La crua realitat és que la Reforma del Sistema Financer s’ha  realitzat en benefici de les grans entitats financeres a costa de l’interès del conjunt de la ciutadania.

I cal dir que les gran entitats no han superat la crisi per que fessin les coses correctament, sinó que pel seu volum o la seva diversificació han pogut salvar-se i ara beneficiar-se de la crisi, però han fet les mateixes actuacions incorrectes que les altres entitats. Es a dir, el Banc de Santander, el BBVA, i Caixabank han donat crèdits a les immobiliàries que han estat fallits, han donat crèdits per sobre del seu valor, han fet participacions preferents i subordinades, han enganyat als seus clients i ningú els hi demanarà comptes. Altrament s’han quedat o quedaran entitats en crisi, amb suculentes ajudes oficials. I al mateix temps que incorporen aquestes altres entitats, les tres grans entitats duen a terme reconversions amb acomiadament de personal i tancament d’oficines. Per que han servit les ajudes públiques? Simplement com diuen els tècnics per reduir capacitat instal·lada és a dir oficines i treballadors

Alhora dues d’aquestes tres entitats oligopolístiques seran els principals accionistes del “banc dolent ”al qual s’han traspassat els actius tòxics immobiliaris del conjunt d’entitats financeres a un preu baix, la qual cosa comporta que a mig o llarg termini pugui ser un bon negoci, i en cas contrari no hi ha dubte que demanaran  la corresponent compensació pública.

Com sempre continuen amb les polítiques de beneficis privats i socialització de pèrdues. Perquè, ens preguntem, no s’ha creat una forta banca nacionalitzada amb les entitats en crisis, traspassant els seus actius tòxics immobiliaris a una entitats pública que fes un parc d’habitatge social per lloguer o venda, i s’utilitza la banca pública per alimentar el crèdit als particulars i a la economia productiva?

Una vegada més, la política per fer front a la crisi financera s’ha efectuat amb el mateix criteri que la resta de polítiques per fer front a la crisi econòmica, es carrega el pes dels costos  sobre les esquenes de la majoria de la ciutadania alhora que es mantenen  i es potencien els sector més privilegiats.

Luis de Guindos, responsable de la Reforma Financera

ENRICO BERLINGUER: "L'Austeritat"

Enrico Berlinguer

Us adjunto discurs de Enrico Berlinguer davant la convenció d'intelectuals, 1977,  sobre "l'Austeritat" publicat a "Mientras Tanto".Podeu fer un clic sobre l'enllaç adjunt. Enrico Berlinguer.: "La austeridad". De plena actualitat i demostrant que l'austeritat no vol dir, com ara planteja la dreta, retallada de l'estat del benestar sino al contrari reforçar-lo i acabar amb el malbaratament de recursos.

Alexis Tsipras: " Nuestra solución para Europa"

Alexis Tsipras-SYRIZA

ολόκληρο το αρθρο του Αλέξη Τσιπρα στην

Febrero de 1953. La República Federal de Alemania (RFA) se hunde bajo el peso de las deudas y amenaza con arrastrar al conjunto de los países europeos en la tormenta. Preocupados por su propia salud, sus acreedores –Grecia, entre ellos— toman nota de un fenómeno que sólo a los liberales ha soprendido: la política de "devaluación interna", es decir, de reducción de los salarios, no garantiza la devolución de las deudas. Todo lo contrario.

Reunidos en Londres y en el curso de una cumbre excepcional, 21 países deciden revisar sus exigencias para ajustarlas a las capacidades reales de su socio en punto a honrar sus obligaciones. Resuelven amputar el 60% de la deuda nominal acumulada por la RFA y le conceden una moratoria de cinco años )1953-1958), así como un aplazamiento de treinta años para su reembolso. Instituyen asimismo una "cláusula de desarrollo", por la que se autoriza al país a no consagrar a servicio de la deuda más de una vigésima parte de sus ingresos de exportación. Europa hace ahora lo contrario de lo dispuesto por el Tratado de Versalles (1919), sentando así las bases del desarrollo de la Alemania Occidental de postguerra.

Y esa es exactamente la propuesta que hace ahora la Coalición de la Izquierda Radical Griega (Syriza): proceder a redropelo de los pequeños tratados de Versalles que imponen la Canciller alemana Angela Merkel y su ministro de finanzas Wolfgang Schäuble a los países europeos endeudados e inspirarnos en uno de los más clarividentes momentos que haya conocido la Europa de postguerra.

Los programas de "rescate" de los países de la Europa meridional han fracasado, generando unos pozos sin fondo que supuestamente tendrían que llenar los contribuyentes. Nunca ha urgido tanto llegar a una solución global, colectiva y definitiva del problema de la deuda. Y no se entendería que se escamoteara objetivo así sólo para garantizar la reelección de la Canciller alemana.

En estas condiciones, la idea avanzada por Syriza de una conferencia europea sobre la deuda, conforme al modelo de la Conferencia de Londres sobre la deuda alemana en 1953, representa, a nuestro entender, la única solución realista y beneficiosa para todos: una respuesta global a la crisis del crédito y a la constatación del fracaso de las políticas puestas por obra en Europa.

He aquí, pues, lo que exigimos para Grecia:

- Una reducción significativa del valor nominal de su deuda pública acumulada.

- Una moratoria sobre el servicio de la deuda, a fin de que las sumas conservadas vayan vinculadas a la recuperación de su economía.

La instauración de una "cláusula de desarrollo", a fin de que el pago de la deuda no mate el germen mismo de la recuperación económica.

- La recapitalización de los bancos, sin que las sumas en cuestión entren en la contabilidad de la deuda pública del país.

Esas medidas deberán ir ligadas a reformas orientadas a una más justas distribución de las riquezas. Poner fin a la crisis implica, en efecto, romper con el pasado que la ha incubado: poner por obra la justicia social, la igualdad de derechos, la transparencia política y fiscal; en una palabra, la democracia.

Un proyecto así resultará impracticable sin el concurso de un partido independiente de la oligarquía financiera, ese puñado de jefes de empresa que han tomado como rehén al Estado, de armadores navieros solidarios entre sí y –todavía en 2013— exentos de impuestos, de patrones de grupos mediáticos y de banqueros ubicuos (y en bancarrota), todos ellos responsables de la crisis y del esforzados mantenedores del statu quo.

El informe anual para 2012 de la organización no-gubernamental (ONG) Transparency International coloca a Grecia como el país más corrupto de Europa.

La propuesta más arriba esbozada constituye, en nuestra opinión, la única solución, a no ser que lo que se quiera es el crecimiento exponencial de la deuda pública en Europa, la media de la cual rebasa ya el 90% del PIB.

Lo que nos hace optimistas: nuestro proyecto no podrá rechazarse, pues la crisis toca ya al núcleo duro de la zona euro.

La dilación no trae consigo sino el crecimiento del coste económico y social de la situación actual, no sólo para Grecia, sino también para Alemania y para el resto de los países que han adoptado la moneda única.

Durante doce años, la zona euro –inspirada en los dogmas liberales— ha funcionado como una simple unión monetaria, sin equivalente político y social.

Los déficits comerciales de los países del Sur constituían la imagen especular de los excedentes registrados en el Norte.

La moneda única, por lo demás, ha servido a Alemania para "enfriar" su economía tras la costosa reunificación de 1990.

Pero la crisis de la deuda ha trastornado ese equilibrio. Berlín ha reaccionado exportando su receta de austeridad, lo que ha traído consigo el agravamiento de la polarización social en el seno de los Estados meridionales y las tensiones económicas en el corazón de la zona euro.

Aparece ahora un eje Norte-acreedor/Sur-deudor, nueva división del trabajo orquestada por los países más ricos.

El Sur se especializará en los productos y los servicios con fuerte demanda de mano de obra con bajos salarios; el Norte, en una carrera hacia la calidad y la innovación, con salarios más elevados (para algunos).

La propuesta del señor Hans-Peter Keitel, presidente de la Federación Alemana de la Industria (BDI), en una entrevista concedida al Spiegel y consistente en transformar a Grecia en una "zona económica especial" [1] revela a las claras el verdadero objetivo memorándum [2]. 

Las medidas previstas por ese texto, y que se extienden al menos hasta 2020, se saldan con un sonoro fracaso que ya reconoce hasta el FMI.

Sin embargo, para quienes las concibieron, el acuerdo tendría la ventaja de imponer una tutela económica a Grecia, convertida así en una colonia financiera de la zona euro.

La anulación de esas medidas constituye, así pues, el prólogo a cualquier posible salida de la crisis: lo mortal es el medicamento, no la dosis, como algunos se avilantan a sugerir.

Por otra parte, habrá que preguntarse por las demás causas de la crisis financiera en Grecia. Las que traen consigo el despilfarro del dinero público no han cambiado: el coste por kilómetro de construcción de carreteras es el más alto de Europa, por ejemplo. Otro ejemplo: la privatización de las autopistas a modo de "prepago" de nuevos ejes…, cuya construcción ha sido interrumpida.

El alcance de las desigualdades no puede reducirse a efecto lateral de la crisis financiera en Grecia. El sistema fiscal griego refleja la relación clientelar que une a las elites del país. Como si de una escurridera se tratara, está rebosante de excepciones y de derechos de pase cortados a la medida del cártel oligárquico. El pacto informal que, tras la dictadura, actúa a modo de soldadura entre la patronal y la hidra bicéfala del bipartidismo –Nueva Democracia y PASOK—, garantiza su mantenimiento.

Es una de las razones de que el Estado renuncie hoy a obtener los recursos necesarios por la vía de los impuestos: prefieren la continua reducción de los salarios y de las pensiones.

Pero el establishment, que ha sobrevivido por my poco a las elecciones del pasado 17 de junio [3] por la vía de sembrar el miedo en torno a una posible salida de Grecia de la zona euro, vive con la asistencia respiratoria de un segundo pulmón artificial: la corrupción.

La difícil tarea consistente en quebrar la colusión entre los medios políticos y económicos –un asunto que no compete sino a los propios griegos— constituirá una de las prioridades de un gobierno popular dirigido por Syriza.

Exigimos, pues, una moratoria sobre el servicio de la deuda para cambiar Grecia

.

A falta de eso, cualquier nueva tentativa de saneamiento financiero nos convertirá en Sísifos condenados de antemano al fracaso. Y esta vez, el drama no afectará sólo a la antigua ciudad de Corintio, sino al conjunto de Europa.

Alexis Tsipras es el principal dirigente de Syriza-Frente Social Unido

Traducción para www.sinpermiso.info: Ventureta Vinyavella



Manuel Vázquez Montalban- " Manifiesto anti-corrupción"

 

Manuel Vázquez Montalbán

Manifiesto anti-corrupción

| Manuel Vázquez Montalbán | publicado en El País el 31.05.1990

Cuarenta años de franquismo no pasaron en balde y, junto a herencias estructurales acarreadas por la lógica de la transición, han quedado secuelas de cultura política reaccionaria que descansan en la afirmación básica: Todos los políticos son iguales, y en su complementaria: La política para quien vive de ella. A un sustrato apoliticista anarquizante se sumó la interesante despolitización antidemocrática practicada por el franquismo, y ahora parece como si la democracia recuperada en 1978 quisiera aportar su propia dosis de nihilismo. Cunde la sospecha de que vivimos en pleno estado de corrupción, como en el pasado vivimos frecuentemente estados de sitio o de excepción, y que ese estado de corrupción es connatural con la política democrática y con sus privilegiados intermediarios: los políticos profesionales. Ayudar a instalar la conciencia social española en la fatalidad de que la corrupción ni se crea ni se destruye, simplemente se transforma, abre una caja de Pandora de la que pueden salir o fascismo o cinismo; el primero como expresión política final del apoliticismo y el segundo como estado ético colectivo que contempla la corrupción como una segunda piel de la relación política-economía-sociedad.
Desde hace medio año la vida política española gira en torno de escándalos económicos en su mayor parte referidos a posibles sobornos y cohechos habituales en la relación entre empresarios, gestores políticos e intermediarios que relacionan a los primeros con los segundos. Las mordidas obtenidas en esa relación al parecer tratan de ayudar a financiar los partidos, aunque es evidente que algunas migajas dejan a los intermediarios para que hayan podido acumular fortunas milagrosas de la noche al día o para engordar fortunas que vienen de lejos, repetidamente amnistiadas por la historia.
Sólo desde una posición interesadamente involucionista o torpemente carroñera se puede sostener que el estado de corrupción ha sido consecuencia de la hegemonía socialista a partir de 1982. Pero es evidente que afirmaciones y gestos que demasiado frecuentemente emite el poder han ayudado a crear una impresión colectiva de zafarrancho de enriquecimiento. Se nos ha dicho tentadoramente que España permitía rápidas riquezas y que un alquiler de 400.000 pesetas mensuales por un apartamento era comprensible; y si las afirmaciones han sido difíciles de comprender viniendo del patrimonio ideológico de donde venían, mucho más escandalosos han sido los gestos: fomento de una nueva clase rica intermediaria del poder, protagonismo de los héroes de las opas agresivas por encima incluso de los héroes del fútbol o del rock, fascinación de los gestores públicos ante el poder bancario, toda clase de oscuridades en la reprivatización de Rumasa, el mal ejemplo de una nueva mesocracia funcionarial con despensa y llave en el ropero y coche oficial, amistades peligrosas con tahúres internacionales, incomprensión ante las reivindicaciones de los trabajadores y puente de plata a los profetas de toda suerte de trenes de alta velocidad… De la categoría a la anécdota, parte del caldo de cultivo del estado de corrupción se ha fomentado desde el poder, por más que de vez en cuando se haya recomendado a sus servidores que fueran de vacaciones con el botijo, la suegra y un pañuelo con cuatro nudos en la cebeza, a guisa de jipi-japa posmoderno.
Casos como el de Juan Guerra, Naseiro, Prenafeta o el que afecta a las concesiones del juego en el País Vasco han sido puntas de un iceberg que no tiene por qué circunscribirse a Andalucía, Valencia, Cataluña o el País Vasco. Estas cuatro puntas del iceberg se han visto o se han detectado por teléfono, pero nada invita a pensar que en otros puntos de la geografía española el saqueo, incluso legal, no se haya cometido. Porque de saqueo hay que hablar cuando concesiones políticas, que debían tener en cuenta ante todo el interés público, hayan podido hacerse teniendo en cuenta quién daba la mejor comisión. ¿Cuántas concesiones no quedan ahora bajo la sospecha de este interés particular no necesariamente concertado con el general? Lo que fue rumor, malquerencia, suspicacia hasta fines de 1989, se convirtió a comienzos de 1990 en evidencia. Era el momento para una reacción depuradora a iniciar por el propio Gobierno y por la institución que detenta en primera instancia la delegación de la soberanía popular: el Congreso de los Diputados. Al contrario. Tanto el Gobierno como un sector sorprendentemente mayoritario de sus señorías se cerraron en banda, decretaron un particular estado de socorros mutuos al que alguien llegó a llamar bloque constitucional, contribuyendo así a la sospecha antigua y moderna de que Dios los crea y ellos se juntan. Presionados por buena parte de los medios de comunicación, pusieron en marcha un tartamudo proceso de investigaciones morosas y tacañas que todavía hoy pertenecen al secreto del sumario de la jerga parlamentaria. Lo que era una grave crisis de credibilidad democrática colectiva se convirtió en estricta lucha por la conservación del poder, inculcando desde el mismo la prevención de que todo el escándalo era fruto de medios de comunicación huidos de mercancías escandalosas y de la oposición de fondo que no se resignaba ante los sucesivos vapuleos electorales.
Así están las cosas. El llamado caso Naseiro no ha merecido otro gesto por parte del Gobierno que la propuesta del señor presidente de que don José María Aznar, si entra en razón, podría sumarse al club de socorros mutuos, acentuando así el sospechoso carácter de tan interesada alianza. Frente a esas tácticas filibusteras del Parlamento se corre el peligro de que todo el trabajo de concienciación crítica asumida por los medios de comunicación no amarillistas se convierta progresivamente en una semanal liturgia de la sospecha, sin el menor carácter moralizador social. Es más. Si algo caracteriza el tono moral social es el aumento del sarcasmo y del cinismo, concretado en la expresión: Si yo pudiera también lo haría. Testimonios y denuncias de los medios hubieran ultimado su eficacia de haber sido asumidos por los políticos, que podían convertirlos en medidas legislativas, operativas y culturales de cambio ético. Aún se está a tiempo para que el Gobierno y el Parlamento se desbloqueen y tomen la iniciativa en un proceso clarificador que, sin duda, pasa por el sacrificio de los responsables de los desaguisados, pero que restituiría el poder y la gloria a una sana mayoría de gestores políticos.
Aun siendo nuestro problema, es fundamentalmente su problema. Como representantes de la sociedad civil no podemos pretender otra cosa que ellos actúen y autorreglamenten el giro ético, que difícilmente puede rehuir comisiones de investigación sobre lo hecho, no sólo a escala Congreso de los Diputados y Senado, sino también en las dimensiones de poder autonómico y municipal. Urge una complementaria red de auditorías, de carácter administrativo o privado, pero siempre lo suficientemente técnicas para que no se conviertan en simples batallas de descrédito preelectoral. Porque es importante resaltar que no es tiempo de sermones, pero tampoco de jugar a ver la paja en el ojo ajeno, a la espera de que nuevos escándalos vayan reduciendo el club de los virtuosos y aumentando el club constitucional. Lo que está en juego no es la hegemonía del partido en el poder o la capacidad de alternativa de la oposición mayoritaria, sino la confianza social ante la mayoría democrática y ante la democracia misma. Si esa confianza se extingue, quedan afectados por igual virtuosos y viciosos, dentro y fuera del poder.
Pero la sociedad civil no debe desentenderse, a pesar de que la política profesional haya hecho todo lo posible porque se desentendiera, arrasando la ya escasa disposición asociativa del pueblo español, arrasamiento que estuvo a punto de llevarse por delante incluso a los sindicatos. Si las asociaciones de vecinos no estuvieran tan diezmadas y escépticas o tan colonizadas, muchos de los chanchullos realizados hubieran sido imposibles. Si los profesionales que intervienen en la relación política-economía-sociedad dispusieran de medios colectivos de presión critica no corporativista, esa relación no hubiera quedado a veces en manos de salteadores de sobremesa o de teléfono. Si la sociedad civil española estuviera articulada y dispusiera de saberes capaces de forcejear dialécticamente con los del poder, las garantías sociales de las decisiones llegarían a un punto óptimo. Por eso convocamos a formaciones políticas, movimientos sociales o simples personas que algo quieran hacer para recuperar un clima de confianza democrática que es imposible recuperar a base de controles telefónicos. Una situación en la que la barbarie del cinismo generalizado sólo pudiera contrarrestarse mediante un control policiaco en la frontera de lo legal arruinaría la lógica del mismísimo Estado de derecho.
Todo antes que aceptar la corrupción como una enfermedad crónica que llegaría a ser parte del sistema, como poder mismo en las repúblicas bananeras y como poder paralelo en repúblicas tan sofisticadas y europeas como la italiana. Doce años de democracia no nos dan derecho a tanta apatía, y bastaría un esfuerzo coaligado de Gobierno, partidos, movimientos sociales y ciudadanos, para que la exigencia ética se hiciera cultura y no enunciado, regla y no excepción. Hagan lo que hagan Gobierno y parlamentarios, aun siendo fundamental, no excluye que propongamos un trabajo de debate sobre la situación y su posible salida, en una campaña estatal de concienciación sobre la relación democracia-ética-política, es decir, sobre la honradez intrínseca de la democracia. Debate al que convocamos en primer lugar a los sindicatos, porque, por lo visto el 14 de diciembre, supieron vertebrar un desasosiego civil amorfo. A todo el asociacionismo superviviente, a todos los colectivos existentes o por crear, a todos los medios de comunicación, a todos los profesionales que intervienen en la creación de saber y opinión. No se trata de sustituir a los políticos, sino de ayudarles a salir del Laberinto de las Sirenas.

Ja ho deia Gramsci “ en el clarobscur sorgeixen els monstres”

Antonio Gramsci

nuevatribuna.es | 03 Febrero 2013

Deia Antonio Gramsci en els seus temps respecte a l’aparició dels feixisme “ El vell món es mor. El nou tarda en aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres” 

No hi ha dubte que aquesta cita es podria aplicar a la realitat existent actualment a Espanya i en general als països del sud d’Europa, però no exclusivament. La crisi de la UE està posant en qüestió l’actual model i fa que els nous nacionalismes exclusius i organitzacions ultranacionalistes i d’extrema dreta apareixen a molts països del conjunt de la UE.

El país on la situació es fa més evident és Grècia, el model econòmic, social i polític està en plena crisi. Els partits corruptes que han portat el país a la seva situació actual encara manen però amb poques perspectives. Està naixent una nova opció de futur com és el cas de SYRIZA, però encara no governa. I en aquests moment de tribulacions, per a la ciutadania, la extrema dreta feixista d’Aurora Daurada guanya adeptes entre una part de la població més afectada per la crisi i té importants connexions amb sectors de les forces policials encara nostàlgics dels temps de la dictadura.

La situació a Espanya també és igualment preocupant. Estem sotmesos a una crisi econòmica profunda, amb una xifra inaguantable de més de sis milions d’aturats i més de dos milions que oficialment no tenen cap ingrés, la qual cosa és insostenible socialment.  Si es manté només és explicable per la proliferació de l’economia submergida i el treball en “negre”. I la política econòmica que defensa el govern, i que no sembla que pugui reeixir, ens pot portar més al fons del pou, perjudicant la majoria de la societat, mentre continua beneficiant els sectors socials més poderosos, i trencant la cohesió social que existia abans de la crisi.

Però això no sembla ser prou. Cal afegir una crisi moral, política i institucional instal·lada i arrelada. La corrupció és la senyal més clara de la situació. Una corrupció generalitzada que afecta des dels voltants del Cap de l’Estat fins el partit del govern estatal, PP, i els partits que manen a Catalunya, CiU,  i que salpica també, en menor mesura, al principal partit de l’oposició, PSOE. El problema és un sistema de generalització de la corrupció que comporta l’existència de corruptors empresarials i corruptes polítics.

Es evident que l’exemple del que passa en els nivells més alts de la representació política s’escampa i afecta amb més o menys profunditat el conjunt de la societat. Com es pot reclamar que la gent pagui el que li pertoca d’impostos quan alhora es veu com des del Govern de l’Estat s’afavoreix i amnistia els grans defraudadors?.

La crisi econòmica i la corrupció política i social que afecta les institucions, comporta una forta desafectació social dins de la ciutadania respecte dels seus representants. Això fa que proliferin pensaments generalitzadors que culpabilitzen a tothom sense diferenciar entre culpables i innocents, així es generen i senten  expressions com “tots els polítics són iguals”, “no ens representen”, etc.

No hi ha dubte que ens trobem davant una crisi profunda del conjunt del sistema, econòmic, polític, social i institucional. L’actual situació de crisi  comporta que la corrupció tingui una més gran i greu repercussió social, malgrat ja s’hagi donat en altres períodes. El 31 de maig del 1990 a El País, Manuel Vázquez Montalbán  signava i donava una resposta en el "Manifiesto Anti-Corrupción", al voltant dels casos Filesa, Roldán, Naseiro o Prenafeta, sobre qüestions similars a las que ens afecten avui, en gran mesura derivades de l’apropiació bipartidista de l’estat. Però avui, amb la gran crisi que ens afecta i envolta, fa que la ciutadania contempli la situació amb una barreja de estupefacció, por i/o indignació.

                                           Manuel Vázquez Montalbán

La situació és d’una gravetat extrema i cal posar-hi remei, si no es vol que “emergeixen els monstres”, sota la forma de “salvadors de la pàtria”, moviments antipolítica o figures amb  populisme demagògic i reaccionari.

L’actual situació precisaria, per tal d’impedir que surtin “fantasmes del passat”, una completa regeneració radical de la política. Cal un canvi en profunditat, que signifiqui més política, però un altre tipus de política, més democràtica i participativa, que alhora permeti abordar també canvis en les polítiques econòmiques i socials que posin en primer terme els interessos de la ciutadania .

El primer que caldria seria arribar a un acord basat en la dimissió immediata del Govern Rajoy i convocatòria d’Eleccions legislatives, però amb un objectiu fonamental que seria la Reforma de la Constitució i un acord davant la crisi econòmica.

El sistema constitucional de monarquia bipartidista actual no dóna més de si, i és en gran mesura responsable del desgavell de la corrupció. Cal acabar amb un període que podríem qualificar de segona restauració. Ara cal anar a una democràcia plena. Regeneració política no significa retocs a l’actual Constitució, sinó una Reforma total d’aquesta, de cap a peus. Cal plantejar-se la forma de l’Estat, i establir un sistema que posi per davant els drets i el benestar de la ciutadania i un encaix de les diversitats territorials que formen l’Estat, així com sistemes de depuració de la corrupció en la vida política i en la societat. I  tot partint del principi de que tots els vots valen igual, la qual cosa comporta garantir una sistema de representació proporcional i liquidar el sistema  del bipartidisme imperfecte.

Aquesta reforma del marc polític global del conjunt de l’Estat és avui una necessitat d’urgència social. Mantenir l’actual situació de crisi global pot comportar una situació insostenible en la que no es poden descartar esclats socials i que poden dur a sortides imprevisibles. En definitiva cal evitar, com deia Gramsci, “ que en el clarobscur  sorgeixen els monstres” indesitjables.

El problema però, en l’actualitat, no és només d’un o una sèrie de països, és també indispensable portar el canvi a l’àmbit de la Unió Europea, per tal de que torni a ser un instrument al servei dels ciutadans europeus. Sense un canvi de les polítiques hegemòniques actuals la Unió no té futur, al contrari,  poden portar a l’aparició de fortes tensions i conflictes nacionalistes que posin en qüestió les bases mateixes de la creació del projecte d’unitat europea. També “els monstres” poden sobrevolar Europa.

                                         Aurora Daurada partit neonazi grec 

                                            Theodorakis:"Z"