LES DRETES ESPANYOLA I CATALANA SON SINONIMES

Torra i Casado dues cares del mateix

Nuevatribuna | 23 de mayo de 2020
Sembla com si la greu emergència sanitària que hem patit només hagi servit als partits de dretes i ultradretes espanyoles, PP i Vox, i la catalana de JxC, per a  enfortir els seus atacs al Govern de l’Estat en lloc de col·laborar amb ell en la lluita contra la pandèmia. La situació d’emergència i l’Estat d’Alarma només ha provocat l’increment sectari i irresponsable de les dretes atacant en tot moment l’actuació de les autoritats de l’Estat.

Per a les dretes espanyoles l’objectiu és desgastar el Govern de coalició tot intentant el seu fracàs que els permeti el seu retorn al poder. Pel que fa al Govern de la Generalitat tot ha està destinat a continuar prioritzant la seva aposta independentista tractant de marcar perfil propi qüestionant totes les actuacions de l’Executiu Central i plantejant alternatives impossibles i inviables contràries a les que aquest aprovava.

Les actuacions dels líders de les dretes Casado, Abascal, Diaz Ayuso i Torra han anat més enllà de tot allò exigible a uns responsables polítics han estat sectàries han actuat  sense cap escrúpol per utilitzar una situació realment greu i inesperada arreu del món per atacar l’actuació del govern. Des de les dretes espanyoles s’ha arribat a responsabilitzar al Govern de Sánchez de les morts causades per la pandèmia. Per la seva part el govern de Torra no ha tingut prou en dir que una Catalunya independent ho faria tot millor sinó que fins i tot ha dit que “Madrid és la mort”.

Es interesant veure en tots dos cassos com les dretes no accepten cap coresponsabilitat en la crisi sanitària obviant dos fets: a) que la sanitat a Espanya està en gran part afectada per les retallades efectuades pels governs del PP i de CiU i JxCat; b) que malgrat la direcció del Govern de l’Estat les CCAA sempre han estat les responsables de gestionar la sanitat. En tot el debat les dretes han obviat no tan sols coresponsabilitzar-se amb el govern de la crisi sanitària fent pinya amb ell en el Congrés dels Diputats sinó que ni tan sols es fan responsables dels seus errors en les Comunitats Autònomes que governen. I cal destacar que Madrid i Catalunya governades una per Diaz Ayuso en un govern  del PP i C,s amb el suport de Vox,  i l’altre Catalunya governada per Torras amb JxC i ERC han estat els dos principals “focus” de l’ epidèmia.

Les polítiques dutes a terme per les dretes tenen molt a veure amb una sèrie de conceptes intrínsecs als seus plantejaments. Les dretes tenen molt arrelada una concepció patrimonial del poder polític. Per les dretes espanyoles l’estat, Espanya és seva. Per les dretes catalanes és Catalunya la que és seva.

Aznar "guru" de la dreta espanyola

Les dretes espanyoles han estat incapaces d’abandonar la seva herència del franquisme. Durant la transició i l’esclat de la democràcia la dreta espanyola va estar un llarg temps en “hibernació política”. Només anys desprès de la creació del PP com a partit de la dreta espanyola i sota la direcció de Jose Mª Aznar torna a plantejar-se exigir el que considera que li pertoca, el poder de l’estat. Cal veure com amb posterioritat als governs d’Aznar i sota la seva influencia ideològica la dreta espanyola mai ha reconegut les victòries electorals de les esquerres. Ni la de Zapatero que van atribuir a una conxorxa desprès de l’atemptat de l’11-M, ni el triomf de la moció de censura, ni el govern plural de les esquerres. Per a ells tots han estat qualificats d’il·legítims quan no directament d’il·legals.

En el cas de Catalunya la majoria de la dreta catalana va estar amb el franquisme, només una petita fracció, minoritària dins de l’oposició democràtica, representava la dreta nacionalista. Amb l’arribada de la democràcia a Catalunya hi havia un sentiment majoritàriament d’esquerres que es va plasmar en les primeres eleccions al Congrés dels Diputats. Davant la possibilitat d’una majoria d’esquerres al govern autonòmic Suárez va efectuar “l’operació Tarradellas” que va priva l’esquerra de tenir el poder autonòmic. Posteriorment a la Generalitat Provisional les eleccions autonòmiques van determinar el triomf de Jordi Pujol amb el suport de l’UCD i d’ERC. Això va comportar l’inici del “pujolisme”, un llarg període del 1980 fins al 2003 durant el qual la dreta reagrupada de forma majoritària en la dreta nacionalista creà tota a infraestructura institucional, mediàtica, de poder social i d’hegemonia ideològica entorn a un idealisme nacionalista que perdura fins ara amb l’excepció del breu període del “tripartit”. També la dreta nacionalista té una concepció patrimonial que els va fer exclamar desprès del triomf del “tripartit” “Ens han tret de casa”.

Pujol o el nacionalisme identitari català

Totes les dretes tant espanyoles com catalanes tenen un ideari basat en el més pur liberalisme econòmic ja que són les representants de les classes més acomodades però aquest ideari bàsic el camuflen sota altres premisses que els hi permeten aglutinar diversos sectors socials. Juntament amb el liberalisme econòmic i la defensa d’un estat reduït i sistemes fiscals i de protecció social reduïts afegeixen diverses característiques com són el nacionalisme identitari que podríem qualificar de patrioterisme ( per uns Espanya, per altres Catalunya), la vinculació religiosa, la creació d’una falsa realitat històrica que és perd en els temps ( Espanya el primer estat del món o la Catalunya mil·lenària) i un rebuig del diferent i del cosmopolitisme, entre d’altres.

Malgrat siguin antagònics la dreta nacionalista espanyola i catalana es retro-alimenten i tenen més aspectes sinònims que diferencials pel que fa als conceptes.

En el cas català una menció a part mereix ERC fidel representant de la petita burgesia i les classes menestrals nacionalistes catalanes. Poques vegades en els darrers quaranta anys ha fet honor al seu nom d’esquerra, impressionats pel pes del nacionalisme conservador de CIU i els seus hereus ha estat sempre un satèl·lit subaltern d’aquests a Catalunya, amb una barreja d’enveja i de complex d’inferioritat. ERC és un partit que “vol i dol” respecte als neo-convergents, els vol substituir però no pot obviar la seva influencia en el món nacionalista. Per això sempre ha sigut un partit de poc fiar per a les esquerres catalanes.

Les dretes espanyoles i catalana s’assemblen tant que fins i tot en ambdós cassos quan ho consideren necessari criden els seus fidels a saltar-se les normes legals. Ho hem vist a Catalunya amb el “procés” i ara ho veiem en la dreta espanyola cridant al carrer als “borjamaris” dels barris benestants en plena situació d’emergència sanitària.

Aquest és l’Estat de coses que ha fet unir-se en el NO a les pròrrogues de l’Estat d’Alarma al PP, VOX, JxC i ERC en contra del Govern de Coalició Progressista. 

Una pandemia global que les dretes volen ignorar

UN GOVERN QUE ACTUA ENFRONT D'UNA OPOSICIÓ INDIGNA I MENTIDERA

Govern i oposició dues actituts davant la crisi

Nuevatribuna | 05 de mayo de 2020


Estem vivint temps polítics monopolitzats per la pandèmia del Covid-19 que ha provocat un canvi en tots els àmbits. La prioritat sanitària ha estat evident en una primera fase i en l'actualitat ho continua sent si bé en combinació amb la problemàtica econòmica i social que comportarà la que serà una desconeguda nova normalitat, que serà nova però que de moment no serà normal i en la qual haurem de fer front a les greus conseqüències econòmiques i socials resultat del capgirell en tots els àmbits provocat per l'epidèmia i les mesures que s'han hagut de prendre per a evitar la seva propagació. El confinament de la població, el cessament en el seu moment de totes les activitats no essencials, han provocat i no sols al país sinó en el marc mundial canvis que encara és aviat per a dictaminar com seran.

A Espanya el primer govern de coalició progressista ha hagut de fer front, poc després de néixer, a una greu situació no prevista i ha adoptat nombroses mesures polítiques, econòmiques i socials, moltes d'elles inèdites en la nostra història i que en general han estat correctes per a detenir la pandèmia. La primera d'elles la proclamació de l'Estat d'Emergència, decisió que s'ha vist plenament confirmada com a encertada en el temps. Posteriorment el govern va decidir ampliar el confinament i va decretar el cessament de totes les activitats productives durant deu dies mitjançant permisos retribuïts recuperables que també s'ha demostrat encertat.

Alhora acords adoptats amb el consens dels agents socials, sindicats i patronals, com el dels ERTES, sobre autònoms i sobre fons per a la liquiditat de les empreses han estat essencials. Posteriorment s'han ampliat amb atenció a la regulació d'ajornament en crèdits d'habitatge, lloguers, i cobertura de col·lectius com les empleades de la llar que han pogut accedir per primera vegada a cobrar prestacions de desocupació. I està en fase de preparació la proposta d'Ingrés Mínim Vital d'una importància transcendental.

Ara per a començar a sortir del confinament s'han establert una sèrie de fases que s'aplicaran de forma no uniforme sinó d'acord amb la situació de cada territori. En aquest tema el govern ha buscat una mesura territorial, en principi però no exclusivament la província, en la qual a partir de determinats indicadors sanitaris es pugui anar passant d'una fase a una altra de desconfinament. La mesura territorial s'estableix entorn de tres criteris, el sanitari, el de possibilitat de control de la mobilitat i el de criteri econòmic-laboral.

Gestionar el retorn

El que ha caracteritzat l'actuació del govern d'Espanya és aplicar unes polítiques molt diferents de les que els governs de les dretes van aplicar en altres situacions com va ser en la crisi econòmica quan el cost es va fer recaure sobre les classes treballadores i els més vulnerables el que va comportar com a resultat una major desigualtat social. I el mateix ha defensat en l'àmbit europeu on planteja mancomunar el deute o fons de recuperació sense condicions que no llastrin la recuperació futura dels diversos estats.

El govern ha treballat de manera intensa en una situació totalment nova. Ningú amb un mínim d'objectivitat pot negar que el govern ha estat en un situació de plena activitat per a fer front a qüestions no explorades anteriorment, sense receptes prèvies i provocant una frenètica i constant activitat de publicacions en el BOE, amb el treball d'elaboració que comporta, concertació amb els agents socials, compareixences en el Parlament, davant els mitjans de comunicació, reunions i intercanvi d'opinions amb les autonomies a molt diversos nivells i contactes amb els diversos grups polítics.

Com és normal en una situació com la viscuda és evident que s'han comès errors, que s'han hagut de fer rectificacions i redaccions a última hora. 

Davant això cal lamentar l'actuació de l'oposició de la dreta i dels independentistes, tot això deixant de costat a Vox per la seva actuació permanentment fora del mínim decòrum parlamentari. El PP amb Casado i els seus principals dirigents en cap moment han optat per una oposició constructiva, han estat una imitació a vegades similar a la de Vox, criticant sense raó i sempre sense alternatives. D'entrada es va assabentar de l'emergència a toro passat però va criticar al govern per no haver-se assabentat abans i va estar permanentment intentant presentar com una causa fonamental la celebració del 8 de març, a la qual  cal dir que va assistir una representació del propi PP. Aquest dia no sols es va celebrar el 8 de març, sinó partits de futbol en totes les divisions i fins i tot l'acte de Vox, i dies més tard fins va haver-hi aglomeracions de protesta per la celebració d'un partit a porta tancada a València. Va ser en aquesta setmana que davant l'evolució al Nord d'Itàlia el conjunt de països europeus es van adonar de l'amenaça de la pandèmia.

Posteriorment i sense rubor el PP malgrat votar la proposta de l'Estat d'Emergència ha estat en una constant crítica acusant el govern d'actuació errònia, lenta o precipitada i sense concretar en cap moment les seves pròpies responsabilitats. Una crisi complexa com aquesta afecta a totes les administracions i una crisi sanitària com la present deuria per vergonya fer enrogir al PP responsable principal de les retallades en la sanitat pública especialment a Madrid on governa la Comunitat des de fa dècades, i on s'ha produït el major focus d'infecció malgrat els intents de la Presidenta Ayuso que atacant al govern de l'Estat intenta tapar-se les seves pròpies vergonyes. Qui és el responsable de les retallades i les privatitzacions sanitàries a la Comunitat de Madrid? I de les residències de la tercera edat?

El PP de Casado l'assetjament al Govern

El PP no ha donat per bona ni una actuació del Govern de l'Estat al qual ha atacat de forma permanent sense donar-li el més mínim respir i especialment sense plantejar cap alternativa. El màxim que hem sentit són propostes de corbates negres, o de baixar  o cancel·lar impostos. En un moment de gran despesa social al PP només se li ocorre la proposta de baixar impostos, com si no tinguéssim una pressió fiscal 7% punts inferior a la mitjana de la UE, i una menor despesa social també del 7%, gràcies en gran part a les posicions que sempre defensa el PP aquestes que “els diners sempre estan millor en la butxaca del contribuent”. Però quan vénen crisis com l'actual tots esperen que sigui l'Estat i lo públic els que els socorrin, fins i tot molts empresaris, grans i petits, i ciutadans els quals demanen menys impostos ara demanen que els socorri l'Estat. El PP ha desaprofitat una ocasió per a demostrar que és un partit de “Estat” i ha quedat clar que la seva única obsessió és fer caure al govern com sigui, encara que sigui mitjançant mentides i falsedats com culpar al govern dels morts, sense entonar cap “mea culpa” per les seves polítiques anteriors de retallades. Últimament ha arribat a dir que Sánchez és el culpable de la crisi sanitària i de la posterior crisi econòmica i punt. I ho diu sense argumentar i sense donar les raons de la seva asserció.

En la mateixa línia que el PP cal situar al Govern de la Generalitat i tots els seus components. Ells han fet propostes sempre contràries a les del Govern de l’Estat. Totes situades en termes de confrontació política per a mantenir la idea independentista. Primer van demanar tancar Catalunya com si això servís d'alguna cosa, ells van tancar la zona d'Igualada que va patir la falta d'actuació posterior del Govern. Després va demanar el cessament de totes les activitats, de totes, afegint que l'Estat pagués les nòmines. Posteriorment en plena situació de confinament van plantejar que els “padrins” poguessin portar la “mona de Pasqua” als seus fillols. A més en tot el procés s'han dedicat a contraprogramar en les seves televisions les rodes del Govern plantejant propostes que sabien inaplicables o esquitxant de “perles” com dir que “Madrid mata” “que amb independència haurien menys morts” o culpés al Govern de l'Estat de totes les ineficiències pròpies. Fins i tot han plantejat que ells haguessin establert el confinament quinze dies abans sense reparar que per aquelles dates cent mil independentistes van viatjar a Perpinyà a lloar  Puigdemont. Tot això al marge de pallassades com  contraposar un equip científic propi, que sembla ser que és inexistent, o prometre 14 milions de màscaretes que encara ningú ha vist. I com en el cas del PP, ells són hereus dels responsables de les retallades sanitàries a Catalunya i la situació en les Residències. És un Govern de publicistes de la independència i d'incapacitat demostrada en la gestió. Una gent que a tot vota No en el cas de JxC, o que com a màxim s'absté en el cas d'ERC.

Torra o la confrontació permanent

Altres grups o responsables polítics també en menor mesura no han estat a l'altura, sigui el cas del PNB en el tema del tancament total d'activitats no essencials al qual es va oposar o ara davant el desconfinament per temes competencials, una actitud potser derivada de la proximitat electoral i que ajudi a tapar la mala gestió del abocador de Zaldibar. El mateix podríem dir d'alguns barons del PSOE que millor haurien estat callats.

Contradictòria amb l'actitud de la oposició es la demostrada pels agents socials, sindicats i empresaris molt més equilibrades i partidaris dels pactes.

Cal dir que la crítica sempre és acceptable i positiva,  però que l'assetjament sense alternatives, la crítica per la crítica, l'oposició per l'oposició, el fixar-se en el detall mal realitzat en lloc d'en les polítiques essencials, és un senyal d'actuació ruin i miserable, i d'això hem vist molt en aquest període.

Actitut dialogant dels agents socials davant la crisi

INTERROGANTS EN SORTIR DE LA PANDÈMIA

Interrogants que hem d'afrontar

Nuevatribuna | 20 de abril de 2020
En aquests moments encara no sabem amb certesa com serà ni quan serà la sortida de l'emergència sanitària provocada pel Covid-19. Pot ser en dos mesos,  en quatre o en mig any. No sabem com serà el procés de sortida del confinament, ni tan sols coneixem com serà la sortida d'aquesta crisi. Molts interrogants i possiblement una única certesa: la nostra vida no tornarà a ser com abans. La societat i la ciutadania hauran d'adaptar-se a una altra manera de viure que desconeixem. Molts són els interrogants que haurem d'afrontar en tots els àmbits de la nostra vida i dels quals dependrà com serà aquesta nova manera de viure i de relacionar-nos.

És evident que tot s'obre com una realitat desconeguda, plena d'oportunitats i de riscos, que pot portar-nos a formes de vida diferents de les actuals, des del propi model de societat, de producció i consum, a les relacions socials i laborals. És possible que no puguem ser conscients dels canvis que es produiran i que milloraran o empitjoraran les nostres societats.

Sens dubte la pandèmia ha estat un dur cop per a la supèrbia dels humans i alhora ha posat en qüestió la suposada fortalesa i hegemonia indiscutible i fins ara poc discutida de la globalització econòmica i financera neoliberal.

Hi ha quatre àmbits que depenent de la seva evolució poden significar una ruptura en la nostra forma de vida actual.

Primer àmbit: Europa.

Les polítiques que adopti la Unió Europea definiran en gran manera com s'afronti la sortida de la crisi sanitària i la futura i necessària reconstrucció econòmica i social de països com el nostre.

En principi la UE ha adoptat una sèrie de decisions econòmiques diferents de les negatives polítiques d'austeritat adoptades en la crisi econòmica del 2008. Encara que de manera lenta i amb retard s'han adoptat unes primeres decisions positives com són la liquiditat garantida pel BCE d’un programa de 750.000 milions d'euros per a evitar encariments dels deutes sobirans o els acords de l'Eurogrup sobre línies de crèdits i avals o els 100.000 milions del programa SURE per a fer front als costos en prestacions derivades de la pandèmia.

Són passos necessaris però de cap manera suficients. Només són decisions d'una primera actuació d'emergència. Però cal molt més. La UE s'enfronta a un moment decisiu per a consolidar-se en un projecte solidari i d'unitat, o s'enfrontarà en cas contrari a una fractura que pot ser definitiva per a l'esdevenir comunitari. O s'aposta per una Unió basada en la solidaritat entre els seus components o es reactivaran les posicions antieuropees i ultranacionalistes que poden tombar el projecte d'una Europa unida.

Europa ha de llançar un potent pla d'inversió, el que s'ha denominat un nou “Pla Marshall”, que permeti la reactivació econòmica i els processos de reconstrucció dels diversos països. I per a això ha de donar-se un gran pas en la fiscalitat europea, entre altres mesures la capacitat d'emetre “eurobons” o “coronabons”, és a dir deute comú que permeti mobilitzar milers de milions d'euros per a finançar l'enorme esforç, conjunt i dels diversos països, que permeti tornar a posar l'economia al dia i en marxa, afavorint una sortida favorable de la crisi tant per a les economies com per als ciutadans europeus.

Així mateix aquest procés de reconstrucció ha de suposar també una oportunitat per a potenciar noves propostes de desenvolupament de les economies europees, la crisi sanitària i les seves conseqüències econòmiques poden permetre accelerar projectes ja plantejats entorn de l'anomenat “European New Green Deal” és a dir potenciar projectes de desenvolupament més sostenibles i adequats a la defensa de la biodiversitat i la sostenibilitat.

El futur i Europa

Segon àmbit: el paper de l'Estat i lo públic.

No hi ha dubte que davant la crisi de la pandèmia han desaparegut del mapa els famosos poders econòmics i de nou el paper de l'Estat i de lo públic ha aparegut com l'única esperança de defensa de la ciutadania. De nou l'Estat protector, que dicta normes per a salvaguardar la vida de tota la ciutadania. De nou la importància dels serveis públics, especialment la tan atacada sanitat pública. De nou la importància del que és col·lectiu,  la consciència col·lectiva i la importància i centralitat del treball, especialment el de molts sectors molt poc valorats, el de la neteja, el dels reposadors de supermercats, de les caixeres, fins a la revaloració de les forces de seguretat.

L'aïllament no ha produït individualització, sinó sociabilitat entre els confinats i una bona mostra són els aplaudiments de les 8 de la tarda a tots els que s'esforcen a garantir-nos les mínimes seguretats vitals. No hi ha dubte que lo públic s'ha tornat a posar en valor d'una forma clara i merescuda.

Després de dècades de neoliberalisme on s'ha defensat l'individualisme i s'han retallat de manera greu, i ara es demostra totalment errònia, els serveis públics, on abans només es valorava la competitivitat i el mercat ara es demostra la inutilitat d'aquests falsos valors. On està ara el mercat? De què ens serveix la competitivitat? On està la salvació social per part dels grans poders econòmics i financers?

No hi ha dubte que estem en una situació en la qual hem de refermar de manera clara la defensa del que és públic que és el que ens dóna seguretat col·lectiva en sanitat però també en cobertura de prestacions púbiques. En aquests moments es posa en valor la necessitat de reduir la desigualtat. Fins i tot polítics neoliberals avui demanen una forta intervenció econòmica de l'Estat.

Només cal constatar que una proposta considerada de futur com era la Renda Bàsica o un Ingrés Mínim Vital en aquests dies, que valen com a anys, es presenta com a una necessitat ineludible que aviat es farà realitat.

Cal esperar que aquesta defensa del que és públic que comporta també una major pressió fiscal en els sectors més poderosos i afavorits de la societat per a compensar la millora dels sectors més desfavorits i reduir la desigualtat social sigui un pensament dominant en el futur.

És evident que hi haurà resistències, per part de sectors que enyoraran la tornada al liberalisme més radical, però la durada dels efectes de la pandèmia i l'esperança de que els sectors econòmics més avançats, que vegin la necessitat de canvis com una oportunitat en l'actual moment, permetin un avanç en una nova convivència més harmoniosa i sostenible.

EU New Green Deal

Tercer àmbit: canvis en el model de producció i consum.

La crisi ha evidenciat les nostres mancances. La desigualtat i la importància dels serveis públics retallats i els problemes derivats de la deslocalització d'empreses que ens ha perjudicat a  l'hora de garantir subministraments bàsics.

El reforç dels serveis públics ha de ser una de les prioritats juntament amb el manteniment de les prestacions socials que garanteixin no sols una menor desigualtat sinó una potenciació del consum de productes bàsics. Caldrà plantejar-se per exemple davant l'envelliment poblacional el tema de les residències de la tercera edat després de la negativa realitat que hem pogut contemplar i viure. Un altre objectiu serà sens dubte la relocalització d'indústries que ens garanteixin el poder fer front a qualsevol nou tipus de crisi. La situació actual ens dóna una oportunitat com dèiem en parlar d'Europa de plantejar un canvi per a aconseguir una reconstrucció basada en més i millor sostenibilitat energètica i de tota mena que ens faci menys dependents de l'exterior, és a dir aplicar el “Green Deal” també a nivell estatal.

La reconstrucció enfrontarà dos models de reconstrucció un del passat, basat en l'economia del maó i l'especulació que s'ha demostrat errònia, i un altre basat en una nova manera de fer un país més habitable i modern amb noves maneres de producció basats en aconseguir un major valor alhora que potenciar la producció i distribució pròpies.

Quart àmbit: la consciència social.

És possible predir que aquest temps de confinament ha provocat una major presa de consciència social de la nostra feblesa humana i de la necessitat de que hem d'adaptar-nos canviant de valors. Ja hem plantejat canvis en la nostra percepció de la importància del que és públic, del que és col·lectiu, del nostre sentiment solidari.

Cal esperar que també pugui conduir-nos al convenciment de les nostres limitacions i de la necessitat d'apostar per elements de qualitat en la nostra vida finita més que en la quantitat. Haurem de comprovar si aquesta situació viscuda i desconeguda per a tots ens ha comportat una major maduresa, una potenciació del nostre costat solidari i social per sobre dels factors individualistes. Més consciència dels problemes globals i de la seva importància. Si la pandèmia ens ha fet pensar en la nostra fragilitat seria lògic pensar que fóssim ara més sensibles en plantejar-nos qüestions com el canvi climàtic i les seves possibles conseqüències, com l'escalfament global comporta pèrdua de la biodiversitat en el planeta i per tant la major possibilitat de pandèmies o fenòmens naturals no controlables.

La necessitat del canvi energètic cap a energies renovables i el respecte a la naturalesa. Un canvi en els nostres hàbits de consum prioritzant el realment necessari i essencial ha de comportar evitar el malbaratament consumista i plantejar-nos les necessitats a llarg termini en lloc del consumisme immediat i poc raonat.

No hi ha dubte que els canvis en la consciència social de la ciutadania serà clau a l'hora de definir el nostre futur de progrés o de reculada.

Conclusió.

Aquestes són algunes de les realitats i interrogants als que de fet ens haurem d'enfrontar. Tot això en una situació que ha estat i serà inèdita per a tota la ciutadania  però que sens dubte tindrà fortes repercussions i canvis en el que ha estat fins ara la nostra vida econòmica, política i social, tant col·lectiva com individual.

Una societat més solidària?

EL SINDICALISME EN EL TEMPS DEL COVID-19



Serveis de consultes permanents

@RevistaTreball / 6 d'abril de 2020
Nuevatribuna | 07 de abril de 2020

La pandèmia del Coronavirus ha trasbalsat tota la nostra vida en tots els àmbits. També en el de la pràctica sindical. El sindicalisme de classe no tan sols ha hagut d’adaptar la seva activitat a la realitat de la pandèmia sinó que fins i tot ha hagut de reinventar-se perquè a les dificultats de mobilitat de l’actiu sindical s’ha sumat també l’increment substancial del treball sindical com a conseqüència del trasbalsament que ha provocat la repercussió de la malaltia en la economia i en la realitat de la vida laboral i social.

El sindicalisme no només no ha parat la seva activitat sinó que ha tingut que multiplicar-la per a fer front a les noves realitats que s’han succeït com a resultat dels efectes de  l’epidèmia, de l’estat d’alarma, dels confinaments, dels cessament d’activitats no essencials, així com dels efectes de l’aplicació de les normes establertes de forma continuada pel Govern de l’Estat i la seves repercussions ens els àmbits autonòmics i locals.

Com molt bé recull el decret de serveis essencials, l’activitat sindical es considera  un d’aquests serveis essencials. En els diversos nivells de l’acció sindical s’ha hagut de reinventar la forma i el fons de la seva activitat. Hem passat de l’actuació personal directa dels sindicalistes a una actuació, en la majoria dels casos, a través de mitjans telemàtics o de telefonia. I el treball s’ha multiplicat en aquests moments. S’ha hagut que fer front als acomiadaments massius, la multiplicació dels ERTO’s, amb la imperiosa i urgent necessitat d’assessorar i informar a tota la xarxa sindical i al conjunt de persones treballadores afiliades o no.

De la mateixa manera que moltes empreses han reconvertit les seves formes de treballar impulsant el tele-treball, el sindicat ha hagut de renovar la seva pràctica mitjançat el treball a distància, d’assessorament però també de negociació amb les direccions de les empreses. S’està donant resposta a les incerteses en que es troben les persones treballadores i als seus neguits així com dirigir-los en els tràmits que hagin de dur a terme.

No hi ha descans pel sindicalisme ni ara ni desprès, quan s’hagin de negociar els permisos recuperables, la bona aplicació dels expedients de regulació temporal o els acomiadaments irregulars que s’hagin pogut donar. I tot això preveient que quan la situació es vagi normalitzant el treball sindical continuarà incrementant-se durant tot un procés de  normalització que previsiblement es farà de forma gradual i escalonada al llarg del temps i amb condicions avui encara difícils de entreveure.

Però el sindicat no ha estat només receptor de les problemàtiques a que ha estat sotmesa la classe treballadora com a conseqüència de la greu situació sanitària que estem patint.

Unai Sordo (CCOO) i Pepe Alvarez (UGT)

El sindicalisme confederal també ha estat proactiu en el nivell de la tasca institucional.  Així doncs, des del sindicalisme s’han fet arribar al Govern de l’Estat propostes d’actuació a partir del principi de la prioritat de salvar vides i alhora salvaguardar en lo possible els llocs de treball i la viabilitat futura de les empreses. I això s’ha efectuat tant mitjançant la concertació social amb els empresaris i el Govern o directament amb els diversos responsables polítics. Des del sindicalisme confederal i de classe s’han fet propostes per ajudar a que per una vegada no siguin els treballadors i els més desfavorits el que paguin ara la crisi sanitària com abans van pagar la crisi econòmica, i és per això que no sols s’han fet plantejaments laborals sinó també socials pel que fa a les condicions de vida dels més vulnerables com s'ha fet en temes com el dels lloguers o l’atur extraordinari a les treballadores de la llar.

De la mateixa forma que la crisi sanitària ha significat que aparegui la importància de disposar d’uns serveis públics, tant sanitaris com d´altres tipus, igual que s’ha vist la importància del paper que juguen els funcionaris públics, quan es veu la necessitat de una fiscalitat que ens permeti tenir uns serveis públics forts i de qualitat, ara que lo col·lectiu apareix com una necessitat social i que no hi ha sortides individuals als problemes socials greus, ara també s’ha tornat a posar de manifest el paper del sindicalisme de classe i confederal com a representant i defensor  dels interessos de la gent treballadora, com el seu garant i acompanyant en els moments de dificultat, on només la força col·lectiva ens permet la millor defensa dels nostres drets i de les nostres expectatives.

El sindicalisme es fa valer en els moments difícils, tant fent que la persona treballadora que es troba davant un problema o un dubte tinqui amb qui acollir-se, com quan el conjunt de la classe treballadora ha de fer sentir la seva veu i la defensa dels seus interessos davant les patronals i els governs. I el sindicalisme també desmostra en aquests moments la seva cara més humana com la dels alliberats per a tasques sindicals del sector de la sanitat treballant amb els seus companys  en els centres sanitaris i alhora observant de primera mà els problemes i les mancances.

En aquests moments en que una gran majoria de la societat valora la funció de tots els que treballen per a mantenir amb garanties les nostres necessitats essencials, de serveis sanitàries, alimentaris, d’abastament de productes de primera necessitat, de seguretat, etc. cal també posar en valor el difícil paper que en aquests moments de trasbalsament laboral i social estan jugant els sindicalistes que tracten de cuidar-nos, assessorar-nos i defensar també els nostres drets laborals i socials.

No hi ha dubte que el paper del sindicalisme continuarà ser el d'estar “picant pedra” mentre duri aquesta situació d’excepcionalitat. I desprès quan anem tornant a la normalitat el sindicalisme confederal lluitarà per a que la recuperació s’efectuï amb criteris que evitin l’increment de la desigualtat social i que els interessos de la classe treballadora es tingui en compte social i laboralment.

Manuel d'Assesorament

EUROPA A LA UCI

Europa se la juga

Nuevatribuna | 27 de marzo de 2020


Una altra vegada Europa es troba enfront del mirall enfrontant-se a què vol ser, si únicament un espai comercial, un gran mercat europeu, o alguna cosa més: un espai soci-polític i econòmic unit, cooperatiu i solidari.

Per segon cop ha de respondre a aquesta pregunta que es fa a sí mateixa i que els seus ciutadans valoraran. La primera vegada, durant la crisi econòmica, la seva resposta va ser fallida i antisocial. La unió es va refugiar en una política d'austeritat costi el que costi que va sumir a països sencers, especialment els del sud d'Europa en una profunda crisi social que es va solucionar amb l'increment de la desigualtat social i la retallada de serveis públics i de drets laborals i socials. L'exemple més extrem va ser el càstig infringit a Grècia a la qual es va sotmetre a un “diktat” sense el més mínim respecte a les conductes democràtiques, sotmetent-la a la dictadura de la “troica”.

El resultat d'aquesta actuació es va comprovar en l'auge dels nacionalismes, de les opcions ultranacionalistes i antieuropees. Europa va perdre la seva imatge d'espai de progrés i defensa de les llibertats i va aparèixer amb la cara fosca de les imposicions i les retallades als països i a la ciutadania més feble. El resultat només pot considerar-se com el major fracàs de la idea d'una Unió Europea social al servei dels seus ciutadans.

Ara la Unió Europea s'enfronta de nou a ella mateixa i al seu futur. I aquesta vegada no pot fallar. Aquesta vegada s'enfronta al repte d'una pandèmia que cap estat ha provocat. Ningú en el sí de la UE és responsable d'aquesta crisi. Una crisi sanitària que tindrà importants repercussions econòmiques futures. Europa es juga el seu futur post-pandèmia. I de moment les impressions no poden ser pitjors.

Els estats europeus han demostrat des de l'inici de la crisi una falta d'unitat i de solidaritat pràcticament total. Al primer país afectat se’l va deixar a l'atzar de les seves possibilitats. Fins i tot alguns països es van negar a cedir productes sanitaris reservant-los per a ells mateixos. La unió no va tenir resposta en els primers dies ni tan sols en el tema sanitari. L'absència de la Unió va ser espectacular.

Van der Leyden, Presidenta de la Comissió UE

Ha passat més d'un mes abans la Presidenta de la Comissió Úrsula van der Leyden hagi anunciat el 23 de març que s'havia tancat la compra de material sanitari per als països de la Unió, i que en dues setmanes estaria a la disposició d'Espanya. El retard ha estat espectacular.

Cal dir, per a més inri que l'ajuda exterior per a Itàlia i Espanya ha procedit de països aliens a la pròpia comunitat europea com és el cas de la Xina i uns altres.

Aquesta realitat en el pla purament sanitari és encara major si analitzem la resposta de la UE a la perspectiva econòmica que els estats membres han d'afrontar tant ara com especialment quan es pugui sortir de la crisi sanitària i s'hagin d'afrontar els seus efectes en l'economia. No hi ha dubte que els estats membres hauran d'efectuar importants esforços per tal d’afrontar en les millors condicions la situació posterior a la crisi sanitària que requeriran importantíssims recursos econòmics fonamentalment públics.

Com es prepara davant això la Unió Europea?

Fins el moment, encara que amb un cert retard, Europa ha efectuat dues accions defensives importants a la vista de la crisi sanitària i les seves conseqüències. La primera el 19 de març el BCE va acordar de manera urgent llançar un programa de 750.000 milions d'euros de compra de bons i el seu objectiu evitar la pressió i l'increment d'interessos en el deute sobirà dels països més vulnerables com Itàlia o Espanya. En segon lloc l'ECOFIN, els ministres d'Economia i Finances van donar llum verda a la “clàusula de salvaguarda” davant el “xoc econòmic sever” que es pot donar en l'economia europea a conseqüència de la pandèmia, i que permet als països incomplir els objectius de dèficit i deute de manera temporal. Aquestes són fonamental i bàsicament les actuacions adoptades a la UE.

Aquestes actuacions necessàries per a defensar-se de la pandèmia no són suficients per a sortir d'aquest “xoc econòmic sever”. La crisi que provocarà el coronavirus ha de comportar un esforç econòmic extraordinari per part de la Unió Europea, que es plantegi de manera conjunta i solidària com fer front a la situació per a sortir d'ella el més ràpidament i en les millors condicions possibles. Podem dir que aquesta vegada la Unió Europea es juga de manera definitiva la seva credibilitat com a projecte de futur. La Unió precisa d'instruments concrets i d'un projecte de futur comú que afirmi la seva voluntat de sortida conjunta d'una crisi creada per un element “exogen” del qual ningú és responsable. Si davant una situació com aquesta la UE no fa un esforç comú i solidari quan el farà?

Pedro Sánchez demana un pla Marshall

Com diu el manifest de 400 economistes europeus, entre ells Pikkety “Cap estat membre hauria d'haver d'acollir-se a un pla de rescat o memoràndum per a accedir a finançament d'emergència de la UE. Estem davant d’una crisi europea que requereix una solució europea”. Ells reivindiquen eurobons com a instrument de demostració de solidaritat i d'acció conjunta.

En la mateixa línia està la carta dels 8 primers ministres, entre ells Pedro Sánchez, al President del Consell Europeu, “Hem de treballar en un instrument de deute comú” “reconèixer la gravetat de la situació i de mesures ambicioses per a apuntalar les nostres economies”. I finalitzen plantejant que si Europa vol estar a l'altura de les aspiracions per les quals es creà ha d'actuar ara.

Així mateix el President del Govern d'Espanya va plantejar la necessitat d'un pla europeu, com el Marshall, entorn dels eurobons, els avals del BEI (Banc Europeu d'Inversions, una reassegurança de les prestacions d'atur entre altres. Aquestes propostes van ser ben rebudes per la mateixa Presidenta de la Comissió Van der Leyden que va lloar la proposta de Sánchez i va avalar la idea dels “eurobons”.

Malgrat això l'acord va ser impossible en un Consell Europeu que es va mostrar dividit de nou entre nord i sud i es va limitar a convocar-se a una nova reunió dins de quinze dies. Un fracàs absolut amb un desistiment de responsabilitat increïble.

Però el que ningú hauria de deixar de tenir en compte és que la Unió Europea es juga d'una forma definitiva la seva credibilitat com a projecte de futur. Com ha sentenciat encertadament Unai Sordo, secretari general de CCOO: “Si la UE no és capaç de donar una resposta concertada es deslegitimarà, socialment, de manera irreversible”. Aquesta vegada la UE està a la UCI jugant-se el seu futur.

Unai Sordo Sec. Gral. CCOO

LA PANDÈMIA ESQUERDA EL SISTEMA GLOBAL

Places i carrers buits

Nuevatribuna | 18 de marzo de 2020
El Coronavirus ha posat en qüestió tot el sistema econòmic i sanitari global. Un virus ha aconseguit posar potes enlaire la globalització econòmica sembrant la por, per no dir el pànic, en les diverses economies i en els poders polítics dels diversos estats. Ha estat un veritable “efecte papallona”.

El sistema econòmic de la globalització i de l'especulació financera que semblava una fortalesa imbatible ha tremolat davant un virus aliè a tot el conglomerat econòmic mundial.

Cal pensar que res serà igual després d'aquesta crisi sanitària que sens dubte provocarà canvis que no podem imaginar i sense que sapiguem en aquests moments en quin sentit ho farà. Però el que és cert és que aquest episodi comportarà la necessitat d'una profunda reflexió sobre el conjunt del sistema global i les relacions de producció, consum i de les relacions polítiques, socials i fins i tot personals.

La pandèmia ha demostrat la vulnerabilitat i fragilitat de la globalització mundial i la falta d'una governança mundial que pugui fer front a emergències globals.

En efecte, el virus ha demostrat lo vulnerable i fràgil que és la en teoria poderosa i incontrolable economia global que ha fet fallida com un vidre trencat. No hi ha dubte que una de les conseqüències serà els canvis referents als equilibris entre les diverses potències mundials amb algunes d’elles reforçades i d’altres afeblides després de la pandèmia i com a resultat de les seves respostes a ella.

És molt possible que economies com la Xina surtin reforçades de l'envit, malgrat ser la primera a patir la crisi, i que unes altres com l'europea surtin malparades davant la seva falta de resposta comuna. Així mateix economies ultraliberals com la de Gran Bretanya o l'estatunidenca poden sofrir convulsions internes segons com derivi la pandèmia en estructures sanitàries afeblides o davant polítiques estèrils.

La ciutadania ha vist les seves vides canviades d'arrel a partir dels confinaments derivats de l'epidèmia. El consum i la vida social han canviat i sens dubte això tindrà conseqüències sobre la seva visió de la importància de les coses. Després d'un període prolongat de confinament la seva visió de la vida no hi ha dubte que sofrirà canvis.

Ja hi ha  certeses que no es podran obviar. Davant una situació de perill s'ha vist la importància transcendent de la funció de l'Estat i especialment de lo públic, començant per la sanitat pública però també del conjunt dels serveis públics. Sens dubte la importància de reforçar lo públic ha d'obrir-se pas en la mentalitat de la ciutadania. Això pot comportar la crisi del pensament neoliberal. Com han recordat molts mitjans de comunicació davant la crisi sanitària i econòmica “els neoliberals s'han convertit al keynesianisme” demanant la intervenció de l'estat amb tota la seva potència. Aquesta seria una bona conclusió.

Emergències laborals

També surt reforçat lo col·lectiu precisament en moments de confinament. La solidaritat de la ciutadania amb els serveis públics. La importància i el paper dels agents socials, especialment dels sindicats, fent propostes econòmiques i socials viables, donant suport al govern i donant servei i assessorament als ciutadans afectats.

I es fa evident la necessitat d'una governança global que en aquest cas s'ha notat a faltar, demostrant la feblesa de l'actual globalització sense normes ni govern. L'OMS ha estat un referent malgrat la seva feblesa efectiva. Es precisa una solidaritat internacional que s'ha fet més necessària que mai. Quan hi ha un problema global es troba a faltar la solidaritat global, però aquesta es fa més necessària que mai en el dia a dia dels problemes quotidians a moltes parts del món on la solidaritat ha desaparegut. I és que davant la globalització de l'economia es fa necessari un govern global.

No hi ha dubte que políticament hi haurà guanyadors i perdedors. Entre els primers els que hagin demostrat una major tendència a la col·laboració, l'exemple de la Xina amb Itàlia o Espanya és evident. Entre els segons els insolidaris o els que no han estat al nivell que se'ls presumia com és el cas de la UE, falta de capacitat de reacció i falta de suport i ajuda entre els seus socis, els Estats han guanyat la partida a la Unió Europea. Així mateix les polítiques ultraliberals de Trump o Johnson, els antagonistes de lo públic.

La pandèmia actual que no deixa de ser un fet casual i que possiblement serà controlable a mitjà o llarg termini ens hauria de prevenir respecte a fenòmens més globals i que estan molt pròxims. Si veiem els sacrificis i esforços que s'estan emprant per a frenar el coronavirus, que és una infecció puntual i concreta, imaginem el que pot significar un fenomen més global, durador i difícil de controlar com pot ser l'escalfament global i la crisi ecològica que està per arribar.

Aquesta pandèmia no és res en comparació amb aquest fenomen que ens aguaita i el qual sembla que no volem veure i  al qual sens dubte serà més difícil fer front si deixem passar el temps abans que sigui una realitat.

El confinament ens hauria de fer reflexionar a tots sobre  allò que és important i  el que és accessori i això hauria de tenir conseqüències directes en el canvi de les polítiques a nivell global i concret, així com en els canvis precisos en els sistemes de producció, de consum i de societat que necessitem.

Unitat de la societat