LA RESPONSABILITAT DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ EN LA CRISPACIÓ

Atoms/ 24 de febrer 2021

nuevatribuna/ 26 febrero 2021

Que hi ha una important crispació política en el conjunt de l’Estat ningú ho dubta. Que la principal responsabilitat és de la classe política és molt possible però que hi ha d’altres responsables també és evident. I caldria analitzar la responsabilitat dels mitjans de comunicació en aquest nivell de  crispació.

Podem veure com una bona part de la crispació política es veu agreujada i ampliada pel paper que juguen els  mitjans de comunicació. Uns per afinitats polítiques o ideològiques i altres per l’irresponsable desig d’atiar la confrontació magnificant temes que  incrementin les seves audiències i el seu negoci.

Els mitjans de comunicació, els audiovisuals especialment, semblen tenir com a únic objectiu captar audiència i per això la confrontació com a més pujada de to millor, és més espectacle. En molts pocs mitjans veiem reflexions assenyades que analitzin les situacions reals i fugin del nociu espectacle en que alguns volen convertir el món de la política.

El sensacionalisme fa que cada dia tinguin més espai en el mitjans temes de confrontació que impulsen i de vegades inclús creen els propis mitjans per a estimular debats interessats que moltes vegades no tenen ni la importància ni la transcendència que els hi volen donar. Això es fa alhora que informacions importants s’amaguen de forma interessada. 

Sembla com si el que era propi  de l’espectacle esportiu es traslladi al món de la política i diversos programes de gran audiència tracten les diferències polítiques com si fossin confrontació entre “hinchadas” futbolístiques.

En l’actualitat es poden definir d’una forma clara diversos mitjans de comunicació:

a). Continua existint tot un sector de la premsa i mitjans de comunicació conservadors, tant en la premsa i encara més en els àmbits de la ràdio i televisió privades i de premsa digital que tornen a actuar com aquells que en els últims temps del govern socialista de Felipe González es van anomenar “el sindicat del crim”, l’objectiu del qual era enderrocar el govern. Manipulen les informacions, creen i magnifiquen falses informacions dels enemics polítics o mitges veritats, donen veu a opinions tergiversadores  i fan la campanya mediàtica de l’oposició política de la dreta

b) Cal assenyalar com a cas únic el dels mitjans de comunicació públics de Catalunya  que  enlloc de complir una funció de servei públic s’han transformat en un instrument de propaganda política continuada del govern independentista en tots els seus espais. Al seu voltant s’agrupa la premsa independentista subvencionada.

c) Hi ha mitjans televisius suposadament progressistes que fan programes on s’utilitza la política de forma sensacionalista i la converteixen en espectacle de consum on més que confrontar idees es fomenta la polèmica amb un nivell similar als típics debats de futbol.

d) També especialment i quasi únicament en l’espai de la premsa digital hi ha mitjans clarament progressistes que es centren en defensar les polítiques més avançades i posar en qüestió les mancances i contradiccions de les opcions polítiques conservadores, amb més o menys objectivitat segons els cassos i on els seus col·laboradors es situen clarament en el camp de l’esquerra.

e) Per últim queden alguns casos escassos de mitjans, especialment de premsa, moderats de sempre o antigament progressistes on hi ha professionals especialitzats que tracten de fer anàlisis polítics mínimament objectius i on en les seves pàgines d’opinió es dona una diversitat plural.

Aquest és el panorama de mitjans de comunicació en que vivim i que també en bona part es retroalimenten amb  el món encara més crispat de les xarxes socials.

Cal ser molt pessimista sobre l’evolució futura dels mitjans de comunicació que avui ja no estan al servei de la informació que permeti al públic fer-se una opinió sobre la realitat dels fets. En aquest moment es tracta més d’adoctrinar no a un ciutadà sinó a un consumidor de noticies al que es tracta de captar com a un client vinculat. Els mitjans de comunicació, per la seva pròpia composició accionarial tenen dos objectius que són aconseguir clientela que faci rendible el negoci i adoctrinar-la fent-la addicta a una línia ideològica que pot ser permanent o canviant en funció dels interessos empresarials.

Es així com els mitjans tradicionals no fan una funció compensadora d’unes xarxes socials cada cop més actives i influents en gran part de la ciutadania. Xarxes on es difonen en la majoria dels casos missatges simplistes quan no directament falsos amb les repercussions que estem veient en determinades societats com ha estat l’etapa de Trump a Estats Units.

Els mitjans de comunicació no sols no compensen els excessos de les xarxes sinó que en moltes ocasions l’únic que fan és fer-se ressò tot ampliant determinats missatges d'aquestes.

Cal reivindicar, més que mai, les informacions objectives, les opinions fonamentades i els bons anàlisis de la realitat que no tenen per que ser neutres sinó que poden ser representatius de diverses formes de contemplar una mateixa realitat segons els diversos punts de vista ideològics o personals. En tot cas el que es precisa és que respectin la realitat i no la manipulin ni la deformin.

L’objectivitat exigible no té per que ser uniformitat. Pot haver diversitat d’opinions sobre com analitzar una realitat però el que no és admissible es manipular-la, la qual cosa significa desvirtuar-la.

Lamentablement la perspectiva no és gaire favorable de cara a un futur. Al contrari ens recorda, amb una certa melancolia, l’època en la qual sabies qui era qui en els mitjans, i et podies fer una idea de la realitat comparant  els diversos punts de vista d‘uns mitjans de comunicació que podien ser diversos en els seus anàlisis però que tots ells reflectien diversos punts de vista sobre una mateixa realitat, i això permetia fer-te una millor composició de la informació que rebies.

CATALUNYA UN PAS ENCARA INSUFICIENT PEL CANVI

nuevatribuna| 16 de febrero de 2021

No hi ha dubte que aquestes eleccions s’han celebrat en estranyes condicions. I no només a causa de la pandèmia de la Covid. La pandèmia ha estat l’excusa que el Govern independentista ha utilitzat per aconseguir sembrar el temor entre el conjunt de la ciutadania. Primer es va intentar suspendre les eleccions convocades degut al suposat empitjorament, desprès no confirmat, de la situació sanitària. La justícia va anular el decret del Govern i la data electoral es va confirmar. A continuació el Govern va sembrar por a través dels seus portaveus polítics i sanitaris, així com dels mitjans de comunicació públics sobre el perill de les votacions. Això va comportar un fort allau de renuncies a formar part de les meses electorals, fins i tot es va parlar d’omplir-les amb voluntaris la qual cosa podia posar en perill la pròpia neutralitat. Posteriorment el govern va manifestar la possibilitat de que per problemes organitzatius hi haguessin llocs on no es pogués votar la qual cosa podria impedir donar els resultats la mateixa nit electoral. Malgrat desprès no s’hagi complert cap de les manifestacions negatives no hi ha dubta que el Govern  enlloc de fomentar la participació el que ha fomentat és l’abstenció. Es important assenyalar que l’abstenció electoral ha estat més d’un 25%  superior al 2017.

Les eleccions malgrat no canvien la divisió a Catalunya obren una petita porta mitjançant alguns canvis electorals. El PSC i Illa han estat el partit més votat i amb un major nombre d’escons empatat amb ERC. Per la seva banda ERC supera per poc en vots i amb un escó a JxC. L’ensorrada dels partits nacionalistes espanyols és brutal malgrat es veu atenuada per una entrada amb força de l’ultra-dreta espanyolista.

Si dividim els resultats electorals en tres blocs: independentistes, esquerra-federalista i nacionalisme espanyolista podem analitzar fets interessants.

La situació en el camp de l’independentisme. Com ja hem dit en aquest camp podem veure el “sorpasso” d’ERC a JxC i també com els anti-sistema de la Cup doblen resultats. Però si comparem amb els resultats de les anteriors eleccions del 2017 hi ha fets importants a destacar:

-         - ERC malgrat guanya 2 diputats obté 332.254 vots menys que a les anteriors eleccions un 35% menys de votants i manté el mateix percentatge sobre el vot emès en les eleccions (21,3%).

-          -JxC perd 2 escons i obté 380.231 vots menys que al 2017 és a dir un 40,09% de vots menys que a les anteriors eleccions, i un menys 1,65% sobre el vot emès en les eleccions (20,04%).

-          -CUP puja 5 escons fins als 9 tot això malgrat perdre 6.159 vots respecte a les anteriors eleccions. La militància del seu electorat fa que malgrat perdre un petit nombre de vots els seu resultat sigui més del doble que a les darreres eleccions i més d’un 2,22% sobre el vot emès en les eleccions un 6,67%.  

La situació dins del camp de les forces d’esquerra i majoritàriament federalistes millora de forma clara respecte a les anteriors eleccions del 2017. Ja hem dit que el PSC ha guanyat les eleccions clarament en vots i empatant en escons. A això cal afegir que “Els Comuns” han mantingut els seus 8 escons. Podem destacar:

-         - PSC  ha guanyat 16 escons quasi doblant els 17 que va obtenir el 2017. Ha aconseguit 46.199 vots més la qual cosa significa que malgrat l’abstenció ha crescut un 7,61 en els seus votants i un 9,16% sobre el vot emès en les eleccions 23,04%. Es l’únic partit entre els que es van presentar al 2017 que malgrat l’abstenció millora el conjunt de vots rebuts.

-          -Comuns ha mantingut els 8 escons que va rebre el 2017. Malgrat això perd 131.714 vots, és a dir un 40,36% dels seus votants del 2017 i un 0,58% pel que fa al percentatge de vot emès en aquestes eleccions 6,87%.

 La situació en l’espai del nacionalisme espanyolista ha sofert un profund canvi. La irrupció de l’ultra-dreta de VOX va aparellada a un ensorrament de Ciutadans i una caiguda de la ja reduïda representació del PP:

-          -VOX irromp en el Parlament de Catalunya amb 11 diputats. Obté 217.883 vots és a dir un 7,69% del conjunt del vot emès.

-          -Ciutadans ha perdut 30 escons i 914.486 vots respecte les eleccions del 2017 on va ser la primera força del Parlament. Ha perdut per tant un 85,77 dels seus vots anteriors i un 19,8 per cent sobre el vot emès quedant reduït al 5,57%.

-       -PP perd 1 diputat i 76.603 vots respecte els que va obtenir el 2017 és a dir un 41,24% , el seu percentatge de vot en les eleccions s’ha reduït un 0,39% pel que fa al vot emès quedant en un 3,85%.

 

En resum el conjunt el vot independentista ha rebut 1.360.606 vots, 718.644 vots menys que les darreres eleccions. Una forta davallada que matisa el seu missatge de que aquesta vegada han superat el 50% dels vots a favor de la independència sense especificar que és amb un nivell molt baix de participació, ja que sobre el cens electoral amb prou feines arriven al 26% del total.

El vot d’esquerres i federalista s’ha situat en 847.484 vots, es a dir només 85.537 menys que a les eleccions del 2017. Fonamentalment ha estat degut l’important suport rebut pel PSC i la candidatura d’Illa. Es a dir que es manté de forma important si tenim en compte la forta abstenció.

Pel que fa al nacionalisme espanyolista s’ha reduït de forma important en escons i en vots si bé s’ha radicalitzat ja que VOX supera la suma de Ciutadans i PP junts. En total sumen 484.853 vots, és a dir 810.549 menys que a les eleccions del 2017. Es fals l’argumentari de la dreta política que diu que l’abstenció els ha perjudicat per que hem vist que també el vot independentista s’ha reduït de forma important.

Com a conclusió podem assenyalar que l’independentisme malgrat que continua sent hegemònic en la societat ha perdut una bona part del seu impuls. Cal veure si algun del seus components en concret ERC aconsegueix sortir de la seva tradicional política de dubtes i opta per buscar una solució real als problemes de convivència en la societat catalana. No es pot vetar a Catalunya el PSC i voler una Taula de Diàleg a Madrid amb el Govern on el soci majoritari és el PSOE. I un acord que es pugui sotmetre a consideració de la ciutadania és absurd plantejar-lo al voltant de propostes impossibles d’autodeterminació i amnistia, sinó de millora de l’autogovern i indults.

La victòria electoral d’Illa i el PSC suposen un pas important per tal que es plantegi una opció de diàleg. El PSC recupera una part dels vots metropolitans que al 2017  van fugir cap a Ciutadans per por a l’independentisme i ara és l’interlocutor que cal per a un diàleg si una part de l’independentisme està disposat a transitar per aquest camí. Per la seva part els “comuns” mantenen posicions gràcies a una excel·lent campanya dels seus candidats i malgrat el “foc amic” rebut per les declaracions de Pablo Iglesias que semblaven un suport a les tesis independentistes.

Altrament la pèrdua de pes del nacionalisme unionista o espanyolista és una bona noticia per a evitar de nou una confrontació virtual entre nacionalismes. Malgrat el fet negatiu de la presencia de VOX cal preveure que el seu paper serà residual en la política catalana.

En definitiva no s’ha aconseguit passar pàgina de la “dècada perduda” de Catalunya. Però desprès d’aquestes eleccions hi pot haver marge per a encetar un camí de trobament si hi ha interlocutor des de la part independentista. Sinó l’alternativa és un govern independentista incapaç de governar amb les discrepàncies internes i sense  capacitat d’afrontar la realitat i que és difícil que pugui aguantar i per tant ens pugui conduir a unes noves eleccions.

14-F UNA OPORTUNITAT PEL CANVI

Àtoms-ClubCortum/ 10 de febrer de 2021

nuevatribuna| 10 de febrero de 2021

Les properes eleccions al Parlament de Catalunya del 14-F són una oportunitat per a passar pàgina a deu anys negres i perduts de la història de la societat catalana.

Mai abans, en democràcia, havíem tingut un període tan nefast en tots els sentits per a Catalunya i per a la seva ciutadania. Per primera vegada Catalunya ja no és aquell exemple pel conjunt de l’Estat, la seva economia, la seva cultura i la situació de la seva societat es troben en un pou del que sembla com si no es pogués sortir. El “procés” ha estat un element de divisió profunda de la societat catalana on tot s’ha vist afectat i amb una forta dificultat per a teixir ponts de sortida.

En l’àmbit polític s’ha donat la paradoxa que els que han defensat la superació de l’autonomia mitjançant un procés unilateral d’independència no tan sols no han aconseguit els seus objectius, que s’han demostrat més impossibles que mai, sinó que han conduit l’autogovern de Catalunya al nivell més baix de la seva història, han demostrat una manifesta ineptitud pel que fa a la gestió pública que alhora ha afectat de forma molt negativa al conjunt del desenvolupament econòmic i social de Catalunya.

Mai com fins ara la societat catalana havia viscut tanta divisió social, ruptura i desconfiança en el seu intern. El sentiment de sentir-se part d’una societat que era un capital social en aquella Catalunya que es reclamava “un sol poble”  ha desaparegut de forma majoritària en el conjunt de la ciutadania. Tots els avenços aconseguits  per la lluita durant la transició contra el franquisme, totes les conquestes comunes aconseguides amb la Constitució i l’Estatut durant l’etapa en que la societat estava cohesionada s’han perdut durant aquesta etapa de la darrera dècada. La irracionalitat del nacionalisme independentista i unilateralista ha estat la causa de ruptura social i fins i tot ha donat peu al sorgiment a Catalunya d’uns espais de nacionalisme anticatalanista i espanyolista. L’enfrontament d’ambdós nacionalismes ha establert una hegemonia de les lluites nacionalistes tot marginant a un racó i a la defensiva  les opcions d’esquerres i els partidaris de donar la prioritat a les lluites i millores socials.

Catalunya ha estat dirigida per unes forces “processistes” que han dut a terme unes polítiques de dretes retalladores dels serveis públics i només interessades en un “full de ruta impossible cap a la independència”. Durant molt de temps han estat ajudats per la manca de reacció política d’un govern de dretes a l’Estat que amb les seves actuacions purament judicials no van fer més que realimentar l’independentisme català i provocar l’enfrontament inter-comunitari.

Com a resultat tenim un balanç negatiu en tots sentits i amb rancors per tots dos costats. I la seva conseqüència és que no hi ha vencedors, només una societat derrotada i plena de rancúnies. Una societat que ha donat importants passos enrere en qüestions fins fa poc mai qüestionades com era el respecte a la llengua catalana avui rebutjada per sectors de la població que han reaccionat de forma negativa a les manifestacions radicals de supremacisme i xenofòbia des de sectors de l’independentisme.

El 14-F és el moment d’intentar superar aquesta situació de divisió i crispació social. I no ho poden fer els que han intentat d’una i altra part l’enfrontament intern de la societat catalana. Ni els partits de l’independentisme ni els de l’espanyolisme ens poden treure d’aquest atzucac, les dretes nacionalistes o els seus aliats no ens poden treure del carreró sense sortida a que ens han conduit. Es hora de que sigui des de les esquerres que posen com a prioritats les necessitats socials de la gent i la defensa d’una gestió pública al servei del conjunt de la ciutadania les que intentin treure’ns d’aquest racó fosc.

Unes esquerres de llarga tradició a Catalunya, les que més van lluitar per la vinguda de la democràcia, de les llibertats i de l’autogovern. Aquelles que després van ser arraconades durant els anys del fals “miracle corrupte de  convergència”. Una esquerra social, federal que posi en primer lloc les necessitats i el benestar d’una societat i d’una ciutadania que pateix una forta crisi ara incrementada per la pandèmia mitjançant un reforçament de l’autogovern i de la gestió eficient. Una esquerra que ha begut de l’experiència del municipalisme que sap gestionar les necessitats de la gent. Ara és l’hora de les esquerres.

El PSC i els “Comuns” estan cridats a posar el govern al servei de la gent. I posar tot l’esforç en cercar una voluntat de govern en comú i oberta a l’acord amb qui vulgui sumar per a refer el país al servei de la gent.

Sembla que el PSC ha donat un important pas endavant i ha decidit deixar de fer una còmoda oposició i tracta de dirigir una aliança de progrés en consonància amb la que governa l’Estat.

Cal esperar una resposta en positiu per part dels “Comuns”, cal que defugin l’equidistància i les indefinicions d’alguns dels seus dirigents i optin com molts dels seus membres i votants per la defensa d’un govern i un canvi clarament a l’esquerra i en sentit federal que permeti motivar a àmplies capes populars fins avui poc motivades per a votar en les eleccions autonòmiques.

Es un moment decisiu en el que les forces polítiques han de demostrar les seves capacitats polítiques i la seva responsabilitat. Catalunya no es mereix continuar més temps en un pantà polític que no condueix a res i encara menys suportar la mala gestió que venim patint des del govern “de les retallades” de Mas, del de la “falsa independència” utopica de Puigdemont i Junqueras, i des del desgovern absolut que hem viscut durant el darrer mal govern “de la incompetència” de Torra i dels seus successors incapaços i malavinguts. Ja ni ha prou d’aquest color, el color de la decadència.

Malgrat els intents dels qui volen posar dubtes sobre la seguretat en les votacions, els mateixos que ja van intentar ajornar les eleccions cal esperar que la ciutadania vagi a  votar. El 14-F cal un vot massiu a les esquerres, al federalisme i a la bona gestió al servei del conjunt de la ciutadania i especialment de les classes treballadores per tal de reduir les desigualtats socials actualment existents.

CATALUNYA: CAL PASSAR PÀGINA

Àtoms-ClubCortum/ 27 de gener de 2021

nuevatribuna| 29 de enero de 2021

A Catalunya li cal de passar pàgina. Els darrers anys han estat d’una profunda decadència de la societat sota el govern més ineficient i incapaç que haguéssim pogut imaginar. Ni en el pitjor dels somnis hom podia haver pensat en un govern com el que ha encapçalat, presidir seria molt dir, en Quim Torra.

El Govern de la Generalitat sota el mandat de Torra ha estat una barreja de despropòsits difícilment previsibles. Ha estat un desgovern voluntàriament volgut en mans d’un activista sense cap voluntat de construir res i sense cap altre objectiu que tractar de confrontar amb el govern de l’Estat i fer una continuada campanya de propaganda  d’una independència impossible i sense tenir en compte en cap moment les necessitats del país i de la seva ciutadania. Ni tan sols ha entrat en els seus plans gestionar res, sinó simplement dirigir-se als seus seguidors per a llançar-los discursos de confrontació que els tinguessin en una mobilització permanent.

El Govern no ha gestionat per a ningú, ni tant sols pels seus votants, als quals en exclusiva ha dirigit els seus missatges propagandístics. Ha menyspreat a més de la meitat del país que sota el seu pensament ni tan sols els considera part de la societat catalana. El seu discurs sectari no ha volgut mai reduir la divisió de la societat sinó en tot cas fer-la més ampla.

Hem vist crides a la insubordinació social, missatges de comprensió als responsables dels esclats de violència o als intents de col·lapsar el país i alhora retrets inclús a les seves pròpies forces de seguretat quan s’han enfrontat als violents al carrer. Tot això acompanyat de visites al fugit Puigdemont i als polítics empresonats, per cert sota la custodia del seu govern.

Aquest govern ha estat un malson. No sols ha inflamat i donat suport a les actuacions dels sectors més radicals de l’independentisme sinó que a la vegada ha confrontat amb tota la resta de l’espectre polític a la que ha menystingut deixant clara la nul.la voluntat de diàleg i d’acord per a donar sortida a una situació de profunda crispació. Tot això va portar al continuat despropòsit i menyspreu a les lleis i a la judicatura per part del President “vicari” que finalment l’han portat a la seva inhabilitació i dimissió. Fins a tal punt va arribar el comportament insensat del màxim representant de la Generalitat que la seva marxa es va produir dins d’una ruptura interna dels seu govern i de la seva majoria parlamentaria.

La gestió pública del govern ha estat nul.la en tot moment i la seva relació amb els agents socials inexistent, només ha tingut temps per a escoltar els cants de sirena de les entitats subvencionades que s’han encarregat de mantenir el soroll al carrer com l’ANC i Omnium. La marxa d’empreses i la degradació de l’economia i el teixit social no han comportat cap neguit per a un govern tancat en els seus somnis i absent de la realitat social del país.

En la darrera etapa amb i sense Torra hem hagut de suportar la realitat de la pandèmia del Covid-19 a Catalunya. Un govern que no tenia la voluntat de gestionar s’ha vist obligat a enfrontar-se a una important crisi sanitària i social. I això ha posat al descobert totes les febleses i mancances i s’han fet públiques les seves incapacitats. Han intentat en tot moment marcar perfil propi intentant criticar i plantejant falses alternatives a les polítiques del Govern de l’Estat. S’han vist retratats en la seva crítica per la crítica al costat del govern de la Comunitat de Madrid sent sens dubte les dues autonomies on de pitjor forma s’ha enfrontat la lluita contra el virus.

Alhora hem sofert una última etapa en el període més intens on les desavinences entre conselleries s’ha fet més evident amb una contínua i pública culpabilització d’uns responsables sobre els altres davant els ulls d’una societat que no donava crèdit al desgavell intern del Govern de la Generalitat. Els cessaments, els canvis, els enfrontaments han estat la fase final d’un govern que ha fet de la decadència institucional i del descrèdit la seva ensenya.

L’últim “esperpent” d’aquest simulacre de govern ha estat l’intent de desconvocar les eleccions del 14-F. Desconvocar unes eleccions que el govern en funcions va convocar, al ser inhabilitat el President Torra, per precepte legal i que per tant no podia desconvocar. Ni tan sols les va ajornar sinó que directament les va desconvocar sense tenir facultat per a fer-ho. I tot en el fons, malgrat ho intentés camuflar en raons sanitàries, per pures raons d’interès polític partidista com es pot veure en la posició dels diversos partits que ho van acceptar i que eren els que es veien com a més damnificats per l’efecte Illa.  

Ara com dèiem toca l’hora de passar pàgina d’aquesta nefasta etapa. Catalunya precisa desprès de tant temps un Govern de debò, l’objectiu del qual sigui gestionar el país al servei de la ciutadania. Els que ens han portat fins aquí no poden ser els que ens treguin. Necessitem un canvi urgent de govern i de la forma de governar. Cal un canvi en les prioritats i cal sobretot capacitat i voluntat de gestionar al servei del conjunt de la societat i en especial per als sectors més vulnerables. Cal reactivar l’economia i alhora el necessari diàleg social. Calen uns plantejaments polítics i ideològics adreçats a superar la divisió i la confrontació interna i ha restablir un autogovern com el que la societat catalana es mereix i establir unes relacions comunes i fraternals amb la resta dels pobles de l’estat.

Cal en definitiva un canvi radical, la societat catalana ha de superar la divisió i tornar a plantejar-se se un referent de societat capdavantera i solidaria tant envers la pròpia ciutadania com la del conjunt de l’Estat i de la Unió Europea i oberta a tots els pobles del món.

VACUNEM-NOS CONTRA “ELS PATRIOTES”

Els "patriotes"

Àtoms-ClubCortum/ 13 de gener de 2021

nuevatribuna /15 de enero de 2021

El dia 6 de gener Ivanka Trump es dirigia als assaltants del Capitoli de Washington amb el qualificatiu de “Patriotes americans”. Aquesta és la consideració que la família del President dels Estats Units tenia de les hordes tumultuàries que van voler prendre el control de la seu del Poder Legislatiu del país pera  evitar el nomenament de Joe Biden com a President escollit en les eleccions del novembre del 2020.

No és nou que els radicals nacionalistes d’arreu es donin aquest qualificatiu a ells mateixos. Hem sentit parlar de “patriotes catalans” als independentistes catalans, com hem sentit parlar de “patriotes espanyols” a la dreta de Vox o el PP, i també hi ha aquests “patriotes americans” els irredempts seguidors de Donald Trump.

Tots ells es consideren els únics que tenen el patrimoni de la “pàtria” la qual cosa expulsa tota la resta que no combrega amb les seves idees. Fan un ús propi i patrimonial dels símbols de referència com la bandera o el nom del país i les pròpies institucions la qual cosa comporta excloure la resta de ciutadans que pensen diferent. Tots els que no són patriotes són lògicament anti-patriotes i enemics, no adversaris.

En la “Make Amèrica great again” de Trump no hi caben els quasi 80 milions d’americans que van votar  Biden. En la Catalunya independentista no hi caben els no independentistes que o són traïdors o colons. En la Espanya de la extrema dreta aquesta actua com si fos propietària de l’ús de la bandera, la corona o la pròpia noció d’Espanya i exclou tota la gent que no pensa com ells. I el més curiós és  que no se sap amb quin dret es qualifiquen a si mateixos com a “constitucionalistes” quan amb les seves actuacions no fan més que qüestionar la Constitució.

Caldria excloure la paraula pàtria del normal discurs polític. La pàtria té una raó de ser en casos de conflictes bèl·lics propis de temps que voldríem creure passat. Podem recordar antigues frases com aquella de “La patria está en peligro, españoles acudid a salvarla” pròpia del 2 de maig en la lluita contra la conquesta napoleònica. O la tradicional expressió representativa de la lluita anti-nazi dels soviètics que es recorda com “La gran guerra Patria”. O altres utilitzades en situacions bèl·liques similars.

Crec que en els temps actuals caldria deixar d’utilitzar el concepte de pàtria i fomentar com alternatiu el concepte de ciutadania que és molt més inclusiu. La ciutadania és un concepte modern sorgit de la Revolució Francesa i que significa el dret a la igualtat i a la llibertat de tots els membres d’una societat unida per la fraternitat. Es un concepte molt inclusiu i que denota la concepció social de qui l’utilitza. Recordem la frase de Josep Tarradellas al tornar a Catalunya dient “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí”. Es una concepció clarament republicana dirigida a tots aquells que viuen en un àmbit concret. Parlar de ciutadans de Catalunya, de ciutadans d’Espanya o de ciutadans d’Europa o del món és un reconeixement  clarament igualitari de tota la gent a la que es refereix.

Es alhora un concepte unificador i democràtic, ja que el ciutadà o la ciutadana és un ser individual però que alhora forma part d’una col·lectivitat pròpia amb drets i deures iguals als dels altres.

Contra més fugim de conceptes com pàtria i més en reconeixem en d’altres com ciutadania més estarem aprofundint en una concepció més moderna i democràtica de les nostres societats. Unes societats més unides, més democràtiques, més col·lectives i més amables i per tant amb una millor relació entre les persones que les conformen.

En aquestes hores de pandèmia convindria que ens vacunéssim contra l’odi, la divisió i el sectarisme de totes les visions supremacistes, xenòfobes  i antisocials pròpies d’un populisme que ens recorda alguns dels pitjors i més negres moments de les nostres societats.

LLIBERTAT PER A QUÈ?

Manifestació al barri de Salamanca (Madrid)

nuevatribuna| 08 de enero de 202

Aquesta va ser la resposta de Lenin que tant va escandalitzar a Fernando dels Rius del PSOE quan aquest el va visitar en 1920 a Moscou.

Aquests mesos en veure les manifestacions de la dreta política, mediàtica i religiosa, sigui contra el confinament o les lleis d’Educació o Eutanàsia, aquesta resposta adquireix una forta significació que es pot entendre perfectament. La dreta utilitza la paraula llibertat quan en realitat defensa la discriminació dels més desfavorits. La seva llibertat comporta la discriminació i la falta de drets dels més febles. La dreta no ha entès aquella dita de que la llibertat d'un acaba on comença la dels altres. El seu dret no és tal sinó que és la confirmació dels seus privilegis sobre uns altres.

El concepte de Llibertat procedeix de la Revolució Francesa i va indissolublement lligat a altres dos conceptes, els d'Igualtat i Fraternitat. Són tres conceptes que per a comprendre el que van significar i signifiquen no s'han de separar els uns dels altres. I és aquí on va fallar el sistema soviètic en potenciar la igualtat sobre la llibertat, però també és aquí on falla el sistema capitalista en parlar de llibertat i oblidar-se de la igualtat i la fraternitat. 

Fins ara cap sistema ha optat per portar endavant un sistema complet basat en la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat (Solidaritat) alhora. Moltes vegades es plantegen com a conceptes antitètics quan en el camp teòric no ho són i quan es van concebre anaven entrellaçats.

A aquest efecte és interessant recordar els plantejaments dissidents que es van  tenir lloc dins de l'antiga òrbita soviètica. Especialment significativa i interessant és la vida i l'obra d'un polític i filòsof que va viure en la RDA, Robert Havemann.

Havemann va ser un resistent anti-nazi, comunista declarat, membre del SED (Partit Socialista Unificat de la RDA), membre del seu parlament i de la seva Acadèmia de Ciències, dels quals va ser expulsat en la dècada dels 60 pels seus plantejaments crítics sobre la manca de llibertat a la RDA i el seu suport a moviments com la “Primavera de Praga” o l'Eurocomunisme dels partits comunistes de l'Europa Occidental.

Llibre de Robert Havemann

Havemann mai va acceptar marxar de la RDA i anar a viure a Occident. Ell considerava el sistema socialista era superior al de l'occident capitalista perquè en el socialista s'havia aconseguit superar la propietat privada dels mitjans de producció i per tant la base de l'explotació de l'home sobre l'home. Però al mateix temps Havemann reivindicava la necessitat imperiosa de la llibertat en la societat socialista. Ho reflecteix de manera clara en els seus llibres un dels quals té un títol molt evident “La llibertat com a necessitat”. Per a ell la llibertat era necessària per a aconseguir una societat plenament socialista.

En l'actualitat el debat d'idees sembla que hagi caigut en desús, però des de l'esquerra caldria revitalitzar-ho per tal d’evitar que la dreta utilitzi de forma interessada els conceptes. En la Constitució espanyola apareixen de manera clara però diferenciada els conceptes de Llibertat i Igualtat. La Solidaritat (fraternitat) només apareix per a parlar de la relació entre les diverses comunitats autonòmiques i no com a un dret de la ciutadania.

La llibertat que ara està sempre en boca de les dretes, que la utilitzen per a tot, és un concepte que s'usa desnaturalitzat en plantejar-lo com a propi de les persones individualitzades respecte del conjunt de la societat i no com a  un dret del conjunt de la societat.

Des de les esquerres s'hauria de realitzar un gran esforç i fer una gran pedagogia per a explicar com els tres conceptes han de comprendre's de manera conjunta. Tenen molts motius per a fer-ho i més en una situació com l'actual.

Aquest plantejament permetria de manera conjunta explicar per exemple la defensa del sistema fiscal com a mitjà de redistribució social de la riquesa (solidaritat) que potencia els serveis de tots com és el cas dels serveis públics, els quals han de ser prioritaris perquè són la base de la igualtat la qual garanteix la llibertat social.

La desigualtat social que existeix de manera global i que al nostre país té una especial repercussió significa la pèrdua de la llibertat de vida per a molts, la manca d'igualtat en la societat i de solidaritat entre la seva ciutadania.

Que no ens enganyin,  allò que criden i exigeixen les dretes actualment no és la defensa de la “llibertat” sinó el manteniment de la desigualtat social i per tant la defensa d'un sistema social basat en l'individualisme contrari a tot sentiment de fraternitat o solidaritat.

Com ja va explicar en el llunyà 1762 Jean-Jacques Rousseau en  “El Contracte Social” “Tot es redueix a dues qüestions principals: La llibertat i la igualtat, sense la qual la llibertat no pot existir. Renunciar a la llibertat és renunciar a ser home, als drets i als deures de la Humanitat. La veritable igualtat no resideix en el fet de que la riquesa sigui absolutament la mateixa per a tots, sinó que cap ciutadà sigui tan ric com per a poder comprar a un altre i que no sigui tan pobre com per a veure's forçat a vendre's. Aquesta igualtat, es diu, no pot existir en la pràctica. Però si l'abús és inevitable, vol això dir que hem de renunciar forçosament a regular-lo? Com, precisament, la força de les coses tendeix a destruir la igualtat, cal fer que la força de la legislació tendeixi sempre a mantenir-la”. El pensament del filòsof francès contínua vigent i poc comprès.

Llibre de Rousseau

( Adeu 2020) PER UN BON ANY 2021

NI INDEPENDENTISME NI ESPANYOLISME

Nacionalismes excloents

Àtoms-ClubCortum/ 23 de desembre de 2020

nuevatribuna | 26 de diciembre de 2020

Les opcions de les esquerres a Catalunya han de ser equidistants dels nacionalismes, això vol dir defugir el nacionalisme independentista i alhora el nacionalisme espanyolista.

Les esquerres han de ser radicalment federalistes a Catalunya, a Espanya i a Europa. I en aquest federalisme han de defensar els fets diferencials de Catalunya entre ells la defensa del seu autogovern, de la seva llengua i la seva cultura de forma radical. Defensar els fets diferencials i els fets comuns amb la resta dels pobles d’Espanya i en la construcció d’una Europa federal.

Durant molts de temps la dreta ha estat hegemònica a Espanya i a Catalunya. Les dues dretes antagòniques s’han retroalimentat mútuament i les esquerres s’han quedat en una condició subalterna.

Es hora que els partits d’esquerra es rearmin ideològicament i apostin d’una forma clara i sense ambigüitats per una opció federal per més difícil que sigui plasmar-la, ja que caldria un canvi constitucional. Es però  la forma d’Estat que cal defensar i intentar avançar en fórmules federalistes dins l’Estat autonòmic.

Tot això és important per a no caure en falsos debats sobre temes com la llengua. Defensar la immersió lingüística a Catalunya no és defensar quelcom aliè a l’esquerra. La llengua no és patrimoni de ningú, sinó un valor per a tots, tant la catalana com la castellana. La prevalença de la llengua catalana a Catalunya és admissible per que es tracta d’una llengua minoritària que coexisteix amb una llengua forta com és el castellà. Dins de la societat catalana el castellà continua tenint una forta implantació, és la llengua materna en moltes famílies  i és majoritari en els mitjans de comunicació i en l’àmbit social i públic. Es una llengua que no necessita defensa especialment si està cobert el seu ensenyament en l’àmbit educatiu. Informes com PISA demostren que el seu coneixement a Catalunya és millor inclús que el d’altres autonomies com per exemple Madrid.

Luis García Montero- Instituto Cervantes

Catalunya té la sort i l’avantatge de gaudir d’una riquesa cultural pròpia i d’una  cultura espanyola comuna. I totes dues han de ser cuidades i respectades. Això és el que actualment tracta de fer en l’àmbit estatal l’Instituto Cervantes potenciar-les arreu, de Goya i Picasso a Casas i Dalí o de Cervantes i Ausiàs March a Espriu i Machado. En el cas de la literatura catalana cal defensar les seves diverses formes d’expressió tant la feta en català com la d’expressió castellana, no es pot negar la catalanitat i la importància per a la cultura catalana dels Marsé, Gil de Biedma o Vázquez Montalban. El bilingüisme no ha de considerar-se de cap manera un fet negatiu ans al contrari quelcom a mantenir i potenciar, la qual cosa no comporta no ser conscient de la necessitat especial de protecció a la llengua més feble en l’àmbit general.

La reivindicació de l’escola en català va ser impulsada per les forces d’esquerra com el PSUC i el PSC com a mitjà per a evitar dos línies d’escola diferenciades en català i en castellà que comportessin una possible discriminació de l’emigració de parla castellana. I no hi ha dubte que el resultat ha estat positiu i no ha estat mai conflictiu. La conflictivitat s’ha volgut atiar per algunes forces polítiques de la dreta espanyolista a qui interessa confrontar amb la dreta independentista i arraconar  les esquerres.

Per això és criticable l’actitud d’alguns personatges de l’esquerra, que casualment no coneixen la realitat catalana, llançant campanyes en defensa d’un suposat perill del castellà a Catalunya qüestió totalment falsa i inexistent. Amb aquestes actuacions només fan que donar munició a la dreta espanyolista i a l’independentisme per arraconar els partits d’esquerres a Catalunya.

L’esquerra ha de tornar als seus plantejaments de la “Transició” quan era ideològica i culturalment hegemònica i ara entorn a la defensa d’una sortida federal  al conflicte català tornant a recuperar els vots que el “procés” independentista els hi ha arrabassat en benefici d’opcions identitàries de la dreta d’un o un altre sentit utilitzant temes com la identitat lingüística per a dibuixar falses divisions.

Les esquerres s’han de treure de sobre les seves pors envers els plantejaments nacionalistes de dretes i oferir el seu plantejament en defensa de la llibertat, la igualtat i la fraternitat  dins de la societat catalana i espanyola basat en la pràctica de la solidaritat federal.

Revindicant Escola Pública en Català

BBVA-Sabadell, la fusió "fake"

Una fusió frustrada

Malgrat que ja s'ha explicat de manera exhaustiva en la premsa econòmica molta gent es pregunta: com ha pogut fracassar una fusió ja anunciada? La raó és simple, el fracàs és fruit d'un intent de fusió no desitjat i mal plantejat. Les dues entitats havien arribat a un principi d'acord d'intercanvi d'accions que premiava  les del Sabadell amb un 25% de prima sobre el seu valor, però durant aquest procés el BBVA va vendre les accions de la seva filial americana el que va provocar un increment del 15% en el valor de les seves accions. Aquesta venda va produir també un increment especulatiu de més del 25% en les accions del Sabadell. Davant d’això el BBVA va voler revisar la prima d'absorció del 25% acordat, uns 500 milions d'euros. I aquí es va provocar la ruptura.

Aquesta fusió era clarament forçada per la situació del propi sector financer i una resposta defensiva a la fusió de CaixaBank i Bankia. Totes les fusions actuals no tenen una voluntat expansiva sinó de defensa buscant una concentració que permeti economies d'escala reduint de manera important tant oficines com plantilles per a afrontar una realitat de baixos tipus d'interès, estrets marges, escassetat de beneficis i deteriorament del valor en borsa. No obstant això no totes les fusions són iguals.

A diferència de la fusió de les antigues caixes d'estalvis, aquesta té diferències notables. En primer lloc la primera tenia en les dues entitats accionistes de referència, Fundació La Caixa en CaixaBank i la pròpia participació de l'Estat en Bankia. En el cas de la fusió de BBVA i Sabadell tenen un accionariat molt diversificat amb important pes de fons d'inversió. Així mateix tenen cultures empresarials molt diferents. Podríem dir que era una fusió més potenciada per la necessitat que pel desig.

Si analitzem el BBVA hem de dir d'entrada que actualment res té a veure amb l'antiga solidesa del BBV dels temps d’Asiain i Toledo amb el pes que tenia el capital basc “el Neguri”. Tot això va canviar amb la fusió amb Argentaria, impulsada i autoritzada per Aznar i l'entronització de Francisco González al capdavant del BBVA. El BBVA ha realitzat una àmplia expansió a Amèrica Llatina, el 50% dels seus beneficis provenen de Mèxic i Turquia on ara té una forta presència i d'on procedeix el seu conseller delegat. És a dir de zones delicades que poden condicionar el seu futur. La gestió realitzada per González, més pròpia d'un “agent de canvi i borsa” i la seva obsessió per la seguretat ha portat a posar en risc reputacional  l'entitat. Cal dir que el BBVA està en el punt de mira d'entitats bancàries europees, és a dir podria ser objecte de compra per part d'alguna entitat en el context de fusions comunitàries. Es comenta que una important entitat francesa ho té en estudi. Tot això derivat de la falta d'un nucli dur accionarial.

Carlos Torres i Josep Oliu Presidents de BBVA i Sabadell

El Sabadell ha estat sempre un banc ben posicionat en l'àmbit de les “pimes”, aquest és avui el seu “taló d'Aquil·les” en una situació de pandèmia com l'actual. La seva política d'expansió es va basar en l'adquisició d'entitats financeres amb problemes a través de compres o subhastes com la de la CAM, entitat en situació equivalent la de Bancaixa. Un exemple de les seves compres va ser l’adquisició del Banc d'Astúries (fruit de l'adquisició del NatWest) en 1996 que comptava amb 85 oficines al Principat d'Astúries i posteriorment la compra en 2001 a “la Caixa” de l'asturià Banc Herrero amb més de 150 oficines a la regió asturiana, una de les regions amb menor PIB de tot l'estat. Cal dir que “la Caixa” es va desprendre de l'Herrero en considerar que va ser un error la seva adquisició.

Més greu com a operació fallida va ser la compra del britànic TSB que ha danyat la seva rendibilitat i que ha provocat en els últims anys una forta depreciació del valor del Sabadell en Borsa.

En resum podríem dir que aquesta operació ha estat mal plantejada, mal planificada i mal executada amb lo qual el resultat ha estat pèssim per a totes dues entitats amb major repercussió en la menor malgrat que encara no hagi perdut en borsa tot el que la va fer pujar l'anunci de l'operació de fusió.

No hi ha dubte que els moviments en el sector financer, derivats de la negativa situació d'aquest, no han finalitzat al contrari des de la UE es continua alimentant la necessitat defensiva de fusions intracomunitàries que fins el moment no s'han materialitzat.

Sindicalisme a la Banca

PSC i COMUNS: cal mirar a l’esquerra i al federalisme

Esquerra i Federalisme

nuevatribuna/12 de diciembre de 2020

Àtoms-ClubCortum/ 9 de desembre 2020

En les albors de la transició es podien trobar “pintades” a les parets signades per PSUC-PSC, en aquells moments molta gent del hegemònic partit de l’oposició al franquisme donava suport a l’aparició del PSC (el seu germà petit de l’esquerra). Posteriorment durant molts anys tothom sabia que l’aliança natural allà on era possible era entre el PSUC i el PSC i posteriorment entre el PSC i ICV. Fins i tot en el govern tripartit de Pasqual Maragall, el denominat “Dragon Khan” el partit més petit (ICV) reparava les esquerdes entre els socis més grans. Ara amb l’onada hegemònica de l’independentisme a Catalunya i l’aparició dels nous subjectes polítics han variat les relacions de forma profunda. Les relacions entre el PSC i els Comuns no són fàcils. Situació que no s’entén tenint en compte que ambdues forces governen al Govern de l’Estat i a l’Ajuntament de Barcelona. Les desconfiances i els recels mutus no es poden amagar i moltes vegades són injustificats.

I malgrat això només un cec no veuria que el futur de les dues forces hauria de passar per una major unitat entorn a dues qüestions fonamentals:

1) La defensa del federalisme com a forma de relació de Catalunya amb l’Estat, i alhora la necessitat de construir una Europa Federal.

 2) La defensa de polítiques econòmiques i socials d’esquerres que ajudin a construir una societat menys desigual i enfortir els valors republicans de la llibertat, la igualtat i la  solidaritat en la societat  catalana, espanyola i europea.

De moment però no sembla que les coses vagin per aquesta via que els ajudaria a crear un espai alternatiu enfront les dretes espanyolistes i enfront els partits independentistes avui hegemònics. Aquests darrers també han fomentat polítiques de dretes, la desigualtat social i la ruptura de la connivència en la societat catalana en base a identitats confrontades.

El PSC faria malament  tractant d’integrar a les seves llistes electorals al Parlament de Catalunya grupuscles de l’antiga CiU, em refereixo tant als que es presenten com de centre com Units, o als clarament de centre-dreta com Lliures o de dreta pura com la Lliga democràtica. Aquesta gent no li aporta res ni tan sols prestigi catalanista i per contra li pot provocar la fugida de votants d’esquerres o castellanoparlants de l’àrea metropolitana. El PSC no necessita patents de catalanisme, la seva historia el qualifica prou i no pot jugar a antics intents de “socio-convergència” que mai van dur enlloc. Només cal veure els programes i l’ideari d’aquests grupuscles gens representatius en temes com l’escola per veure el seu tarannà dretà que res té a aportar a l’opció socialista.

Els Comuns també caldria que es fessin mirar aquesta obsessió per apropar-se a ERC. Als republicans sempre els hi ha sobrat una lletra a les seves sigles la “E”. Sempre ha estat un partit inestable i si alguna cosa el defineix es el seu nacionalisme extrem més que cap contingut d’esquerres. Tota la seva historia en l’actual període democràtic ho demostra, des de Barrera a Junqueras, passant pels períodes de  Hortalà o Colom-Rahola. Excepte en el parèntesi del tripartit ERC sempre va ser un “escolanet” de CiU i ara vol ser el substitut de l’antiga Convergència hegemònica. Es un greu error tant dels “comuns” com de Pablo Iglesias creure que ERC és un aliat fiable. ERC és un partit menestral, representant d’unes classes mitjanes que volen aparentar el que no són i al final sempre giren cap el conservadorisme.

Temps d'unitat

Els “Comuns” ja han fet una cosa que hauria estat impensable en el PSUC o ICV que ha estat signar uns pressupostos del Govern de la dreta independentista que no han servit ni tan sols per a l’objectiu de convocar eleccions anticipades. Es evident que “l’adanisme” de l’anomenada “nova política” ha fet desaparèixer el seny i la coherència de la tradició del PSUC i això no és una bona noticia.

Com molt bé predica en el desert Lluis Rabell els partits que volen representar  l’esquerra haurien d’establir una certa, encara que no fos formal, aliança per a crear un pol clarament d’esquerres i entorn d’ell i amb la força conjunta establir la negociació d’alternatives sigui amb ERC o fins i tot el centre catalanista que ajudin a establir un paisatge polític de futur que ens faci sortir d’aquest gris període dominat per un  independentisme irredempt de dreta que només ha portat la societat catalana a la frustració, la ruptura social, al creixement de la desigualtat, i a un pou d’endarreriment econòmic, social i cultural com a país.

El PSC hauria de mirar cap  els partits de la dreta catalana menys arrauxats, el PDeCat, PNC i altres que es conformin com a una aposta de la dreta nacionalista més racional i amb la que es pugui parlar i fins i tot negociar.

I que els “Comuns” deixin de pensar en l’únic objectiu d’una futura aliança amb ERC per a poder tocar govern.

Si volen ser una alternativa de debò per a fer quelcom útil per a les classes populars dels país que basteixin cadascú des de la seva particularitat propostes polítiques d’esquerres i federals que puguin permetre una alternativa engrescadora a l’actual desgavell polític de Catalunya.

Temps era temps