 |
Il quarto Stato |
Desprès de les Eleccions al Parlament de Catalunya i les darreres eleccions municipals és evident que els partits de l’esquerra catalana han de plantejar-se el seu futur, si no es vol que la dreta de CiU i del PP mantinguin una hegemonia per un llarg temps.
La situació i els reptes que han d’afrontar els tres partits representatius de l’esquerra catalana i que van conformar el tripartit són molt diferents, així com els interrogants que es plantegen pel seu futur.
a) El PSC:
El PSC es troba en una situació summament delicada. Desprès d’haver controlat la majoria de les institucions de poder a Catalunya, Generalitat, Diputacions i Ajuntaments principals, ara ha tingut una derrota sense pal·liatius, més greu pel fet de que una part important de la seva militància i quadres la conformaven la gent del “pessebre”, és a dir que el seu treball estava sovint vinculat a la seva militància política. Cal dir que una situació similar li va passar a Convergència quan va perdre la Generalitat desprès de 23 anys, però s’ha vist com ha estat capaç d’aguantar la “travessa del desert” i aprofitar-ho en gran mesura per fer una renovació de les seves estructures, dels seus quadres i inclús de fer un canvi substancial cap a la dreta pura i dura del seu ideari.
El PSC acumula a més el fet de que la crisi afecta alhora al PSOE, amb la qual cosa es troba en la necessitat de afrontar múltiples actualitzacions de la seva estratègia política i organitzativa. El PSC s’enfronta a massa fronts oberts. Pot optar per una solució d’emergència o per una veritable catarsi. Però no es veu gaire per on pot passar la seva renovació i menys encara una renovació que comporti imbricació dins d’un espai clarament d’esquerres i d’oposició a la dreta governant. Fins ara més que un debat d’idees sembla que es planteja més un debat conjuntural al voltant de persones que han de liderar el partit que sobre quin ideari i quin model de partit. I les perspectives de que surtin reforçats els elements més partidaris de disputar a CiU l’espai de centre, conformat per gent del tipus de Ballesteros, Ros o Bustos, no crec que sigui una bona sortida, encara que sembli la més previsible. Llegir que la derrota davant la dreta comporta la necessitat de girar a la dreta, pot ser efectiu en el cas d’alguns ajuntaments i de forma conjuntural, però no sembla hagi de ser la solució per revifar una opció socialdemòcrata. Es evident que no sols CiU sinó el PP i fins i tot la Plataforma per Catalunya han pres vots a l’electoral tradicionalment socialista, però la millor solució no es girar a la dreta i tractar de competir amb els mateixos arguments. Això és una tàctica defensiva que a la llarga només porta al fracàs. Només caldria mirar el cas italià, on els successius viratges a la dreta del PD no han fet trontollar al “berlusconisme”, i només amb opcions i discursos clarament confrontats des de l’esquerra s’ha pogut començar a fer-li front.
Personalment crec que la crisi del PSC és molt greu i profunda, similar, però amb aspectes diferents a la del PSOE, i crec que te una difícil sortida, que pot comportar que, per molt temps, entri en una etapa de decadència com a opció política, tal i com ja li succeeix a la socialdemocràcia a escala europea, fruit del seu continu procés d’abandonament i no actualització del seu ideari. Cal que el PSC no faci com fins ara i amagui el cap sota l’ala. La culpa no ha estat dels govern tripartits, sinó potser de la manca de relat polític unitari dels mateixos i de la seva tasca, important però mal explicada, projecte de govern del que van renegar en les darreres eleccions autonòmiques, i que analitzin i repensin quin paper juga la crisi i les polítiques de dretes fetes des del Govern de l’Estat.
b) ERC:
Esquerra Republicana de Catalunya, es troba en una situació similar de crisi que el PSC. Els resultats electorals han estat nefastos i a més a més arrossega una profunda divisió interna, que ha comportat diverses i continuades ruptures.
En primer lloc cal dir que ERC durant molt temps poc va tenir a veure amb la ERC hegemònica en els temps de la II República, amb la Esquerra de Macià i sobretot de Companys. Des de la recuperació de la democràcia va jugar durant molt temps sota el lideratge de Heribert Barrera, Joan Hortalà i Àngel Colom, un paper “d’escolanets” de CiU. Cal només recordar que va ser ERC, juntament amb la Unión del Centro Democrático, qui va fer a Jordi Pujol, President de la Generalitat, desprès de les primeres eleccions al Parlament i malgrat el conjunt dels partits d’esquerra eren majoritaris.
La pressa del poder en ERC per part de Carod-Rovira i Puigcercós va significar un tomb radical al panorama. Carod com a ideòleg i Puigcercós com a organitzador van significar un important revulsiu per una organització que durant molt temps no havia significat res en el panorama polític. Aquesta situació rep un important suport amb la constitució del primer Govern Tripartit, això i el fet que, desprès de “l’affaire” de la entrevista de Carod amb ETA, el PP fes de Carod el símbol de l’odi exacerbat de la dreta espanyola, comporten un fort impuls electoral de ERC.
Es evident que ERC no va pair el seu èxit electoral, que se li va pujar al cap. ERC va entrar en una contradicció pròpia de politics que no tenen experiència en política de govern. Malgrat que una de les seves principals propostes és la d’un Nou Estatut, malgrat en Joan Ridao va ser una de les persones que més esforços va esmerçar en la seva elaboració, a la fi ERC, per una concepció maximalista opta pel vot “No” en el referèndum, el mateix vot del PP. Durant aquet procés els sectors més dretans abandonen el partir i formen “Reagrupament” sota la direcció del ex conseller de Governació Carretero. Tota aquesta situació esquerda el grup dirigent, i les tesis gradualistes en el tema del sobiranisme i les posicions socials defensades fins ara sota la batuta de Carod, deixen pas a una política basada en un posicionament basat en una única política: l’independentisme. Tot això provoca una confusió entre l’electorat que va votar conjunturalment a ERC, els electors nacionalistes i poc d’esquerres es desencanten per l’acord tripartit, els de concepció més social no entenen el gir brusc cap a un discurs únicament independentista. Tot això porta a la davallada electoral, primer a les eleccions al Parlament i desprès a les municipals, on a sobre es presenta l’esperpent de candidatura de Barcelona on Portabella es presenta juntament amb Joan Laporta.
El futur congrés d’ERC és una incògnita, les dues ànimes, la que vol un partir situat a la esquerra i la únicament independentista continuen enfrontades. ERC cal que prengui una opció d’una vegada per totes si vol sortir del marasme polític. En Joan Ridao vol tornar a la política de Carod, gradualista, i situada a la esquerra en oposició a CiU i per això rebutja aliances amb grups independentistes com Reagrupament o Solidaritat. Aquesta sembla que podria ser l’opció més clara de futur d’ERC especialment si tracta d’obrir forat en l’espai socialdemòcrata en un moment en que el PSC deixa un forat obert. L’altre alternativa, la que pot representar Oriol Junqueras, és la de l’independentisme que pot portar a ERC a una nova etapa de subordinació a CiU.
c) ICV-EUiA
La coalició de ICV i EUiA és l’opció d’esquerres que ha sortit més ben lliurada davant el vendaval de la dreta que ha escombrat Catalunya. En aquests sentit es pot dir que la coalició ha sortit millor parada que els seus socis degut a que ha mantingut un missatge i una política coherents. ICV ja fa temps que ha passat les seves hores difícils i disposa ara d’un bagatge i un discurs ideològic sòlidament establert entre la seva militància i els seus electors i basats en una política d’esquerres i ecologista. Altrament la coalició roig- verda és una organització ben situada socialment, amb bones relacions amb el moviment sindical, especialment amb CCOO, i que alhora te des de fa molts anys experiència de govern, fonamentalment en el camp municipal.
ICV-EuiA ha defensat de forma permanent el govern plural de la esquerra, amb polítiques fiscals i econòmiques i socials d’esquerres, a les que afegeix una clara defensa de polítiques de sostenibilitat i defensa mediambiental. En aquest sentit ha estat sempre una veu i un discurs molts coherents, al contrari del que han fet els seus socis de govern. Per la seva part la coalició ha tractat sempre de plantejar la necessitat de fer palès el conflicte social, i la confrontació dreta- esquerra, front la hegemonia d’un discurs de la dreta nacionalista centrat en impulsar només una visió de conflicte únicament territorial Catalunya- Espanya.
La posició clara i contundent d’esquerra ha convertit a la coalició roig- verda en l’enemic declarat no sols dels partits de dretes sinó dels mitjans de comunicació vinculats a aquesta opció. Només cal recordar el continu linxament que s’ha fet del president de ICV, Joan Saura, per part de mitjans com La Vanguardia i la pròpia TV3.
En aquests moments ICV es troba en una posició còmoda. Es l’oposició més clara i sense concessions al Govern d’Artur Mas, també te un llenguatge de confrontació amb les polítiques dretanes de Zapatero. Juntament amb el buit que deixa un PSC en hores baixes, el fet de ser la força més propera a les reivindicacions del moviment del 15M, li permet tenir unes possibilitats de creixement importants.
PD: La esquerra catalana, como la espanyola, ha de pensar mes que en recuperar els vots que els hi ha tret la dreta, que també, en recuperar els vots que han marxat a la abstenció, o els vots del desencantats que encara ara van a votar i ho fan en blanc o nul degut al seu desencís o desil·lusió política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada